dijous, 25 de novembre del 2004

Rodamots.com

Recordem per un moment l’ós Baloo en plena ballaruga recomanant-nos de prendre un plàtan al dia i ens adonem que “plàtan” és, abans i tot que un símbol fàl·lic, una paraula. Obrim l’extensa obra de Vicent Andrés Estellés pel Primer llibre de les odes i ens aturem en un vers: “Dins un mot, quanta gent que hi viu!” Recordem el mot “estraperlo” i constatem com, en efecte, hi viuen una parella de difunts ben vius —en Daniel Strauss i el seu soci Perlowitz— que es dedicaven a negocis més aviat tèrbols. Rodem per qualsevol diccionari a la recerca de la paraula desconeguda que sempre ens hi esperarà. Li retem homenatge i repetim, intrèpids, la incursió cada dia de cada dia. Ja som al cap d’un carrer anomenat www.rodamots.com el primer veí del qual es diu Jordi Palou. Perquè des de fa 1269 dies de cada dia, en estricte compliment de la setmana anglesa, a cal Rodamots serveixen una paraula a tots els passavolants que ho demanen. El precedent anglosaxó de la idea és la popular web AWAD —A Word A Day— d’Anu Garg. També aquí el servei és de franc. T’hi apuntes i reps de bon matí un missatge breu que conté un mot o expressió en català. De dilluns a divendres. En pots llegir la definició, a voltes l’origen, un exemple d’ús contextualitzat i tot sovint alguns links per ampliar dades sobre l’autor del text o el tipus de paraula.

“Voleu ampliar, perfeccionar o refrescar el vostre català?”, ens proposen a cal Rodamots. Aneu-hi a treure el nas. Hi trobareu el mot del dia, els darrers enviats, un triple arxiu (alfabètic, per autors, per temes) i una pàgina d’enllaços que remet a diccionaris i mitjans de comunicació catalans a la xarxa. Les agrupacions temàtiques estan ben trobades. Per exemple, a etimologies curioses podreu saber que el famós xandall, d’origen francès, prové d’una reducció de (mar)chand d’ail, literalment “marxant d’all o de llegums”. O que el verb morigerar (moderar, evitar excessos) prové de l’expressió llatina morem gerere alicui (suportar l’humor d’algú). Alguns dels temes són: crits d’animals, embriaguesa, epònims, frases fetes, fresses i sorolls, induments, ismes, metereologia, monosíl·labs, mots i expressions balears, mots provinents de l’àrab, oficis, onomatopeies, paraules i expressions valencianes. Les dues últimes setmanes, adjectius martipolescos i frases fetes. Aquesta, el tema és una incògnita. Per fi, a cal Rodamots aposten per aprofitar la seva riquesa semàntica des d’una òptica ludolingüística. Jugueu-hi.

Dels cinc mots que roden aquesta setmana n’hi ha un que no encaixa semànticament amb els altres quatre, i els ja milers de rodamotaires (rodamòtards?) l’han de descobrir. Si, per exemple, els mots fossin Aranja-Meló-Llimona-Préssec-Plàtan (tema: fruits que poden ser de color groc) la resposta seria plàtan, perquè és l’únic del grup que no té pinyol ni llavor de cap mena. Fins avui, els mots de la setmana han estat camal, baula, espinada i recuina. No estic autoritzat a avançar complet el de demà divendres, però diré que comença com un cap-ità i acaba com una f-ada. El termini per enviar la resposta a rodamots@rodamots.com es va obrir aquest dilluns i es tanca a les 12 de la nit del diumenge 28. El premi que rebrà el primer missatge encertat serà un llibre ben verbívor: l’excel·lent Diccionari de sinònims de frases fetes que ha publicat M. Teresa Espinal a Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Sort.

dijous, 18 de novembre del 2004

Canibalisme verbal

M’escriu, entristit, Josep Torrents i Alegre des de Sant Pere de Riudebitlles, al Penedès, per fer-me avinent una preocupació lingüística que l’aclapara. Ja em faig el càrrec que tots plegats vivim temps de grans dubtes, sobretot en qüestions lingüístiques, però dubto que gaire gent més s’hagi adonat del que en Torrents tan encertadament denuncia. En la seva nota parla de canibalisme i de restauració, la qual cosa així d’entrada fa posar els pèls de punta. Però de seguida veus que no es refereix pas a la ingesta d’òrgans humans, més o menys condimentats, sinó que parla d’agressions semàntiques comeses a cor què vols entre sentits i ressentits. Concretament, en Torrents té un amic que porta molts anys restaurant monuments antics a Itàlia. És a dir, que pertany al gremi dels que recuperen mobles, quadres, pintures o edificis intentant mantenir-ne l’aspecte original, ço és, “restaurant-los”. Vet aquí que ara aquest experimentat professional, retornat de poc a la dolça Catalunya, s’ha fet fer unes targetes de “restaurador” que li porten més maldecaps que no pas clients. “Ara, quan dius restaurador —s’exclama—, tothom pensa que has obert un restaurant”. Treure la targeta i sentir “i quin tipus de cuina fas?” és tot u. La queixa de l’irat restaurador de monuments és tan amarga que, en l’amable carta que m’adreça, el seu amic penedessenc conclou: “No sé si el canibalisme de les paraules és un fet gaire corrent, però crec que s’hauria de trobar una paraula nova perquè la gent del món de la cuina i els restaurants pogués presumir de les seves coses sense haver d’emprenyar a qui recupera les glòries del passat”.

