La nomenclatura enigmística és tan àmplia que els italians han arribat a publicar opuscles de cent pàgines amb les denominacions oficials de les modalitats diverses de jocs de paraules canònics. Opuscles absolutament il·legibles que representen la paradoxa del taxònom anarquista. De tant voler sistematitzar el desordre, el sistema resultant esdevé pur caos. Un caos deliciós que barreja conceptes constantment i rebateja nous mecanismes que són meres variants d’altres. Aquest és el sentit fonamental de l’aportació que fem avui al camp dels jocs de paraules basats en l’homofonia. El suggeriment dels criptònims és del doctor Lluís de Yzaguirre, lingüista insigne que ara desenvolupa la seva frenètica activitat a l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la UPF. Un criptònim és la cara fosca d’un topònim. Una mena de míster Hyde tothora present a la cara del simpàtic doctor Jekyll que estem tips de saludar cada matí.
De Yzaguirre va tenir la idea dels criptònims tot badant davant l’antònim de la interminable Sagrada Família: les obres del Liceu. Una de les variants homofòniques possibles del Liceu descriu amb precisió matemàtica el que està succeint a la Rambla barcelonina. Liceu sona igual que “l’hisseu”, i això és exactament el que estan fent amb el nou edifici els operaris que hi treballen: hissar-lo. A partir d’aquesta troballa el doctor De Yzaguirre ens proposa anar a la recerca de tresors ocults als noms dels llocs, i de cada tresor trobat en diu criptònim com en podíem haver dit kriptonita. Els criptònims, doncs, seran una modalitat concreta d’homòfons aplicats amb voluntat juganera als topònims. Liceu/l’hisseu en seria l’exemple fundacional.
Tan aviat comencem a buscar criptònims toparem amb una colla d’exemples de segona que no hauríem de menystenir perquè tenen una llarga tradició, però que tampoc no podem acceptar. Són els casos d’homonímia com ara Reus (per presoners), Igualada (per empat) o d’altres. De fet, totes les caixes d’estalvis són caixes de Manlleu (en el sentit dels préstecs que concedeixen). Aquests topònims homonímics ens fan convenir que si es mantenen invariables no en direm criptònims. En canvi, ho seran els que presentin un canvi de grafia, per petit que sigui (¿balls a Valls?).
Com que el creador dels criptònims viu al Maresme, la primera fornada abasta les localitats de Premià de Mar, Vilassar de Mar i Mataró, a les quals afegim Manresa i Sabadell. Pel que fa a les tres viles costaneres la primera ens avisa que ens poden “premiar demà”, la segona ens convida a estimar-la —”vila s’ha d’amar”— i la tercera, tot perdent agudesa i anant cap a la plana, ens diu que potser cal “matar-ho”. Pel que fa a les dues ciutats d’interior, la bagenca no em trenca pas les oracions sinó que “me’n resa” i la vallesana evoca Guerra —”saba d’ell”— i Pau —un “sa vedell”—.
Envieu-nos criptònims a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
dijous, 29 de gener del 1998
dijous, 22 de gener del 1998
Carrolliana
La setmana passada parlàvem del centenari de la mort de Lewis Carroll i el contraposàvem a les commemoracions immisericordes que viurem durant aquest any 98 d’una certa generació d’espanyols deprimits per la pèrdua de les colònies. Amb tota humilitat anticolonialista considero que l’única celebració centenària que pot fer ombra a la carrolliana són els cent anys de la vilipendiada figura de l’home Michelin, el qual té la gran virtut d’haver aconseguit afrancesar la cultura dels saxons.
Però no són les misèries carnals el que ha perviscut del reverend Charles Ludwig Dodgson. En els últims nou anys Carroll ha estat un habitual d’aquesta columna d’enigmística per la seva enorme activitat en el camp de la creació de jocs lògics i verbals. La setmana passada, justament, parlàvem del “Jabberwocky”, el poema que va inaugurar la tradició saxona del non-sense. Però més enllà de les constants pirotècnies verbals de Carroll, el seu univers de reremirall ha provocat durant aquests cent anys tota una branca de col·leccionisme: la carrolliana. Fins al 30 de gener es pot veure a l’Institut Britànic (Amigó, 83) de Barcelona una mostra de dibuixos i fotografies sobre la vida i obra de Carroll.
