enigmística

Aniversari feliç

2007-07-12T12:50:00.000+02:00

Avui fa divuit anys que David Castillo em va fitxar per escriure en aquest suplement. Després d’un parell de ressenyes, el 13 d’agost de 1989 va sortir la primera columna d’enigmística, un camp abonat a l’especulació verbal que resultava gairebé inèdit en la nostra premsa. Jo havia previst que la secció es digués “A redós de l’Esfinx”, atenent la importància cabdal de l’enigma edípic, i que “Enigmística” fos el títol del primer article, però afortunadament al diari van tenir prou nas periodístic i ho van intercanviar. La idea era fer-ne una sèrie de dotze, perquè semblava que era un camp molt específic que no donaria per gaire més. Quan ja portava vint setmanes parlant de fenòmens diversos relacionats amb l’enginy verbal, Castillo va decidir deixar de numerar-los. I així hem anat tirant divuit anys, fins al número vuit-cents divuit que implica la majoria d’edat. Vaig importar el terme enigmística d’Itàlia. Per aquí només l’havien fet anar els folkloristes Serra i Boldú o Amades per parlar d’endevinalles i xarades. Quan em documentava per escriure Verbàlia (Empúries, 2000), vaig topar amb una sèrie d’articles de Rossend Serra i Pagès publicats al setmanari "La Veu Comarcal" de Ripoll en quinze entregues des del 3 de juny de 1916 en endavant. Aquests articles sobre "Jocs d'Esperit" —"creiem millor aquest nom que no pas el d'Enigmística com alguns autors els anomenen", arrenca el primer dia— conté un resum essencial del que era la ciència (o l'art) enigmística italiana en aquella segona dècada del segle XX. La connexió italiana, doncs, és clau en la codificació dels jocs de paraules.
A primers dels noranta Quim Monzó em va posar sobre la pista d’un columnista italià anomenat Stefano Bartezzaghi. Aquest ludolingüista, fill del crucigramista més cèlebre de La Settimana Enigmistica i deixeble universitari d’Umberto Eco, feia un article setmanal al suplement de llibres de La Stampa molt semblant als meus d’enigmística aquí a l’Avui. La secció de Bartezzaghi es deia La posta in gioco i acabava sempre amb una petició. M’hi vaig posar en contacte de seguida. Bartezzaghi proposava un joc de paraules i en demanava d’anàlegs. Encara ho fa, tot i que ara des de La Reppublica digital amb el nom de Lessico e nuvole. Tot i l’ombra inevitable de l’espavilat que pretén escriure de gorra, vaig trobar que era una bona idea i que valia la pena imitar-la. Fins llavors, de tant en tant rebia cartes amb alguna aportació interessant. La primera columna d’enigmística de 1993 ja demanava aportacions als lectors. Es deia “Bananarama” (el nom d’un grup musical més aviat kitch) i sol·licitava textos escrits amb paraules que presentessin una alternança perfecta de consonants i vocals, com ara banana. La resposta va ser espectacular. Van arribar més de trenta cartes al diari, algunes amb textos prou interessants com per suscitar nous articles sobre el tema. Durant els anys següents em vaig acostumar a fer propostes com aquesta cada quatre o cinc setmanes. Un nombre notable de lectors van atendre la meva crida. Mitja dotzena d’aquells corresponsals ocasionals són avui reconeguts narradors i poetes. Molts dels exemples que vaig reproduir a Verbàlia, degudament acreditats, provenen d’aquestes cartes. Després ho vaig anar abandonant. Des del 20/02/2002 aquesta interacció induïda ha quedat circumscrita al portal trilingüe verbalia.com, que elaboro amb Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo. Cada setmana llancem una proposta i les aportacions dels lectors queden visibles en un fòrum públic. Les peticions de col·laboració van desaparèixer dels meus articles. Els fills es fan grans, evolucionen i s’emancipen. La vida és canvi. Mutació i permutació. El divuitè aniversari és sempre un dels més feliços.

Sales Manager

2007-06-14T12:59:00.000+02:00

Dies feliços a la presó (Empúries) de Martí Sales i Sariola conté seixanta-cinc texticles que podrien ser apunts de blog, pròlegs de llibre en blanc o epílegs d’esborrany. El primer, una espècie de pròleg de pròlegs, mostra l’adscripció joiosa de l’autor a uns fils —més embullats que no pas endreçats per ordits i trames— que s’entortolliguen per les branques de l’arbre genealògic dels Sales fins formar una heterodoxa tradició familiar. Dues branques enrere emergeix la colossal figura de Joan Sales, editor de Rodoreda o Villalonga i autor de l’excel·lent novel·lassa, ara reeditada, Incerta Glòria. En la branca següent hi ha més escriptors: Francesc Sales, el pare de Martí, i Pepe Sales, els poemes del qual hem sentit tantes vegades en les veus de Víctor Obiols o Albert Pla. El jove Martí (1979) comparteix generació (i projectes) amb Josep Pedrals, Gerard Altaió o Eduard Escoffet. Ja havia publicat un primer llibre de poemes —Huckleberry Finn (Moll, 2005)— i ara reincideix amb un seguit de tempteigs textuals que es valen de la narrativitat per assolir el lirisme, que exploren la truculència i que, en ocasions, freguen l’aforisme. “Hi ha una infància al número 338 del carrer Muntaner (...) Hi ha de tot, i de fet, no hi ha res. Res de res. Tret dels mots. Mots a betzef...” Hi ha molta efervescència, molta bromera i una certa consciència dels perills que l’amenacen: “La verborrea és el vòmit del discurs, doll de lletres per fer fre, vestigis del jo que reconstrueixes en va recorrent el temps a la inversa de la societat”. Però també hi ha troballes que permeten albirar l’escriptura de tots els llibres que Martí Sales ja ha escrit en somnis. Res d’ordinari no li és aliè. “Aconseguiré que el taxista s’aturi aquí i no més enllà? La quotidianitat és la més alta de les forces de la natura”. Cap referent no l’incomoda: “Repiquen els coberts, i a totes les cases, a tots els pisos, sempre hi ha algú que arriba. El Telenotícies, de fons, sincronitza les llars...” La inquietud dels nens que es van camuflar per aquí per allà tot jugant a fet-i-amagar i mai no han estat trobats s’escampa per la resta del llibre. Romanen amagats, com moltes coses que es diuen i no es diuen, com els escuradents, l’eclipsi, els tiberis i els viatges, els suïcidis i les escenes de llit. Si Martí Sales aconsegueix alejar prou alçarà el vol. D’alè, prou que en té. Pel cap baix, coneix les lleis del moviment: “La llengua ha de dir. Desafini o no, trencada, salvatge o tiquismiquis, ha de dir, encara que no vulgui dir res; encara que no hi hagi res a dir. Encara que no hi hagi res a dir, diguem-ho. Si us passeu el dia enllustrant-li les plomes, callada i bonica, s’esllanguirà i morirà”.

a) Noi, Comes emociona

2007-06-07T13:12:00.000+02:00

b) Un dels plaers més immensos que pot tenir el lector català d’avui és trobar una bona novel·la d’un autor que encara no ha fet trenta anys; c) El llibre dels plaers immensos de Melcior Comes (1980), fa honor al seu títol; d) El jove noble mallorquí que la protagonitza fa del plaer la seva fita; e) Està situada a la Mallorca d’ara però l’estil aconsegueix una atemporalitat tan marcada que el relat gairebé abasta l’adverbi sempre; f) Comença descrivint morosament l’historiat entorn familiar del personatge; g) Deixa les aigües tan encalmades que l’estrèpit és fenomenal quan hi llança una pedra en forma de confessió; h) Un vell pixatinters corsecat pel càncer detalla als seus companys de feina com ha viscut de forma hedonista; i) L’entrada en societat del jove de casa bona es regirà pels ressons d’aquesta pedrada; j) Comes es val d’una aparició efímera de Felip de Borbó per etzibar-nos un retrat poc pietós de la burgesia mallorquina; k) L’argument no compta gaire, però les incursions del jove en les cuites del desig tenen una força narrativa extraordinària; l) Eros i Tànatos a dojo, sense hipèrboles ni pal·liatius; m) Agudes aproximacions a la insatisfacció; n) Pare prepotent, amb dues mantingudes a l’illa i molta vida peninsular; o) Mare entotsolada, al caire de forçar l’Èdip; p) La navegació pels camins del plaer esdevé deriva; q) “Sóc pèssim davant tot el que impliqui fer plans i executar-los. Sobretot a la vida, on el rival, moltes vegades, són les mateixes lleis que regeixen el joc (...) semblen ordides per un conspirador que no només ignora la fi que persegueix, sinó que també a vegades s’entusiasma amb tot allò que fa impossible la victòria”; r) Aquí hi ha una tradició indefugible i influències diverses: Villalonga, Porcel, Puig... s) Potser una mica de Galmés o Palol o Alzamora... t) Però sobretot hi ha una veu nova; u) També hi ha un Nito que recorda el company del narrador a l’inquietant conte “La escuela de noche” de Cortázar; v) O Shakespeare en estat pur (“Res de violent és perdurable: ni el plaer ni la pena.”); w) I una versió brutal de l’enigma bíblic de Samsó (“del devorador en va sorgir menjar, i del fort en va sorgir dolcesa”) canviant el lleó per una polla en una fel·lació que signaria Dalila; x) Hi ha una llengua d’ampli espectre, sense concessions ni floritures; y) Com la rondalla monosil·làbica que els explica un avi: z) “Sóc vell, sóc lleig, sóc coix, sóc nan, sóc tort, (...) Tinc ulls de moix, tinc dents de ca, es front d’un dit, el nas d’un pam (...) No tinc ni drets, ni béns ni art. Ni sou del rei, i per lo tant, puc dir que sóc un mort de fam. I amb tot i més, que pa per alt, tinc dins mon pit, un cor molt gran!” a-z) Ara noi, Comes emocionarà.

El nostre BB

2007-05-31T13:06:00.000+02:00

El món multimediàtic que ens envolta ha arribat a tal punt de desgavell que potser convindria començar a recuperar les gatades d’en Pitarra per poder-les comparar amb les que ens arriben diàriament per tele, bar i ràdio. És clar que, ja posats, millor rellegim també l’ínclit suecà Josep Bernat i Baldoví, que ha passat a la història per motius tan inconfessables com ser l’autor dels primers llibrets de falla (1855) i parir el sainet satíricopornogràfic El Virgo de Vicenteta. Ara que els amants de la modernor publicitària es dediquen a premiar campanyes com la que MTV va llançar subreptíciament per YouTube amb la cançó “Amo a Laura”, l’obra de Bernat i Baldoví podria rebre relectures insospitades. Qui es resistiria a anar a veure una paròdia del Tenorio de Zorrilla que es diu L’Agüelo Pollastre? ¿I què me’n diuen de campanyes publicitàries basades en els arguments d’obres de BB com El Rei moro de Granada, Un fandanguet en Paiporta, Pasqualo i Vicenteta, Qui no té la vespra no té la festa, La tertúlia de Colau, El parlar bé no costa un patxo o Qui tinga cucs que pele fulla? En 1997 l’editorial Afers va tenir la humorada de publicar les obres completes de BB en vuit volums. Dues dècades abans, en 1979, el director valencià Vicent Escrivà va fer una versió cinematografica de l’obra més popular de BB: El Virgo. Feia de Vicenteta l’actriu italiana Maria Rosaria Omaggio, a qui recordo de La lozana andaluza del mateix Escrivà i potser fins i tot d’algun interessant reportatge al Playboy L’Omaggio hi treballava al costat de Pepe Sancho, Antonio Ferrandis, Josep Maria Angelat o Queta Claver. Diuen els estudiosos valencians que els escrits de BB són els d’un autor escèptic amb les institucions administratives de l’època i que si els seus sainets van ser tan i tan populars és perquè connectaven amb els problemes econòmics que patia el camp valencià a la primeria del segle XIX. El cert és que BB no es va limitar als sainets agroeròtics, a les paròdies (de Zorrilla o Calderón de la Barca) i al gènere religiós dels miracles. També va escriure en setmanaris com La Donsaina o El Tabalet. Fa anys l’amic Emili Payà em va enviar un poema en el que BB, a qui imaginem poc donat a la reflexió metalingüística, mostrava la seva sensibilitat verbívora. El va publicar a La Donsaina el 8 de desembre de 1844 sota el pseudònim de El Sueco: “Gramàtica Parda. Ortografía de Sento Beseroles. Regles que no marren”. Fa aixina: “Si sopla el vent de llevant/ Si la tremontana asoma/ Y si els núbols tens damunt/ Mira así totes en chunt/ Les regles de ortografía/ Que fan posar hui en lo día:/ Interrogant, coma y punt”.

Laberint targarí

2007-05-24T13:15:00.000+02:00

Pels volts de Sant Jordi a Tàrrega van emplaçar un laberint poètic de Xavier García, l’autor de Biografies de carrers i Pedrolianes. El seu laberint ha estat emplaçat en el sentit recte del terme (designar el lloc que ha d’ocupar) però també en un de derivat, perquè el lloc és una plaça. El paviment de la remodelada plaça dels Àlbers forma un laberint en forma de triangle isòsceles que presenta vuit locucions de dos mots i un insecte estampat al centre del triangle. Tot plegat, vist des de dalt, sembla un arbre de Nadal. Mentre hi caminen els passejants poden elaborar un vers en cada trajecte. L’Ajuntament també n’ha editat una plaquet, que fa la número 13 dels Plecs Natan, just darrere del poema “Cavalls” de Pere Rovira (12). En aquest plec, que duu per títol “Claus de laberint”, hi retrobem el disseny triangular i els nou missatges combinables: 1) d’anada; 2) o inici; 3) i fi; 4) de tornada; 5) o trajecte; 6) de pas; 7) al mig; 8) del centre; 9) un insecte. García ens proposa “algunes combinacions per jugar i saltar” i les anomena “lectures anastròfiques”. 1+5+4, per exemple, faria un viatge fallit al centre del laberint: “d’anada o trajecte de tornada”. 5+6+7+8+(9), en canvi, ens hi conduiria així: “o trajecte de pas al mig del centre: un insecte”. Les combinacions són tantes que García només en proposa una quinzena i ho deixa obert amb tota una declaració d’intencions: ...ad ingenium. L’enginy era tingut al Barroc com una gran virtut i els laberints poètics en van ser el seu exponent màxim. En certa mesura provenen del technopaegnion grec (joc d’art) iniciat a Alexandria per Teòcrit, en el qual el text forma una figura, però també passen pels multiacròstics religiosos com aquell famós “en forma de labirinto” que el Rector de Vallfogona dedicà a santa Teresa de Jesús i entronquen amb la tradició cal·ligramàtica d’Apollinaire que fa més visual la poesia. La proposta de Xavier García comparteix dimensió arquitectònica amb alguns laberints en terres de temples. Paolo Santarcangeli, al seu llibre clàssic sobre laberints, parla dels verbals que es van trobar en 1843 al terra de l’antiga església cristiana de Saint Reparatus d’Orléansville, a l’Algèria llavors francesa. Després de transitar pel laberint s'arribava a la zona de la salvació com qui arriba al centre d'un joc de l’oca. Allà, sota un rosetó amb la inscripció SEMPER PAX s'estenia una prodigiosa sopa de lletres que permetia llegir en tots els sentits possibles el nom de la presumpta garant de la salvació promesa: SANCTA ECCLESIA. A Tàrrega el Minotaure és un insecte, l’església esdevé plaça i la salvació ve AD INGENIUM.

Diabòlic

2007-05-21T17:38:00.000+02:00

Ambrose Bierce va ser periodista, crític i autor de relats curts que no deixaven mai indiferent ningú. Una espècie de Borat del segle XIX. A finals dels vuitanta Eumo en va publicar el recull Faules fantàstiques en traducció de Jordi Arbonès. Potser el llibre més conegut de Bierce és The Devil’s Dictionary (el diccionari del diable), on recull el seu càustic pensament. Les entrades havien estat publicades als diaris des de 1881. L’any 1906 va aplegar les que cobrien de la A a la L en un volumet molt popular anomenat The Cynic’s Word Book i el 1911 ja van sortir totes a les obres completes. Dos anys després Bierce, que havia nascut a Ohio en 1842, se’n va anar al Mèxic revolucionari i ja no se’n va saber res més. La seva causticitat l’havia portat a ser temut, odiat i imitat. Fóra bo que algú (¿Salvador Sostres?) s’atrevís a traduir aquest diccionari al català. En espanyol en circulen diverses traduccions, per exemple a Valdemar, Cátedra o Galaxia Gutenberg, totes diferents. Per capir l’abast de la feresa de Bierce el millor és llegir algunes de les seves definicions, començant per “diccionari: malèvol artefacte literari que impedeix l’evolució del llenguatge i el transforma en una cosa dura i rígida; tanmateix, aquest diccionari és una eina d’allò més útil”. Lògicament, una de les estratègies de Bierce és la glorificació del (seu) jo. Llegim què diu del mot “egotista: una persona de gust molt limitat, més interessada en ella mateixa que no pas en mi”. La seva aproximació a la condició humana és devastadora. Només cal llegir definicions com les de “fidelitat” (una virtut peculiar d’aquells que són a punt de ser traïts), “futur” (aquell període de temps en el qual els afers prosperen, els amics són lleials i la felicitat està assegurada), “diplomàcia” (l’art patriòtic de mentir pel propi país) o “immigrant” (persona curta de gambals que es pensa que un país és millor que un altre). Bierce afegeix poemes satírics i cites a les definicions, però també excel·leix en el regat curt, com quan per definir “impunitat” es limita a escriure “riquesa”. En general, s’interessa només per subvertir l’àmbit semàntic, però en alguna ocasió reflexiona formalment sobre els mots que defineix, com quan fa notar que “art” és anagrama de rat (rata) o quan explora l’homonímia interlingüística de “belladonna: en italià, una senyora bonica; en anglès un verí mortal. Un bon exemple de la identitat essencial d’ambdues llengües”. Llegir Bierce provoca el plaer llibertari que sempre emana dels heterodoxos, i el plaer, segons Bierce, és “la forma menys odiosa de desànim”.

Cussà totplegat

2007-05-17T13:18:00.000+02:00

El berguedà Jordi Cussà va debutar amb una bona primera novel·la: Cavalls salvatges (Columna, 2000). Hi demostrava un innegable talent per retratar el món de la droga sense la retòrica cinematogràfica habitual. Set anys i cinc novel·les després acaba de publicar Clara i les ombres (Empúries, 2007), una novel·la rodona que ressegueix la gira d’un grup de gòspel de Lousiana per Catalunya des dels ulls del pianista català que cobreix la baixa del titular. El plantejament és senzill: un pianista que té problemes amb l’alcohol (Fabià), una promotora de concerts amb qui havia estat embolicat i de qui encara està enamorat (Clara), una cinquantena de cantants negres (dirigits pel mestre Moon) i una gira pel Principat. Amb aquests elements Cussà aconsegueix bastir una notable novel·la moral, plena d’episodis memorables i personatges vius que pul·lulen pel nostre país de concert en concert. Hi sobresurt el ritme narratiu, perfectament acoblat a la banda sonora que el lector farà bé de procurar-se a partir del variat repertori del grup de gòspel. El registre de llengua que basteix Cussà per retratar el dia a dia de la gira des de la veu del narrador és excel·lent. Un col·loquialisme genuí que llisca molt bé. Un dels recursos més eficaços que fa anar és la fusió verbal d’algunes locucions habituals, en la tradició dels mots valisa (o maleta o portmanteau) que va teoritzar Lewis Carroll. Potser imbuït pels medley que sovint toca, el narrador de Cussà pren “cafemllet”, “gots migplens”, “pamtomàquet” i “padefetge”, s’acomiada amb un “finsdemà”, mormola “sígràcies” i opta pel “perxò”. L’ús del recurs, que acaba sent un estilema, no és gens indiscriminat. Cussà ajunta locucions que solem pronunciar de cop, com “totplegat”, “copdecap”, “contracostum” o “filldeputa”, però també estén l’estratègia a d’altres frases. Totplegat (sic), fa més àgil el relat del pianista, però també permet que el lector sintonitzi amb el pensament del narrador. Reforça la idea de desconcert que aclapara el concertista —“explicant-me noséquè d’una trucada”, “que vingués noséqui a fer noséquè”, “no en tinc nidea de què té”, “d’emoció, d’alegria, de quèséjo”— i en remarca el to moral: “va llargar-me la dreta comdéumana”, “sobretotsobretot, que no es morís ara d’un atac de malallet”, “el tinent malabava i el detingut quasiculpable”, “malabava pura, però així va el món”. Molts d’aquests nous compostos tenen anàlegs sacionats pel diccionari —malànima, maldecap, malentès—, de manera que l’aposta és per la vitalitat d’una llengua capaç de generar compostos genuïns (“Comilfaut”). Altrament, ens en sortirem, com un sergent nord-català a la novel·la, “cuaentrecames”.

Stoppard non stop

2007-05-10T13:19:00.000+02:00

Tom Stoppard és un dels dramaturgs anglesos amb més projecció. Va aconseguir el seu primer gran èxit internacional amb Rosencratz i Guildenstern són morts (1967), una comèdia protagonitzada per dos personatges secundaris de Hamlet que ell mateix portaria al cinema l’any 1990. Les seves incursions en el món del guionatge cinematogràfic inclouen títols tan coneguts com L’imperi del sol (1987) amb Spielberg, l’adaptació de La casa Rússia (1990) de Le Carré o Shakespeare in love (1998). El seu teatre no s’ha prodigat gaire pels nostres escenaris, però ara estem d’enhorabona, perquè podem veure Arcàdia (1993) a la Sala Petita del TNC, dirigida per Ramon Simó. Arcàdia és considerada una de les seves millors obres. Som a Sidley Park, una casa de camp anglesa. L’acció va i ve de 1809 a l’actualitat i viceversa sense sortir mai de la sala d’estar, en un canvi d’època instantani que dóna al temps el valor de quarta dimensió. Passem dels fets que envolten la reconstrucció del jardí de la casa a la reconstrucció dels fets que proven de fer-ne uns estudiosos un segle més tard, amb la figura de Lord Byron de fons. És una peça rodona, en la qual les idees i les emocions conviuen d’una manera virtuosa. Stoppard aconsegueix que totes les discussions teòriques que interessen els seus personatges tinguin un correlat emocional de gran força escènica, tot plegat en un llenguatge molt ric i carregat de dobles sentits. Traduir-lo al català ha estat una d’aquelles dolces tortures que et fan comprendre a fons la famosa novel·la de Leopold Sacher-Masoch que va suscitar el terme masoquisme. Stoppard és un virtuós del joc verbal que s’acull a la tradició shakespeariana. Ja el 1979 havia escrit dues obres complementàries en aquesta línia: Dogg’s Hamlet i Cahoot’s Macbeth. A la primera trobem que els actors parlen un llenguatge anomenat Dogg. El Dogg conté paraules de l’anglès corrent però amb significats totalment diferents dels que els assignen els parlants anglesos. L’escena presenta tres estudiants no angloparlants que assagen una representació de Hamlet en anglès, és a dir, en una llengua totalment estrangera per a ells. Normalment en la mateixa funció també es representa Cahoot’s Macbeth: una versió reduïda de Macbeth feta davant els ulls escrutadors d’un policia secreta, el qual sospita que els actors són subversius que lluiten contra l’Estat. Per acabar-ho d’embolicar, Dogg’s Hamlet també conté una escena de quinze minuts de durada anomenada 15 minute Hamlet. És, en efecte, l’obra sencera de Shakespeare abreujada en quinze minuts i tot sovint es representa en funcions independents. No us perdeu aquesta Arcàdia.

El cònsol Altaió

2007-05-03T13:29:00.000+02:00

La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu... (Eumo, 2007) és l’última proposta del traficant d’idees Vicenç Altaió, aquest cop de la mà del seu yang Claret Serrahima. Són textos onírics, que tornen i retornen com un bisens a la tradició de les destradicions en la qual s’inscriu Altaió, ençà de l’ultrason i més enllà de l’inframón. Hi ha una inquietant barreja de prosa notarial i poema surrealista, de fets i de sets, de mots feréstecs i silencis cartoixans. Em recorda La boutique obscure de Georges Perec, en el qual l’oulipista transcrivia 124 somnis amb l’única condició d’excloure’n els noms propis, per pudícia. Altaió no només no elimina deliberadament les al·lusions específiques dels seus textos onírics sinó que, de la mà del treball gràfic (i tipogràfic) de Serrahima, les subratlla, les accentua, les fa visibles, les extreu del text i les recombina en un context diferent. Però ni transcriu ni descriu. S’endinsa en l’àmbit oníric i escriu des d’allà mateix. A més, La consola de Cadaqués practica la combinatòria de les emocions, explora la inintel·ligibilitat amb un difuminat tipogràfic que neguitejarà els amenaçats de presbícia i assaja espais per a la lectura compartida amb els dos lectors en posició d’escacs. Un estudi onomàntic dels coautors d’aquest llibre oníric suscita aproximacions interessants. Amb les lletres de Vicenç Altaió trobem l’anagrama “Eviti la Cançó” i les de Claret Serrahima donen “Ahir resta reclam”. Plegats, la combinació de les seves 27 lletres en defineix a la perfecció la poètica. “Ètica: ahir va alçar el somni cert”. A la pàgina 63 del llibre, que és la meva per raons que ara no vénen al cas, hi llegeixo un paràgraf que faig meu per rematar aquesta columna putativa que compartia espai, en temps ja remots, amb l’escriptura sense llançadora que Altaió tramava a l’Avui de cada setmana: “Sóc feliç com mai de trobar-me amb els llibres. No hi ha ni un sol metre quadrat de paret buit on penjar-hi un quadre o un dibuix, tot és ple de llibres arrenglerats, l’un rere l’altre, sense ordre alfabètic, cronològic o temàtic que posi ordre pràctic. S’hi respira el vici total. Res no sembla dedicat a l’exhibició o a la contemplació, tot és pura concupiscència. Els tractats de perspectiva es barregen amb els de poesia, i els de literatura són de literatura artística, i els de filosofia són de filosofia del llenguatge, i els d’història són d’històries viscudes. D’entre els nostres, hi distingeixo, per aquí, per allà, Don Ramón del Valle-Inclan i Ramón Gómez de la Serna, D’Ors i Cirlot, Foix i Brossa, tots en primeres edicions. No és per atzar que Llull apareix al costat de llibres d’última generació en informàtica”. Ben tornat.

Sobre el paper

2007-04-23T13:31:00.000+02:00

La novetat editorial més destacada d’aquest Sant Jordi és el nou Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta segona edició supera de llarg la primera, els nyaps de la qual foren prou divulgats. Malgrat algunes mancances, la claredat lexicogràfica i tipogràfica són notables. Els diccionaris tenen una competència ferotge a internet per la gran potència de les eines de recerca digitals. El futur passa per aquí. I tanmateix, mentre el fullejo topo amb un element que mai no serà a la xarxa. El tinc obert per la G i m’adono que les dues entrades destacades en negreta a la part superior dels fulls descriuen l’estat de la meva panxa després d’una nit d’excessos: garrotada gastrointestinal (850-51). Carai. Tot diccionari en paper destaca el primer i l’últim mot de cada conjunt de dues planes acarades per tal de situar el lector en la seqüència alfabètica. Busco més missatges ocults i torna-hi amb el mal de panxa: gresca grogui (884-5). Grogui encara per la gresca d’anit, començo a trobar l’atzar tipogràfic del DIEC honrosament hostil (924-5) i arribo a quasi quequejar (1392-3) quan revisc com vaig acabar: xocolata xurro (1756-7). Tanta casualitat em fa pujar la mosca al nas. No serà que juguen amb la tipografia per aconseguir encapçalaments interessants? Malfiat i juganer de mena, ja trobo sospitosos molts duets: un instal·lador insuperable (966-7), un vergonyant vers (1716-7) —de qui?—, un simpàtic síndic (1544-45) —Rafael Ribó?— o un ugandès ullnegre (1686-7). Obsedit, intueixo Sherlock Holmes rere elemental elucubrar (610-11), el doctor House a diabètic dialitzar (554-5) i el marquès de Sade a dolor donar (584-5). No em puc pas creure que sigui casual l’aparellament nacionalisocialista narcotraficant (1156-7). I no us fa tuf d’okupa veure les pàgines 1302-3 presidides per piratejar pis? Jo crec que els compaginadors s’ho han passat pipa. Si fins i tot destaquen polígraf (1326) i delírium trèmens (503)! Això ha de ser buscat, i molt revelador: destaquen déu (551), però també evangeli-exasperar (750-1); en la qüestió nacional aposten per l’autodeterminació (171) però semblen decebuts del ritme sobiranista, tal com ho demostra l’animal que contraposen al símbol neonacionalista espanyol: toro-tortuga (1644-5). A més, mostren tenir conciència d’un altre detall que diferencia l’edició en paper de la digital. Els mítics follets d’impremta, reivindicats a errata esbiaixada (676-7), són els convidats d’honor a la pàgina 411, presidida pel mot? consursat, un deliciós neologisme que contrasta amb l’entrada avorrida i convencional concursat de més avall, al cos del text. Sobre el paper, molt millor.

Nostre bo, Robertson

2007-04-19T13:36:00.000+02:00

Robertson Davies va ser un autor canadenc mundialment conegut als anys setanta. Les seves novel·les van traçar el camí que després ha seguit amb gran èxit el seu deixeble John Irving. Libros del Asteroide va aconseguir que la versió castellana de Fifth business (El quinto en discordia) prologada per Valentí Puig, cridés l’atenció dels lectors més atents. El seu èxit, i el fet de rebre el premi Llibreter, han persuadit l’editor a publicar-la també en català, en magnífica traducció de Carles Miró: El cinquè en joc. És la primera part de la Trilogia de Deptford, el poblet canadenc on neixen els protagonistes principals: Dunstan Ramsay (historiador especialitzat en sants), Boy Staunton (triomfador nat mort en estranyes circumstàncies) i Magnus Eisengrim (el nom artístic que adopta un il·lusionista fill d’un pastor i una mare tocada del bolet). El cinquè en joc és una novel·la excel·lent centrada en la culpa. La segona part de la trilogia du per títol Mantícora i ressegueix un procés de psicoanàlisi del fill de Boy Staunton a Zuric. Ara, coincidint amb la traducció catalana de la primera, surt la versió castellana de la tercera i última: World of wonders (El mundo de los prodigios), sempre a Libros del Asteroide. Aquí el protagonista és l’il·lusionista i el pretext narratiu la filmació d’una pel·lícula sobre la vida de Jean-Eugène Robert-Houdin, el pare de la màgia moderna, que Magnus encarna al cel·luloide. Per aprofundir en el subtext de la seva interpretació Eisengrim ens obsequia amb el relat complet de la seva vida, des que als set anys va ser segrestat a Deptford per un firaire pederasta, passant per totes les capes del teatre anglosaxó, en una novel·la autònoma, però que dóna sentit complet a molts fets exposats en les altres dues. Hi apareixen també dos curiosos casos de bifront. El primer és el bar de capçalera d’una companyia teatral anglesa encapçalada per un actor de l’època romàntica que va de gira per Nord-amèrica. L’anomenen Noolas Rab, però en realitat llegeixen la porta de vidre fumat des del darrere. Naturalment, és un BAR SALOON, com els de l’Oest. El segon bifront és més sofisticat. Un dels actors, anomenat Jim Hailey i graciós empedreït, sol fer broma amb un producte de menjar enllaunat. Hailey demana salsa Garton’s i després sacseja el pot tot oferint-lo a la resta de companys amb una pregunta sorprenent: “Algú vol el mocador?” Naturalment, ha d’explicar la broma, perquè ningú no l’entén. Si llegim Garton’s a l’inrevés ens surt l’expressió SNOT RAG: el drap dels mocs. L’única que li riu la gràcia, aquesta i totes, és la seva soferta esposa.

Busqui, compari i...

2007-04-12T13:40:00.000+02:00

Mentre Martín Piñol escrivia la seva primera novel·la —200 bogeries perquè et quedis amb mi (Rosa dels Vents, 2007)— feia guions per programes com el “Top Ten Tomàtic”, “Noche sin tregua” o “Saber y ganar”, i ja perpetrava monòlegs per a la Paramount Comedy. Això es nota en el ritme i la factura d’aquesta novel·la còmica que narra les peripècies manicomials que viu un professor rabassut, avatar de Martín Piñol en aquesta Second Life llibresca, ficat a detectiu per atreure la atenció d’una noia que l’ignora. El to general del text i la presentació editorial encaixen en el tipus de producte de consum que Patrícia Gabancho, a El preu de ser catalans (Meteora, 2007), reclama per a la nostra cultura. Ara faltarà veure si troba el seu públic. El verborreic narrador, omnipresent en tots els moments de la novel·la, destaca per la seva conjunció de l’excés semàntic i la contenció sintàctica. Una de les estratègies retòriques que sovinteja és la comparació hiperbòlica amb voluntat xocant: “suar com un Ieti en una sauna” o “les mans del Guitart es van contraure com un meteorit cabrejat entrant a la Terra”. El Martín Piñol virtual monologa de manera similar al M. P. real i descriu les coses amb comparacions com ara “vaig intentar somriure com un caníbal que et convida a sopar” o bé “vaig cridar com una col·legiala sense pantis”. El grau d’incorrecció augmenta quan el lector descobreix que el comparador és un jove creient que viu amb els pares i defensa postulats que neguitejarien qualsevol heroi del maig del 68. De fet, el personatge M. P., amb tocs de Garfield per la via hedonista de la pasta (aquí macarrons en comptes de lasanya), s’acosta sospitosament als càndids actors d’aquella farsa en YouTube de l’“Amo a Laura”. Aquest contrast augmenta el grau d’incorrecció de les seves ocurrències: “m’estremien d’emoció com a un pederasta muntant la seva primera guarderia” o “es va treure l’abric i li va passar al Ramon com si fos un nadó per abandonar en un convent”. Martín Piñol viu la tensió entre el guionista que construeix situacions trepidants (trepidantesques?) i el monologuista que ha de fer esclatar un gag rere l’altre per mantenir enriolada l’audiència. A voltes es deixa atrapar per l’engany de l’enginy, però tot sovint esquiva els paranys i fa troballes que demostren que les comparacions no sempre són odioses: “Durant les classes, l’Alícia m’escoltava amb la mà recolzada en la barbeta, amb uns ulls àvids i uns llavis feliços, i jo em sentia com si hagués robat la Mona Lisa i la tingués penjada al meu dormitori perquè em somrigués només a mi”.

Tasca maciànica

2007-04-05T13:42:00.000+02:00

En l’últim número de la revista “Llengua nacional” (58, I trimestre de 2007) el lingüista Jaume Macià i Guilà publica un article excel·lent sobre el fenomen dels falsos amics: “termes procedents de llengües diferents que tenen una semblança formal, però no semàntica, cosa que indueix a atribuir-los erròniament el mateix significat”. Macià encapçala el seu text amb un títol trilingüe: “La tasca era enorme”, una oració equívoca gràcies als sentits de tasca en català (feina), italià (butxaca) i castellà (taverna). La tasca que reclama Macià passa per publicar un diccionari de falsos amics català-castellà per provar de reduir els paranys en què cada cop més incorren els traductors (automàtics o no) que traslladen textos de la nostra llengua a la llengua veïna, i viceversa. De diccionaris de paranys de traducció ja n’hi ha d’anglès-català (Allué-Evans, 1999), francès-català (Castellanos-Lenoir, 2001) i italià-català (Turull, 2001), però cap de castellà-català. Macià avança una primera llista de parelles tan espúries com una cosina prima, d’acostar-se (aproximar-se vs. acostarse, per ficar-se al llit) fins a vespre (entre la tarda i la nit vs. víspera, per vigília). Però abans, emmarca el fenomen i amaneix la seva descripció amb un gavadal de situacions equívoques per raons lingüístiques. Un guia italià del Vaticà, per exemple, que descriu una pintura tot assegurant en el seu castellà macrrònic que hi apareix “la Virgen con sus putos” (en italià putto vol dir “àngel de l’amor”); o un estudiant de viatge per Itàlia que vol tirar una postal dins un contenidor de reciclatge etiquetat amb el mot carta (en italià significa “paper”); o un anunci alemany que fa Deutsche Pute, die Gute (“El gall dindi alemany: la bona carn”); o encara un reguitzell de marques comercials xocants per a un catalanoparlant: parquets Kährs, aigua Veri, llars de foc Kago, cafè Rovi, antihipertensius Cardem, produccions Pixar... Macià estableix amb encert els criteris de selecció. A l’hora de determinar què són falsos amics i què no “cal tenir en compte que les paraules en qüestió tinguin usos sintàctics coincidents”. Altrament, cridaran l’atenció però no suscitaran cap equívoc, com ara els mots catalans (i castellans) lloro, jueves o pues. Una aportació interessant és la variant interdialectal del fals amic (un fals cosí?), quan un mot pren altres sentits a l’interior d’una mateixa llengua. El millor exemple és calces. Macià el destaca dels que componen una llista estudiada per Joan Veny a Els parlars catalans (1982). Si una xiqueta d’Alcanar et diu que, amb les presses, s’ha descuidat de posar-se les calces no abaixis la mirada. Es refereix a les mitges.

