Moltes vegades he sostingut que la màgia verbal és més a prop de la descoberta que no pas de la invenció. Que, en qüestions de llengua i literatura, és molt més útil anar pel món amb els ulls oberts i la curiositat ben desfermada que no pas tancar-se al laboratori a veure què surt. Les diverses trameses d'un lector verbívor apassionat pels bifronts i els palíndroms em reafirmen en aquesta idea. El remitent es diu Ignasi Ripoll i sol acompanyar la signatura amb capicues autoal·lusius: "lo tèrbol o brètol", "dimitit i tímid", "ser procaç a cor pres"... En la seva primera tramesa, a trenc de setembre, em va fer partícip d'una descoberta sensacional: un d'aquells bifronts que esgarrifen per la seva presència subreptícia. "Has llegit el cognom del president de la comunitat valenciana a l'inrevés?", em demanava. Just quan Zaplana s'omplia la boca de pau lingüística per la nova AVL i, alhora, eliminava dels temaris tota referència als autors nascuts —com ell mateix— més enllà dels estrets marges de la comunitat de veïns que presideix, Ripoll em feia adonar que Zaplana ocultava una claríssima "anal-paZ". Una pau infantiloide en plena fase anal? Una pau que empeny a la sodomia? Doncs sí que té un bon futur, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua!
Animat per la seva descoberta, tal vegada esperonat pel meu interès creixent, Ignasi Ripoll s'ha llançat a confegir palíndroms sobre l'actualitat política més estricta. Alguns tan sagnants com la realitat que els genera: "Tots a parar cas a Mohamed Atta. Demà ho mas(s)acrarà pas tot" (entre parèntesi les errades ortogràfiques que exigeix el zel palindromista); "Arre talibà(n), hàbil aterra!"; "I arrasa sarraí"... Però no tots els seus palíndroms d'actualitat parlen d'Amèrica. També n'hi ha que es concentren en la política local, com aquesta velada al·lusió als afers del Pla Hidrològic: "Marta, Marta Ferrusola lo sur refà tram a tram". O aquesta altra incursió en el món de la pau esperonat per la coincidència de caps entre Zaplana i Zapatero: "Zapatero reta paz". Finalment, Ripoll ho llegeix tot del revés per si de cas. Fins i tot quan va al cinema. Veu "Los Otros" i se sent afortunat o solitari ("sort o sol"), gaudeix amb "Lucía y el sexo" i hi troba una visió inèdita de na Lucía ("ai cul!"). Fins i tot si es despenja amb els micos del "Planeta de los simios" troba que la inversió és surreal: "soi mis soledat en Alp".
Els jocs de lletres aplicats a la política han provocat molts exemples interessants, més en l'àmbit anagramàtic (Roldán: ladrón) que no pas en el palindromic. Un anagrama que va fer molta fortuna als Estats Units en plena febrada pel cas Lewinsky va ser el que reordenava les lletres de "President Clinton of the USA" per formar la frase "to copulate he finds interns" (per copular troba becàries). De tota manera, un dels més precisos és l'anagrama que els rivals de Margaret Thatcher van trobar amb les lletres que encapçalen el diari que donava suport a la Dama de Ferro en els anys 80 durant la crisi de les Falkland/Malvines. La capçalera "The Daily Telegraph" esdevé la inequívoca frase "I help the Great Lady" (ajudo la gran dama). En l'actual situació, no costaria gaire descobrir a qui ajuden la majoria de capçaleres de diaris del món.
