dijous, 22 de juny del 1995

Pasquí

La setmana passada aquesta secció contenia un article de pes que no va ser gaire ben rebut a Sant Andreu de Llavaneres. Ens limitàvem a documentar alguns termes a l'entorn de la lletra P i reproduïem perles etimològiques d'origen occità com ara "pepeiar", "pepejar" (predecessors del nostre "repapieg"), "pepeteyà" (fer l'imbècil), "pèpi" (extravagant) o el curiós verb "pepeà(r)", que Coromines trobà al glossari de la Vall d'Àneu definit en castellà com "desvariar, chochear".
Com que estàvem —estem— convençuts que la rica complexitat de la lletra P no s'esgota en la seva repetició convulsiva, avui ampliem les quatre ratlles que dedicàvem al fascinant món dels pasquins. Un pasquí és un escrit satíric i anònim que s'afixa en un lloc públic amb la sana intenció de descarregar dosis d'adrenalina que no troben cap altra via de sortida. El terme prové del nom de l'estàtua mig mutilada d'un pobre gladiador que els romans utilitzaven per penjar aquesta mena de missatges anònims. A l'altre extrem de Roma, el "Pasquino" tenia un company de fatigues que no va tenir la sort de llegar el seu nom a la posteritat: una estàtua de Mart anomenada "Marforio" que també feia de tanca publicitària abans de la lletra (sic). Com que l'estranya parella estava ubicada en dos indrets força allunyats, les pasquinades que exhibien l'un i l'altre sovint eren elaborades per faccions contràries, de manera que es podien establir autèntics diàlegs entre Pasquino i Marforio.
Però el motiu real del bateig de l'estàtua publicitària amb el nom de "Pasquino" és tot un misteri. L'anglès Misson, als seus Viatges per Itàlia, aporta una curiosa etimologia popular: un sastre romà anomenat Pasquin. Es veu que Pasquin era un home d'enginy molt esmolat que aprofitava el tracte íntim amb gent notable per anar escampant brames per tot Roma. Els seus acudits eren coneguts pels romans com pasquinades. Rebla Misson que, en finar Pasquin, van trobar l'estàtua de marbre del gladiador sota el terra de la seva botiga. Els mecanismes metonímics van fer la resta.
En les seves impagables Curiosities of literature (Londres, 1866) Isaac Disraeli esmenta un mític recull de pasquinades anomenat "Pasquillorum Tomi Duo", un incunable publicat a Basilea el 1544 que en reproduïa moltes en vers i en prosa. La majoria dels epigrames sarcàstics es basen en jocs de paraules feridors i van dedicats a Papes diversos, amb una especial predilecció pels nostres Borja. De Climent VII, la mort del qual s'atribuïa a una negligència del seu metge, n'hi ha un que fa: "Curtius occidit Clementem; Curtius auro/ Donandus, per quem publica parta salus" (Curtius ha mort el Papa amb els seus remeis; hauria de ser remunerat per haver guarit l'estat). A Pau III va dedicat "Ut canerent data multa olim sunt Vatibus æra: / Ut taceam, quantum tu mihi, Paule, dabis?" (Els poetes rebien diners per cantar/ Quant em donaràs, Pau, per callar?).
La quota Borja és considerable. D'Alexandre VI, per exemple, hi ha un pasquí que fa: "Vendit Alexander claves, altaria, Christum; Emerat ille prius, vendere jure potest" (Alexandre ven les claus, els altars i Crist; com que primer els va comprar, tenia el dret a vendre'ls!). Lucrècia tampoc no queda sense: "Hoc tumulo dormit Lucretia nomine, sed re / Thais; Alexandri filia, sponsa, nurus!" (Sota aquesta llosa reposa l'anomenada Lucrècia, en realitat Thaís, la filla, la dona i la nora d'Alexandre!). Els pasquins més actuals circulen amb la mateixa dosi de mala bava per la Internet. Els millors continuen sent impublicables.

