Tenim sort. Ha sortit el segon volum d'una exòtica iniciativa editorial que farà furor entre l'ampli públic lector de les obres del solista Coromines, el duet Alcover-Moll o d'altres novel·listes del gènere lexicogràfic. Es tracta de l'exhaustiva Paremiologia catalana comparada (II B-CEC) de Sebastià Farnés (Columna, 1993). L'avi de Maria Aurèlia Capmany es va passar la vida recollint el material que ara fa possible aquesta edició. Farnés ja havia donat a la impremta un primer volum d'aquesta obra a primers de segle —Assaig de pcc (Ilustració catalana, 1913)— en el qual defensava "parèmia" per denominar refertes, dites, ditxos, refranys, adagis, proverbis, màximes, sentències, aforismes, etc. La iniciativa havia quedat estroncada fins que l'empenta de la il·lustre néta va impulsar l'edició d'aquesta obra singular en la qual les parèmies van ordenades alfabèticament segons un mot interior clau.
Les parèmies són petits cristalls de saviesa popular que totes les llengües contenen i sovint comparteixen. El seu ús és una reivindicació espontània del plagi instituït en tradició i sol demostrar el do de l'oportunitat de l'usuari. El segon volum del Farnés conté alguns d'aquests cristalls preciosos. Així per exemple, descobrim la imatge més aviat garrepa que els lleidatans tenen de Balaguer: "Si vas a Balaguer, esmorza primer" (B58), ampliada amb "si hi vas a dinà, emporta-t'en el pà i si hi has de fer nit, emporta-t'en el llit". Si fem cas del refranyer comparat, la capital de la Noguera hauria d'agermanar-se amb la vila espanyola de Santiñena, la portuguesa d'Abrantes i l'occitana de Montpeller. Les parèmies equivalents són ben clares: "En Santiñena, villa plena, quien no trae no cena", "Antes que yantes, no pases de Abrantes" i "Conbit de Mounpeller, conbido á l'escailler". Som en la franja cruel del refranyer.
És clar que també hi ha parèmies que serveixen per a activitats allunyades de l'insult directe. Són la cara constructiva de la tradició oral. En aquest segon volum del Farnés n'hi ha unes quantes més útils que un consell assessor. La B1646, per exemple, li hauria fet molt bé a Mikimoto abans del programa dels trons sobre la Infanta: "les bromes porten aigua". La C1655, per la seva banda, podria ser l'únic consell possible en els temps de crisi que corren, sobretot després que La Caixa hagi aconseguit que tothom hipotequi alegrement la casa que havia estat vint anys a pagar. La parèmia en qüestió planteja el problema i ens ofereix una solució contundent: "Què ham de fer? —Vendre la casa i anar a lloguer". També en la tèrbola trajectòria sindical posterior a la vaga del "no em vaga fer-ne", la parèmia C388 brilla amb llum pròpia: "no es pot ésser cambrer i seure a taula".
He de reconèixer amb el cap cot i l'ànim confús que un dels meus programes favorits de TV ara fa vint anys era "El Refranero" de l'acadèmic Joaquín Calvo Sotelo. Per això ara m'ha sobtat descobrir que l'excel·lent programa dels diumenges de Xavier Solà a Catalunya Ràdio —on desenvolupa el popular "complot dels oients"—, acaba amb un miniconcurs sobre una parèmia extreta del Farnés que Josep Maria Pujol explica i els infatigables concursaires endevinen. El premi setmanal de "Parèmies a quarts d'una" és, justament, un exemplar del Farnés. No voldria acabar sense esmentar les parèmies més brillants d'aquest segon volum del Farnés. Són les relatives a la qüestió nacional. Entre les recollides amb el mot clau "ceba" n'hi ha de fantàstiques. Des de les protomacrobiòtiques ("A on entra la ceba, no entra el doctor" C2032) fins a les paranormals tipus JJ Benítez ("El que menja ceba no tremola després de mort" C2044). És clar que el debat resulta intens i contradictori, com sempre quan toquem la ceba. Així, mentre la C2041 queda bé amb tothom ("La ceba al matí és or, a la tarda plata i al vespre mata"), la C2042 es manifesta amb tebior ("La ceba bullida allarga la vida") i la C2043 amb absoluta resolució ("La ceba crua fa alçar la cua").
diumenge, 27 de febrer del 1994
diumenge, 20 de febrer del 1994
D'harems i orgies
Fa uns quants mesos la lectura d'uns papers biogràfics d'Italo Svevo —alumne de Joyce i autor de Senilità i La coscienza di Zeno — ens suggeria l'elaboració d'un nou joc enigmístic que vam batejar com els mots harem. Svevo en realitat es deia Ettore Schmitz i oferia una curiosa raó per a l'adopció del seu pseudònim: sempre li havia semblat que la pobra "i" del seu cognom germànic restava sola i perduda emmig de la mitja dotzena d'agressives consonants que l'envoltaven. Per això Schmitz va esdevenir Svevo. Per respecte a les minories. Per tant els mots harem van ser definits com aquells que presenten una sola vocal amb tres o més consonants i viceversa. Schmitz, en concret, és un harem i6.
La ulterior tramesa de mots harem en català per part dels lectors ja va ser comentada des d'aquestes mateixes ratlles. Algunes formes verbals —quèieu (q5), obeíeu (b5), eixíeu (x5)— van esdevenir les primeres dames dels harems poligàmics, mentre que els plurals —especialment els acabats en -scs— dominaven el panorama dels harems poliàndrics —bruscs (u5), frescs (e5), troncs (o5)—. Però el veritable crack dels harems va ser un cognom germànic que ressona com un esternut: els Schwartz (a7). L'harem dels Schwartz agermanava l'escriptor i polític conservador espanyol Fernando Schwartz, un matemàtic francès anomenat Laurent Schwartz, l'escriptor i humorista francès Raymond Schwartz, el físic nord-americà Melvin Schwartz —premi Nobel de física el 1988—, el novel·lista holandès J.M.W. Schwartz i la incògnita del presumpte metge que devia batejar la síndrome de Schwartz-Bartter. Totes aquestes aportacions queden ara corregides i augmentades per la tramesa per part de Josep Abellán (Barcelona) d'una fotocòpia de la guia telefònica de Frankfurt am Main. A la pàgina 842 de l'esmentada guia hi consten trenta-vuit nous components de l'harem Schwartz, a banda de nombrosos succedanis que no acaben de donar la talla (com Schwarte, Schwartze, Schwartzkopff, Schwarz...)