Quasibolo

2007-03-29T13:45:00.000+02:00

Ja hem parlat alguna vegada de José Antonio Millán, un autor madrileny que viu i treballa a Barcelona. Expert en lingúística i implicat en la revolució dels mitjans digitals des del primer moment, Millán ha fet una deriva curiosa. Li recordo alguns relats notables —Sobre las brasas (Sirmio, 1988) o Nueva Lisboa (Alfaguara, 1995)—, però d’uns anys ençà ha abandonat la ficció novel·lística i es dedica a d’altres quefers, sempre relacionats amb el llenguatge, que es poden seguir al seu web www.jamillan.com, un espai digital de referència en l’àmbit hispà. Els seus dos últims llibres traspuen originalitat. D’una banda, a Flor de farola (Melusina, 2006) edita, estudia i interpreta, com si fossin manuscrits medievals, 17 escrits que troba pels carrers: una antologia de textos al marge. Millán els reprodueix un per un en facísimil i els escruta amb mirada d’entomòleg: n’obre una fitxa amb les dades tècniques —suport, mida, mitjà, reproducció, fixació, lloc, data, publicació primera— i n’extreu conclusions interessantíssimes. Una de les disset flors, per exemple, és un rètol de paper, 9,1x7,2 cm, fotocopiat, enganxat als fanals, localitzat el 2 de març de 1998 en diversos punts de Barcelona (Bonanova, Muntaner amb Laforja, Via Laietana...) que adverteix de les maldats d’un matrimoni de dentistes sudamericans. L’altre llibre recent de Millán és Quasibolo (la vida casi normal del señor de la señal) (Serres, 2007), que he tingut el plaer d’adaptar al català per a la mateixa editorial com Quasibolo (la vida quasi normal del bon home del senyal). Millán torna a partir de les troballes que li brinda el carrer. En aquest cas, pictogrames, signes comercials i pintades on apareix la figura humana. Amb aquest material, documentat escrupolosament al final del llibre, Millán basteix un personatge universal: Quasibolo. La seqüència de pictogrames li permet establir-ne la biografia, presentada en format d’auca amb els preceptius rodolins. D’un senyal de seient prioritari per a embarassades a l’aeroport de Tòquio (“Quasibolo al món arriba/ d’una mare ben activa”), fins a un llit que sembla un taüt en un senyal d’habitacions a Santiago de Compostel·la (“I aquesta vida normal/ té sempre el mateix final”), passant per diverses proves de maduresa: “Si vol menjar-se una rosca/ haurà d’afluixar la mosca” (senyal de pagament de la zona blava de Barcelona), “Al final de cada mes/ no li paguen quasi res” (pintada contra el Fòrum 2004) o “De vegades torna al niu/ sense saber com es diu” (instruccions en cas

Una rialla estentòria

2007-03-15T13:48:00.000+01:00

La literatura d’Homer ha donat molts referents que s’han incrustat a totes les llengües occidentals. Tothom sap què és una odissea i què el taló d’Aquil·les. Personatges com Ulisses, Penèlope o Polifem encara són coneguts en ple segle XXI. Però potser no és tan divulgada la presència subreptícia d’un personatge de La Ilíada en la nostra llengua, ni que sigui només en el registre culte. L’adjectiu estentori (dit d’un crit fortíssim, que retruny) és un epònim. És a dir, un nom comú que prové d’un nom propi. Malgrat la restrictiva interpretació que els diccionaris catalans atorguen al terme epònim (personatge el nom del qual és aplicat a la representació d’un fet abstracte) l'ús que en fan d'altres llengües europees permet eixamplar-ne el camp semàntic per aplicar-lo tant als adjectius dantesc, kafkià, salomònic o maquiavèlic com als noms masoquisme, maoisme, sadisme o lerrouxisme. O a qualsevol nom propi —de personatge històric o fictici— que salta el clos tancat de la seva especificitat i apareix, humil, entre els mots comuns de la llengua, més o menys maquillat per les adaptacions gràfiques i les flexions lingüístiques. Normalment, els epònims provenen de personatges històrics: Charles Boycott (fer el boicot o boicotejar), Charles Lynch (linxar), Jean de Nicot (nicotina), Joseph Ignace Guillotin (guillotinar), Joan Pich i Pon (piquiponades) o en Bertran de la Vall del Bac (fer bertranades)... Els exemples de personatges de ficció són molt cars de veure. A més, en alguns casos el trajecte recorregut és tan curt que gairebé no en podem dir ni epònim. Pot ser que algú t’etzibi que ets un hamlet (si dubtes) o un otel·lo (si demostres ser molt gelós), però aquí el nom encara no ha perdut la propietat. En el cas del Quixot ja apareix l’adjectiu (quixotesc) o el nom derivat (quixotisme), però tot i així la figura del cavaller manxec encara pesa massa. En canvi, el maquillatge de l’adjectiu estentori és notable, fins al punt que el personatge que hi ha al darrere pot passar del tot desapercebut. Perquè resulta que estentori prové del nom de Stentor (el pregoner, el que brama), un personatge de La Ilíada conegut en l’obra homèrica per la qualitat poderosa de la seva rialla. Ha! Un rialla que imaginem estentòria, naturalment, com les que proferim quan ens toca viure alguna situació rocambolesca, perquè aquest altre sonor adjectiu també prové d’un personatge de novel·la. En aquest cas, de Rocambole, protagonista d’increïbles aventures a les obres del novel·lista francès del segle XIX Pierre Alexis Porson du Terrail.

Antifaços verbals

2007-03-08T13:52:00.000+01:00

L’últim premi Pla ha estat per a una gran novel·la que narra els últims dies d’un dels protagonistes de la Il·lustració: El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez (Destino, 2007). Voltaire torna a París als 84 anys després de tota una vida a l’exili, a estrenar la seva última obra Irene. L’enjòlit de la novel·la rau en si assolirà l’èxit i el reconeixement de la societat parisenca o no. Força interessants són les trobades del protagonista amb grans figures, especialment amb Diderot i Franklin, narrades amb gran finor. Les novel·les de Domínguez destaquen pel seu equilibri entre la invenció i la documentació, nombrosa però que mai no representa un llast per a la història. Un exemple d’això és el fragment on Voltaire exposa l’origen del seu pseudònim. L’assistent Wagnière li demana si prové d’una petita propietat que posseïa la seva mare. Voltaire ho nega i s’embranca a narrar la prematura mort de la mare i les difícils relacions que ha mantingut sempre amb el seu germà per culpa de la religió. “Els germans Arouet... —diu— Obsessionats per l’ànima i irreconciliables en els nostres punts de vista: Armand amb el seu Déu temible i jo amb el meu Déu amable. Mai no he cregut en un Déu cruel i inflexible, sinó en un de clement i comprensiu...” Quan l’assistent es pensa que ha fugit d’estudi i insisteix sobre l’origen del pseudònim Voltaire ho remata: “És per diferenciar-me del meu germà! Un anagrama d’Arouet L. J., és a dir, Arouet Le Jeune, escrivint V en lloc de U i I en lloc de J. Comprendreu que el meu germà es trobava incòmode cada vegada que descobria el seu cognom en les obres més irreverents i escandaloses”. L’antifaç anagramàtic de Voltaire no és un cas aïllat, tot i que l’afegitó de lletres alienes al nom (LJ) sigui molt poc usual a l’hora de confegir-ne. L’anagrama ha estat una estratègia de camuflatge molt usual. Al segle XVI François Rabelais va signar “mestre Alcofribas Nasier” els seus agosarats llibres sobre Pantagruel i Gargantua per raons de seguretat. Rabelais, que havia estat franciscà i es va fer benedictí per poder estudiar grec, temia la reacció de l’Església i per això s’emboscà rere un anagrama perfecte de FRANÇOIS RABELAIS: ALCOFRIBAS NASIER. També per raons de seguretat el seu coetani Calví va signar amb pseudònim les dues primeres edicions del seu Institutio Christianae Religiones. La primera LVCIANUS; la segona ALCVINUS, tots dos anagrames perfectes de CALVINUS. És clar que no tots els noms de ploma anagramàtics ho són per por. L’autora de les famoses Memòries d’Adrià no es deia Yourcenar, sinó Marguerite Crayencour, però pel que sembla li semblà més eufònic l’anagrama i avall va que fa baixada amb un nom artístic més sonor...

Holmes al hall més proper

2007-03-01T13:55:00.000+01:00

Aquest primer cap de setmana de març encara hi sou a temps, però afanyeu-vos perquè seran les últimes representacions a Barcelona del musical Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos, al Jove Teatre Regina, en versió de Miquel Agell i Ivan Campillo, amb sis bons actors dirigits per Teresa Devant. La funció és una recomanable adaptació que fa la companyia Lazzigags de la novel·la de sir Arthur Conan Doyle, amb afegits aliens al cas però presents al món de Sherlock Holmes. Quan comença l’obra Holmes planteja un enigma al seu estimat doctor Watson: “quin és el derivat làctic que va millor per a exercitar la ment?”. Tot un ham per als més joves. Després, l’acció d’aquest cas de robatori frustrat es desenvolupa en tot d’escenes il·lustrades per una música molt atractiva. No hi falten els gags relatius al prohibidíssim tabac que emana de la pipa d’Agell-Holmes, resolt aquí amb un contundent “som al segle XIX i fumar no està prohibit” que actua com a antídot als anacronismes. Durant tot el procés de resolució del cas, Watson no es podrà oblidar del repte intel·lectual amb què el seu admirat Holmes l’ha posat a prova. Vingui o no vingui a tomb, el doctor maldarà per resoldre l’enigma que el seu company li ha plantejat tan esportivament. “És el iogurt?/ No”. “És el formatge?/ Sí, però quina mena de formatge?”. El més interessant de la proposta teatral de Lazzigags és que la companyia no parteix de la falsa premissa que tots els nens són tanoques. Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos és teatre per a majors de set anys, sí, però el sector adult del públic també s’hi implica. “Em sembla que ja sé quin és el formatge. És el parmesà? / Per què? / Per allò del “mens sana in corpore sano” / Quin acudit més dolent, Watson. Rumieu una mica més”. En general, el llegendari Sherlock Holmes sol resoldre els seus casos apel·lant al coneixement. Observa (amb lupa), rumia (amb pipa), compara el que veu amb el que sap i voilà!, arriba a una conclusió lògica. L’estratègia no exclou mai la intuïció, però el més prodigiós és la seva capacitat d’entrellaçar raonaments per generar hipòtesis demostrables. Watson, en canvi, sempre ens ha estat mostrat com algú lent de reflexos. En el cas d’aquest musical, durant tota l’obra plana sobre el seu cap l’enigma del derivat làctic. Després d’endevinar que ha de ser un formatge s’encalla, progressivament, en els formatges parmesà, maó i gruyère. En l’últim instant de l’obra, gairebé en el clímax musical, Sherlock el treu de l’error. Ara no us ho revelaré pas. Aneu-hi i en gaudireu. Només puc dir-vos que és força elemental, benvolguts lectors.

Karcino

2007-02-22T13:56:00.000+01:00

L’escriptor argentí Juan Filloy passarà a la història com el mestre que va sobreviure a tots els seus deixebles. Filloy és molt anterior a Borges i a Cortázar, però va morir més tard, als 106 anys d’edat. Notari, va bastir una considerable obra narrativa publicada en edicions gairebé clandestines. Tots els seus títols tenen set lletres: Estafen, Gentuza, Op Oloop, Caterva..., alguns dels quals ja comencen a ser accessibles. Caterva, reeditada per Siruela el 2004, va inspirar la famosa Rayuela de Cortázar. El protagonista d’Op Oloop (versions a Paidós, a Losada, ara a Siruela, 2006) és un personatge obsedit per comptar-ho tot —els cops que dóna la mà, les portes que tanca, els coits— i va fascinar Sigmund Freud. Avui, però, em vull centrar en el seu llibre més singular: Karcino (tratado de palindromía), actualment al catàleg de l’editorial argentina El cuenco de plata (2005). Filloy es vantava de ser el campió mundial de palíndroms en espanyol. A Karcino, més enllà d’un abundant repertori de fillogrames de 2 a 17 paraules de longitud, estableix les bases d’un veritable tractat per a l’escriptura en simetria: ARTELETRA. Afirma Filloy: “nego que la frase palindròmica tingui equivalència entre les meravelles del llenguatge. És única”. Vegem-ne alguns exemples. De 2: SOCORRA PÁRROCOS; ORAL, CLARO; AMENO FONEMA. De 3: SERENO DON ERES; SÉ LOGRAR GOLES; ALUMNO CON MULA. De 4: OLAF USA SU FALO. De 5: SOCIAL SOLAZ A LOS LAICOS. De 6: TELMA HACE PIS SI PECA HAMLET. Filloy defineix la palindromia com un “mirall retrovisor invisible que meravella qui el descobreix, ja que repeteix de manera cabal el que ja estava escrit, amb grafies idèntiques i ressonàncies iguals”. Potser el palíndrom més conegut en espanyol sigui aquella absurditat del DÁBALE ARROZ A LA ZORRA EL ABAD. Filloy la trascendeix amb un curiós LA ZORRA LE ASOLÓ GOLOSA EL ARROZAL. Com més llargs són els palíndroms, més absurds i il·legibles esdevenen, però Juan Filloy tranquil·litza els verbívors amb una consideració final molt agosarada que no traduiré perquè n’ensumeu la prosa: “Sí, este noble entretenimiento es sublime por su irrefragable inutilidad. Mas ¿qué ganan también los que se dedican a desentrañar hieroglíficos, charadas, metátesis, crucigramas, logogrifos, metaplasmas, anagramas, etc? Nada. A no ser el halago de superar al enigma esclarecièndolo y la complaciencia de saber que la agudeza y la constancia propias son atributos que categorizan la costumbre de vivir”. El centenari Filloy dixit. Qui som els joves per contradir-lo?

Mercè Rodolaire

2007-02-15T13:59:00.000+01:00

La Fundació Mercè Rodoreda ha publicat les quatre primeres novel·les de l’autora, que ella mai no va voler reeditar. Són quatre peces menors, editades i anotades per Roser Porta, en les quals el lector d’avui detectarà amb claredat els tempteigs de l’autora per trobar un estil i un catàleg de temes. Més enllà de la feina impecable que Porta aboca a peu de pàgina, en unes notes que fluctuen entre la contextualització i l’estudi literari, val la pena submergir-se en aquestes quatre provatures rodoredianes per gaudir d’una llengua joiosament genuïna i alhora propera. Són textos que venen d’un altre temps (els anys trenta) i un altre país (aquella Catalunya idealitzada que mai no tornarà). I cal dir que no són els mots allò que els fa llegidors. Són les frases. La sintaxi. La veritat és que frisava per poder-les llegir perquè sempre havia sentit a dir que eren novel·les plenes de jocs de paraules. I no. Els jocs de mots, com els pallassos o les pantomimes, sovint són objecte d’un ús despectiu per part dels seriosos crònics. Segurament, volien referir-se a la seva lleugeresa. Les dues primeres —Sóc una dona honrada? i Del que hom no pot fugir— són novel·letes de temàtica sentimental. Un dia de la vida d’un home és una novel·la d’humor, en la línia de les humorades de Trabal. Finalment, la menys reeixida de les quatre —Crim— parodia les novel·les policíaques amb una estructura de trencaclosques francament ingovernable. Val a dir que l’enjogassament de l’autora és més argumental que no pas verbal, i que els diàlegs de les novel·letes sentimentals, més que no pas juganers, són una mostra clara d’allò que en diríem la xerrameca insubstancial dels enamorats. Tot i així, a Del que hom no pot fugir trobem alguna temptativa d’homofonia: “—Fujo a desgrat meu... / —Fuges perquè t’és grat”. Rodoreda juga, sobretot, en els paratextos i altres aspectes laterals. Trobem, per exemple, un calembour a la introducció de Es pot ser una dona hornada? a partir del doble sentit que permet el mot endreça (dedicatòria o ordenament): “Farem una endreça ben endreçada. Això és feina de dones, oi? Però jo que haig d’endreçar tantes coses, no sé a qui fer l’endreça aquesta”. I unes ratlles més endavant l’autora acaba el proemi amb un viceversa esclaridor: “Dic el que no penso i penso el que no dic. Però al capdavall sempre dic el que he pensat, sense pensar el que he dit”. No és estrany que la Rodoreda adulta no pensés de reeditar-les, però ara mateix es publiquen i àdhuc es premien novel·les molt inferiors a Un dia de la vida d’un home anomenat Ramon Rampell.

Camiller camillaire

2007-02-08T14:01:00.000+01:00

Ha nascut una estrella. Es diu Miquel Camiller, àlies Camil, i protagonitza la primera novel·la (negroverbívora) del lingüista, traductor i crucigramista Pau Vidal: Aigua bruta (Empúries). Negra perquè s’adscriu a les claus del gènere: hi ha un cadàver mort en estranyes circumstàncies, una trama oculta i una investigació que ens la revela. Negra també perquè el rerefons de tot plegat és la contaminació de l’aigua i verbívora perquè el llenguatge n’és un personatge central. Aigua bruta ha rebut el Premi de Literatura Científica per les dues ciències que explora: la química derivada dels abocaments tòxics que apareixen a la novel·la i la lingüística. Perquè Camiller és un filòleg gourmet (com Vidal) amoïnat per l’extinció de moltes paraules (com Vidal) que visita els pobles del país en moto (com Vidal) a la recerca de mots fins que topa amb un excursionista mort i comença a interessar-se per les qüestions medioambientals (com la germana científica de Vidal). En el moment dels fets en Camil exerceix de caçamots per a una obra sobre l’argot que paga l’Acadèmia d’Estudis Catalans. Més enllà de l’encàrrec, té la dèria colossal d’actualitzar el Diccionari etimològic i complementari del mestre Coromines al català d’ara i aquí (català d’harakiri, potser en podríem dir) i no acaba de tenir gaire bones relacions amb el NOCAT (Nomenclatura Catalana) ni, en general, amb la societat actual. La novel·la és una festa verbal que retrata amb agror la Catalunya d’ara. El ventall de registres lingüístics del català que hi trobem és ampli i reeixit. Ben hilarants són les relacions entre l’àvia balear i la becària xava d’en Camil. O el doble registre escandalosament dissonant que fa anar un guàrdia urbà amb contactes als baixos fons segons si està de servei o no. Vidal controla sempre la trama però ens fa salivar amb un llenguatge ric i uns paràgrafs hipotàctics amb un tremp que ni al Pallars. Camiller tanca un cercle virtuós que va engegar en espanyol el català Vázquez Montalbán amb la sèrie del gallec Carvalho, continuà en italià el sicilià Camilleri amb la sèrie de Montalbano i ara completa Vidal en català amb el seu Camiller. Es nota el mestratge de Camilleri, a qui Vidal tradueix habitualment, però les aportacions personals són prou notables per augurar un futur esplendorós a aquest detectiu accidental destinat a ser un desentrellador que desentrelli molts entrellats. Per cert, que en català tenim camillers i camillaires, i tots dos referits als cantaires de caramelles. No pas als portalliteres, que tampoc estem tan greus! Llarga vida a Miquel Camiller i a la llengua que l’encaramel·la!

Percaçant paraules

2007-02-01T17:35:00.000+01:00

Ja fa uns quants dilluns que la televisió i el llenguatge mantenen un idil·li inesperat. A TV3 el ja mític departament de nous formats —mai no oblidaré el rètol que anunciava l’exposició d’un jove pintor de petits quadres a Lleida: “X, petit i mig format”— ha tornat a fer diana. Aquest cop ha adaptat un projecte lingüístic d’Enric Gomà i Piti Español a l’exitós format micològic del “Caçadors de bolets”. Ja en deuen haver vist el resultat: “Caçadors de paraules” (CdP), presentat per l’actor polonès Roger de Gràcia i amb el gran Quimi Portet exercint de savi catòdic. La proposta, ara que ja ha estat beneïda pel deu Audímetre, mereix molts comentaris, però només en faré tres des d’aquesta columna que porta, avui, vuit-centes setmanes apostant per una aproximació al llenguatge entès com a font de plaer. El primer és ambivalent: CdP és un bolet en l’actual panorama televisiu, en el qual la relació dels professionals amb una de les seves eines principals —ço és, el llenguatge verbal— es deteriora d’una manera alarmant. El segon comentari ve suscitat per la naturalesa d’algunes crítiques que ha rebut el programa. L’envejable desinhibició amb què CdP tracta aspectes com el llenguatge groller, els barbarismes o les variants del domini lingüístic esvera, respectivament, els sempre amatents membres de la lliga del bon mot, els pompeuets de laboratori i els nacionalistes espanyols que només volen veure el mapa de les Balears i el País Valencià al costat del de Catalunya si també hi ha tota la pell de brau, i encara llavors es miren el Rossellò i no saben què fer-ne. La llengua és un ésser viu en tensió constant entre la genuïtat i la transgressió. La fascinació acrítica pel “que ara es parla” és tan absurda com la creença que des d’una butaca acadèmica es pot imposar el “que s’ha de parlar”. Per transgredir, però, cal conèixer, ni que sigui d’oïda. Al darrere de CdP hi ha gent que té bona oïda. L’últim comentari és una constatació. Per a bé i per a mal, els humans som el que som gràcies al llenguatge. No només ens és central. És que sense el seu concurs no som. O som una altra cosa. És lògic, doncs, que un programa de televisió sobre llenguatge triomfi, sempre que encerti el to (i el format). El que ja no s’entén tant és que els dirigents dels mitjans no hi apostin més sovint, o que descartin invertir més en lingüistes que vetllin per la qualitat, i no pas l’encarcarament, del llenguatge que fan servir els professionals de la comunicació. S’imaginen un equip de futbolistes que fossin tan guapos, simpàtics i atlètics com Beckham però que no la sabessin tocar? Doncs les teles en van plenes.

Beure Mata

2007-01-18T17:40:00.000+01:00

El doctor Pere Mata i Fontanet (Reus, 1811-1877) ha passat a la història associat a l’institut homònim de Reus que va construir Domènech i Montaner, un edifici conegut i saludat amb un bé de déu de sinònims: sanatori, nosocomi, manicomi, centre de salut mental o hospital psiquiàtric. Mata, a banda de metge, va exercir d’escriptor. En espanyol, va publicar assaigs mèdics (Examen crítico de la homeopatía), novel·les històriques (El idiota o los trabucaires del Pirineo), estudis sobre lingüística (Curso de lengua universal) i en català poemes com Lo vot complert o Records de la pàtria. Però Mata, liberal inquiet, també ha passat a la història mortificat per uns versos satírics de Bretón de los Herreros. La llegenda els fa protagonitzar una picabaralla de veïns al Madrid del segle XIX que recorda el conflicte de La Paloma a la Barcelona del segle XXI. Mata seria el veí preocupat per la contaminació acústica i Bretón el noctàmbul empedreït que circula a hores intempestives. Pel que sembla, fart que els amics de Bretón s’equivoquessin de porta a altes hores de la matinada, Mata va penjar un rodolí que feia: “No vive en esta mansión/ ningún poeta bretón”. La resposta del jocund Bretón passaria a la posteritat en un pasquí deliciós, que feia: “Vive en esta vecindad,/ cierto médico poeta,/ que al final de la receta/ firma Mata y es verdad”. Ara, el doctor en psiquiatria Joan Romeu Bes m’envia una contrarèplica de Mata que desconeixia. Romeu em diu que l’any 1962 el catedràtic Sánchez Lucas, anatomopatòleg com Mata, l’explicava a les seves classes de la Facultat de Medicina de Barcelona, suposo que per restaurar l’honor poètic del doctor reusenc. Fa així: “Este médico poeta/ a quien tanto se maltrata/ ni visita ni receta/ y por lo tanto no/ Mata”. Com que la majoria d’aquests calembours circulen en espanyol, quan escrivia Verbàlia vaig buscar-ne en català. El millor el vaig localitzar a L’Esquella de la Torratxa, a instàncies d’en Tísner. És una quarteta que satiritza l’afició a la beguda de la reina Maria Cristina, regent d’Espanya fins a l’entronització d’Alfons XIII. Després d’una de les seves nits etíliques li van engaltar: “La reina al sopar del Ritz/ no duia mantell ni corona/ però portava mantellina,/ i que n’estava, de mona!”. Com que el llenguatge és un ésser viu, cal fer dues precisions. Als lectors menors de trenta anys cal recordar-los que “agafar una mona” volia dir emborratxar-se. Als menors de seixanta, que “portar mantellina” també. És a dir, que la reina anava doblement trompa, pet, gat o havia agafat una merda com un piano (de cua).

A. B.

2007-01-11T17:44:00.000+01:00

En la seva última novel·la Inquisitio (Columna, 2006), Alfred Bosch parteix del cas real de Gaietà Ripoll, el darrer condemnat a mort per la Inquisició, per bastir una història d’intriga situada en una València convulsa a finals del segle XIX. La lluita entre els bàndols conservador i liberal es focalitza en la figura del mestre lliurepensador Ripoll, a qui només defensa el pare Llorenç Ramo, un clergue corsecat per la culpa que es troba involucrat en una espècie de lògia ultracatòlica estesa per València. La trama que desenvolupa Bosch recolza en una investigació que pren la forma de desxiframent. Hi ha les misterioses inicials U. M., el símbol de l’espasa flanquejada per dues ales d’àngel, algunes inscripcions, missatges encriptats i una il·lustrativa projecció topogràfica d’una constel·lació que situa els partidaris del Sant Ofici en el plànol de la ciutat de València. Sense girs argumentals espectaculars ni grans cops d’efecte, el lector es veu empès a especular, amb el pare Ramo, sobre el sentit dels diversos enigmes que van apareixent. U. M. pot voler dir Us Miro? o Ubique Michael, Ultra Michael, Ultor Michael, Umbra Michaelis, Ursa Maior, Ursa Minor... L’ús de la criptografia pren un caire una mica més sofisticat amb els missatges en clau del llibreter liberal Cabrerizo. Aquest constitucionalista trafica amb materials prohibits i els envia “a un amic meu enigmista” de Vitòria perquè els encripti. Quan el pare Ramo accedeix a un dels criptogrames, troba que és ple de lletres sense ordre aparent amb alguna xifra insertada. L’única pista que té és un exemplar de la Pepa, la Constitució de Cadis que els conservadors consideren infame. Es fixa que les pàgines del text encriptat van numerades amb lletres, “segurament amb nombres romans, però del tot alterats: VJJ, AWJ”, i que la lletra J es repeteix força, de la qual cosa dedueix que es deu correspondre al número u, la I romana. Després intueix quina pot ser-ne la clau. Ordena l’alfabet damunt la primera frase de l’article més controvertit de la Constitució (el que estableix que la sobirania no emana del rei ni de la divinitat, sinó del poble) i estableix l’equivalència de cada lletra. La frase comença “La soberania”, de manera que L=A, A=B, S=C, O=D... Amb aquestes eines ataca les lletres que encapçalen el full que duu una J solitària al capdamunt —CBIWD WGJEWIBA PF AB JIWWJCJVJDI— i n’extreu un missatge més o menys entenedor, malgrat les W: EL SANWO WRIBWNAL DE LA INWWISICION... L’ús dels mecanismes criptogràfics no va gaire més enllà, però atraurà als amants de l’enigmística.

Allons enfants

2007-01-04T17:46:00.000+01:00

Alonso, en fantàstica traducció del francès al “català matisadament valencià”, ens acosta l’univers riquíssim de Michel de Montaigne. De moment, ha sortit el llibre primer dels Assaigs (Proa, 2006), però l’operació inclou també els altres dos. L’obra de Montaigne és una fita literària de primer ordre. De fet, els seus assaigs estableixen la matriu d’una escriptura que fixa les divagacions del pensament. L’assaig és l’escriptura dels exploradors que investiguen, documenten, opinen i argumenten. Montaigne és amè, plenament vigent i absolutament antipedant. La seva escriptura s’acosta a l’hipertext. Relaciona conceptes aparentment allunyats, fa links, copia (citacions) i les enganxa (en el discurs). Llegim-lo: “Comence ordinàriament sense cap pla; la primera idea fa que vinga la segona (...) m’agrada més escriure dues cartes que tancar-ne i plegar-ne una”. Sense Montaigne potser mai no hauríem arribat a Google. Aquesta última frase és pura demagògia de publicista (no confondre publicista amb publicitari), però l’escric a consciència perquè cap lector actual no hauria de tenir por de capbussar-se en la lectura dels Assaigs. Si us agrada llegir diaris us agradarà llegir Montaigne. I això ja no és demagògia. Anem a demostrar-ho. Per exemple, els aficionats als jocs verbals que acostumen a sortir en aquesta secció trobaran grans moments de gaudi. Els recomano que, per anar fent boca, obrin el volum que ara edita Proa pel capítol XLVI “Sobre els noms”, que comença d’una manera ben prometedora: “Per bé que hi haja moltes herbes, tot s’enclou sota el nom d’amanida. Igualment, sota la consideració dels noms, em dispose a fer ací un batibull de diversos elements”. Repassa després algunes històries delicioses amb l’onomàstica d’element central. Per exemple, fa èmfasi en el costum de fer seure els homònims a la mateixa taula i això li permet anar a petar a un episodi gastronòmic francament extraordinari. Resulta que l’emperador romà Septimi Geta feia distribuir el servei dels seus plats segons les inicials dels noms dels menjars. Potser per coqueteria, M. de M. ho exemplifica amb els que comencen per la seva inicial: “així se servien els que començaven per M: mouton, marcassin, merlus, marsouin, i així també d’altres”. Vicent Alonso, traductor atent i amatent amb el lector, hi afegeix una nota esclaridora a peu de pàgina: “He preferit, per raons òbvies, conservar els noms originals el significat dels quals és ‘corder’, ‘senglar jove’, ‘lluç’ i ‘beluga’”. Bon profit.

Murakami i Nolla: chapeau!

2006-12-28T12:16:00.000+01:00

La fascinació que molts poetes catalans van sentir per les formes poètiques japoneses com la tannka o l’haikú va donar pas a una exploració més àvida de la literatura japonesa del segle XX. Al mite de Mishima s’hi van afegir aviat les obres majors dels dos Nobel Yasunari Kawabata —La casa de les bellas durmientes (Caralt, 2005)— i Kenzaburo Oe —Una cuestión personal (Anagrama, 1995)—, però ni de l’un ni de l’altre no disposem encara cap traducció al català. En canvi Haruki Murakami, un autor de la generació posterior, ha tingut més fortuna. Després de El meu amor Sputnik (Empúries, 2002) i L’amant perillosa (E, 2003), Tòquio Blues (E, 2005) va triomfar entre els lectors catalans. Ara Empúries hi torna amb una altra novel•la de gran nivell: Kafka a la platja. Murakami aconsegueix bastir amb una agilitat encomiable una història edípica que es desenvolupa en diversos nivells de la consciència dels personatges. Assistim, meravellats, als avatars de la vida normal i l’onírica. Aprovem la maligna personificació del coronel Sanders, l’home del logo del Kentucky Chicken Fried (“El meu paper és garantir la correlació dels diferents mons. Que després d’una causa hi hagi sempre un efecte. Que els significats no es barregin. Que abans del present vingui sempre el passat.”), o de Johnny Walker, a qui potser no cal presentar. L’agilitat estilística de Murakami fa curtes les 500 pàgines (“Era el típic edifici caigut en desgràcia que es pot trobar en qualsevol ciutat i que Dickens descriuria al llarg de deu pàgines”). A més, el contrapunt entre la veloç fugida de l’adolescent Kafka Tamura i el lent encalç del vell Nakata modulen el ritme de lectura. Nakata no acaba de girar rodó ni té records ni sentiments, però parla amb els gats. L’excel•lent traducció d’Albert Nolla és un factor clau en la sintonia que el lector català pot establir amb el món de clarobscurs que ens proposa Harukami, però llueix especialment en passatges tan delicats com els diàlegs felins de Nakata: “—Si és verat, en Kuamura el lliga. I si el lliga, el busca. —Perdoni. Com li he dit abans, en Nakata és una mica totxo i no acaba d’entendre el que diu. ¿Que m’ho podria repetir? —Si és verat, en Kuamura, el guilla. I si el busca, el lliga. —Això que diu del verat, ¿vol dir el peix? —Qui guilla és el verat, però qui el lliga és en Kuamura. En Nakata es va passar la mà pels cabells, curts i blanquinosos, i es va quedar pensarós. ¿Com podia resoldre aquella endevinalla del verat i sortir del laberint en què s’havia convertit la conversa?” L’Albert Nolla se’n surt i ens permet gaudir a gat què vols de la senzilla complexitat de Murakami. Chapeau!

Enigmistes pacífics

2006-12-21T12:07:00.000+01:00

Martha Beckwith va ser la primera estudiosa que va aprofundir en la mitologia hawaiiana. L’any 1940 ja va publicar Hawaiian Mithology, el seu treball canònic sobre la cosmovisió que els polinesis vinguts del sud havien anat coent en aquella part tan paradisíaca de món fins que a finals del segle XVIII el capità Cook els va esguerrar la tranquil•litat (i els bons aliments). L’estudi, reeditat en 1976 per la Universitat de Hawaii, conté un capítol extraordinari intitulat “Riddling contests” (competicions d’enigmes). Beckwith hi detalla la importància dels enigmes en la vida dels antics hawaiians. Igual com passava a Egipte, al Pacífic l’enigmista era una figura que podia prendre una dimensió èpica. Les competicions d’enigmes eren, en realitat, duels a mots i a mort. Han perviscut històries delicioses que relaten enfrontaments brutals per la via de la subtilesa verbal. Per exemple, la història dels Kapalaoa, reputats enigmistes de l’illa de Kauai. Dos dels fills arriben a excel•lir tant en l’art enigmístic que el cap Ka-lani-ali’i-loa de Wailau els contracta. L’èxit en els duels celebrats és tal que els dos germans es fan sengles tanques de jardí amb els ossos i les dents dels contrincants vençuts. L’enigmista hawaiià viatja sempre acompanyat d’una carbassa que li fa de bossa. Hi pot portar de tot, però són especialment apreciats els objectes —per exemple peixos assecats— que tinguin un nom que permeti dobles sentits, homofonies i jocs de tota mena per poder plantejar els enigmes d’una manera més efectista. També hi duu armes, esclar, per poder fer efectiva la penyora que s’estableix a l’hora d’apostar sobre l’enigma que es plantejarà, la més habitual de les quals és morir esquarterat. A Puna un reietó local molt amant dels enigmes en planteja un que només es pot respondre esmentant parts del cos que continguin la síl•laba ki (juntura en hawaiià). Cap dels oponents del cap no aconsegueix albirar per on va l’enigma, de manera que van morint l’un rere l’altre. Al capdavall, un jove del poble localitza a l’altra punta d’illa el vell enigmista que solia inventar enigmes per al pare i l’avi de l’actual cap. L’enigmista en coneix la solució perquè el va idear ell mateix. S’apiada tant del jove que no només li resol, sinó que li ensenya com pot fer tornar el mateix enigma contra el cap. Abans de fugir de l’illa per sempre, el jove agosarat segueix les instruccions de l’enigmista i el reietó acaba desconjuntat, ço és, esquarterat juntura a juntura. Segons la llegenda, aquest episodi clausura la pràctica de l’enigmística a Puna. No m’estranya, tampoc.

