Un dels debats lingüístics més apassionants és el que s'ha desenvolupat al voltant de l'origen del llenguatge. El Cratil de Plató va encetar una tradició polèmica que ha acabat prenent el nom de "cratilisme" (Mimologiques. Voyage en Cratylie, de Gérard Genette. Seuil, 1976) en la qual els partidaris d'un origen convencional de la llengua s'enfronten als defensors d'un origen natural. Les discussions al voltant d'aquest enigma indesxifrable per absència de proves van arribar a ser tan carregoses que l'any 1866 la Societat Lingüística de París publicà un edicte en el que es prohibia discutir d'aquesta matèria en les seves reunions.
Els únics experiments possibles eren els que es podien dur a terme amb infants: confinats, abandonats al silenci, trobats en estat salvatge. La literatura al voltant d'aquests casos és extensa i ha estat recollida per Lucien Malson en la monografia Wolf children (1972). Herodot esmenta un exemple deliciós del segle VII aC en el que el rei egipci Psamètic I fa recloure dos nounats en una muntanya. El pastor que els alimenta rep l'ordre de no pronunciar cap paraula davant dels infants. Els dos nens viuen en una cort tancada on només entren el pastor i les cabres. Després de dos anys de reclusió, un bon dia els nens criden alguna cosa semblant a becos. El pastor, adelerat, avisa al rei. Comproven la versió del cabrer i descobreixen que els frigis anomenen el pà becos . Des de llavors, els egipcis pensen que els frigis són un poble més antic que ells. En realitat, els lingüistes creuen que els nens havien començat a balbucir de manera natural i repetitiva entre ells. Becos seria només un fragment del seu galimaties. D'altres pensen que els nens es limitaven a imitar el so de les cabres.
A primers de segle, el lingüista danès Otto Jespersen va agrupar en quatre grups totes les teories que circulaven sobre l'origen de la llengua, i va afegir-ne una cinquena. Avui ja podem formular la sisensa i definitiva. Les cinc teories de Jespersen s'anomenen teoria del bub-bub, teoria de l'ai-ai, teoria del ding-dong, teoria de l'aaah-hú i teoria del la-la. La del bub-bub diu que el llenguatge neix de la imitació onomatopeica dels sons ambientals i especialment dels crits dels animals. La de l'ai-ai afirma que a l'origen només hi ha sons instintius provocats pel dolor, la ira i d'altres emocions humanes, i es basa en l'ús universal de les interjeccions. La del ding-dong parteix de la relació entre els estímuls del món i els sons espontanis que provoquen en el parlant; alguns exemples d'aquests gestos orals són "mamà" (que reflecteix el moviment dels llavis al acostar la boca al pit matern) o "bye-bye" (que mostra un moviment de comiat en els llavis i la llengua). La teoria de l'aaah-hú parteix dels grunys col·lectius i rítmics que emeten les persones quan fan un esforç comú, com ara estirar d'una corda. Finalment l'eurovisiva teoria del la-la (pròpia de Jespersen) sorgeix d'una visió molt més romàntica: el llenguatge neix associat als sons de l'amor, el joc, la poesia i la cançó (Massiel era una fan d'aquesta teoria).
La nostra aportació al cratilisme és definitiva: segons la teoria del can-can el llenguatge va néixer a Laos. Quan la bòfia va recollir Roldán, un dels polis va preguntar al simpàtic funcionari laosià que els el lliurava si es podia identificar. L'oriental va respondre Yes, I can en el seu anglès turístic. El poli espanyol, que no havia estat mai a la Costa Brava, va anotar el nom en una llibreteta. Acabava de néixer l'ignot Capità Khan.
dijous, 23 de març del 1995
dijous, 16 de març del 1995
Anagramàtica generativa
La detenció del patró dels pròfugs (Luis Roldán) ha tornat a posar de manifest la innegable vigència de l'anagramàtica: l'art de descobrir missatges ocults mitjançant la recombinació intel·ligent de les lletres que componen un nom. Fa més d'un any, quan l'ex-benemèrit va decidir agafar-se l'excedència per sorpresa, alguns espavilats van pregonar des de la premsa que la ineludible pressumpció d'innocència del pròfug feia aigües també per raons enigmístiques. L'anagrama més evident de Roldán (Ladrón) ja és tot un clàssic amb dret a figurar a les antologies més destacades. El personatge també s'ho val, entre altres coses perquè un altre dels seus anagrames el transformava en un nou Schwarzenegger (Arnold).
Com molt bé apunta el britànic Club d'Anagramistes de Sa Majestat, perquè un anagrama onomàstic sigui considerat d'alta qualitat, cal que l'exercici de la combinatòria desveli un sentit ocult que ha estat sempre incrustat en el nom i que explica, o il·lustra, les accions de qui el tragina. L'exemple que branden aquests britànics extravagants és el conegut anagrama que ells mateixos van extreure de la capçalera de The Daily Telegraph durant el govern de Margaret Thatcher. Combinant les lletres del diari més pro-governamental de l'època sorgia, com un arc de Sant Martí després de la pluja, la inequívoca frase I help the Great Lady (ajudo la Gran Dama). De les capçaleres dels diaris de Madrid resulta una mica més difícil extreure'n cap missatge subtil, però tot i això, el benemèrit ABC fa "cab" (el carruatge amb el qual passegen sovint al del bigoti), l'ineludible "El País" es transforma en "esplai" (ideal per a l'hora de pati dels polítics), el "Diario 16" naufraga anagramàticament per culpa del guarisme ("16 i odiar" és el més significatiu que hi hem pogut trobar) i el polèmic "El Mundo" esdevé, entre d'altres, "un model" (cruel referència a una presó barcelonina) o "mon duel" (una de les romàntiques fòrmules de treball que més gasta Pedrojota).
