dijous, 28 de juliol del 1994

Teoria de les ics

Tips d'ics. Així és com ens tenen des de fa massa mesos amb tanta parafernàlia retòrica de generació X amunt i generació X avall. Sempre passa el mateix. Algun espavilat s'inventa un rètol prou ambigu com per suportar el seu ús indiscriminat i tothom es dedica a mastegar-lo amb fruïció. Ara ens ha tocat als que voltem la trentena. Devíem ser una incògnita pornogràfica tan insondable que els etiquetadors culturals han decidit adjudicar-nos la ics i els cofois repetidors locals han esbombat la llufa generacional a tort i a dret.
L'afer de les ics demostra que no només els professionals de la columna llegeixen premsa estrangera. També els creatius publicitaris, sempre enfeinats en la profitosa pesca als rius de tintes revoltades, han apostat per "la lletra que cancel·la" (en afortunat vers de Xavier Lloveras). De manera que els cervells espanyols de la dolça rival de la cocacola han inundat els nostres espais comunicatius amb eslògans eufònics basats en les propietats balsàmiques de la consonant-cruïlla. "Al·lucinarax!", ens anuncien. "Fliparax!", reblen. És el nou idiolecte. Fins i tot els nous rics del futbol espanyol s'han apuntat al carro. Recomfortats per la feliç coincidència sonora amb el seu èpic passat celta que tant els apropa a Astèrix i Obèlix, han decidit transformar el seu Súperdepor en Deportívix i consumeixen àvidament una línia de còmics a la gala que protagonitzen herois com Frànix, Bebètix i Mauro Sílvix...
Una ràpida excursió pels cementiris de la nostra llengua ens reafirma en la riquesa impressionant dels nostres morts. Els nostres cossos fenicis sempre han posseït tòrax i còccix, en ocasions s'han investit amb la dignitat de dux i sovint han arribat al clímax en observar la rotació d'una hèlix amb ulls de linx. A més, la nostra regió anal (o pudenda) sempre ha traginat dignament la seva condició lingüística de pòdex. D'altra banda, els esforçats botànics, zoòlegs i geòlegs catalans fa anys que han descobert ics elements en l'entorn natural. Així, hi ha un gènere d'arbres tropicals conegut com "estírax"; una espiga d'eix carnós, envoltada d'una espata, és una "espàdix"; una curiosa varietat mineral de la calcedònia fou batejada amb l'irònic nom de "sardònix"; un cuc de seda, tal vegada explosiu, és conegut entre els entomòlegs com "bòmbix"; i un gènere de gasteròpodes amb la closca arrodonida i l'obertura proveïda d'un sifó és anomenat "múrex".
Si algú sent en el seu interior un especial interès per investigar el reialme que comparteixen la ics i la gran oblidada xeix, el millor que pot fer és practicar la papiroflèxia amb tots els articles que continguin el rètol "generació X" (començant per aquest) i instal·lar-se, amb una bona copa de conyac francès a la mà, a llegir el fantàstic enrevessament poètic de Patrick Gifreu, el qual sosté que "renovellar l'antic no és gens meravellar-se de l'antiics". Gifreu (Fang tou 1976, Tor Vabel 1979, ICS 1983, Autoplàstia del cargol tocat pel bolet 1988) ha fet, des dels seus textos, el llarg camí en espiral d'un cargol que busca afanosament un bolet al·lucinògen. Al seu impagable Teoria de les ics (Columna, 1991) el dandi rossellonès escriu: "En l'emblema de la ics (...), s'hi fon indissolublement (...) la barbàrie dels últims indis lúdics, filòsofs de la diglòssia, donadors de pau entre la guerra civil, doctes ignorants, que no saben ni firmar de bona i deguda forma". Sentirem parlar algun dia de la generació xeix?