Un d’aquests conspicus col·leccionistes, el professor Jordi Quintana, ha reunit un fotimer de productes culturals del que podríem anomenar la galàxia Carroll. L’acte commemoratiu que vaig tenir el gust de presentar el passat dijous 14 a la Fnac es fornia dels materials recollits per ell. La dèria de Jordi Quintana comença per un col·leccionisme tan clàssic com el de nines —en aquest cas Alícies— i s’estén a l’atresorament bibliòfil de totes les edicions possibles del clàssic de Carroll. Un ver babel d’Alícies versionades, traduïdes —en català només Josep Carner, Amadeu Viana, Salvador Oliva— i il·lustrades —John Tenniel, Lola Anglada, Salvador Dalí—. Però aquests només són els elements més obvis, al costat dels inevitables gadgets de merchandising.
Després venen les pel·lícules. Des d’una versió surreal feta per uns titellaires txecs fins als productes estàndard de la Warner Bross (Harry Harris) o la Disney (Walt Disney), passant per rareses científiques —”Alícia al país de les transformacions geomètriques” Fundació Serveix de Cultura Popular— fins a magnífiques Alícies pornogràfiques. Naturalment, l’audiovisual ha desembocat en l’univers multimèdia. De fet, la presentació del dia 14 a la Fnac es va obrir amb una breu navegació pel recent CD ROM d’Alícia editat per Living Classica-Europress.
El que més m’ha sorprès de la col·lecció carrolliana de Jordi Quintana ha estat l’apartat musical. Hi ha temes carrollians, i especialment dedicats a Alícia, de músics tan diversos que gairebé podríem traçar un panorama de l’últim segle de música popular. Des d’Erik Satie (Le Chapelier) fins a La Polla Records (Alicia), passant pels Beatles (I Am the Walrus), Chick Corea, Donovan, Elton John, The Shadows o Al Stewart.
Però no són les misèries carnals el que ha perviscut del reverend Charles Ludwig Dodgson. En els últims nou anys Carroll ha estat un habitual d’aquesta columna d’enigmística per la seva enorme activitat en el camp de la creació de jocs lògics i verbals. La setmana passada, justament, parlàvem del “Jabberwocky”, el poema que va inaugurar la tradició saxona del non-sense. Però més enllà de les constants pirotècnies verbals de Carroll, el seu univers de reremirall ha provocat durant aquests cent anys tota una branca de col·leccionisme: la carrolliana. Fins al 30 de gener es pot veure a l’Institut Britànic (Amigó, 83) de Barcelona una mostra de dibuixos i fotografies sobre la vida i obra de Carroll.
Un d’aquests conspicus col·leccionistes, el professor Jordi Quintana, ha reunit un fotimer de productes culturals del que podríem anomenar la galàxia Carroll. L’acte commemoratiu que vaig tenir el gust de presentar el passat dijous 14 a la Fnac es fornia dels materials recollits per ell. La dèria de Jordi Quintana comença per un col·leccionisme tan clàssic com el de nines —en aquest cas Alícies— i s’estén a l’atresorament bibliòfil de totes les edicions possibles del clàssic de Carroll. Un ver babel d’Alícies versionades, traduïdes —en català només Josep Carner, Amadeu Viana, Salvador Oliva— i il·lustrades —John Tenniel, Lola Anglada, Salvador Dalí—. Però aquests només són els elements més obvis, al costat dels inevitables gadgets de merchandising.
Després venen les pel·lícules. Des d’una versió surreal feta per uns titellaires txecs fins als productes estàndard de la Warner Bross (Harry Harris) o la Disney (Walt Disney), passant per rareses científiques —”Alícia al país de les transformacions geomètriques” Fundació Serveix de Cultura Popular— fins a magnífiques Alícies pornogràfiques. Naturalment, l’audiovisual ha desembocat en l’univers multimèdia. De fet, la presentació del dia 14 a la Fnac es va obrir amb una breu navegació pel recent CD ROM d’Alícia editat per Living Classica-Europress.
