dijous, 28 de novembre de 1996

L’ou com balla

La professió més apreciada pels amants de les vocals és la de venedor d’ous. En molt poc espai —només sis caracters— l’ouaire aconsegueix encabir les cinc vocals sense repetir-ne cap. D’una manera precisa i elegant. Bella. Ja hem parlat diverses vegades dels mots que contenen les cinc vocals sense cap repetició, dits pentavocàlics o panvocàlics, com ara boniquesa, Boileau, aconseguir o Cointreau. És un fenomen prou freqüent —sobretot en les formes verbals conjugades— i es detecta amb un simple cop d’ull, de manera que crea tanta addicció que alguns enigmòfils els atresoren en llistes interminables confegides amb mots de llengües diverses. Encapçalades invariablement per un ouaire, el pentavocàlic més curt que permet la llengua catalana.
A banda de l’ou com balla i del famós ou de Colom, els ous tenen una presència notable en el món de l’enigmística. Un advocat barceloní que conec es vanta d’haver posat un jutge en un compromís per culpa dels ous. Concretament dels “huebos”. Així, en espanyol i amb be alta. Resulta que l’advocat ouaire mantenia unes relacions més aviat tibants amb un jutge de l’Audiència de Barcelona i va decidir parar-li un parany. En un dels plets que els enfrontava, el lletrat va apel·lar a una decisió del jutge “por huebos”. Aquest va interpretar les seves paraules com una grolleria i el va sancionar per desacatament. L’advocat, tranquil i sorneguer, va aportar el diccionari de la RAE i el va obrir per la pàgina corresponent. L’arcaïsme “huebos” (o “uebos”) —provinent del llatí opus— no és pas cap grolleria en castellà. Simplement vol dir necessitat. L’anècdota, segurament apòcrifa, m’ha recordat que en algun lloc de l’arxiu tenia una carpeta plena d’ous enigmístics del Segle d’Or.
Així, Francisco Acuña de Figueroa —a Poesía diversa— amagava l’ou escrivint “Blanco y casi transparente,/ soy grato y apetecido;/ vida y ser propio no tengo,/ aunque de madre he nacido./ Salí preñado de un feto/ concebido antes que yo,/ que aunque nace de mí, es hijo/ de la hembra que a luz me dió”. També Cristóbal Pérez de Herrera amaga l’ou en una de les composicions recollides als seus Enigmas : “Está dentro en mi corteza/ temperamento contrario,/ soy alimento ordinario,/ y esfuerzo a naturaleza/ cuando el mal es adversario”.
Al Polifemo, una de les obres mestres de Góngora —escrita en octaves reials, sumptuós metre italià—, l’autor espanyol va perfeccionar la faula mitològica “seriosa” però també fou l’iniciador de la faula “burlesca”, amb les seves composicions sobre Hero i Leandro i sobre Píramo i Tisbe, històries lacrimògenes narrades per Góngora en to de farsa i escrites en castís metre de romanç. Per exemple, Leandro mor ofegat, i Hero, en veure el seu cadàver a la riba de la mar, es llança pel penyasegat des d’una torre. “Murieron como dos huevos”, diu Góngora: “él pasado por agua y ella estrellada”. Mortal de necessitat. “Por huebos”, que diria l’advocat.