dijous, 21 de juliol del 1994

A l'autopista

Ara que, ja oblidada la dolçor de Nicaragua, es reedita Cortázar a bombo i plateret amb la sana intenció que una nova generació de lectors transiti per entre la bulliciosa munió de cronopios, és bo recordar que el vell Julio va escriure un dels llibres de viatges més fascinants de la història. Lluny de la intrepidesa de Bruce Chatwin i dels succedanis d'aventura que molts fumadors de Camel es munten dalt dels seus quatre-per-quatre, Cortázar va realitzar una increïble travessia de seixanta dies per l'autopista que uneix París amb Marsella dalt d'una furgoneta Volkswagen. Del seu paradoxal intent de transformar en panorama l'efímer paisatge de l'autopista en sorgí el dietari Los autonautas de la cosmopista (Muchnick, 1983), lectura recomanable durant les angoixants cues d'estiu.
Les autopistes, que segons Paul Virilio són els nous cinemes (amb taquilla de peatge inclosa), inciten a la inquietud quan la velocitat de qui les transita no s'ajusta a les previsions inicials. Una de les maneres més interessants de superar el malestar de les baixes velocitats és jugar amb els estímuls que ens ofereix l'entorn. Com que la majoria de ciutadans no són tan radicals com Cortázar, molt pocs campistes trien les àrees de servei per passar-hi les vacances, però en canvi un nombre creixent de viatgers entretenen les seves ganes d'arribar a lloc amb estratègies d'índole enigmística.
Ja vam parlar, fa temps, de les autopistes pangramàtiques dels nord-americans. Es tractava de descobrir (i anotar) totes les lletres de l'alfabet ordenades en els mots dels rètols de l'autopista. La gràcia era trobar un pangrama (un alfabet complet) en el menor nombre de quilòmetres possible. D'altres estratègies parteixen de les lletres que contenen les matrícules dels veïns d'autopista, de les seves xifres, de l'ortografia orogràfica o dels codis nacionals dels automòbils estrangers. Els jugadors compulsius d'Scrabble prefereixen fer anagrames amb la primera paraula que els passa pel davant.
Les marques dels cotxes s'han revelat com una gran font de sorpreses anagramàtiques. N'hi ha de senzilles: seat "seta", opel "pelo", niva "vani", matra "matar, trama, ramat, marta" o rover "verro", però les que realment exciten la hipòfisi de l'scrabblista són aquelles marques que contenen exactament set lletres. Així, la preciosa conclusió que s'extreu de jaguar ("jugarà") resta una mica coixa per la manca d'una lletra. El setè de cavalleria dels anagrames d'autopista arriba amb els francesos. Tres de les marques més importants del país veí fan venir set d'anagrames. Així, peugeot fa una forma verbal de significat vandàlic i fonètica bordellesca: "potegeu" (claveu puntades de peu). Per la seva banda, renault ofereix una solució a la suïssa: "neutral". Finalment la gent encantadora pot extreure dels citroen sengles formes verbals de tórcer ("torcien") i de recontar ("reconti").
I, ja immersos en el món de les marques, al viatger avorrit de l'autopista desaccelerada tampoc no li passaran per alt les tanques publicitàries que tatxonen els turons del voltant. Algunes de les marques que s'hi anuncien indueixen a la perplexitat. Així, una coneguda federació d'autoscoles llueix amb un cert humor negre el rètol finem, que en ver català no vol dir altra cosa que "morim"; una marca líder de balances públiques s'anomena, amb una dosi considerable de pessimisme, avery; i finalment, una marca de "roba" sembla batejada amb l'oculta intenció d'induir al seu robatori: mango.