El que més m’ha sorprès de la col·lecció carrolliana de Jordi Quintana ha estat l’apartat musical. Hi ha temes carrollians, i especialment dedicats a Alícia, de músics tan diversos que gairebé podríem traçar un panorama de l’últim segle de música popular. Des d’Erik Satie (Le Chapelier) fins a La Polla Records (Alicia), passant pels Beatles (I Am the Walrus), Chick Corea, Donovan, Elton John, The Shadows o Al Stewart.
dijous, 15 de gener del 1998
L’altre 98
Està clar que enguany ens faran empassar bones dosis generacionals de noranta-vuitisme. Era d’esperar. Un diari de Madrid, fins i tot, ja ha començat a reproduir els articles amb què Azorín va encunyar el terme “Generació del 98” l’any 1913, i els il·lustra amb imatges de l’escriptor valencià en plena decrepitud (és a dir, en el seu estat natural). Fa una certa basarda i tot, això d’obrir les pàgines d’opinió d’un diari del dia i trobar-hi una mòmia, però serà bo que ens hi anem acostumant perquè potser la tònica de tot l’any serà aquesta.
Ja posats a fer cas dels números rodons, i atès que aquest és l’article número quatre-cents d’enigmística que té a bé de publicar el suplement de Cultura d’aquest gentil diari, potser convé saber que en aquest incipient 1998 que acabem d’encetar també se celebra el centenari de la mort del genial reverend Lewis Carroll, el pare de la immortal Alícia. Com que de carrollians n’hi ha un munt, al nostre país, suposem que durant els propers mesos podrem fer-nos ressò d’alguna activitat prou suggerent. Ara per ara ens limitem a contraposar un deliciós poema de Carroll a la torturada retòrica dels que acabaven de perdre l’imperi espanyol aquell que fins i tot tenia sol de mitjanit.
El poema en qüestió és el “Jabberwocky” i té la peculiaritat d’estar escrit en un llenguatge inventat. Nou. Fantàstic. Absurd. Secret. Polipoètic. L’adjectivació va a càrrec del consumidor. En tot cas, no està escrit en anglès. Consta de set estrofes i la primera fa: ‘Twas brillig, and the slithy toves/ Did gyre and gimble in the wabe:/ All mimsy were the borogoves/ And the mome raths outgrabe. El “Jabberwocky” de Lewis Carroll és a l’arrel de la tradició anglesa del non-sense que nega el sentit convencional i frega el disbarat. No és ben bé la via carnavalesca o rabelaisiana de tants escriptors excessius però s’hi acosta des de la contenció. Les diverses traduccions que s’han fet del “Jabberwocky” configuren un notable catàleg d’experiments desnaturalitzadors que eixamplen les vies de les diverses llengües usades.
Fins ara en català coneixíem la versió d’Amadeu Viana (a A través de l’espill, Quaderns Crema, 1985) en la qual “Jabberwocky” esdevenia “Barbateixot”. Ara, però, per felicitar l’arribada d’aquest any tan centenari, l’editor del butlletí “Carròlia” ens ha enviat una nova traducció catalana d’aquest clàssic del non-sense. Aquesta versió, acarada al text original en format nadala, ve signada per Josep Maria Albaigès i Maria Dolors Hipólito i en ella “Jabberwocky” esdevé “Endraperós”. Només dues estrofes ens permetran afegir-nos xirois a la tristor existencial d’aquells mítics intel·lectuals espanyols que ploraven la pèrdua de gairebé totes les colònies:
“Bullava el dia, i les ruaus toves/ Bargien i txiaven pels grols,/ Flubles es veien les borgoves/ i xien els ratols! (...) Zim, zam! Zim, zam! Mil tracs i un trac/ la fulla vorpal flipflapà!/ Mort el deixà, i amb el seu cap/ Galomfant retornà!”.
Ja posats a fer cas dels números rodons, i atès que aquest és l’article número quatre-cents d’enigmística que té a bé de publicar el suplement de Cultura d’aquest gentil diari, potser convé saber que en aquest incipient 1998 que acabem d’encetar també se celebra el centenari de la mort del genial reverend Lewis Carroll, el pare de la immortal Alícia. Com que de carrollians n’hi ha un munt, al nostre país, suposem que durant els propers mesos podrem fer-nos ressò d’alguna activitat prou suggerent. Ara per ara ens limitem a contraposar un deliciós poema de Carroll a la torturada retòrica dels que acabaven de perdre l’imperi espanyol aquell que fins i tot tenia sol de mitjanit.
