dijous, 28 d’octubre del 2004

El tal Galindo

Els epònims són paraules que provenen d’un nom propi. Si condueixes molt de pressa la consellera Tura et pot multar per fittipaldi (tot i que, anys enrere, potser t’haurien titllat de nuvolari) perquè abans hi ha hagut pilots d’automòbil tan veloços com el brasiler Emerson Fittipaldi (fa tres dècades) o l’italià Tazio Nuvolari (en fa vuit). De vegades els epònims tenen una vida curta, com algunes paraules de l’argot, però també n’hi ha que triomfen tant que ja queden integrats en el lèxic habitual d’una llengua, fins al punt d’admetre tota mena de derivacions. És el cas d’adjectius tan corrents com kafkià, dantesc, maquiavèlic o fins i tot rocambolesc, terme provinent d’un personatge de fulletó francès del segle XIX anomenat Rocambole i conegut pels seus enrevessats avatars. Els diccionaris d’epònims permeten descobrir personatges tan espectaculars com el trapezista Jules Léotard (1842-70), que actuava amb mitges de llana; el controlador general de Finances Étienne de Silhouette (1709-67), funcionari impopular que durà tan poc en el seu càrrec que tothom va començar a parlar d’ell per al·ludir a una cosa incompleta, com un retrat només esbossat; o el diplomàtic Jean Nicot (1530-1600), el primer que va enviar tabac en pols a la reina Caterina de Mèdicis.

Alguns epònims arriben a conjugar-se, com per exemple els verbs boicotejar i linxar, que provenen respectivament de l’agent anglès a Irlanda Charles Boycott (1873–86) i del granger virginià Charles Lynch (1736-96), autor d’una llei homònima famosa per la seva particular visió sobre la “justícia ràpida”. Quan això passa el terme es consolida, entre altres coses perquè es camufla. Però el camuflatge no en garanteix la posteritat. El verb pujolejar o el nom maragallada no tenen, a hores d’ara, garantida la seva presència en el català que es parli, ai!, d’aquí cent anys. El temps ho dirà. La qüestió és que no sovintegen els epònims consolidats que provinguin de personatges autòctons, com per exemple els llegendaris lapsus linguae anomenats piquiponades en al·lusió al polític Joan Pich i Pon. O les bertranades. Fer bertranades és (o era) sinònim de fer malifetes. Està clar que el terme prové del nom propi Bertran i sembla que d’un Bertran de la Vall del Bac que feia moltes bajanades. La coincidència amb la còmica Lloll Bertran podria impulsar aquest epònim, avui en perill d’extinció.

Trobar epònims d’origen català és tan difícil com trobar bolets catalans aquesta tardor. N’estava buscant a l’excel·lent Diccionari etimològic de Jordi Bruguera quan se m’ha acudit mirar l’entrada galimaties, no fos cas que algun Maties Galí… Però no. De les tres hipòtesis que Bruguera aporta sobre l’origen etimològic d’aquest terme que apareix per primer cop a l’obra de Montaigne, n’hi ha dues que són deformacions delirants: a) del personatge evangèlic Joseph ab Arimathia, entès com Barimatia i després alterat; b) alteració vulgar del terme llatí grammatica. Superat el galimaties, l’atzarós ordre alfabètic m’ha deparat un epònim català inesperat. Les dues paraules següents —galindaina (adorn de poc valor) i galindó (deformitat del peu que en espanyol és epònim: juanete)— provenen, segons Bruguera, del nom de persona Galindo, “típic dels antics aragonesos i muntanyencs del Pirineu”, a) per considerar que sobretot ells usaven aquestes menuderies, i b) entre els quals devia ser freqüent aquesta deformació. Ara ja només cal trobar una llegenda que ens singularitzi el tal Galindo.