Flors a jóc

2006-12-14T12:09:00.000+01:00

Ja ho diu Joaquim Sala-Sanahuja al pròleg de Salflorvatge, l’últim llibre d’Ester Xargay: “El títol ja és un empelt: salvatge amb flor, perquè els mots s’empelten amb les mateixes tècniques i en les mateixes condicions amb què s’empelten els rosers o les pruneres, per donar nous salflorvatges”. I és que Ester Xargay, activista del mot per mor de l’hac que no tragina al nom sinó al cor, acaba de publicar a March Editor un llibre que s’hauria de vendre a floristeries i herbolaris. Un poemari de lectora que degluteix els mots dels mestres, els paeix pacient i els diposita a la terra d’adob per conrear els poemes propis. Salflorvatge té dues portades. És llegible per una banda i per l’altra, palindròmic doncs, i recrea en la llengua de Llull, del dret i del revés, una tradició feta d’empelts. Planta a planta, Xargay parteix dels noms amb què la designen l’avi (api), el savi (Apium graveolens) i l’altre avi (àpit), l’associa a un poeta (Palau i Fabre) i l’il•lumina amb una il•lustració reversible de Mariona Millà: verda i roja, roja i verda. Per la via verda li adjudica un rodolí ocurrent (Alquimista de gran talla/ és poeta que batalla) i per la roja una espècie de contra-rodolí (L’api musica el poema/ de Palau el teorema) que precedeix un poema del mestre (Tra-li-ro-lò, ta-tà, tra-riro-ló, de Palau) i alguna cita d’un autor afí (d’Artaud: Tot l’autèntic llenguatge és incomprensible com la petada del petar de dents...). Llavors procedeix. La via verda de lectura ens condueix a un poema xargaià que s’empelta de versos o estructures o metre o ritme o disposicions tipogràfiques del poema de partida; en el cas del dedicat a Palau i Fabre que aquí exploro un “Api musicat en poema”: Si gra l’a-pí, fa la, pa-lau lla-vor./ Sant si tons fa, si, men-ja so./ Súcube, fa-bre-en-so./ Sí, jo-Po-Tzu, mascu, concep./ Sopols sopols, en-so./ Un ser tu, més-salep, tant-so./ Llimbs i, llimbs i, més-salep, mas-cu, més sa-lep./ Kyrieleison sal-lí-apiïnaenjulep-brió. Brió, kyrielei, son-aleph./ Enzim, enzim, ri-e-lei-son, per qui, ky rep./ Am-bi-gu, am-bi-gu. No lei ací./ Fòtic, Josep, lei adí./ Fòrtic. Fòtic Josep./ Ky-ri-e-son-lei-sí, julep, de sa-ó./ Kyriesonleisí. La via roja de lectura remet a una versió desescrita de l’empelt xargaià; amb Palau, una reducció que duu per títol “Musicat” per raons que no se’ns escaparan: Si/ si fa si/ fa re/ Sí/ So l so l/ r e/ s i s i l a/ so l l a/ r e so l/ m i r e re/ m i m i l a/ l a/ tic tic ep/ r e so l sí d ó/ r eso l sí. Tot plegat, alquímia com la que en Palau aplicà a Rimbaud i poesia no pas jocfloralesca, ans florjoquesca.

Rusiñolades oraculars

2006-12-07T12:10:00.000+01:00

L’Avenç acaba de publicar Màximes i mals pensaments, una obra tardoral de Santiago Rusiñol que podríem contratitular Mínims i mals penjaments. Pla, en encertada síntesi que l’edició recull a la contracoberta, afirma que Rusiñol hi estableix l’esquema del seu escepticisme. A l’epíleg, Margarida Casacuberta diu que “acompleix el caràcter universal de la literatura moralista, però no en relació amb una veritat sinó amb la invalidació de la mateixa existència d’aquesta veritat”. El llibre és tan ambivalent que acaba amb un oximoron: “I per fi, el que escriu un llibre de pensaments ha tingut un mal pensament d’escriure’ls, perquè tots aquests pensaments poden escriure’s a la inversa”. Llegides 80 anys després d’escrites, les dues-centes màximes del vell Rusiñol transmeten una barreja de crepitació i decrepitud. Les que tracten de les relaciones entre homes i dones han envellit malament: “La dona vol tenir el peu petit i l’home el cap gros. En vanitat, els extrems es toquen”, o “L’home que s’enamora d’una dona que té més anys que ell és un arqueòleg”. També n’hi ha que tenen tots els números per escandalitzar els usuaris dels articles el/la i els/les: “La dona és com el violí, afina o no segons qui la toca”. En canvi, quan Rusiñol parla de sentiments, els seus penjaments suren: “Les millors cartes d’amor són fetes pels que no estan enamorats”. I l’interès augmenta quan s’ocupa d’afers macrosocials, fins al punt d’atènyer un to oracular. M’he entretingut a relacionar-les amb fets actuals i déu n’hi do. De la filantropia de Bill Gates: “Els regals que fan els grans milionaris a la Humanitat, no solen ser regals, sinó propines”. Del circ mediàtic: “Enganyar els homes, d’un en un, és un bon tros més difícil que enganyar-los de mil en mil”; de Jiménez Losantos: “Quan un home té raó no crida, i, quan no en té, crida per fer veure que en té”; d’una lamentable picabaralla entre Arús i Sardà: “Les corones que es porten als morts són perquè les vegin els vius que queden”. Del turisme: “Si fos cert que viatjar ensenya, els revisors de bitllets serien els homes més savis”. De la corrupció immobiliària: “El robament, si és molt gros, es dignifica”; del jutge Estivill: “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats, alguns anirien a la presó”. El profeta Rusiñol fins i tot emet missatges polítics: “El que es ven el vot sap el que dóna, el que el regala no sap el que es pesca”. Reben neocons i liberals (“L’absolutisme és la tonteria concentrada. I el liberalisme, la tonteria escampada”) i comunistes (“Si és veritat, com asseguren, que la propietat és un robatori, el jorn que tot sigui de tots, tothom serà lladre”). Pas malament.

Llengua estellada

2006-11-30T12:11:00.000+01:00

Fa tres setmanes vaig divulgar diversos versos de Vicent Andrés Estellés protagonitzats per enigmes verbals. La casualitat ha volgut que un d’ells reveli un nou episodi que podrem afegir a la llarga llista de tensions provocades per la correcció lingüística en la nostra literatura del segle passat. En concret, els tres primers versos del poema “Papers inèdits d’X.X.X.” —“No em deixes mai, pensament de la Mort,/ car jo no vull que em sorprenga afaitant-me/ o bé intentant resoldre uns encreuats”— van remoure la memòria de l’Albert Ibañez Domènec. Ell recordava haver-los inclòs en un espectacle poètic que va fer a Badalona cap a l’any 1975 i, tres dècades després, encara se’ls sabia de cor. La seva memòria, però, li dictava un últim vers un pèl diferent: “o bé intentant resoldre un crucigrama”. En el seu primer correu em demanava si era jo, que havia canviat crucigrama per encreuats o si li fallava la memòria. Ja tindria gràcia, la cosa, perquè en aquests últims anys he publicat, amb el Pau Vidal, quatre llibres que porten la paraula crucigrama al títol. Bàsicament perquè reuneixen els seus mots enreixats i els meus mots encreuats, de manera que el genèric crucigrames els designa tots. Però crucigrama no figura al diccionari normatiu. Per això, i per deixar més tranquils els editors d’Empúries, abans de publicar el primer dels quatre llibres —el juliol de 2004— vaig enviar a l’IEC tot de documentació històrica sobre els noms que ha pres el rei dels jocs des que, en 1926, el vam adoptar. Naturalment, crucigrama és un mot vàlid en català, una llengua que disposa d’un adjectiu com cruciforme (en forma de creu) i diversos mots que usen el sufix –grama (sense anar més lluny, anagrama). El mateix Tísner, pare del gènere, va deixar escrit que dir-ne crucigrama és tan correcte com encreuat. Ell havia encunyat el terme mots creuats al diari “La Publicitat” per analogia del francès, i ràpidament ho va transformar en mots encreuats atenent les indicacions de Carles Riba. Els mots encreuats d’abans de la guerra van conviure amb els mots en creu i els crucigrames d’altres publicacions. Mai més no n’he sabut res, de l’IEC, ni passo gens de pena, però ara resulta que l’Albert Ibañez ha pogut comprovar que la memòria no el traïa: al seu exemplar de Recomane tenebres (1ª edició, de 1972) el text mostra un crucigrama com una casa de pagès. En canvi a la pàgina 50 del meu Recomane tenebres (3i4, 1999), que és el primer volum de l’Obra completa, l’últim vers de la primera estrofa fa “o bé intentant resoldre uns encreuats”. Què volem, la llengua d’Estellés o la dels seus correctors?

El millor Millán

2006-11-23T12:11:00.000+01:00

José Antonio Millán és un escriptor madrileny amb qui és un plaer practicar l’anomenat bilingüisme passiu. Ja fa anys que ha anat abandonant la pràctica de la ficció i s’ha especialitzat en la seva gran passió, que és el llenguatge. Entre les seves obres recents destaca Perdón imposible (Guía para una puntuación más rica y consistente) (RBA, 2005), una lúcida reflexió equivalent en l’àmbit hispà al que Eats, shoots and leaves de l’anglesa Lynn Truss va significar en l’anglosaxó. Ara, animat per l’enorme difusió del seu últim treball, reincideix en la reflexió verbal amb un altre llibre amè, aquesta vegada de caire etimològic. Ho torna a publicar RBA i es diu El candidato melancólico. Com que encara estem en plena ressaca postelectoral, caldrà aclarir que el títol oculta una ambivalència espectacular. Millán l’ha triat per contraposar el blanc i el negre. El terme candidat prové del llatí candidus (blanc), perquè entre els romans els aspirants a ocupar un càrrec lluïen una toga blanca; la malenconia, en canvi, prové dels termes grecs melas (negre) i kholé (bilis) des de l’època protomèdica en la qual es creia que els humors (líquids) de l’organisme influïen en els humors (estats d’ànim) de les persones. El lector atent de l’obra toparà a cada pàgina amb aquesta mena d’associacions xocants molt properes a la poesia. Millán excel•leix a l’hora de bastir un discurs cohesionat a partir de la informació genètica que porten inscrites les paraules a l’ADN. El seu és un treball d’aprofundiment lúdic en la llengua castellana semblant al que Ramon Solsona fa diàriament a les ones de RAC 1 en el programa de Xavier Bosch. Els tresors ocults dels mots apareixen per la via etimològica en llocs insospitats. Així, descobrim que en un rebuzno castellà s’hi amaga l’avantpassat llatí de la nostra botzina (buccina: trompeta) o que la relació entre els fetges i les figues (hígados & higos) prové del fet que en llatí iércur ficatum era el fetge de l’animal alimentat amb figues (ficus). La societat europea és cada cop més multilingüe. Per això Millán fa èmfasi en la relació dels mots del seu castellà matern amb d’altres de catalans, gallecs, bascos, francesos, italians, anglesos o indis. Curiós és també el recorregut per les procel•loses aigües de la correcció que fa al capítol “Mejor no lo digo”. Després d’una llarga llista de sinònims assuaujats dels cagadors (letrinas, necesarias, retretes, comunes, excusados, baños...) descobrim eufemismes com carape, caramba (carall), córcholis (collons) o jopé, jolines (fotre). Què carai, El candidato melancólico és un llibre de collons. Fot-li, Millán!

Freud als peus

2006-11-16T12:12:00.000+01:00

Des del passat 12 de maig i fins al proper 13 de gener se celebren un munt d’actes per commemorar el 150è centenari del naixement de Sigmund Freud. A Barcelona, la iniciativa ha partit de la Llibreria Xoroi de Barcelona i la varietat d’aproximacions al pare de la psicoanàlisi és formidable. Per exemple, dimarts vinent (21N) el Goethe Institut de Barcelona acollirà una taula rodona sobre “Llegir, traduir Freud”, amb la participació d’Enric Berenguer, Josep Oriol Esteve i Pere Folch Mateu. La traducció sempre és una operació complexa que consisteix en el trasllat dels sentits d’un text d’un domicili lingüístic a un altre. Una mudança en el sentit més profund del terme. Però ja se sap que en totes els mudances es trenquen coses. En el cas de Freud la qüestió s’agreuja per la vessant presumptament clínica dels materials traslladats. De manera que l’aspecte verbal és fonamental. De fet, molts dels somnis que Freud analitza al seu conegut treball La interpretació dels somnis es fonamenten en anàlisis verbals, i en alguns casos arriba a extrems més propis de l’enigmística. Un dels que sempre m’ha cridat l’atenció prové d’un neologisme digne de figurar al costat del Rosebud d’Orson Welles: un pacient explica a Freud un somni breu en el qual destaca una expressió verbal inintel•ligible. “Això acabarà en una Maistollmuetz general”. Quan pronuncia això en somnis, el pacient creu vagament que aquest enigmàtic vocable es refereix a un plat que conté farina de blat de moro (mais). L’anàlisi del psicoanalista va més enllà. El mena a dividir la paraula en quatre parts: mais (blat de moro), toll (boig), mannstoll (nimfòmana) i Olmuetz (un topònim). Totes aquestes paraules formen part de l’univers de referències del pacient. De fet, l’home admet haver-les sentides en una conversa familiar recent. Rere la paraula mais s’hi amaguen, a banda d’una al•lusió a una exposició que ha vist, altres mots: Meissen (una porcellana de Meissen que representava un ocell), Miss (la institutriu d’uns parents que havia marxat a Olmuetz) i mies (que vol dir dolent en el registre humorístic jueu). Freud conclou que “De cada una de les síl•labes d’aquest mot compost tan inintel•ligible en surt una llarga concatenació d’idees i associacions”. Sempre m’ha fascinat la capacitat de Sigmund Freud per aventurar interpretacions sobre conductes, somnis i paraules a la manera d’un Sherlock Holmes de la psique. Ahir vaig somiar que les seves obres eren literatura de ficció de gran envergadura, però ara tampoc cal que ens posem a analitzar què amaga aquest últim terme.

Estellés lletrat

2006-11-09T12:13:00.000+01:00

Un lector anònim valencià m’envia un llibret amb tres peces teatrals breus de Vicent Andrés Estellés. Duu per títol Dos drames i una farsa (Denes; València, 2002), amb la paraula farsa subratllada. Veig que és una edició del bon amic Francesc Calafat. No coneixia pas la faceta teatral d’Estellés. La curiositat m’empeny a començar per la tercera peça, tot i que en realitat no duu per títol Farsa i prou, sinó Farsa dels joves amants. És un text esbojarrat i brevíssim en el qual un capità de 50 anys recomana un llibre a una vella minyona de 70, “gruixut i migtediós, però celestial, balsàmic, incitant: és el llibre dels llibres, el llibre per antonomàsia”, que resulta ser un diccionari. El capità espanta la minyona. Quan fuig apareixen dos joves enamorats: la filla del capità i un assistent. El capità busca un altre llibre i els el mostra: “¡Damunt aquest modestíssim llibret de pesseta bastiré el temple de la meua saviesa! És un llibre de mots encreuats. (...) Vaig anar omplint els seus buits i vaig anar experimentant una sensació notable de grandesa, fins i tot d’un cert pànic: ¡allò era únic! ¡Una experiència única! Amb fúria, vaig anar fent un darrere l’altre tots els mots encreuats que hi havia al llibre, fins que vaig pensar que coneixia tot el secret del joc, de l’assumpte”. El capità els confessa que es deleix per confegir uns mots encreuats, però no se’n surt. Diu que en vol fer uns que ningú no pugui desxifrar mai. És ben foll: “¡Tothom admirarà la meua saviesa i passaré a la posteritat!” El conflicte de la farsa esclata entre els dos amants quan estan a punt de practicar el sexe i acaba abruptament amb el capità consultant el diccionari per comprovar si els pot dir que no embrutin la catifa o n’ha de dir estora. ¿Catifa o estora? És un final que astora. El curtcircuit entre farsa i encreuats m’ha fet recordar alguns versos d’Estellés que tinc subratllats de fa una pila d’anys. Els tres primers del poema “Papers inèdits d’X.X.X.”, per exemple: “No em deixes mai, pensament de la Mort,/ car jo no vull que em sorprenga afaitant-me/ o bé intentant resoldre uns encreuats”. Però especialment aquell poema brutal del Primer llibre de les odes que duu per títol “Esborranys d’una oda al prefaci de la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra”. Comença: “Sabíeu, al principi, el mot,/ brut encara de fang, de llot,/ de convivència terral./ Del mot vindria la central/ força oculta que tot ho pot!” I així fins al darrer vers celebratori, “oh bíblia del català!”, referit al diccionari.

Llibertat condicional

2006-11-02T12:14:00.000+01:00

La Bíblia assegura, de bon començament, que al principi fou el verb. Després el verb es va fer carn i les nits s’animaren, és clar, però la narració requereix del verb. Com el primer cop en una partida de billar americà, amb la taula parada i un triangle acolorit d’ajectius, noms i adverbis esperant l’impacte. Per això vaig llegir amb aprensió una novel•la que el francès Michel Dansel va publicar fa dos anys amb el nom de ploma de Michel Thaler: Le train de nulle part (Adcan, 2004). Les 233 pàgines d’aquest tren d’enlloc tenen la particularitat de no contenir cap verb. L’estult Thaler va comparar la seva novel•la a l’impacte del dadaisme: “el verb és com una mala herba en un camp de flors; te n’has de desfer perquè les flors puguin créixer i florir”. La seva agitació formal va portar-lo a organitzar un funeral pel verb a la Sorbona. Que llegeixi Houellebecq. O Coca. Perquè l’última novel•la de Jordi Coca —Sorres blanques (Edicions 52, 2006)— és una obra esplèndida sobre les múltiples possibilitats que construeixen la personalitat d’una senyora empesa a exercir “una mena de prostitució de luxe que no passa pel bordell sinó pel matrimoni” amb un home poderós física, econòmica i intel•lectualment. Coca excel•leix en la projecció dels desigs d’aquesta dona i els descriu gairebé sempre amb verbs en temps condicional, aviat desmentits per la realitat aclaparadora d’una vida subordinada. Les dues primeres frases de la novel•la ja ens avisen de la naturalesa hipotètica de totes les accions que s’hi descriuran: “Suposem que ahir m’hagués separat del meu home. Però en realitat es fa difícil concretar si va ser realment ahir, ja que els darrers mesos no vivíem junts, tot i compartir encara la casa i una mena o altra de vida”. Els constants atacs a la versemblança de les accions que explica la narradora només se sostenen per la gran habilitat de l’autor. Diríem que som el que hem fet i el que hem pensat de fer. A més, l’ús que Coca fa dels temps verbals condicional i futur li permet trencar la linealitat de la història sense caure en els automatismes de Thaler. Hi llegim, per exemple: “Si fos l’escriptora que dic seria a casa meva, hauria deixat el llibre al sofà de color beix i posaria els peus al puf. M’agradaria llegir Txèkhov, el sofà i aquell puf de color tan convencional. Però sóc a Brest i la meva amiga comença a parlar dels seus problemes.” Sorres blanques seria una lectura molt recomanable per a les senyores benestants d’un cert nivell cultural que normalment llegeixen literatura d’evasió. Si la llegien, potser no suportarien el condicional i passarien de pet al futur.

Dietari 1-906266206

2006-10-26T12:15:00.000+02:00

No proveu de teclejar al mòbil el títol d’aquest article. No és pas cap número nord-americà, sinó la concatenació de quatre dates relacionades amb la nostra llengua: 1906, 26, 62 i 2006. 1906, entre molts altres motius que desembocaren a l’octubre en el Primer Congrés Internacional de la llengua catalana, és l’any d’una curiosa excursió d’Antoni M. Alcover. Ara en podem llegir les notes a Dietari de l’excursió filològica 1906 (Proa, 2006), una peça interessant de literatura de viatge amb el llenguatge com a motor que ens permet acompanyar el coratjós dialectòleg manacorí del 3 d’agost a l’11 de setembre d’ara fa un segle per una ruta suggerent que el va portar de Perpinyà a Cadaquès passant per 52 localitats com ara Ceret, Sallagosa, Sort, Isil, Boí, Tremp, Bagà, Ripoll, Olot o Maçanet de Cabrenys. En la seva ruta, Alcover i el seu company de viatge Bernhard Schädel (professor alemany de la Universitat de Halle) fan una innovació metodològica que avui seria impensable (¿o repensable?): enquestar la població infantil, de 9 a 14 anys, per obtenir dades sobre l’estudi de la conjugació dels verbs catalans. El motiu sobta, vist avui: la canalla conservava les formes verbals més genuïnes del català, no contaminades pel castellà. ¿És que el sistema educatiu —ens preguntem— no era en castellà vuit anys abans de constituir-se la Mancomunitat? La resposta, em temo, és fàcil: allà el sistema educatiu no era. ¿I els mitjans de comunicació? Aquesta encara és més fàcil: quins? A la Pobla de Lillet el mallorquí d’Alcover sembla Pascal Comelade a Cornellà: “—I vostè que també sap fer la nostra llengua? —¿Com no l’he de sebre fer, dic jo, si és tan meua com vostra? —¿I vostè que és català? me demanen, ¿i d’on és, vostè? —D’on som? dic jo; de ben lluny; som de dins mar”. De dins mar estant Antoni Maria Alcover començaria en 1926 la redacció de l’impagable Diccionari català-valencià-balear que Francesc de Borja Moll acabaria en 1962. L’edició d’aquest dietari, a cura de Maria Pilar Perea, compta amb un pròleg de Ramon Sistac que m’ha fet recordar una paròdia que Sistac va publicar al volum col•lectiu Parnassius Apollo, relats de l’Alt Pirineu (Proa, 2002). Allà Sistac feia de Dr. Sistacson i Alcover esdevenia el Dr. Morrofort. La deliciosa paròdia feia justícia a l’interès de l’original ja des del títol: “Dietari de l’eixida filològica feta pel Dr. Morrofort, canonge de la catedral de Palma, en companyia del Dr. Sistacson, de la universitat de Göteborg, i d’en Joan Coromines, estudiant, a les valls de Cardós i Ferrera del Pallars i la coma de Burg, lo mes de juny de 1927”.

Acròstics eròtics

2006-10-19T12:01:00.000+02:00

L’acròstic és un dels artifics verbals més practicats. Es tracta d’escriure arrenglerant els mots de tal manera que també permetin una lectura vertical. Els missatges ocults en acròstic solen contenir o grans lloances o grans crítiques, però l’espectre de possibilitats és molt ample i variat. L’enigmàtic poeta trempolí Waldo Lideker acaba de publicar a “El taller de poesia” d’Emboscall el Segon alfabet (incomplet) d’acròstics eròtics (Vic, 2006), en el qual practica la variant mesòstica de l’acròstic. És a dir, centra els versos de cada poema per tal que un lletra interior permeti formar un mot en vertical. És un alfabet, tot i que incomplet, perquè aquestes paraules eròtiques que es llegeixen en acròstic van de la a d’aigua a la v de voyeur. L’edició del poemari opta per la negreta per destacar el missatge en vertical, però aquí, com que seria molt complex reproduir els versos centrats, opto per posar la lletra del mot ocult entre parèntesi. En la proposta de Lideker, l’acròstic genera el poema. Així, el mot barjaula es desplega en “Arram(b)ada a la paret/ de la rond(a) de sant Antoni,/ neg(r)a, blanca o bé de l’Àsia,/ (j)ove reina sense tron,/ (a)captes/ f(u)rtius clients/ amb parau(l)es/ descar-n-(a)des” i la viagra fa “Conco (v)ell, pallarès i milionari,/ em medec(i)nes res s’estalvia;/ si les mosses se li (a)junten/ per (g)astar-se els seus calés,/ almenys que el (r)uc a les cols/ hi arribi (a)mb garantia”. Una aportació notable al gènere són els acròstics breus, molt poc comuns en la tradició de missatges escrits en vertical. En el poemari de Lideker l’ou genera una declaració de principis extraordinària: “M(o)nòrquic/però no monàrq(u)ic”, el naip napeja a “S’ho mu(n)ta amb el cavall/ del coll de b(a)stos/ l’(à)uria puta/ de les cartes (p)orno” i la nit ens porta un advertiment precís: “(N)o/ fac(i)s/ sala(t), amor”. També hi ha referències a la tradició del cinema més o menys eròtic. La Lovelace treu el nas (o la gola) a “M’aver(go)neyix/ preg(o)nament, Marc,/ no haver-(l)a vist encara,/ la clàssic(a) pel·li de la Linda”, i la Griffith encara no abanderada fa valer la seva condició de doble cos (que no pas de cos doble) de Brian de Palma tot alçant el puny a “No (p)ermeto/ que amb mà closa em f(ur)rguin,/ adverteix la Mela(n)ie del doble cos/ al productor engan(y)ós”. L’estratègia de desplegar els mots és una màquina d’escriure sorprenent. Veient l’acrònim UNICEF al pit dels jugadors del Barça, un poeta com Lideker podria desplegar-lo acròsticament en un vers inapel·lable: “Una Nació Independent Catalana És Factible”.

Amb X per sempre

2006-10-12T12:06:00.000+02:00

L’equació que defineix la hispanitat té moltes incògnites. Els hispans no monolingües també. En canvi, els hispans monolingües formen un grup compacte que practica el castellanocentrisme, en afortunat neologisme de Matthew Tree. L’equació hispana, doncs, és de mal resoldre, perquè els castellanocèntrics no volen entendre que les incògnites que defineixen als parlants de català, gallec, basc o asturià no són constants, sinó variables, i la formulació algèbrica de la nació que pretenen imposar-nos esdevé incomprensible quan es fa palès que ens volen amics però amb X fixa. És a dir, que són falsos amics. Els traductors saben que la llengua és un vast oceà ple de paranys, entre els quals, justament, els falsos amics: paraules aparentment properes, però distintes. Qualsevol amant de l’anglès sap que una library no és pas una llibreria (bookshop), sinó una biblioteca. I com més properes són les llengües més falsos amics generen. Burra, en italià, és mantega. A Portugal el presunto és pernil, i no pas presumptament. Autèntic ibèric, fins i tot. En canvi, a Brasil si una noia diu que et vol ligar no t’has d’emocionar, perquè només vol telefonar-te. Fart, que en català és un adjectiu molt adequat per al 12 d’octubre, en turc vol dir “exagerar o dir ximpleries”, mentre que en anglès és el verb que designa les ventositats. Si mai aneu al restaurant Can Fart, tingueu-ho en compte: un anglès hi llegiria “et pots tirar pets”. Des de l’època universitària que faig col•lecció de falsos amics (dels autèntics en gaudeixo i prou). De vegades fins i tot els trobo el què. Em sembla raonable que en islandès sofa vulgui dir dormir, amb el permís de Gudjohnsen, o que punk en japonès designi un pneumàtic punxat, però trobo fatal que la paraula que utilitzen els àrabs per parlar d’un bon amic soni igual que el verb anglès kill, que vol dir matar. També trobo lògic que en argot rasta les sensacions que se senten durant la pràctica del sexe s’anomenin agony. Si hem convingut que l’orgasme és una petita mort, una mica d’agonia prèvia bé paga la pena. Aquest estiu he augmentat la col•lecció amb dos nous falsos amics de gènere antonímic. Els he trobat en un llibre extraordinari de curiositats lingüístiques: The meaning of tingo, d’Adam Jacot de Boinod (Penguin, Nova York, 2006). Sabeu com anomenaríeu al pare si fóssiu georgians? Mama! Millor encara és la paraula d’una llengua andina per designar els acords: No. Sí, sí, quan volen dir entesos diuen no, és a dir, d’acord. Em temo que els catalans els imitem massa sovint. Molt de soroll per a no res.

Nushu

2006-10-05T12:05:00.000+02:00

Des de la irrupció d’Amy Tan en l’escena literària, la ficció anglosaxona ha produït moltes històries orientals escrites per autors occidentals amb avantpassats asiàtics. És el cas de la californiana Lisa See, néta del patriarca de Chinatown a Los Angeles. La seva novel·la Flor de Neu i el ventall secret (Edicions 62) narra una èpica història d’amistat (i desamor) entre dues dones xineses situada en una recòndita regió xinesa al segle XIX. Les dues ànimes bessones (laotong) són agermanades de nenes perquè els seus vuit caràcters de destí estan alineats: van néixer l’any del cavall, en el mateix mes, dia i hora, tenen el mateix nombre de germans, i totes dues són la tercera de la família. Als set anys són sotmeses al brutal mètode d’embenatge de peus per empetitir-los i aconseguir així un model de bellesa que redueix l’anorèxia actual a pura anècdota. Amb els ossos trencats per la pressió de les benes, els seus peus no ultrapassaran, d’adultes, els set centímetres de llarg. Destinades a un bon matrimoni, l’Assutzena i la Flor de Neu viuen en un món de dones, sotmeses a normes molt rigoroses. Els seus matrimonis concertats marcaran els seus dos destins radicalment distints. Una escriptura secreta que només les dones coneixen —nushu— les permetrà comunicar-se. Segons conta See, el descobriment del nushu la va empènyer a escriure la novel·la. “L’escriptura dels homes és vigorosa i cada caràcter s’encaixa dins un quadre, mentre que el nostre nushu s’assembla més a les potetes dels mosquits o a les empremtes dels ocells sobre la sorra. A diferència de l’escriptura masculina, els caràcters del nushu no representen una paraula en concret. Els nostres caràcters són més aviat fonètics. Tant és així que cadascun pot representar qualsevol paraula pronunciada amb el mateix so. Així, tot i que un caràcter pot reproduir un so que crea les paraules pare, para o pera, el context sol aclarir-ne el significat. Amb tot, s’ha d’anar amb molt de compte de no mal interpretar-ne el sentit”. L’origen del nushu és llegendari. La Yuxiu, una concubina reial separada de la família que es passa el temps practicant els traços de la cal·ligrafia en silenci. Les altres cortesanes i els eunucs se’n burlen perquè creuen que no aconsegueix copiar l’escriptura dels homes, però en realitat la Yuxiu es comunica amb la seva família a través de brodats en una espècie d’escriptura cursiva tan estilitzada que acaba creant caràcters nous. El govern xinès d’avui ja considera el nushu un element important de la cultura “revolucionària”. Fins i tot ha obert una escola de nushu a Puwei.

De porc i de senyor

2006-09-28T12:04:00.000+02:00

Finalment un lector de l’Avui ha resolt l’enigma dels set vels que vaig plantejar fa dos santjordis des d’aquí. El descobridor del setè vel signa Ronals i és el masover de la recomanable bitàcola laferraduraverda.blocat.com. El criptograma partia del mot lectura i proposava set salts sinonímics. D’aquí els set vels que calia desvelar amb l’ajut de les set lletres clau STJORDI i de la definició “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”. Fins ara la ruta havia passat per Lectura-Sessió-Junta-Cambra-Saló-Galeria i Corredor. El blocaire Ronals ha estat el primer d’arribar al setè vel. La solució era Intermediari, un mot de tantes lletres com apòstols (12), de les quals si en bandegem les 7 darreres ens en queden 5 (Inter) relacionades amb el número onze i amb la pàtria de l’enigmística (Itàlia) a través del futbol, atès que l’Inter és un club de futbol milanès. El blocaire Ronals podria competir en astúcia amb el comissari Pujol de l’última novel·la de David Omedes/Pablo Tusset En el nombre del cerdo (Destino, 2006), traduïda al català per Alexandre Gombau (En el nom del porc, Columna, 2006) en una d’aquelles operacions comercials d’ambiguació lingüística cada cop més habituals (i discutibles). Sigui com sigui, la novel·la té un interès indiscutible. Parteix d’un crim atroç en un escorxador de porcs i es permet el luxe de prescindir d’una de les regles d’or de la novel·la policíaca: ni ens assabenta gaire de les investigacions sobre el crim ni, sobretot, el resol. En l’entremig, però, el comissari Pujol —que podria dir-se Espada i el lector no notaria cap canvi— fa un simulacre de desxiframent. El cadàver d’una dona de dimensions porcines té la nota que dóna títol a la novel·la i el comissari descobreix la relació d’aital dedicatòria amb un poema que oculta un missatge secret (HORLA, com en el poblet del conte fantàstic “Le Horlà” de Maupassant, i CERDO) en acròstic intermitent, és a dir, prenent les inicials dels versos senars de cada estrofa. Quan vaig llegir el poema de Tusset en la versió més recomanable —l’original— vaig pensar que al traductor se li girava feina. Però Gombau se’n surt amb molt bona nota i el CERDO esdevé un PORC amb H final adherida que recorda aquell mític topònim franquista de Vich. No és una mala aproximació. El San Juan de Horlà que descriu Tusset podria ser Cantonigrós perfectament, però en una Catalunya contemporània en la qual Vich encara s’escriuria amb hac.

El català adult

2006-09-21T12:03:00.000+02:00

Conec un munt de mares (i algun pare) que conserven en una llibreta esgrogeïda una llista de paraules estranyes que els seus fills deien quan van aprendre a parlar. La meva neboda Núria, que ara té vint anys molt ben posats, en fa dinou deia mucana, ximaia o gaixaixo per referir-se al tomàquet, el pijama o els cigarrets. La lingüista Mireia Llinàs, professora titular a l’Autònoma i mare de tres fills, ha trobat en l’estudi d’aquestes llistes una via de conciliació entre la seva vida laboral i la familiar. Llinàs, experta en gramàtica generativa, ha dedicat l’última dècada a investigar els mecanismes que regeixen l’adquisició de la llengua. Ara n’acaba de publicar les conclusions en un llibre amè i d’interès general: Primeres paraules (com aprenen a parlar els nostres fills) (Empúries, 2006). Algunes de les afirmacions de Llinàs mereixen ser divulgades als mitjans de comunicació en un lloc destacat: “El fet que hi hagi una guia interna, una pauta que marqui el camí cap a la llengua adulta, vol dir que la llengua no és només comunicació”. L’estudi està estructurat en cercles concèntrics. Del so a la paraula i de la paraula a l’oració, tot plegat per anar a petar a les procel·loses aigües del sentit. Gràcies a la intensa convivència amb els seus informadors, l’autora disposa d’una casuística àmplia i variada per establir el català infantil i contraposar-lo al que ella anomena català adult. En l’àmbit fonètic la majoria de processos són d’harmonització —famàfor per semàfor— i de simplificació —namú per dóna’m-ho!, nanat per se n’ha anat, no capis! per no t’escapis— però també es dóna el procés invers —nous per ous, me’l finfles? per me l’infles, el tanina per el tenia—. Entre els mots destaca l’assumpció de l’analogia per crear neologismes. Així, un nen que reparteix xiclets diu que és el xicleter, un que aguanta coses és l’aguanter, un tovalló plegat en forma de rectangle està rectangladet, el participi de veure no és pas vist sinó veurat i les mandarines surten del mandarí. El gènere provoca parelles agramaticals com els peixos i les peixes o la persona i el persó, mentre que la persona genera conflictes d’identitat. El nen és abans el nen que no pas jo, de manera que sovint fa com aquells adults grandiloqüents que parlen d’ells en tercera persona. El més inquietant del recomanable estudi de Mireia Llinàs és que, sovint, el que ella apunta com a característica d’aquest català infantil forma part del català d’alguns parlants adults. Per exemple, l’omissió de pronoms febles. Allò del “que tens una moneda? sí, tinc”.