El poema en qüestió és el “Jabberwocky” i té la peculiaritat d’estar escrit en un llenguatge inventat. Nou. Fantàstic. Absurd. Secret. Polipoètic. L’adjectivació va a càrrec del consumidor. En tot cas, no està escrit en anglès. Consta de set estrofes i la primera fa: ‘Twas brillig, and the slithy toves/ Did gyre and gimble in the wabe:/ All mimsy were the borogoves/ And the mome raths outgrabe. El “Jabberwocky” de Lewis Carroll és a l’arrel de la tradició anglesa del non-sense que nega el sentit convencional i frega el disbarat. No és ben bé la via carnavalesca o rabelaisiana de tants escriptors excessius però s’hi acosta des de la contenció. Les diverses traduccions que s’han fet del “Jabberwocky” configuren un notable catàleg d’experiments desnaturalitzadors que eixamplen les vies de les diverses llengües usades.
Fins ara en català coneixíem la versió d’Amadeu Viana (a A través de l’espill, Quaderns Crema, 1985) en la qual “Jabberwocky” esdevenia “Barbateixot”. Ara, però, per felicitar l’arribada d’aquest any tan centenari, l’editor del butlletí “Carròlia” ens ha enviat una nova traducció catalana d’aquest clàssic del non-sense. Aquesta versió, acarada al text original en format nadala, ve signada per Josep Maria Albaigès i Maria Dolors Hipólito i en ella “Jabberwocky” esdevé “Endraperós”. Només dues estrofes ens permetran afegir-nos xirois a la tristor existencial d’aquells mítics intel·lectuals espanyols que ploraven la pèrdua de gairebé totes les colònies:
“Bullava el dia, i les ruaus toves/ Bargien i txiaven pels grols,/ Flubles es veien les borgoves/ i xien els ratols! (...) Zim, zam! Zim, zam! Mil tracs i un trac/ la fulla vorpal flipflapà!/ Mort el deixà, i amb el seu cap/ Galomfant retornà!”.
dijous, 8 de gener del 1998
Efes
Efes és una de les grans ciutats de l’antiguitat en la qual, segons una tradició siríaca, va morir Maria, la controvertida verge i mare de Jesucrist. Efes correspon a l’actual localitat turca de Selçuk i, malgrat l’incessant turisme o justament per això, hi operen grups integristes islàmics més aviat poc proclius a respectar els drets de la dona i molt menys encara a venerar marededéus. Són grups més aviat misògins que ara ens portarien molt lluny de l’objectiu d’aquesta columna. De fet, aquesta breu introducció ve a tomb per acabar de rematar una curiosa tradició de la poesia espanyola que relaciona, d’una manera tan fortuïta com pertinaç, la consonant efa amb la misogínia pura i dura.
L’enyorat Néstor Luján va escriure sobre aquestes presumptes “efes misògines” en la poesia popular espanyola dels segles XVI i XVII. Es veu que, entre els dicteris contra la condició femenina que es redactaven en aquella època, els adjectius més feridors sempre havien de començar amb la efa de femella, femení o fembra. Luján assegurava que l’exemple més antic que tenia documentat de les efes misògines es deu al cronista de les Índies Gonzalo Fernández de Oviedo. En la seva magna obra Historia General y Natural de las Indias (Toledo, 1526) Fernández escriu “...enamorado (...) de una vieja e muy fea hembra e de mala gracia, en la cual concurrían todas aquellas cuatro efes, que a las tales se suele atribuir, e, a él, la quinta efe por falto de sesos”.
Les quatre efes maleïdes que esmenta el cronista devien ser molt populars en el llenguatge col·loquial de l’època perquè Gonzalo Fernández les dóna per sobreenteses. Segons algunes coples posteriors es referirien a la lletjor de la mossa (“fea”) i a tres altres epítets força diversos que en català mantenen la inicial: freda, flaca i fluixa. Lope de Vega, sempre amatent als fluxos i refluxos de la parla del carrer, incorpora la tradició F en una obra seva anomenada La celosa de sí misma, tot augmentant les feridores injúries fins a nou, si és que decidim ficar la pobra Francisca en el mateix sac. L’enginyós i arter poeta espanyol fa:
L’enyorat Néstor Luján va escriure sobre aquestes presumptes “efes misògines” en la poesia popular espanyola dels segles XVI i XVII. Es veu que, entre els dicteris contra la condició femenina que es redactaven en aquella època, els adjectius més feridors sempre havien de començar amb la efa de femella, femení o fembra. Luján assegurava que l’exemple més antic que tenia documentat de les efes misògines es deu al cronista de les Índies Gonzalo Fernández de Oviedo. En la seva magna obra Historia General y Natural de las Indias (Toledo, 1526) Fernández escriu “...enamorado (...) de una vieja e muy fea hembra e de mala gracia, en la cual concurrían todas aquellas cuatro efes, que a las tales se suele atribuir, e, a él, la quinta efe por falto de sesos”.