dijous, 21 d’octubre del 2004

L’operació Roca

L’operació Roca que ens ocupa avui no va fracassar, ans al contrari. És la protagonitzada durant anys i panys per l’Elisenda Roca, un exemple extraordinari de com la televisió no només és un mitjà verbicida. L’Elisenda prové de l’entorn teatral i literari. Forma part, per exemple, del jurat d’un dels premis literaris catalans més secrets i prestigiosos —el Lletra d’Or— auspiciat en el seu dia per Salvador Espriu i que premia des de fa més de tres dècades el millor llibre català de l’any. El salt a la televisió va venir per l’adaptació d’un clàssic programa-concurs francès basat en l’ideal escolar que Rusiñol exposava a L’auca del senyor Esteve. Tothom la recorda al capdavant del “Cifras y letras” de La 2 —que també va tenir una breu etapa catalana com a “Xifres i lletres”—, bregant amb mots enrevessats que hipnotitzaven teleespectadors de tota condició. Des de la temporada passada l’Elisenda reincideix des de l’emissora barcelonina BTV amb un concurs igualment hipnòtic però de nova creació anomenat “Joc de paraules”. El lingüista que exerceix d’expert en el programa és l’escriptor i crucigramista Pau Vidal, un partenaire tan juganer com telegènic que complementa amb les seves encertades postil·les la prosòdia roquera (¿roquiana, ròquica, roquista?). El producte té una relació qualitat (lingüística)—preu (televisiu) tan bona que és l’exemple perfecte per desmentir qualsevol discurs apocalíptic sobre la depravació cultural del mitjà. “Joc de paraules” entreté, informa, forma, deforma, diverteix, subverteix, adverteix, reparteix, repeteix i ara s’imprimeix i es distribueix, fet llibre: Joc de paraules d’Elisenda Roca i Pau Vidal (Empúries, 2004).

És un llibre mediàtic, esclar, tot i que d’un mediatisme tan minoritzat que hauria de merèixer l’atenció dels amants de les causes nobles, per més apocalíptics que se sentin. A més, és un llibre-joc, perquè conté les millors proves que han hagut de passar els concursants: imaginatives fórmules que posen a prova la nostra perícia verbal (i totes les solucions en un apèndix). El disseny del volum està pensat mil·limètricament per fer-ne un ús polivalent. És un llibre per llegir, per rellegir-lo a salts i per posar-se a jugar, en solitari o en companyia, amb gent de totes les edats que tinguin un cert gust pel joc lingüístic. Les dues primeres —el diccionari i el doble sentit— treballen amb molta gràcia la semàntica. Què vol dir “Canut”?: 1. Instrument per aprendre les lletres; 2. Blanc de cabells; 3. Esquimal originari d’Islàndia; 4. Unitat mínima de consum d’haixix. I “Letícia”? 1. (argot period.) Contracció de “la notícia”; 2. Alegria, delit, joia; 3. Flor ornamental blanca i llisa; 4. Bactèria de vida paraistària. I “Carambola”? 1. Jugada de billar a tres boles; 2. Ball que els natius d’Hondures dansen nus; 3. Exclamació de sorpresa; 4. Fruit comestible del caramboler. D’altres proves consisteixen a trobar anagrames (Barcelona: balconera, acoblaren), completar refranys (Sofra i nora… a) mal de dins, pitjor de fora o b) l’una crida i l’altra plora), trobar els equivalents genuïns de barbarismes empaquetats (carinyo-colmo-desvio-cutre) o, entre d’altres, descobrir sants impostors. Per exemple, en cadascun d’aquests tres tercets santificats només un figura al santoral: Sant Madrits, Sant Betis o Sant Barses; Sant Pagès, Sant Agrícola o Sant Industrial; Sant Caprese, Sant Caprasi o Sant Caprabo. Compreu-vos un Joc de paraules i ja mai més ningú no us deixarà amb la paraula a la boca.


Solucions: Canut (2); Letícia (2); Carambola (1 i 4); refrany (b); barbarismes (afecte-súmmum-trencall-tronat); sant Barses, bisbe (30 gener), Sant Agrícola, màrtir (4 novembre); Sant Caprasi, màrtir (ahir, 20 d’octubre).

dijous, 14 d’octubre del 2004

Langdon Town?