Lletreig triomfal

2006-09-14T12:02:00.000+02:00

El diumenge 3 de setembre, exactament a la mateixa hora que els germans Gasol i companyia acaparaven l’atenció televisiva en la final del Mundial de bàsquet, TV3 retransmetia la final del “Pica-lletres”, el primer concurs de lletreig en català que ha conduït amb encert Lluís Gavaldà. Les competicions de lletreig estan molt consolidades en l’àmbit anglosaxó, igual com els campionats de dictat ho estan en terres francòfones. Als Estats Units, per exemple, fa més de trenta anys que se celebra el “National Spelling Bee”, un campionat al qual cada temporada s’apunten 10 milions d’estudiants nord-americans amb la secreta esperança d’arribar a figurar entre els 250 escollits que es juguen els quartos en una gran final televisada que cada any congrega milions de persones. Ara, un periodista anomenat James Maguire acaba de publicar el primer llibre que explica aquesta experiència escolar. Es diu American Bee (The National Spelling Bee and the culture of word nerds) i, ara per ara, està fent el mateix camí a les llistes de no ficció que, fa un parell d’anys, va recórrer el Word Freak del periodista esportiu Stefan Fatsis sobre el fascinant món de l’Scrabble de competició. Queda clar que el llenguatge continua sent un tema d’interès general, malgrat l’ús catastròfic que en fa bona part de la població. La gràcia de l’American Bee de Maguire és que no només descriu a la perfecció l’ambient que envolta aquesta competició escolar —als antípodes del dels concursos de bellesa— sinó que té l’encert de transmetre les emocions dels participants i, sobretot, intenta reproduir els curiosos mecanismes mnemotècnics que fan servir els lletrejadors, capaços de visualitzar les paraules en somnis o de descompondre-les en monedes per aprendre-se’n les lletres. Barrie Trinkle, que va ser-ne campió ara fa 33 anys, afirma que Maguire captura l’essència de la contesa, però el que més inquieta del seu testimoni és que associa a cada paraula un percentatge semblant de joia i d’agonia. American Bee s’estructura a partir de l’aproximació de Maguire a cinc antics campions, i seria difícilment traduïble, atès que la riquesa i el caos de la llengua anglesa hi adquireixen un paper central. Naturalment, si el “Pica-lletres” persevera per aquests verals, d’aquí a poc temps algú (Enric Gomà?, Pau Vidal? Ramon Solsona? Matthew Tree? Abel Cutillas?) podrà escriure la primera crònica fefaent sobre la relació psicopatològica dels joves catalans amb el llenguatge que moltes vegades estudien a escola i esmicolen pel carrer.

El setè vel

2006-09-07T11:53:00.000+02:00

Al suplement de Sant Jordi de 2005 vaig plantejar l’enigma dels set vels: un criptograma que partia del mot lectura i proposava set salts sinonímics. D’aquí els set vels pendents de desvelar. El primer pas implicava trobar un sinònim de lectura, el segon trobar-ne un d’aquest primer sinònim i així successivament fins arribar al setè i últim mot, amb l’ajut d’una definició. Com que ja intuïa que era un camí molt perdedor, vaig establir-ne un full de ruta de set lletres: ST JORDI. El funcionament d’aquest GPS lletrat implicava que per trobar el primer sinònim calia triar-ne un que tingués alguna relació amb la primera lletra del full de ruta (S); el segon vel tindria relació amb la T, el tercer amb la J i així. Alguns lectors aviat van escatir que, d’entre els sinònims que els diccionaris atorguen a lectura —lliçó, audició, sessió, recitació—, la S del full de ruta remetia a sessió, un mot de sis lletres la meitat de les quals són esses. Entre els sinònims de sessió —assemblea, conferència, funció, junta— la T del full de ruta remetia a la T de junta (i potser a les taules en forma de T de certes juntes). Entre els sinònims de junta —reunió, cambra, assemblea, consell, comissió, comitè, conclave, sínode, claustre, comunitat— la J del full de ruta apuntava a la cambra per motius musicals: hi ha música de cambra i de jota. El següent pas era encara més subjectiu: entre sinònims de cambra com habitació, peça, gabinet, dormitori, alcova, camerino, sala o saló, n’hi havia uns quants que tenien la O del full de ruta, però la solució correcta era saló, entre altres coses perquè O és també el símbol de l’oest i de SALOON n’hi ha a tots els westerns. Encara que sembli mentida, hi ha hagut lectors que no només han arribat fins aquí, sinó que també han endevinat que la R aplicada als sinònims de saló feia que el cinquè vel fos galeria. Però d’aquí ja fa mesos que no passa ningú. Per això en aquest primer article de la nova temporada he decidit divulgar el sisè vel, a l’espera d’algun criptògraf amatent que desveli el setè i acabi amb l’agonia enigmística. Entre els sinònims de galeria, els dos únics que contenen la lletra D del full de ruta són passadís i corredor; doncs bé, el sisè vel ocultava un corredor. Ara ja només queda l’últim pas del feixuc criptograma semàntic: un sinònim de corredor relacionat amb la I de ST JORDI que sigui també “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”. Algú s’anima?

Caytran Dölphin

2006-07-12T18:01:00.000+02:00

Leonardo Valencia és un autor equatorià que es va instal·lar a Barcelona l’any 1998. Potser perquè és de Guayaquil, ciutat en la qual senyoregen els colors blaugranes del Barcelona Sporting Club, fundat per catalans l’any 1925. O potser perquè estava destinat a llegir Miquel Bauçà. La qüestió és que Leonardo viu, tradueix, ensenya i escriu entre nosaltres. Descendent d’italians per línia materna, ha traduït Pirandello i Lampedusa, mentre basteix una sòlida obra narrativa. Després dels relats de La luna nómada i la primera novel·la El desterrado, publica El libro flotante de Caytran Dölphin (Funambulista, 2006), una obra excel·lent que explora els límits de la metaliteratura en un Guayaquil quasi del tot submergit per una sobtada inundació. El llibre flotant al qual al·ludeix el títol és l’últim exemplar de l’única obra de Caytran Dölphin —Estuario—. Un home el vol llançar al llac Albano, a Itàlia, però una nena fa que s’ho repensi i que decideixi rescatar-lo de les aigües. La crema de llibres ha tingut uns quants narradors, però la immersió sobta més (“nadie lanza nunca un libro al agua”), sobretot perquè després l’exemplar recuperat haurà de passar pel procés d’assecament. En el seu palimpsest de paper mullat Valencia escriu sobre la identitat, el desplaçament i l’ordre social. Ho fa amb un estil hipnòtic, gens eixut, formant cadenes de lectures superposades en les quals Caytran Dölphin plagia René Char o Edmond Jabès i tot Guayaquil s’emmiralla en l’Atlàntida. En un dels quaderns de Dölphin cada pàgina té la mateixa estructura: una columna de lletres a mà esquerra i disset paraules separades per comes a la dreta. Són tautogrames. A la dreta de la P hi ha disset paraules que comparteixen inicial: “Perra, Puerca, Pecado, Parir, Pocilga, Páncreas, Paliza, Pezuña, Picor, Pimienta, Pichula, Pinga, Pene, Puja, Pústula, Pútrido, Paja". Després ve la R i disset paraules més (“Raja, Rata, Robar...”); la O, la S, la T, unes quantes línies més avall hi ha la U amb les seves disset (“Urraca, Uñero, Uxoricida...”) i així fins a la A. Les inicials dels tautogrames formen en acròstic el mot prostituta. “Nadie sospechaba que allí, en el cuaderno de anotaciones cifradas de un mendigo loco, estaba el núcleo de Estuario”. Del llibre flotant només en resten fragments (sensacionals), però n’hi ha més a la web www.libroflotante.net. Gràcies a un programa fet pel poeta mexicà Eugeni Tisselli seguint les directrius de Valencia, el lector pot comentar els textos i també intervenir-hi. A última hora, ja ho diu Dölphin: “La pregunta siempre la propone

Sabas Pretelt a Bogotà

2006-07-05T17:55:00.000+02:00

Jesús Lladó escriu sobre un restaurant colombià extraordinari Al número 71 de la revista “Semagames” (butlletí del Club Palindròmic Internacional). S’anomena Anita lava la tina i n’és el xef, i gerent, el senyor Sabas Pretelt. Segons recull Lladó el seu nom de pila capicua va fer que, de ben petit, en Pretelt desenvolupés una flaca pels palíndroms, de manera que quan va muntar un restaurant a Bogotà el va fer d’anada i tornada. La carta de l’ Anita lava la tina ve presidida pel mateix palíndrom llatí que va fascinar el situacionista Guy Debord: In girum imus nocte et consumimur igni (Gallimard, 1999). El nostre Sabas Pretelt el tradueix —una noche, cuando caminábamos en círculos, fuimos consumidos por el fuego— i diu que el restaurant es fonamenta en aquest destí circular de les nostres vides, també representat en un palíndrom tan refotudament simple com “Yo soy”. La veritat és que la carta de cal Sabas fa goig, tot i que només obrir-la topis amb un aperitiu tan inquietant com A la mala (cafè amb porros; porros vegetals, s’entén, que sinó no seria pas un aperitiu però potser tampoc no ens inquietaria tant). Entre les amanides destaquen La ruta natural (d’endívies amb formatge blau, tomàquets secs, pomes caramel·litzades, vinagreta de mel, balsàmic i ajonjoli) i Ateo poeta (de pollastre, carn o llagostins a la graella amb vinagreta de macadàmia i xiles). Dues de les sopes són ben atractives: ¿La moral?, claro, mal (de cigrons) i Negra margen (de frijoles negres, agredolça). Els entrants poden ser Okonoko (un tempura de llagostins, mero i calamar), Se van sus naves (cranc), Alba habla (tomàquets amb provolone i alfàbrega) o A man, a plan, a canal: Panamà (una barreja). Els acompanyaments tenen el dubtós honor d’hostatjar el palíndrom més conegut en espanyol —Dábale arroz a la zorra el abad—, aplicat aquí a un simple arròs blanc amb ajonjoli. L’arròs de cilantre i nous pren un nom negatiu —No deseo ese don— i les patates a la lionesa dubten de la seva capacitat torrívola: Es raro dorarse. Pots demanar pollastre amb un Yo social y laico soy (farcit de formatges i julivert, amb una salsa de taronja pura i all rostit) o peix amb un Soy un mero, Remedios (mero fumat amb llorer, farigola, cilantre, cebetes i tomàquets). Finalment, les postres oscil·len entre gelats de cirera i xocolata blanca —Oiré misa si me río— a semifreds de Brownie —Adán nada—, passant per una Crème Brulée amb fruits vermells —A mí me mima— o un temptador peu de xocolata i plàtan acompanyat de croquetes dolces de coco que té el millor nom: Allí va la maravilla. Qui pogués anar a Bogotà, encara que fos passant per Togo.

Heretaràs els mots

2006-06-28T17:52:00.000+02:00

Lluís Antoni Navarro i Cucarella (Xàtiva, 1959) va irrompre alegrement en l’escena literària sota un nom de ploma eufònic: Toni Cucarella. El seu primer llibre —Cool: fresc (Columna, 1987)— va triomfar en la mateixa col·lecció que l’Amorrada al piló de Maria Jaén. Abans dels noranta va treure encara una segona novel·la hilarant —El poeta (1988)— i més contes frescals —La lluna vista des de la terra a través de la tele (1990)—. Després d’un parèntesi, la seva reaparició l’ha situat en un registre força més greu. Els camps dels vençuts (Columna, 2002) i el premi Octubre de novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (3i4, 2003) no són pas obres lleugeres, i la memòria hi juga un paper destacat. La seva novel·la més recent —Heretaràs la terra (3i4, 2006)— narra la història del xativí Vicent Morell, àlies Cento el Nàufrag, que fa les amèriques i, en tornar, funda el Casino Morell a la seva vila natal. La terra heretada del títol al·ludeix a la destrucció de la ciutat de Xàtiva en mans de l’especulació urbanística. Cucarella explora aquí una veu d’home emprenyat per la pèrdua d’un món, un fenomen molt sagnant al País Valencià però extrapolable arreu. A banda, l’herència malbaratada no només és una qüestió de terres i maons. També de mots. En un moment de la novel·la Vicent Morell escolta jocs de paraules inventats per un xiquet verbívor: anagrames (un truc turc curt) i paronomàsies (xiu fa el xeu quan cau de cul del cau) que semblen extrets d’un manual de pedagogia activa. Cucarella escriu “tot i que Vicent Morell no va saber trobar-li el què, va entendre que potser al xiquet li agradaven aquests jocs d’embarbussaments i endevinalles i li’n va recitar un fum a foc seguit, emocionat de compartir-los amb ell”. El següent paràgraf conté un niu d’embarbussaments (“pare, l’haca l’he treta, l’altra haca la trac”), endevinalles (“endevina, endevinalla, cent-cinquanta dalt d’una branca, tots del mateix color menys el governador”; solució: el taronger), trencacaps (“qui sopa sopa es pensa que sopa i no sopa”) o facècies (“el romanç d’una prolífica carabassera i un descomunal perol”). La vitalitat d’una llengua es mesura, entre d’altres variables molt més serioses, per la seva capacitat de produir xerrameca objectivament inútil per a la subsistència de l’espècie. En aquesta paradoxal inutilitat dels romanços lingüístics potser rau el secret de la pervivència d’un idioma. Per això resulta ben pertinent que, en la contesa per veure qui conta la millor facècia, el pare de Vicent Morell s’enfronti a un tal Celdoni Maicalles. Una llengua capaç de jugar és molt més difícil de fer callar.

Teoria de Bielsa

2006-06-21T16:57:00.000+02:00

De rervm carmine, de Pau Bielsa Mialet (Documenta Universitària, 2006) és, sens dubte, el llibre més important des del punt de vista enigmístic que he ressenyat mai en disset anys d’escriure setmanalment aquesta secció. Conté una teoria plausible i ben exposada sobre les formes de composició poètica a la Roma del segle primer. La tesi és clara: “fent cabal de totes les tècniques de l’enigmística, un text és capaç de suportar dins seu un altre text més breu i personal, i això va ser llei comuna entre els clàssics”. Aquest jove professor de Clàssiques hi ha dedicat, com diu al prefaci, “molts anys i esforços no requerits per cap institució que no sigui la pròpia voluntat de coneixement”. Bielsa coneix l’obra d’Ovidi de cor. També les de Virgili o Manili, un autor clàssic (amb nom d’amant del play-back) de qui Bielsa aporta prou proves textuals per sostenir que és el pseudònim d’Ovidi a l’exili. Bielsa pensa en català, però podria fer-ho en llatí. La seva recerca és la mateixa que obsedí Saussure durant anys. El pare de la lingüística va acaronar la idea d’haver descobert un mètode compositiu llatí a partir dels anagrames recurrents que trobava a cada vers. Saussure hi treballà anys, però al final el ball de lletres el va menar a un batibull de mots clau i ho abandonà. Pau Bielsa ho reprén amb un canvi subtil: no pren la lletra sinó la síl·laba com a unitat mínima bàsica. La seva “teoria universal de composició cel·lular” funciona. Val a dir que s’acull a la proposta sil·làbica de Frederick Ahl a Metaformations, wordplay and soundplay in Ovid and other poets (1985), però les troballes que obté quan desxifra els “textos interns” i n’extreu “missatges acròstics” són admirables. Explica que resulta impossible introduir la identitat d’Ovidi en un vers dactílic “si no és fent-hi una violència, al nom, de tres síl·labes breus seguides”, però explora les paraules semblants que el poeta introdueix amb les síl·labes VI-DI. Troba inVIDus (envejós), formes verbals com VIDI o DIVIdere, un qVID de la qüestió o els mots que podrien haver provocat el fulminant i mai esclarit exili dictat pel Cèsar després que Ovidi es proclamés DIVInus i DIVus als seus poemes. La claredat expositiva de Bielsa fa que el lector no especialitzat comparteixi l’ànsia de l’analista. Els seus ulls de llatinista verbívor desxifren els enigmes de la manera més científica possible, però no obliden la pasta de la matèria analitzada: “Aquí tenim, en summa, el temple més robust que ha bastit mai la intel·ligència humana. I aquest temple, encara avui, s’anomena poesia”. Continuarà.

Aforismes i contraaforismes

2006-06-14T17:13:00.000+02:00

L’aforisme és un gènere de condensació. La novel·la dita d’idees m’horroritza, perquè en el joc narratiu les idees sempre les hauria de posar el lector. En canvi, la condensació d’idees remet a l’aforisme. Els bons aforismes no sovintegen. Per això, cal celebrar la possibilitat de llegir, en foc encreuat, dos reculls tan diversos com Aforismes de Zürau de Franz Kafka (Arcàdia) i Viure mata d’Abel Cutillas (Editorial Fonoll). A Kafka no li cal presentació. Cutillas, nascut a Vinaixa fa trenta anys, és un llicenciat en Filosofia i en Història. En el seu notable Viure mata llegim: “L’aforisme és adialèctic: no tolera discussió, només contraaforismes”. Comprovem-ho amb sis parelles d’aforismes encreuats extrets dels dos llibres. N’assenyalo la procedència al final. La primera parella versa sobre la llibertat: a) “Una gàbia va anar a buscar un ocell”; b) “La cultura és un exili definitiu”. La segona sobre l’individu: a) “Cada mode de companyia et proporciona un tipus de solitud: la parella ens n’ofereix un, la família un altre, els amics un altre...”; b) “En la lluita entre tu i el món, secunda el món”. La tercera sobre l’alegria: a) “La frivolitat, ben administrada, salva vides”; b) “Què hi ha de més alegre que la fe en un déu domèstic!”. La quarta parla de fe: a) “Creure en el progrés no vol dir creure que ja hi ha hagut un progrés. Això no seria una fe”; b) “Difícilment un escèptic ajudarà a derruir una tirania. Més difícillment encara ajudarà a construir-la. Els crims, a favor o en contra, són patrimoni dels convençuts”. La cinquena versa sobre la veritat i la manera d’accedir-hi: a) “Primer sempre és l’aposta, després ve el raonament. Que hi hagi raonaments que toquin l’excel·lència no ens hauria d’enterbolir la vista: només són optimitzacions d’una aposta”; b) “En teoria hi ha una perfecta possibilitat de felicitat: creure en allò que és indestructible dins nostre i no aspirar a aconseguir-ho”. I l’última reprodueix l’oposició, quasi preescolar, dels adverbis dins i fora: a) “Dues tasques per iniciar la vida: reduir cada vegada més el teu cercle i comprovar cada vegada més si tu mateix no et mantens amagat en algun lloc fora del teu cercle”; b) “Són lectors els qui t’ajuden a construir una obra, tota la resta és només públic”. Els aforismes de Kafka són abbaba. Els de Cutillas baabab. Viure mata és un llibre recomanable, capaç de glaçar molts somriures. Per dir-ho amb l’autor, adialècticament: “apostava per dir veritats rient, els seus deixebles van malinterpretar-lo: creien que només rient ja es deien veritats”.

Montagall i Maraguilla

2006-06-07T17:08:00.000+02:00

En plena campanya del referèndum, un làpsus afortunat del periodista de Catalunya Ràdio Xavier Vilà ha posat en circulació una modalitat de joc de paraules amb molt de pedigrí. En plena al·locució d’un noticiari radiofònic, Vilà va fondre la locució “celebrar un referèndum” en un terme impactant i entenedor: celebrèndum. En ludolingüística aquest invent, premeditat o no, s’anomena mot maleta i és viu en moltes llengües. En anglès, un àpat a mig matí entre l’hora d’esmorzar i la de dinar s’anomena brunch (fusió de breakfast + lunch) i la boira contaminada que entela el cel de Los Angeles rep el nom de smog (de smoke + fog). En català, dir-ne mots maleta implica fer una adaptació literal del terme francès mots valise difós pel pensador Alain Finkielkraut en els seus llibres Ralentir: mots-valises! (1979) i Petit fictionnaire illustré (1981), però en realitat l'origen documentat d'aquesta tradició ludolingüística és més llunyà. Prové del gal·licisme anglès portmanteau (bagul amb doble compartiment que en francès s'escriu portemanteau) des que, a finals del segle XIX, Lewis Carroll el va posar en circulació per batejar alguns dels seus neologismes més celebrats. Al prefaci del poemari The Hunting of the Snark —en català La caça del merma (Pagès, 1999) en magnífica traducció d’Amadeu Viana— Carroll exposa les seves teories sobre la gènesi d’aquests termes: “Agafeu, per exemple, els mots «fuming» (empipat) i «furious» (furiós). Decidiu-vos a dir totes dues paraules, però no fixeu quina pronunciareu primer. Ara obriu la boca i parleu. Si els vostres pensaments s'inclinen, encara que sigui una mica, per «fuming», direu «fuming-furious»; si per contra s'inclinen lleument per «furious», llavors direu «furious-fuming». Però si teniu un dels dons menys comuns d'aquest món, que és una ment perfectament equilibrada, aleshores direu «frumious».” No sé pas si el nostre país, ara mateix, respon gaire a aquest equilibri mental al qual al·ludia Carroll. L’única certesa que tenim és que a les portes del celebrèndum del proper 18 de juny, els mots maleta reapareixen amb força per definir el signe des temps. ¿Què és la famosa sociovergència sinó un portmanteau nascut amb l’afany de garantir la governhabilitat (així, amb hac interpolada)? És clar que el mecanisme carrollià també és aplicable als noms propis. En aquest sentit, el pacte de la Moncloa per l’Estatut va generar un estrany Maspatero i els dubtes successoris del PSC remeten a una parella ben curiosa: Montagall i Maraguilla.

El Pitxot d’Avellaneda

2006-05-31T17:16:00.000+02:00

Vet aquí un glossari interessant: Viatge a l’origen dels insults, del sabadellenc mallorquinitzat Joan Avellaneda (Ara Llibres). Dos-cents vint-i-sis mots susceptibles d’aquirir un ús ofensiu, d’aborigen a zombi, i un epíleg amb disset termes geogràfics que, per contra, són elogis, com ara florentí, franc, potosí o versallesc. El nombre de gentilicis (i etnònims) és tan elevat que el viatge a l’origen dels insults esdevé un viatge als insults d’origen: sudaca, polaco o moro, però també belga, català, espanyol, lepero, malai, mallorquí, pallarès, soviètic, valencià, vigatà, xinès, entre molts d’altres. Gentilicis a dojo que Avellaneda ha de contextualitzar per fer-nos entendre que poden ser despectius. El mot cerdà sembla ben neutre, però a Olot o al Vallès un cerdà és algú que enganya. Cerverina, via refrany, lliga amb puta fina (com mallorquina) i pallarès amb fals i cortès. Més enllà de la parèmia, té gràcia descobrir que els barroers remeten a la contrada francesa de Berry, els búlgars tenen fama de sodomites (bugres, bujarrons) o l’ara famosíssim gautxo ve del quítxua wáhtxa (pobre vagabund). Qualsevol paraula pot servir per insultar. Tot depén de qui l’usa, quan, on, com i per què. Alguns dels insults d’Avellaneda perden la te, i un insult insuls no fa la feina. ¿Us ofendreu gaire si una nit d’estiu un taxista us crida faranduler, tosc, filibuster o galifardeu? Les definicions, però, són clares i la feina de recopilació prou completa. Lògicament, les aportacions més personals són les de l’entorn balear, com que els palmesans són coneguts amb el fàl·lic renom de llonguets (o panesillos) fora Ciutat. Destaca també la informació etimològica. La mala premsa dels vàndals és molt més recent que les seves malifetes: en 1784 un bisbe francès adjudicà el nom d’aquests saquejadors de Roma als destructors de tresors religiosos. Un segle més tard uns treballadors de Manlleu van veure com els seus veïns de l’Esquirol els rebentaven la vaga. Avellaneda, però, recorda que en francès faire l’écureuil vol dir fer una feina inútil i que els esquirols que rebenten vagues reben noms d’animal tant a Anglaterra (rat) com a França (renard). També exonera Txèquia de les terribles sales d’interrogatoris conegudes com txeques. L’etimologia el porta al rus Txrezvitxàinaia Komíssia, la comissió extraordinària creada per Lenin en 1917. Llàstima que, potser empès per l’aposta toponímica, se li escapi que el suec de fer-se el suec no té res a veure amb els compatriotes de Larsson, sinó que ve del mot llatí soccus, el calçat dels comediants romans.

Refer & dum

2006-05-24T17:19:00.000+02:00

Les cinc primeres lletres del mot referèndum formen un palíndrom bàsic en la composició literària. Escriure és fer i refer, tantes vegades com calgui. Llegir és també refer camins. Ara que ens veiem abocats a un referèndum desconcertant i enverinat, em sembla procedent recuperar un procés de lectura refeta que va protagonitzar Jordi Parramon mentre escrivia el Repertori mètric de la poesia catalana medieval (P. de l’Abadia, 1992). Parramon va llegir al Butlletí de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres (volum de 1985-86) un article del professor Peter Cocozzella en el qual aquest catalanòfil editava les set peces del poeta del segle XV Pere Torroella que es troben en un cançoner de la Hispanic Society de Nova York. Una de les set li va cridar l’atenció. Fa: “De moltes bondats io us veig abundosa/ tostemps apartada de vicis e mal/ de grans malvestats vivint freturosa/ vós sou heretada de tot bon cabal/ e no gens composta de seny variable/ de cor virtuós dotada sens par/ senyora disposta de gest amigable/ en fet viciós no us puc apel·lar/ben sola sou vós del món singular.” Aital lloança, d’un abrandament digne dels partidaris del sí al referèndum, duia a la rúbrica "Esparça de llaor i desllaor", i l'editor s'estranyava que no veia la desllaor ni la misogínia típica de l'autor per enlloc, i per això suposava que el text era incomplet. Però Parramon ja havia topat amb alguna cobla equívoca d’aquelles que, tallant-ne els versos segons les instruccions del poeta, canvia de sentit. Va rellegir-se-la amb detenció i descobrí que els primers hemistiquis rimaven igual que els finals de vers. Com que això també passava en sengles cobles equívoques de Bernat Fenollar i Joan Roís de Corella, partí el poema en dues columnes i el va refer. Prenent primer els primers mitjos versos i després els segons queda: “De moltes bondats/ tostemps apartada/ de grans malvestats/ vós sou heretada/ e no gens composta/ de cor virtuós/ senyora disposta/ en fet viciós/ [ben] sola sou vós / io us veig abundosa/ de vicis e mal/ vivint freturosa/ de tot bon cabal/ de seny variable/ dotada sens par/ de gest amigable/ no us puc apel·lar/ del món singular.” De sobte, la lloança esdevenia una invectiva digna dels partidaris del no al referèndum. Ja havia aparegut la “desllaor” (i la misogínia) de Torroella. Parramon ho va fer saber a Cocozzella i publicà la descoberta en un article al mateix butlletí de la RABLB (volum de 1993-94). El que potser el perspicaç Parramon no va valorar prou és que el nom del catanòfil Peter Cocozzella sembla inspirat en Pere Torroella i Roís de Corella.

Centonari de Jep Ferret

2006-05-17T17:21:00.000+02:00

Després de la remor santjordiesca 62 publica El crim perfecte de Jep Ferret, un llibre de poemes d’aquells que no fan soroll. Aital crim comença amb una declaració de l’esmunyedís Jep, a qui poc que veureu mai exercir de poeta en públic: “Tinc un grapat de versos indecisos,/ atemorits. Canvien de color/ i se’m desfan, i callen. Tenen por./ Por dels lectors, els crítics, els narcisos./ Volàtil, breu, fugaç com un somriure,/ tinc un recull de versos per escriure”. Els versos jepferretians seran volàtils, breus i fugaços com un somiure, però també són dels que et diuen torna-hi que no ha estat res. I hi tornes. “Jo i Jo, en la batalla,/ i l’acalorada fosca./ Somni revelat pels núvols/ diabòlics del capvespre./ Cos a cos, la lluita, sense/ treva, sé que està perduda”. Perduda? Perdre així no vol pas dir perdre-hi, sinó perdre-s’hi, i de grat. Entre tants poetes que viuen de fer-se el trobadís, plauen els camins secrets d’aquesta perdició que ens proposa Ferret. Altres lectors, els crítics i els narcisos ja diran el què, si els vaga, però a mi El crim perfecte jepferretià m’ha semblat un llibre suggerent i honest. “L’avi deia que l’aigua espatlla els camins./ Plou Rambles avall de les dues del matí/ i aquest collons d’humitat que em xopa els mitjons/ té gust de Barcelona”. El seu avi també n’era, de poeta, tot i que ningú no en celebri el centenari, i no diré res més ni de l’un ni de l’altre. “El meu cadàver/ rep l’ombra llaminera/ de l’altra vida./ Dins l’embolcall de plomes/ beuré la llum futura.” Ferret clou el seu crim perfecte amb cinc deliciosos delictes a la propietat que recuperen l’antiga tradició dels centons. En llatí el terme cento designava una capa feta amb pedaços. Per analogia, un centó és una composició poètica elaborada amb versos ja existents recombinats que pren un sentit allunyat dels poemes originals. La regla d'or és no manllevar mai ni menys d'un vers complet ni dos versos seguits. L’escriptura centonària és un acte d’amor lector. Manllevem versos als autors que han escrit com nosaltres pensem o sentim. Recombinem els seus versos igual com el poeta abans ha recombinat les paraules i expressions de la deu d’on beu. El suplantem. Simulem el seu vol poètic com el pilot en pràctiques. Fruïm com Ferret ha fruït recombinant versos de Josep Carner, Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Joan Salvat-Papasseit i Joan Vinyoli en cinc centons superbs que, naturalment, inclouen un apèndix amb la procedència exacta (poema i poemari) de cada vers manllevat. Qui farà ara un centó amb versos de Jep Ferret?

Recerques obsessives

2006-05-10T17:32:00.000+02:00

Molts lectors m’han escrit arran de l’article d’enigmística del dia 19/IV (“Mots sota els mots”) on descrivia l’obsessiva recerca de mots clau escampats pels versos dels poetes llatins que menà Ferdinand de Saussure. Els que ja coneixien l’ús literari que en faig a la novel·la Farsa es pensaven que m’ho havia inventat. I no. El llibre de Jean Starobinsky Les mots sous les mots (Gallimard, 1971) —traduït en espanyol com Las palabras bajo las palabras (Gedisa, 1996)— ho explica a bastament. Ara el jutge anglès que ha redactat la sentència sobre la denúncia de plagi contra Dan Brown ha tornat a posar d’actualitat els criptogrames escampats per textos que presumptament no amaguen cap missatge secret. El divertimento del jutge és graciós, però tot plegat fa ferum de promoció editorial, sobretot perquè coincideix amb l’estrena de la pel·lícula. En realitat, la recerca de missatges ocults en tota mena de textos ha estat una activitat força practicada. És clar que cadascú té la motivació que té. Els uns, ben lícitament, ho fan amb l’esperit olímpic d’un esportista que vol assolir la victòria en una especialitat. D’altres, pero, hi apliquen un esperit més artístic i exploratori. Per exemple, als anys setanta John Cage va fer una recerca exhaustiva de relectura i reescriptura per les atapeïdes pàgines del Finnegan’s Wake de James Joyce. La recerca de Cage no buscava descobrir cap secret cabdal per a la història de la humanitat, sinó provar un procediment de reescriptura. Obrim el Finnegan’s per qualsevol pàgina. Primer busquem una paraula que contingui una lletra J i, a més, que no contingui cap A al darrere; després continuem llegint fins a trobar una paraula que contingui una A però cap M al darrere; tot seguit una amb M sense cap E al darrere; després una amb E sense cap S al darrere, i anem reproduint el procediment resseguint la matriu que ens marquen les deu lletres de JAMES JOYCE. Després de cada recerca tenim una llista de deu paraules. Les ajuntem i confegim un text. John Cage va publicar els seus textos finneganesos a Writing through Finnegan’s Wake (Tulsa University, Oklahoma, 1973). El lector català que no es desenvolupi bé amb l’anglès també els pot trobar traduïts a l’italià en l’antologia de poesia americana La rosa disabitata (Feltrinelli), a cura de Luigi Ballerini i Richard Milazzo. ¿Per què no ens animem a reproduir aquest procediment amb l’obra d’Ausiàs March, per exemple? La realitat és complexa. Només els qui creuen en l’existència d’una sola veritat poden tenir la temptació de buscar-la entre els signes d’un criptograma.

Cavil·la anagrames

2006-05-03T17:34:00.000+02:00

La generositat radiofònica del nou Frègoli polonès —Queco Novell— i els seus companys del programa de RAC-1 Minoria Absoluta té un efecte insospitat sobre la difusió de l’enigmística. De tant en tant trobo algú que, només veure’m, pronuncia la paraula anagrama amb la inflexió de veu que utilitza Novell per imitar-me al programa. El dia de Sant Jordi molts dels lectors que s’acostaven a demanar-me una dedicatòria volien, també, que els fes un anagrama. Fins i tot els que no acaben d’entendre ben bé què és. Alguns, després de sentir parlar d’anagrames per la ràdio, simplement volien saber quin és el misteriós mecanisme combinatori que transforma Toni Soler en noi solter o Eugeni Sallent en el geni sua lent. I bé, no costa d’entendre: AMAGARAN ANAGRAMA. Una de les aplicacions més habituals de l’anagramàtica en l’àmbit literari és el de crear pseudònims. Voltaire, per exemple, en realitat es deia François-Marie Arouet. Segons sembla, trobava el seu cognom massa proper a à rouer (atonyinar, causar un suplici) i va decidir buscar un nom de ploma millor. L’anagrama VOLTAIRE parteix de les vuit lletres AROUET LJ (le jeune, el jove), tenint en compte que per influència llatina les parelles U-V i J-I eren indistintes. El nom de ploma de Marguerite Yourcenar surt també d’un anagrama del seu cognom real: Crayencour. Segurament, l’autora de les Memòries d’Adrià ho va fer per coqueteria, però de vegades els motius han estat una mica més perillosos. François Rabelais, clergue heterodox, va signar Gargantua i Pantagruel amb l’anagrama Alcofribas Nasier per mirar d’esquivar els seus perseguidors religiosos. També el reformador Calví va haver de signar amb pseudònim les dues primeres edicions del seu Institutio Christianae Religiones (1536 i 1539) per raons de seguretat. La primera la signà LVCIANUS i la segona ALCVINOS, dos anagrames perfectes de CALVINUS. Ara acabo d’assabentar-me que un altre calvinista conspicu —el gran autor italià Italo Calvino— també va ocultar-se rere un anagrama. En una carta del 1965 a Kitty Alenius —estudiosa sueca que havia fet la tesi doctoral sobre Ariosto i Calvino—, li escriu: “[...] forse può esserLe utile un’edizione annotata e commentata del Barone Rampante che ho preparato quest’anno per le scuole. Le note e i commenti figurano sotto falso nome, ma li ho scritti io.” Aquest nom fals que figura en l’edició anotada per a les escoles de El Baró Rampant és Tonio Cavilla, anagrama perfecte d’Italo Calvino, amb l’afegit que en italià el verb cavillare vol dir el mateix que en català.

Coromines oracular?