L'adequació de l'anagrama a l'essència d'un personatge és una de les millors aportacions de l'enigmística a l'esotèrica onomància, que és l'art d'endevinar el futur a partir dels noms de les persones. Més o menys el que va fer el surrealista André Breton amb Salvador Dalí, quan va batejar el pintor empordanès amb el punyent anagrama de "Avida Dollars". És clar que l'anagramàtica mai no és una capsa tancada. El mateix Dalí també anagramitzava "Vida llardosa", Picasso "saps oci" i Miró "rimo" o "mori". En aquests últims anys, tot i no haver-se constituït cap club anagramista equivalent al dels britànics o al Club Palindromista Internacional amb seu a Vilallonga del Camp, alguns casos contemporanis han començat a circular pels mitjans de comunicació. Potser el de l'economista Fabià Estapé (Peseta) és el més recurrent, però també destaquen l'escriptor Josep Maria Espinàs (Sapiens) o el genial músic nord-americà Stephen Sondheim (hedonism), sovint present en els musicals que poblen els nostres teatres.
Un repte afegit al que s'han d'enfrontar els honorables membres de les comissions d'investigació és, ara per ara, trobar equivalents al contundent Roldán-ladrón entre la il·lustre nòmina de jovials encorbatats que ha passat o passarà per la presó. Els Mariano Rubio, Mario Conde, Javier De la Rosa, Rafael Vera i Ricardo García Damborenea s'ho mereixen.
Com molt bé apunta el britànic Club d'Anagramistes de Sa Majestat, perquè un anagrama onomàstic sigui considerat d'alta qualitat, cal que l'exercici de la combinatòria desveli un sentit ocult que ha estat sempre incrustat en el nom i que explica, o il·lustra, les accions de qui el tragina. L'exemple que branden aquests britànics extravagants és el conegut anagrama que ells mateixos van extreure de la capçalera de The Daily Telegraph durant el govern de Margaret Thatcher. Combinant les lletres del diari més pro-governamental de l'època sorgia, com un arc de Sant Martí després de la pluja, la inequívoca frase I help the Great Lady (ajudo la Gran Dama). De les capçaleres dels diaris de Madrid resulta una mica més difícil extreure'n cap missatge subtil, però tot i això, el benemèrit ABC fa "cab" (el carruatge amb el qual passegen sovint al del bigoti), l'ineludible "El País" es transforma en "esplai" (ideal per a l'hora de pati dels polítics), el "Diario 16" naufraga anagramàticament per culpa del guarisme ("16 i odiar" és el més significatiu que hi hem pogut trobar) i el polèmic "El Mundo" esdevé, entre d'altres, "un model" (cruel referència a una presó barcelonina) o "mon duel" (una de les romàntiques fòrmules de treball que més gasta Pedrojota).
L'adequació de l'anagrama a l'essència d'un personatge és una de les millors aportacions de l'enigmística a l'esotèrica onomància, que és l'art d'endevinar el futur a partir dels noms de les persones. Més o menys el que va fer el surrealista André Breton amb Salvador Dalí, quan va batejar el pintor empordanès amb el punyent anagrama de "Avida Dollars". És clar que l'anagramàtica mai no és una capsa tancada. El mateix Dalí també anagramitzava "Vida llardosa", Picasso "saps oci" i Miró "rimo" o "mori". En aquests últims anys, tot i no haver-se constituït cap club anagramista equivalent al dels britànics o al Club Palindromista Internacional amb seu a Vilallonga del Camp, alguns casos contemporanis han començat a circular pels mitjans de comunicació. Potser el de l'economista Fabià Estapé (Peseta) és el més recurrent, però també destaquen l'escriptor Josep Maria Espinàs (Sapiens) o el genial músic nord-americà Stephen Sondheim (hedonism), sovint present en els musicals que poblen els nostres teatres.
Un repte afegit al que s'han d'enfrontar els honorables membres de les comissions d'investigació és, ara per ara, trobar equivalents al contundent Roldán-ladrón entre la il·lustre nòmina de jovials encorbatats que ha passat o passarà per la presó. Els Mariano Rubio, Mario Conde, Javier De la Rosa, Rafael Vera i Ricardo García Damborenea s'ho mereixen.
dijous, 9 de març del 1995
Clandestinitat estreta
A banda de la lloable clandestinitat que menen els amants de les causes perdudes, els que prefereixen fer-se amants de les paraules perdudes coneixen una altra mena de clandestinitat força interessant. El fenomen és un exercici tipogràfic notable que participa del concepte constrictiu encunyat pels autors de l'OULIPO. La boa constrictor de Queneau i companyia va plantejar l'escriptura clandestina com un alfabet reduït del que resten excloses totes les lletres cridaneres que sobresurten de la línia per dalt o per sota. Així, els textos clandestins prescindeixen de tots els signes gràfics que s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i de tots els que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—, en un exercici brutal d'homogeïnitat gràfica. Els anglòfils, sempre menys poètics, anomenen el fenomen amb un nom desprovist de càrrega simbòlica. Al seu vademècum de bogeries lingüístiques Language on Vacation (Charles Scribner's Sons. New York, 1965) el ludòpata Dmitri A. Borgmann anomena aquests innocus clandestins "mots estrets" (narrow words ).
