dijous, 25 de març del 2004

Dick & Dídac

Dues dècades justes després de 1984 continua sent obvi que George Orwell l’encertava de ple en la seva formulació de l’anomenat “Doublespeak”, el llenguatge manipulador dels que sempre acaben dient que “War is Peace”, ni que sigui “a fi de bé” o en nom de la “seguretat nacional”. Tots els matisos de la paleta no podran mai amagar que la negror és l’absència de llum (mort), igual com la blancor és la conjunció de tots els colors (vida). En aquest joc de despropòsits que presideix les pràctiques dites “diplomàtiques”, la puta semàntica hi té un paper determinant. Si els llepafils del políticament correcte s’han empescat l’absurditat de la violència de gènere i els bel·licistes vocacionals aposten per la violència de nombre, podem afirmar amb tanta autocrítica com calgui que hi ha també una violència semàntica que contamina les nostres paraules fins a transformar-les en armes de distracció massiva. Els que trafiquem amb verbs sabem de la seva tendència intínseca a la traïció més profunda, que és la del pensament. Sovint no trobem les paraules, o creiem que no hem trobat les paraules “justes”, com si la justesa estigués emparentada amb la justícia i hi hagués un mot per a cada ocasió. I no. Només els poetes, que són pocs i de vegades ni s’ho pensen, són capaços d’insuflar els mots amb sentits que els subverteixen sense pervertir-los. Tots hem llegit alguna vegada un text que ens ha fet entendre coses que abans no enteníem.

En el desori verbal que ens ha acompanyat durant setmanes de maldiences, la semàntica ha jugat un paper fonamental. Rere el linxament immisericorde de Carod, rere la interessada invenció d’un presumpte grup anomenat Al Quaeta, així amb T de terror, rere les complexes causes que comporten la mort en dosis massives, hi havia la violència semàntica. La violació pura i dura de la semàntica. El Doublespeak orwellià en el seu màxim esplendor. “War is Peace” sense reserves, adobat amb la retòrica franquista de la seguretat nacional. La hunitat (amb hac dels huns) d’Espanya que tot ho havia de justificar i en nom de la qual calia subvencionar un seguit d’intel·lectuals miserables que havien estat propers a Eta (com Juaristi) o al Grapo (com Moa) perquè allà on deien Dick diguessin Dídac. ¿Què passarà ara amb la Fundación Francisco Franco? ¿Quines reflexions n’extrauran els nois de can Faes?

La semàntica ha estat violada, però la condició verbal és només un reflex de la condició humana, i el matís és la clau de la llibertat. En plena voràgine violenta, quan uns resultats electorals com els del 14M eren una quimera, l’amiga Roser em va enviar un joc de paraules esfereïdor descobert per un amic seu, aclaparat per tot el que ens venia al damunt. Es tractava d’unir dos antònims purs mitjançant una cadena de sinònims. Els dos exemples que havia construït en Joan són impactants perquè fan passar de dolent a bo (o viceversa) i d’enemic a amic (o viceversa) sense violentar aparentment la semàntica. Vejam: Dolent és sinònim de maliciós; maliciós d’astut; astut és sinònim de llest; llest de savi; savi de comprensiu i comprensiu de bo. Un enemic és un adversari, o un oponent, i qualsevol d’aquests dos és un rival de jocs, és a dir, un company; un amic, en definitiva. L’exercici és impecable, i descriu l’instrument lingüístic a la perfecció. Però és radicalment distint passar de dolent a bo que de bo a dolent. I el mateix passa amb la parell de l’amic i l’enemic. L’important és, sempre, l’instrumentista.

dijous, 18 de març del 2004

Càtedra a Alzira

L’home de lletres franjolí Hèctor Moret (Mequinensa, 1958) és un amant inquiet dels múltiples tresors verbals que conté la nostra parla. En aquests últims anys ha hivernat la seva producció poètica i s’ha capbussat de ple en el vast territori de la cultura dita popular. També ha exercit d’editor —primer als Quaderns de la Glera i ara als Quaderns de les Cadolles—, tot suscitant llibres importants que després han fet el salt a editorials barcelonines: fa uns anys “La terra retirada” de Mercè Ibarz i ara mateix les “Cabòries estivals” de Jesús Moncada. Moret, doncs, té nas i l’usa per ensumar lletres, tant als paràgrafs de la millor narrativa com en almanacs, gasetilles i endevinallers de totes les èpoques. Una mostra d’aquesta curiositat sense límits de l’emprenedor Moret és la seva recerca tossuda per trobar una bona fòrmula que anostri la famosa dita “quien fue a Sevilla, perdió su silla”. De moment, ja ha localitzat al cançoner tradicional recollit per Amades dues varietats ribagorçanes que fan: “Del pati de la guineu/ qui se’n lleva ja no hi seu” i “Del puesto de la rabosa/ qui se’n va ja no s’hi posa”. Les seves investigacions, però, li han permès localitzar una dita garrotxina més o menys viva que fa: “Qui va a Tavertet/ perd el tamboret”. És una alternativa interessant, perquè també busca la rima d’un topònim, i obre un munt de possibilitats. Basta agermanar un seient de qualsevol mena amb un topònim dels Països Catalans.