Les quatre efes maleïdes que esmenta el cronista devien ser molt populars en el llenguatge col·loquial de l’època perquè Gonzalo Fernández les dóna per sobreenteses. Segons algunes coples posteriors es referirien a la lletjor de la mossa (“fea”) i a tres altres epítets força diversos que en català mantenen la inicial: freda, flaca i fluixa. Lope de Vega, sempre amatent als fluxos i refluxos de la parla del carrer, incorpora la tradició F en una obra seva anomenada La celosa de sí misma, tot augmentant les feridores injúries fins a nou, si és que decidim ficar la pobra Francisca en el mateix sac. L’enginyós i arter poeta espanyol fa:
“Ésta es mano y no la otraNo sabem del cert quina estranya circumstància transforma les efes en dards enverinats contra la dona. Ni molt menys encara què hi pinta dona Francisca en tot plegat, però el cert és que les efes inciten a la misogínia. De la mateixa manera atzarosa Cervantes al Quixot esmenta les esses per parlar d’amor: “Y que no sólo tiene las cuatro eses que dicen han de tener los buenos enamorados, sino todo un abecé entero” (llibre primer, capítol 34). Aquestes quatre esses, tan fortuïtes i insòlites com les efes misògines, són més agraïdes perquè corresponen als amants savis, sols, sol·lícits i secrets. ¿Què deuen amagar la enya i la ce trencada?
flemática, floja, fría,
frágil, follona, fullera,
fiera, fregona y Francisca”.
dijous, 25 de desembre del 1997
Moby Dick
Michael Drosnin, l’autor del polèmic best-seller The Bible Code (Simon & Schuster, 1997) assegura haver demostrat que la mà de Déu va escriure de puny i lletra les sagrades escriptures. Però potser ara s’haurà de mossegar la llengua. Qui té boca s’equivoca, diem per aquí. O “por la boca muere el pez”, que diuen per allà. Perquè de criatures marines va la cosa. El 9 de juny de 1997, en plena campanya promocional del seu llibre, Drosnin declarava al Newsweek: “Quan els que tant em critiquen trobin un missatge sobre l’assassinat d’un primer ministre codificat a les pàgines de Moby Dick els creuré”. Les seves paraules no s’han d’entendre com una boutade ni com un insult a la genial obra de Melville. Drosnin va descobrir i publicar un missatge codificat al Gènesi que presagiava l’assassinat d’Isaac Rabin un any abans que succeís. A més, ha desenvolupat un sistema de recerca del text sagrat que teòricament permet conèixer el destí de la humanitat. Ja n’hem parlat a les dues últimes columnes d’enigmística.
El matemàtic australià Brendan McKay (bdm@cs.anu.edu.au) respon Drosnin amb contundència des del seu web sobre miracles matemàtics a Internet (http://cs.anu.edu.au/~bdm). McKay ens adverteix que la llengua anglesa és molt menys flexible que l’hebreu a l’hora de formar paraules amb lletres soltes. Bàsicament perquè l’escriptura de l’hebreu clàssic només contenia les consonants dels mots i llavors “ptd” es podria llegir petada, patida, pitada o potada, entre d’altres opcions imaginatives. Així i tot, McKay aplica el mateix mecanisme informàtic al text de Moby Dick i troba, per exemple, que el nom d’Indira Gandhi en vertical (IGANDHI) és encreuat per la frase “the bloody deed” (el fet sagnant). La Gandhi va ser assassinada el 31/11/84 quan ostentava el càrrec de primera ministra hindú. El repte de Drosnin ja queda respost amb contundència, però McKay s’anima amb les sopes de lletres i l’invent comença a funcionar-li.
