Dèiem en ple agost que els alfagrames no eren missatges galàctics, sinó un mecanisme batejat l'any 1974 pels editors de la revista italiana d'enigmística "Il Labirinto" que consisteix a reordenar alfabèticament les lletres d'un mot. L'alfagrama de Lleida és, per tant, adeill. El de València, aaceilnv. El d'agitem aegimt, igual que el d'imatge. El d'agost agost. El mes més calorós i ric de l'any ens servia per demostrar que alguns alfagrames han saltat al diccionari. El cas de l'eslògan publicitari "agitem imatge" demostra que tots els anagrames comparteixen alfagrama.
Vam plantejar llavors un seguit de reptes Guinness per als alfagrames en català, que molts lectors s'han encarregat d'acceptar, amb fortuna diversa. El primer era establir quins serien els alfagrames que ocuparien els llocs segon i últim en una llista per ordre alfabètic que englobés tots els alfagrames de la llengua catalana. El primer sempre és molt senzill, i coincideix amb el de la majoria de les llengües (a), però el segon ja resulta més complicat, perquè l'abella (aabell) va rera el bacallà (aaabcll). Pel que fa al segon, la cosa ha anat renyida. Jep Ferret (Barcelona) proposava catalasanegativa (aaaaaacegilnsttv), amb les seves sis as seguides de ce, fins que Alfons Saumell (bcn) el va superar amb les sis as seguides de be d'abacallanada (aaaaaabcdlln) que justifica per l'infinitiu "abacallanar-se" (dllc). Curiosament, l'adjectiu "abacallanat/ada" (molt prim) només surt al Diccionari nacional de la llengua catalana de J. Miracle, però aquest recent diccionari no en recull l'infinitiu.
És clar que en qüestions de llengua, sempre és fotut saber qui talla el bacallà. Quan ja crèiem que el bacallà era el nostre peix, ens ha arribat l'ensurt. El mateix Saumell envia quatre possibles significats d'aa (aa), extrets de la gec. Eliminades les dues abreviatures i un nom propi —nom obsolet del riu Gauja—, cal acceptar que aa (en geologia, cert tipus de corrent de lava) és un mot indoor que ocupa el segon lloc entre els alfagrames. Pel que fa a l'últim, el repte ha resultat molt més senzill que no pas en anglès. L'últim que Martin Gardner va documentar en anglès era sty (sty, "porcellera"). En català, el nombre u (Jep Ferret, bcn) és l'últim alfagrama. Les bufetades aquí van pel penúltim, que és de moment per a un xut (tux) (Jep Ferret, Sandra Mundó, Pep Muñoz, tots de Barcelona) que encara batria la porcellera dels anglesos.
El tercer repte era trobar els mots alfagramàtics més llargs, partint d'agost (alfa-5). L'agost només ha estat superat per alguns alfa-6 preciosos, com ara accent, abells i finors. Un sol alfa-7 ha estat localitzat pels dos grans campions alfagramàtics (A. Saumell i J. Ferret). Es tracta d'abellot (alfa-7) que roman brunzint en el seu tron, de bracet del billowy (ondulós) de Martin Gardner. El quart repte era l'invers: trobar mots perfectament ordenats en ordre alfabètic descendent, com ara trona (omega-5). Molts lectors han igualat la trona retro-alfagramàtica, amb mots com ara triga, Única, tomba o sÒlid. Però només un l'ha superat (de nou el rècordman Saumell), amb un núvol xuclador: tromba (omega-6). Els anglesos continuen per damunt nostre. Dimitri Borgmann documenta un espiadimonis de l'Índia anomenat zyxomma (omega-7).
L'últim repte era el dels abecés: mots que continguin el màxim nombre de les primeres lletres seguides de l'alfabet, encara que no les presentin en ordre (per això els anomenem abecés). Un badoc és un abecé-4 perquè el seu alfagrama conté les quatre primeres lletres sense repeticions (abcdo). Modificable (abcdefiilmo) era el preciós abecé-6 que calia superar. El nostre campió alfagramàtic ho ha aconseguit amb una argúcia ben legítima: el neologisme higromodificable (modificable per l'acció de la humitat) és un magnífic abecé-9 (abcdefghiiilmoor).