dijous, 27 de setembre del 2001
dijous, 13 de setembre del 2001
Tenir el coll llarg
Hi ha unes quantes paraules catalanes que presenten quatre consonants idèntiques seguides, però només una no és un gentilici. Com ja avançava la setmana passada, una ruta amb un històric Renault 4L ens pot portar a saludar diversos conciutadans que comparteixen quatre eles seguides. Així, els belllloquins de Bell-lloc, del Pla a la Plana Alta o d'Urgell al Pla d'Urgell, els vallllebrerencs de Vall-llebrera a la Noguera, els vallllobreguencs de Vall-llobrega al Baix Empordà o els vallllonguins de Vall-llonga (o Ballonga) a la Franja. Els topònims amb quàdrigues d'eles sovintegen a la nostra geografia, com es desprèn d'aquestes trameses de lectors com ara Guillem del Món, Waldo Lideker, Hèctor Moret o Cèlia Riba. Roser Carol hi afegeix Castell-lleó, Castell-Lliuró, Castell-Llubí, el torrent de Vall-llobre i el Santuari de la Mare de Déu de Castell-llebre. De manera que el 4L en qüestió es fa un tip de circular pel país.
Però alguns dels lectors de l'Avui implicats en la recerca del tetragrama enigmàtic han volgut anar més enllà dels gentilicis, empesos per la seva intuïció lingüística. Així, Waldo Lideker escriu: «m'ha cridat l'atenció que al diccionari que he consultat hi apareguin mots com "colltort" o "collpelat" i en canvi no hi surti un coLLLLarg (ni que fos amb guió per evitar la rastellera d'eles que ens faria feliços!) que aniria molt bé per a l'actual recerca verbívora. I és curiós perquè l'equivalència castellana de la paraula (cuellilargo) es tradueix, en aquesta mateixa obra de referència, com a "llarg-a de coll", expressió prou encertada i il·lustrativa però que traeix el principi de l'economia de llenguatge que caracteritza la llengua catalana». El poeta Hèctor Moret s'afegeix a la recerca del monstre tetragramàtic: «és possible que el mot amb quatre consonants seguides iguals siga el nom d'algun animal del tipus Coll-verd, com ara COLL-LLARG, nom que bé podria ésser el d'un moixó però malauradament no tinc ara a l'abast el diccionari Alcover-Moll per comprovar-ho».
Finalment, de Mallorca estant Cèlia Riba resol la qüestió amb un clar «també he vist de vegades l'adjectiu coll-llarg al DCVB» i des del barri barceloní del Guinardó Sebastià Giralt fa una constatació més canònica encara: «Crec —escriu— que "coll-llarg" seria el tegragrama amb la mateixa consonant. L'he trobat a la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra (Barcelona, 1956), a la pàgina 157». La coincidència de mestre Fabra amb mossèn Alcover i mestre Moll és prou imponent com per donar la recerca estival per acabada. Potser encara apareixerà algun altre tetragrama que no sigui gentilici, tot i que sembla una mica difícil.
Els anglesos tenen el costum de fer requestes d'aquest tipus —l'única paraula anglesa que acaba amb les lletres "mt" (el passat i participi de somiar: dreamt) o l'únic mot anglès que comença i acaba amb les lletres "und" (el tan comú Underground)—. Localitzar paraules així, que permetin una recerca obsessiva, no és gens senzill. De fet, és més comú fer un repte obert, del tipus: ¿Quin és el monosíl·lab més llarg? En anglès té 9 lletres —screeched, que vol dir "udolat, ululat, xiriguejat"—. I en català?
Però alguns dels lectors de l'Avui implicats en la recerca del tetragrama enigmàtic han volgut anar més enllà dels gentilicis, empesos per la seva intuïció lingüística. Així, Waldo Lideker escriu: «m'ha cridat l'atenció que al diccionari que he consultat hi apareguin mots com "colltort" o "collpelat" i en canvi no hi surti un coLLLLarg (ni que fos amb guió per evitar la rastellera d'eles que ens faria feliços!) que aniria molt bé per a l'actual recerca verbívora. I és curiós perquè l'equivalència castellana de la paraula (cuellilargo) es tradueix, en aquesta mateixa obra de referència, com a "llarg-a de coll", expressió prou encertada i il·lustrativa però que traeix el principi de l'economia de llenguatge que caracteritza la llengua catalana». El poeta Hèctor Moret s'afegeix a la recerca del monstre tetragramàtic: «és possible que el mot amb quatre consonants seguides iguals siga el nom d'algun animal del tipus Coll-verd, com ara COLL-LLARG, nom que bé podria ésser el d'un moixó però malauradament no tinc ara a l'abast el diccionari Alcover-Moll per comprovar-ho».