El més curiós del cas és que Abellán destaca un parell d'aquests dignes ciutadans alemanys: Ernst Schwartz (90 Battenberger Weg 28) i Frank Schwartz (80 Palleske-29). Tots dos ostenten els harems més ben assortits del clan Schwartz, perquè contenen 11 consonants per 2 vocals. La iniciativa d'Abellán obre noves perspectives enigmístiques per al mecanisme de l'harem, perquè passa dels valors absoluts als relatius. La proporció d'aquests dos campions dels harems és clara: onze consonants per dues vocals fan una proporció de 5.5. Naturalment, inferior al 7 (7/1) del Schwartz pelat i també inferior al 6 del Schmidt, Tertsch o Trenchs però superior al 5 de Cruyff i al 4 de Stich. A més, en aquest cas la dificultat creix proporcionalment a la longitud.
El sistema proporcional aplicat als mots harem ens permet saltar a les frases harem, amb la qual cosa tornem a la línia clara que componen els mots de la llengua en detriment dels noms propis més o menys exòtics. Passem, en definitiva, de l'harem a l'orgia. Així, la intensitat orgiàstica d'una frase dependrà de la relació entre vocals i consonants. Per exemple, la frase "crancs frescs i grills lloscs" presentaria un grau orgiàstic 4 (20 consonants per a només 5 vocals). Els valors comencen a ser notables a partir de 3, tot i que en frases llargues la dificultat de mantenir això tan comercial del 3 per 1 es francament alta. Analitzem, per anar fent boca, la frase de més de 200 lletres que ens envia el mateix Josep Abellán: "Pobrets, sants crancs blancs amb tons grocs tots morts pels troncs llençats dels ponts trontollosos pels assassins transvestits assessorats per grans ments malaltisses, sagnants animals recollits en llençols verds transportats fins lluny". La proporció, malgrat aquesta sintaxi llastada que exhibeixen tants mecanismes de l'enigmística, no arriba a la promiscuïtat desitjada: és una frase orgiàstica de grau 2.67. Si ens voleu explicar les vostres orgies, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
La ulterior tramesa de mots harem en català per part dels lectors ja va ser comentada des d'aquestes mateixes ratlles. Algunes formes verbals —quèieu (q5), obeíeu (b5), eixíeu (x5)— van esdevenir les primeres dames dels harems poligàmics, mentre que els plurals —especialment els acabats en -scs— dominaven el panorama dels harems poliàndrics —bruscs (u5), frescs (e5), troncs (o5)—. Però el veritable crack dels harems va ser un cognom germànic que ressona com un esternut: els Schwartz (a7). L'harem dels Schwartz agermanava l'escriptor i polític conservador espanyol Fernando Schwartz, un matemàtic francès anomenat Laurent Schwartz, l'escriptor i humorista francès Raymond Schwartz, el físic nord-americà Melvin Schwartz —premi Nobel de física el 1988—, el novel·lista holandès J.M.W. Schwartz i la incògnita del presumpte metge que devia batejar la síndrome de Schwartz-Bartter. Totes aquestes aportacions queden ara corregides i augmentades per la tramesa per part de Josep Abellán (Barcelona) d'una fotocòpia de la guia telefònica de Frankfurt am Main. A la pàgina 842 de l'esmentada guia hi consten trenta-vuit nous components de l'harem Schwartz, a banda de nombrosos succedanis que no acaben de donar la talla (com Schwarte, Schwartze, Schwartzkopff, Schwarz...)
El més curiós del cas és que Abellán destaca un parell d'aquests dignes ciutadans alemanys: Ernst Schwartz (90 Battenberger Weg 28) i Frank Schwartz (80 Palleske-29). Tots dos ostenten els harems més ben assortits del clan Schwartz, perquè contenen 11 consonants per 2 vocals. La iniciativa d'Abellán obre noves perspectives enigmístiques per al mecanisme de l'harem, perquè passa dels valors absoluts als relatius. La proporció d'aquests dos campions dels harems és clara: onze consonants per dues vocals fan una proporció de 5.5. Naturalment, inferior al 7 (7/1) del Schwartz pelat i també inferior al 6 del Schmidt, Tertsch o Trenchs però superior al 5 de Cruyff i al 4 de Stich. A més, en aquest cas la dificultat creix proporcionalment a la longitud.
El sistema proporcional aplicat als mots harem ens permet saltar a les frases harem, amb la qual cosa tornem a la línia clara que componen els mots de la llengua en detriment dels noms propis més o menys exòtics. Passem, en definitiva, de l'harem a l'orgia. Així, la intensitat orgiàstica d'una frase dependrà de la relació entre vocals i consonants. Per exemple, la frase "crancs frescs i grills lloscs" presentaria un grau orgiàstic 4 (20 consonants per a només 5 vocals). Els valors comencen a ser notables a partir de 3, tot i que en frases llargues la dificultat de mantenir això tan comercial del 3 per 1 es francament alta. Analitzem, per anar fent boca, la frase de més de 200 lletres que ens envia el mateix Josep Abellán: "Pobrets, sants crancs blancs amb tons grocs tots morts pels troncs llençats dels ponts trontollosos pels assassins transvestits assessorats per grans ments malaltisses, sagnants animals recollits en llençols verds transportats fins lluny". La proporció, malgrat aquesta sintaxi llastada que exhibeixen tants mecanismes de l'enigmística, no arriba a la promiscuïtat desitjada: és una frase orgiàstica de grau 2.67. Si ens voleu explicar les vostres orgies, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
diumenge, 13 de febrer del 1994
Encadenats
El van inventar els italians l'any 50, tot i que després se n'ha descobert un precedent xinès, i avui l'anomenen cadenat (lucchetto). És una variant de la xarada basat en un mot que acaba amb el mateix grup de lletres amb el qual comença un altra —com ara penQUIN/QUINes—. Si fem desaparèixer allò que tenen en comú —quin— i unim els dos residus —pen i es— obtenim una nova paraula —penes—. El joc es popularitzà durant els anys 50 a les revistes d'enigmística. Sembla que els italians, que no han oblidat mai Quintilià, van trigar molts anys a posar-se d'acord sobre el nom que devia rebre aquesta nova modalitat de xarada (el·líptica? encadenada amb descart central? desencadenada? doble? semixarada? circumcisa?). L'any 1963, mentre nosaltres vivíem el boom demogràfic provocat per la gran nevada del 62, els enigmistes italians es van posar finalment d'acord en el nom i la cosa aquesta dels lucchetti ha prosperat fins al punt que Salvatore Chierchia —un escriptor vinculat al grup italià oplepo que ha crescut a l'ombra d'Italo Calvino, en imitació de l'oulipo francès— va publicar una novel·leta basada en un cadenat interminable que feia avançar la narració com en una cinta de Moebius (L'autogenito, publicada al número 3-4 de Il Caffè el juny de 1981).