Si encara teniu millors alfagrames, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dissabte, 30 d’octubre del 1993
dissabte, 23 d’octubre del 1993
Llull (de l'huracà)
Aquesta setmana que ha clos l'octubre la benemèrita ciutat de València s'ha vist inundada per l'elísia munió de convocatòries de tota mena (congressos, simposis, concerts, conferències, espectacles, exposicions, presentacions) que sol precedir el sopar de lliurament dels premis Octubre. Com cada any, durant una setmana, disbauxada i feliç, València esdevé l'ull de tots els huracans que es fan i es desfan en el món de la cultura.
Una d'aquestes múltiples convocatòries ha estat d'una categoria realment excepcional. Es tracta del Simposi Internacional sobre la figura de Ramon Llull que s'ha celebrat a la capella de la Universitat de València des del dimecres 27 fins ahir, dissabte 30. Probablement ha estat la millor manera de saludar l'edició del primer volum de l'Obra Completa de Miquel Batllori, que aplega tots els seus estudis a l'entorn de Llull i del lul·lisme. El simposi ha comptat amb la presència d'un seguit de ponents de renom internacional, que han tractat des de diverses perspectives l'obra de Llull. Cal destacar alguns d'aquests lul·listes, a desgrat de no ser exhaustiu. Per exemple, en l'àmbit més general, la figura d'Armand Llinarès, autor d'una de les portes d'entrada més transitada per accedir al complex univers lul·lià: el básic Raymond Lulle, philosophie de l'action (1965) que hem pogut llegir, traduït per Miquel Adrover a Edicions 62 en una segona edició augmentada l'any 1987 (la primera era del mític 68). O l'anglo-saxó mallorquí Anthony Bonner, que recentment ha vist traduït al castellà el volum Ramón Llull; vida, pensamiento y obra literaria (Sirmio-Quaderns Crema, 1993) escrit en català a quatre mans amb Lola Badia. O encara l'estudiós jueu Moshé Idel, un dels autors inexcusables en l'estudi científic de la Càbala (Kabbalah. New perspectives —State University of New York Press 1988—, o Language, Torah and Hermeneutics in Abraham Abulafia —S.U.N.Y.P. 1989—).
Ramon Llull és una d'aquelles poques figures transcendents que influeixen d'una manera decisiva en la posteritat. La seva hercúlia Ars magna (o Ars generalis ultima, simplificada el 1308 en una Art Breu ) és la base sobre la qual recolza tot el posterior desenvolupament de la combinatòria, des de Leibniz fins a la cibernètica. L'art lul·liana es basa en un alfabet de nou lletres, de la B a la K, i en quatre figures. El propi interessat es justifica: "en aquesta Art, hi posem un alfabet per tal que per aquest puguem fer figures, i conèixer i mesclar principis i regles a la recerca de la veritat, car per mitjà d'una lletra que tingui molts significats, la intel·ligència és més general per a rebre molts significats, i també per a crear la ciència. I certament cal conèixer de cor el susdit alfabet, altrament l'estudiant d'aquesta Art no podrà emprar-la bé" (Ramon Llull. Antologia filosòfica, a cura de Miquel Batllori. Laia, 1984: 72).
Potser la figura més coneguda de l'art lul·liana és la quarta, que consta d'un mecanisme mòbil que permet relacionar les nou lletres dels tres cercles concèntrics, com en una ruleta de la fortuna. La qüestió és que els nou elements lul·lians formen 84 tripletes, que Llull transforma en quartets en afegir la T com un artifici mnemotècnic (les lletres que la precedeixen són principis de la primera figura, mentre que les que li van al darrera són principis relatius de la segona). Així per exemple, BCTC correspondria a Bonitas, Magnitudo (de la primera figura) i Concordantia (de la segona). De manera que Llull es veu amb cor de demostrar totes les respostes de la seva fe: "Hom demana si el món és etern. Vés a la columna BCD, i pren la negativa. I a la cambra BCTB trobaràs que si el món és etern, hi ha moltes eternitats diferents en llur espècie, les quals són concordants per la cambra BCTC, contra la cambra BCTD, ço que és impossible. D'on se segueix que, en aquesta qüestió, cal tenir la negativa. I la regla B ho prova" (Ibidem : 117). A veure qui era el maco que li discutia res, a un home així!