Finalment, de Mallorca estant Cèlia Riba resol la qüestió amb un clar «també he vist de vegades l'adjectiu coll-llarg al DCVB» i des del barri barceloní del Guinardó Sebastià Giralt fa una constatació més canònica encara: «Crec —escriu— que "coll-llarg" seria el tegragrama amb la mateixa consonant. L'he trobat a la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra (Barcelona, 1956), a la pàgina 157». La coincidència de mestre Fabra amb mossèn Alcover i mestre Moll és prou imponent com per donar la recerca estival per acabada. Potser encara apareixerà algun altre tetragrama que no sigui gentilici, tot i que sembla una mica difícil.
Els anglesos tenen el costum de fer requestes d'aquest tipus —l'única paraula anglesa que acaba amb les lletres "mt" (el passat i participi de somiar: dreamt) o l'únic mot anglès que comença i acaba amb les lletres "und" (el tan comú Underground)—. Localitzar paraules així, que permetin una recerca obsessiva, no és gens senzill. De fet, és més comú fer un repte obert, del tipus: ¿Quin és el monosíl·lab més llarg? En anglès té 9 lletres —screeched, que vol dir "udolat, ululat, xiriguejat"—. I en català?
dijous, 6 de setembre del 2001
L'immoble innoble
La setmana entrant arribarà l'hora de desvelar l'enigma plantejat en la penúltima columna d'abans de l'estiu: la paraula catalana que presenta quatre consonants idèntiques seguides. De tota manera, per anar fent boca ja avanço dues coses: que la consonant en qüestió és la "L" i que de moment, només un lector ha enviat una solució que no tingui res a veure amb la toponímia. Naturalment també constaran com a correctes tots els gentilicis de la desena de topònims dignes de ser visitats amb un històric Renault 4L que han enviat els lectors de l'AVUI —començant pels belllloquins de Bell-lloc, del Pla a la Plana Alta o d'Urgell al Pla d'Urgell, i acabant pels vallllobreguencs de Vall-llobrega al Baix Empordà—. De tota manera, la paraula en qüestió està documentada en una font digna de crèdit i és un substantiu del tot allunyat de la toponímia. La setmana entrant, la solució.
En canvi, el criptograma publicat per Sant Jordi en aquest mateix espai sota el títol "Elemental, benvolgut Sant Jordi" ja és a punt de fer mig any i continua més intocat que un braman. Després de veure com l'enigma de la portada de "Verbàlia" era resolt en poques setmanes, el repte era clar. I de moment aguanta. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça. Aquest és, repeteixo, el criptograma en qüesitó:
5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.
Avui, però, encetem amb una nova proposta la temporada que ens ha de portar a l'últim any capicua que viurem tots plegats, atès que el següent (2112) ja trigarà 110 anys a arribar. La proposta de l'immoble innoble potser té uns ressons una mica prostibularis, però en realitat és un mer joc de transformació que ens permet establir parelles doblement parònimes, com és el cas dels vocables immoble/innoble, on mm esdevé nn. De la mateixa manera, una casa de "barrets" es pot transformar mitjançant aquest mètode en un mer saló de ball si l'anomenem "casa de ballets". És clar que llavors no fa parella, a menys que la proximitat fonètica ens convidi a agrupar "barrets vellets". En principi, aquesta proposta també es pot anomenar "canvi de parella" i serà una activitat molt eficaç per reunir material que permeti construir bons contrapets: "refregava els corrons sobre la llosa" (refregava els collons sobre la Rosa). Òbviament, només seran prou "innobles" els "immobles" que continguin parelles de consonants intercanviables, però això no limita gaire la recerca, perquè en català hi ha exemples en BB (subbranquial), CC (accés), DD (adduir), GG (suggestió), LL (calla), MM (immodèstia), NN (innecessari), PP (cappare), RR (córrer), SS (expressa) o ZZ (pizza), i segur que encara me'n deixo.