Però, tal vegada endut per l'esperit competitiu de la societat nord-americana, Borgmann enceta l'etern debat de qui la té més llarga. D'entrada, decideix superar Ripley (l'històric periodista de l'absurd que figura a les lleixes de molts homes de ràdio per uns reculls d'informacions curioses anomenats Believe It Or Not ) que havia publicat en 1954 que els mots estrets més llargs en anglès eren, ex-aequo, els gal·licismes "concessionaire" i "reconnaissance" (14). Borgmann esbandeix les proeses del tal Ripley. Primer hi oposa "semiconsciousnesses" i "unceremoniousnesses" (19), però després es permet dubtar de la validesa de la i llatina. Això del puntet li sembla d'una amplitud intolerable al pur mestre Borgmann. De manera que, conseqüent amb el seu posat sever, Dmitri ofereix les ajustades "overnervousnesses" (17) i "overnumerousnesses" (18).
Els clandestins a la francesa mai no han dubtat de la bondat de la i. Per això hi figura a les aportacions dels lectors que es van veure esperonats, el passat desembre, per la publicació d'uns versos clandestins en català del poeta Jordi Vintró. Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts) ens fa arribar, entre d'altres, «un somriure, amor mereix/ amorosa, mansoia,/ enorme en excés,/ avui caurà/ era meva i ara encara més». Per la seva banda, Alfons Saumell (Barcelona) confegeix diversos textos prosaics de longitud notable. Com aquest titular en un diari sensacionalista: «cau un ascensor en un arcaic manicomi i moren una àvia i cinc ancians», o aquesta singular invitació: «cars amics, com sou nuvis nous, animeu-vos a venir ara a casa meva, sense més excuses ni evasives; coneixeu es camí: és suau i amenós; no us arriscareu massa, manoi!, ni us consumireu, nerviosos; si no veniu, creurem no merèixer ni una cosa minsa com és eixa; a veure si ens escriviu o ens aviseu; envieu-nos un sí com una casa». La invitació la signen, en minúscules, na maria i en marià.
La netedat tipogràfica que solca les línies clandestines és, realment, un camí estret de negre sobre blanc com el que proposava Borgmann. Ara per ara, el mot clandestí més llarg que coneixem en català és "emmascarar-nos" de tretze lletres. Algú gosa superar-lo? Feu-nos arribar els vostres mots clandestins a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. Aquest cop no en parlarem, "n'enraonarem".
Però, tal vegada endut per l'esperit competitiu de la societat nord-americana, Borgmann enceta l'etern debat de qui la té més llarga. D'entrada, decideix superar Ripley (l'històric periodista de l'absurd que figura a les lleixes de molts homes de ràdio per uns reculls d'informacions curioses anomenats Believe It Or Not ) que havia publicat en 1954 que els mots estrets més llargs en anglès eren, ex-aequo, els gal·licismes "concessionaire" i "reconnaissance" (14). Borgmann esbandeix les proeses del tal Ripley. Primer hi oposa "semiconsciousnesses" i "unceremoniousnesses" (19), però després es permet dubtar de la validesa de la i llatina. Això del puntet li sembla d'una amplitud intolerable al pur mestre Borgmann. De manera que, conseqüent amb el seu posat sever, Dmitri ofereix les ajustades "overnervousnesses" (17) i "overnumerousnesses" (18).
Els clandestins a la francesa mai no han dubtat de la bondat de la i. Per això hi figura a les aportacions dels lectors que es van veure esperonats, el passat desembre, per la publicació d'uns versos clandestins en català del poeta Jordi Vintró. Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts) ens fa arribar, entre d'altres, «un somriure, amor mereix/ amorosa, mansoia,/ enorme en excés,/ avui caurà/ era meva i ara encara més». Per la seva banda, Alfons Saumell (Barcelona) confegeix diversos textos prosaics de longitud notable. Com aquest titular en un diari sensacionalista: «cau un ascensor en un arcaic manicomi i moren una àvia i cinc ancians», o aquesta singular invitació: «cars amics, com sou nuvis nous, animeu-vos a venir ara a casa meva, sense més excuses ni evasives; coneixeu es camí: és suau i amenós; no us arriscareu massa, manoi!, ni us consumireu, nerviosos; si no veniu, creurem no merèixer ni una cosa minsa com és eixa; a veure si ens escriviu o ens aviseu; envieu-nos un sí com una casa». La invitació la signen, en minúscules, na maria i en marià.