Una d'aquestes múltiples convocatòries ha estat d'una categoria realment excepcional. Es tracta del Simposi Internacional sobre la figura de Ramon Llull que s'ha celebrat a la capella de la Universitat de València des del dimecres 27 fins ahir, dissabte 30. Probablement ha estat la millor manera de saludar l'edició del primer volum de l'Obra Completa de Miquel Batllori, que aplega tots els seus estudis a l'entorn de Llull i del lul·lisme. El simposi ha comptat amb la presència d'un seguit de ponents de renom internacional, que han tractat des de diverses perspectives l'obra de Llull. Cal destacar alguns d'aquests lul·listes, a desgrat de no ser exhaustiu. Per exemple, en l'àmbit més general, la figura d'Armand Llinarès, autor d'una de les portes d'entrada més transitada per accedir al complex univers lul·lià: el básic Raymond Lulle, philosophie de l'action (1965) que hem pogut llegir, traduït per Miquel Adrover a Edicions 62 en una segona edició augmentada l'any 1987 (la primera era del mític 68). O l'anglo-saxó mallorquí Anthony Bonner, que recentment ha vist traduït al castellà el volum Ramón Llull; vida, pensamiento y obra literaria (Sirmio-Quaderns Crema, 1993) escrit en català a quatre mans amb Lola Badia. O encara l'estudiós jueu Moshé Idel, un dels autors inexcusables en l'estudi científic de la Càbala (Kabbalah. New perspectives —State University of New York Press 1988—, o Language, Torah and Hermeneutics in Abraham Abulafia —S.U.N.Y.P. 1989—).
Ramon Llull és una d'aquelles poques figures transcendents que influeixen d'una manera decisiva en la posteritat. La seva hercúlia Ars magna (o Ars generalis ultima, simplificada el 1308 en una Art Breu ) és la base sobre la qual recolza tot el posterior desenvolupament de la combinatòria, des de Leibniz fins a la cibernètica. L'art lul·liana es basa en un alfabet de nou lletres, de la B a la K, i en quatre figures. El propi interessat es justifica: "en aquesta Art, hi posem un alfabet per tal que per aquest puguem fer figures, i conèixer i mesclar principis i regles a la recerca de la veritat, car per mitjà d'una lletra que tingui molts significats, la intel·ligència és més general per a rebre molts significats, i també per a crear la ciència. I certament cal conèixer de cor el susdit alfabet, altrament l'estudiant d'aquesta Art no podrà emprar-la bé" (Ramon Llull. Antologia filosòfica, a cura de Miquel Batllori. Laia, 1984: 72).
Potser la figura més coneguda de l'art lul·liana és la quarta, que consta d'un mecanisme mòbil que permet relacionar les nou lletres dels tres cercles concèntrics, com en una ruleta de la fortuna. La qüestió és que els nou elements lul·lians formen 84 tripletes, que Llull transforma en quartets en afegir la T com un artifici mnemotècnic (les lletres que la precedeixen són principis de la primera figura, mentre que les que li van al darrera són principis relatius de la segona). Així per exemple, BCTC correspondria a Bonitas, Magnitudo (de la primera figura) i Concordantia (de la segona). De manera que Llull es veu amb cor de demostrar totes les respostes de la seva fe: "Hom demana si el món és etern. Vés a la columna BCD, i pren la negativa. I a la cambra BCTB trobaràs que si el món és etern, hi ha moltes eternitats diferents en llur espècie, les quals són concordants per la cambra BCTC, contra la cambra BCTD, ço que és impossible. D'on se segueix que, en aquesta qüestió, cal tenir la negativa. I la regla B ho prova" (Ibidem : 117). A veure qui era el maco que li discutia res, a un home així!
dissabte, 16 d’octubre del 1993
L'harem dels Schwartz
Abans de l'estiu vam llençar una proposta enigmística arravatadament orgiàstica. Es tractava de trobar una mena de paraules que vam batejar a l'aràbiga: els mots harem (mots amb només una vocal i més de tres consonants o viceversa). La inspiració ens venia d'Italo Svevo. El nom real del genial escriptor de Trieste era Ettore Schmitz (harem i-6), però l'autor de Senilità i La coscienza di Zeno afirmava que sempre li havia semblat que la pobra "i" del seu cognom germànic restava sola i perduda enmig de la mitja dotzena d'agressives consonants que l'envoltaven, de manera que va decidir ocultar-se rera un pseudònim conciliador de les seves identitats italiana i germànica: Italo Svevo.