No serà senzill trobar parelles tan ¿perennes? com la casa de mala reputació que avui presideix la columna, però només si l'erres a l'hora d'acostar-te a elles evitaràs d'anar fent esses.
En canvi, el criptograma publicat per Sant Jordi en aquest mateix espai sota el títol "Elemental, benvolgut Sant Jordi" ja és a punt de fer mig any i continua més intocat que un braman. Després de veure com l'enigma de la portada de "Verbàlia" era resolt en poques setmanes, el repte era clar. I de moment aguanta. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça. Aquest és, repeteixo, el criptograma en qüesitó:
5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.
Avui, però, encetem amb una nova proposta la temporada que ens ha de portar a l'últim any capicua que viurem tots plegats, atès que el següent (2112) ja trigarà 110 anys a arribar. La proposta de l'immoble innoble potser té uns ressons una mica prostibularis, però en realitat és un mer joc de transformació que ens permet establir parelles doblement parònimes, com és el cas dels vocables immoble/innoble, on mm esdevé nn. De la mateixa manera, una casa de "barrets" es pot transformar mitjançant aquest mètode en un mer saló de ball si l'anomenem "casa de ballets". És clar que llavors no fa parella, a menys que la proximitat fonètica ens convidi a agrupar "barrets vellets". En principi, aquesta proposta també es pot anomenar "canvi de parella" i serà una activitat molt eficaç per reunir material que permeti construir bons contrapets: "refregava els corrons sobre la llosa" (refregava els collons sobre la Rosa). Òbviament, només seran prou "innobles" els "immobles" que continguin parelles de consonants intercanviables, però això no limita gaire la recerca, perquè en català hi ha exemples en BB (subbranquial), CC (accés), DD (adduir), GG (suggestió), LL (calla), MM (immodèstia), NN (innecessari), PP (cappare), RR (córrer), SS (expressa) o ZZ (pizza), i segur que encara me'n deixo.
No serà senzill trobar parelles tan ¿perennes? com la casa de mala reputació que avui presideix la columna, però només si l'erres a l'hora d'acostar-te a elles evitaràs d'anar fent esses.
dijous, 12 de juliol del 2001
Únic i repetible
Una ment borgiana entén la literatura com l'art d'ajuntar paraules que mai abans no havien estat juntes. Aquest és, justament, un dels poders més extraordinaris del llenguatge verbal, perquè ens permet singularitzar-nos en un món, passat i present, ple d'individus idèntics. Tot i els seus milions d'usuaris, la potència del llenguatge verbal és tan elevada que tots els parlants, presents i futurs, podem intentar construir la nostra veu a través de l'escriptura. Aquest simple paràgraf que ara clouré amb la frase que estàs llegint i un afegitó xulesc entre parèntesi conté cent setze paraules catalanes que mai abans no havien estat agrupades en aquesta disposició (i si algú no hi està d'acord el repto a demostrar-ho).
És clar que la unicitat "per se" és un valor conflictiu, perquè pot exacerbar el culte a l'individu. I un indi vidu sempre és un indi sol. De manera que potser la millor manera de superar l'excés de zel singularitzador serà mitjançant la subversió de la unicitat. La via convencional per declarar que un individu és únic passa per fer un inventari de les seves qualitats més destacables. Així, per exemple, en "cercles verbívors" resulta força habitual declarar que "anticonstitucionalment" és la paraula més llarga (23 lletres) que té entrada als diccionaris generals en llengua catalana. Salta a la vista que això la singularitza. Des d'aquesta mateixa columna he proposat moltes vegades reptes com ara trobar el pangrama més curt o la paraula monovocàlica més llarga. De fet, la setmana passada va quedar pendent per a l'estiu alguna paraula que contingui quatre consonants seguides (com ara coNSTRucció o saNGGTraït) amb la (brutal) condició que totes quatre siguin la mateixa. Hi ha moltes possibilitats de bastir enigmes sobre paraules. Per exemple, ¿quina és l'única paraula no invariable que en singular és plural? (Resposta: la paraula "plural", que no deixa de ser "plural" quan l'escrivim en singular).