El joc era minoritari, però força plaent. El veritable esclat dels lucchetti es va produir l'any 1987 quan el noruec Karl Strong va inventar-ne la modalitat onomàstica. Així, del sobtat maridatge entre el mític capità Horace Nelson i del líder sudafricà Nelson Mandela sorgia un hipotètic Horace Mandela. La cosa és senzilla. En aquestes noces sorprenents l'enigmista només actua d'alcavot. L'alquímia dels noms fa la resta. Així, ajuntant Santa Klaus i Klaus Kinski apareix una admirable Santa Kinski. La pacient Anna Frank pot fer parella amb el foll Frank Zappa i de la combinació explosiva d'Elton John amb John Lennon en sorgiria un andrògin Elton Lennon. No cal especular gaire per descobrir com acabaria un duet entre Victòria dels Àngels i Àngels Gonyalons o uns cors entre Boy george & george michael & michael jackson & jackson Browne.
La gràcia d'aquests encadenats rau en les seves variants. D'una banda les cadenes que uneixen, per exemple, un cantautor a un jugador de golf, passant per dos reconeguts escriptors: Bob Dylan & Dylan Thomas & Thomas Bernhard & Bernhard Langer. O bé, més modestament, un bisbe i un periodista: Ricard Maria Carles & Carles Salvador & Salvador Alsius. D'altra banda, els curtcircuits. Com el que formen els actors James Dean & Dean Martin amb el científic Martin Gardner, que té la gràcia de desembocar en un altre actor: James Gardner. Entre els de grau 3 destaquen els actors John Glenn & Glenn Ford —que donen peu a John Ford— i el músic Lluís Claret i el dissenyador Claret Serrahima —que donen pas a Lluís Serrahima—.
Després n'hi ha de cacofònics (Carl Lewis + Lewis Carroll = Carl Carroll), d'aproximatius (Joan Pera + Pere Tàpies = Joan Tàpia) i de simètrics (Sito Pons & Ponç Pons & Ponç Pilat conformen un triumvirat que desemboca en un galàctic Sito Pilat). La qüestió és lligar. Entre els encadenadors italians va agafar notorietat una de les perruqueres esmentades als títols de crèdit de la pel·lícula "Barry Lindon" de Stanley Kubrick (1975), perquè es deia Joyce James i permetia dos encadenats notables. D'una banda el tautològic i xacobeo James Joyce + Joyce James = James James; d'altra banda, la cadena circular Henry James + James Joyce + Joyce James = Henry James, que reforça la identitat de l'autor de Els papers d'Aspern.. Les combinacions són prou àmplies com per fer-ne una nova àlgebra dels noms. I prou misterioses. Si els responsables d'Anagrama van pensar en Quim Monzó per presentar el llibre del Gran Wyoming perquè aquest es diu Monzón, ¿com és que els de la Freixenet no el van fer sortir aquest Nadal al costat de la Basinger, que també es diu Kim?
Quan trobeu encadenats onomàstics, envieu-los a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
El joc era minoritari, però força plaent. El veritable esclat dels lucchetti es va produir l'any 1987 quan el noruec Karl Strong va inventar-ne la modalitat onomàstica. Així, del sobtat maridatge entre el mític capità Horace Nelson i del líder sudafricà Nelson Mandela sorgia un hipotètic Horace Mandela. La cosa és senzilla. En aquestes noces sorprenents l'enigmista només actua d'alcavot. L'alquímia dels noms fa la resta. Així, ajuntant Santa Klaus i Klaus Kinski apareix una admirable Santa Kinski. La pacient Anna Frank pot fer parella amb el foll Frank Zappa i de la combinació explosiva d'Elton John amb John Lennon en sorgiria un andrògin Elton Lennon. No cal especular gaire per descobrir com acabaria un duet entre Victòria dels Àngels i Àngels Gonyalons o uns cors entre Boy george & george michael & michael jackson & jackson Browne.
La gràcia d'aquests encadenats rau en les seves variants. D'una banda les cadenes que uneixen, per exemple, un cantautor a un jugador de golf, passant per dos reconeguts escriptors: Bob Dylan & Dylan Thomas & Thomas Bernhard & Bernhard Langer. O bé, més modestament, un bisbe i un periodista: Ricard Maria Carles & Carles Salvador & Salvador Alsius. D'altra banda, els curtcircuits. Com el que formen els actors James Dean & Dean Martin amb el científic Martin Gardner, que té la gràcia de desembocar en un altre actor: James Gardner. Entre els de grau 3 destaquen els actors John Glenn & Glenn Ford —que donen peu a John Ford— i el músic Lluís Claret i el dissenyador Claret Serrahima —que donen pas a Lluís Serrahima—.