Alguns lectors, esperonats pels plaers de Schmitz, ens han fet arribar mots harem diversos, que aquesta vegada dividim a la manera de les cerveses, nacionals i d'importació. Pel que fa als nacionals, tots són homologats per la lexicografia oficial. Els camps (a4) i el magnífic harem panvocàlic ouaire (5r) eren els exemples que proposàvem. El professional de la compra-venda d'ous només ha pogut ser igualat, però els nostres camps han estat superats pels crancs frescs (a/e5), els grills lloscs (i/o5) i els troncs (o5) tramesos per Jaume Macià (Sabadell) i els bruscs grunys (u5) emesos per Sofia Robusté (Valls). Els èmuls de l'ouaire són dues simpàtiques velletes amigues de Carme Vilà (Torelló) —iaieta (5t) i iaiona (5n)— i un munt de pretèrits imperfets tramesos per la pròpia Carme Vilà i per Alfons Saumell (Barcelona): quèieu, obeíeu, adèieu, eixíeu, ajèieu... Uns dels principals conreadors dels mots harem homologats pels diccionaris són els jugadors d'scrabble, que sovint han de fer tirades amb només una vocal o una consonant al faristol.
Però la majoria aclaparadora d'harems que hem rebut són d'importació, potser per la presència d'Ettore Schmidt en la gènesi del fenomen. Clara Solans (València) ens fa arribar un retall de diari on hi consten una parella de famosos tennistes que mantenen modestos harems de quatre concubines: Prpic i Stich (i4). Una altra tramesa de grau 4 (Jordi Garcia, Badalona) conté la referència a un polèmic assaig sobre les drogues "Nuestro derecho a las drogas" (Anagrama, 1993) del pensador Thomas Szasz (a4). Garcia inclou també el líder de la vida esportiva de la ciutat comtal: Johan Cruyff (u5), a pesar de l'hermafroditisme latent de la i grega. Una última referència bibliogràfica puja al grau 6 la magnitud de l'harem. Es tracta de "La venganza de la historia" (El País-Aguilar, 1993) del periodista germànic Hermann Tertsch (e6). A més, el lector que ens el fa arribar rivalitza amb el teutó, perquè signa Pep Trenchs (e6) (Barcelona). Probablement Trenchs sigui el cognom d'origen català d'harem més fastuós.
L'harem més concorregut és, fins ara, el dels Schwartz (a7). L'incansable corresponsal Alfons Saumell (Barcelona) en documenta cinc via GEC. Els cinc Schwartz podrien fundar un harem en format acadèmia d'idiomes, perquè cobreixen moltes llengües: el francès del matemàtic gal Laurent Schwartz (1915-), l'esperanto de l'escriptor i humorista francès Raymond Schwartz (1894-1973), l'anglès del físic nord-americà Melvin Schwartz (1932-) —premi Nobel de física el 1988—, el neerlandès del novel·lista holandès en llengua anglesa J.M.W. Schwartz (1858-1915) i la incògnita del presumpte metge que devia batejar la síndrome de Schwartz-Bartter. A Saumell, com és natural, se li escapen d'altres Schwartz més o menys famosos, com el polític conservador espanyol Fernando Schwartz, que completarien aquest club de polígams. És clar que Saumell, murri enigmista, localitza a la sempre rendible "Guia Telefònica de Barcelona. Secció Alfabètica L/Z" una pàgina (la Schweiz-735) que és tota una joia, i ens demostra que els afortunats senyors Schmmitt, Schvenck, Schwandl, Schwandt i Schwippl són conciutadans nostres a la ciutat post-olímpica. Algú coneix un harem més nombrós? Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Alguns lectors, esperonats pels plaers de Schmitz, ens han fet arribar mots harem diversos, que aquesta vegada dividim a la manera de les cerveses, nacionals i d'importació. Pel que fa als nacionals, tots són homologats per la lexicografia oficial. Els camps (a4) i el magnífic harem panvocàlic ouaire (5r) eren els exemples que proposàvem. El professional de la compra-venda d'ous només ha pogut ser igualat, però els nostres camps han estat superats pels crancs frescs (a/e5), els grills lloscs (i/o5) i els troncs (o5) tramesos per Jaume Macià (Sabadell) i els bruscs grunys (u5) emesos per Sofia Robusté (Valls). Els èmuls de l'ouaire són dues simpàtiques velletes amigues de Carme Vilà (Torelló) —iaieta (5t) i iaiona (5n)— i un munt de pretèrits imperfets tramesos per la pròpia Carme Vilà i per Alfons Saumell (Barcelona): quèieu, obeíeu, adèieu, eixíeu, ajèieu... Uns dels principals conreadors dels mots harem homologats pels diccionaris són els jugadors d'scrabble, que sovint han de fer tirades amb només una vocal o una consonant al faristol.