dijous, 15 de juny del 1995

Pepets, pepetes i pasquins

Una de les lletres més fascinants de l'alfabet és la pe de pamplona. És una consonant contundent, que incita a l'escopinada. També és la més paternal. Quasi autoritària. Vaticana. En català, qui papa s'ho empassa tot sense mastegar, qui no popa no mama, qui no pipa no fuma i qui repapieja acostuma a fer pipi fora del test. Ara per ara la pe és la consonant que més es porta a les espanyes. N'estan ben empapades. "Me lo sé de pe a pa", diuen per referir-se al beabà —les beceroles, l'abecé—. La que està de moda és una pe doble, punyent i quequejada com l'acrònim que posà en circulació sant Josep en concebre un il·lustre descendent sense participar-hi carnalment: pare putatiu —P.P.—. Una pe que confon, que el poliglota Johan Cruyff podria anomenar "el pes", els de la broma "Lepe" i els afrancesats com Semprún "le pen". Per poc que ho analitzem descobrim que l'afer P sempre ha estat conflictiu. Ramon Gómez de la Serna ja va escriure en una gregueria que la P era una R quieta que arronsava una cama per no donar cap pas.
Josep Carner va inventar el terme "pupí", un eufemisme irònic que va fer fortuna per designar els membres del PUP, el Partido de Unión Patriótica del general Primo de Rivera. Carner, que era un bon coneixedor de l'anglès, devia saber que en aquesta llengua un "puppy" és un simpàtic representant de l'espècie canina. Ara potser podríem adaptar el seu quisso al moment històric que ens toca viure. El que era "pupí" a primers de segle podria ser "pepí" a finals. ¿Recorden els magnífics anuncis de les cuinetes de la senyora Pepis? Doncs ara es farien d'or fabricant Moncloes. Perquè després de les eleccions —"por hache o por be" que diuen els castissos en una clara al·lusió al tumultuós món aberzale— els "pepins" proliferen. N'hi ha de pipiolis (¿"pepinillos"?) i de més granadets (¿pepones?) que passegen la papada pertot amb un pin del del bigoti a la solapa.
Al seu monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana Joan Coromines documenta alguns termes catalans que també resulten força escaients per descriure la "pepinada". Així, els verbs "pepeiar" o "pepejar" són dialectalismes de repapiejar que també provenen de l'occità. El "pepeig" que després esdevé "repapieg" a tot l'àmbit lingüístic és sinònim de desvari i imbecilitat. El mestre Coromines documenta molts usos occitans com ara "pepeteyà" (fer l'imbècil) o "pèpi" (extravagant) i extreu del glossari de la Vall d'Àneu el terme "pepeà(r)", definit en castellà com "desvariar, chochear".
Però la rica complexitat de la lletra pe no es limita a les vides exemplars dels Pepets i de les Pepetes. El repapieg general d'aquestes últimes eleccions ha tingut un antònim d'origen italià. Es tracta de la pasquinada triomfant que ha sacsejat la ciutat de Barcelona. Un pasquí és una mena de ban municipal políticament incorrecte. Ras i curt, un cartell satíric i anònim que malparlava dels il·lustres quan encara no hi havia publicacions com "El Bé Negre", "Le Canard Enchainé" o "El Triangle". Els pasquins provenen de l'italià antic i semblen derivats de l'estàtua d'un gladiador anomenada Pasquino que encara avui es pot visitar a Roma. Durant el Renaixement, potser aprofitant la dubtosa bellesa del gladiador, tothom hi penjava aquesta mena de cartells. Coromines esmenta també un poema valencià de Montmajor (1586) que parla del "Rei Pasquí", tot al·ludint a aquesta estàtua. La pasquinada barcelonina ha deixat amb un pam de nas els pepets i les pepetes. Passi-ho bé, doble pe!