La netedat tipogràfica que solca les línies clandestines és, realment, un camí estret de negre sobre blanc com el que proposava Borgmann. Ara per ara, el mot clandestí més llarg que coneixem en català és "emmascarar-nos" de tretze lletres. Algú gosa superar-lo? Feu-nos arribar els vostres mots clandestins a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. Aquest cop no en parlarem, "n'enraonarem".
dijous, 2 de març del 1995
El doctor Dallonses
A primers d'any vam fer-nos ressò de l'existència d'un metge californià que llueix, cofoi i aliè a la seva dissort, l'abrupte cognom "Collons". L'amabilitat del lector Emili Granier-Barrera (Barcelona) ens permet afegir un altre il·lustre doctor Collons al nostre panteó de no-catalans universals. L'explicació de Granier-Barrera mereix ser reproduïda. París, finals dels anys cinquanta: "Jo treballava a Saint-Germain-des-Prés —escriu— i, en plegar, anava passejant cap a casa, vora l'Institut Pasteur. Ens solíem trobar amb un altre exiliat, el doctor Sever Perramon (ex-metge del Sindicat de Cecs, inici de l'avui poderosa ONCE), i algun altre amic, cap a mig Bulevard Montparnasse. A mà esquerra, anant cap a l'estació del mateix nom, una placa metàl·lica anunciava el metge. El nostre petit grup es dissolia quan algun de nosaltres deia «Ja som a can Collons»; llavors ens donàvem la mà cerimoniosament i cadascú tirava pel seu cantó".
D'altres exabruptes onomàstics que ha provocat el desvelament del doctor Dallonses són menys sagnants. Un pobre banyolí que cognoma Delamier Daza és potser l'única excepció. Els altres són més festius. De Vic ens arriba una nutritiva Clara Dou Ferrat. De Gavà un lampista anomenat Font. De Sabadell un altre lampista menys afortunat: el senyor Fonseca. Una empresa constructora de L'Hospitalet del Llobregat s'autoanomena Conyman SCP. A la Rambla de Catalunya de Barcelona, un prestigiós otorrinolaringòleg no perd la clientela encara que es diu doctor Callao. El director d'una acadèmia de dibuix i pintura de la ciutat comtal es diu Sr. Cara Milagro. Al Nou Camp, en comptes de fitxar cracks del gol per superar la crisi anual, van decidir contractar un expert en gespes que ja s'ha fet famós pel seu cognom: el senyor Josep Campreciós. Finalment, dos apropiats directors generals en dansa: la directora general d'Ensenyament del mec-ministeri de Madrid es diu Carmen Maestro i el de Medi Ambient de la Generalitat Jordi Peix.
La mala sort és determinant en això dels cognoms malsonants. La família Cabrafiga Galí ho sap molt bé. Fart de ser la riota dels desaprensius de torn, el senyor Cabrafiga va decidir sol·licitar del registre un capgirament en l'ordre dels cognoms del seu fill. Quan el petit Galí Cabrafiga va créixer s'enamorà perdudament d'una bella senyoreta Maties. Ara, l'ex-senyor Cabrafiga ha hagut de veure com els seus néts són uns autèntics Galí-Maties. És clar que la naturalesa humana pot trobar tresors en els llocs més impensables. En Tísner sempre esmenta una innòcua Conxita Costas que feia trontollar tothom quan s'acostava (cony, si t'acostes!).
D'altres exabruptes onomàstics que ha provocat el desvelament del doctor Dallonses són menys sagnants. Un pobre banyolí que cognoma Delamier Daza és potser l'única excepció. Els altres són més festius. De Vic ens arriba una nutritiva Clara Dou Ferrat. De Gavà un lampista anomenat Font. De Sabadell un altre lampista menys afortunat: el senyor Fonseca. Una empresa constructora de L'Hospitalet del Llobregat s'autoanomena Conyman SCP. A la Rambla de Catalunya de Barcelona, un prestigiós otorrinolaringòleg no perd la clientela encara que es diu doctor Callao. El director d'una acadèmia de dibuix i pintura de la ciutat comtal es diu Sr. Cara Milagro. Al Nou Camp, en comptes de fitxar cracks del gol per superar la crisi anual, van decidir contractar un expert en gespes que ja s'ha fet famós pel seu cognom: el senyor Josep Campreciós. Finalment, dos apropiats directors generals en dansa: la directora general d'Ensenyament del mec-ministeri de Madrid es diu Carmen Maestro i el de Medi Ambient de la Generalitat Jordi Peix.
La mala sort és determinant en això dels cognoms malsonants. La família Cabrafiga Galí ho sap molt bé. Fart de ser la riota dels desaprensius de torn, el senyor Cabrafiga va decidir sol·licitar del registre un capgirament en l'ordre dels cognoms del seu fill. Quan el petit Galí Cabrafiga va créixer s'enamorà perdudament d'una bella senyoreta Maties. Ara, l'ex-senyor Cabrafiga ha hagut de veure com els seus néts són uns autèntics Galí-Maties. És clar que la naturalesa humana pot trobar tresors en els llocs més impensables. En Tísner sempre esmenta una innòcua Conxita Costas que feia trontollar tothom quan s'acostava (cony, si t'acostes!).
dijous, 23 de febrer del 1995
Sublevació d'ucraïnesos
Són mots pentavocàlics tots aquells que contenen només cinc vocals —i totes diferents—, com aquesta sublevació d'ucraïnesos que avui encapçala la secció. En els últims temps hem analitzat 96 de les 120 possibles combinacions pentavocàliques. Avui acabem la sèrie amb els quintets encapçalats per U, la vocal més antipàtica per a l'elaboració de construccions enigmístiques.