Però la majoria aclaparadora d'harems que hem rebut són d'importació, potser per la presència d'Ettore Schmidt en la gènesi del fenomen. Clara Solans (València) ens fa arribar un retall de diari on hi consten una parella de famosos tennistes que mantenen modestos harems de quatre concubines: Prpic i Stich (i4). Una altra tramesa de grau 4 (Jordi Garcia, Badalona) conté la referència a un polèmic assaig sobre les drogues "Nuestro derecho a las drogas" (Anagrama, 1993) del pensador Thomas Szasz (a4). Garcia inclou també el líder de la vida esportiva de la ciutat comtal: Johan Cruyff (u5), a pesar de l'hermafroditisme latent de la i grega. Una última referència bibliogràfica puja al grau 6 la magnitud de l'harem. Es tracta de "La venganza de la historia" (El País-Aguilar, 1993) del periodista germànic Hermann Tertsch (e6). A més, el lector que ens el fa arribar rivalitza amb el teutó, perquè signa Pep Trenchs (e6) (Barcelona). Probablement Trenchs sigui el cognom d'origen català d'harem més fastuós.
L'harem més concorregut és, fins ara, el dels Schwartz (a7). L'incansable corresponsal Alfons Saumell (Barcelona) en documenta cinc via GEC. Els cinc Schwartz podrien fundar un harem en format acadèmia d'idiomes, perquè cobreixen moltes llengües: el francès del matemàtic gal Laurent Schwartz (1915-), l'esperanto de l'escriptor i humorista francès Raymond Schwartz (1894-1973), l'anglès del físic nord-americà Melvin Schwartz (1932-) —premi Nobel de física el 1988—, el neerlandès del novel·lista holandès en llengua anglesa J.M.W. Schwartz (1858-1915) i la incògnita del presumpte metge que devia batejar la síndrome de Schwartz-Bartter. A Saumell, com és natural, se li escapen d'altres Schwartz més o menys famosos, com el polític conservador espanyol Fernando Schwartz, que completarien aquest club de polígams. És clar que Saumell, murri enigmista, localitza a la sempre rendible "Guia Telefònica de Barcelona. Secció Alfabètica L/Z" una pàgina (la Schweiz-735) que és tota una joia, i ens demostra que els afortunats senyors Schmmitt, Schvenck, Schwandl, Schwandt i Schwippl són conciutadans nostres a la ciutat post-olímpica. Algú coneix un harem més nombrós? Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dissabte, 9 d’octubre del 1993
El valor del whisky
En aquests temps d'eufòria abolicionista, defensar algunes de les nostres tradicions més estimades resulta un pèl complicat. Parlem de tradicions tan arrelades com el tabac, el roquefort, el corre-bous o el whisky. Tan nostres. Les tres primeres ja han estat prou objecte de debat. Pel que fa a la quarta, a banda d'altres virtuts que ara no treurem a col·lació, des d'una perspectiva estrictament enigmística el whisky té un valor molt elevat.
Un pangrama és qualsevol frase que contingui totes les lletres de l'alfabet. Els principals usuaris d'aquesta figura retòrica són els inefables professors de mecanografia, sempre entestats a fer moure tots els dits dels seus alumnes pel teclat. Dos exemples que campen per l'imaginari col·lectiu de molts catalans que van aprendre a escriure a màquina en espanyol (com si les màquines... etcètera) són Jovencillo emponzoñado de whisky, qué mala figurota exhibes (51) i Exhíbanse politiquillos zafios, con orejas kilométricas y uñas de gavilán (64). Com es pot apreciar, la constricció alfabètica dels pangrames els mena a crear imatges suggestives i vagament relacionades amb la borratxera. I és aquí on entra el whisky, un component òptim per accedir a tres lletres de molt baix rendiment lingüístic (W, K, Y) en la majoria de llengües romàniques.
Perquè la recerca del pangrama perfecte és un dels reptes més interessants de l'enigmística. Les frases que contenen l'abecedari posseeixen una contundència incontestable. Així com el palíndrom més llarg tendeix a l'infinit i l'anagrama òptim és una qüestió del tot subjectiva, el pangrama perfecte és una fita tangible, tot i que sovint esdevé una recerca infructuosa i apassionant. Buscar-se la vida amb només cinc vocals i un vintena de consonants recorda aquelles festes escolars en les que les noies anaven francament escasses.