Una idea així és ideal per a aquest nou terreny de joc que és la xarxa, de manera que l’endemà de parlar amb Moret vaig convocar una mena de concurs d’idees a través del fòrum setmanal de la pàgina web dels verbívors, www.verbalia.com. Els resultats han estat espectaculars, en quantitat i en qualitat. Ramon Valldosera, per exemple, explora un munt de seients amb els seus corresponents topònim-rima: “Qui va a Sallent, perd el seu seient; qui va a Camprodon perd el seu tron; qui. . . Montblanc/el seu banc; Miravet/tamboret; Cornellà/sofà; Girona-Tarragona-Barcelona-Tona. . ./poltrona”. Francesc Vallllovera recupera una rima clàssica en el món del funcionariat: “Qui va a Terrassa perd la seva plaça”. Alguns verbívors, han buscat la rima prop de Perpinyà per adaptar-se als esdeveniments polítics: “A Perpinyà, qui vulgui anar-hi/ perdrà el seient parlamentari”. D’altres recorden episodis històrics una mica més llunyans en el temps: quan Josep Cuní va passar un any sabàtic als Estats Units i, en tornar d’Amèrica, “El matí de Catalunya Ràdio” ja s’havia consolidat amb Antoni Bassas, es veu que Mikimoto va dir per antena: “Qui va a Alabama, perd el seu programa”. D’altres visitants de la pàgina web dels verbívors han optat per una via més lírica. Àlex Lloreda, per exemple, transgredeix la fórmula i compon quatre rodolins una mica més sofisticats: 1) “Acabaràs com el Joan del forn, que va perdre el torn per encantar-se a Alentorn”; 2) “Mentre escalava el Tagamanent, li van fotre el seient”; 3) “Si esquies a les valls d’Envalira, perdràs la cadira”; 4) “M’entra una esgarrifança a la pell quan penso que a Sabadell puc perdre l’escambell”.

De vegades, però, la simplicitat és molt més eficaç. D’entre les més de cent possibilitats fetes públiques al fòrum “Cadira i Sevilla” de www.verbalia.com, el missatge guanyador ha estat el que va publicar Xavier Pedregosa: “Qui va a Alzira perd la cadira”.

dijous, 11 de març del 2004

¿Quina crisi?

Joaquim Molas i Enric Bou han publicat una antologia de la poesia visual que duu per títol La crisi de la paraula (Edicions 62). Obre l’obra un estudi introductori que pretén aclarir l’abast exacte de l’operació i després segueixen 239 pàgines precioses amb poemes visuals perfectament escanejats i reproduïts en paper setinat a tot color. L’edició és un luxe, de llibre d’art. Molas & Bou parteixen de l’antiguitat clàssica i van fent fins al sagnant 39. El primer poema és una mena d’altar de Dosíades, un autor de nom binari que va viure als inicis del segle III aC; l’últim, un objecte surrealista de Josep Vicenç Foix. En l’entremig, brillen Apollinaire, Marinetti i Mallarmé. Sobretot Mallarmé, amb el seu emblemàtic “Un cop de dés jamais n’abolira le hasard” (1897), reproduït aquí sencer. Les causes que aventuren els antòlegs per explicar el gran èxit de la poesia visual i succedanis en les dites avantguardes històriques, en ple segle XX, són tres: pèrdua de confiança en la raó, desgast de la paraula pels excessos retòrics i desenvolupament de la societat industrial. Els autors sostenen que sempre s’ha donat un nombre limitat de formes i figures, compostes amb les mateixes tècniques. Això els empeny a formular una “proposta Molas-Bou” de classificació per figures i tècniques dins d’un marc cronològic dividit en tres grans blocs: la tradició clàssica i barroca, els tombants del XIX al XX i l’esclat de les avantguardes històriques, anteriors al 39. Llàstima que aquest tall deixi fora la literatura potencial de l’Oulipo, tot Brossa i un seguit d’obres diguem-ne metamètriques de la segona meitat del XX que han estat ateses en d’altres ocasions, per exemple pel catalanòfil Giuseppe Grilli.