Alguns dels mots amb què molts amables lectors han completat les 24 combinacions U-pentavocàliques ens permeten confegir un text dadaista sobre una quixotesca (UIOEA) sublevació (UEAIO) a Ucraïna: «Una subvertidora (UEIOA) majoria d'ucraïnesos (UAIEO) ha qüestionat (UEIOA) furiosament (UIOAE) la petició russa de reinstaurar un quindecàgon (UIEAO) soviètic per fer front al pentàgon nord-americà. La supersònica (UEOIA) reacció dels ucraïnesos (UAIEO) exigeix en primer terme que Moscou ultracongeli (UAOEI) el darrer acord museogràfic (UEOAI) amb Kíev, en considerar que desvia quantioses (UAIOE) fonts de finançament cap a sòl rus. Les posicions més bel·ligerants i fulminadores (UIAOE) són les dels ucraïnesos (UAIEO) d'obediència ugro-finesa (UOIEA), curiosament (UIOAE) dalinians i curialescos (UIAEO), que acusen Boris Eltsin de fomentar la putrefacció (UEAIO) entre les udolaires (UOAIE) burocràcies (UOAIE) ex-soviètiques custodiades (UOIAE) des de Moscou. Eltsin afirma que el funcionament (UIOAE) uniformable (UIOAE) del quindecàgon (UIEAO) comportaria substancioses (UAIOE) millores per a la nova comunitat de repúbliques subordinades (UOEAE), però els ucraïnesos (UAIEO) ho veuen com una vulneració (UEAIO) flagrant de l'esperit utòpicament (UOIAE) adjudicat a la post-perestroika». Els mots pentavocàlics que conformen aquestes i d'altres combinacions han estat subministrats pels lectors Joan Barceló, Jordina Cañís, Rosa Cura, Jep Ferret, Andreu Font, Ramon Giné, FJ Larios, Dídac Palañà i Josep Sesé.
En l'inabastable univers dels pentavocàlics, els caçadors de mots troben un plaer especial en la captura de dos especímens extraordinaris: els que presenten les cinc vocals en ordre (ascendent i descendent). Els exemplars d'U-pentavocàlics descendents són més fàcils de caçar. Ara per ara, els lectors de l'AVUI n'han localitzat quatre: les disputes "quodlibetals" (UOIEA) que duien de corcoll als escolàstics; la llengua de la branca uraliana "ugro-finesa" (UOIEA), també anomenada fino-úgrica; la pestilent glàndula "sudorífera" (UOIEA); i, finalment, qualsevol part orgànica que acabi en mucró —"mucronífera" (UOIEA)—.
Però l'altra peça cobejada (el pentavocàlic AEIOU) ha fet suar molta més tinta. Ja vam parlar de derivats admissibles del tipus faceciòfug (qui fuig assenyadament de les facècies), paremiòfug (qui fuig cames ajudeu-me dels refranys), o de gentilicis de mestissatge divers com ara armenio-rus (xarnego terriblement odiat per Jirinovski). Però no volem tancar el capítol pentavocàlic sense esmentar un fantàstic neologisme encunyat per Josep Abellan que excitarà la hipòfisi de més d'un factòtum publicitari.
Es tracta d'un nou invent per combatre l'obesitat sense fer-se mala sang. En paraules d'Abellan és "un aperitiu que no engreixa, un aperitiu «light» a la catalana que podria assolir una gran quota de mercat". Naturalment, és un aperitiu perfectament pentavocàlic, amb aquell to afrancesat que tant agrada els snobs: l'aperitou (AEIOU).
Alguns dels mots amb què molts amables lectors han completat les 24 combinacions U-pentavocàliques ens permeten confegir un text dadaista sobre una quixotesca (UIOEA) sublevació (UEAIO) a Ucraïna: «Una subvertidora (UEIOA) majoria d'ucraïnesos (UAIEO) ha qüestionat (UEIOA) furiosament (UIOAE) la petició russa de reinstaurar un quindecàgon (UIEAO) soviètic per fer front al pentàgon nord-americà. La supersònica (UEOIA) reacció dels ucraïnesos (UAIEO) exigeix en primer terme que Moscou ultracongeli (UAOEI) el darrer acord museogràfic (UEOAI) amb Kíev, en considerar que desvia quantioses (UAIOE) fonts de finançament cap a sòl rus. Les posicions més bel·ligerants i fulminadores (UIAOE) són les dels ucraïnesos (UAIEO) d'obediència ugro-finesa (UOIEA), curiosament (UIOAE) dalinians i curialescos (UIAEO), que acusen Boris Eltsin de fomentar la putrefacció (UEAIO) entre les udolaires (UOAIE) burocràcies (UOAIE) ex-soviètiques custodiades (UOIAE) des de Moscou. Eltsin afirma que el funcionament (UIOAE) uniformable (UIOAE) del quindecàgon (UIEAO) comportaria substancioses (UAIOE) millores per a la nova comunitat de repúbliques subordinades (UOEAE), però els ucraïnesos (UAIEO) ho veuen com una vulneració (UEAIO) flagrant de l'esperit utòpicament (UOIAE) adjudicat a la post-perestroika». Els mots pentavocàlics que conformen aquestes i d'altres combinacions han estat subministrats pels lectors Joan Barceló, Jordina Cañís, Rosa Cura, Jep Ferret, Andreu Font, Ramon Giné, FJ Larios, Dídac Palañà i Josep Sesé.
