Castanyada amb Sapir & Whorf

Ara que el canvi de llengua literària està a l'ordre del dia l'Enric Xicoy Comas m'envia un text d'aquests que circulen de forma lliure i anònima per Internet. Un text anomenat "qüestió d'ous" que busca les pessigolles verbals al nacionalisme espanyol a costa de revisar aquella antiga hipòtesi lingüística de Sapir i Whorf que adjudicava a cada llengua una idiosincràsia que d'altres havien anomenat "geni" i no pocs "visió del món". És un joc d'esperit vell (del tipus ells "hablan" i naltros "enraonem") i s'ha practicat en totes les llengües. La idea de fons vindria a ser que som diferents i que nosaltres ho fem tot millor... Una mica com en l'estimable tradició del "català, mare de totes les llengües" però sense l'esperit lúdic i àcrata que alena una frase llatina tan impossible com "Avis murris porten els nuvis a Gràcia en òmnibus gratis, i l'àvia sua".

Aquesta "Qüestió d'ous" dóna marge a la creença herderiana, i això sempre és perillós quan va més enllà de la boca. Tanmateix, la idea de trobar expressions traduïbles per bastir una contraposició ideològica resulta seductora. Per això, que els hispans anomenin "Virgen" la dona de Sant Josep mentre nosaltres li diem "Mare (de Déu)" ja permet construir una il·lusió identitària. Si a això hi afegim que en espanyol els genitals femenins poden anomenar-se "almeja" mentre que els catalans ens acollim a l'excelsa tradició italiana i en diem "figa", el retrat en termes d'obertura queda fixat. És obvi que una "almeja" és un mol·lusc salat, aspre, dur, gris i, sobretot, molt difícil d'obrir, mentre que la figa és un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de tacte agradable i fàcil de menjar. Les (sempre odioses) comparacions estan servides amb parelles clàssiques com ara "hablar" versus "enraonar" o la no menys interessant "adiestrar" vs. "ensinistrar". Serà per ventura una qüestió política l'adscripció dels uns a la "mà dreta" i dels altres a la "mà esquerra"? No és qüestió de blanc o negre, entre d'altres coses perquè ells no prenen vi negre sinó "tinto" i dels ous que no són blancs, en comptes de "rossos" en diuen "morenos", la qual cosa no encaixa, ni que sigui per pèls.

El redactor d'aquesta curiosa recuperació digital de Sapir i Whorf també adjunta troballes insignificants, com que "perro viejo" i "mosquita muerta" esdevinguin "gat vell" i "gata maula", o que el "gordo" de Nadal sigui per a nosaltres la "grossa". Però francament, em costaria molt valorar si "tocar ferro" és gaire millor que "tocar madera" o si saber-se la lliçó "de cap a peus" és millor que saber-se-la "de pies a cabeza". En canvi, la clàssica parella del "sinvergüenza" i el "pocavergonya" marca la diferència, i el fet que el seu "oiga!" sigui equivalent al nostre "escolti" potser també permet elucubrar sobre la capacitat de diàleg dels uns i els altres. Ja posats a explotar el filó, l'anònim autor del text deu haver pensat que tant se valia fer una mica de trampa. Per això, el text afirma alegrement que mentre els espanyols paguen "impuestos" (del verb "imponer") els catalans paguem "contribucions" (de "contribuir"), que ja són ganes, també. La veritat és que no m'imagino en un estat lliure associat pagant el CVA ni el CRPF. En canvi, l'IAE potser sí que me l'imagino, perquè a la catalana l'IAE CAE.