De fet, és en el marc de la tradició italiana on més s’ha estudiat el cal·ligrama, un terme inventat per Guillaume Apollinaire que ha fet fortuna en la intersecció d’escriptura i dibuix que compon la poesia figurada, que en grec anomenaven “technopaegnia” i en llatí “carmina figurata”. El caputxí Giovanni Pozzi va cartografiar aquest territori en una obra esplèndida que Molas i Bou citen: La parola dipinta. Pozzi és el responsable de fixar algunes fronteres força interessants entre poesia i imatge. Per exemple, a La parola dipinta va escriure: “Des del meu punt de vista la poesia figurada només existeix quan un missatge lingüístic autònom i complet va acompanyat d'un missatge icònic; la comunicació de la figura s'afegeix al missatge lingüístic, el qual resta, en la intenció de qui el produeix, l'element principal; i quan dic que s'hi afegeix no vull dir que s'hi juxtaposa o s'hi superposa, perquè ha d'encarnar-s'hi, en una unió gairebé hipostàtica. (...) No és una simple cohabitació, sinó una simbiosi que rau en les arrels mateixes del cicle productiu i que resta fixada indissolublement en el producte.” És justament aquesta presència activa dels elements icònics el que allunya els cal·ligrames dels interessos enigmístics. La hipòstasi entre vers i dibuix que reclama Pozzi hi prima, tot desplaçant el joc estrictament lingüístic. Això deixa fora de la poesia visual tot l’univers del rebus (o jeroglífic), i també posa en suspens alguns acròstics i els laberints barrocs, tot i que figurin esplèndidament reproduïts en aquesta edició de La crisi de la paraula, un llibre que us podeu endur a la gàbia perquè us deixarà muts.

dijous, 4 de març del 2004

Luxant Luján

El menjapà de Néstor Luján era l’escriptura. En va menjar tota la vida, però va escriure com qui fa la sobretaula. Els seus articles sovint eren digressius. Agafava una anècdota, l’adheria a la cua d’un estel i deixava anar corda, a veure si per ventura bufava el vent i l’invent aixecava el vol. Les anècdotes de Luján eren sempre boníssimes i, encara que no volguessis, et trobaves resseguint la capritxosa trajectòria de l’estel fins al final de l’escrit. Provin de localitzar el volum Mites, llegendes, creences (1996), que recull els articles publicats aquí a l’AVUI i ho comprovaran. De vegades es repetia. De seguida t’adonaves que Luján planejava les peces en funció del calendari. ¿Quants articles va arribar a escriure sobre el Carnaval? ¿Quants sobre l’arribada de la primavera? Les seves novel·les, dictades quan ja havia fet els seixanta, relaten episodis històrics ambientats en un entorn ben documentat, però hi senyoreja el cartó pedra. Ja es veu que no provenen de la vida, sinó de la lectura. La primera —Decidnos, ¿quién mató al conde? (1987)— encén el desig de conèixer el destí del comte de Villamediana i quan hi apareix el gran Quevedo parla amb paraules de Quevedo, però no aconsegueix perdurar mai en la ment del lector. L’entreté i prou. El mateix passa amb les posteriors novel·les catalanes. Hi presenta atractius personatges històrics —Mayerling, Casanova—, però literàriament l’operació és fallida. Només el nom de Luján explica els premis literaris que va recollir, l’últim dels quals ni més ni menys que el Sant Jordi amb Els fantasmes del Trianon (1996).

A primers dels noranta, a València, Luján va donar-nos tres lliçons magistrals en una sobretaula. D’entrada, com a president del jurat del premi de novel·la dels Octubre, va revelar-nos els secrets del sistema de votacions en cinc rondes heretats del premi francès Goncourt. Mai no ho he oblidat. Després, ens alliçonà sobre els millors whiskis de malta, perquè en sabia i a més acabava de fer-ne un article per a la revista “Epicur”. Finalment, ens va enlluernar enfilant les històries detallades d’una vintena d’enigmes i jocs de paraules cèlebres com aquell famós calembour de Quevedo sobre la rosa, el clavell i la coixesa de dona Isabel. L’enlluernament creixeria quan, poc després, publicà Cuento de cuentos (1993), dos volums on traça l’origen de moltes dites i frases fetes. Però l’entusiasme se’m va refredar una mica amb la descoberta casual d’El porqué de los dichos (1954) del navarrès José María Iribarren, que ja contenia tota aquella saviesa. No es pot parlar de plagi, però queda clar que el llibre del doxògraf Iribarren va ser una de les fonts principals del Luján ludolingüista. En 1993 l’Iribarren ja anava per la cinquena edició, corregida i augmentada.

Ara poden retrobar Luján en dos llibres molt interessants d’Enric Vila. Gaudeixin del Luján articulista que apareix a L’art de citar (Ara Llibres), però sobretot no es perdin l’agosarada interpretació de la seva màscara que Vila fa a l’assaig breu Néstor Luján: entre el rostre i la màscara (Angle Editorial). És un llibre valent on es demostra que l’esperit crític no està renyit amb el respecte. Vila hi descriu amb prosa vigorosa una luxació clau en la trajectòria de Luján. Som a finals de 1947 i l’autor que havia seduït Pla fa un tomb que el conformarà com a personatge. La de Vila és una interpretació aventurada, però plausible. En un país sense assaig, un volumet així és un luxe. Que algú escrigui una biografia novel·lada de Luján ja!