Ara, en aquest estiu irrepetible del 2001, l'última columna de la temporada no proposa descobrir més termes singulars (que ja prou fareu si trobeu la paraula amb la consonant quadriplicada), sinó generar singularitats a partir de mots aparentment anodins. Prenguem, per exemple, el vocable "enigmística". Té onze lletres, però no és pas l'única paraula catalana d'onze lletres. Per tant, caldrà afegir-hi una altra condició: té 11 lletres i una G i una M seguides. Tampoc això la fa única: hi ha centenars de paraules catalanes de 11 lletres que inclouen la parella GM —com ara agmatologia (branca de la cirurgia que tracta de les fractures), pigmentació, pragmatisme o dogmàtiques—. S'imposa, doncs, una tercera qualitat singularitzadora per a l'estimada "enigmística": ¿les tres is llatines, potser? Vejam: de paraules catalanes d'onze lletres, tres de les quals I, que també presentin una G i una M seguides només n'hi ha... una. Sí, "enigmística", única però igualable perquè el DIEC no admet (encara) l'adjectiu "enigmístic" que permetria fer "enigmístics" i m'obligaria a buscar una quarta condició singularitzadora (¿mot en singular?).
Trieu la paraula que més patxoca us faci i establiu les condicions que us permetin assegurar que és un mot únic. Igual com ho són (i ho som) tots. Únics i repetibles. Bon estiu.
És clar que la unicitat "per se" és un valor conflictiu, perquè pot exacerbar el culte a l'individu. I un indi vidu sempre és un indi sol. De manera que potser la millor manera de superar l'excés de zel singularitzador serà mitjançant la subversió de la unicitat. La via convencional per declarar que un individu és únic passa per fer un inventari de les seves qualitats més destacables. Així, per exemple, en "cercles verbívors" resulta força habitual declarar que "anticonstitucionalment" és la paraula més llarga (23 lletres) que té entrada als diccionaris generals en llengua catalana. Salta a la vista que això la singularitza. Des d'aquesta mateixa columna he proposat moltes vegades reptes com ara trobar el pangrama més curt o la paraula monovocàlica més llarga. De fet, la setmana passada va quedar pendent per a l'estiu alguna paraula que contingui quatre consonants seguides (com ara coNSTRucció o saNGGTraït) amb la (brutal) condició que totes quatre siguin la mateixa. Hi ha moltes possibilitats de bastir enigmes sobre paraules. Per exemple, ¿quina és l'única paraula no invariable que en singular és plural? (Resposta: la paraula "plural", que no deixa de ser "plural" quan l'escrivim en singular).
Ara, en aquest estiu irrepetible del 2001, l'última columna de la temporada no proposa descobrir més termes singulars (que ja prou fareu si trobeu la paraula amb la consonant quadriplicada), sinó generar singularitats a partir de mots aparentment anodins. Prenguem, per exemple, el vocable "enigmística". Té onze lletres, però no és pas l'única paraula catalana d'onze lletres. Per tant, caldrà afegir-hi una altra condició: té 11 lletres i una G i una M seguides. Tampoc això la fa única: hi ha centenars de paraules catalanes de 11 lletres que inclouen la parella GM —com ara agmatologia (branca de la cirurgia que tracta de les fractures), pigmentació, pragmatisme o dogmàtiques—. S'imposa, doncs, una tercera qualitat singularitzadora per a l'estimada "enigmística": ¿les tres is llatines, potser? Vejam: de paraules catalanes d'onze lletres, tres de les quals I, que també presentin una G i una M seguides només n'hi ha... una. Sí, "enigmística", única però igualable perquè el DIEC no admet (encara) l'adjectiu "enigmístic" que permetria fer "enigmístics" i m'obligaria a buscar una quarta condició singularitzadora (¿mot en singular?).