El president libanès René Moawad (assassinat per una bomba el 22/11/89) surt encreuat per dues frases ideals: “burst open the door” i “an exploding bomb”. El mètode bíblic es mostra també un passatemps molt eficaç aplicat a Moby Dick. Rere Gandhi i Moawad desfilen morts tan il·lustres com Lev Trotski, Martin Luther King, el canceller Engelbert Dollfuss, John Fitzgerald Kennedy, Abraham Lincoln i, per acabar-ho d’adobar, la ploradíssima princesa Diana. Tots ells escrits en vertical i encreuats per frases tan al·lusives a la seva manera de morir com les que Drosnin descobreix a la Bíblia. Després d’aquesta notable exhibició, Brendan McKay s’ha vist obligat a introduir una nota al seu web per desmentir rotundament que Moby Dick sigui un llibre sagrat, perquè es veu que ja rebia e-mails de nous crèduls melvilians. En tot cas, potser fóra bo que el programa informàtic fos comercialitzat. Trobar com acabarà Esperanza Aguirre en un text de Julián Marías tindria la seva gràcia.
El matemàtic australià Brendan McKay (bdm@cs.anu.edu.au) respon Drosnin amb contundència des del seu web sobre miracles matemàtics a Internet (http://cs.anu.edu.au/~bdm). McKay ens adverteix que la llengua anglesa és molt menys flexible que l’hebreu a l’hora de formar paraules amb lletres soltes. Bàsicament perquè l’escriptura de l’hebreu clàssic només contenia les consonants dels mots i llavors “ptd” es podria llegir petada, patida, pitada o potada, entre d’altres opcions imaginatives. Així i tot, McKay aplica el mateix mecanisme informàtic al text de Moby Dick i troba, per exemple, que el nom d’Indira Gandhi en vertical (IGANDHI) és encreuat per la frase “the bloody deed” (el fet sagnant). La Gandhi va ser assassinada el 31/11/84 quan ostentava el càrrec de primera ministra hindú. El repte de Drosnin ja queda respost amb contundència, però McKay s’anima amb les sopes de lletres i l’invent comença a funcionar-li.
El president libanès René Moawad (assassinat per una bomba el 22/11/89) surt encreuat per dues frases ideals: “burst open the door” i “an exploding bomb”. El mètode bíblic es mostra també un passatemps molt eficaç aplicat a Moby Dick. Rere Gandhi i Moawad desfilen morts tan il·lustres com Lev Trotski, Martin Luther King, el canceller Engelbert Dollfuss, John Fitzgerald Kennedy, Abraham Lincoln i, per acabar-ho d’adobar, la ploradíssima princesa Diana. Tots ells escrits en vertical i encreuats per frases tan al·lusives a la seva manera de morir com les que Drosnin descobreix a la Bíblia. Després d’aquesta notable exhibició, Brendan McKay s’ha vist obligat a introduir una nota al seu web per desmentir rotundament que Moby Dick sigui un llibre sagrat, perquè es veu que ja rebia e-mails de nous crèduls melvilians. En tot cas, potser fóra bo que el programa informàtic fos comercialitzat. Trobar com acabarà Esperanza Aguirre en un text de Julián Marías tindria la seva gràcia.
dijous, 18 de desembre del 1997
El codi bíblic
Mai, des de l’històric cabalista Abu-l’Afiya que dóna nom a l’ordinador de El pèndol de Foucault, un programa informàtic per elaborar sopes de lletres no havia obtingut tanta notorietat. L’anomenat “codi bíblic” es va fer públic quan els matemàtics israelians Doron Witztum, Eliyahu Rips i Yoav Rosenberg van fer un article a la revista “Statistical Science” (1994, Vol 9, Núm 3, 429-438) on explicaven la troballa de moltes seqüències de lletres equidistants al Gènesi. La seva investigació els ha portat a elaborar un programa informàtic capaç de remaquetar les 304.805 lletres hebrees que componen l’Antic Testament en línies de x caracters per tal de formar, en el sentit vertical de la lectura, un nom propi introduït per l’usuari. A partir d’aquí es tracta de buscar en la sopa de lletres subsegüent missatges que les mans del déu Atzar o de l’Altre hi haguessin introduït fa tres mil anys. La tesi de fons és que el text sagrat conté molts subtextos oraculars que prefiguren el destí de la humanitat. Una hipòtesi agosarada però força antiga, a la investigació de la qual Newton dedicà mitja vida.