En anglès, dos dels pangrames més ajustats no defugen la temàtica etílica, malgrat l'absència del whisky. Són Pack my box with five dozen liquor jugs (32) iWaltz, bad nymph, for quick jigs vex (28). En francès, els pirats de l'Oulipo, al seu Atlas de Litterature Potentielle (Gallimard, 1990) precisen que el pangrama francès més breu ésWhisky vert: jugez cinq fox d'aplomb (29) i el situen al costat d'altres frases més exòtiques, com ara la bellíssima Monsieur Jack, vous dactylographiez bien mieux que votre ami Wholf (56). Els italians ho tenen més fàcil, perquè parteixen d'un alfabet de 21 lletres. El 7-1-1979, arran d'una convocatòria del setmanari "Espresso", Salvatore Chierchia publicava Pranzo d'acqua fa volti sghembi (26) i el mateix dia Umberto Eco en proposava un de 21 que ha fet fortuna: TV? Quiz, Br, Flm, Dc... Oh, spenga! en el qual suren les Brigate Rosse, la Federazione Lavoratori Metalmeccanici i la Democrazia Cristiana.
Fa anys, arran de la inclusió d'una enigmàtica endreça pangramàtica en anglès al volum Avaria (Empúries, 1990) de Josep Maria Fonalleras, vam confegir una humil i etílica aportació al camp verge dels pangrames catalans. El nostre pangrama feia "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" (43). En aquella època no sol·licitàvem directament la col·laboració dels lectors, però així i tot es va organitzar una subhasta a la baixa entre els mecanògrafs més conspicus. De fet, vam anar rebent dotzenes de pangrames cada cop més curts. A banda del whisky, d'altres mots recurrents eren Kuwait, kiwi i Kíev. El rècord l'ostentava l'estudiós mallorquí Antoni Llull Martí amb "Aqueix bajà, Zoè, poc whisky del fi m'entregava" (37) fins que s'hi va posar una autèntica Bubka del pangrama, que es va batre a si mateixa diverses vegades, des de 37 fins a 33 lletres. El rècord actual data de juny de 1992 i el deté la lingüista Carme Vilà i Comajoan: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!" (33).
És clar que cap rècord no és definitiu, sobretot quan les 26 lletres de l'alfabet poden ser combinades de 403.290.000.000.000.000.000.000.000 maneres diferents. Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Un pangrama és qualsevol frase que contingui totes les lletres de l'alfabet. Els principals usuaris d'aquesta figura retòrica són els inefables professors de mecanografia, sempre entestats a fer moure tots els dits dels seus alumnes pel teclat. Dos exemples que campen per l'imaginari col·lectiu de molts catalans que van aprendre a escriure a màquina en espanyol (com si les màquines... etcètera) són Jovencillo emponzoñado de whisky, qué mala figurota exhibes (51) i Exhíbanse politiquillos zafios, con orejas kilométricas y uñas de gavilán (64). Com es pot apreciar, la constricció alfabètica dels pangrames els mena a crear imatges suggestives i vagament relacionades amb la borratxera. I és aquí on entra el whisky, un component òptim per accedir a tres lletres de molt baix rendiment lingüístic (W, K, Y) en la majoria de llengües romàniques.
Perquè la recerca del pangrama perfecte és un dels reptes més interessants de l'enigmística. Les frases que contenen l'abecedari posseeixen una contundència incontestable. Així com el palíndrom més llarg tendeix a l'infinit i l'anagrama òptim és una qüestió del tot subjectiva, el pangrama perfecte és una fita tangible, tot i que sovint esdevé una recerca infructuosa i apassionant. Buscar-se la vida amb només cinc vocals i un vintena de consonants recorda aquelles festes escolars en les que les noies anaven francament escasses.