dijous, 14 de juliol del 1994

Quintets

L'última entrega del monumental inventari de palíndroms de Ramon Giné (coeditor de "Semagames", l'única publicació del món dedicada als palíndroms) s'aparta del seu recorregut habitual per l'univers cap-i-cua i reprodueix 1468 mots pentavocàlics en català, espanyol, francès, anglès, italià, llatí i portuguès. Són mots pentavocàlics (o panvocàlics) tots aquells que contenen les cinc lletres vocàliques sense cap repetició. En català, dos dels millors són ouaire i eufòria, però lamentablement no ha estat mai descobert cap mot correcte que emuli el famós exemple anglès "facetious" (graciós) en la disposició ordenada del quintet. Giné només recull 196 pentavocàlics en català, però es permet la humorada d'anunciar que ha trobat un mot "parapentavocàlic" en castellà: "ultraligero".
Hi ha referències literàries força interessants de pentavocàlics. Dante Alighieri se'n va enamorar. En un heterogeni recull de textos erudits que va deixar inacabat —Convivio (1306-08)— l'amador de Beatriu fa un elogi del raríssim verb llatí "auieo", potser emparentat amb "augeo" o potser sorgit de l'espai tropològic dantesc, que significava "llegar paraules". Dante l'il·lustra amb una corda que relliga les cinc vocals en aquest ordre i en fa una anàlisi sorprenent de mitja pàgina (Convivio 4, 6, 3-4). Per la seva banda, Alberto Savinio parla dels pentavocàlics com un dels trets de la llengua italiana. "Llengua clàssica i del cant, l'italià té la musicalitat de l'aeiouisme. La pronúncia estreta dels anglesos prové de la boira, que els obliga a tenir la boca tancada. (...) En l'etrusc més antic dominaven les vocals, i s'evitava el contacte entre dues consonants. (...) Es veu que, tret d'allò d'empassar-se una mosca, a Etrúria no devia ser gaire perillós anar amb la boca oberta." (recollit a Alberto Savinio Dico te, Clio, Sansoni, 1939; reeditat per Adelphi, 1992).
D'altra banda, el lema de Frederic III d'Habsburg era pentavocàlic, tal com encara avui es pot veure a la portalada de la catedral tardogòtica de Graz (AEIOU-1456). L'escriptor italià Giampaolo Dossena divulga dues interpretacions de l'acròstic pentavocàlic que divergeixen de la canònica. El lema acceptat per tothom parla del domini universal d'Àustria, tant en la seva versió llatina "Austriae est imperare orbi universo" com en l'alemanya "Alles Erdreich Ist Oesterreich Unterthan". Dossena també recull "Austria erit in orbe ultima" (que és com dir que Àustria hauria estat l'última cosa que es va acabar del món) i "Austria erit imperio orbata undique" (Àustria serà espoliada del seu imperi a tot arreu).
Per la seva banda l'autor llombard Bonvesin de la Riva escriu sobre el nom llatí de Milà: "a Mediolanum hi ha les cinc vocals. Se'n dedueix que, com que al nom de la nostra ciutat no li manca cap vocal, a la ciutat tampoc no li manca cap bé necessari per als cinc sentits de l'home. I com que als noms de totes les altres ciutats els manca alguna vocal, també els manca algun bé que nosaltres tenim". Sortosament, els futbolistes del Milan no devien conèixer la cita i es van acontentar amb mostrar-nos només quatre de les cinc vocals de Mediolanum.
Les cinc vocals es poden ordenar en 120 disposicions diferents (AOUIE-absolutisme, AOIUE-atómiques, OIUEA-botiguera...), i no totes tenen equivalents en català. Si us voleu entretenir a desmentir-ho, envieu els vostres pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem després de l'estiu.

