dijous, 10 d’abril de 2003

Pedrera italiana

Un dels esdeveniments poètics de la temporada és la irrupció de Josep Pedrals en el circuit editorial. El seu recent “Escola Italiana” (Edicions 62/Empúries) és una festassa verbal des del pròleg d’un tal Luca Martino Rota (busqueu la sonoritat de Luca M. Rota i captareu l’esperit llibertari del minyó) fins a l’últim vers del llibre: “Si l’has sentit, queda’t amb el poema”, una incitació cleptòmana a la veritable transmissió cultural, que mai no és només qüestió de béns materials. Tothom qui hagi sentit Pedrals als recitals voldrà apuntar-se a aquesta escola italiana. Com que al món pedralsià l’alegria sobreïx, llegir-lo és vibració. Té prou domini per escriure bé i, ençà i enllà, dellà i deçà, apareix també el do màxim que el pot portar a excel·lir, en vers, en versicle, en pla o en fascicle. Deu-li vida, que el do ja el té. Si sap seguir el camí dels mots —“per ser ver: perseverança”— farà fortuna perquè tragina un bon einam verbal: “Si un manetes és algú que té un do especial en qüestió del treball manual, un parauletes és algú que té un do especial en qüestió del treball paraulístic. (I un “motets”, un fan de la música polifònica religiosa?)”. Llarga vida al parauler.

Pedrals enllaça amb Casasses però no només, és un enciam tan ancià com el gran Escoffet, hacmoreja amb gràcia castilliana i s’allunya d’alguns predecessors biològics en el to de la seva lícita ambició literària. “Però, abans que la meva obra sigui plagiada —i el plagi és una cosa descarada, no una subtilitat o una casualitat—, vull que sigui o bé popular, com si de sempre, o bé anònima”, escriu a la secció XXXIV de les seves “Espines de refinaments literaris”. Popular o anònima! Pedrals té els sants collons de no tenir els collons sants, com d’altres, ni cobeja l’oro i el moro jeràrquic, de manera que la seva vèrbola proteica l’allunya de les temptacions d’escampar solemnials semences que caracteritzen altres poetes que s’han fet vells abans de ser joves. El lector malganós, sorprès en la seva displicència pel terrabastall verbal que brolla de cada pàgina, torna a creure en la imperfecció humana quan davant els seus ulls escèptics s’escolaitalianegen aquests versos: “Es diu l’artista/ per cop enèsim/ que es pot ser pèssim,/ mai: pessimista”.

L’estol de jos que componen el mai pessimista Pedrals (Luca M. Rota, Giuseppone dei Pedroli, el Noi de Provençals) ja exerceix el lideratge entre altres poetes de la seva quinta. La seva escola italiana coincideix amb el cinquè poemari (en tres anys) de Darrutri —aquest cop “Partícules i versos”— i amb el segon (en dos) de Clàudia Viladrich —“Clau de fa”—, ambdós publicats a Carcaixent per la valenciana Edicions 96. Darrutri continua experimentant amb la literalitat del mot amb poemes llampec com ara “Tancar la e: Si tanquem la e,/ la peresa pot esdevenir/ puresa” o “Tot: Tot està per fer/ i tot és palíndrom”. Per a Darrutri “La poesia és un truc curt”. Poc o molt, és allà on era quan l’any 2000 va publicar el seu primer poemari, que es deia així mateix, “Truc curt”. Viladrich, per la seva banda, modela la musicalitat des de la tipografia (“Poema en negreta: SOS Racisme”), l’enigmística (“Cagadubtes: Sí/so/no”) o reescriu “La Gallineta” de Llach segons el mètode oulipià del mot al set: “En gallòfol ha dit que prou/ ja no vull pondre cap més ovari,/ a fer punyetes aquesta subcomissió/ que fa tenallades que m’esclavitza”. Hi ha pedrera, i sempre pedrega sobre el pedraplè.