dimecres, 16 de novembre de 2005

Foc glaçat

El Gall, una editorial lògicament ubicada a Pollença, enceta una col·lecció de clàssics amb el Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull en versió de Joan Gelabert i els Sonets transcendents de Quevedo traslladats al català pel poeta Rafel Bordoy. Traduir el meravellós castellà de Quevedo, com molt bé escriu Francisco Díaz de Castro al pròleg, és “un doble acte d’amor a la creació poètica i a la pròpia llengua catalana”. Un acte que pot atènyer la categoria de paradoxa. Quan l’any 1994 Bordoy ja va publicar els deu primers sonets, el poeta Josep Maria Llompart va escriure: “Per ventura a don Francisco, que sentia cap als catalans una aversió visceral, del més pur estil castellà, i que quan es recorda de Mallorca és només per referir-se, despectiu, a la mal calzada mallorquina, no li hauria fet gaire gràcia. Que la seva ànima en pena ens dispensi i s’ho prengui amb paciència perquè el treball ho pagava”. Certament, el treball de Bordoy és esplèndid. El sonet XVIII —“Definint l’amor”— és una obra mestra en la qual Quevedo explora a fons la figura de l’oxímoron. El primer vers —Es hielo abrasador; es fuego helado,/ És gel abrusador, és foc glaçat,— ja ens en regala dos. El contrast de la paradoxa ens alerta sobre les arestes de l’amor, allunyant el poeta de la farragosa carrincloneria sentimental. El sonet avança punyent pels camins de la paradoxa. L’amor (al vers novè) es una libertad encarcelada/ és una llibertat empresonada, que pren un caire patològic (a l’onzè) —enfermedad que crece si es curada/ malaltia més greu com més curada— fins mostrar-se en la seva flagrant contradicció (als dos darrers): ¡Mirad cuá amistad tendrá con nada/ el que en todo es contrario de sí mismo! // Amb no res l’amistat té conreada/ el que en tot és contrari a si mateix!

El foc glaçat de Quevedo està en sintonia amb els millors oxímorons de la història. Victor Hugo va escriure que “la malenconia és el plaer d’estar trist”. Picasso va establir que “tot acte de creació és en primer lloc un acte de destrucció”. El polonès Stanislaw Lec, a l’hora de qualificar un coetani seu més aviat curt de gambals, també va optar per un oxímoron: “la seva ignorància és enciclopèdica”. George Bernard Shaw va crear-ne un de molt popular en declarar-se “ateu, gràcies a Déu”. Si, a aquestes alçades d’article, troben que això de l’oxímoron és una mica superflu, no es perdin aquests dos darrers: “El que és superflu és el més necessari” (Voltaire) i “sóc profundament superficial” (Ava Gardner).