2006-04-23T17:40:00.000+02:00

Probablement, el best-seller més inesperat en la història de la nostra llengua sigui el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines (Curial, 1981-91). Com que en l’àmbit etimològic la investigació conviu amb l’especulació, aquest magne monument al català és una font constant de sorpreses. L’última que he trobat és a l’entrada MARGALL. M’hi va adreçar el gran Narcís Garolera després de presentar el quinzè volum de l’obra completa de Sagarra que ell dirigeix i Eliseu Climent edita. Vaig agafar el volum LL-NY del Coromines sense grans expectatives, tot recordant els mítics germans Margall que jugaven a la Penya, però aviat vaig detectar què havia cridat l’atenció de Garolera. El terme margall designa una mala herba, una “gramínia dolenta que neix entre els cereals” i prové del verb amargar (del llatí vulgar amaricare). També havia tingut usos metafòrics que traspuaven una certa puresa moral. Coromines manlleva del cançoner del mallorquí Marian Aguiló un passatge d’un imprès valencià del segle XVI, Consells a un casat: “Vage al ball poquetes voltes/ ab gent neta de margall” i també explica que els valencians cultes i refinats del XVII i XVIII denominaven així la parla rústega dels principatins. La variant àrab de margall —zitzània— ha fet més fortuna. Qui no ha sentit a parlar de la seva sembra? La sorpresa, però, salta a mitja entrada. Primer llegim: “Hi ha alguna variant de més relleu: maragall a l’Alt Empordà”. Carai. Es fa difícil no pensar en el president a Rupià. Sobretot quan, poques línies després, llegim: “bargalló ‘palma nana’ i BARBALLÓ ‘espígol’ també són enterament remots des del punt de vista botànic, per més que bargallons s’hagi convertit modernament en margallons”. Recony, els cognoms dels dos màxims dirigents catalans de 2006 oracularment reunits a la pàgina 486 d’un volum editat en 1985! Què explica això de la relació del president socialista amb el conseller primer republicà? Encara més: Coromines posa exemples extrets de Sant Joan Despí, perquè Aguiló hi va residir. Per acabar-ho d’adobar, un dels derivats que esmenta el savi és margallada. Quan Michael Drosnin va publicar la relació de les lletres del text bíblic amb l’actualitat política israeliana —una farsa que es va dir The Bible Code (Simon & Schuster, 1997)— ningú podia imaginar que el diccionari de Coromines també tenia una dimensió oracular. M’he afanyat a llegir les entrades CLOS, mas, nadal, piqué, rovira i saure, però no hi he trobat cap oracle. De moment.

L’eutrapelista Pedrals

2006-04-23T17:37:00.000+02:00

Josep Pedrals és un príncep en la república de les lletres independents. Un poeta que diu els seus versos de cor per terra, per mar i per ràdio (de 4 a 7 amb en Gra7). Ara publica El furgatori (labreu edicions, 2006), una meravellosa faula que alterna el vers i la prosa per descriure la vida a Bolló des de la mirada d’un visitant que ens hi porta, en Quim Porta. Pedrals sap entusiasmar el lector. Fa versos que són una festa i frases capaces d’esquivar totes les perífrasis. És directe. Recte. Va a l’atac. La seva vèrbola prodigiosa demostra que es pot ser veneri i venerable. Res en la seva obra sembla premeditat. Tot és molt meditat. Furgant al Furgatori topem amb un sermó a ca l’apotecari Joan, sovint confós a Bolló amb una tal Maria de la Caritat de vida alegre a qui tothom anomena la puta Cari. El sermó és sobre l’eutrapèlia, “la virtut de trobar l’estabilitat entre l’esperit de relaxació lúdica i l’excés de serietat”. A l’Ètica a Nicòmac Aristòtil fou el primer a definir aquesta virtut cabdal, que posteriorment perdria pistonada perquè els solemnes patològics la van confondre amb la dissipació. Sant Pau, a la Carta als efesis, ja li donà un sentit pejoratiu en exhortar-los a evitar les converses ximples i l’eutrapèlia, terme traduït a la Vulgata per scurrilitas i que a la Bíblia Catalana Interconfessional esdevé: “Res de paraules obscenes, estúpides o vulgars, que són del tot improcedents”. Per fortuna, Sant Tomàs d’Aquino recuperà l’eutrapèlia per reivindicar l’humor davant l’asfíxia de la seriositat i en una obra tan poc lleu com la Summa Theologica escriu: “l’ànim humà es trenca si no es relaxa mai dels seus compromisos”. Pedrals crea un espai plagat d’eutrapelistes que fabulen i copulen. L’ascètic Ni Hen Hao Kan defineix Bolló com “l’excés d’indulgència”. Els bollonesos exploren tots els límits. Un presumpte Víctor de la Victòria té dos versos esclaridors: “que cor al revés és roc/ i sexe al revés excés”. La poesia expressa totes les recerques. Quan, finalment, la Ginebra accedeix: “La galta enrojolada. No és vergonya/ ara que ja ens hem tret tota la roba./ És real i és veritat, tant somni i conya.../ Ara jo tinc la lluna dins l’alcova!” Pedrals és màgic. Capaç de complir aquell desig de Borges d’ajuntar paraules que mai abans no ho hagin estat —el polígam industrial— o d’omplir de significat les faltes d’ortografia —precabut, desgabell—. “Les aventures que explico no deixen de ser certes encara que no es basin en fets reals —escriu en Porta—. Tota semblança amb la coincidència és pura realitat!”

Mots sota els mots

2006-04-19T17:43:00.000+02:00

Jean Starobinski va triar aquest sintagma de nadala campanuda per encapçalar la transcripció i estudi d’uns quaderns inèdits de Ferdinand de Saussure. El pare de la lingüística va prendre moltes notes mentre investigava textos llatins a la recerca del codi secret que presumptament n’hauria generat l’escriptura. Starobinski ho divulgà a Les mots sous les mots (Gallimard, 1971), traduït en espanyol com Las palabras bajo las palabras. La teoría de los anagramas de Ferdinand de Saussure (Gedisa, 1996). La teoria era que els versos saturnis amaguen les seqüències de lletres que els van generar. Segons la tesi mai comprovada de Saussure, en tota l’escriptura antiga hi hauria una mena de llavor lletrada —un mot clau— de la qual després sorgeix el text, desplegat. De fet, el mateix mot clau, al qual tan aviat anomena anagrama com hipograma, paramorf o maniquí, apareix en molts versos del mateix poema. En un fragment del segon cant de L’Eneida Saussure troba deu vegades les lletres de PRIAMIDES. Els hipogrames apareixen, amb les lletres perfectament ordenades, entre els versos 268 i 297. Fascinat, anota al quadern que acaba de descobrir el secret de l’escriptura dels antics. Eureka! I li sembla que no es limita a la poesia, perquè també descobreix hipogrames a la prosa de Juli Cèsar. Conclou: “si Juli Cèsar va perdre un minut del seu temps fent jocs de paraules, llavors és que tots els prosistes llatins també ho van fer”. L’única recança és que cap autor no parli del codi. ¿Que potser hi ha un pacte de silenci? Només li sembla trobar-ne indicis en un enigmàtic epigrama de Marcial, el 75è del llibre XIII: Turbabis versus nec littera tota volabit,/ Unam perdideris si Palamedis avem (“Posaràs el desordre en les línies i ja no volarà més sencera la lletra, només que destrueixis un d’aquests ocells de Palamedes” en la versió de Miquel Dolç per a la Bernat Metge, amb l’afegitó d’una nota molt il·lustrativa: “Es conta que el vol d’aquests ocells, en forma triangular, havia inspirat a Palamedes la idea de la lletra grega Y, transcrita en llatí per la V”). Però l’eufòria és efímera. Quan Saussure rellegeix el mateix fragment de L’Eneida detecta un nou mot clau que li havia passat desapercebut. Entre els versos 268 i 290 del mateix cant descobreix vuit vegades l’hipograma d’HÈCTOR. Després en troba més. ¿I si tot fos producte de l’atzar? En plena borratxera de mots descodificats comença a malfiar de les seves troballes i, després de sis anys de brega, abandona la investigació i els quaderns. Un exemple més de pèrdua de fe.

L’Esfinx dessacralitzada

2006-04-12T17:46:00.001+02:00

El sagrat senyoreja durant la Setmana Santa cristiana. Però l’enigmística també té els seus episodis sagrats, com ara la famosa Esfinx que guardava el laberint. Aquesta fera amb cos de gos, cap i cara de noia, ales d’ocell i veu humana, proposava un enigma als passavolants. Si no el resolien, els matava. Fins que Edip l’escatí i acabà amb la vida de la bèstia. Aquest enigma fundacional és el de l’animal de quatre, dues i tres potes (l’home). Sobre aquesta mítica pedra els enigmòfils han alçat l’església de l’enigmística. Però no tothom li ret vassallatge. L’autor peripatètic Palèfat l’impugna a les seves Històries increïbles (Bernat Metge, 1975, en edició i traducció acarada grec-català del doctor Enric Roquet): “No pot haver existit mai una ficció com aquesta, i això que s’empassava els qui no podien esclarir els enigmes és una bajanada, i una altra ximpleria pensar que els cadmeus no crivellessin la bèstia i es resignessin que se’ls mengés com si fossin enemics”. Palèfat és un d’aquells racionalistes un pèl estrafolaris que s’entestaren a desmentir les històries mitològiques gregues igual com un fiscal s’entesta a desmuntar l’àlibi de l’acusat. Els seus esforços de Sherlock Holmes el menen a relatar contramites, a voltes més inversemblants que l’original. Vet aquí el de l’Esfinx. “Cadmos tenia una dona amazònida que es deia Esfinx; va arribar a Tebes, matà Dracó, li usurpà els seus béns, el regne, i fins i tot la seva pròpia germana Harmonia. Quan Esfinx s’assabentà que s’havia casat amb una altra dona, instà molts ciutadans que la seguissin, va arrabassar una gran part del tresor i un gos lleuger de peus que Cadmos tenia, i se’n va anar a la muntanya anomenada Fíquia des d’on feia la guerra a Cadmos. Qualsevol època era bona per a ordir embosques i matar tots els qui arrapava. Els cadmeus, de l’embosca, en diuen enigma. Els ciutadans repetien contínuament: La cruel Esfinx planeja embosques i ens destrossa, apostada al cim de la muntanya. Ningú no pot descobrir l’embosca perquè és impossible lluitar contra allò que és desconegut. No és que corri, sinó que més aviat vola; dona i gos és, per això és tan veloç. Cadmos mana fer una crida: concedirà moltes riqueses a qui pugui matar Esfinx. Arribà Edip, el corinti, guerrer excel·lent, muntant un rabent corser i reuní un grup de cadmeus amb els qui, de nit, es dirigí a aquell lloc, es posà a l’aguait, va descobrir l’enigma, o sigui l’embosca, i va matar Esfinx. Aquests fets en són la base; l’afegitó és del tot mític”. Amén.

Multiliteracitat

2006-04-05T17:47:00.000+02:00

Daniel Cassany acaba de publicar Rere les línies (Empúries, 2006), un seguit de reflexions molt pertinents sobre què vol dir llegir avui. En l’era digital la lectura és un procés cada cop més complex capaç de barrejar suports i llengües, nivells i registres, privacitat i àmbit públic. Cassany n’escomet l’anàlisi a partir dels seus documentats estudis acadèmics, armat amb una prosa de línia clara i una amenitat colossal que n’accentua el rigor. Només així aconsegueix que el lector capti matisos altrament farragosos. Per definir l’alfabetització, és a dir la nostra capacitat per llegir i escriure, aposta pel terme literacitat, un manlleu de l’anglès literacy que comprèn “tot allò que s’ha relacionat amb l’ús de l’alfabet: el codi escrit; els gèneres discursius; els rols d’autor i lector; les formes de pensament; la identitat i l’estatus com a individu, col·lectiu i comunitat; els valors i les representacions culturals”. A diferència de l’anomenada lectura crítica, la literacitat crítica estableix que “la realitat ontològica no es pot capturar amb el llenguatge”. Llegir ja no és només un procés de transmissió de dades sinó una pràctica que reprodueix l’organització del poder. Tot es projecta en el discurs i aquest construeix les representacions establertes sobre la realitat que conformen les opinions i l’imaginari. Al diccionari, les paraules són abstractes recipients de significat, mentre que en el discurs esdevenen peces concretes d’un engranatge en funcionament. El lector d’ara navega per la xarxa saltant d’un document a un altre, d’una llengua a una altra, d’un to a un altre, d’uns pressupòsits a d’altres, tot participant activament en la destrucció de la noció d’unitat textual. Segons Cassany la multiliteracitat electrònica evidencia la naturalesa social del discurs, de manera que tots esdevenim mers coautors en la construcció de l’entramat discursiu d’una comunitat. Ell ho practica a fons. No es limita a elucubrar. Investiga, estudia, analitza, divulga, enquesta i reprodueix textos que ens acompanyen en el nostre periple lector pels àmbits de la ideologia, la criticitat, la lectura multilingüe o la divulgació científica. L’únic retret és el poc pes dels textos literaris en el seu discurs, tot i així superior encara al percentatge que representen entre tots els textos que produeix la humanitat. Per fomentar el dubte metòdic Cassany ens proposa un joc insòlit: ha introduït premeditadament tres falsedats flagrants en el seu assaig. El lector haurà de descobrir-les. Val la pena.

Vintroceràmica

2006-03-29T17:49:00.000+02:00

L’escriptura de Jordi Vintró és una ceràmica capaç d’’hipnotitzar-te tant si la llegeixes amb l’ajut d’un microscopi com si et proveeixes d’un telescopi per degustar-la. Vintró, amb Sunyol, va ser un dels primers escriptors catalans que van explorar les possibilitats de la constricció oulipista. Seu és un curiós sil·labari paronomàsic a la manera dels que van fer Perec en francès o Calvino en italià. A Ludwig (1992) sovintejaven els poemes escrits a partir d’una trava inicial. Tres exemples bastaran per copsar l’abast de l’operació: els catorze versos d’”Astres” es desplegaven en 33 línies d’onze lletres sense cap repetició que contenien les cinc vocals, les cinc consonants més freqüents i una consonant nova; “Clandestins” prescindia de les set lletres que tipogràficament s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i també de les cinc que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—, en un exercici d'homogeïnitat tipogràfica que començava així: “vés a mirar, anacrònic xerraire,/ si són camins o mars, o no són res”; finalment, “Epitalami” estava escrit amb les lletres dels noms dels seus destinataris: Òscar Günther i Marta Isbert. Un lustre més tard la Vintroceràmica tornà a excel·lir a Insuficiència mitral (1997), un llibre extraordinari escrit i traduït en estat de gràcia que caldria recuperar amb urgència. Ara el nou poemari de Vintró obre la col·lecció “Alabatre” de Labreu Edicions, flanquejat per dos llibres d’Andreu Subirats i Josep Pedrals que també mereixen atenció preferent. La nova mostra Vintroceràmica es diu Cartes de sotamà. El lector hi troba poemes que apel·len a les emocions per la via de la intel·ligència i viceversa. Impagable “La poesia és sentiment”, que comença “La poesia és sentiment,/ és la recança i el lament,”, passa per “la lluna plena, l’escrot ple,/ l’èdip i l’ego a coll-i-be,” i acaba amb “tot el que viu i vibra als llocs/ més remots, on, sota els manyocs de versos foscos, el poeta,/ encara riu, encara es peta”. Llegiu Vintró si esteu tips de pedanteries. Llegiu-lo si heu tingut algun desencontre amb la poesia i us hi voleu reconciliar. Si, per exemple, ja heu sentit a parlar massa vegades dels jocs de miralls que permet aquesta o aquella obra lírica hi ha un poema de Vintró ideal. Es diu “Joc amagat” i fa “Mira’m, hipòcrita, als ulls, i digues/ si els ulls que et miren veuen altra cosa/ que uns ulls on es reflecteix, impúdica,/ la més hipòcrita de les mirades”. El dilema ribià entre el joc i el foc s’enriqueix amb la Vintroceràmica i esdevé trilema.

Avís de Brasil

2006-03-22T17:51:00.000+01:00

Brasil és molt més que un sambòdrom. I que Lula, les faveles, Ronaldinho, la canarinha, les caipirinhas, Paulo Coelho i els especials brasileres de la revista “Man”. Brasil és una societat complexa i desconcertant. Per això cal saludar amb joia la publicació d’una interessant Antologia de poesia brasilera contemporània (Edicions de 1984) que abasta, en edició bilingüe, poemes de quinze autors vius nascuts entre 1935 i 1955. A diferència d’altres iniciatives similars que ens acosten a literatures poc conegudes, aquesta no fa tuf de despatx. Cap poeta amb contactes oficials no ha recorregut a la seva agenda per col·locar aquest o aquell a canvi de contraprestacions personals. Cap conveni no ha estat signat per embellir una acció política. Simplement dos poetes amics, el brasiler Ronald Polito i l’empordanès Josep Domènech Ponsatí, s’han llançat a l’arena per fer un TT (tria i traducció) que algun editor agosarat (com 1984) gosés publicar. Heus aquí, doncs, un llibre fresc que ens il·lumina sobre els versos que circulen pel país de Pelé. Polito, al pròleg, parla de tendències i arriba a definir la poesia verbivocovisual (per llengua, música i imatge). El flamant premi de poesia Màrius Torres, Domènech Ponsatí, demostra amb escreix la injustícia de l’ús despectiu que alguns culés van fer del terme traductor dedicat a Mourinho. La seva traducció, acarada i acurada, esquiva el camp de mines que representa una llengua d’arribada tan propera a la de sortida. Hi ha poemes de tota índole. Entre els millors, al meu entendre, els d’Armando Freitas Filho, autor d’un dels versos més afinats que recordo sobre l’escriptura: “Quando escrevo já morreu/ Quan ho escric ja s’ha mort”. Com que Domènech Ponsatí va per la vida amb versos tatuats al cos, n’extrauré uns quants de la seva traducció. Eudoro Augusto rebla: “Avui sóc un home cec/ sord i mut./ Un poeta sense bolígraf”. Cacaso fa: “La meva pàtria és la meva infantesa:/ Per això visc a l’exili”. Ana Cristina César l’encerta amb “Res no dissimula el tràngol de l’amor”, i Cacaso afegeix —a “Happy End”—: “el meu amor i jo/ hem nascut l’un per l’altre/ ara només falta qui ens presenti”. Àngela Melim estableix que “escriure difícil és fàcil”. Finalment, Paulo Leminski ens acomiada amb un metaliterari “Avís als nàufrags”: “Aquesta pàgina, per exemple,/ no ha nascut per ser llegida./ Ha nascut per ser pàl·lida,/ un mer plagi de la Ilíada,/ alguna cosa que calla, / fulla que torna a la branca/ molt després de caiguda”. Voleu anar al Brasil?

Rousseau, Rousseau!!!

2006-03-15T17:53:00.000+01:00

Aquest dissabte es va celebrar a Súria una de les estrambòtiques trobades del Club Palindròmic Internacional, un invent català de Josep Maria Albaigès i el difunt Ramon Giné que ara coordina Jesús Lladó. Aquest cop actuà d’amfitrió el palindromista local Pere Ruiz, gran col·leccionista i expert en qüestions quixotesques. Lladó hi exposà els continguts del proper número de la revista palindròmica del CPI: Semagames (www.albaiges.com/cpi/cpi.htm). Sortirà a finals d’aquest mes i serà un número rodó: el 70. En vaig conèixer el primer fa més de vint anys a través d’un article de Jordi Viader aquí a l’Avui i des de llavors n’he anat seguint els avatars. Semagames és un butlletí modest però molt interessant que es distribueix per tot el món en català (amb treballs en castellà i anglès) per a un nombre variable de fidelíssims subscriptors. Ara mateix són 34, però ningú no ho diria atesa la gran quantitat i el bon nivell de les col·laboracions que produeixen. En aquest proper número 70 ressenyen el guardonat curtmetratge “La ruta natural” d’Àlex Pastor, Pere Ruiz hi publica una narració palindròmica sobre sis dones enamorades que podria complementar el Sis Homes de Fonalleras, Sáenz Ridruejo proposa un nou enigma palindròmic i es ret homenatge als palindromistes Ramon Giné (mort ara fa tres anys) i Luis Torrent. Naturalment, el setantè Semagames també inclou sèries de nous palíndroms, aquest cop d’Alfons Saumell, Sylvia Tichauer i F. Capdevila (aquests darrers, tots amb el dígraf ny incrustat). Però el que m’ha fet venir més salivera és la col·laboració de Jesús Lladó, musical com gairebé sempre. Aquest enigmista i professor de música anuncia la publicació d’un cànon reversible del filòsof i compositor ginebrí Jean Jacques Rousseau. De la faceta musical de Rousseau es coneixen exercicis instrumentals expressament creats per a les classes de música que impartia. Per exemple exercicis per a clavicordi, piano i violí sobre obres de Bach, Mozart, Pergolesi i altres autors europeus. Quasi mai francesos. De fet, va deixar escrites terribles invectives contra la música francesa, com ara que “el cant francès és com un lladruc continu” i altres fineses per l’estil que no van contribuir a fer-lo gaire popular entre els seus compatriotes. Doncs bé, Lladó ens promet ara una incursió de Rousseau en el fascinant món palindròmic. El gran defensor de les relacions entre home i natura, doncs, també va recórrer “la ruta natural” dels capicues. Que vingui Dyango i li retrem un homenatge coral.

Manganelli en joc

2006-03-08T17:55:00.000+01:00

Al pròleg del primer recull de textos potencials italians —Biblioteca Oplepiana (Zanichelli, 2005)— el poeta Paolo Albani busca predecessors transalpins a l’escriptura de peu forçat. Parla, per exemple, de Bruno Munari. Munari publica en 1944 ABC Dadà, un abecedari artístic en el qual cadascuna de les 21 lletres de l’alfabet italià genera un breu tautograma, en el qual tots els mots comparteixen inicial. També són fascinants els poemes que Nanni Balestrini compon amb l’ajut de la calculadora. Res a veure, però, amb el joc tipogràfic de la pantalla giratòria. La poesia combinatòria de Balestrini —recollida a Poesie Pratiche (1954-1969) (Einaudi, 1976)— es basa en grups de poques paraules amb lligam sintàctic que després el poeta combina segons complexos càlculs. El recorregut d’Albani passa també per l’Istituto di Protesi Letteraria (IPL), un curiós laboratori experimental que es va donar a conèixer a la revista “il Caffè”. Hi escrivien autors com Giampaolo Dossena o Luigi Malerba. El catàleg de precursors desemboca en dos notables prosistes: Umberto Eco i Giorgio Manganelli. La difusió dels quaderns mínims d’Eco fa que el seu humorisme verbívor sigui prou conegut, però en Manganelli sorprèn una mica la sintonia d’una obra com Centuria (1979) amb els plantejaments oulipians de Queneau i companyia. L’obra consta de cent narracions breus. Per què tan breus? Doncs perquè Manganelli tenia una partida de folis una mica més grans del normal. En una entrevista a “Liberátion” ho compara al sonet i diu que aquesta limitació autoimposada el va empènyer cap a l’essencial: “Una idea, una narració per full: la primera que he escrit és la primera que figura al llibre. Res no ha estat modificat, ni millorat ni transformat. Només podia escriure a l’anvers dels fulls, mai continuar al dors; l’altra regla era no relacionar històries ni permetre que els personatges es retrobessin”. Regles, doncs. Constriccions. Anys després Manganelli hi reflexiona. A l’assaig “Avanguardia letteraria” (dins Il rumore sottile della prosa, Adelphi, 1994) diu que “els escriptors d’avantguarda, la intel·ligència natural dels quals els aboca al gaudi de l’acròstic, el jeroglífic o la combinatòria, són una mica pedants, però també vers literats perquè fan literatura artificiosa”, al seu entendre “l’única que pot ser legítimament denominada literatura”. Al capdavall defensa “la literatura com a artifici; un fet no sentimental, no privat, no moral, no social, sinó sumament arbitrari i, per tant, rigorós”.

Calembours rendibles

2006-03-01T17:57:00.000+01:00

El terme francès calembour designa el joc de paraules per antonomàsia. El marquès de Bièvre, considerat el seu creador, en va fer una definició abstrusa a finals del segle XVIII: “alteració d’un o més mots mitjançant la qual s’estableixen relacions més o menys llunyanes amb d’altres paraules per formar un joc de mots caracteritzat pel canvi d’ortografia”. Un exemple esvairà l’espessa boirina del teòric: la prova del cotó per al nacionalista espanyol és confondre una bilbaïna amb una vil veïna. Admeto que no és molt brillant, però se m’ha acudit mentre rumiava aquest article sobre l’ús insòlit del calembour que feia un mag anglès del segle XIX. Ho explica el meu admirat Jean Eugène Robert Houdin a les seves memòries La vie d’un artiste. El pare de la màgia moderna reporta l’èxit d’un competidor anglès. Un tal Anderson, que es feia dir el Gran Bruixot del Nord. Quan ja fa dies que actua en una població i l’afluència de públic lògicament comença a decaure, es treu de la màniga un truc promocional que hauria de figurar a tots els màsters de marketing. Encarrega al millor argenter un vas de plata i lloga per a una sola sessió el teatre més gran de la ciutat. Llavors anuncia que farà una sessió de comiat i convoca per a l’entreacte un concurs de puns, el terme equivalent anglès de la vil veïna bilbaïna. Qui aporti la millor paraula de doble sentit s’endurà el vas de plata. El sagaç Anderson tria un jurat entre els notables de la vila i l’expectació creix per moments. El mètode sol funcionar i el teatre s’omple d’espectadors reincidents, que ja coneixen els trucs del mag, amb l’esquer del concurs. Tot britànic vol demostrar el seu enginy. La mitja part s’eternitza. Els participants llancen el seu pun, són valorats pel jurat i, al capdavall, el vas de plata és adjudicat al més enginyós. El que més fascina Houdin, però, no és aquest èxit. “Un altre que no fos Anderson —escriu— ja faria amb els enormes ingressos que li ha reportat la sessió, però el Gran Bruixot del Nord encara no ha dit l’última paraula”. En efecte, abans que el públic abandoni la sala, anuncia que un taquígraf ha transcrit tots els calembours i que aviat apareixeran publicats a les principals llibreries de la ciutat. Heus aquí un clar predecessor dels actuals instant books! Cada participant en comprarà més d’un exemplar. Houdin clou el seu comentari amb una dada economicista: “Tinc al davant un d’aquests volumets, imprès a Glasgow amb data 15 de març de 1850. Costa un xelí i hi figuren 1091 calembours”. Facin números.

Honor de Balsach

2006-02-22T18:00:00.000+01:00

La música posa signes en joc d’una manera molt semblant a l’escriptura. El compositor Llorenç Balsach, un dels músics catalans més apreciats en els circuits de música culta, ha recollit les seves composicions per a veu en un CD anomenat “Músiques per a cordes, veus i piano”. El disc, editat per la Fundació ACA a la mallorquina vila de Búger, és un petit miracle que s’afegeix als quatre primers volums de la col·lecció “Contemporanis de la Mediterrània”. Escoltar l’obra de Balsach sempre és un honor. Més encara quan recupera alguns dels experiments formals més propers al joc verbal. Grans compositors com Bach, Hindemith, Boito, Scheidt, Mozart o Haydn van practicar les composicions palindròmiques (o capicues), en les quals les notes es repetien en ordre invers a partir del centre exacte de la peça. Balsach va anar més enllà a primers dels noranta, en compondre “Tres palíndroms per a cor” a partir de tres frases capicues del palindromista Carles Mani. La primera és “Argentina, la lluna anul·la la nit negra”. La gràcia és que quan les veus del cor la canten ho fan amb una frase musical també capicua. Segons el mateix Balsach en aquesta peça hi ha un total de 16 frases palindròmiques musicals diferents que canten les 4 veus simultàniament. El segon palíndrom és més recargolat: “Ara Sara ven pots STOP Isaura —la nora ase— va dir àrida: Ves Aaron a la rua si pots STOP Nevarà. Sara”. Déu n’hi do! És clar que si a la coral de Nou Barris a la qual pertany ma mare són capaços de cantar en llengües africanes no veig perquè no això. El tercer palíndrom fa “Ara l’ovni, ruta a Turín, volarà”. Tot i la castellanització a què Mani sotmeté Torí, la peça de Balsach llisca molt bé. Cada veu, després de cantar el palíndrom baixa mig to en la següent frase, d’idèntica melodia, i així fins baixar una octava. Amb això Balsach afirma voler recrear l’efecte Doppler. Com quan la sirena d’una ambulància sembla que canviï de to i en realitat només s’allunya. Finalment, encara una altra de les peces musicals de Balsach mereix comentari ludolingüístic: “Paralàlia de paraules” (1992). El músic explica que és fruit d’un encàrrec molt especial. Un concert per a veu i piano dedicat a l’humor en la música. Balsach va batejar la seva peça amb el nom d’una disfunció del llenguatge en què es barregen sons i es canvien síl·labes. El text de la seva “paralàlia” és una mera sopa de síl·labes sense cap significat ocult, proper al Jabberwocky de Lewis Carroll. És un honor gaudir de l’humorisme melòdic de Balsach.

Espriu cabrejat

2006-02-15T18:01:00.000+01:00

Quan Isabel Turull va publicar un estudi sobre Les roques i el mar, el blau de Salvador Espriu (Edicions del Mall, 1981) va haver d’incloure el Diccionari general de la llengua catalana entre les fonts que el poeta manejava. El treball de Turull duu per títol “La relació de Salvador Espriu amb el món i la mitologia clàssics” i el trobareu dins Miscel·lània Joan Fuster, vol. II (Abadia de Montserrat, 1990). El fragment que transforma el diccionari en font filològica correspon a “La Quimera”. D’entrada, el poeta de Sinera la descriu: “el cap i la part anterior de la còrpora eren de lleó, la posterior li va sortir de drac, la del mig es confonia amb el cos d’una jove cabra”. Tot seguit afirma que “cabrejar no li agradava gens, però amb una impotent còlera havia d’acceptar-ho”. I aleshores sorgeix el cabreig íntim del poeta contra el diccionari: “En el seu refugi damunt el mar, a frec del rompent, no es beneficiava del normatiu homònim, de les petites onades blanques d’escuma que qui sap si, en acariciar-la, la refrescarien i l’apaivagarien”. El normatiu homònim? Què carai hi fa el “normatiu homònim” en plena descripció de la mítica Quimera? Turull resol l’enigma al diccionari normatiu. El verb “cabrejar” hi surt, sí, però només amb un sentit: “formar-se en la mar petites onades blanques d’escuma”. I sí, la gent de la marina sap que la mar fa cabretes, però que cabrejar només pugui referir-se a aquesta escuma certament cabreja. Ben cabrejat és com devia quedar Espriu quan va descobrir que l’únic cabreig tolerat al diccionari era el del normatiu homònim marí. La frase següent no deixa espai al dubte: “La banda ruminant l’avergonyia i la irritava i, en pensar-hi —i no recordava haver-ho oblidat mai des que era al món—, vomitava flames sense treva”. Aquesta bèstia irritada que vomita flames és una Quimera cabrejada, i l’autor s’afegeix al seu cabreig. Sobta que, encara avui, vint-i-cinc anys després d’aquest toc d’atenció d’Espriu, al GDLC “cabrejar” i “cabreig” només siguin normatius homònims. N’hi ha per cabrejar-se.

La ruta natural (taronja)

2006-02-08T18:03:00.000+01:00

L’èxit del cineasta català Àlex Pastor al festival de cinema de Sundance ha estat prou divulgat. Té un gran mèrit aconseguir el premi al millor curtmetratge estranger en un festival tan prestigiós com el d’Utah. Tothom ha lloat l’eficàcia de la convenció narrativa que inverteix el sentit de l’acció rodada. El truc del curt, com si diguéssim. Pocs, però, han percebut que la clau ja la dóna el títol, un palíndrom que vaig divulgar des d’aquesta secció deu fer uns setze anys. Naturalment, els palíndroms no s’inventen, sinó que es descobreixen: català a l’atac, la ruta natural o tira’m anís a la sina, marit. Són diamants verbals que cristal·litzen gràcies a la potència combinatòria de l’alfabet. Àlex Pastor, com abans Cortázar o Monterroso, demostra que no són mers ornaments, sinó veritables embrions creatius. El títol en anglès —“The Natural Route”— fa perdre la simetria de l’original, de manera que per al públic americà “natural” serà un enigma irresoluble. Tan irresoluble com va ser la sorprenent taronja (mecànica) que presideix, des de 1962, la novel·la d’Anthony Burgess A clockwork orange. L’obra de Burgess va colpir els lectors per l’esgarrifosa violència que conté. En 1971 Stanley Kubrick en va fer una pel·li homònima i aquesta història tremenda ja és un clàssic, també del cinema. Ningú, però, sabia què hi feia una taronja al títol. Ni la novel·la ni la pel·lícula no donen espai a cap taronja. En general, es pensava que era una manera d’expressar l’excepcionalitat del plantejament novel·lesc de Burgess. Una taronja, en principi natural, que resulta artificial o mecànica, com si tingués el mecanisme d’un rellotge a l’interior. Després de la publicació d’una altra novel·la distòpica —1985, publicada en 1978, en diàleg amb la famosa 1984 d’Orwell—, Burgess va deixar entreveure quina era la resposta a l’enigma de la taronja: havia triat aquesta fruita per la seva concomitància amb el terme malai orang, que vol dir home i del qual deriva la forma orangutan. Segons Burgess, aquesta quasi homonímia permet el pas de l’home simiesc i mancat de llenguatge verbal —orang— a l’home robotizat que proposa a la novel·la: orang(e)clockwork. Ja posats, Burgess també va revelar que el protagonista es diu Alex, com Pastor, per dos motius: per relacionar-lo amb la figura de líder que evoca Alexandre el Gran i per combinació de l’article anglès “a” amb el nom llatí “lex”, de manera que l’Alex de Burgess només coneix una llei, la seva. És a dir, “llei i ell”.

Set de Pedrolo

2006-02-01T18:05:00.000+01:00

Un nou premi literari s’ha presentat al castell de l’Aranyó. El 7 lletres de contes. Manuel de Pedrolo (7) ja figurava als enunciats d’alguns premis —de ciència-ficció o teatre—, però aquest és especial. A banda del suport institucional, compta amb el patrocini de la reina Mides (5) de la promoció literària Carme (5) Balcells (8). Diuen que per amor a la Segarra, perquè hi resideix. Mon pare va néixer a la Segarra, però aviat en va fugir perquè no era l’hereu de can Serra (5). Les bases reten un decisiu homenatge a la màgica xifra del 7. Atès que l’Aranyó —vila natal de l’autor—, Segarra, Tàrrega i Pedrolo comparteixen llargària, els promotors del 7 lletres han establert que els originals hauran de contenir un recull de 7 contes breus, d’un mínim de 77 pàgines i un màxim de 177. La set encara seria major si hi afegíssim que la casa on l’autor passà la infantesa i la joventut és al número 7 del carrer Major de Tàrrega (7) i, sobretot, que Pedrolo ja va publicar 7 relats d’intriga i ficció (L’Atzar. Barcelona, 1980). L’obra de Pedrolo és tan colossal que requereix un atles sencer fet amb fulls de ruta. L’abril passat en vaig conèixer un índex extraordinari. Un dia que ens vam veure a la presó de Quatre (6) Camins (6), Enric Casasses em va ensenyar un poema que acabava de fer. Contenia (quasi) tots els títols de l’extensa bibliografia pedroliana. Ni una paraula més. Cada vers, un títol. Cada estrofa un prestatge. Era un poema contundent. Precís i preciós. Una joia que Casasses (8) hauria de publicar per treure’ns la set.

La infatigable Balcells (8) deu apreciar un autor argentí precursor de Borges (6) —tot i que el sobrevisqué— que va escriure cosit al número 7. Autor d’una cinquantena llarga d’obres, Juan Filloy (6) només en va publicar 7 al circuit comercial. Com les altres que escrivia, les 7 tenen títols de 7 lletres: Periplo (1931), Finesse (1939), Balumba (1933), Aquende (1936), ¡Estafen! (1932), Op Oolop (1934) i Caterva (1937). Op Oloop explica la història d’un escandinau partidari de l’aritmosofia que compta totes les accions que fa (petons, glops, passes, coits) i fou lloada per Sigmund (7) Freud (5). Caterva és ara disponible perquè ha estat reeditada per Siruela (7). L’independentista tot terreny Pedrolo (7) va morir en 1990 als 72 anys deixant una obra heteròclita. El conservador (i jutge) Filloy (6) va morir l’any 2000 a la venerable edat de 105 anys. Deixà una obra heptatònica i milers de palíndroms. Seus són ¡Arriba la birra! o Sé verla al revés. Pedrolo podria haver descobert Català a l’atac! Ell o Lord EP.