En anglès, dos dels pangrames més ajustats no defugen la temàtica etílica, malgrat l'absència del whisky. Són Pack my box with five dozen liquor jugs (32) iWaltz, bad nymph, for quick jigs vex (28). En francès, els pirats de l'Oulipo, al seu Atlas de Litterature Potentielle (Gallimard, 1990) precisen que el pangrama francès més breu ésWhisky vert: jugez cinq fox d'aplomb (29) i el situen al costat d'altres frases més exòtiques, com ara la bellíssima Monsieur Jack, vous dactylographiez bien mieux que votre ami Wholf (56). Els italians ho tenen més fàcil, perquè parteixen d'un alfabet de 21 lletres. El 7-1-1979, arran d'una convocatòria del setmanari "Espresso", Salvatore Chierchia publicava Pranzo d'acqua fa volti sghembi (26) i el mateix dia Umberto Eco en proposava un de 21 que ha fet fortuna: TV? Quiz, Br, Flm, Dc... Oh, spenga! en el qual suren les Brigate Rosse, la Federazione Lavoratori Metalmeccanici i la Democrazia Cristiana.
Fa anys, arran de la inclusió d'una enigmàtica endreça pangramàtica en anglès al volum Avaria (Empúries, 1990) de Josep Maria Fonalleras, vam confegir una humil i etílica aportació al camp verge dels pangrames catalans. El nostre pangrama feia "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" (43). En aquella època no sol·licitàvem directament la col·laboració dels lectors, però així i tot es va organitzar una subhasta a la baixa entre els mecanògrafs més conspicus. De fet, vam anar rebent dotzenes de pangrames cada cop més curts. A banda del whisky, d'altres mots recurrents eren Kuwait, kiwi i Kíev. El rècord l'ostentava l'estudiós mallorquí Antoni Llull Martí amb "Aqueix bajà, Zoè, poc whisky del fi m'entregava" (37) fins que s'hi va posar una autèntica Bubka del pangrama, que es va batre a si mateixa diverses vegades, des de 37 fins a 33 lletres. El rècord actual data de juny de 1992 i el deté la lingüista Carme Vilà i Comajoan: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!" (33).
És clar que cap rècord no és definitiu, sobretot quan les 26 lletres de l'alfabet poden ser combinades de 403.290.000.000.000.000.000.000.000 maneres diferents. Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
dissabte, 2 d’octubre del 1993
Les mosques dels mosqueters
A les solapes de les seves novel·les els responsables d'Alfaguara asseguren que Arturo Pérez-Reverte combina d'una manera desconcertant els móns del periodisme d'acció i de la literatura. Certament desconcertar sembla una de les activitats preferides de l'autor d'El Club Dumas (Alfaguara, 1993), un dels èxits editorials en espanyol de la temporada. Pérez-Reverte recluta el seu heroi entre els rengles borgians dels bibliòfils (concretament Lucas Corso busca edicions rares per a rics col·leccionistes i llibreters de vell d'elit), i situa el presumpte objectiu de la recerca en el vast corpus que componen els fulletons d'Alexandre Dumas, a partir d'un manuscrit trobat de "Els tres mosqueters". Des d'aquest innocent marc, el protagonista es veu projectat a les sempre rendibles llistes de llibres condemnats pel Sant Ofici, amb els subsegüents paral·lelismes fulletonescos i màgics en la seva existència quotidiana. Potser el "desconcertant" lligam entre el periodista i el novel·lista de què parlen els seus editors, ara que l'intrèpid Pérez-Reverte es dedica a resseguir els enigmes de l'actualitat des del programa "Código Uno" del primer canal, és que a "El Club Dumas" fa exactament el mateix, amb una única diferència : els documents que Corso maneja figura que són molt més antics.
Ens abstindrem de desvelar des d'aquestes ratlles els detalls del desenllaç de la novel·la, perquè és un d'aquells casos en què el guió obliga a mantenir silenci, tot i que no ens podem estar de dir que Pérez-Reverte hi hauria sortit guanyant si en comptes d'obsedir-se tant per Dumas i pel diable hagués emulat Schubert en la seva famosa Simfonia número 8 incompleta, que encara avui només consta d'un Allegro i d'un Andante. Sigui com sigui, és notable el protagonisme indiscutible que adquireixen en aquesta recomanable novel·la dos mecanismes enigmístics: l'hocus pocus (set diferències) i el descart.