dijous, 8 de juny del 1995

Més gnoms i cognoms

Segons com, el nom fa la cosa. Segons com, fa nosa. Un eximi notari d'El Vendrell va ser una prova fefaent de la primera hipòtesi fins que la jubilació el va apartar del mercat de la fe. Però encara el recorden. Segons m'informa el periodista Antoni Ribas, l'il·lustre professional es deia senyor Deu i, naturalment, vivia de donar fe. A les antípodes d'aquesta coincidència tan escaient, la lectora Gertrudis Canals ens fa saber que la seu madrilenya del Partit Comunista d'Espanya havia estat al carrer de la Santíssima Trinitat de la capital veïna.
Un notable escriptor lleidatà va publicar fa uns mesos un parell d'articles onomàntics al diari "Segre". Es tracta d'un fet excepcional, perquè el nom de l'autor dels articles encapçala la llista catalana d'una nova categoria que podríem anomenar "ecoica". Parlem del conegut escriptor i periodista Vidal Vidal. Els ecoics podrien formar una nova versió de l'Arca de Noè de Rusiñol, i als Països Catalans ho tindrien fàcil per trobar un honorable sant patró: Jordi de Sant Jordi. Sense furgar gaire, se'ns acuden dos bons acompanyants del Vidal estéreo: la deliciosa criatura de ficció que Nabòkov va crear per assetjar la bella Lolita (Humbert Humbert) i l'escriptor balear Ponç Pons. Segur que molts lectors de l'AVUI es veuran amb cor d'eixamplar la llista dels noms ecoics.
Vidal Vidal és un escriptor seriós. L'avalen els quatre volums de Les Rutes de Ponent o llibres com Geografia impúdica i Tots venim d'Arbeca. Però com que el seu nom ecoic li permet mantenir un doble clavadet a l'original, de tant en tant es dedica a fer broma. A finals de gener, des de la seva refrescant columna del "Segre", el segon Vidal feia una repassada exhaustiva del bestiari municipal català.
A partir de dues anècdotes de la vida municipal de Viladecavalls i Llardecans, el doble Vidal resseguia el nomenclàtor català a la recerca de més bestioles amb alcalde. En la categoria dels invertebrats destacaven Abella de la Conca, la Llagosta, Santa Maria del Corcó o Llagostera. L'aviari català s'omplia d'àligues (Aguilar de Segarra, les Valls d'Aguilar) i de coloms (Vilacolum i les Santa Colomes de Gramenet, de Queralt, de Farners...). Finalment, la secció de mamífers d'aquest improvisat zoològic municipal comptava amb èquids (Viladasens, Vilademuls o Castelldasens —on ara han escurçat el nom per dissimular i es fan dir Castelldans—), amb cànids (Viladecans, Cantallops, Gratallops, Llobera) i amb tota mena d'exemplars ovins, caprins, bovins i porcins (la Torre de Fontaubella, Cabra del Camp, Cabrera de Mar, Maçanet de Cabrenys, Vacarisses, Porqueres, Portbou, Tornabous, Vilanova d'Escornalbou...)
La immersió de Vidal Vidal en el món municipal el va portar a descobrir els secrets onomàntics dels alcaldes (alguns d'ells segurament ja ex-alcaldes després del terrabastall d'aquest 28M). El bestiari augmentava amb les persones humanes que regeixen els destins municipals. Així, Víctor León (Vaquèira) competia en potència amb el felí segon cognom de l'alcaldessa de Tona (Lleopart) i el bestiari es completava amb un Mulet, un Cabra i un Cabrafiga, un Colomina i un Palomera, un Abella i uns quants Abelló, un parell de Cunill, un Moltó, un Llobera, un Colom (que no és l'ecoic Sis Ales), un Colomé, un Llobet i un Pastó. Però el rei de la casa era sense cap mena de dubte el batlle de Vilamós. Un autèntic paladí del sexe segur anomenat F. Castet i Condó.

dijous, 1 de juny del 1995

Parada de Rebus

La prestigiosa editorial italiana Garzanti va publicar sota el seu segell Avallardi un dels poquíssims volums dedicats a la història del jeroglífic. El llibre recull una munió d'exemples que abasten des dels jeroglífics egipcis als picture puzzles nord-americans, amb especial atenció a la vasta tradició italiana. Sota la poc rebuscada denominació de "Rebus" —l'ablatiu plural del mot llatí "res, rei" (cosa)—, els francesos i els italians han bastit una vasta tradició que relaciona imatges i mots d'una manera tan subjectiva com fascinant. Els seus hereus encara treuen el nas en alguns mitjans escrits. Des de les tedioses sèries de signes que encara signa Ocón del Oro a les més imaginatives de Lluís Garcia Sevilla al "Serra d'Or".
Il libro dei Rebus, de Franco Bosio (Avallardi, 1993) és un exhaustiu compendi d'aquests mecanismes que van popularitzar els fotetes habitants de la Picardia francesa. Bosio reprodueix els rebus picards que divulgà Tabourout, en recull uns quants de Leonardo da Vinci i desvela rebus poc coneguts de François Rabelais, Baltasar Castiglione o Voltaire. El mecanisme és senzill. Qualsevol signe gràfic que permeti una transliteració val. Per exemple, un dels més bells de Leonardo enclou un ham i un pentagrama ple de notes. Una zeta i una a suspeses entre les notes separen la penúltima (la) de l'última (re). La solució és L'amore mi fa sollazare —L'amo (l'ham); re; mi; fa; sol; la; ZA (les lletres); re—.
La cosa jeroglífica aquesta va saltar a l'actualitat fa uns mesos quan la feliç Infanta i el seu nuvi van ser fotografiats a Sevilla, en plenes noces, sota una mena d'escut que deia No-Do. Just enmig d'aquestes romanalles de noticiari, apareixia un cabdell ben esponerós. La cosa es remuntava al passat més ranci: era un agraïment reial a la fidelitat de la ciutat de Sevilla. El rebus fa No-Madeja (cabdell)-Do. Una mica d'imaginació ortogràfica ens permet reconstruir l'agraïment complet: "No me ha dejado".
Alguns rebus són tipogràfics. En anglès, ICURYY4ME és un criptograma que lloa a qui el desxifra, que pot llegir "I see you are too wise for me". En francès, GACOBIAL sembla indicat per a l'amant cansat del jou de la seva estimada: "J'ai assez obei a elle". En espanyol, BTATO sembla brollar dels llavis de la Inquisició. Un dels temps del comte-duc d'Olivares ens serveix per acabar: "Con un ciento y un cinco / Cincuenta y cero / Se consigue en la corte/ Cualquier empleo. Coge la pluma/ Y en números romanos/ Dame la suma". ¿L'endevinen? És molt apropiat pels temps que corren.