La xarada de Bezsonoff

2006-01-25T17:46:00.000+01:00

El rossellonès Joan Daniel Bezsonoff ha sorprès molts lectors catalans amb les seves dues últimes novel·les. A La guerra dels cornuts (Empúries, 2004) explicava amb un llenguatge acolorit la història dels catalans que van perdre la Primera Guerra Mundial a partir de les vicissituds del tinent Alexandre Pagès. Ara, a Les amnèsies de Déu (Empúries, 2005) trasllada l’acció a la Segona Guerra. Bezsonoff presenta la família rossellonesa dels Puig a la França ocupada, en el convuls règim col·laboracionista de Vichy. El lector xala amb la història del impagable mossèn Puig, un capellà rossellonès tan devot com incapaç de mantenir el vot de castedat, en un exemple clar de la dicotomia on/off que l’autor tragina el cognom. La galeria de secundaris és un dels punts forts de la novel·la. Al meu entendre, un dels millors és un cors anomenat Maurice Leccia que el sergent Roger Puig, nebot del mossèn lúbric, coneix a les Ardenes. Bezsonoff presenta Leccia com un Lecquio qualsevol: “un home molt alt, molt morè i molt atractiu”. Després d’aital descripció, matisa: “En tot cas, agradava a les dones. Reia molt fort. Un riure d’home afartat”. A mi, però, el que m’ha interessat més d’aquest casanova és que compon mots encreuats, encara que sigui al setmanari feixista Je suis partout. De fet, la missió professional de Leccia és corregir els que confegeix un tal Max Favalelli, però quan el crucigramista titular s’absenta el substiteix en la rúbrica. Tot i la minsa continuïtat, Leccia és tan apreciat com Larsson al Nou Camp per les seves definicions enginyoses. Bezsonoff en reprodueix una de difícil. Una xarada que qualifica d’introbable: “Mon premier est au milieu de ce qui va sur mon deuxième. Mon deuxième est dans mon tout, et mon tout s’accroche à mon premier lorsqu’il quitte mon second”. Què, on o off? Com que el francès és per al nord-català Bezsonoff tan poc obscur com l’espanyol per als sud-catalans, ni li passa pel cap la necessitat de traduir-la. Seria: “El meu primer és al mig d’allò que va sobre el meu segon. El meu segon és dins el meu tot, i el meu tot s'enfila dalt del meu primer quan deixa el meu segon”. Què? Ni traduïda, oi? Afortunadament un asterisc salvador ens mena a marin (mariner), una resposta que exigeix una llarga explicació. Traduïda: “El masteler (mât) és al mig del vaixell que flota sobre el riu Rhin (rin). El ronyó (rein) és dins el mariner (marin) i aquest s’enfila dalt del masteler (mât) quan deixa el Rhin, car té por del mar del Nord”. Bezsonoff mereix que pitgeu off i el llegiu, on sigui.

Don Amando seixanteja

2006-01-18T18:08:00.000+01:00

La revolució francesa exemplifica una paradoxa sagnant: en nom de la llibertat s’han comés molts crims. Ara, en nom de la llibertat d’expressió, es perpetren moltes injúries. Hi ha els insults de Jiménez Losantos en CinemasCope, indegudament imitats per Oriol Malló aquí. Hi ha també el pamflet digital Libertad Digital. Ara, un lector verbívor gallec instal·lat a Andorra hi ha detectat un curiós fenomen enigmístic. A la secció “La lengua viva” —de clara inspiració (joan) maragalliana— l’insigne Amando de Miguel comenta qüestions lingüístiques de l’espanyol i tot sovint les relaciona amb les que ell anomena “lenguas regionales”. Com sol passar a la xarxa, la interacció amb els lectors és bàsica, de manera que AdM es nodreix dels missatges que li arriben i els comenta, citant el nom o pseudònim del contribuent. Doncs bé, per la via dels pseudònims —o nicknames— li colen gols terrorífics. Reprodueixo literalment un dels seus comentaris: "Ya sabía yo que alguien me explicaría lo de can seixanta (= casa sesenta, una casa patas arriba): Josep Eruill Arrret. Había un fabricante de tejidos en Barcelona conocido como Can Seixanta y que era el prototipo de la desorganización. Su fábrica, sita en la calle de la Riereta, ocupaba los números 18, 20 y 22, que sumados daban 60. La historia es bonita. Me pregunto si no habrá alguna relación con el verbo seixantejar (= empezar a cumplir los 60 años y algunos más). Puede que en la vida tradicional ese momento fuera de cierto desorden. Algo de eso podría decir yo". Desordre? No home no! Només has de llegir els cognoms del teu informant a l’inrevés, com qui descobreix a Roma l’amor. Eruill Arret, Amando? Terra lliure! L’insigne sociòleg posat a lingüista té un pa a l’ull si no sospita de dos cognoms com Eruill o Arret, però ja demostra tenir-hi una fleca sencera quan comenta un altre missatge demencial. L’envia un presumpte parisenc nascut a Santander, fill de mare catalana, que es declara satisfet per la còpula d’arrel catalana que uneix els seus cognoms i disgustat per la mancança de la Ñ al teclat del seu ordinador francès. AdM li explica que la còpula entre cognoms no és només catalana. Cita Menéndez y Pelayo, “también montañés”, i Ramon y Cajal. Després s’esplaia elegíacament per la Ñ. Tan amoïnat està que reprodueix, sense malfiar-ne, la signatura estrambòtica (injuriosa i blasmable): Morinel Sespan y Ols. Trobareu ambdós missatges (fins que no els esborrin) a l’arxiu de Libertad Digital: www.libertaddigital.com/php3/opi_desa.php3?cpn=27779 i tot igual però acabat en 26215.

Sidokus.com

2006-01-11T18:16:00.000+01:00

D’avui en vuit, és a dir el proper dimecres dia divuit, es presentarà un llibre sorprenent a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes. El seu autor és el professor de música i enigmista David Puertas, de qui l’any passat ja vam destacar l’assaig breu sobre enigmes musicals Música encreuada (Clivis, 2004). El seu segon llibre és un llibre-joc. Duu per títol el nom de la pàgina web que visitareu inajornablement només acabar de llegir aquest article: Sidokus.com. Perquè David Puertas, en col·laboració amb el seu germà informàtic Bernat, l’ha feta grossa. S’ha inventat una nova modalitat de joc lògic amb banda sonora. El seu invent s’anomena sidoku i és la variant musical del popular sudoku numèric. Aquí, però, les caselles no contenen números sinó notes musicals, de manera que la seva resolució convida al taral·leig. Partint d’una graella 7x7 amb algunes notes a la vista, cal situar una nota (do, re, mi, fa, sol, la, si) a cada casella buida tenint en compte que les set notes han d’aparèixer a cada columna, a cada fila i a cada zona delimitada per vores més gruixudes. Com en el cas del popular sudoku, el sidoku només presenta una solució. A més, algunes caselles ombrejades permeten una plusvàlua musical: llegint-les d’esquerra a dreta i de dalt a baix componen els primers compassos d’una peça musical. Aquest desembre David Puertas ja es va estrenar publicant el primer sidoku de la història a la Revista Musical Catalana. Ara al gener reincidirà a l’Enderrock amb temes del tipus Boig per tu dels Sau o Bon dia de Els Pets. Les possibilitats són infinites. Una visita atenta a sidokus.com ens permet veure que Puertas ha previst diversos nivells de dificultat: grau elemental, mig, superior i virtuosisme. A diferència del sudoku numèric, els virtuosos aquí encara tenen un nou premi: els sidokus dodecafònics, amb graelles de 12x12 i l’afegitó de les cinc notes que admeten el sostingut: do#, re#, fa#, sol# i la#. L’era digital permet que els germans Puertas ja ofereixin la seva creació a totes les publicacions interessades del món. Proveu de resoldre els sidokus de mostra, començant pels elementals. Ja veureu com us hi enganxeu molt més que no pas amb el sudoku numèric. Tant de bo aquest invent català protagonitzi un èxit planetari semblant al del seu inspirador. Seria fantàstic anar per aquests bars de Déu i veure com, després de completar feliçment la graella de mots encreuats, els clients s’enfrontaven a un sidoku tot taral·lejant-ne la melodia oculta sense ni adonar-se’n.

Autemobilisme

2006-01-04T17:19:00.000+01:00

A les llars d’alguns verbívors passat-demà arribarà un llibre de pes (pesant) signat pel cantapintor Luis Eduardo Aute. És un gran volum (25 x 25 cm, 4 de gruix i un parell de quilos de pes) que duu per títol animaLhada (Siruela, 2005) i que conté tot de poemes, il·lustracions, un CD i un DVD amb l’obra d’Aute. Prologat pel gran Carlos Edmundo de Ory —a qui devem l’indispensable vers “cuando leo soy un león”—, Aute hi recull els seus treballs poètics de les últimes dues dècades: animaLuno (poemigas y boligrafías, 1991-1994); animaLdos (poemigas y estereografías, 1998); animaL3D (poemigas, dibujox y estereografías 3D, 2004-2005). Són poemes basats en l’experimentació verbal, en els quals la tipografia hi juga un paper central. L’edició és tan opulenta que empetiteix algunes de les troballes. Sobretot perquè el joc verbal d’Aute es basa en la repetició d’elements, com per exemple en els quatre versos de “Solsticios y soledades”, muntats damunt quatre sols arrenglerats: “DeSOLación es/ trabajar de SOL/ a SOL/ y a SOLas” i aquesta mena de propostes volen un llit més petit. Tot i això, Aute és un parauler incansable a l’estil de Julián Ríos. Un dels seus millors poemigas es diu, justament, “Palabrador”. Hi presenta tres versos que formen una ve baixa que es clava al terra: “Bendita pala/ la que labra/ la palabra”. Les obsessions d’Aute el situen en un terreny de joc vital limitat per dues porteries: Eros i Tànatos. Al poemiga “Muerótica” reuneix ambdós porters: “I Antes o después/ EROS se/ EROSiona. II TÁNATOS/ maTA NATOS”. “Abracadáver” proposa una paronomàsia inquietant: “Donde acaba la magia/ empieza la fagia”. I a “Sextertores” porta la petita mort de l’orgasme a un punt sublim: “Y se entregó a la muerte/ encantado de la vida”. El caràcter subversiu d’Aute apareix constantment en les seves propostes verbívores. A “Las ferias del arte” es declara “¡Harto del arte/ como estandARTE!” i, just després, carrega contra els cosmopolites de saló amb una paronomàsia contundent: “Los idiotas también hablan idiomas”. Però aquesta constatació lingüística no el priva de fer versos en francès (Rêves en grève: REVEnir/ à la RÉVÉlation/ à travers/ des RÊVES) o anglès (God slave the king: “The sword/ is the only word/ the world/ understands”, said/ the fucKING/ KING). El món d’Aute és aferrissadament verbívor. Per comprovar-ho basta anar a la pàgina 230 d’aquesta AnimalHada i observar la manera que té d’escriure un infinitiu castellà en el qual qualsevol verbívor es reconeixerà: RECONOCER.

La figa i la cloïssa

2005-12-28T17:23:00.000+01:00

Només el 5% dels tres o quatre milers de llengües distintes que encara es conserven al món tenen més d’un milió d’usuaris. El 50% no arriben ni a deu mil parlants i el 25% en tenen menys de mil. No és cap innocentada per desmentir que el català sigui una llengua amenaçada, sinó pèssimes constatacions sobre la desaparició galopant de la diversitat que recull el lingüista Marcel Fité. Molts i molt glamourosos són els col·lectius mobilitzats en defensa de les espècies en perill d’extinció, però cada vegada que algú diu que hi ha llengües amenaçades, els defensors de la biodiversitat —admiradors de l’angloparlant McCartney o la francòfona Bardot— arrufen el nas. Que no els sembla prou universal, una llengua? Que potser encara viuen atemorits pel fals relat de Babel? El catedràtic Marcel Fité acaba de publicar Els enigmes de la llengua (Pagès editors, 2005), un seguit de reflexions sobre la supervivència lingüística que reculen més enllà de Chomsky fins a les teories dels lingüistes de l’equació “una llengua = una visió del món”. Sense entrar en grans disquisicions, Fité recupera la possibilitat de debatre idees de Herder, Sapir, Whorf o Humboldt, bandejades durant dècades. En 1886 la Societat Lingüística de París va prohibir que els seus membres discutissin sobre l’origen de la llengua, la gran disquisició des del Cratil platònic. Un segle després sembla prohibit definir una llengua com alguna cosa més que un sistema de signes amb finalitats comunicatives. Aquest és l’error més cras que ha separat la llengua de la literatura. L’equivocació absurda que Fité retreu als deixebles de Saussure quan exacerben el seu distanciament de l’objecte estudiat en pro d’un pretés rigor científic que acaba en mer formalisme. Fité no hi fa sang. No retreu pas els anys perduts pel pare de la lingüística investigant obsessivament el sistema d’escriptura dels antics poetes tal com ho recull Jean Starobinsky a Las palabras bajo las palabras (Gedisa, 1996) Al contrari, encara recupera la bella comparació saussuriana entre la constitució d’una llengua i el fons d’una glacera, en la qual les morrenes esdevenen un munt d’informació dipositada al fons de cada llengua. Si les llengües són intercanviables ¿com és que del fin de año espanyol en diem cap d’any?, ¿en què difereix ser un poca-vergonya d’un sinvergüenza? o ¿per què s’entesten a anomenar almeja a la figa? Resulta obvi que una almeja és un mol·lusc salat, aspre, dur, gris i, sobretot, molt difícil d'obrir, mentre que la figa és un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de tacte agradable i fàcil de menjar.

El mètode Cru

2005-12-21T17:26:00.000+01:00

L’any que vaig néixer Joan Brossa escrivia l’obra de teatre Calç i rajoles (1963), estrenada al Palau de la Música Catalana en 1964 pel Teatre Experimental Català. Com que Brossa entenia l’avantguarda des de la tradició, l’acte tercer era una reescriptura de l’escena XII de Les garses d’Ignasi Iglesias (1906). Els mateixos personatges, en el nou context, vivien la mateixa excitació de treure a la rifa. Brossa, naturalment, hi conservava el número de la sort que Iglesias havia triat —el 10.341—, però en tot un segle de loteria el número d’Iglesias i de Brossa mai no ha tret la grossa. 2005 potser serà recordat per l’esclat universal del sudoku. Per contraposar-hi la potència de les lletres, amb el crucigramista Pau Vidal ens hem empescat un mètode que intenta escatir, des dels mots encreuats, si un número de loteria tocarà o no. Es tracta d’aplicar l’antic joc de la calculadora que associava xifres i lletres amb un mer gir de 180 graus. Ho expliquem al pròleg del nostre nou recull Els 65 millors crucigrames per tenir SORT presentat a l’administració de loteria de La Bruixa d’Or i ho mostro aquí amb aquest número impossible (al bombo demà només hi haurà fins al 85.000). Aplicant el nostre mètode Cru (de crucigra-místic), ja es veu que aquest 91.377 no és pas un número bonic, sinó LLEIG com una mala cosa. Però demà les possibilitats són múltiples. Per exemple: que us convé obtenir una expiació dels pecats? Doncs compreu el 38.518 i ja teniu un BISBE a la vostra disposició. Posem, en canvi, que us mouen interessos més terrenals. No sabeu com fer-vos-ho per lligar? De pet cap el 53.908! És un dècim que les torna BOGES (això sí, en el cas que funcioni, recordeu-vos de comprar també el 50.538, garantia de BESOS). El mètode Cru també val per a elles. Les que el vulguin fer patir una mica, que és cosa que en certs moments ajuda molt, que busquin el 50.739 i el posaran GELÓS. Com que el 91.377 no el trobareu, busqueu números que siguin com el 57.738 (BELLS). Això és el que volem amb els nostres crucigrames, que demà els premis ragin com ho fa el 57.700 (a DOLLS). El missatge del mètode Cru no pot ser més clar: si jugueu, pel mateix premi, als crucigrames i a un dècim, que sigui al 37.800: hi guanyareu el DOBLE. El Xavier Gabriel, a Sort, ens va dar tants bons consells que al final als nostres crucigrames hi vam descobrir el número màgic que ens ha de portar la sort: el 53.708 (les BOLES!) Llàstima que, sense haver-ne comprat cap dècim, ho tenim més aviat Cru.

Ningen shimboda

2005-12-17T17:34:00.000+01:00

L’escriptor japonès Kenzaburo Oé va rebre el premi Nobel de literatura en 1994. Tres dècades abans havia viscut una experiència abissal: el seu primer fill Eeyore va néixer amb un tumor cerebral enorme i el van operar a vida o mort. El nen va sobreviure, amb un grau de paràlisi cerebral, i Oé va continuar escrivint, però des d’aquella dolorosa perplexitat. La primera aproximació literària a l’abisme va ser una novel·la duríssima sobre un pare que vagareja esmaperdut mentre espera una trucada de l’hospital que li comuniqui la mort del seu fill nounat: Una cuestión personal (Anagrama, 1995). La resta d’obra narrativa d’Oé també queda tenyida per la discapacitat del fill. Ara Seix Barral edita ¡Despertad, oh jóvenes de la nueva era!, una narració de no ficció (una novel·la de sense ficció) en la qual Oé explica l’experiència de viure amb aquest fill tan excepcional. Escrit als vuitanta, quan Eeyore ja tenia vint anys —i caminava i xerrava i componia música—, el relat es remunta a la primera infància. Sobta el paper central de la poesia de William Blake a l’hora d’entendre i acceptar el fill desballestat. Una cuestión personal partia d’un vers de Blake: “Més val assassinar un nen al bressol que no pas alimentar desigs que no es realitzen”. Encara sorprèn més, però, la constatació que el fill d’Oé només troba plaer en dos àmbits expressius: la música i els jocs de paraules. Imita individus que surten per la tele i estrafà anuncis. Per exemple, el pare li aplica una bena amb un emplastre sobre un forúncul i el nen li’n dóna les gràcies tot dient: o-deki kangeki! (forúncul, agraït). Oé ens explica que el protagonista d’un anunci de curri instantani que feien per la tele era un famós cantant anomenat Hideki, de manera que el nen s’hi refereix. En una altra ocasió, els Oé conviden a sopar una estudiant americana. La mare d’Eeyore s’esforça per anar dient els noms anglesos de totes les verdures que cuina, però no se’n surt amb ingen-mame, la mongeta blanca. El nen intervé llavors per aportar una solució. Assenyala les mongetes i crida amb aplom Ingen shim border!, en un accent americà tan inequívoc que la noia americana es veu obligada a confessar les seves limitacions en matèria vegetal. “Hi ha molts noms de llegums que provenen de les llengües ameríndies”, s’excusa. En realitat, Kenzaburo capta que Eeyore acaba de fer un joc de paraules que relaciona el nom japonès de les mongetes amb les paraules que pronuncia un lluitador de sumo en un anunci de tele que entusiasma el nen malalt: Ningen shimboda (la vida és perseverar).

Medrod i el Nua Istetat

2005-12-14T17:28:00.000+01:00

L’únic avantatge que tindríem si de debò Nadal fos tot l’any seria veure actuar més sovint al gran Pau Riba. L’any 2001 va publicar a Columna un LCD (llibre i cedé) extraordinari que duia per títol Jisàs de Netzerit (o capítol zero de la guerra de les galàxies). El cedé conté onze magnífiques “Nadadales” (sic) enregistrades amb les veus de les tribus psiquedèliques reunides per Pau Riba i Memi March. Gent de Pau, doncs. El relat que enfilava les cançons era la història d’un Jesús de Natzaret transplantat a “La Guerra de les Galàxies”. Hi destacava una impactant estratègia verbívora que transformava tots els noms propis a través del desplaçament vocàlic. Com en el "Great Vowelshift" que va modificar totes les vocals de l'anglès modern (d'aquí que "e" es pronuncïi "i"), Riba aplicava un corriment vocàlic als noms de tots els protagonistes, començant per Jisàs de Netzerit. Així, en aquell capítol zero Josep i Maria esdevenien Jusip i Meroe, Israel Osreil, Betlem Bitlim, Judea Jadie i Palestina Pelistone. Des d’aleshores, cada any Pau Riba fa concerts nadalencs amb el grup De Mortimers en els quals actualitza el relat transvocàlic en funció dels esdeveniments polítics. Aquest any, també. Ens arRiba l’episodi 005: Medrod i el Nua Istetat (Madrid i el Nou Estatut). Durant aquestes festes, cada dijous i cada diumenge al Teatreneu de Barcelona podeu sentir les onze magnífiques “Nadadales” enfilades com denes pel rosari de la nova versió del relat. En episodis anteriors la ironia subtil del transvocalisme ribià ja havia recaigut en Pajul, Mes, Daren Lliode, Meregaell, Muntolle, Seare i Cerud-Ruvore. En aquest episodi 005 el Nua Istetat de Que-te-l’anye enfronta els cridaners membres del Pipí —amb Rejúo, Ecibis i Zeplene al capdavant— amb les hosts del Tro-per-tot, sense oblidar les conseqüències de l’atemptat de Bon Ledin a les Turris Bissunis o el conflicte de la tanca de Milolle. També hi treuen el cap l’incombustible Bunu i dos Rudroguis força contraposats: l’extremeny Oh! Berre i el lleonès Zepetiru. Aneu en corrua al Teatreneu i en sortireu amb el cervell en efervescència. Amb l’entrada us daran un full volant que conté un ampli vocabulari Que-te-l’è/Català que us ajudarà a parlar en Que-te-l’è sense vergonya i en llibertat. Donem corda al que-te-l’è! L’ús de la rica tradició nadalenca quetelene no es limita als representadíssims Pesturits de Fulch o Turris. Lloat sia Jisàs de Netzerit, encarnat cada Nedel pel gran Pea Robi + Di Murtomirs!

Lletrejant Lleida

2005-11-30T17:38:00.000+01:00

Lleida ha viscut un fet més transcendent del que sembla: el primer concurs escolar de lletreig en català: Lletres & lle3 (www.lle3.net). Organitzat per l’Ajuntament i la Universitat de Lleida, anava adreçat als alumnes de tercer d’ESO i prenia el format de concurs televisiu sota la batuta de Carles Porta. Ha estat un èxit esclatant. El divendres 18, dia de la gran final, feia goig veure un munt d’adolescents disposats a aclamar companys seus no per ser més guapos ni més forts ni més bons jugadors de bàsquet, sinó pel seu bon domini de la llengua catalana. Els concursos de lletreig, habituals al món anglosaxó, generen un nou tipus de líder adolescent. El concursant surt a l’estrada, es situa davant d’un micròfon i escolta com un jutge —a Lleida el lingüista Albert Turull— repeteix dues vegades una paraula. Llavors arriba l‘hora de la veritat. Sense cap paper a prop ni marge per a la rectificació el jugador diu, un per un, els noms de les lletres que componen el mot pronunciat, sense oblidar els guionets, accents oberts o tancats, dièresis i altres galindaines tipogràfiques. Així, exhortaré demana: e, ics, hac, o, erra, te, a, erra, e amb accent tancat. Qualsevol error incita el jutge a pitjar el timbre eliminador. A cada ronda el nivell de dificultat puja i cauen més candidats. Per entendre’ns, eren de nivell 1 paraules com feliç, fix o tub; de nivell 3 motxilla, xumar o noruec; 5 cruïlla, handbol o enyorança, i així anar-hi anant fins als mots de nivell 7: homínids, plovsiquejava, ataüllaria, hel·lenització, il·localitzable. Diguin impredictibilitat. Ara tanquin els ulls i provin de lletrejar-la. No és fàcil. Els nois d’ESO que es van disputar el campionat van fer saltar la banca. Tres nivells per damunt del previst. Al final, el desempat va venir d’un làpsus. La finalista comença a lletrejar la paraula criptogràfiques per una pe i el jutge fa sonar el timbre. Assistir a la final de Lleida m’ha recordat una bona novel·la de l’americana Myla Goldberg traduïda només a l’espanyol: La estación de las letras (RBA). El talent lletrejador d’una adolescent molt tímida actua de detonant per als problemes latents de la seva família. Els èxits de la filla als campionats de lletreig provoquen en el pare una certa eufòria religiosa. Campionat rere campionat, pare i filla comparteixen el llarg camí de perfecció mística que la Càbala atorga a les relacions amb el llenguatge. El seu trajecte, però, avança en paral·lel a la descomposició familiar. Esperem que el lletreig prosperi entre nosal3.

Si el sol sona

2005-11-23T17:41:00.000+01:00

Ramon Solsona acaba de publicar un llibre mediàtic. Es diu A paraules em convides (Columna, 2005) i parteix de l’experiència radiofònica de tres temporades al costat d’Antoni Bassas. Solsona va fer la secció Joc de paraules al programa “El matí de Catalunya Ràdio” des de 2001 fins a 2004. Després va saltar d’emissora i ara cada matí porta una paraula al programa de Xavier Bosch “El món a RAC1”. Són propostes diferents, perquè a can Bassas obria micròfons després de posar un exemple incitador i ara a can Bosch es dedica a estirar el fil d’una paraula, però la voluntat és la mateixa: prendre’s el llenguatge verbal com una font de plaer. El llibre és mediàtic perquè parteix d’una experiència radiofònica, però no és pas una transcripció dels guions. Solsona ha treballat moltíssim amb l’allau d’aportacions que va rebre per telèfon i correu electrònic. La maqueta del llibre, a dues tintes, convida a la lectura i l’índex final el dota d’una claríssima utilitat. Els micròfons de Catalunya Ràdio abasten, poc o molt, la nació innombrable que victorejà Joel Joan al Camp Nou —aquells territoris on et repliquen bon dia quan dius bon dia— de manera que la col·lecció de mots rebuts és, per si mateixa, un veritable tresor dialectològic. De fet, Solsona el dedica al doctor Joan Veny, un dels grans savis dels parlars catalans. L’ús intel·ligent de la ràdio pública catalana li ha permès practicar una altra mena d’excursionisme lingüístic. En comptes d’anar a peu pels llocs buscant fonts amb la llibreta a la mà, Solsona i Bassas llançaven un tema —paraules locals, per exemple— i els telèfons treien fum amb badalonins que reivindicaven badius, micacos i tornemis, en franca disputa amb els tornemis d’un pastisser de Sant Hilari Sacalm. Una oient deia que pèlag (toll d’aigua) era paraula pròpia de Capellades i ràpidament trucava gent de Gelida o de Sant Sadurní d’Anoia reclamant-ne una quota de paternitat, i encara bo que aquell dia les meves cosines de Vilanova i la Geltrú —usuàries habituals del mot pèlag— no devien escoltar la ràdio. Solsona subtitula aquest primer lliurament: “Meravelles, curiositats i sorpreses del llenguatge”. És un subtítol que no menteix. Recull les perles i les relaciona en un exercici d’especulació verbal que de vegades recorda el de Pau Riba a Al·lolàlia (Proa, 1999). És clar que, a l’entrada on Solsona recull les moltes denominacions de la rosella, potser Riba no s’hauria pogut estar de relacionar peperepep amb Carlinhos Brown.

Foc glaçat

2005-11-16T16:52:00.000+01:00

El Gall, una editorial lògicament ubicada a Pollença, enceta una col·lecció de clàssics amb el Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull en versió de Joan Gelabert i els Sonets transcendents de Quevedo traslladats al català pel poeta Rafel Bordoy. Traduir el meravellós castellà de Quevedo, com molt bé escriu Francisco Díaz de Castro al pròleg, és “un doble acte d’amor a la creació poètica i a la pròpia llengua catalana”. Un acte que pot atènyer la categoria de paradoxa. Quan l’any 1994 Bordoy ja va publicar els deu primers sonets, el poeta Josep Maria Llompart va escriure: “Per ventura a don Francisco, que sentia cap als catalans una aversió visceral, del més pur estil castellà, i que quan es recorda de Mallorca és només per referir-se, despectiu, a la mal calzada mallorquina, no li hauria fet gaire gràcia. Que la seva ànima en pena ens dispensi i s’ho prengui amb paciència perquè el treball ho pagava”. Certament, el treball de Bordoy és esplèndid. El sonet XVIII —“Definint l’amor”— és una obra mestra en la qual Quevedo explora a fons la figura de l’oxímoron. El primer vers —Es hielo abrasador; es fuego helado,/ És gel abrusador, és foc glaçat,— ja ens en regala dos. El contrast de la paradoxa ens alerta sobre les arestes de l’amor, allunyant el poeta de la farragosa carrincloneria sentimental. El sonet avança punyent pels camins de la paradoxa. L’amor (al vers novè) es una libertad encarcelada/ és una llibertat empresonada, que pren un caire patològic (a l’onzè) —enfermedad que crece si es curada/ malaltia més greu com més curada— fins mostrar-se en la seva flagrant contradicció (als dos darrers): ¡Mirad cuá amistad tendrá con nada/ el que en todo es contrario de sí mismo! // Amb no res l’amistat té conreada/ el que en tot és contrari a si mateix!

El foc glaçat de Quevedo està en sintonia amb els millors oxímorons de la història. Victor Hugo va escriure que “la malenconia és el plaer d’estar trist”. Picasso va establir que “tot acte de creació és en primer lloc un acte de destrucció”. El polonès Stanislaw Lec, a l’hora de qualificar un coetani seu més aviat curt de gambals, també va optar per un oxímoron: “la seva ignorància és enciclopèdica”. George Bernard Shaw va crear-ne un de molt popular en declarar-se “ateu, gràcies a Déu”. Si, a aquestes alçades d’article, troben que això de l’oxímoron és una mica superflu, no es perdin aquests dos darrers: “El que és superflu és el més necessari” (Voltaire) i “sóc profundament superficial” (Ava Gardner).

Amelie Fonalleras

2005-11-09T16:57:00.000+01:00

Al seu últim llibre —Sis homes (Empúries)— Josep Maria Fonalleras torna a demostrar el virtuosisme de la seva escriptura. Al narrador se li demana que trobi “alguna cosa que vagi més enllà de les paraules, un sentit, una successió, un destí”, però sovint no pot. “Cada paraula em pesa massa. Són com lloses que s’han de transportar des d’una pedrera llunyana”. Fonalleras relativitza tant la creació de l’argument que un dels seus homes arriba al deliri de lligar les trenta-sis situacions fixades per George Polti a Les Trente-Six situations dramatiques (1895), en un tour de force narratiu que comença amb “andreu s’estava ofegant i el va salvar bernat, que després va haver d’implorar a carme...” i acaba, interromput per l’antinarrador, sis-centes paraules després “...al lloc del crim havien aparegut pintats amb sang tres sisos i una creu de cap per avall”. Al final, d’una capsa surten un munt de fulls mecanoscrits amb arguments que Fonalleras mai no escriurà, entre les quals el d’un escriptor que decideix escriure una novel·la en la pell dels habitants d’una ciutat. N’hi calen mig milió, perquè els grava una sola paraula a la pell: “La novel·la perd sentit. Els ciutadans s’ajunten a l’atzar i construeixen frase noves, mai no imaginades per l’escriptor. Hi ha ciutadans que es moren, paraules que desapareixen (...) Ningú no llegirà mai la novel·la si no és que la ciutat es converteix en un camp de concentració”.

Dit i fet, a la seva última novel·la —Acide sulfurique (Albin Michel)— Amelie Nothomb transforma un camp de concentració en un programa de televisió a l’estil de Gran Hermano que es diu, justament Concentration. Els presoners són coneguts per una matrícula de tres lletres i tres nombres: CKZ 114, GPU 246, JMB 008, EPJ 327. Els espectadors envien SMS amb la matrícula dels que decideixen eliminar, com al circ romà. Les nominacions, però, topen amb l’adquisició d’identitat per part d’algun presoner. Quan es revela el nom real de CKZ 114 —Mon nom a sauvé una vie. Un nom vaut une vie— la cobertura mediàtica és formidable. De fet, Nothomb força tant la ficció que Concentration arriba a atènyer un share del 100%. Alguns editorialistes es posen les mans al cap —J’appelle au boycott, sinon du spectacle, au moins de la participation à cette infamie!—, però tota l’audiència televisiva n’està pendent. Com a la novel·la que mai no escriurà Fonalleras, els presoners d’aquest reality show s’adonen que “habiter des syllabes qui forment un tout est l’une des immenses affaires de la vie”.

Lectures de Pinter

2005-11-02T17:01:00.000+01:00

Abans de submergir-nos en les obres de Harold Pinter, els estudiants de Filologia Anglesa dels vuitanta llegíem uns manuals molt farragosos sobre el teatre del absurd. Els seus capítols tenien títols del tipus “L’absurditat de l’absurd” però el pa que s’hi donava era molt nutritiu. Després d’una immersió quasi mnemotècnica en l’univers inabastable de Shakespeare, allò semblava l’hora del pati. Ens incitaven a llegir Ionesco i Beckett. Potser no ens permetien relacionar-los amb els germans Marx, com alguns hauríem volgut, però en un dels capítols apareixia un tal Pedrolo. Recordo com si fos ara els accents absents en un dels títols catalans citats en anglès —L’ús de la matèria— perquè tenyia de sang aquella peça dramàtica que jo mai no havia vist representada. Llegint Pinter vam entendre l’estructura profunda que preconitzava Chomsky. Les frases quotidianes que intercanvien els personatges de The room, per exemple, porten motxilla. Cada síl·laba una pedra. Cada rèplica un torpede. Hi ha aquelles línies estroncades, els non sequiturs, que desconcerten el lector fins que deixa de mirar-s’ho i para orella. The Birthday Party em va fascinar, però la meva epifania pinteriana va ser The Dumbwaiter (El Muntacàrregues), fins al punt que em vaig posar a traduir-la amb dues companyes de promoció que han acabat sent ciutadanes nord-americanes: Noemi Ballester i Montserrat Mir. Tancats a Sant Pol, ens vam fer un tip de riure a compte de Pinter.

Dos pistolers de nom monosil·làbic —Ben i Gus— esperen, nerviosos, en una espècie de soterrani. Es volen fer un te però no tenen foc. Els arriba un sobre amb llumins per sota de la porta, però ni així no ho aconsegueixen. Tampoc no porten cap fitxa del gas. De sobte el muntacàrregues que presideix l’antiga cuina els baixa una comanda escrita en un tros de paper: “Dos bistecs amb patates. Dos púdings de sagú. Dos tes sense sucre”. El mecanisme pot remetre a peces com El mètode Grönholm de Jordi Galceran, però tot és molt menys explícit. El terme dumbwaiter —muntacàrregues— admet diversos jocs de paraules: dumb és mut i també babau, mentre que waiter és cambrer però també remet al verb esperar. Quan els del Lliure van estrenar El muntaplats, el juny de 1987, hi vam córrer. Recordo que ens vam quedar garratibats en veure la tensió que dominava el muntatge dirigit per Carme Portaceli. Andreu Benito i Jordi Bosch ens feien reviure en clau tràgica el que, mentre ho traduíem, ens havia fet cargolar de riure. El Nobel a Pinter és un Nobel a la lectura.

Lanchester United

2005-10-26T17:06:00.000+02:00

L’autor anglès John Lanchester té un cognom toponímic i la seva tercera novel·la en va plena, de topònims. Atès que les històries que configuren El port de les aromes (Edicions 62 i Anagrama, Premi Llibreter 2005) estan ambientades a Hong Kong, la majoria de topònims són xinesos. La novel·la ens permet resseguir l’evolució d’aquesta colònia britànica a través de Tom Stewart, un personatge ben seductor que s’hi passarà la vida. Per culpa d’una aposta, aquest britànic poc convencional ja aprèn xinès mandarí en les sis setmanes que dura la travessia marítima que el duu, de ben jove, d’Europa a Hong Kong. Lanchester aconsegueix suggestionar-nos perquè ens pensem que assistim a aquest accelerat procés d’adquisició. La monja xinesa que li fa de mestra ho té molt clar: “Pel que ens interessa a nosaltres cada paraula disposa de sis tons. De manera que la llengua consta de quatre-cents monosíl·labs i sis tons: unes dues-mil quatre-centes paraules. És molt, molt fàcil en comparació amb l’anglès. Guanyarem l’aposta sense cap problema”. Al final, com totes les bones novel·les, El port dels aromes no és gens didàctica i tot just aprenem que en xinès menjar i arròs són una sola paraula, de manera que el menú és molt poc variat: congee tothora.