El periodista Michael Drosnin va conèixer l’existència del presumpte codi de la mà de Rips. El vell matemàtic li va explicar que havia trobat la data de l’inici de la Guerra del Golf un mes abans que es produís. Un dels primers noms que Drosnin introduí va ser el d’Isaac Rabin. Només una de les combinacions possibles permetia llegir el seu nom complet en vertical: la que dividia el text en 63 ratlles de 4772 lletres i una última de 4169. En aquesta disposició, a la sopa de lletres una frase terrible s’encreuava amb el nom del primer ministre: “assassí que assassinarà”. Posteriors recerques en diagonal establien la data per a l’any hebreu que començava el setembre de 1995. Tot això passava a finals del 94, de manera que Drosnin va voler advertir Rabin del perill que corria, però no li van fer cas. El 4 de novembre del 95 Rabin queia assassinat.
Allò va commocionar els investigadors que es miraven el presumpte codi amb escepticisme. Des de llavors cada cop més veus autoritzades han donat crèdit a aquesta terrible hipòtesi determinista. Matemàtics de Harvard, criptògrafs del Pentàgon... L’enrenou és notable. Drosnin ha espremut el programa al màxim i en el seu llibre, a banda dels clàssics de Nostradamus —fi del món, Hitler, home a la lluna, Watergate, Kennedy— exposa altres troballes. Així Shakespeare comparteix text amb Macbeth i Hamlet, Picasso és “l’artista”, Mozart surt encreuat amb el mot “compositor” i Rembrandt amb “pintor” i “flamenc”. Talment un Trivial Pursuit fet d’encreuats. Als Estats Units porten mesos discutint sobre la validesa o estultícia d’aquesta música de l’atzar, fins al punt que Drosnin ha reptat públicament els seus detractors que només deixarà de parlar de la mà de Déu si algun salat troba alguna cosa similar amb les lletres d’una novel·la com ara Moby Dick. Una última dada: el salat existeix i ho ha penjat a Internet. En parlarem.
El periodista Michael Drosnin va conèixer l’existència del presumpte codi de la mà de Rips. El vell matemàtic li va explicar que havia trobat la data de l’inici de la Guerra del Golf un mes abans que es produís. Un dels primers noms que Drosnin introduí va ser el d’Isaac Rabin. Només una de les combinacions possibles permetia llegir el seu nom complet en vertical: la que dividia el text en 63 ratlles de 4772 lletres i una última de 4169. En aquesta disposició, a la sopa de lletres una frase terrible s’encreuava amb el nom del primer ministre: “assassí que assassinarà”. Posteriors recerques en diagonal establien la data per a l’any hebreu que començava el setembre de 1995. Tot això passava a finals del 94, de manera que Drosnin va voler advertir Rabin del perill que corria, però no li van fer cas. El 4 de novembre del 95 Rabin queia assassinat.
Allò va commocionar els investigadors que es miraven el presumpte codi amb escepticisme. Des de llavors cada cop més veus autoritzades han donat crèdit a aquesta terrible hipòtesi determinista. Matemàtics de Harvard, criptògrafs del Pentàgon... L’enrenou és notable. Drosnin ha espremut el programa al màxim i en el seu llibre, a banda dels clàssics de Nostradamus —fi del món, Hitler, home a la lluna, Watergate, Kennedy— exposa altres troballes. Així Shakespeare comparteix text amb Macbeth i Hamlet, Picasso és “l’artista”, Mozart surt encreuat amb el mot “compositor” i Rembrandt amb “pintor” i “flamenc”. Talment un Trivial Pursuit fet d’encreuats. Als Estats Units porten mesos discutint sobre la validesa o estultícia d’aquesta música de l’atzar, fins al punt que Drosnin ha reptat públicament els seus detractors que només deixarà de parlar de la mà de Déu si algun salat troba alguna cosa similar amb les lletres d’una novel·la com ara Moby Dick. Una última dada: el salat existeix i ho ha penjat a Internet. En parlarem.
dijous, 11 de desembre del 1997
Estava escrit
Quan el passat mes de juny vam convenir una sèrie de col·laboracions estivals amb en Gaspar Hernàndez per a “El Matí de Catalunya Ràdio” ni ell ni jo no sabíem que la poderosa editorial Simon & Schuster acabava d’editar un polèmic volum que coincidia del tot amb el nostre plantejament. La secció radiofònica que vam pactar es deia “Estava escrit” i partia d’una idea molt relacionada amb la cultura hebraica: tot el que passa en això que coneixem com realitat ja està previst en un text. El nostre plantejament defugia qualsevol transcendentalisme. Ens vam limitar a il·lustrar els dubtes de Pasqual Maragall amb fragments del Hamlet de Shakespeare, veure en Camí de Sirga la profecia de la demolició de Sarrià, forçar l’Otel·lo perquè encaixés amb les desavinences sentimentals de la Campbell, llegir Els tres mosqueters per entendre el complex organigrama tècnic del Barça, La plaça del Diamant per explicar la ruptura de la Colometa Rahola amb els d’Erc o Robinson Crusoe per descriure el lamentable periple de Julio Anguita. Afers, tots, ben entenedors i raonables.
