dijous, 15 de maig de 2003

Barra americana

Tres setmanes han bastat perquè un format clàssic d'enigma fins ara exclusiu de la llengua italiana hagi prosperat en català. Per sant Jordi vaig descriure un mecanisme criptogràfic basat en frases amb doble sentit definides segons el menys usat: "No hi ha treballadors (5, 8)" (solució: falta personal), "Gorra de romà (4, 5)" (resposta: casc antic). L'artifici és addictiu. Tant els lectors de l'Avui com els habituals dels fòrums de la web verbalia.com han enviat centenars d'exemples que demostren la ductilitat semàntica del català. En alguns casos la solució depén de l'actualitat immediata. Per exemple, Ignasi Ripoll i Josep Domènech arriben a la mateixa resposta; l'un ho formula "George, Collin, Donald, Condolenza... (5, 9)" i l'altre "les penques d'en Bush (5, 9)". La solució és "barra americana". Per la seva banda Josep Maria Fonalleras també s'endinsa en la política internacional quan proposa "Estic ubicat a Corea del Nord (2, 3, 5)" per a una preciosa resposta "en mal estat".

Atesa la seva brevetat i contundència, una criptografia mnemònica és molt a prop de l'aforisme. Algunes es tenyeixen segons el paisatge que visiten, i d'altres poden ser més abstractes. Vegem-ne primer un repòquer de bons exemples geogràfics separats de les seves solucions. a) Joel Bagur italianeja amb "El que volia i desitjava el jutge Falcone (3, 6)"; b) Ignasi Fontvila va de gal amb "El qui vota Le Pen (2, 3, 7)"; c) Josep Azema se'n va a les terres de l'Ebre en proposar "El resultat del PHN (5, 3)"; d) Xeiè viatja fins al Magrib amb el seu "Enviar al Marroc polítics per treure-se'ls de sobre (3, 5, 6)" i e) Ignasi Ripoll s'endinsa en el conflictiu Kurdistan amb "Kurds iraquians (3, 2, 4)". Les respostes són: a) cap mafiós; b) el mal francès; c) Poble Sec; d) fer volar coloms i e) cap de turc. L'única condició és que totes les respostes tinguin una doble lectura, encara que sigui producte d'una homonímia com en el cas de Colom.

Els exemples més complexos són els que fins i tot comporten un canvi de funció en els mots de la frase resposta, com en la coneguda frase de Gabriel Ferrater "una jove veu l'amenaça", en la qual només "una" roman inalterable. En aquest sentit són notables els exemples a) de Josep Maria Fonalleras "aquest porro no s'acaba mai (2, 5, 4)"; b) de Joan Bansell "té la cama ortopèdica (2, 5, 2, 5)" o un parell de Josep Domènech, c) "el furtaviandes (4, 2, 5)" i d) "collida quan cau (5, 2, 5)". Les respostes, aquí, exploten amb gràcia les homonímies dels temps verbals "dura", "porta", "roba" o "presa": a) la droga dura; b) la porta de fusta; c) roba de taula; d) presa de terra. Brillants. Una altra veta interessant és l'operació de descontextualitzar frases d'un camp semàntic. Ignasi Ripoll en proposa tres de l'àmbit econòmic força interrelacionades: a) senyor atractiu (5, 8); b) nena petita (5, 8); c) pigmea (5, 9), a les quals podem afegir tres exemples més de Pep Vinyals: d) compromís forà (5, 6); e) característica particular (9, 7) i f) confiança cívica (9, 6). Solucions? a) tipus d'interès; b) baixa temporal; c) baixa permanent; d) deute extern; e) propietat privada; f) Seguretat Social. Que la Seguretat Social sigui definida com "confiança cívica" ara que toca pagar la Renda resulta prou irònic. S'acaba l'espai, i no en quedarà per a la resposta: "el súmmum de l'aflicció (2, 4, 6)".