Els avatars de la minúscula història de Tom Stewart es barrejaran amb els de l’agitada Història de la avui ja excolònia. El títol de la novel·la és, en realitat, la transcripció del topònim paronomàsic de la porta d’entrada de Xina a Occident, perquè Hong Kong prové de Heung Gong, el port de les fragàncies, dels aromes. La sensibilitat ludolingüística de Lanchester fa que la novel·la contingui algunes perles verbals. Per exemple, descobrim el doble sentit que pren el denostat vocable filth (porqueria en anglès) quan els immigrants britànics a la seva recòndita colònia el transformen en un acrònim. De sobte, F.I.L.T.H. passa a coincidir amb les inicials de la frase Fail In London Try Hong Kong, és a dir, que si fracasses a Londres et convé provar-ho a Hong Kong. La novel·la de Lanchester té la innegable virtut de dibuixar un terreny de joc en el qual Orient i Occident s’entrellacen com dues anelles olímpiques. Cap al final del llibre, quan l’acció s’acosta als temps actuals, assistim a una imatge molt reveladora d’aquesta fusió. Un jove xinès arriba a Guangzhou. Al rebedor de l’apartament d’un amic hi ha dos pòsters: un de Bill Gates i un altre de Mao Zedong. Si fóssim capaços d’ensumar-ne l’ambient hi detectaríem un aroma inequívoc a la mena de FILTH que Lanchester reuneix a la novel·la.

Sexes/ De llibres

2005-10-19T17:09:00.000+02:00

Les relacions entre literatura i televisió són motiu de controvèrsia. Els pocs programes literaris que accedeixen a la graella malden per fer-se un espai malgrat l’escepticisme del mitjà. En realitat, la literatura i la televisió s’assemblen molt. Són dues finestres a aquest paisatge virtual que anomenem realitat. Totes dues parlen de tot. Per exemple de sexe. En poc temps han tornat a les pantalles “De llibres” (els dimarts al Canal 33) i “Sexes” (els divendres a TV3). Seria interessant intercanviar-los una setmana. No només perquè hi ha llibres de sexe, sinó perquè als llibres també hi ha molt de sexe, i potser l’encreuament permetria que alguns teleespectadors trenquessin el gel en un sentit o l’altre. N’hi hauria prou, ara que ja no toca ni se’n celebra cap efemèride, amb recuperar els epigrames de Carles Fages de Climent. Abans que Nabòkov connotés universalment les lolites, Fages ja va escriure “La Lolita té mareig/ perquè ha tastat ous de Reig”. Els noms i cognoms eren sempre reals. Per exemple les belles filles d’uns propietaris de Castelló anomenats Macau van inspirar-li: “La pubilla a l’ull em plau,/ la mestressa a l’ull em reca:/ quan veig les noies Macau,/ no me cau, que se m’aixeca”. D’altres versos són més genèrics, com ara: “A fembra que s’eixarranca,/ posa-li una mà a cada anca”, o bé “Més profit et farà el Kempis/ el dia que ja no trempis”, o també “No ensenya pas la Feliça/ res que no hagi estat a missa”, o encara “És costum de certes dames/ no treure’s les lligacames”.

Carles Fages de Climent, propietari rural benestant d’ànima provocadora, va nedar sovint a contracorrent. La seva capacitat d’incomodar es revela en els epigrames fets per ofendre. Com per exemple la sèrie dedicada a la família del senyor Florenci Nouviles, un figuerenc de butxaca puixant i bragueta més aviat minvant, si ens atenem al que en va escriure Fages: “La titola d’en Nouviles/ és una lot sense piles”, o “Titola, no t’espaviles/ contemplant el meu poder?/ diu en Florenci Junyer/ a don Florenci Nouviles”. També el nebot que hereta, a falta de fills de l’interfecte, s’ho sent dir: “La lot hagués tingut piles,/ no fores l’hereu Nouviles”. La flaccidesa del membre nouvilesc arriba a suscitar tanta conya que fins i tot li dedica un epitafi: “La titola d’en Florenci/ ha trobat l’etern silenci”. És clar que, ja posats a triar epitafi, prefereixo el que li dedica al Gaiter de la Muga: “I tot just convalescent/ encara de l’últim polvo,/ quan senti l’ego te absolvo,/ Senyor, que pugui dir: —Amén”. Televisió i literatura han d’anar al llit més sovint.

Yurkievich

2005-10-12T17:10:00.000+02:00

Després d’unes setmanes tràgiques a les carreteres, la conselleria d’Interior del Govern català ha anunciat un pla de xoc contra els accidents de trànsit. Sí, pla de xoc, n’han dit. Ja veuen la ceguesa semàntica que pot produir l’ús indiscriminat del tòpic entre els buròcrates. A mi la desafortunada expressió m’ha fet recordar un autor molt apreciable que aquest estiu ha mort a la carretera. Potser algú hauria d’escriure sobre els escriptors que moren a la carretera igual com Vila-Matas ha escrit sobre dietaristes ultramontans, desapareguts passaventosos o afectats d’agrafia sobtada. Si els autors que un bon dia deixen d’escriure, com Juan Rulfo, passaran a la posteritat amb el nom de Bartleby, potser dels que moren a la carretera, com per exemple W. G. Sebald, podríem dir-ne Kerouacs. En tot cas, el proppassat 27 de juliol el Volvo de l’argentí Saúl Yurkievich s’estavellava fatalment contra un camió en una carretera del sud de França. Yurkievich era un crític rellevant que va dedicar moltes energies a les obres d’altres autors, com Borges o Cortázar o Paz o Vallejo, però sense deixar de banda el seu quefer poètic. Les seves creacions aprofundeixen d’una manera radical en la dimensió lúdica del llenguatge. Amant de la “ingeniosa riqueza o el desvío perspicaz”, Yurkievich va aplegar molts dels seus treballs assagístics en un volum impagable que porta per títol Del arte verbal (Galaxia Gutenberg, 2002).

Per casa corren uns quants llibres sobre Cortázar, però el millor és l’estudi que li dedicà Yurkievich: Julio Cortázar: mundos y modos (Anaya & Mario Muchnik, 1994). Des de la complicitat del lector i company de viatge, Yurkievich estableix les dues grans vies de l’escriptura cortazariana: “En Cortázar hay una escritura Dr. Jekyll y una escritura Mr. Hyde. En sus luchas con la hidra literatura, hidra por supuesto policéfala, alternativamente prepondera la cabeza que acata y jerarquiza lo literario o la cabeza que todo lo revierte y se divierte”. El joc i el foc, doncs, que va simultanejar el Gran Cronopio. Per analitzar aquesta dicotomia, el crític s’inventa una adequada teoria del túnel i estableix dos grans paisatges en l’obra de Cortázar. D’una banda, una forma de literatura més tancada que abastaria contes i relats. D’altra banda, una literatura especialment oberta que exemplificarien en particular 62/modelo para armar o Rayuela i, en general, totes les novel·les i els assaigs de Julio Cortázar. Julio es va passar un mes a l’autopista per escriure Los autonautas de la cosmopista. Saúl s’hi ha quedat. L’únic pla de xoc és llegir-los.

En perill d’extinció

2005-10-06T17:12:00.000+02:00

L’alcoià Eugeni S. Reig no és filòleg sinó enginyer, però de mots en sap un niu. Fa uns anys va parar orella entre els joves que parlaven la seva llengua, que és la nostra, i li va semblar que en sentia una altra de ben diferent. Empobrida. Mimètica de l’omnipresent castellà. Per això va començar a recopilar expressions valencianes en desús i es va aplicar amb esperit científic a la tasca de sistematitzar-les. L’any 1997 es va editar —i aquí l’es és ben reflexiu, perquè parlem d’una edició sufragada per l’autor— un vocabulari valencià amb 835 entrades que duia per títol Valencià en perill d’extinció. El lingüista Emili Casanova en relata l’èxit al pròleg de la segona edició, corregida i augmentada fins a 1440 entrades, que Reig acaba d’autoeditar-se enguany. Els lectors interessats van esgotar la primera edició, els filòlegs van convidar-lo a compartir l’eficàcia de la seva enginyosa enginyeria i el diari Levante decidí publicar diàriament una entrada del seu llibre. En l’entremig, Reig ha impulsat a Yahoo la llista de distribució Migjorn sobre qüestions relatives a la llengua catalana. És un fòrum amè i el to que s’hi respira no és gens ortodox. Reig i els seus collistaires saben que la llengua és un ésser viu i mutant, però es resisteixen a admetre els canvis sobtats que provoquen certes ràtzies verbals tan violentes com huracans.

Les entrades del Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig són d’una gran claredat. Primer defineix la paraula o expressió, l’exemplifica tant com convé i l’associa a tres calaixos sinonímics ben útils: valencià, català estàndard i castellà. Vegem-ne un exemple saborós, el mot Javaloies. Reig el defineix com “persona ingènua, bonhomiosa, sense malícia, de poca espenta, dèbil de caràcter, mancada d’esperit, que no es nega mai a fer les coses que li demanen i de la qual els altres solen abusar”. Després d’exemplificar-ho i d’especular sobre el seu origen onomàstic, en dóna aquestes equivalències: un mitja me’n queda o mitja me’n queda de la part del peçó (valencià), un janot o pau (estàndard), un Juan Lanas, panoli o papanatas (castellà). Los Javaloyas també van ser un grup pop valencià radicat a Mallorca durant els setanta amb una marcada tendència al kitch. Eren capaços de barrejar cançons com “Cala d’Or”, “Mallorca bella”, el “Porrompompero”, “Ma mare”, “Obladi-Oblada”, “Tot ja és mort” o “Sapore di Sale”. Potser si sortissin ara es farien dir Los Papanatas i els subvencionaria el govern valencià. No sigueu uns javaloies i busqueu Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig abans no s’exhaureixi.

Benni ve, beu i venç

2005-09-29T17:15:00.000+02:00

Stefano Benni és un autor de culte entre molts lectors italians. Fa novel·les enfollides, peces de teatre sorprenents i també és un columnista sagaç. Les seves armes són molt variades. És de la corda dels satírics, però la sap tibar prou bé perquè no li quedi fluixa ni peti. Se’l pot considerar hereu del Calvino més fantàstic, però també beu de Gianni Rodari i de fonts molt més properes a la B (de sèrie B) que a la C (de clàssics). Una de les seves obres més divulgades entre nosaltres és Stranalandia (1984), que Aliorna va editar en espanyol —Los maravillosos animales de Extrañalandia (1987)— i Erein en euskera —Bitxilandiako animalia miresgarria (1992)— fent èmfasi en la seva dimensió de bestiari per acostar-la al públic més jove. Últimament Anagrama (¡Tierra!, 2002) i Lengua de Trapo (La última lágrima, 2002) també han incorporat títols de l’extensa obra benniana al seu catàleg. A primers dels noranta Siruela (La cofradía de los celestinos) i Seix Barral (El bar del fondo del mar) ja havien trencat el gel.

Ara, la renovellada (quin adjectiu tan foixià!) editorial Moll ha tingut l’encert d’incorporar al català aquest autor tan heterodox i sorprenent. Es tracta de les narracions que aplega El bar sota la mar, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. És una manera excel·lent d’entrar en l’univers disbauxat de Benni, entre altres coses perquè conté un ampli mostrari d’estratègies narratives. Baixem l’escala d’un moll (!) rere un home gran i ens submergim sota el mar. Allà trobem vint-i-tres personatges extravagants, humans i no, reunits en una espècie de bar pelàgic. Cadascun d’ells ens explicarà una història. L’home del bar, la sirena, l’home amb barret, el mariner, la velleta, el gos negre, la puça del gos negre... Tots ens subjugaran amb els seus relats. La puça, per exemple, fa un relat breu antològic: “Era una vegada un home que no aconseguia mai acabar les coses que començava. Va entendre que així no podia continuar. Per això un matí es va llevar i va dir: ‘He pres una decisió: d’ara endavant tot el que comenci...’”

Entre els verbívors italians són molts celebrats els textos de Benni que transformen el llenguatge verbal en personatge literari. Aquesta dimensió de l’autor italià pot propiciar que el lector català s’acosti ben predisposat al contuberni que li proposa el bolonyès. Si la puça feia un relat autoreferent sobre l’inacabament, el gos negre que l’hostatja ens explica la història del “cuc desficaci” que es dedica a canviar les paraules de lloc, en una aproximació brillant a l’origen d’aquella celebrada sínquisi intitulada “Por escrito gallina una” que Cortázar va perpetrar a La vuelta al día en ochenta mundos. En l’acurada traducció catalana, el cuc desficaci cohabita a les pàgines llibresques amb una fauna molt variada: la xinxa majòfaga (que es cruspeix les majúscules), el papaló (himenòpter que menja geminades, amb preferència per la ema i la ena), el corc de Dublín (que provoca el període torrencial en rosegar punts i comes), l’aranya univerba (que es nodreix exclusivament d’un verb específic de l’àmbit jurídic), la puça del subjuntiu (devoradora de persones del subjuntiu) i l’apocòpia (que clava queixalada a la erra final de noms d’ofici, tot transformant el fuster en fusté).

Donem-li, doncs, la Bennivinguda a la nostra llengua, i a veure si la mateixa col·lecció pot acollir aviat un autor tan proper a Stefano Benni com el brasiler Luis Fernando Verissimo, de qui el poeta i traductor empordanès Josep Domènech Ponsatí no es cansa mai de cantar les excel·lències als editors que volen escoltar-lo.

Scratch Crossword

2005-09-22T00:58:00.000+02:00

Les modalitats de ludopatia són àmplies. Els jugadors que viuen empresonats en la seva il·lusió d’enriquiment es deixen seduir pels giravolts frenètics de la ruleta, les boles dansaires del bingo o les pampallugues acolorides de les escurabutxaques. En tots els casos, la hipnosi del jugador no és directament proporcional als guanys que n’espera treure. La raó motriu que l’empeny a jugar és l’avarícia, o la il·lusió de caure en braços de la deessa fortuna, però el que de debò l’enganxa a la seva ludopatia és un procediment. Un joc que el fascina i que el manté connectat a la vana pretensió d’èxit. Per això els jocs d’atzar són com són, i per això cada cop que algú intenta inventar-ne de nous ha de tenir en compte aquests aspectes no lucratius, diguem-ne, de la seva proposta de joc. Entre nosaltres, la competència entre sorteigs ha derivat en una lluita ferotge que enfronta les rifes de l’ONCE (i els seus succedanis), la Bonoloto espanyola, la Lotto 6/49 catalana, l’Eurosorteig, la Loteria Nacional i encara d’altres modalitats, com les travesses, que no es basen en un sorteig estricte. Tots aquests procediments bandegen les lletres —a menys que considerem la X de la travessa una lletra en actiu— i confien tota la seva capacitat de seducció als números, igual com fa el Sudoku.

Al Canadà passa el fenòmen contrari. L’última moda en jocs d’atzar populars és un rasca-rasca lletrat basat en la convenció dels mots encreuats. S’anomena Scratch Crossword i brilla a tots els expositors de cartons de rascar que presideixen les caixes de benzinera. N’hi ha de 2 i de 5 dòlars. Els que costen un twonnie presenten una graella resolta de crucigrama i permeten guanyar fins a 10.000 dòlars; els de 5 ofereixen tres graelles i un premi màxim de 75.000 dòlars, però el procediment és sempre mateix. Primer cal rascar un espai que oculta 18 lletres diferents. Són les anomenades Call Letters, un alfabet reduït que és la nostra arma. Després, a la graella s’encreuen una vintena de mots de tres o més lletres. Són graelles maldestres, amb molts més quadrets negres de les que ens permeten a Europa, però en l’àmbit anglosaxó això no té tanta importància. La idea és veure quantes d’aquestes paraules podem completar amb les 18 lletres de què disposem. Si el nostre alfabet reduït conté la A podem raspar totes les as de la graella i observarem com canvien de color. Si també tenim la C farem el mateix i així successivament. El procés és tan mecànic i poc creatiu com jugar al bingo, però la presència dels mots aconsegueix fer-nos creure que estem utilitzant la intel·ligència. A partir de 3 paraules completes a la mateixa graella ja cobrem (5$) i el premi va pujant —4 mots, 10$, 6 mots 50$, 8 mots 2000$— fins arribar al premi màxim de 75000$ per 10 paraules sobre 20. La clau de l’èxit és que sembla fàcil, però al final sempre et falta alguna lletra clau. En el que ara tinc al davant, per exemple, les meves 18 Call Letters són WPRGOTNHKYCSLUZDVA, però a les tres graelles només aconsegueixo completar 2 mots a la primera (ROW, CASK), 2 a la segona (OPT, ASK) i un a la tercera (AUTOGRAPH), entre altres coses perquè em falten la E i la I. Només per això m’empasso, a la primera, mots com ara FREEZE, PERSEVERE, MERCHANT, FLIGHT, RAPID, ACRE, WIRELESS o EXIT, entre d’altres. I, per tant, no cobro ni un cèntim.

El Scratch Crossword treu rendiment industrial del mecanisme retòric del lipograma. El poeta provençal Jacques Roubaud es va inventar els poemes amb alfabets reduïts, formats per les lletres del nom i cognom de la persona (o persones) a qui van adreçats. En va dir Beaux Presents i n’ha dedicat un munt als seus amics quan es casaven o feien anys. Poc es devia imaginar Roubaud que els americans li copiarien la idea per captar ludòpates.

La fascinació del laberint

2005-09-15T00:59:00.000+02:00

Al meu tros de Barcelona aquesta setmana se celebren les festes de l’antiga vila d’Horta, sense tants escarafalls com a Gràcia o a Sants, espero. Els hortencs som una mica més difícils de trobar, potser perquè el laberint és el motiu vegetal emblemàtic dels Jardins que la família austriacista dels Desvalls va conservar a la seva antiga hisenda d’Horta fins a finals dels anys setanta. Avui, el Parc del Laberint és un indret públic que ha entrat al circuit turístic internacional, per bé que les masses que recorren el centre de la ciutat en calça curta i xancletes difícilment s’hi arriben. La principal atracció del Laberint d'Horta són els frescals passadissos entapissats de boixos que componen l'embull vegetal que dóna nom al Parc. La majoria dels visitants fan cas de la llegenda que presideix l'entrada del Laberint —Entra, saldrás sin rodeo, el laberinto es sencillo, no es menester el ovillo, que dio Ariadna a Teseo— i proven fortuna pels camins envitricollats que menen a la figura d'Eros de la placeta central que precedeix la tragicòmica escultura que els espera a la sortida del Laberint amb un nou verset: De un ardiente frenesí Eco y Narciso abrazados fallecen enamorados ella de él y él de sí.

M’hi he passat moltes hores, al Parc del Laberint, però cada cop que m’endinso entre els boixos no tinc cap garantia de sortir-ne per on toca. Per això m’agrada tant. Fins i tot hi vaig situar alguns capítols d’una novel·la de títol impronunciable, amb l’historiador d’Horta Desideri Díez transformat en personatge de ficció. La novel·lista canadenca Carol Shields també fa sortir el laberint d’Horta a la seva novel·la Larry’s Party. Xavier Pàmies la va traduir encertadament al català com El sopar d’en Larry i és la història d’un home que s’aficiona bojament als laberints vegetals. Durant un viatge per Europa amb la seva segona dona en visita un munt a la Gran Bretanya, s’assabenta que a Barcelona també n’hi ha un i s’hi escapen només per veure’l. Els laberints, vegetals o no, conformen un gènere arquitectònic amb connotacions esotèriques que representa a la perfecció el procés comunicatiu dels artefactes enigmístics. Entre l'emissor d'un missatge i el seu receptor final s'alça un camí tortuós que enclou un codi desconegut. És en aquest procés de descodificació on trobem la raó de ser de l'enigmística. La relació és tan directa que alguns dissenyadors de laberints ho volen fer encara més palès. El lingüista vallesà Jaume Macià, autor d’un munt de manuals de llengua catalana, m’escriu per explicar-me que aquest estiu ha fet una descoberta similar a la d’en Larry. En comptes de concentrar-se en la clàssica ruta dels castells del Loira, s’ha dedicat a resseguir els laberints vegetals francesos. Macià en destaca un, el de Beaugency-sur-Loire, prop de Blois. Explica que era animat per personatges i que la laberíntica ruta anava acompanyada d’un seguit de xarades a doble nivell: infantil i per a adults.

La primera xarada infantil té tres enunciats: a) Je me présente à une élection de toute beauté; b) Mon deuxième est la planète bleue; c) Mon tout est une énigme. La resposta ens remet a l’essència mateixa de l’enigmística. Qui es presenta a un concurs de bellesa és la miss, el planeta blau que ocupa la segona part la terre i, naturalment, l’enigma que enclou la paraula sencera és mystère. Que els infants puguin continuar gaudint dels misteris que oculten les paraules és una garantia de futur.

Enigma irresolt

2005-09-08T00:59:00.000+02:00

Ja fa cinc anys que cada Sant Jordi proposo un enigma des d’aquesta columna. Han estat criptogrames diversos. Per exemple, una tirallonga de xifres que primer calia llegir com una llista de nombres atòmics d’elements químics i, després, substituir-los pel seu símbol lletrat per trobar el text solució. El que vaig proposar enguany, ara fa quatre mesos, era sensiblement diferent. En vaig dir l’Enigma dels Set Vels i es desenvolupa pel relliscós terreny de la sinonímia. La semàntica és una ciència difusa fonamentada en la fluïdesa i el canvi perpetu. Per copsar la volubilitat de la sinonímia n’hi ha prou amb passar de bo a dolent sense violentar aparentment la semàntica. Bo és sinònim de comprensiu, oi? Comprensiu pot ser-ho de savi; savi de llest; llest equival, en ocasions, a astut; astut a maliciós i ningú no em negarà que maliciós és sinònim de dolent, oi? Doncs heus aquí quin camí tan dret que permet traçar la sinonímia entre la bondat i la maldat.

El criptograma d’aquest últim Sant Jordi partia d’un dels mots forts de l’any 2005 —LECTURA— i proposava set salts sinonímics fins arribar a la solució. D’aquí els set vels pendents de desvelar. El primer pas implica trobar un sinònim de la paraula LECTURA, el segon trobar un sinònim d’aquest primer sinònim, el tercer pas el sinònim del segon sinònim i així successivament fins arribar al setè mot. Com que és un camí molt perdedor, vaig establir-ne un full de ruta de set lletres: ST JORDI. El funcionament d’aquest GPS lletrat és senzill. Per trobar el primer sinònim (el de LECTURA) cal triar d’entre totes les paraules possibles una que tingui alguna relació amb la primera lletra del full de ruta (S). A l’article de l’abril aventurava diverses hipòtesis: un mot relacionat amb el sofre (l’element químic amb símbol S), o amb el sud (S), o amb l’alcohol (perquè els borratxos fan esses). Naturalment, cap d’aquestes no ens ajuda a fer aquest primer pas. Descoratjador, oi? L’única pista real que aportava era de molt poc ajut per començar el procés de desxiframent, perquè per servir-se’n primer calia haver arribat al sisè mot. Només llavors prendrà sentit l’enigmàtica definició del setè i últim, la solució: “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”.

Està clar que per arribar a descobrir-lo cal pujar l’escala graó a graó. Com que han passat quatre mesos i ningú no s’ha aproximat ni tan sols al primer, he decidit celebrar el final de les vacances d’estiu revelant les dues primeres paraules ocultes. D’entre tots els sinònims que els diccionaris especialitzats adjudiquen al mot LECTURA —lliçó, audició, sessió, recitació—, n’hi ha un que té una relació especialment estreta amb la lletra corresponent del full de ruta (S). És SESSIÓ, un mot de sis lletres la meitat de les quals són esses. Sessió prové de seure, i té una intersecció semàntica amb la lectura. Una sessió pot referir-se a la reunió dels membres d’una junta, tribunal o assemblea per ocupar-se dels treballs que els són encomanats. En arribats a la SESSIÓ, el camí es complica. Els lexicògrafs li adjudiquen sinònims ben diversos: acte, assemblea, assentada, audició, conferència, funció, junta o reunió. La pista del full de ruta és una T, present en tres dels sinònims canònics. Per arribar a la solució, subjectivíssima com correspon a qualsevol enigma basat en la semàntica, cal associar la forma de la T a una taula de junta amb presidència col·legiada. No com les ovalades de la junta del Barça, sinó més aviat com aquells convits de casament que posen nuvis i pares en perpendicular a la taula de convidats. S’admeten crítiques. Àdhuc improperis. Hem quedat que bo pot ser sinònim de dolent, no? Doncs doneu-ho per bo i a veure si algú associa la J del full de ruta amb algun sinònim de JUNTA per pujar al tercer graó i despullar així l’enigma del tercer dels seus set vels.

Tele/Estel

2005-07-28T01:00:00.000+02:00

El 22 de juliol de 1966 el setmanari Tele/Estel va proposar en Tísner de publicar-hi mots encreuats. Setmana rere setmana, el pare del gènere en català va començar a forjar l’estil del qual tots els crucigramistes actuals hem begut. L’autor de Paraules d’Opoton el Vell es rebel·là contra la literalitat. Va preferir emmirallar-se en els enginyosos "mots croisés" francesos abans que acollir-se a la tradició literal espanyola i va tirar pel dret a l'hora de definir —"sempre diu l'última paraula" (eco); "fa plorar els nens" (dentició); "abaixa la bandera en senyal de llibertat" (taxista)—. Després de "Tele/Estel" vindria la secció a "Serra d'Or", els "mots enreixats" al diari "El País" —que abandonà per discrepàncies polítiques en 1984— i finalment sis anys a "La Vanguardia". Una etapa que la dedicació exclusiva a l'escriptura de les seves memòries Viure i veure el va obligar a cloure el 30 de juny de 1990, quan vaig tenir l'honor de succeir-lo. El número u d’horitzontals dels primers mots encreuats catalans de postguerra amagava una paraula de deu lletres. La definició d’en Tísner feia “Dones escandaloses” i la resposta era “cridaneres”. La bullícia que desprén aquest inici joiós donà peu, mesos després, a unes trobades ben peculiars de la primera comunitat verbívora documentada. Durant els setze anys que ja dura aquesta columna setmanal d’enigmística aquí a l’AVUI diverses persones m’han escrit per parlar-me d’aquella curiosa confraria de lletraferits que es feien dir Amics del Quadret Negre. Naturalment, el quadret negre fundacional anava més enllà de les reixes. Era el que en Tísner lluïa a la cara: aquell pegat característic que li donava un aspecte de pirata excels bregat en mil batalles. Un element tan visual com el bigoti de Groucho Marx o el barret de Charles Chaplin.

Aquest mes, però, he rebut un correu que mereix ser divulgat. Fa així: “Benvolgut Màrius: Em dic Francesca Nadal i formava part del grup que es dedicava a resoldre —o no— els mots encreuats de Tele/Estel que s’empescava l’enyorat Tisner. Cada primavera fèiem un àpat de germanor i es feien amistats i ens ho passàvem bomba, i per sorteig un dels assistents es quedava l’escut de T/E per custodiar-lo durant l’any. Malauradament , l’any que em va tocar a mi, va ser l’últim any de T/E, i també l’ultima ocasió que ens vàrem reunir. Jo ja tinc 83 anys i molt em temo que els meus fills no estaran interessats en aquest objecte. Quan vaig assabentar-me de l’homenatge a Tisner —hélas, massa tard per anar-hi— vaig pensar que potser a algun afeccionat li agradaria de guardar-lo. És un escut de fusta en forma d’estel, d’un gruix de 2 cm. Fa 58 cm d’alt i 36 d’ample i al mig porta una T de metall martelé, rodejada de quadres blancs i negres. La cua és una cadena metàl·lica de 70 cm. No recordo quin artista se’l va inventar —té molta gràcia— però era un de nosaltres. He pensat que tu eres el més indicat per fer córrer aquesta proposta.” Això faig. És probable que algun supervivent de la confraria del Quadret Negre, o de Tele/Estel, ens en pugui aclarir l’autoria. El meu suggeriment és que aquest escut històric acabi a Figueres, al Museu del Joguet de Catalunya. Des que, amb l’Oriol Comas i el Miquel Sesé, hi vam muntar una exposició sobre la història dels crucigrames, el Museu hostatja un complet Cens de Crucigramistes que recull dades i mots encreuats d’un munt de crucigramistes catalans del segle XX. Aquesta tardor, en les periòdiques presentacions dels llibres de crucigrames que publiquem amb el Pau Vidal, potser serà un bon moment per convidar la Francesca Nadal a mostrar-nos aquesta petita joia de l’enigmística catalana. Bon estiu a la graella.

L’altre cas Scala

2005-07-21T01:00:00.000+02:00

Eduardo Scala (Madrid, 1945) és un poeta experimental que porta anys treballant en una regió fronterera que limita amb la poesia visual i la literatura potencial. Les seves tres activitats fonamentals l’emparenten d’una manera radical amb Marcel Duchamp, perquè el poeta Scala també exerceix d’artista i de jugador d’escacs. La seva obra multiforme ve, paradoxalment, concebuda amb una mentalitat força unitària que desemboca en un il·limitat Cántico de la Unidad. Siruela li va publicar un quart de segle de poesia (1974-1999) i Bitzoc va dedicar un número monogràfic a la seva obra. Jo destacaria títols com SOLUNA (1977 i 1993) o Libro de la Palabra de Las Palabras (1997). De Scala convé apreciar el seu treball per anorrear límits, en una línia que troba notables concomitàncies en poetes catalans com Vicenç Altaió o Carles Hac Mor. Un dels seus treballs més recents és un poemari molt especial que duu per títol LAVS DEO. Scala el va publicar el mes de març de 2004 a la impremta madrilenya de José Manuel Martín i se’n van fer 490 exemplars. Cada llibre conté catorze pàgines. Cada pàgina un sol vers de set lletres. Tots els versos estan compostos amb les set lletres del psalm LAVS DEO. En definitiva, és un llibre de 98 caracters que emanen d’un alfabet reduït a la suma del Trivium i el Quadrivium que, en català, origina la feliç expressió dels setciències. Set són les úniques lletres que Scala fa anar al seu assedegat LAUS DEO. Catorze són les pàgines. A més, es poden recombinar, degudament retallades, segons els gustos del lector.

Dit i fet. El mes de febrer d’aquest any 2005 Eduardo Scala va esparracar tres exemplars del seu llibre. Va firmar els catorze versos-pàgina d’aquests tres exemplars i transformà d’aital faisó quaranta-dues pàgines prèviament enquadernades en quaranta-dos fulls volants. L’autor de la celebrada La tienda de palabras Jesús Maria Marchamalo ha tingut la gentilesa d’enviar-me la pàgina VE AL DOS del tercer llibre esbudellat pel nou Jack de les lletres madrilenyes. La veritat és que no sé què fer-ne. La tinc dins d’un sobre beix matasegellat, enganxada en una cartolina granatosa que duu una etiqueta explicativa impresa al dors que conté tots els altres versos que no tinc. La signatura i les dades bibliogràfiques hi figuren anotades en llapis del número tres. ¿Hauria de buscar algun exemplar complet del llibre del qual fou despresa? ¿L’he d’encabir plana entre les ídem d’algun dels llibres de Marcel Duchamp dels que corren per la biblioteca de casa? ¿La guardo a l’arxiu d’anagrames? ¿L’encabeixo en les capses sempre goludes dels 9 números de Cave Canis que encara conservo? Me la miro i me la remiro sense saber què fer-ne. Però abans de prendre cap determinació, decideixo rellegir l’obra completa de catorze versos en castellà:

DO SELVA
LEDO VAS
DO SALVE
VED LOSA
VED OLAS
VE AL DOS
DOS ÉL VA
LEVADOS
DOVELAS
DEL VASO
LAVÓ SED
SED OVAL
SOL VADE
i
LAVS DEO

La veritat és que, en llegir el nou cas Scala em VE DOL SA per les avantguardes històriques transformades en aquest incipient segle XXI en recontravantretrovanguardes o similar.

Ara fa vuitanta anys

2005-07-14T01:01:00.000+02:00

D’avui en onze farà vuitanta anys que la publicació patufista El Virolet va publicar els primers mots encreuats en català. L’invent anglosaxó tot just acabava de travessar l’Atlàntic i Europa n’anava plena. Els diaris anglesos van ser els primers de reproduir-ne, però en qüestió de mesos es va escampar el virus entre totes les llengües europees. El català no en va ser l’excepció. La setmana del 25 de juliol de 1925 El Virolet, llavors en el seu quart any de vida, va incloure al número 186 de la revista una graella 7x7 dibuixada a mà alçada, amb onze quadrets negres i les ratlles una mica tortes. El títol, per influència francesa, deia Mots Creuats i les definicions eren presentades rere dos adverbis: Horitzontalment i Verticalment. Gràcies a la gentil col·laboració del figuerenc Museu del Joguet de Catalunya fa uns anys vaig aconseguir localitzar-ne un exemplar i ara, per commemorar-ne les vuit dècades, reproduïm aquest encreuat primigeni amb el també crucigramista Pau Vidal en el pròleg del nostre tercer llibre conjunt. El d’aquest estiu es diu Els 66 crucigrames més lletrats més 3 de lletruts (Empúries, 2005) i va ple de crucigrames que posen entre reixes a llibreters, editors i autors en aquest any del Llibre i la Lectura. Això dels lletruts és perquè, a banda de la nostra ració periòdica d’encreuats, aquest cop temàtics, hem convidat tres altres escriptors a col·laborar-hi amb un crucigrama cadascun. Han estat Josep Pedrals, Jep Ferret i Jordi Cussà, dos poetes i un novel·lista, els qui d’entrada s’han aventurat a conrear un gènere tan especialitzat com els mots encreuats. Els asseguro que se’n surten molt bé.

Quan preparàvem aquest tercer llibre vam quedar tan fascinats per tot el que envoltava aquell primer especímen de crucigrama que al final hem reproduït sencera la pàgina d’El Virolet on va sortir publicat. Resulta emocionant llegir les instruccions d’ús del joc que el seu anònim autor va redactar aquell ja llunyà 1925: “Per a solucionar els problemes de mots creuats, cal cercar paraules el número de lletres de les quals coincideixi amb el número de quadrets blancs que hi ha des d’un quadret negre a un altre. Així si hi ha tres quadrets blancs, té d’ésser una paraula de tres lletres i si n’hi ha cinc, de cinc, etc. Les paraules cal cercar-les d’acord amb les indicacions que acompanyen el problema. Les indicacions agrupades on diu horitzontalment s’han d’escriure en sentit horitzontal. I les agrupades on diu verticalment són les de les paraules que s’han d’escriure amb una lletra sota d’altre o siga que s’han de llegir començant per dalt”. El mecanisme —el problema, que en deia el seu primer conreador— ha assolit un nivell de coneixement tan alt arreu del món que resulta xocant haver d’explicar com funciona. Aquests primers Mots Creuats catalans, anteriors als que després faria el mestre Tísner a La Publicitat, van sortir publicats al costat de facècies tan diverses com un recull d’ombres xinesques, la recepta per fer confitura de tomàquet o un jeroglífic de gran actualitat: es veu un home feliç que afirma haver tret la rifa; la pregunta és “una població del nord de Lleida”. La solució remet a la Bruixa de Sort, és clar, anys abans que el gran Xavier Gabriel se l’empesqués.

El que no tenim, però, és la solució d’aquest primer crucigrama, de manera hem decidit llançar el repte als aficionats que vulguin enfrontar-se als mots encreuats més antics descoberts (fins ara) en català. Tots els que s’atreveixin a quadrar aquest primer 7x7 podran enviar la resposta al correu crucisambenigma@grup62.com aquest estiu i seran degudament recompensats.