Després n'hi ha de cacofònics (Carl Lewis + Lewis Carroll = Carl Carroll), d'aproximatius (Joan Pera + Pere Tàpies = Joan Tàpia) i de simètrics (Sito Pons & Ponç Pons & Ponç Pilat conformen un triumvirat que desemboca en un galàctic Sito Pilat). La qüestió és lligar. Entre els encadenadors italians va agafar notorietat una de les perruqueres esmentades als títols de crèdit de la pel·lícula "Barry Lindon" de Stanley Kubrick (1975), perquè es deia Joyce James i permetia dos encadenats notables. D'una banda el tautològic i xacobeo James Joyce + Joyce James = James James; d'altra banda, la cadena circular Henry James + James Joyce + Joyce James = Henry James, que reforça la identitat de l'autor de Els papers d'Aspern.. Les combinacions són prou àmplies com per fer-ne una nova àlgebra dels noms. I prou misterioses. Si els responsables d'Anagrama van pensar en Quim Monzó per presentar el llibre del Gran Wyoming perquè aquest es diu Monzón, ¿com és que els de la Freixenet no el van fer sortir aquest Nadal al costat de la Basinger, que també es diu Kim?
Quan trobeu encadenats onomàstics, envieu-los a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
diumenge, 6 de febrer del 1994
New York Times
Amb poques setmanes de diferència, el diari més influent de Nova York ha sofert tres baixes de consideració que encara ara fan anar de corcoll a molts dels seus lectors. Han canviat el crític de cinema, el de restaurants i l'enigmista que signa els mots encreuats diaris. L'únic canvi del tot inevitable era aquest darrer. Resulta que el venerable Eugene T. Malenska va morir el passat agost als 77 anys després de més de quaranta anys de mots encreuats diaris. El debut de Will Shortz no es va produir fins el proppassat 21 de novembre, probablement perquè Malenska havia deixat tres mesos de feina feta, però també perquè hi ha hagut un autèntic càsting a l'hora de triar el successor. Shortz, de només 41 anys, esdevé així el quart home en la història dels mots encreuats del "New York Times".
Alguns diaris han presentat el seu fitxatge com l'assalt d'un jovenet a la Casa Blanca de l'enigmística. Rich Cohen, per exemple, escrivia a primers de desembre al "New York Observer" que el triomf de Shortz implicava el de tot un nou estil —batejat pels especialistes com Mainstream— en el qual es bandejaven sistemàticament els clixés de sempre (suposem que per tal d'inventar-ne de nous). Cohen donava un tractament ben groc a la notícia, en comparar la pujada de Shortz al poder amb la decisió del Concili Vaticà II el 1963 de permetre dir missa en anglès, a més d'en llatí. Les primeres declaracions per a la CBS de Shortz en prendre possessió van per aquí: "Portarem els mots encreuats a la gent perquè un joc que practiquen 50 milions d'americans cada dia no pot ser cosa d'excèntrics". El titular amb què Cohen obria la notícia és prou eloqüent: "Adéu, emú! Hola, Devo!". Si l'emú és un vell amic de les graelles en totes les llengües (com l'icac, l'agà, l'ulà i Ur), Devo és un grup musical dels setanta que devia marcar profundament l'adolescència de Shortz, perquè el va triar per a la primera paraula horitzontal de l'encreuat en el dia del seu debut.
Conec Will Shortz des de fa dos anys, quan encara era l'editor de la magnífica revista de jocs "Games". Resseguidor incansable de tot allò que fa olor a jocs de paraules, va assabentar-se atzarosament de la publicació del meu Manual d'enigmística (Columna, 1991) i em va escriure per saber com el podria aconseguir. No cal dir que li'l vaig enviar de franc, amb una llarga sinopsi en anglès dels continguts del llibre. Després he sabut que el Manual era el primer llibre en català que entrava a la seva impressionant biblioteca enigmística, d'uns 12.000 títols catalogats en 26 apartats monogràfics (tal com consta en un inventari que ell mateix autoedita cada sis mesos amb el títol de Puzzleana). Però aquesta fastuosa biblioteca no és la seva única particularitat. Resulta que, fruit del deliciós virus interdisciplinar que assotà els plans d'estudis nord-americans dels setanta, Will Shortz és l'únic historiador del món llicenciat en enigmística per la Universitat d'Indiana. El seu títol, en concret, és unbachelor's degree in enigmatology. Quina enveja!
De manera que la cosa ja li ve de lluny. Ara que ha esdevingut popular i que l'han entrevistat a tots els magazins de la TV americana, s'ha sabut que Shortz viu sol com un monjo a tres quarts d'hora en tren de Manhattan, reclós amb els seus llibres en una casa de vuit habitacions a Pleasantville. De tant en tant, quan es vol distreure de la graella del dia, baixa al pis de baix i fa una partida en un pin-ball dels anys 50 anomenat Crossword. Després torna a les seves definicions. De fet, ell només defineix. Un centenar de constructors de graelles treballen per a ell esporàdicament i una vintena de forma regular, de manera que té prou material on triar abans de posar-se a la feina. Això sí, un cop l'any construeix una graella ell solet, per mantenir l'agilitat i no perdre els bons costums. És repugnantment curiós que els millors clixés d'aquelles lletres que bramava Nino Bravo continuin vigents, perquè és evident que "cuando Dios hiso el Edén, pensó en América".
Alguns diaris han presentat el seu fitxatge com l'assalt d'un jovenet a la Casa Blanca de l'enigmística. Rich Cohen, per exemple, escrivia a primers de desembre al "New York Observer" que el triomf de Shortz implicava el de tot un nou estil —batejat pels especialistes com Mainstream— en el qual es bandejaven sistemàticament els clixés de sempre (suposem que per tal d'inventar-ne de nous). Cohen donava un tractament ben groc a la notícia, en comparar la pujada de Shortz al poder amb la decisió del Concili Vaticà II el 1963 de permetre dir missa en anglès, a més d'en llatí. Les primeres declaracions per a la CBS de Shortz en prendre possessió van per aquí: "Portarem els mots encreuats a la gent perquè un joc que practiquen 50 milions d'americans cada dia no pot ser cosa d'excèntrics". El titular amb què Cohen obria la notícia és prou eloqüent: "Adéu, emú! Hola, Devo!". Si l'emú és un vell amic de les graelles en totes les llengües (com l'icac, l'agà, l'ulà i Ur), Devo és un grup musical dels setanta que devia marcar profundament l'adolescència de Shortz, perquè el va triar per a la primera paraula horitzontal de l'encreuat en el dia del seu debut.