En l'inabastable univers dels pentavocàlics, els caçadors de mots troben un plaer especial en la captura de dos especímens extraordinaris: els que presenten les cinc vocals en ordre (ascendent i descendent). Els exemplars d'U-pentavocàlics descendents són més fàcils de caçar. Ara per ara, els lectors de l'AVUI n'han localitzat quatre: les disputes "quodlibetals" (UOIEA) que duien de corcoll als escolàstics; la llengua de la branca uraliana "ugro-finesa" (UOIEA), també anomenada fino-úgrica; la pestilent glàndula "sudorífera" (UOIEA); i, finalment, qualsevol part orgànica que acabi en mucró —"mucronífera" (UOIEA)—.
Però l'altra peça cobejada (el pentavocàlic AEIOU) ha fet suar molta més tinta. Ja vam parlar de derivats admissibles del tipus faceciòfug (qui fuig assenyadament de les facècies), paremiòfug (qui fuig cames ajudeu-me dels refranys), o de gentilicis de mestissatge divers com ara armenio-rus (xarnego terriblement odiat per Jirinovski). Però no volem tancar el capítol pentavocàlic sense esmentar un fantàstic neologisme encunyat per Josep Abellan que excitarà la hipòfisi de més d'un factòtum publicitari.
Es tracta d'un nou invent per combatre l'obesitat sense fer-se mala sang. En paraules d'Abellan és "un aperitiu que no engreixa, un aperitiu «light» a la catalana que podria assolir una gran quota de mercat". Naturalment, és un aperitiu perfectament pentavocàlic, amb aquell to afrancesat que tant agrada els snobs: l'aperitou (AEIOU).
dijous, 16 de febrer del 1995
Que faci calor
Un dels prop de tres-cents jocs de paraules "intraduïbles" que vaig haver d'entomar quan traslladava al català els guions radiofònics dels Germans Marx (Groucho i Chico, advocats . Columna, 1989) em va transportar d'una manera insòlita al món dels gitanos. Una de les hilarants situacions en què se submergien els dos Marx més xerraires (transformats aquí en un picaplets surrealista i el seu poca-solta ajudant) passava en un poblet americà. Chico i Groucho entraven subreptíciament en una casa pairal per la porta de la cuina. En descobrir-los, la mestressa s'esverava i els increpava: "Hey you, hoboes, what are you doing?" (què hi feu, aquí, lladregots!). La resposta de Chico era tan sublim com desconcertant: "My grandfather used to play that, in an orchestra" (el meu avi el tocava en una orquestra).
El joc homonímic entre "hobo" (lladregot) i "oboe" (oboè) provocava un d'aquells moments estúpids que tatxonen les pel·lícules doblades dels germans Marx. Tothom intueix que passa alguna cosa graciosa, però ningú no entén res. Surrealisme barat? Traducció literal? Absurd? L'únic mètode de traducció acceptable en el cas de l'enginyosa incontinència verbal marxiana és l'equimòsic (una equimosi és un sangtraït; se'n sua molta al principi i al final s'agafa el gust a trair). La solució adoptada va ser el trasllat de la facècia al català aprofitant una referència cultural prou coneguda: "Què passa aquí? Que han entrat gitanos?" /"Ei, el meu avi en fumava, d'això" /"Que fumava què?" /"Gitanos, gitanos sense filtre".
Fa poc, l'amabilitat d'un bon amic m'ha permès de reveure i de reviure el video d'una fantàstica festa gitana que organitzà l'editorial Versal per presentar en societat la novel·la rumbaire de Francisco Casavella El triunfo. Retrobar la vèrbola prodigiosa dels gitanos del carrer de la Cera ha estat un plaer. Ritme, acord i vers són un sol formigueig en aquelles rumbes pre-olímpiques del nebodam del Peret o del desaprofitat Ramonet, just després de la mort del Gato Pérez. En el mateix marc d'evocació rumbaire, el meu amic es va treure de la màniga un fantàstic senzill de 1973 que és un perfecte signe dels temps. El disc duu un conill blanc a la coberta i es diu "Rabbit Rumba". A banda de contenir la rumba d'un tal Beethoven (una versió deliciosa del pulquèrrim "Para Elisa"), el dors ens resol el misteri cunicular (o cuniculicultural). El gitano rumbaire, que hi apareix acaronant l'animaló, es diu José Cunill.
La facilitat de paraula dels gitanos és proverbial. Són uns cracks dels embarbussaments. Però la nostra parla quotidiana també tragina inadvertidament alguns mots d'origen caló. Per exemple els "calés" (jallers en caló), els "pirats" (guillats) que marxen (se les "piren" o toquen "pirandó"), els "xavals" (que deriven de txabó-txaborí), els "guiris" (estrangers), els "puretes" (vells, també dits puré en caló) o els famosos "txaperos". D'altres manlleus més coneguts són "ginyar", "cabrejar-se", "clapar", "guita" o "jupa". Un curiós escriptor català de tombants de segle va aprofundir d'una manera molt intensa en tot aquest univers caló. Juli Vallmitjana va escriure, entre d'altres, la peça teatral El Corb (Bartomeu Baxarias, 1911), la novel·la La Xava (L'Avenç, 1910) —que conté un apèndix de termes caló— i un llibret dedicat al tema anomenat Els Zin-calós (L'Avenç, 1911). Ara que la rumba catalana sembla esmorteïda per les vel·leitats de la moda, vigilarem l'home del temps cada dia, a veure quan torna la calor.