dijous, 7 de juliol del 1994

Viure en parella

La proposta enigmística del mes de maig es basava en el suggestiu univers del pòquer, un joc de regles simples que representa a la perfecció la vida en societat. Alguns amaguen la bondat del seu joc per treure'n més profit i la majoria fa veure que té un bon joc amb la sana intenció d'impressionar els rivals. Proposàvem paral·lelismes lingüístics per a gairebé totes les combinacions possibles de cinc cartes i ens concentràvem en una que reflecteix un d'aquells temes d'avui i de sempre que permeten que els psicòlegs espavilats com en Joan Corbella es vagin guanyant les garrofes sense sobresalts. Buscàvem mots que continguessin doble-parelles, i ja d'entrada n'establíem l'ideal insuperable (una mena de lícita associació entre els tàndems Romina Power & Al Bano i Ana Belén & Victor Manuel). Les primeres persones de singular del present d'indicatiu dels verbs lloar i lluir en serien el paradigma: "lloo" i "lluu" són doble-parelles perfectes (4LO-4LU).
Establíem dues variants i una magnitud que en determinava el valor. Les parelles que tenien una relació més feble les anomenàvem distanciades (terrissaires 11RS) i les que, carn i ungla, vivien les unes per les altres en casetes adossades rebien el nom de contigües (succeeixen 10CE). La magnitud que en determina el valor és el nombre de lletres del mot que les hostatja. A menor nombre de lletres, millor doble-parella, fins a assolir la franja ideal 4 (lloo 4LO, lluu 4LU). Val a dir que els únics exemples rebuts de franja 4 són acrònims o noms propis. Alfons Saumell (BCN) ens fa arribar FFCC (Ferrocarrils Catalans) o CCOO (Comissions Obreres), i hi afegeix el cognom del filòsof noruec Anathon Aall (4AL).
Un sol exemple vàl·lid senyoreja de moment la franja 5: la forma subjunctiva del verb arriar "arriï" (5RI). El tresor l'ha descobert Rosa Cura (BCN). Més concorregut resulta el següent replà. Entre les contigües destaca una gentil "deessa" (6ES) —Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts), R. Cura i Mar Castells (València)— i diverses formes RE de l'ornamental verb arrear: "arreem, arreen, arrees, arreés, arreeu" (A. Saumell). Entre les distanciades hi ha unanimitat en 6LS: una persona fatigada també està "llassa", una altra denominació de la llíssera fa "llissa", la seva cria és un "llissó" i una cullera grossa de fusta és una "llossa" —D. Palañà, R. Cura, A. Saumell, Diana Díez (Alcoi) i Joan Cot (Vic)—. El replà 7 ja és tumultuós, però alguns dels exemples són prou xocants. Un maquiavèlic mitjà per a arribar a un fi és un "llivell" (7LL) i si aquest mitjà és violent el seu usuari pot esdevenir un nazi "assassí" (7SS) "garrell" (7RL) que "arrissi" (7RS) el seu "piíssim" (7IS) "vassall" (7SL).
Alguns exemples són interessants per altres raons. L'odontòleg infantil Ramon Peix (BCN) ens fa arribar una família RE d'especímens contigus amb els que esperem no haver d'enfrontar-nos mai: "diarrees, dismenorrees, amenorrees, menorrees, esteatorrees, rinorrees, otorrees i gonorrees". Saumell presenta una interpretació genial del tarannà del seu filòsof noruec Anathon Aall: devia ser un "buidaampolles" (13AL). Palañà, en canvi, transita la via eponímica amb un sobri "Llull" (5LL) i Cura destapa uns exòtics "oozooide" (8OO) i "adducció" (8DC). Finalment, no content amb els jocs a quatre, Saumell proposa els sextets "arramassall" (11RSL), "arrossegall" (12RSL) i "emmorrallar" (11MRL). Envieu parelles a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 30 de juny del 1994

El roc i el rol

La millor resposta que he sentit en aquest últim mes entre la munió insofrible de reportatges, articles i entrevistes que els mitjans han dedicat als jocs de rol provenia d'un destacat jugador d'escacs. Preguntat sobre si la pràctica habitual dels jocs de rol podia desembocar en una conducta criminal semblant a la dels dos assassins de Madrid, l'escaquista va respondre amb un no rotund. Per il·lustrar la seva negativa va dir que pensar això fóra com creure que un respectat jugador professional d'escacs sortiria al carrer a matar cavalls.
De malalts n'hi ha a totes les famílies. La primera fornada d'aficionats compulsius als mots encreuats, durant els feliços vint, es van haver de sentir barbaritats semblants a les que ara suporten, estoics, els seguidors del rol. Els detractors de la fal·lera del quadret negre anaven sobrats d'arguments. Una ullada als llibres i revistes de l'època ens prevé de tirar la primera pedra. L'any 1927 una assessoria jurídica de Cleveland rebia una mitjana de deu cartes diàries de dones que se sentien abandonades pels seus marits a causa de la seva obsessió pels mots encreuats. Les ofeses esposes inquirien sobre la possibilitat de sol·licitar el divorci per abandó conjugal i volien saber a partir de quantes hores diàries de dedicació als mots encreuats podien considerar-se legalment abandonades.
El 30 de juny d'aquell mateix any Theodore Koerner, de Brooklyn, li va demanar ajut a la seva dona per acabar de resoldre uns mots encreuats. Ella s'hi va negar, al·legant fatiga, i aleshores Koerner li va engegar un tret (sense conseqüències greus) i després es va disparar al cap (amb conseqüències fatals). Un altre cas que figura als annals de la jurisprudència nord-americana és el de la senyora Mara Zaba, de Chicago. La senyora Zaba, que es va fer famosa com "la vídua dels mots encreuats", va ser la primera que va portar el seu marit als tribunals per abandó conjugal. El jutge Sabath li va donar la raó. La sentència obligava el senyor Zaba a limitar la seva dosi d'encreuats a tres problemes diaris i dedicar la resta del temps als seus deures domèstics.
D'altres notícies que hem pogut rescabalar dels feliços anys vint són menys dramàtiques. L'any 25, per exemple, es va convocar un aplec al zoo de Bronx en honor de l'emú, el nyu i la boa, tres dels animals més assidus de les graelles de mots encreuats gràcies a la brevetat dels seus noms. La targeta d'invitació deia que aquestes tres bèsties "jugaven un paper molt important en el quart sector econòmic del país". Per la seva banda, un reverend de Pittsburgh anomenat George F. McElvein va instaurar una nova moda parroquial digna d'un telepredicador. La nit de Nadal de 1926 els astorats fidels van trobar una enorme pissarra a l'altar amb una graella de mots encreuats. El reverend, abans del sermó, els va repartir impertèrrit un full amb les definicions. Tots els mots provenien del Llibre dels Proverbis. La joiosa comunitat parroquial va completar la graella col·lectivament en menys d'un quart d'hora, i aleshores el pare McElvein va bastir el seu sermó nadalenc a partir de les solucions.
Amb uns antecedents com aquests, el millor que podem fer és deixar tranquils els jugadors de rol i dedicar-nos a la travessa hípica amb el campió escaquista. Ja ho va dir Jesucrist quan la gent criticava la flaca de Maria Magdalena per un cert tipus de jocs. Qui estigui net de culpa, que tiri el primer roc.