Conec Will Shortz des de fa dos anys, quan encara era l'editor de la magnífica revista de jocs "Games". Resseguidor incansable de tot allò que fa olor a jocs de paraules, va assabentar-se atzarosament de la publicació del meu Manual d'enigmística (Columna, 1991) i em va escriure per saber com el podria aconseguir. No cal dir que li'l vaig enviar de franc, amb una llarga sinopsi en anglès dels continguts del llibre. Després he sabut que el Manual era el primer llibre en català que entrava a la seva impressionant biblioteca enigmística, d'uns 12.000 títols catalogats en 26 apartats monogràfics (tal com consta en un inventari que ell mateix autoedita cada sis mesos amb el títol de Puzzleana). Però aquesta fastuosa biblioteca no és la seva única particularitat. Resulta que, fruit del deliciós virus interdisciplinar que assotà els plans d'estudis nord-americans dels setanta, Will Shortz és l'únic historiador del món llicenciat en enigmística per la Universitat d'Indiana. El seu títol, en concret, és unbachelor's degree in enigmatology. Quina enveja!
De manera que la cosa ja li ve de lluny. Ara que ha esdevingut popular i que l'han entrevistat a tots els magazins de la TV americana, s'ha sabut que Shortz viu sol com un monjo a tres quarts d'hora en tren de Manhattan, reclós amb els seus llibres en una casa de vuit habitacions a Pleasantville. De tant en tant, quan es vol distreure de la graella del dia, baixa al pis de baix i fa una partida en un pin-ball dels anys 50 anomenat Crossword. Després torna a les seves definicions. De fet, ell només defineix. Un centenar de constructors de graelles treballen per a ell esporàdicament i una vintena de forma regular, de manera que té prou material on triar abans de posar-se a la feina. Això sí, un cop l'any construeix una graella ell solet, per mantenir l'agilitat i no perdre els bons costums. És repugnantment curiós que els millors clixés d'aquelles lletres que bramava Nino Bravo continuin vigents, perquè és evident que "cuando Dios hiso el Edén, pensó en América".
diumenge, 30 de gener del 1994
El calendari asteca
Els components de l'indigenista exèrcit zapatista d'alliberament nacional van triar el dia de cap d'any per fer esclatar la seva revolta. Just el dia que entrava en vigor el tractat de lliure comerç amb els veïns de dalt, la portera chiapaneca va començar a trencar les vidrieres de l'entresol. Any nou, vida nova. Sembla que els alçats han estat molt pendents del calendari, com si les campanades de cap d'any fossin la pistoletada de sortida. És clar que, per més reivindicacions indigenistes que facin els descendents dels maies que habiten Chiapas —tzotzils, tzeltals, chols, mames, zoques, chamules i lancandons—, ja fa una pila d'anys que han canviat el seu fascinant calendari dual per un d'aquests penjolls que ens regalen les caixes per les festes de Nadal.
Com altres civilitzacions, els mesoamericans disposaven del seu propi sistema cronològic. El zel conqueridor dels primers espanyols que trepitjaren terra asteca els va fer bandejar la saviesa dels vençuts. De fet, no fou fins l'any 1790 que el matemàtic i astrònom mexicà Antonio de León y Gama no va fer revifar l'interès pels còmputs cronològics asteques, en extreure de sota el paviment de la plaça major de Ciutat de Mèxic dues valuoses pedres calendàriques. Gràcies a unes obres de canalització d'aigües, el Zócalo mexicà va desvelar un dels seus tresors ocults: l'estela dels sols. León y Gama va publicar l'any 1792 una fantàstica Descripción histórica y cronológica de las dos piedras que con ocasión del nuevo empedrado que se está formando en la plaza principal de México, se hallaron en ella el año de 1790 (Segunda edición. México, Imprenta del ciudadano Alejandro Valdés, 1832), i la pedra fou situada sota una de les torres de la catedral. Porfirio Díaz la va fer traslladar al Museu Nacional de Moneda l'any 1910 i des de 1963 reposa a la sala Mexica del Museu Nacional d'Antropologia i Història de Chapultepec.
El còmput calendàric dels asteques estava basat en la combinació entre un calendari solar de 365 dies, que en nàhuatl anomenaven xiuhpohualli (compte dels anys) i un altre calendari de 260 dies anomenat tonalpohualli (compte dels dies, signes o destins). El calendari mexica tenia una estructura regular i cíclica. Se succeïen, de manera fixa i ininterrompuda, "segles" de 52 anys solars, i cadascun d'aquests anys constava de 18 grups de vint dies més un període complementari de 5 dies. Al final dels 360 dies de les 18 vintenes s'intercalaven 5 dies, anomenats nemontemi ("debades hi són, ocupant un lloc") —dies d'escreix, buits, morts o atziacs— els quals no pertanyien a cap mes, amb la qual cosa el xiuhpohualli esdevenia per la seva durada un veritable any solar de 365 dies. Per la seva banda, el compte dels signes (tonalpohualli) estava format per 20 tretzenes de dies, anomenades segons el seu dia inicial, per a un total de 260 dies. Per tant, calia que transcorreguessin 52 anys per tal d'esgotar totes les posicions possibles d'un dia qualsevol del tonalpohualli dins del xiuhpohualli i viceversa. En un cicle de 52 xiuhpohualli hi cabien 73 tonalpohualli, és a dir un total de 18.980 dies. També es comptava el cicle doble de 104 anys, que rebia el nom nàhuatl de huehuetiliztli. ("vellesa"), el qual combinava de forma molt aproximada el cicle de Venus (hi caben 65 rotacions de Venus) i el cicle aparent del sol (104 anys solars).
L'estela dels sols representa tots dos calendaris. Registra i ordena els dies durant l'any i el segle. També hi consten els canvis de les estacions i els punts cardinals. A més, partint de la seva estructura és possible fixar dates del passat i del futur amb exactitud. Una altra de les informacions que duu inscrites són els temps de rotació dels planetes més propers a la Terra —Venus, Júpiter, Saturn i Mart—, així com les fases de la lluna i les conjuncions astronòmiques que permeten predir eclipsis. Tanmateix, per més que hi furgueu, no hi trobareu cap clau al sagnant alçament de l'1 de gener de 1994.