Molt em temo que és una batalla perduda. La restauració d’estómacs és un gremi en puixança. La seva popularitat depassa de llarg la que mai podrà tenir cap restaurador d’antiguitats. De manera que, en comptes dels cuiners que volen tenir un nom més digne, potser seran aquests artesans rigorosos els que hauran de recular i canviar de nom davant l’empenta dels nouvinguts. El llenguatge és un sistema viu que progressa, adequadament o no, cap allà on l’empenyem. La immutabilitat és contrària a la seva essència i l’únic que en justifica el futur és el moviment. Les mateixes paraules llegides en èpoques diverses prenen sentits distints. Ho va escriure Borges al conte “Pierre Menard, autor del Quijote” i ho veiem cada dia en el llenguatge dels polítics. Des del punt de vista ludolingüístic també resulta interessant buscar casos de canibalisme verbal. Fins a l’adveniment de l’era digital, la paraula “servidor” remetia a alguna mena de personal subaltern, membre del famós “servei”. De manera que si et demanaven pel “servidor” t’havies d’inventar un majordom. Avui, sembla com si el servei s’universalitza perquè tots els que ens connectem a Internet tenim (i paguem) un “servidor”, tot i que en comptes de dir-se Pasqual potser es dirà Wanadoo. L’argot informàtic ha fagocitat, caníbal de mena, moltes paraules d’ús comú, fins al punt de segrestar-ne el sentit. Avui ja ningú no “obre finestres” amb impunitat ni s’escandalitza davant d’un “ratolí”, un “correu” ja no és una carta postal i un “buscador” ja no remet als tresors ocults sinó a la xarxa nostra de cada dia.

Si coneixeu més casos de canibalisme verbal, envieu-los i els comentaré amb diligència, vull dir diligentment. Tot i que ja fa anys que la majoria de lectors d’aquesta columna envia les aportacions o comentaris amb correu electrònic, també s’admeten cartes postals a l’adreça de l’AVUI. Si arriben arrugades, ja les restauraré.

dijous, 11 de novembre del 2004

F no és esperar

Segons la tradició siríaca la mare de Jesucrist va morir a Efes, una de les grans ciutats antigues que avui és la població turca de Selçuk. Durant l’època romana Efes, abans ciutat santa d’Àrtemis, va acollir l’apòstol Pau al capdavant d’una important comunitat cristiana de l’Àsia Menor. D’aquí provenen les famoses epístoles que Pau adreçà als efesis. Segles més tard Efes fins i tot acolliria el tercer concili ecumènic de l’església, convocat per l’emperador Teodosi II, i veuria com els seus assistents establien, suposo que per majoria absoluta, que la immaculada Maria és la veritable mare de Déu. Que la representant màxima de la puresa en el món cristià morís en un indret homònim de la sisena lletra de l’alfabet seria una anècdota sense cap importància si no fos que la lletra F sembla involucrada en qüestions literàries ben poc pures. L’article que ara estàs llegint neix d’aquest sinofós.
Ara que Néstor Luján torna a fer vessar tinta m’ha caigut a les mans un dels treballs on el periodista analitzava aspectes laterals de la poesia castellana. En concret, sobre la misogínia de la lletra efa a la poesia popular espanyola dels segles XVI i XVII. Pel que sembla, els adjectius més feridors envers la condició femenina que feien anar els poetes de l’època sempre començaven amb F de femella, femení o fembra. Luján assegurava que l’exemple més antic que tenia documentat d’aquesta mena d’efes misògines el signava el cronista de les Índies Gonzalo Fernández de Oviedo. A la seva Historia General y Natural de las Indias (Toledo, 1526) Fernández escriu sobre algú que està enamorat “...de una vieja e muy fea hembra e de mala gracia, en la cual concurrían todas aquellas cuatro efes, que a las tales se suele atribuir, e, a él, la quinta efe por falto de sesos”. Aquestes quatre efes malèvoles devien ser molt habituals en el llenguatge col·loquial de l’època perquè Gonzalo Fernández les dóna per sobreenteses. Segons alguns exemples posteriors es devien referir a la lletjor de la mossa (“fea”) i a tres altres epítets que en català mantenen la inicial maleïda: freda, flaca i fluixa. També l’esmolat Lope de Vega incorpora aquesta tradició neFasta a La celosa de sí misma, tot augmentant la quantitat d’injúries fins a vuit (o nou, depenent de la Francisca): “Ésta es mano y no la otra/ flemática, floja, fría,/ frágil, follona, fullera,/ fiera, fregona y Francisca”.
Una lectura recent m’ha fet localitzar en anglès una altra faceta d’aquesta fal·lera “efèsia” que l’allunya de la misogínia. Es tracta del relat que el gran Martin Amis fa a Experience de la seva sorollosa baralla amb Julian Barnes. Amis reprodueix a la seva curiosa narració autobiogràfica la carta que ell va enviar a Barnes, però no pas la que havia rebut i que justament va provocar el trencament definitiu entre els dos escriptors. Amis explica que no la reprodueix perquè: “tècnicament és un tros de paper de la meva propietat, però el text és de Julian i l’empara el copyright. Per tant, no en reproduiré cap fragment. Només diré que l’última frase és una coneguda expressió col·loquial. Una expressió que consta de set lletres, tres de les quals són efes”. En l’hipotètic cas que en ple 2004 hi hagi cap lector català que no estigui familiaritzat amb l’expressió col·loquial anglesa més divulgada de tots els temps, afegiré que la posició de les tres efes en la tirallonga de set lletres i dues paraules és 1, 6, 7, i que les altres quatre lletres són una u, una ce, una ca, espai, i una o, per aquest ordre. O sigui, en dues paraules i una efa de menys (amb el que això implica de pèrdua de força): fes-te fotre.