Un dels enigmes més apassionants de la novel·la el componen els enigmàtics gravats amb inscripcions incompletes que presenta un llibre que figura a les llistes dels terxtos condemnats a la foguera. Es tracta del "De Umbrarum Regni Novem Portis" (Venècia, 1666) d'Arístide Torchia (bruixot que morí a la foguera el 1667). Aquesta edició de "Les Nou Portes del Regne de les Ombres" conté nou arcans o jeroglífics, cadascun dels quals duu una enigmàtica inscripció a sota. Les moltes anades i vingudes de Corso li permeten localitzar els tres únics exemplars que es conserven d'aquest llibre prohibit. El lector, de la mà del perseguidor de llibres, descobreix amb un sobresalt que el segon jeroglífic (un ermità dret davant d'una porta tancada, amb una llanterna al terra i dues claus a la mà, acompanyat d'un gos, amb una lletra hebrea Teth al costat) varia mínimament d'un exemplar a l'altre. En el segon exemplar localitzat l'ermità té les claus a la mà dreta, mentre que en el primer les duu a l'esquerra. El mecanisme clàssic de l'hocus-pocus actua inexorablement en gairebé tots nou arcans, davant el meravellat lector que ràpidament es veu obligat a passar pàgines endavant i enrere per tal d'iconitzar la seva lectura. Les diferències gràfiques provoquen diverses conseqüències simbòliques al servei de la trama ordida per Pérez-Reverte. En una lectura lineal, la topada amb els hocus-pocus funciona perfectament. Tota una troballa.
Més endavant, en la recta final de la novel·la, una estrafolària baronessa demostrarà a Corso que les enigmàtiques inscripcions que acompanyen els jeroglífics són descarts (textos en els quals s'han suprimit algunes lletres) que formen un missatge secret relacionat amb la saviesa hermètica. Així, per exemple, nem. perv.t qui n.n leg. cert.rit (que és el peu del primer jeroglífic) resulta ser el descart de nemo pervenit qui non legitime certaverit (ningú que hagi combatut segons les regles no ho aconsegueix).
Es veu d'una hora lluny que Pérez-Reverte és un fan de Laplace.
Ens abstindrem de desvelar des d'aquestes ratlles els detalls del desenllaç de la novel·la, perquè és un d'aquells casos en què el guió obliga a mantenir silenci, tot i que no ens podem estar de dir que Pérez-Reverte hi hauria sortit guanyant si en comptes d'obsedir-se tant per Dumas i pel diable hagués emulat Schubert en la seva famosa Simfonia número 8 incompleta, que encara avui només consta d'un Allegro i d'un Andante. Sigui com sigui, és notable el protagonisme indiscutible que adquireixen en aquesta recomanable novel·la dos mecanismes enigmístics: l'hocus pocus (set diferències) i el descart.
Un dels enigmes més apassionants de la novel·la el componen els enigmàtics gravats amb inscripcions incompletes que presenta un llibre que figura a les llistes dels terxtos condemnats a la foguera. Es tracta del "De Umbrarum Regni Novem Portis" (Venècia, 1666) d'Arístide Torchia (bruixot que morí a la foguera el 1667). Aquesta edició de "Les Nou Portes del Regne de les Ombres" conté nou arcans o jeroglífics, cadascun dels quals duu una enigmàtica inscripció a sota. Les moltes anades i vingudes de Corso li permeten localitzar els tres únics exemplars que es conserven d'aquest llibre prohibit. El lector, de la mà del perseguidor de llibres, descobreix amb un sobresalt que el segon jeroglífic (un ermità dret davant d'una porta tancada, amb una llanterna al terra i dues claus a la mà, acompanyat d'un gos, amb una lletra hebrea Teth al costat) varia mínimament d'un exemplar a l'altre. En el segon exemplar localitzat l'ermità té les claus a la mà dreta, mentre que en el primer les duu a l'esquerra. El mecanisme clàssic de l'hocus-pocus actua inexorablement en gairebé tots nou arcans, davant el meravellat lector que ràpidament es veu obligat a passar pàgines endavant i enrere per tal d'iconitzar la seva lectura. Les diferències gràfiques provoquen diverses conseqüències simbòliques al servei de la trama ordida per Pérez-Reverte. En una lectura lineal, la topada amb els hocus-pocus funciona perfectament. Tota una troballa.
Més endavant, en la recta final de la novel·la, una estrafolària baronessa demostrarà a Corso que les enigmàtiques inscripcions que acompanyen els jeroglífics són descarts (textos en els quals s'han suprimit algunes lletres) que formen un missatge secret relacionat amb la saviesa hermètica. Així, per exemple, nem. perv.t qui n.n leg. cert.rit (que és el peu del primer jeroglífic) resulta ser el descart de nemo pervenit qui non legitime certaverit (ningú que hagi combatut segons les regles no ho aconsegueix).
Es veu d'una hora lluny que Pérez-Reverte és un fan de Laplace.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