El joc homonímic entre "hobo" (lladregot) i "oboe" (oboè) provocava un d'aquells moments estúpids que tatxonen les pel·lícules doblades dels germans Marx. Tothom intueix que passa alguna cosa graciosa, però ningú no entén res. Surrealisme barat? Traducció literal? Absurd? L'únic mètode de traducció acceptable en el cas de l'enginyosa incontinència verbal marxiana és l'equimòsic (una equimosi és un sangtraït; se'n sua molta al principi i al final s'agafa el gust a trair). La solució adoptada va ser el trasllat de la facècia al català aprofitant una referència cultural prou coneguda: "Què passa aquí? Que han entrat gitanos?" /"Ei, el meu avi en fumava, d'això" /"Que fumava què?" /"Gitanos, gitanos sense filtre".
Fa poc, l'amabilitat d'un bon amic m'ha permès de reveure i de reviure el video d'una fantàstica festa gitana que organitzà l'editorial Versal per presentar en societat la novel·la rumbaire de Francisco Casavella El triunfo. Retrobar la vèrbola prodigiosa dels gitanos del carrer de la Cera ha estat un plaer. Ritme, acord i vers són un sol formigueig en aquelles rumbes pre-olímpiques del nebodam del Peret o del desaprofitat Ramonet, just després de la mort del Gato Pérez. En el mateix marc d'evocació rumbaire, el meu amic es va treure de la màniga un fantàstic senzill de 1973 que és un perfecte signe dels temps. El disc duu un conill blanc a la coberta i es diu "Rabbit Rumba". A banda de contenir la rumba d'un tal Beethoven (una versió deliciosa del pulquèrrim "Para Elisa"), el dors ens resol el misteri cunicular (o cuniculicultural). El gitano rumbaire, que hi apareix acaronant l'animaló, es diu José Cunill.
La facilitat de paraula dels gitanos és proverbial. Són uns cracks dels embarbussaments. Però la nostra parla quotidiana també tragina inadvertidament alguns mots d'origen caló. Per exemple els "calés" (jallers en caló), els "pirats" (guillats) que marxen (se les "piren" o toquen "pirandó"), els "xavals" (que deriven de txabó-txaborí), els "guiris" (estrangers), els "puretes" (vells, també dits puré en caló) o els famosos "txaperos". D'altres manlleus més coneguts són "ginyar", "cabrejar-se", "clapar", "guita" o "jupa". Un curiós escriptor català de tombants de segle va aprofundir d'una manera molt intensa en tot aquest univers caló. Juli Vallmitjana va escriure, entre d'altres, la peça teatral El Corb (Bartomeu Baxarias, 1911), la novel·la La Xava (L'Avenç, 1910) —que conté un apèndix de termes caló— i un llibret dedicat al tema anomenat Els Zin-calós (L'Avenç, 1911). Ara que la rumba catalana sembla esmorteïda per les vel·leitats de la moda, vigilarem l'home del temps cada dia, a veure quan torna la calor.
dijous, 9 de febrer del 1995
Heteros
Un heterograma és un mot que no conté cap lletra repetida. El seu valor és directament proporcional a la seva longitud. Així, un cotxe (5) és un heterograma d'estar per casa, una revista (7) comença a poder anar pel món, un comptable (9) ja és prou presentable i unes harmòniques (11) són impecables des del punt de vista heterogramàtic.
Com ja és sabut, prop de 1960 Raymond Queneau i François Le Lionnais van iniciar a París les reunions mensuals del grup d'escriptors i matemàtics OULIPO (Obrador de Literatura Potencial) —Georges Pérec, Italo Calvino, Marcel Duchamp, Jacques Roubaud, Harry Mathews...— amb la sana intenció de produir un nou gènere literari cada mes, anomenat en el seu dialecte "constricció". La primera constricció que va sortir publicada en la seva particular biblioteca oulipista es basava justament en els heterogrames.
Georges Pérec (el genial autor, entre moltes altres obres, de La vida, instruccions d'ús ), va proposar un poema escrit a partir de 399 variacions anagramàtiques de l'heterograma que el presidia. A partir de les onze lletres del títol,Ulcérations, Pérec va llistar 399 anagrames que componen, convenientment seccionats, el poema. Així, de les cinc primeres combinacions (COEURALINST/ INCTSAOULRE/ CLUSATRONEI/ NUTILECORSA/ IRECOULANTS) brollen els primers versos: "Coeur à l'instinct saoul,/ reclus à trone inutile,/ Corsaire coulant s..."