Com altres civilitzacions, els mesoamericans disposaven del seu propi sistema cronològic. El zel conqueridor dels primers espanyols que trepitjaren terra asteca els va fer bandejar la saviesa dels vençuts. De fet, no fou fins l'any 1790 que el matemàtic i astrònom mexicà Antonio de León y Gama no va fer revifar l'interès pels còmputs cronològics asteques, en extreure de sota el paviment de la plaça major de Ciutat de Mèxic dues valuoses pedres calendàriques. Gràcies a unes obres de canalització d'aigües, el Zócalo mexicà va desvelar un dels seus tresors ocults: l'estela dels sols. León y Gama va publicar l'any 1792 una fantàstica Descripción histórica y cronológica de las dos piedras que con ocasión del nuevo empedrado que se está formando en la plaza principal de México, se hallaron en ella el año de 1790 (Segunda edición. México, Imprenta del ciudadano Alejandro Valdés, 1832), i la pedra fou situada sota una de les torres de la catedral. Porfirio Díaz la va fer traslladar al Museu Nacional de Moneda l'any 1910 i des de 1963 reposa a la sala Mexica del Museu Nacional d'Antropologia i Història de Chapultepec.
El còmput calendàric dels asteques estava basat en la combinació entre un calendari solar de 365 dies, que en nàhuatl anomenaven xiuhpohualli (compte dels anys) i un altre calendari de 260 dies anomenat tonalpohualli (compte dels dies, signes o destins). El calendari mexica tenia una estructura regular i cíclica. Se succeïen, de manera fixa i ininterrompuda, "segles" de 52 anys solars, i cadascun d'aquests anys constava de 18 grups de vint dies més un període complementari de 5 dies. Al final dels 360 dies de les 18 vintenes s'intercalaven 5 dies, anomenats nemontemi ("debades hi són, ocupant un lloc") —dies d'escreix, buits, morts o atziacs— els quals no pertanyien a cap mes, amb la qual cosa el xiuhpohualli esdevenia per la seva durada un veritable any solar de 365 dies. Per la seva banda, el compte dels signes (tonalpohualli) estava format per 20 tretzenes de dies, anomenades segons el seu dia inicial, per a un total de 260 dies. Per tant, calia que transcorreguessin 52 anys per tal d'esgotar totes les posicions possibles d'un dia qualsevol del tonalpohualli dins del xiuhpohualli i viceversa. En un cicle de 52 xiuhpohualli hi cabien 73 tonalpohualli, és a dir un total de 18.980 dies. També es comptava el cicle doble de 104 anys, que rebia el nom nàhuatl de huehuetiliztli. ("vellesa"), el qual combinava de forma molt aproximada el cicle de Venus (hi caben 65 rotacions de Venus) i el cicle aparent del sol (104 anys solars).
L'estela dels sols representa tots dos calendaris. Registra i ordena els dies durant l'any i el segle. També hi consten els canvis de les estacions i els punts cardinals. A més, partint de la seva estructura és possible fixar dates del passat i del futur amb exactitud. Una altra de les informacions que duu inscrites són els temps de rotació dels planetes més propers a la Terra —Venus, Júpiter, Saturn i Mart—, així com les fases de la lluna i les conjuncions astronòmiques que permeten predir eclipsis. Tanmateix, per més que hi furgueu, no hi trobareu cap clau al sagnant alçament de l'1 de gener de 1994.
diumenge, 23 de gener del 1994
Casa de la Caritat
Ja fa uns quants anys que un isoacrònim múltiple circula pel món de la cultura barcelonina. Es tracta de la restaurada Casa de Caritat, reciclada en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que dirigeix el filòsof Josep Ramoneda. El magne equipament arrossega una sigla cridanera —CCCCCB— que ja ha provocat més d'un comentari de tall enigmístic. Des de qui especula sobre com ho deuen pronunciar els inevitables quecs del nostre entorn cultural fins a una pregunta innocent d'Oriol Bohigas a l'hora de trobar l'equivalència de cada lletra de l'acrònim: "quina és la C que correspon a Catalunya?"
Però, a banda d'un CCCC (Cercle Creatiu de Cultura Catalana) que recull el Diccionari d'abreviacions (Enciclopèdia, 1992), els grups de cinc ces ja fa temps que van pel món. El creador de la marca IBM —Thomas Watson— les va fer circular entre tots els distribuïdors de la seva firma representant les cinc idees principals que calia tenir per tirar endavant el producte: Concepció, Consistència, Cooperació, Coratge i Confiança. Al darrer número del selecte butlletí del Club Palindròmic Internacional (que es titula Semagames i destaca pel seu inesgotable afany investigador en el món del capicua), l'enginyer Josep Maria Albaigès publica un extens recull d'isoacrònims múltiples que poden acomboiar les nombroses ces de la Casa de Caritat des de molts àmbits diferents.
En rigurós ordre alfabètic, primer topem amb la "cimera de les 6-D", celebrada a Costa Rica l'octubre de 1989. Els assessors d'imatge dels polítics congregats van fer mans i mànigues per establir una llista isoacrònima (DDDDDD) dels sis problemes americans més greus: Deute exterior, Drogues, Desenvolupament, Desarmament, implantació de la Democràcia i Deforestació galopant. Un expert alemany en Borsa anomenat André Kostolany descriu les quatre ges dels bons especuladors. GGGG correspon a Gedanken (idees), Geduld (paciència), Geld (diners) i Glück (sort). Pel que fa a la consonant més apreciada pel món de la cultura, el KKKKK esdevé l'emblema del poble sikh a l'Índia. Les cinc cas corresponen al Kes (barba i cabellera sense tallar), Kangha (pinta de fusta), Kirpen (daga), Kara (braçalet de metall) i Kach (un tipus especial de roba interior).