Trieu la paraula que més patxoca us faci i establiu les condicions que us permetin assegurar que és un mot únic. Igual com ho són (i ho som) tots. Únics i repetibles. Bon estiu.
dijous, 5 de juliol del 2001
Tètrica bellesa
A finals de maig, després de ressenyar el llibre del ludolingüista nord-americà Ross Eckler "Making the Alphabet Dance" (St. Martin's Press. New York, 1996), se'm va acudir llançar un nou repte als lectors més participatius d'aquesta columna. Com que Eckler es dedicava fonamentalment als jocs de paraules basats en la morfologia dels mots, la idea era passejar pel seu vast territori en la nostra llengua. De manera que vaig escriure: "en català hi ha poquíssimes paraules documentables que llueixin quatre consonants seguides; algú s'anima a practicar el ball de Ross Eckler?"
Les respostes de molts lectors han estat fulminants. Més o menys, els correus electrònics rebuts responen a la mateixa pauta. Primer una pregunta retòrica —"Com que poquíssimes?"— i després una (més o menys llarga) llista de paraules d'ús freqüent en català que compleixen perfectament la condició imposada. El quartet consonàntic més popular ha estat NSTR (construir, menstruació, monstruositat, constricció, deconstrucció, instrucció...) seguit de molt a la vora per BSTR (obstruir, abstracció, abstrús, substrat, substitució, subscripció...), NSCR (transcripció, inscripció, sànscrit...) i d'altres quartets que formen part de mots tan habituals com tots els que acabo de transcriure (ai). O sigui que, com se sol dir, m'ha sortit l'enginy per la culata. Perquè jo vaig proposar el repte, ingenu de mi, pensant exclusivament en un deliciós verb català tan estrafolari com "cerndre" (passar la farina pel sedàs), del qual deriven moltes formes que mantenen l'insòlit quartet RNDR. Val a dir que només Oriol Agell, Waldo Lineker i Anki Toner han arribat al tètric tresor que jo imaginava únic, però molts altres lectors han enviat desenes de mots tètrics que abarateixen definitivament el repte i algú ha anat encara més enllà i ha enviat un "pèntium".
D'entre totes les trameses de mots tètrics destaquen dos textos. El primer és del fotògraf especular Trebor Somar, molt apreciat pels lectors de l'Avui: "Et traNSCRic una coSNTRucció aBSTRacta que encara que sembli una traNSGRessió és una iNSCRipció en sàNSCRit que parla de la meNSTRuació. L'hauré de coNSTRènyer perquè no oBSTRueixi el camí de MoNTBLanc a MoNTBRió". El segon ve signat per Jordi Clavell (Barcelona) i hi apareixen dos pèntiums gràcies a l'hermafroditisme de la Y, que permet meNYSPRear (5) la noció de límit: "El moNSTRe, uLLPRès i saNGCRemat, la va coNSTRènyer a oBSTRuir la meNSTRuació amb meNYSPReu, meNYSTenint l'aBSTRacte iNSTRument amb una iNSCRipció en aBSTRús sàNSCRit. Tenia iNSTRuccions de suBSCRiure el suBSTRat coNSTRuït pels meNYSCReients traNSFRonterers. A la fi, aBSTRet, va fer un saNGTRaït a la soTS-LLogatera que la va deixar saNGGLaçada".
Pèntiums a la (Y) grega a banda, el text de Jordi Clavell conté troballes tètriques insospitades, com ara els quartets de molta corda LLPR, NGCR, NGGL, NGTR, NSFR i TSLL. Enhorabona!, però ja posats a demanar impossibles: ¿algú s'anima a localitzar alguna de les poquíssimes (ara sí, ho juro) paraules catalanes correctes i documentables que llueixen un d'aquests tetragrames consonàntics amb la salvatge condició que les quatre consonants seguides siguin la mateixa? Envieu tetra-briks per e-mail i ja veurem què.