dijous, 25 de maig del 1995

Fem números

La setmana passada ens afegíem a la campanya "els números canten" engegada per aquest diari, i ho fèiem amb uns quants exemples de relacions entre xifres i lletres extrets d'algunes pràctiques enigmístiques de caire lúdico-cabalístic. Parlàvem de la recerca quasi alquímica d'una sèrie d'equivalències entre les 26 lletres de l'alfabet i 26 xifres que permetés relacionar els noms del màxim nombre de cardinals possibles amb el seu valor numèric i en proposàvem una, calculada pel lector Joaquim Roé, que funcionava per 45 números en català —del zero al quinze (exceptuant el 14), del trenta al trenta-nou i del cinquanta al seixanta-nou—.
Els enigmistes aficionats a fer números han inventat nombroses variants al problema clàssic de casar xifres i lletres. L'argentí d'origen català Javier Arbonès, descendent del traductor Jordi Arbonès, va publicar un curiosa sèrie numèrica en una fantàstica revista argentina de problemes d'enginy anomenada "El Acertijo" (Publicaciones Aperiódicas, Buenos Aires). La sèrie d'Arbonès serveix per plantejar un pervers problema d'enginy. Fa: 2, 3, 12, 4, 14, 22, 23, 33, 24, 34, 53, 44, 54, 134, 153, 144, 154, 234 i us permet deixar ben perplex al cunyat setciències de torn que us amarga les sobretaules familiars.
Esborreu-ne l'última xifra i podreu plantejar-la com el típic problema numerològic de completar una sèrie numèrica. Si la víctima triada té tirada per les qüestions aritmètiques el podeu fer parar boig. Ho he provat i els resultats són òptims. L'entusiasta analista es desviurà per trobar una relació matemàtica entre un número, el que el precedeix i el que li va al darrera. Posem el 3, el 12 i el 4. Pensarà que només així pot preveure quina xifra ha de completar la sèrie. Aviat se submergirà en un temps proustià. Perdut. Podeu anar degustant cafès, perquè n'hi ha per estona. Només qui s'entretingui a escriure cadascun d'aquests nombres en català descobrirà el motiu real que els uneix en aquest ordre. Cada xifra, escrita en català, conté una lletra més que la precedent. Així: dos (3), tres (4), dotze (5), quatre (6), catorze (7)... fins a la base del triangle rectangle que formen els noms de les divuit xifres —dos-cents trenta-quatre (20 lletres)—. La perversa sèrie no és única, però el mecanisme provoca sèries diferents segons la llengua base triada. ¿Algú gosa a allargar-la més?
Un altre entreteniment numerològic tan inútil com addictiu és l'aplicació de l'isomorfisme en l'àmbit dels cronogrames. Aquest mecanisme no serveix per entabanar cunyats saberuts, però també té el seu què. En comptes d'atorgar un valor numèric a cada lletra es parteix de les equivalències establertes pels romans entre xifres i lletres. Així, I=J=1, V=U=5, X=10, L=50, C=100, D=500 i M=1000. Joaquim Roé ha trobat dos números que, escrits en català, contenen el seu mateix valor numèric. Així CENT=100 i DOS MIL CENT SEIXANTA-DOS=2162. Naturalment, la pràctica cronogramàtica resultaria molt perillosa per a l'economia, perquè provoca constants contradiccions aritmètiques. A la baixa —CENT MILIONS=1152—, i a l'alça —CENT CINC=301 i MIL=1051 (mai no es té en compte l'ordre dels números romans)—.
Tot plegat, xifres innòcues. Res a veure amb els tipus d'interès, el TAE, el PIB, els deutes extern i intern, l'IPC, les retencions de l'IRPF, la congelació salarial, l'IVA, el IAE i d'altres petits detalls sense importància que ens endolceixen la vida cada cop que fem números i veiem com canten.