El reguitzell bilabial MMMMMM mereix punt i apart. Les sis emes resumien la conducta del rei Carles III sobre les diversions públiques. L'àustria de les tres is resulta un digne predecessor ibèric de l'alcalde madrileny Rodríguez Sahagún a l'hora de prohibir-ho tot. Un anònim religiós li va dedicar una dècima que va posar en circulació aquesta mitja dotzena d'emes:
El PPPP, lluny de les connotacions polítiques de l'àmbit espanyol, constitueix un isoacrònim que representa les condicions comercials òptimes en el Marketing clàssic per a la venda amb èxit d'un article: Preu, Promoció, Publicitat i Producte. L'anomenat Mega-Marketing afegeix quatre pes més i transforma l'isoacrònim en el PPPPPPPP. Les últimes quatre corresponen a: Public Relations, Power, Partitioning & Positioning. A diferència dels temibles SS nazis, l'isoacrònim més sibil·lant —SSSS— correspon a un conegut eslogan de les agències de viatge britàniques a l'hora de vendre als seus hooligans les delícies de la costa mediterrània: Sun, Sand, Sex & Sangría (sol, sorra, sexe i sagnia).
És clar que en això dels isoacrònims múltiples, un dels més extensos és el Volkswagen de sis rodes que reben els estudiants anglesos de periodisme per recordar els components d'una notícia. Consta de dotze ves baixes (WWWWWW), i correspon a la mitja dotzena de preguntes que cal respondre a l'hora de redactar una nota de premsa: What? Who? When? Where? HoW? Why? (Què? Qui? Quan? On? Com? Per què?)Totes elles, preguntes d'indubtable interès a l'hora d'analitzar el CCCCCB.
Però, a banda d'un CCCC (Cercle Creatiu de Cultura Catalana) que recull el Diccionari d'abreviacions (Enciclopèdia, 1992), els grups de cinc ces ja fa temps que van pel món. El creador de la marca IBM —Thomas Watson— les va fer circular entre tots els distribuïdors de la seva firma representant les cinc idees principals que calia tenir per tirar endavant el producte: Concepció, Consistència, Cooperació, Coratge i Confiança. Al darrer número del selecte butlletí del Club Palindròmic Internacional (que es titula Semagames i destaca pel seu inesgotable afany investigador en el món del capicua), l'enginyer Josep Maria Albaigès publica un extens recull d'isoacrònims múltiples que poden acomboiar les nombroses ces de la Casa de Caritat des de molts àmbits diferents.
En rigurós ordre alfabètic, primer topem amb la "cimera de les 6-D", celebrada a Costa Rica l'octubre de 1989. Els assessors d'imatge dels polítics congregats van fer mans i mànigues per establir una llista isoacrònima (DDDDDD) dels sis problemes americans més greus: Deute exterior, Drogues, Desenvolupament, Desarmament, implantació de la Democràcia i Deforestació galopant. Un expert alemany en Borsa anomenat André Kostolany descriu les quatre ges dels bons especuladors. GGGG correspon a Gedanken (idees), Geduld (paciència), Geld (diners) i Glück (sort). Pel que fa a la consonant més apreciada pel món de la cultura, el KKKKK esdevé l'emblema del poble sikh a l'Índia. Les cinc cas corresponen al Kes (barba i cabellera sense tallar), Kangha (pinta de fusta), Kirpen (daga), Kara (braçalet de metall) i Kach (un tipus especial de roba interior).
El reguitzell bilabial MMMMMM mereix punt i apart. Les sis emes resumien la conducta del rei Carles III sobre les diversions públiques. L'àustria de les tres is resulta un digne predecessor ibèric de l'alcalde madrileny Rodríguez Sahagún a l'hora de prohibir-ho tot. Un anònim religiós li va dedicar una dècima que va posar en circulació aquesta mitja dotzena d'emes:
El Rey, según pareceres
todo lo viene a remendar.
A algunos da que notar
que no a todos los placeres.
Modas, Música y Mujeres,
en todo, dicen concuerda.
No siendo su razón lerda
es de un Carlos la sentencia;
dando tan gran providencia
Mulas, Médicos y Mierda.
El PPPP, lluny de les connotacions polítiques de l'àmbit espanyol, constitueix un isoacrònim que representa les condicions comercials òptimes en el Marketing clàssic per a la venda amb èxit d'un article: Preu, Promoció, Publicitat i Producte. L'anomenat Mega-Marketing afegeix quatre pes més i transforma l'isoacrònim en el PPPPPPPP. Les últimes quatre corresponen a: Public Relations, Power, Partitioning & Positioning. A diferència dels temibles SS nazis, l'isoacrònim més sibil·lant —SSSS— correspon a un conegut eslogan de les agències de viatge britàniques a l'hora de vendre als seus hooligans les delícies de la costa mediterrània: Sun, Sand, Sex & Sangría (sol, sorra, sexe i sagnia).
És clar que en això dels isoacrònims múltiples, un dels més extensos és el Volkswagen de sis rodes que reben els estudiants anglesos de periodisme per recordar els components d'una notícia. Consta de dotze ves baixes (WWWWWW), i correspon a la mitja dotzena de preguntes que cal respondre a l'hora de redactar una nota de premsa: What? Who? When? Where? HoW? Why? (Què? Qui? Quan? On? Com? Per què?)Totes elles, preguntes d'indubtable interès a l'hora d'analitzar el CCCCCB.
diumenge, 16 de gener del 1994
Odi social
N'hi ha prou d'escoltar els discos de Negu Gorriak que molts adolescents espavilats s'han fet regalar per Reis per saber que l'anomenat "problema generacional" és un clàssic inextingible. Per més que els sociòlegs parlen de la llei del pèndol i exhibeixen dades aclaparadores per sostenir la tesi d'un jovent conformista, cançons com l'"Azken tangoa" —l'últim tango— dels fills de Kortatu tornen a posar les coses a lloc. La gràcia dels Negu Gorriak és que canten en euskera i els pares de família normalets d'aquests verals no entenen ni un borrall dels seus exabruptes. Molt millor. Si el basc fos allò que els nous savis anomenen una "llengua de comunicació" (un nou cas de pleonasme patològic que cal afegir als "llibres de text", les "cadires de disseny" i la "cuina de mercat"), moltes llars haurien passat unes festes nadalenques carregades de violència. Perquè els Negu Gorriak canten l'odi social que molts fills i filles senten pels seus pares.