Un quart de segle més tard, un consagrat Pérec publicava, poc abans de morir, el poema heterogramàtic Alphabets (Galilée, 1985). En aquesta ocasió va compondre 166 peculiars onzenes poètiques. Pérec afegí a les deu lletres més freqüents de l'alfabet francès (E, S, A, R, T, I, N, U, L, O) les setze restants per compondre setze heterogrames d'onze lletres i confegí onze versos amb cada combinació (16x11=166 poemes). El resultat és un fresc magnífic de ressons místics que Pérec presenta en dues versions: la poèticament pura (un quadrat 11x11) i la transcripció formal del poema. Així, una de les 16 onzenes amb la B fa: "On suit Rabelais. Brule-t-on?/ Larbin, où es-tu?/ Or instable.../ Obtenir Saül?/ Est-il Buonarroti?/ Lune basse... a-t-il burnous?/ a-t-il borne? a-t-il son beurre?/ a-t-il bonus?". La forma pura del poema és aquest quadrat:
Fa pocs anys un grup d'escriptors i enigmistes italians va decidir fundar l'OPLEPO a la faisó de l'OULIPO francesa. La Biblioteca Oplepiana, que encara és molt jove i mimètica, va néixer el 1990 amb la publicació del primer volumet, escrit per Ruggero Campagnoli. Com no podia ser de cap altra manera, els italians van començar amb una rèplica quasi exacta de l'Ulcérations de Pérec. L'heterograma triat per Campagnoli va ser Edulcoranti. L'italià va combinar aquestes onze lletres de cent maneres diferents, ordenà les sèries i després les vessà a la grafia convencional. Així, de les cinc primeres combinacions (DOLUCETINAR/ ROLUCENTIDA/ RTIDALUCONE/ RODATINELCU/ ORECANTILUD) brollen els primers versos: "Do luce, ti narro/ lucenti darti, da luco nero/ dati/ nel cuore: canti..."
¿Arribarà el dia en què els nostres versaires deixaran de barallar-se amb els jurats dels premis als quals es presenten constantment i es dedicaran a treballar a la rebotiga per tal de fer millors poemes?
Com ja és sabut, prop de 1960 Raymond Queneau i François Le Lionnais van iniciar a París les reunions mensuals del grup d'escriptors i matemàtics OULIPO (Obrador de Literatura Potencial) —Georges Pérec, Italo Calvino, Marcel Duchamp, Jacques Roubaud, Harry Mathews...— amb la sana intenció de produir un nou gènere literari cada mes, anomenat en el seu dialecte "constricció". La primera constricció que va sortir publicada en la seva particular biblioteca oulipista es basava justament en els heterogrames.
Georges Pérec (el genial autor, entre moltes altres obres, de La vida, instruccions d'ús ), va proposar un poema escrit a partir de 399 variacions anagramàtiques de l'heterograma que el presidia. A partir de les onze lletres del títol,Ulcérations, Pérec va llistar 399 anagrames que componen, convenientment seccionats, el poema. Així, de les cinc primeres combinacions (COEURALINST/ INCTSAOULRE/ CLUSATRONEI/ NUTILECORSA/ IRECOULANTS) brollen els primers versos: "Coeur à l'instinct saoul,/ reclus à trone inutile,/ Corsaire coulant s..."
Un quart de segle més tard, un consagrat Pérec publicava, poc abans de morir, el poema heterogramàtic Alphabets (Galilée, 1985). En aquesta ocasió va compondre 166 peculiars onzenes poètiques. Pérec afegí a les deu lletres més freqüents de l'alfabet francès (E, S, A, R, T, I, N, U, L, O) les setze restants per compondre setze heterogrames d'onze lletres i confegí onze versos amb cada combinació (16x11=166 poemes). El resultat és un fresc magnífic de ressons místics que Pérec presenta en dues versions: la poèticament pura (un quadrat 11x11) i la transcripció formal del poema. Així, una de les 16 onzenes amb la B fa: "On suit Rabelais. Brule-t-on?/ Larbin, où es-tu?/ Or instable.../ Obtenir Saül?/ Est-il Buonarroti?/ Lune basse... a-t-il burnous?/ a-t-il borne? a-t-il son beurre?/ a-t-il bonus?". La forma pura del poema és aquest quadrat:
ONSUITRABEL
AISBRULETON
LARBINOUEST
UORINSTABLE
OBTENIRSAUL
ESTILBUONAR
ROTILUNEBAS
SEATILBURNO
USATILBORNE
ATILSONBEUR
REATILBONUS
Fa pocs anys un grup d'escriptors i enigmistes italians va decidir fundar l'OPLEPO a la faisó de l'OULIPO francesa. La Biblioteca Oplepiana, que encara és molt jove i mimètica, va néixer el 1990 amb la publicació del primer volumet, escrit per Ruggero Campagnoli. Com no podia ser de cap altra manera, els italians van començar amb una rèplica quasi exacta de l'Ulcérations de Pérec. L'heterograma triat per Campagnoli va ser Edulcoranti. L'italià va combinar aquestes onze lletres de cent maneres diferents, ordenà les sèries i després les vessà a la grafia convencional. Així, de les cinc primeres combinacions (DOLUCETINAR/ ROLUCENTIDA/ RTIDALUCONE/ RODATINELCU/ ORECANTILUD) brollen els primers versos: "Do luce, ti narro/ lucenti darti, da luco nero/ dati/ nel cuore: canti..."
¿Arribarà el dia en què els nostres versaires deixaran de barallar-se amb els jurats dels premis als quals es presenten constantment i es dedicaran a treballar a la rebotiga per tal de fer millors poemes?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)