diumenge, 7 de novembre del 2004

Brevetat

El passat 7 d’octubre “The Economist” es va despenjar amb un article ben curiós. Es deia “Out with the long” (fora els llargs!) i començava amb una citació de Sir Winston Churchill: “Short words are best, and old words when short are the best of all” (els mots curts són bons, i els mots vells i curts són els més bons de tots). La meva traducció traeix l’equivalent català de “best” (millor) perquè és bisíl·lab i Churchill només es permet monosíl·labs en la seva lloança de la brevetat. L’article a “The Economist”, exactament de 3633 caracters, és també monosil·làbic: “And, not for the first time, he was right: short words are best…” etcètera. Un article lingüístic pot semblar fora de lloc en una publicació econòmica, llevat que tracti justament d’economia lingüística, com aquí. La ironia inherent al periodisme anglès fa que l’única expressió que no compleix la condició monosil·làbica sigui francesa: el prestigiós homme de lettres.

Però resulta que, en el decurs de la història, molts homes de lletres catalans han estat veritables campions del monosil·labisme. De fet, els mots breus són, en el món de l’enginy verbal, com l’hoquei patins en el món de l’esport: una pràctica eminentment catalana. La nostra llengua, tan rica en mots curts, així ho ha permès. La tradició monosil·labista, tan en vers com en prosa, és molt àmplia. Potser l’exemple més conegut és la famosa “Tirallonga dels monosíl·labs” de Pere Quart que tants estudiants han après. Un dels últims exemples de monosil·labisme en català que m’ha caigut a les mans és l’estudi que el professor Francesc Xavier Vall i Solaz (del Departament de Filologia Catalana de la UAB) va publicar al núm. 52 de la revista Randa (Curial). Vall ens solaça recuperant un curiós poema monosil·làbic del jurista mallorquí Guillem Roca i Reus (1793-1852), fill del també escriptor i jurista Guillem Roca i Seguí. Pel que sembla, els Roca van escriure diversos poemes amb mots breus; fins i tot a la Novel·la amorosa de sir Arturo i Eloïsa (del fill) els amants intercanviaven versets del tipus: “Si dius que no’m creus no’t crech,/ només crech lo que crech ve,/ no crech lo que no pod sè,/ no som un qui tot mo bech.” Però l’objectiu del treball de Vall a Randa és l’edició d’un poema inèdit (“Tu te’n vas”, comença) de to marcadament eròtic.

Després d’un inici més aviat melangiós, el poeta mallorquí fa: “Y ya hey preng gust. No més que un dit li toch,/ al punt li veix ets uis tots plens de foch./ Li trech un pit tan blanch, tan llis, tan fort,/ que crech que tot un rey no té tal sort”. L’alliberament pectoral fa pujar la temperatura de la situació, i el poeta no s’està pas de fer-nos-ho saber: “Le prench, le mir, le bes, le’m menx, le gos/ y em pens que tot heu tench en so seu cos./ Ja som rich: tot el món ja tench per meu”. Lamentablement, tanta joia no deu ser sostenible perquè al capdavall és la brevetat la que s’imposa, i el poeta acaba sol i tan melangiós com havia començat: “Ah, ya veix que de tal gust prest em fet net!/ Veix molt bé que tan de ple fuig tot enb u/ y, al punt que quet tot sol, sols pens en tu”. La brevetat en els amants sol ser dolorosa. Intensa però fugaç. Llevat d’un cas molt conegut per culpa de Bill Clinton: “les breves que s’allarguen”. No és cap bravata. Una breva és un cigar aplatat que permet un consum prou perllongat. Amb les caliquenyes, els toscans i els havans com els d’abans forma el selecte club del fum, fum, fum. Churchill ens ho diria: “un cigar, si breva, dues vegades bo”.