L’efecte pirotècnic que El codi da Vinci ha tingut sobre les vendes (i, no ho oblidem, també sobre la lectura) ha impulsat els editors d’aquí a recuperar una novel·la anterior de Dan Brown que va significar el naixement d’aquesta mena d’Indiana Jones del simbolisme que és el doctor Robert Langdon. Si Àngels i dimonis —que és l’Escherià títol de la novel·la— té cap virtut és que revalua El codi da Vinci. Ens trobem davant de la provatura d’una fòrmula narrativa basada en l’eficàcia que la segona novel·la de la sèrie arrodonirà. Aquesta primera és desmesurada, inversemblant, cantelluda, amb escenes d’acció que provoquen una suspensió brutal de la credibilitat just quan la novel·la més la necessita. Els detractors de Brown ja tenen més arguments per denostar-lo. Els amants de la lectura ràpida en gaudiran igualment, tot i que potser amb una certa sensació de repetició. Poques vegades dues novel·les de sis-centes pàgines s’han assemblat tant. La recepta és la mateixa: tria temàtica esotèrica (aquí la societat dels Illuminati), cadàver inicial, noia intel·ligent i bella que perd un pare savi (aquí científic), el doctor Robert Langdon (aquí a voltes disfressat de James Bond), l’església catòlica involucrada (aquí el Vaticà per dins), una dosi d’història de l’art (aquí Bernini), un dolent executor (aquí no és albí, però també és una ombra) i dolents vicaris (aquí tot un ca…, no, no seré tan cabrit de revelar-ho, això, que el lector de best-sellers em mereix un respecte que sovint se li nega), etc. Naturalment, no hi falta el mecanisme de joc verbal que sempre m’acaba empenyent a llegir aquesta mena de propostes més aviat poc, diguem-ne, nutritives.

El codi da Vinci s’acollia amb encert a la fórmula narrativa que Poe va engegar a “L’escarabat d’or”, el primer conte amb criptograma. Hi vèiem diversos sitemes criptogràfics i vibràvem amb el seu desxiframent. A Àngels i dimonis el camí de les descobertes de Langdon sobre el plànol de Roma és molt més pedestre. Els enigmes són enciclopèdics. A canvi, Brown refia tota la seducció a la fascinant tipografia dels ambigrames que, a la novel·la, componen un segell secret conegut com el “diamant il·luminat”. Un ambigrama és una paraula dissenyada de tal manera que es llegeix igual des de dos punts de lectura diferents. N’hi ha de simetria central (IXI, gir de 180 graus, és a dir, des d’ambdós extrems d’una taula), vertical (AMA, igual davant d’un mirall) o de simetria horitzontal (COCO, la meitat superior simètrica de la inferior, de manera que capgirada davant d’un mirall encara llegim COCO). Però els ambigrames agafen volada quan es fan, tot forçant la cal·ligrafia, amb lletres no simètriques. Al final de la seva novel·la, Brown agraeix John Langdo pels dissenys ambigramàtics de les paraules ILLUMINATI, EARTH, AIR, FIRE, WATER i el diamant que conté els quatre elements escrits, ehem, en anglès amb l’excusa de John Milton i una extravagant teoria sobre la lingua pura. En realitat, els primers ambigrames van aparèixer fa només quatre dècades a la secció que Martin Gardner escrivia a “Science” (aquí “Investigación y Ciencia”) sota el nom de “simetries gràfiques”. Les dibuixava un tal Scott Kim. Posteriorment el gran Douglas Hofstaedter va adjudicar-los el nom d’ambigrama.

Si fullegen Àngels i dimonis potser els ambigrames del Langdon dissenyador els semblaran qui sap què. Doncs no. Hi ha gent capaç de transformar qualsevol paraula en un ambigrama, per més llarga que sigui. En 1989 teníem un col·laborador a la revista d’enigmística …més que es deia Miquel Viana i signava ambigramàticament. Però potser l’ambigramista més prolífic que he conegut és el canari Carlos Carpio. Busquin-lo a Google o tafanegin, si els vaga, per pàgines webs com ara www.snarkianos.com/ccarpioh/cch.htm o www.diadelasimetria.com/cch/cch.htm. Comprovaran que no li devia costar gaire regalar-me l’ambigrama que il·lustra aquest article. Una peça per la qual potser John Langdon m’hauria cobrat l’oro i el moro.