dijous, 18 de maig del 1995

Els números canten

Hi ha pocs homes de lletres que sàpiguen fer números. Tan aviat com trepitgen els despatxos on es decideixen les coses importants d'aquest món els prenen el número sense pietat. Encara que ells s'entestin a recordar la fantàstica tradició cabalística de la Gematria, que agermana les lletres de l'alefat hebreu amb un seguit de xifres en nom d'una sinonímia inqüestionable: la que uneix dos mots del mateix valor numèric. Totes les lletres de l'alefat hebreu tenen un valor numèric fix de l'1 al 400. Així, quan Jacob somia la Terra Promesa i diu "Hi ha Déu en aquest lloc", el valor numèric de les lletres de la frase de Jacob en hebreu suma exactament 541, el mateix valor numèric del mot "Israel", que seria la resposta a l'enigma.
El jueu nord-americà Joshua S. Persky, sota el pseudònim de Peter K. Peterson, va publicar un llibret anomenat English is Gematria (Apocalypse Press. Jerusalem, 1988) en el qual recull un seguit de notables equivalències numèriques en llengua anglesa, partint dels valors A=1, B=2... i així fins a Z=26. Persky troba sinonímies espaordidores: ISRAEL (9+19+18+1+5+12) i ZION (26+9+15+14) fan tots dos 64. CHRIST, POWER i GLORY fan tots tres 77; HERETICAL, GODLESS i BLASPHEME 81; MADONNA i MAGDALENE 62; o JESUS, MESSIAH, CROSS i JOSHUA 74... Per aquest sistema, una frase com MARTA PAGARIA AVUI no requereix cap més aclariment, perquè la quantitat del presumpte pagament ve inscrita en les tres paraules que la formen (53).
Les equivalències de Persky són suggerents, però si les apliquem a les qüestions comptables no ens surten els números, perquè DOS val 38, TRES 52 i QUATRE ja es dispara fins a 82. La inflació. El lector de l'AVUI Joaquim Roé ens fa saber que només tres nombres catalans coincideixen amb el valor del seu nom, i encara un de feminitzat: CENT DOTZE (112), DOS-CENTS SEIXANTA-TRES (263) i DUES-CENTES TRENTA-SET (237). Justament, un dels problemes clàssics que obsedeix els numeròlegs de totes les llengües és la recerca d'un valor numèric per a cada lletra de l'alfabet que permeti equiparar nom i valor aritmètic, en un logogrif isomòrfic perfecte. Així, si D=13, O=8 i S=-19, llavors DOS=2.
En el cas de l'anglès, les temptatives d'aconseguir un sistema d'equivalències que provoqui aquesta mena d'isomorfisme xoca amb un problema insalvable. Les temptatives que conec es limiten a la primera dotzena i a algunes sèries posteriors. Jordi Saludes ens va escriure per revelar la magnitud del cul de sac anglòfon. Per estendre les equivalències al 13, cal plantejar aquesta ineludible igualtat: 3+10=13. En anglès, si simplifiquem l'equació T+H+R+E+E + T+E+N = T+H+I+R+T+E+E+N topem amb una igualtat impossible (I=E) perquè viola la condició que els valors de les lletres han de ser diferents. Els anglesos, sempre tan discrets, afirmen que aquesta és una prova irrefutable de la mala sort del 13.
En el cas del català, Joaquim Roé ha establert una de les equivalències més àmplies que conec per a qualsevol llengua. Els valors proposats per Roé són A(-76), C(-41), D(31), E(-15), I(80), N(7), O(8), Q(46), R(-4), S(-37), T(59), U(-6), V(-125), X(118), Z(11). Aquestes equivalències provoquen isomorfisme en tres sèries que abasten 45 números: del ZERO al QUINZE (exceptuant el 14, que és el rebel nostrat), del TRENTA al TRENTA-NOU i del CINQUANTA al SEIXANTA-NOU. Aquests són els únics números catalans que no canten.
Decididament, aquest article sembla un recull de sorteigs de l'ONCE.