Sense pols a la llengua

2005-07-07T01:02:00.000+02:00

Rudolf Ortega té trenta-cinc anys i fa de lingüista. L’únic que havia publicat era un Diccionari de futbol que desconec, però ara acaba de treure a Empúries un llibre molt recomanable: Sense pèls a la llengua (Crítica irreverent a la qüestió del català). Són vint-i-sis bons articles plens de consideracions lingüístiques que porten títols dignes de les novel·les negres de Sue Grafton —G de Gran Germà, U d’Unitat de la Llengua, A d’Auguri, N de Norma, Y d’Espanya, I d’Integració…— i estan escrits amb una gran destresa dialèctica. Es nota que Ortega pertany a una generació que ja va anar a la universitat a estudiar, amb el discurs de la normalització coll avall i la sana pretensió de guanyar-se la vida exercint de professional de la llengua catalana. La irreverència anunciada a la portada és relativa, sobretot perquè els reverends habituals semblen haver dimitit en massa, però és ben cert que algunes de les idees exposades tenen la virtut d’aportar aire fresc —els preveres potser en dirien frescal— a un dels debats més carregosos de la transició. Ortega es permet començar el llibre (A d’Auguri) dinamitant sense manies el discurs més nihilista sobre el futur del català, i el millor del cas és que la seva veu ni sona cavernària ni institucional ni desinformada. La naturalitat amb què exposa la convivència del català amb el castellà (B de Bilingüisme) també és destacable perquè l’allunya de les dues idealitzacions monolingües perpetrades pels nacionalismes català i espanyol. L’últim article (Z de Zamenhof) el situa en la tradició llibertària catalana, amb un hipotètic idioma europeu que s’assembla molt a l’europanto de Diego Marani en comptes de l’històric esperanto.

El llibre, sempre amè, barreja diversió i reflexió. Hi apareixen moltes anècdotes, però no hi falten les categories. Pot semblar anecdòtic que el català sigui l’única llengua del món que no pot anomenar taliban els taliban —plural de talib en paixtu— perquè la normativa, sembla que per analogia amb musulmà, ha optat per talibà. No ho és. Com tampoc és cap anècdota que un breu text notarial amb nou faltes d’ortografia en nou ratlles (O d’Ortografia) fos redactat per la notaria del senyor Lluís Jou mentre aquest era director general de Política Lingüística. Ortega tira per la ficció sindical (R de Revolta) per defensar correctors i lingüistes, un dels col·lectius professionals més maltractats. Els seus clams argumentats contra el nivell K, les campanyes, el sistema de voluntariat lingüístic i el món editorial mereixen ser escoltats. Carrega contra els tòpics, esmicola amb elegància el model de llengua dels meteoròlegs i arriba a proposar un plausible Gran Germà televisiu amb deu participants triats per criteris sociolingüistes. Decididament, Rudolf Ortega desprén l’entusiasme encomanadís de l’home de recursos que gosa ficar-se allà on no el demanen. De vegades peca d’ingenu, però ho fa amb una claredat i una ironia que desarmen la primera rèplica. Algú capaç de fer públic un error professional (M de Matxàcala) ha de merèixer tot el nostre respecte. En l’exercici de les seves funcions de lingüista en una emissora els teletips van escopir una notícia sobre Makhackala, la capital del Daguestan ex soviètic, i ell va haver d’improvisar una pronúncia. En pocs minuts la qüestió ortogràfica esdevingué ortegàfica (sic). Ortega va optar pel bell renom de Matxàcala, però després va resultar que la pronúncia abonada per les complexes regles de transcripció del ciríl·lic és Mahatxkala. Llarga vida als lingüistes que fan anar llengües sense pèls ni pals ni pols!

Atzar i intencionalitat

2005-06-30T01:03:00.000+02:00

En les qüestions de l’enginy verbal la voluntarietat no és obligatòria. Vull dir que hi ha jocs de paraules involuntaris, sorgits per raons atzaroses. La majoria dels palíndroms apareixen d’una manera inesperada. No pas els forçats —“Tira’m anís a la sina, marit”, o “A Gavà la gent nega la vaga”—, sinó els que llisquen llengua avall —“la ruta natural” o “català a l’atac”—, sense fer-se notar. Quan te’n surt un tens la sensació que ja hi era, com aquelles formes que el Leonardo escultor alliberava de la roca en la seva operació de levare. Crear no sempre és posar. També és treure. No només construir castells en l’aire, sinó també descobrir palaus en el subsòl. Potser per això no m’ha estranyat gaire el correu de Roger Sarrià, d’Edicions Voramar. Resulta que ha descobert al Gran Diccionari de la Llengua Catalana —el de l’Enciclopèdia—, una entrada totalment monovocàlica. Es tracta del verb palafangar. Si aneu al GDLC hi llegireu: “palafangar v tr AGR Fangar amb la palafanga”. Una palafanga és una espècie de forca de ferro posada al cap d’un mànec per remenar la terra. Prové de pala i de fanga, la qual alhora prové del llatí vanga contaminat per la f de fang. Adjudicar a “palafangar” un “fangar amb la palafanga” no és pas una d’aquelles definicions que un lexicògraf emmarcaria perquè els seus conciutadans el recordessin, però és monovocàlica. De fet, Roger Sarrià diu que li troba una musicalitat sorprenent i admet que serà molt difícil trobar una altra paraula monovocàlica que també sigui definida amb el concurs de la seva única vocal. Repte llançat.

La tensió entre atzar i intencionalitat és una part essencial de l’operació de llegir. Quantes vegades no hem dubtat sobre la intencionalitat d’una idea, d’un vers, d’un paràgraf, d’un personatge? L’atzar vol que palafangar en francès es digui bêcher, monovocàlic en e, i una palafanga en italià sigui una vanga, com en llatí. Lamentablement, ni el diccionari Hachette ni el Zingarelli no els defineixen amb mots que només tinguin es o as. Sembla clar que el monovocalisme de la definició amb què el GDLC ventila el verb palafangar forma part de l’atzar. O així m’ho semblava fins que he anat al DLC de l’Institut d’Estudis Catalans i he assistit a la desfeta del monovocalisme: “palafangar m. Treballar la terra amb la palafanga”. Una definició menys forçada i repetitiva. Millor. He corregut al Fabra i he comprovat que els del IEC ho van treure literalment d’allà. Després he visitat el Coromines i fins i tot he trobat un terme anterior on la A perdia el monopoli vocàlic: palafangua. O sigui que potser el redactor del musical “fangar amb la palafanga” a l’Enciclopèdia no era tan innocent. Potser va trobar que tantes as a la paraula demanaven una certa reciprocitat a la definició. Busco al mateix diccionari altres termes monovocàlics amb moltes as, com ara abacallanar, salamandra, o saragata. Res. Com a màxim, veig que aquest últim té dos sinònims també monovocàlics: soroll, tumult. Després trobo un fals filó —carabassa, carabassada, carabassal, carabassat— definitis tots quatre amb un sol mot tan monovocàlic com ells —respectivament: carbassa, carbassada, carbassal, carbassat—, però no em convencen, perquè més que definicions són remissions i les definicions d’aquest segon quartet —“fruit en pepònide de la carbassera que”— ja no responen a la condició monovocàlica. El mateix passa amb “tafarra f Rabasta”, perquè després rabasta és “banda de cuir que subjecta la sella, etc”. No sé pas si a cap diccionari hi haurà més exemples de monovocalisme integral com el de palafangar, però aquesta vegada el debat entre atzar i intencionalitat acaba amb taules.

D’ascendència

2005-06-23T01:03:00.000+02:00

Aquesta nit de sant Joan, la gent de Política Lingüística i de l’Institut Català de la Dona ens conviden, conxorxats, a llançar barres a les fogueres. Es tractaria, per fi, de cremar la pesada barra antisexista del Distingit/ida amic/iga que ens tractava de barruts i ens barrava el pas a la lectura. Aital proesa, però, té un preu. No és que hagin renunciat a intervenir sobre el llenguatge, sinó que han canviat de tàctica. Un manual anomenat Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua, fa un seguit de propostes per mirar d’esquivar les solucions més feixugues de la correcció política aplicada a l’idioma. Algunes són eficaces i d’altres no funcionen, però és lloable que intentin aplicar-hi un cert sentit comú. La consigna és col·lectivitzar. Allà on es deia els treballadors (barra treballadores, en català barrut) ara proposen el personal o la plantilla; el terme electorat barraria el pas a l’insofrible els/les electors/ores; i de la mateixa manera es proposen termes com el professorat o el jovent (la joventut). La sopa d’all col·lectivitzadora pot funcionar en alguns casos, però no pas en tots. ¿Com poden pretendre que dels fills en diguem la descendència per no discriminar les filles? ¿Com en direm, dels pares i mares: l’ascendència? ¿Què faran, ara, les APA ja reconvertides en AMPA: passar del terme mafiós al feixista de la triple A? Ja posats, ¿per què no ens demanen que anomenem els fills la nostra progènie?

La correcció política aplicada al llenguatge té un cert sentit en l’àmbit de l’escriptura administrativa, fins ara tan barruda que només la llegien els col·lectius que se’n volien queixar. És, sens dubte, assumible referir-se en genèric al cos d’enginyeria o al personal d’infermeria en comptes d’al·ludir a enginyers o infermeres. Tot i això, no sembla gaire aventurat pensar que l’eterna por a la queixa sexista ha impedit invertir les denominacions i proposar obertament un sensat cos d’infermeria, quan l’objecte d’estudi de les professions mèdiques ho hauria fet molt més coherent. La por és enemiga de l’eficàcia lingüística. No cal ser un historiador especialitzat en la Guerra Civil per saber que col·lectivitzar comporta problemes. La solució adoptada per substituir el terme director és equip directiu. Ja respondrà a la realitat, això? De debò hi ha tantes direccions col·legiades? No havíem quedat que el cap i la cap ja funcionaven? És clar que el criteri sembla haver canviat. A ningú se li acudiria feminitzar cap per dir-ne capa; seria un fals derivat. En canvi, sí que ens proposen els femenins professionals que fins ara circulaven invariables: mossa, bidella, bombera, caporala, sergenta, metgessa, jutgessa, pèrita, oficiala o uixera. S’admet, però, que al final seran les al·ludides les que decideixin si volen dir que treballen de bidell —bon dia, sóc la bidell i tinc aquí una missatger que— o bé de bidella —posi’m un llobarro per a mi i un filet per a la bidella—.

D’altres solucions proposades s’entenen en un context jurídic —part demandant per demandant, persona beneficiària per beneficiari— però presenten problemes d’economia lingüística que les allunyaran de l’ús no especialitzat. Ens proposen substituir informàtic per professional de la informàtica. Ara proveu d’imaginar-vos que treballeu en una empresa gran i que el sistema informàtic acaba de col·lapsar-se. Després dels renecs inicials, què demanareu a crits? Un professional de la informàtica? Política lingüística proposa i l’ús disposa.

La Renfe en calces

2005-06-16T01:08:00.000+02:00

Ara que, tres anys i mig després de néixer, les notes al marge de Carles Miró han comès bloguicidi, les paraules i els dies de Teresa Amat (tres anys i gairebé un mes a la xarxa) deuen ser el dietari degà de la blogosfera en català. Llegeixo els comentaris d’Amat gairebé des del seu inici, en maig de 2002. Com que no tinc gaire fe en la blogofília, quan llegeixo un comentari que m’interessa, en comptes de guardar-me’n el link me’l copio sencer i el col·loco en un fitxer Word al disc dur. I la meva carpeta de les paraules i els dies és ben plena. Avui he topat amb un post del passat abril que em va cridar l’atenció per diversos motius. D’entrada, perquè partia d’un joc de paraules, i això sol ja propicia que molts textos acabin a les cavernes del meu arxiu verbívor, però també per altres qüestions: involucrava la Renfe, reflexionava sobre el bilingüisme i apel·lava a la líbido. Teresa Amat ho titulava sense ambages —“Els desenganys dels bilingües”— i després ens informava de l’aparició en les estacions de Renfe d’uns armariets metàl·lics de color gris que duen en un lloc ben visible la paraula CALCES retolada en negre.

El següent paràgraf demostra que Teresa Amat no només és una bona escriptora, sinó que l’hauríem de poder llegir sovint als diaris de pagament: “Jo em vaig emocionar, de debò, quan ho vaig veure. Em vaig dir que ja era hora que a més de posar maquinetes dispensadores de condons als instituts, a les fatxades de les farmàcies i als lavabos de discoteques, també pensessin en les dones que van pel món perdent calces tot anant amunt i avall amb els trajectes de rodalies. És més corrent del que potser ens pensem, això de deixar-se les calces en algun lloc, i llavors, tant si una va com si ve, tant si després de perdre-les té encara alguna cosa a fer o si ha de tornar directament a casa, ja em direu què. ¡Doncs que bé!, vaig pensar durant un instant (esclar que si per posar-te-les haguessis d’anar als tan higiènics vàters renferils, imagineu-vos la proesa). Però no. Evidentment la cosa és molt més prosaica (si el que vaig imaginar en principi no és poesia, ja em direu què és poesia): el rètol vol dir que allò que conté l’armariet en qüestió deuen ser llantes o falques o tascons. ¡Quina decepció!”

En efecte, per més esforços bilingüistes que hi ha esmerçat, aquella antiga Renfe del Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados manté una ànima rematadament monolingüista, i ni els passa per la barretina que els catalanoparlants puguem feminitzar inconscientment els seus calces (falques, del verb calzar, però ja posats, també calzes —aparta de mí este cáliz—). Són coses de la clàssica amplitud de mires espanyola. Falsos amics, en termes lingüístics i no, més interessants quan més freguen territoris incorrectes. Com per exemple, la ramera catalana (el brancatge dels arbres) o la innocent expressió anglesa que definiria la guàrdia urbana barcelonina davant les àrees verdes: posar una multa seria put a fine. Finíssima. És clar que l’univers no acaba a Europa. Com més exòtiques siguin les llengües més fàcil serà trobar-hi alguna coincidència inconvenient. Així, els indis nord-americans muscogui eviten les paraules natives que designen la terra (fákki) i la carn (apíswa) perquè s'assemblen massa a dos verbs malsonants (cardar i pixar) en anglès, la llengua que farà desaparèixer la seva. El mateix els passa als pobres estudiants tailandesos d’anglès: l'adverbi yet sona en llengua tai igual que jed, una de les maneres amb què els locals es refereixen al fornici. El que no especifiquen és si també en diuen així quan la còpula es produeix en un tren i sense treure’s les calces.

Il·lustre Tísner

2005-06-09T19:03:00.000+02:00

Durant tot el mes de maig el Centre Cívic Cotxeres Borrell de Barcelona ha recordat l’enyorat Avel·lí-Artís Gener, Tísner, en el cinquè aniversari de la seva mort. És a dir, que ja portem un lustre sense tan il·lustre personatge. També és prou il·lustrativa la rica manera d’homenatjar-lo que han triat els veïns del que va ser el seu barri: una exposició sobre les seves diverses facetes, recitals lírics, sessions de lectura, un concurs de mots encreuats, la presentació del Laboratori d’arts escèniques que porta el seu nom i una taula rodona final molt i molt rectangular, on vaig tenir el plaer i l’honor d’intervenir, moderats amb eficàcia per Ignasi Janer, al costat de Joaquim Carbó, Jordi Carbonell, David Escamilla, Jordi Finestres, Jordi Fortuny, Prócoro Hernández, Joan Rendé i Pep Sala (a través de pantalla interposada perquè era de concert a Andorra). Quatre dels cinc fills d’en Tísner i la Lluïsa també eren presents a l’auditori. La personalitat polièdrica del mestre Tísner i la seva loquacitat proverbial se’ns va encomanar. Vaig trobar especialment interessant la intervenció de Prócoro Hernández, un periodista mexicà que exerceix de català entre nosaltres i que va fer unes pinzellades molt encertades no pas sobre la influència del món mexicà en l’obra d’en Tísner sinó a l’inrevés, en sostenir que les múltiples activitats de l’autor català també han deixat petja en la cultura mexicana. Esperem que el temps li doni la raó.

Les sis lletres que componen Tísner —tendre amant dels personatges secundaris, Avel·lí Artís-Gener va confegir el seu reeixit pseudònim amb les segones síl·labes dels seus cognoms— oculten missatges ben explícits. TÍSNER et convida sempre a penetrar en tot el que fa (ENTRIS), a deixar la brutícia dels teus prejudicis fora de taula (RENTIS) i finalment a gaudir de la vida a cor què vols (SENTIR). Com que havia nascut el mateix any que mon pare, sempre vaig saber-li l’edat, i per celebrar els seus setanta-cinc anys vaig il·lustrar una entrevista que m’havien encomanat els de la revista “Cultura” amb un acrònim més o menys totalitzador del seu proverbial polifacetisme. Aplicant al mot TÍSNER el notàrikon cabalista, és a dir, prenent-lo com si fos una sigla, T suggereix traductor, I il·lustrador i il·lusionador, S soldat i scrabblista, N novel·lista i ninotaire, E enigmista i escenògraf i R retratista i reporter. En cadascuna d’aquestes activitats excel·lí i ha deixat petja, ja sigui com a introductor dels mots encreuats o l’Scrabble en el nostre àmbit lingüístic, ja com a novel·lista. Al meu entendre, Paraules d’Opòton el vell és una de les millors novel·les catalanes de tots els temps, però hi ha altres obres seves que passaran a la posteritat. La meva favorita, Les dues funcions del circ. Els mexicans coneixen també el seu valor com a escenògraf en la incipient història de la televisió mexicana. La seva filla antropòloga, la Glòria Artís, va explicar com l’havien vingut a buscar els documentalistes d’un reportatge sobre la història de la televisió mexicana perquè tots els professionals els parlaven d’aquell escenògraf català que havia fet tants i tants decorats efímers.

Com ja és sabut, en Tísner era un home de geni i d’enginy. Però les seves divulgadíssimes anècdotes van tot sovint més enllà, perquè parteixen d’un compromís especialment intens. Encara recordo quan em va dir que, en traduir al català Cien años de soledad de Garcia Márquez a petició d’en Gabo, va pensar que la seva feina llavors tan criticada seria plenament actual l’any 2005. No només perquè ningú no trobaria estrany traduir obres de l’espanyol al català —com en efecte succeeix avui— sinó perquè el llavors llunyà any 2005 s’hauria de celebrar —tal com està succeint ara mateix— el centenari de la magnífica novel·la de Caterina Albert/Víctor Català Solitud, és a dir, Cent anys de Solitud, com resa el títol de la traducció tisneriana.

verbgracia@yahoo.es

2005-06-02T19:02:00.000+02:00

Una massa social de dos alumnes encapçalen a la Universitat Autònoma un moviment reivindicatiu al qual ens sumem joiosos des d’aquesta columna. No contents amb reivindicar les filologies i altres estudis d’humanitats que ara semblen qüestionats, demanen “la creació d’una assignatura de Ludolingüística com a primer pas per a la creació d’un Departament d’Estudis i Investigacions Ludolingüístiques”. Els dos éssers verbívors que lideren una reivindicació tan enraonada com aquesta signen amb els anagrames dels seus noms: Leli Vorratxes i Marta Polbín. La publicació des de la qual eleven el seu crit es diu “VERBiGRÀCIA” i el subtítol fa “Publicació Aperiòdica de Ludolingüística”. Ara n’acaben de publicar el número 2, en la tradició dels fulls volants que solien córrer per les facultats de lletres. Naturalment, l’era digital fa de les seves i des de l’adreça electrònica que encapçala aquest article distribueixen la seva publicació en PDF. Demaneu-la.

Ja es veu que el fanzine ludolingüístic de Vorratxes i Polbín té la doble vocació d’historiar i proposar, dos infinitius clau per incidir en la tradició cultural. Aquest segon lliurament divulga l’origen dels primers palíndroms i anagrames coneguts, situats a l’Alexandria ptolomea. Ho fa amb rigor i claredat, revelant les fonts sense caure en deliris erudits, però en el mateix article ja obre la porta a quatre palíndroms contemporanis creats pel dissenyador gràfic Nacho Tururu —entre els quals destaca España, pse , una expressió de desencant en boca de tothom llevat de Patxi López—. La voluntat propositiva de les editores verbigracienques es demostra també a la secció “Màquines proverbials”. S’hi exposa un proverbi de Confuci —Pensar sense estudiar és inútil, estudiar sense pensar és perillós—, se n’estableix l’estructura (A –B= C; B-A= D) i se’n busquen analogies a partir de mètodes aleatoris com ara agafar el primer verb que aparegui a la pàgina X d’un diccionari o demanar a persones diferents que pensin verbs i adjectius. Alguns dels proverbis obtinguts d’aital faisó són: “Cantar sense follar és brut, follar sense cantar és meravellós”; o bé “menjar sense pintar és verd, pintar sense menjar és artístic”. No cal dir que tot just són a l’inici del camí.

En un altre article es reprodueix un sonet tautogramàtic de Quevedo, dedicat a una dama que es deia Antonia i en el qual (gairebé) totes les paraules comencen per A. El primer vers fa “Antes alegre andaba; ahora apenas...” També hi ha seccions amb lapsus linguae catalans —Lingus Lapsuae, en diuen—, el joc de les definicions o enllaços recomanats a Internet. Verb & Gràcia combina amb saviesa el plaer amb el dolor. A banda de les qüestions carnaverbalesques (sic), no menysté la interacció més dolorosa que ofereixen les seccions enigmístiques. Al primer número proposaven uns magnífics MOTS ENCREUBATS de 13x13 tan difícils de resoldre que ningú no ha guanyat el fastuós premi d’un sopar amb les editores al restaurant Paco Meralgo de Barcelona. També proposen anagrames du100s (llegiu docents, esclar). En el primer número una tal ROLLITA ACNÉ ha resultat ser la professora de Teoria de la Literatura NORA CATELLI. En aquest número dos l’enigma es duplica: 1) el DU100 que, tot i no ser de clàssiques, té reminiscències llatines (Justo Sensu) i 2) el DU100 amb nom de carrer (Av. Biel Xorrada). ¿Quins dos eximis professors s’hi deuen amagar? Llarga vida a aquesta publicació aperiòdica de Ludolingüística!

Bona química

2005-05-26T19:01:00.000+02:00

Claudi Mans és un químic lletraferit del qual ja hem parlat alguna altra vegada en aquesta secció per la seva tendència a endinsar-se en la dimensió ludolingüística de les qüestions químiques que divulga. Mans publica articles molt amens sobre la seva disciplina. Són textos ben escrits i estructurats que exploren les analogies més entenedores per exposar processos científics. Textos rigorosos que es fan llegir fins i tot pels qui ja no recorden ni qui va ser Mendelèjev. Ara Mans els acaba de recollir en un volum altament recomanable editat pel Col·legi Oficial de Químics de Catalunya que porta per títol La truita cremada (24 lliçons de Química). Si teniu problemes per trobar-lo us podeu acostar a la magnífica llibreria científica que corona el Cosmocaixa.

D’entre els vint-i-quatre textos del llibre avui vull destacar el que porta per títol “Un mol, poc mol”. Mans hi explora l’ambigüitat que envolta els termes mol (la unitat de mesura de la quantitat de substància que hi ha en un sistema), molaritat, formalitat i normalitat. Ho fa, com sempre, amb analogies encertades i una tècnica narrativa eficaç. Comença matant el lector i el situa davant cinc portes idèntiques custodiades per cinc guardians impertèrrits. Només una de les portes condueix al cobejat paradís dels químics (on ens deu esperar, dic jo, Pompeu Fabra). El difunt lector només pot fer una pregunta i haurà de decidir quina porta travessa en funció de les repostes dels guardians. No hi ha temps per a més. El rellotge avança. Tic tac. I tu, pobre lector, no saps pas per on tirar. De fet, ets mort i en mans d’en Mans, el qual no para de suggerir-te preguntes massa especialitzades que no et servirien de res. Al final del túnel, la llum apareix en forma de pregunta que és, també, resposta: ¿Què et suggereix la paraula molar? Mans, llavors, reprodueix les respostes dels cinc guardians: el primer diu que és un queixal de mamífer; el segon parla d’un municipi del Priorat de 300 habitants; el tercer una tartera quan arriba a la part baixa de la vall, per exemple de Boí, amb pedres que ja no es mouen; el quart parla en un argot en el qual una cosa que mola és una cosa que agrada; finalment, el cinquè assenyala que és un terme que indica la concentració en mols per litre d’una dissolució. Naturalment, la porta que mena al paradís dels químics és la cinquena.

L’article condensa les virtuts de la divulgació científica. Estableix amb claredat la terminologia associada al concepte de molaritat sense obviar-ne la notable evolució experimentada en els últims cinquanta anys. També es permet afegir-hi curiositats ludolingüístiques com ara que antigament en català hi hagués una unitat de mesura anomenada “mola” que designava el cabal d’aigua mínim necessari per fer moure una mola de molí estàndard quan havia de moldre blat per fer farina. Mans acudeix a Coromines per establir que, com a mínim al Bages, una mola equivalia a 7439 m3 per dia, és a dir 86 litres per segon. Després ho relaciona tot. Ens explica que en un litre d’aigua (d’un quilo de massa) hi ha 55,55 mols d’aigua perquè un mol d’aigua té una massa de 18 grams. I aquests càlculs el porten a establir la següent equivalència: 1 mola = 4783 mols. Finalment, Mans conclou que: “un mol d’aigua mol si passa pel molí junt amb 4782 mols més cada segon. Si no, no mol. Un sol mol no mol. . . o, almenys, molt no mol”. Els articles de Mans són esmolats i molen amb eficàcia els prejudicis que separen ciències i lletres. En calen molts i moltes, de Mans, perquè no se’ns cremin totes les truites!

D’escola italiana: Fortuny, Hidalgo, Parisi

2005-05-19T18:52:00.000+02:00

Escola italiana és el títol del primer poemari del gran Josep Pedrals, però serveix aquí per descriure el moment tan especial que viu l’enigmística en castellà. Demà, dia 20/05/2005 a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia es presenten els tres volums inaugurals de la primera col·lecció d’enigmística en castellà, editada per Octaedro. Naturalment, a les 20:05 de la vesprada. A més, Jordi Fortuny acaba de publicar un nou llibre amb les seves creacions ludolingüístiques: Crucigramas nunca vistos y charadas sabrosonas cocidas a juego lento (Óptima). Avalat pel poeta Valentí Gómez i Oliver, autor del flamant Or verd (62/Empúries), Fortuny s’endinsa en la tradició enigmística italiana per la via pràctica. En un llibre-joia de primera magnitud, no només ens obsequia amb crucigrames inèdits farcits de calamburs, anagrames i paronomàsies, sinó que s’endinsa en la pista italiana. Explica el complex procés d’elaboració de les xarades segons la tradició enigmística italiana i s’arromanga. A partir d’una frase que Fortuny creu recordar haver llegit en un text de Julián Ríos, aventura que “todos los cominos llevan aroma” i es llança a compondre xarades en castellà que freguen l’excel·lència poètica: “Si la estrella más brillante/ cae de forma azarosa,/ aunque la llamen honrosa/ su muerte es horripilante”. Tant se val si n’endevines o no la solució (sol, dado, soldado). “¿Auxilio, dices que quieres?/ Sólo lo dan las mujeres/ intuyo” (sos-pecho). Les xarades de Fortuny són poemes que traslladen el joc als territoris del foc. Aquest ex cuiner a Ciutadella de Menorca (restaurant Unicorn) cuina a joc lent la tradició italiana en llengua castellana. Mereix molta més atenció de la que pensàvem dispensar-li a la platja o al tren. En Fortuny és hereu de l’agudesa i art de l’enginy al qual al·ludia Gracián.

Rafael Hidalgo i Beatrice Parisi són els directors i traductors de la col·lecció “Palabras en juego” que l’editor Juan León ha decidit llançar des d’Octaedro. També signen el llibre que obre la col·lecció: un Diccionario de enigmística que situa el lector en aquest territori ignot en llengua castellana. La seva és una obra divulgativa i molt didàctica sobre aquesta modalitat tan italiana, tot i que també es fan ressò del camí recorregut per l’enigmística catalana. Dels tres llibres inicials que demà es presenten en societat, potser el més complex de traduir ha estat Lecciones de enigmística de Stefano Bartezzaghi. El gran especialista de La Repubblica, fill d’un popular enigmista i deixeble d’Umberto Eco, fa un recorregut apassionant pels processos que utilitzen els creadors d’enigmes. La simple enumeració dels infinitius que descriuen els quatre processos principals de composició enigmística ens donarà una idea de la importància de l’obra: 1) començar, desconnectar, repetir, lligar, plasmar, invertir, desenvolupar, encreuar, seccionar, combinar; 2) lletrejar, completar, reconstruir, comprendre, interpretar, equivocar-se, descarrilar, desplegar, ampliar, contraure; 3) amagar, definir, descriure, distreure, uniformar, llimar, renunciar; 4) encaixar, ensumar, conjecturar, consultar, imaginar, ¿renunciar?

Naturalment, tots aquests infinitius van exemplificats, en italià per Bartezzaghi i en castellà per Hidalgo & Parisi. Traduir literalment exemples enigmístics és pràcticament impossible, però els responsables de les versions espanyola i italiana del portal www.verbalia.com han estat capaços de trobar exemples en castellà que reprodueixin els principals mecanismes de la riquíssima tradició enigmística italiana. Demà 20/05/2005 seré al seu costat a les 20:05.

La perla de Shakespeare

2005-05-12T18:51:00.000+02:00

Abans d’explicar els detalls de l’extraordinària coincidència verbívora a la qual al·ludeix el títol caldrà establir-ne el context. Nicholas Lezard és el crític a qui el diari britànic The Guardian va encarregar la ressenya de l’assaig Power and Glory d’Adam Nicolson (Harper Perennial). El llibre de Nicolson descriu la societat anglesa de la qual va sorgir la famosa traducció bíblica de la King James Bible, tal com l’autor ens aclareix des del mateix subtítol: Jacobean England and the making of the King James Bible. La traducció de la Bíblia que Jaume I d’Anglaterra va auspiciar en 1611 encara ara és la versió de les sagrades escriptures que l’Església Anglicana considera oficial. El seu model de llengua té grans defensors entre els lletraferits anglòfils, tot i els anacronismes que el pas de quatre segles permeten suposar-li. Nicolson el compara amb el llenguatge de la New English Bible —la versió que sona a les actuals esglésies del país de Carles i Camil·la— i troba que no hi ha color. És a dir, que la moderna és una versió molt descolorida. De fet, TS Eliot ja es va despatxar a gust contra ella, titllant-la de contenir elements “vulgars, trivials i pedants”. Nicolson afegeix que “l’aplanament de llenguatge és també un aplanament de significat. Un llenguatge que no manté la tensió amb la seva significació o que es mostra delerós de ser acceptable per a una consciència moderna és un llenguatge que ja no pot transportar la càrrega que la Bíblia requereix. Ras i curt, ha perdut autoritat. És una forma morta de llenguatge”. No sé pas què opinaria Nicolson de les múltiples versions simplificades del Quixot i altres clàssics que omplen enguany les llibreries, però la seva reflexió és pertinent i inquietant. Aplicada a una llengua com la nostra, que té problemes perpetus de pervivència, resulta devastadora.

Establert, doncs, el context en el qual Nicholas Lezard divulga l’anunciada perla verbívora sobre Shakespeare, tradueixo el primer paràgraf de la seva ressenya: “L’única cosa que tothom sap sobre la King James Bible és que Shakespeare devia ficar cullerada en la traducció. L’any 1610, quan el Comitè Revisor es va reunir al Stationer’s Hall de Londres per preparar la publicació de l’any següent, Shakespeare tenia 46 anys; la paraula 46ena des de l’inici del 46è salm i el 46è mot comptat des del final són shake i spear respectivament”. Shake vol dir agitar i spear travessar amb una llança. L’extraordinària coincidència amb el nom de Shakespeare ha agitat el cor ludolingüístic dels lletraferits anglòfons. Val a dir que com a primer paràgraf de ressenya és una mica exhibicionista, però el crític recondueix posteriorment l’article, tot titllant la coincidència de freakish i assenyalant que Adam Nicolson no esmenta en cap moment el salm 46.

La troballa del shake & spear empeny qualsevol esperit mínimament inquiet cap al salm 46 de la Bíblia. Jo n’he triat dues versions catalanes que difereixen fins i tot en el títol. Segons la Bíblia de Montserrat el salm 46 fa “Déu fortalesa del seu poble”; segons la Bíblia Catalana Interconfessional “Déu és el nostre castell de refugi”. Les paraules catalanes situades en la 46ena posició per davant i per darrere del salm 46 són, en el cas montserratí EXÈRCITS i HA, i en el cas interconfessional RIU i ARREU. A quins autors nostrats remeten? Qui és qui en la literatura catalana que Exèrcits Ha? Qui Riu Arreu? Qui és el nostre Shakespeare?

El Bersaglio d’Eco i l’Scrabble

2005-05-05T18:50:00.000+02:00

A La misteriosa flama de la Reina Loana el gran Umberto Eco, inexplicablement entestat a fer de novel·lista, treballa d’una manera molt intensa els ressorts de la memòria. La idea és recuperar la memòria perduda a partir de records del passat, des de pel·lícules a dibuixos, passant per tota mena d’objectes, en una espècie de partida de Memory permanent. En un moment determinat, tot rememorant el capó i la pasta reial, el desmemoriat protagonista diu: “No havia recordat el gust de la pasta reial: només el nom. Com en aquell joc d’enigmística que es diu Bersaglio: taula s’ha de relacionar amb cadira o menjar o sopa. A mi em feia pensar en la pasta reial, sempre per associacions entre paraules”. Com que, tot i la meva patologia verbívora, mai abans no havia sentit a parlar d’aquest joc, m’he apressat a documentar-me amb els meus experts de capçalera en enigmística italiana: Beatrice Parisi i Rafael Hidalgo. Un bersaglio en italià és una diana, o millor el centre de la diana, però en l’àmbit enigmístic el Bersaglio és un format de joc popularitzat pel conegudíssim setmanari La Settimana Enigmistica consistent en l’ordenació, segons una certa lògica, d’una sèrie de paraules que acaben formant part d’una diana. Els criteris d’aquesta ordenació varien. Pot ser l’ordre alfabètic, l’afinitat semàntica, els anagrames, per canvi de lletra, mil criteris. La qüestió és que els mots proposats sempre acaben jerarquitzats d’una manera determinada que el lector ha de descobrir, i que en la representació gràfica la diana pren cos. Beatrice Parisi opina que el Bersaglio és un joc prou simple, un d’aquells jocs de tipus mecànic que complementen els jocs més sofisticats a les revistes especialitzades. El que passa, afegeix, és que sortir a La Settimana imprimeix caracter, entre altres coses perquè els jocs són els mateixos des de fa dècades, i això sol ja els transforma en clàssics.

El mateix succeix ja entre els catalans amb una de les seccions que Miquel Sesé signa cada dia a les pàgines de passatemps de l’AVUI. Aquest diari és un dels pocs rotatius europeus que manté una secció diària d’Scrabble. Els catalans som lletraferits de mena, i pel que sembla a alguns els agrada que els fereixin lletra a lletra, com és el cas d’aquest clàssic dels jocs de tauler. Potser això explica que aquest cap de setmana se celebri a Viladecavalls el primer Campionat Mundial d’Scrabble en Català, amb participants d’arreu dels Països Catalans. Ho organitza la Unió Faristolaire, una entitat independent liderada pels mestres escrablistes Josep Maria Martí i Ernest Teniente, però el campionat compta amb diversos suports institucionals, entre els quals l’ajuntament de Viladecavalls i la Secretaria de Política Lingüística, que garanteixen premis prou sucosos per als guanyadors. També Enciclopèdia i aquest diari hi col·laboren, i el portal Vilaweb retransmetrà la final en directe arreu del món. És, per tant, un bon moment per recordar a qui devem que avui aquest clàssic dels jocs existeixi també en català. Ho devem a la perseverança del ludòleg Oriol Comas i Coma. Ara fa quinze anys va persuadir l’editor Borràs perquè li encarregués la versió catalana del joc i després la va dur a terme en col·laboració amb el professor Lluís de Yzaguirre. Per un d’aquells atzars de l’existència, aquest Campionat Mundial d’Scrabble en Català coincideix en el temps amb la publicació d’un veritable vademècum dels millors jocs del món: El món en jocs, d’Oriol Comas (La Magrana i RBA). Entre el centenar llarg de jocs indispensables que Comas recull a la seva obra magna, només n’hi ha un centrat en el llenguatge: l’Scrabble.