dijous, 23 de juny del 1994

Roba estesa

Un dels jocs de tauler més imprevisibles és l'Scrabble. El gran joc de les paraules encreuades convida a combinar 7 lletres en un tauler que emula els mots encreuats. Hi ha Scrabble en molts idiomes, català inclòs (Borràs, 1990). Les federacions amb més clubs associats són l'anglòfona i la francòfona. Als Estats Units, el bressol d'aquest joc addictiu, s'organitzen milers de competicions oficials, algunes en escenaris tan pintorescos com un creuer de plaer. L'últim butlletí de la National Scrabble Association (107, maig 1994) , editat amb l'aquiescència del fabricant Milton Bradley, conté una notícia ben inquietant: "Els mots ofensius seran aviat inacceptables en les competicions oficials d'Scrabble".
És l'allargada ombra del puritanisme puixant que mai no reposa. Resulta que els responsables de la difusió de l'Scrabble han decidit atendre les queixes d'alguns sectors que consideren ofensives moltes de les paraules que recull el diccionari canònic dels àrbitres —Official Scrabble Players Dictionary, 2nd Ed (OSPD2)—. Milton Bradley anuncia que aviat publicarà una llista dels mots prohibits i assegura que la tercera edició de l'OSPD ja serà políticament correcta. Els arguments esgrimits pel director executiu de la NSA —un tal John D. Williams, Jr.— són terribles. Primer es fa el progre. Diu que sovint pateix en veure com un jugador col·loca al tauler un apel·latiu que ofén clarament un adversari per qüestions sexistes, religioses o ètniques. És la cansosa croada descafeïnadora dels PCs. La pera. Després, el tal Williams treu la cavalleria del màrketing i revela que un percentatge creixent d'usuaris són nens i que les associacions de pares no veuen amb bons ulls que les criatures puguin posar qualsevol cosa en un tauler amb l'excusa del joc. Williams acaba dient que la funció de la NSA és aconseguir que el màxim nombre de gent acabi jugant a l'Scrabble. La pela.
Els nombrosos opositors a aquesta Lliga del Bon Mot fan servir arguments d'una contundència similar. Lluny d'esgrimir motius ideològics, es preocupen per la incidència negativa que aquestes mesures tindran en les seves puntuacions. Ludòpates com són, es mostren reticents a eliminar possibilitats de fer jugada. La seva posició sembla més enraonada. A veure qui és el maco que li diu a un jugador compulsiu que després de molts esforços ha descobert una combinació guanyadora amb les set lletres del seu faristol que aquell mot, tot i existir, no és vàl·lid per raons morals! Tothom qui hagi fet mai una partida d'Scrabble se'n farà creus.
Sigui com sigui, sembla clar que alguns nord-americans enyoren McCarthy. La polèmica sobre l'obscenitat i els límits de l'art que va provocar l'obra del fotògraf Robert Mapplethorpe tindrà ben aviat una modesta versió en el món de l'Scrabble. Sortosament, per aquí bufen uns altres vents. De moment. El proper 29 de juny se celebra al bar Queimada de Barcelona (Dos de Maig, 270) el play-off final del II Campionat de Lliga d'Scrabble en català, i el diumenge 3 de juliol, en el marc de la Festa Major d'El Masnou, es presenta en societat un club local d'Scrabble que organitza una competició d'un dia per celebrar la seva constitució. Em consta que en tots dos casos, totes les paraules del nou DLC són admeses. Incloses jugades guanyadores com potegeu, caracul, follaré o brevipenne. És clar que bueno, censaré, barco, fel·lareu o pájaro seran zeros. Mai no es pot tenir tot.