dijous, 11 de maig del 1995

Semagames de plata

Semagames és una publicació modesta. Sense mitjans ni cap ànim de lucre. Té una vocació poliglota i una difusió restringida a les tres xifres però geogràficament il·limitada. La reben un grapat d'amants de coses com el "macadam": catalans, australians, espanyols, mexicans, alemanys, israelians o neerlandesos. Hi col·labora tothom per la cara. Sobretot el seu artífex, Ramon Giné: un caça-palíndroms incansable de Vilallonga del Camp. També el seu inventor, el polígraf Josep Maria Albaigès, que acaba de publicar una enèsima Enciclopedia de los nombres propios a Planeta.
Ja n'hem parlat altres vegades. De fet, alguns lectors de l'AVUI n'han esdevingut col·laboradors notables, tot contribuint al creixement del banc de palíndroms descoberts en català. Un palíndrom (sé verla al revés ) és un mot o una frase cap-i-cua que ens espera en estat latent en qualsevol cantonada fosca de la llengua. Hi ha palíndroms PIME (cuc, radar, anilina, macadam, reconocer ) i autèntiques SAs del sector (O miro la tele letal o rimo —Jesús Lladó—; Tira'm anís a la sina, marit —Ramon Giné—; Átale, demoníaco Caín, o le delata —Julio Cortázar—; Onís es asesino —Augusto Monterroso—). Els membres del Club Palindròmic Internacional es dediquen a pescar-los, a alimentar-los i a veure'ls créixer amb delit.
Ara Semagames ha arribat al número 25. Noces d'argent per a un miracle trimestral de lectura al·lucinant i simetria impecable. Un passeig pels últims exemplars publicats bastarà per fer-nos càrrec del pa que s'hi dóna. Els reculls de nous palíndroms en català abunden. Jesús Lladó i, recentment, Alfons Saumell en són els màxims productors. Giné i Albaigès acostumen a traduir material anglès o neerlandès que els cau a les mans, i a publicar treballs d'autors iberoamericans. Així, el mexicà Héctor Zenil Cadena, sota el títol "Un poeta tiene una musa y le cuesta una suma" publica una vintena de palíndroms amb derivats del verb sumar, un dels quals sembla dedicat a Ricardo Solfa: "Sisa, osaba musa, sumabas oasis".
També reprodueixen alguns dels acudits gràfics del ninotaire nord-americà Jon Agee, que sempre omple els fumetti amb palíndroms. Els seus acudits més famosos han estat recollits en un àlbum anomenat Go hang a Salami! I'm a lasagna hog! (Sunburst, 1994) que conté peces d'orfebreria com el lavabo de TS Eliot que un lampista ha d'aixecar ("Put Eliot's toilet up!"), un venedor de despertadors anomenat Mr. Alarm, un fantàstic barret de fantasia ("Tahiti hat"), o un presidiari marcat amb el 6666 tan enfollit com Benigno Benigni a Down by law! que escriu interminablement al mur de la cel·la que "un sis és un sis" ("...a six is a six is a six is a six is a...")
Anna Maria Giné ens desvela en una nota l'existència d'un cabdill inca anomenat Capac, que ve a reunir-se amb els famosos líders caragirats Menem, Laval i Lon Nol. Els de Semagames reprodueixen també un article del californià Don Emerson amb una versió del interminable poema èpic Ramayana en anglès cap-i-cua. El nou poema s'anomena Palindramayana. Jesús Lladó recupera una altra partitura cap-i-cua, aquest cop de l'organista alemany Samuel Scheidt, i l'afegeix al seu fons palindromusical (en el qual ja figuren divertimentos de Hindemith, Mozart i Mestrino).
Si odieu l'asimetria i us fa goig la simetria, escriviu-los a l'apartat de correus 24016 de Barcelona. La tele letal dels palíndroms us enganxarà i potser acabareu recitant Shakespeare pels carrers: Ser res o no ser res.