Amors que maten

Una determinada escola de joycians branda un pòquer de noms cada vegada que algú gosa parlar del camí clos que deixà James Joyce. De la impossibilitat de transcendir el cul de sac verborreic que els més crítics asseguren que representa Finnegans Wake. Aquests joycians optimistes esmenten tres cadàvers i un home viu que encara riu: Carlo Emilio Gadda (1893-1973) a Itàlia, Joao Guimaraes Rosa (1908-1967) a Brasil, Arno Schmidt (1914-1979) a Alemanya i Julián Ríos (1941-) a Espanya. És clar que un dels caps visibles dels joycians que branden aquest pòquer és el mateix Ríos. L'autor del ciclopi cicle de Larva (Edicions del Mall, 1984), Poundemonium. (Edicions del Mall, 1986) i La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) no deixa de publicar textos singulars. Emparat en la trona conquerida a la societat literària i en els crèdits tous que li atorguen autors com Juan Goytisolo o Octavio Paz, aquest gallec de verb fàcil i poliglotisme enfarfagós ha destil·lat en pocs mesos dos nous licors marca de la casa.
D'una banda, una miscel·lània de textos més aviat teòrics (malgrat la coneguda aversió de Ríos a las "tonteorías") anomenada Álbum de Babel (Muchnik, 1995) en la qual el gallec reincideix en les seves afiliacions incondicionals i un pèl abstrusses. Carroll, Joyce, Rabelais, Roussel, Sterne... El panteó habitual dels amants d'una literatura definible amb uns versos brutals d'Octavio Paz al poema “Las palabras” : “Dales la vuelta, /cógelas del rabo (chillen, putas), /azótalas...” Interessant però previsible. D'altra banda, un peculiar abecedari complet de textos amb vocació més ficcional de títol doble: Amores que atan (o Belles Lettres) (Siruela, 1995). És aquest un ver llibre enigma que parteix de la constricció alfabètica per anar ordint un seguit de vint-i-sis narracions que oculten vint-i-sis personatges femenins de la història de la literatura, des de l'Albertine proustiana a la Zazie de Raymond Queneau. De la a a la zeta, en un acròstic alfabètic que ens passeja per moltes ciutats sense que ens les acabem de creure. Com fullejant les planes blaves de les guies urbanes Pàmies.
Les vint-i-sis senyores "que atan" Ríos podrien ser pacients de l'esbojarrat sanatori mental per a addictes als mots encreuats d'un music-hall dels anys vint. Els amants dels jocs de paraules trobaran que el llibre és una orgia. Ple de neologismes portmanteau ("corruptutor", "seductutor", "abecediario"), de palíndroms punyents ("amor broma"), d'homofonies ("¿te vi o no te vi? Ésa es la cuestión"; "soy el que es hoy") i de paronomàsies ("días de invierno y de infierno"). Però especialment de tautologies. Un "lecho" de seguida és de "helechos"; l'animal de companyia és "mi gato cegato"; la beguda provoca dobles estralls: "los estragos de los tragos" i una dona del signe sagitari inevitablement s'agita.
Gens apta per a al·lèrgics als jocs de paraules, Amores que atan és pur funambulisme. Que bocabada però no corprén. Llegint el ja clàssic assaig de José Antonio Marina Elogio y refutación del ingenio (Anagrama, 1992) podrem intuir per què.