Però els de Simon & Schuster van anar més enllà. El passat juny un prestigiós periodista jueu (ex “Washington Post” i “Wall Street Journal”) va publicar-hi un treball molt documentat sobre el presumpte codi secret que enclou la versió hebrea de la Bíblia. L’home es diu Michael Drosnin, assegura que mai no ha estat gaire religiós (fins ara) i segons com encara acabarà emulant el seu homònim Crichton. Perquè, en només mig any, el seu The Bible Code ha esdevingut un best-seller mundial, molt traduït, i aviat serà traslladat al cinema. El polèmic llibre de Drosnin documenta matemàticament el mite del criptograma secret enclòs a les Escriptures. Un mite de caire cabalístic que havia fet anar de corcoll, entre molts d’altres, sir Isaac Newton. Newton va aprendre hebreu per trobar-lo i es passà mitja vida buscant aquesta fórmula global. Debades.
La idea és tan simple com esfereïdora: el destí de la humanitat està prefixat i aquest determinisme ferotge no es limita als grans temes sinó que entra en tots els detalls històrics significatius. Tot està escrit. Només cal descobrir el codi secret, desxifrar els criptogrames i transformar-los en textos entenedors. De res serveixen, per tant, els nostres esforços per lluitar contra el destí perquè tot el que ha de passar passarà d’una manera inexorable. El codi ha estat descobert pel matemàtic hebreu Eliyahu Rips després que un rabí de Praga detectés les lletres de la paraula “Torà” (el Pentateuc) entre les 200 primeres lletres de quatre llibres bíblics: Gènesi, Èxode, Nombres i Deuteronomi. En tots quatre casos entre els equivalents hebreus de cadascuna de les lletres hi ha 50 caracters interposats. Rips va elaborar un programa informàtic per explorar les 304.805 lletres que componen la Bíblia en hebreu. La setmana entrant desvelarem algunes de les sorprenents troballes que Rips i Drosnin han fet en aquesta sopa de lletres gegantina.
Però els de Simon & Schuster van anar més enllà. El passat juny un prestigiós periodista jueu (ex “Washington Post” i “Wall Street Journal”) va publicar-hi un treball molt documentat sobre el presumpte codi secret que enclou la versió hebrea de la Bíblia. L’home es diu Michael Drosnin, assegura que mai no ha estat gaire religiós (fins ara) i segons com encara acabarà emulant el seu homònim Crichton. Perquè, en només mig any, el seu The Bible Code ha esdevingut un best-seller mundial, molt traduït, i aviat serà traslladat al cinema. El polèmic llibre de Drosnin documenta matemàticament el mite del criptograma secret enclòs a les Escriptures. Un mite de caire cabalístic que havia fet anar de corcoll, entre molts d’altres, sir Isaac Newton. Newton va aprendre hebreu per trobar-lo i es passà mitja vida buscant aquesta fórmula global. Debades.
La idea és tan simple com esfereïdora: el destí de la humanitat està prefixat i aquest determinisme ferotge no es limita als grans temes sinó que entra en tots els detalls històrics significatius. Tot està escrit. Només cal descobrir el codi secret, desxifrar els criptogrames i transformar-los en textos entenedors. De res serveixen, per tant, els nostres esforços per lluitar contra el destí perquè tot el que ha de passar passarà d’una manera inexorable. El codi ha estat descobert pel matemàtic hebreu Eliyahu Rips després que un rabí de Praga detectés les lletres de la paraula “Torà” (el Pentateuc) entre les 200 primeres lletres de quatre llibres bíblics: Gènesi, Èxode, Nombres i Deuteronomi. En tots quatre casos entre els equivalents hebreus de cadascuna de les lletres hi ha 50 caracters interposats. Rips va elaborar un programa informàtic per explorar les 304.805 lletres que componen la Bíblia en hebreu. La setmana entrant desvelarem algunes de les sorprenents troballes que Rips i Drosnin han fet en aquesta sopa de lletres gegantina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)