dijous, 16 de juny del 1994

Temps de cronogrames

Una de les sorpreses més inesperades amb què topen els nouvinguts al món de l'enigmística són els cronogrames. Després de la fascinació inicial pels palíndroms (frases cap-i-cues com ara "tira'm anís a la sina, marit") o els anagrames (transposicions amb sentit, com ara "Roldán=ladrón"), el neòfit redescobreix els nombres romans en un mecanisme senzill que el transporta als escenaris dels grans pèplums del cinema. El cronograma és l'artifici literari que permet expressar una xifra o una data determinada inscrita en un mot o una frase mitjançant el doble valor de les lletres corresponents a les xifres romanes. Des d'aquesta secció hem reproduït en diverses ocasions els exemples més coneguts de cronograma. Molts lectors ens han enviat mots i frases de valor variable, fins al punt d'especialitzar-se en els diversos àmbits que avui recollim monogràficament.
La toponímia n'és el primer. Val a dir que en l'apartat geogràfic dels cronogrames perfectes, l'exemple clàssic —Vic (106)— va ser superat amb contundència per una desconeguda ciutat del nord d'Alemanya anomenada Midlum (2556) que Josep Maria Fortià (Celrà) rescabalà de l'oblit cartogràfic per situar-la al capdamunt del rànking. Des de llavors regna en l'olimp dels cronogrames, intocable. En canvi, el món dels cronogrames geogràfics "open" ha viscut una competència ferotge.
El pertinaç Alfons Saumell (bcn) ens ha tramès un interessant tour turístic per tota la península ibèrica. Així, comença per agermanar sis poblacions que computen 2000 gràcies a una parella de emes: Montmany i Montmajor (Barcelona), Matamargós (Lleida), Mumayor (Oviedo), Tamame (Zamora) i Fombermeja (Oviedo); en la franja cinc-cents recull Momediano (Burgos, 2501) i Valdemimbre (Zamora, 2556); en la franja sis-cents Comadoms (Barcelona, 2600), Campomojado (Oviedo, 2600) i Villamaderme (Àlaba, 2606). Finalment, Saumell abandona la península ibèrica i aconsegueix assaltar el tram 3000. L'esgarrapa només amb un volcà nicaragüenc anomenat Motomombo (3000) i amb la vila francesa de Maromme (3000). Tanmateix, el rècord "open" l'estableix al Marroc, amb una vila de nom pietós transliterada com Mohammedia (3501).
Un segon àmbit explorat a bastament el constitueixen els cronogrames onomàstics. Bandejats els "open", Rosa Cura (bcn) n'havia trobat dos de perfectes: Iu (6) i Lluc (205). Josep Abellan (bcn) puja el llistó amb un hipocorístic anglo-saxó associat a la novel·la negra: Jim (1002). El campió Saumell (bcn) assalta l'olimp onomàstic amb una tripleta extreta del consultadíssim Diccionari de noms de persona de Josep Maria Albaigès (Edicions 62): Milvi (1057), Muci (1106) i Dulcidi (1157). La banda femenina també rep dues noves capdavanteres: Llum (1105) i l'heroïna hipocorística de Puccini: Mimí (2002).
El tercer àmbit és una variant del segon. Molts lectors ens han tramès noms de personatges populars de valor divers, des de Michael Laudrup (1711) a Romário de Sousa (1006). El rei dels cronogrames perfectes ha resultat ser, de forma indiscutible, el general romà Lluci Mummi (3212). L'univers "open" resulta més competit. Marta Collell (Cornellà) posa en joc l'actriu anglesa Emma Thompson (3000); Saumell (bcn) aposta per un historiador alemany que aconseguí el Nobel de Literatura de 1902: Theodor Mommsen (3500); Abellan (bcn) triomfa amb l'actor Malcolm McDowell (3910, agafant la doble ve baixa per dues ves). Si us van aquestes romanalles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.