Freud i els seus seguidors han fornit la humanitat d'una sèrie de teories força útils a l'hora d'analitzar les aversions aparentment injustificables que sentim pel proïsme. Ara no és moment d'entrar en els fangosos universos d'Èdip o d'Electra, però tothom podrà admetre sense rubor que en algun moment de la vida ha desitjat vivament matar son pare o sa mare. Per sort, la sang no acostuma a arribar al riu i tots plegats anem fent la viu-viu. És clar que hi ha casos flagrants que justificarien el parricidi directe sense necessitat d'aprofundir gaire en les simes de l'inconscient. Casos en els quals la mala fe paternal es fa palesa al mateix nom de la criatura. Tots aquests pensaments fraternals em passaven pel cap el dia de Nadal mentre sentia parlar d'un company d'escola del meu nebot petit. Resulta que el pobre nen en qüestió és fill d'un alemany i d'una catalana, els quals van decidir batejar-lo amb el cinematogràfic nom d'Òscar. El problema és que el primer cognom del pobre angelet és Mayer. Trobo que a finals del segle xx provocar que un nen de sis anys es digui Òscar Mayer hauria de ser considerat un maltractament psicològic de primer ordre.
Fa un parell d'anys ja vam dedicar un article a una jove model amb un nom fascinant: Marta Colet Petit. La bella pubilla pronunciava el seu primer cognom a la valenciana per tal d'evitar la broma fàcil, però en el seu interior mantenia encès un cert ressentiment contra l'atzar que ajuntà els seus pares. Molt més greu encara és el cas d'una veïna de l'immoble des d'on els membres d'olissip confegim els mots encreuats de l'avui i de La Vanguardia. La senyora en qüestió deu completar la tendència al parricidi amb la no menys estesa del conjugicidi: es diu Pena de cognom, els seus simpàtics progenitors van cometre la finesa de batejar-la Digna i el seu no menys amable marit —el senyor Garcia— ha tingut la bona pensada de rebatejar-la en la targeta de la bústia "Digna Pena de Garcia". Sense comentaris.
L'enigmista tarragoní Ramon Giné —famós per la seva babèlica palindromoteca de 18.000 cap-i-cues lingüístics—, acaba de publicar a "El Baluard" de Sarral una llista de noms xocants confegida per un avantapassat seu. Tots són possibles, per bé que no tots reals: Manuela Degollada de Poc, Benito Bo Icart, Josep Samanté Fresquet, Antoni Pi de Bosch, Carles Saurina Poc o José Viñeta i Hortet. De tota manera, l'exemple de futur magnicida més notable és el jove vencedor d'un concurs milionari de cognoms organitzat l'any 1980 per una revista del cor. Es tracta d'un tal Juan Carlos Rey España, nascut l'any 1976 a Madrid. A l'entrevista subsegüent els seus pares declaraven que no havien pogut resistir l'enfilall de coincidències que els havia menat a compartir anells, a tenir un nen en comptes d'una nena i a engendrar-lo pels volts del 20N del 75.
Si coneixeu cap trauma onomàstic, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Freud i els seus seguidors han fornit la humanitat d'una sèrie de teories força útils a l'hora d'analitzar les aversions aparentment injustificables que sentim pel proïsme. Ara no és moment d'entrar en els fangosos universos d'Èdip o d'Electra, però tothom podrà admetre sense rubor que en algun moment de la vida ha desitjat vivament matar son pare o sa mare. Per sort, la sang no acostuma a arribar al riu i tots plegats anem fent la viu-viu. És clar que hi ha casos flagrants que justificarien el parricidi directe sense necessitat d'aprofundir gaire en les simes de l'inconscient. Casos en els quals la mala fe paternal es fa palesa al mateix nom de la criatura. Tots aquests pensaments fraternals em passaven pel cap el dia de Nadal mentre sentia parlar d'un company d'escola del meu nebot petit. Resulta que el pobre nen en qüestió és fill d'un alemany i d'una catalana, els quals van decidir batejar-lo amb el cinematogràfic nom d'Òscar. El problema és que el primer cognom del pobre angelet és Mayer. Trobo que a finals del segle xx provocar que un nen de sis anys es digui Òscar Mayer hauria de ser considerat un maltractament psicològic de primer ordre.
Fa un parell d'anys ja vam dedicar un article a una jove model amb un nom fascinant: Marta Colet Petit. La bella pubilla pronunciava el seu primer cognom a la valenciana per tal d'evitar la broma fàcil, però en el seu interior mantenia encès un cert ressentiment contra l'atzar que ajuntà els seus pares. Molt més greu encara és el cas d'una veïna de l'immoble des d'on els membres d'olissip confegim els mots encreuats de l'avui i de La Vanguardia. La senyora en qüestió deu completar la tendència al parricidi amb la no menys estesa del conjugicidi: es diu Pena de cognom, els seus simpàtics progenitors van cometre la finesa de batejar-la Digna i el seu no menys amable marit —el senyor Garcia— ha tingut la bona pensada de rebatejar-la en la targeta de la bústia "Digna Pena de Garcia". Sense comentaris.
L'enigmista tarragoní Ramon Giné —famós per la seva babèlica palindromoteca de 18.000 cap-i-cues lingüístics—, acaba de publicar a "El Baluard" de Sarral una llista de noms xocants confegida per un avantapassat seu. Tots són possibles, per bé que no tots reals: Manuela Degollada de Poc, Benito Bo Icart, Josep Samanté Fresquet, Antoni Pi de Bosch, Carles Saurina Poc o José Viñeta i Hortet. De tota manera, l'exemple de futur magnicida més notable és el jove vencedor d'un concurs milionari de cognoms organitzat l'any 1980 per una revista del cor. Es tracta d'un tal Juan Carlos Rey España, nascut l'any 1976 a Madrid. A l'entrevista subsegüent els seus pares declaraven que no havien pogut resistir l'enfilall de coincidències que els havia menat a compartir anells, a tenir un nen en comptes d'una nena i a engendrar-lo pels volts del 20N del 75.
Si coneixeu cap trauma onomàstic, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)