dijous, 7 d’octubre del 2004

Colonnitzats

Fins i tot els amants més incondicionals de l’enigmística ens hem vist desbordats aquests últims mesos per l’allau de novel·les traduïdes que fan ús dels mecanismes criptogràfics. El fenòmen Brown arrasa. Ja no sé què hauria passat si els il·luminats del Fòrum haguessin fet venir, al costat de l’inefable Carlinhos, l’altre Brown del moment, Dan Brown. A més del repertori de criptogrames que fan de El Codi da Vinci una lectura tan llampant i fugaç com el piromusical de la Mercè, l’altra novel·la ja traduïda de Brown —Àngels i dimonis— es val per a la trama que la sosté d’un fascinador palíndrom tipogràfic anomenat ambigrama. Els ambigrames permeten la lectura de la mateixa paraula des de dos punts de lectura oposats en 180 graus, és a dir, des d’ambdós extrems d’una mateixa taula. En algun article proper en veurem exemples espectaculars. L’exitosa pirotècnia de Brown ha fet que els editors, que cada vegada s’assemblen més als directius de televisió i per això contraprogramen, hagin donat llum verda a un munt de novel·les semblants. Les llistes d’èxits en van plenes. En general, semblen escrites per clients aqueferats de les llibreries de New Age. Incapaços d’enfrontar-se als misteris insondables de la vida normal, s’arreceren en algun mite esotèric del passat, tant li fot Dante com el sant sudari, i a embolicar la troca!

Entre aquests títols postbrownians, dels quals tanta gent malparla sense haver-los llegit ni tenir cap intenció de fer-ho, el que més m’ha agradat és The Rule of Four d’Ian Caldwell i Dustin Thomason (traducció en espanyol El enigma del cuatro a Roca Editorial). Com en El Codi da Vinci, assistim a l’espectacular desxiframent d’un criptograma cultural del passat. Aquí, en la forma d’un dels llibres més fascinadors del Renaixement: l’Hypnerotomachia Poliphili. Els autors tenen l’encert de situar l’acció en el marc universitari i això ens permet viure al costat dels joves personatges alguna cosa més que les aventures a les que ens té acostumats l’inefable Robert Langdon. Veiem així el seu període de formació, i experimentem amb ells com l’adquisició de coneixement a través de la lectura pot arribar a ser molt absorbent, fins al punt de modificar-nos la vida. Hi subjau una qüestió de fons quixotesca, borgiana, de lluita entre l’univers llibresc i el vital. Això la fa una lectura recomanable. Amena i menys fugaç que d’altres per l’estil.

A banda, esclar, hi ha el referent cultural que la genera. L’Hypnerotomachia Poliphili és una obra anònima bellament publicada a Venècia per Aldo Manuzio l’any 1499. El text conté moltíssims secrets: jeroglífics, plànols, oxímorons, construccions enigmàtiques… De fet, ha passat a la història per un dels seus jocs més obvis. Si ajuntem les caplletres dels seus capítols obtenim en acròstic una frase llatina: POLIAM FRATER FRANCISCUS COLUMNA PERAMAVIT, que vol dir “el germà Francesco Colonna va estimar intensament Polia”. Com que Polia és el nom de la dona a la qual durant tota l’obra busca Polifil, els erudits van acabar deduint que Colonna era el veritable nom de l’autor d’aquesta obra. Ara, la novel·la de Caldwell i Thomason mostra cinc nivells més de missatges xifrats que en teoria conté el text de Colonna i resol brillantment les motivacions finals que dugueren el monjo a encriptar-lo, tot contraposant la seva figura a la de Savonarola. Jaume Vallcorba publicà el text de l’Hypnerotomachia a El Acantilado traduït al castellà i també hi ha una preciosa edició facsímil a Adelphi que inclou traducció italiana i unes extenses notes. Per tafanejar l’edició aldina original de franc només cal treure el nas a: http://mitpress.mit.edu/e-books/HP/hyp000.htm