Les respostes de molts lectors han estat fulminants. Més o menys, els correus electrònics rebuts responen a la mateixa pauta. Primer una pregunta retòrica —"Com que poquíssimes?"— i després una (més o menys llarga) llista de paraules d'ús freqüent en català que compleixen perfectament la condició imposada. El quartet consonàntic més popular ha estat NSTR (construir, menstruació, monstruositat, constricció, deconstrucció, instrucció...) seguit de molt a la vora per BSTR (obstruir, abstracció, abstrús, substrat, substitució, subscripció...), NSCR (transcripció, inscripció, sànscrit...) i d'altres quartets que formen part de mots tan habituals com tots els que acabo de transcriure (ai). O sigui que, com se sol dir, m'ha sortit l'enginy per la culata. Perquè jo vaig proposar el repte, ingenu de mi, pensant exclusivament en un deliciós verb català tan estrafolari com "cerndre" (passar la farina pel sedàs), del qual deriven moltes formes que mantenen l'insòlit quartet RNDR. Val a dir que només Oriol Agell, Waldo Lineker i Anki Toner han arribat al tètric tresor que jo imaginava únic, però molts altres lectors han enviat desenes de mots tètrics que abarateixen definitivament el repte i algú ha anat encara més enllà i ha enviat un "pèntium".
D'entre totes les trameses de mots tètrics destaquen dos textos. El primer és del fotògraf especular Trebor Somar, molt apreciat pels lectors de l'Avui: "Et traNSCRic una coSNTRucció aBSTRacta que encara que sembli una traNSGRessió és una iNSCRipció en sàNSCRit que parla de la meNSTRuació. L'hauré de coNSTRènyer perquè no oBSTRueixi el camí de MoNTBLanc a MoNTBRió". El segon ve signat per Jordi Clavell (Barcelona) i hi apareixen dos pèntiums gràcies a l'hermafroditisme de la Y, que permet meNYSPRear (5) la noció de límit: "El moNSTRe, uLLPRès i saNGCRemat, la va coNSTRènyer a oBSTRuir la meNSTRuació amb meNYSPReu, meNYSTenint l'aBSTRacte iNSTRument amb una iNSCRipció en aBSTRús sàNSCRit. Tenia iNSTRuccions de suBSCRiure el suBSTRat coNSTRuït pels meNYSCReients traNSFRonterers. A la fi, aBSTRet, va fer un saNGTRaït a la soTS-LLogatera que la va deixar saNGGLaçada".
Pèntiums a la (Y) grega a banda, el text de Jordi Clavell conté troballes tètriques insospitades, com ara els quartets de molta corda LLPR, NGCR, NGGL, NGTR, NSFR i TSLL. Enhorabona!, però ja posats a demanar impossibles: ¿algú s'anima a localitzar alguna de les poquíssimes (ara sí, ho juro) paraules catalanes correctes i documentables que llueixen un d'aquests tetragrames consonàntics amb la salvatge condició que les quatre consonants seguides siguin la mateixa? Envieu tetra-briks per e-mail i ja veurem què.
dijous, 28 de juny del 2001
Sonets sonats
Daniel Ruiz-Trillo és un practicant entusiasta dels postulats de la literatura potencial. Primer amb el poemari palindròmic "Truc curt" (Edicions El Carro del Sol. Barcelona, 2000) i després amb l'anagramàtic "Sal i vi" (ídem, 2001), aquest jove "plenipotencial" ja havia explorat el sotabosc de l'escriptura "à contrainte", la qual cosa vol dir que l'autor sua la cansalada per sortir dels envitricollats laberints que s'autoimposa. Fins i tot aquest passat mes de febrer Ruiz-Trillo es va atrevir a escriure disset contes "melosos i potencials" ubicats a Rubí que va publicar al número quinze de la revista local "Rubricata", distribuïda amb l'edició rubinenca de "El Punt". La proposta, publicada amb l'inequívoc títol de "Decameló amb set", incloïa entre d'altres facècies verbívores textos lipogramàtics (sense e), permutacions vocàliques, criptogrames, paràgrafs combinables, personatges que parlen anagramàticament en una "conversa en conserva"... i d'altres artificis verbívors que devien sobtar més d'un lector del diari i més de tres.
Ara, sota un nom de ploma tan aguerrit i llibertari com Darrutri, DAniel RUiz-TRIllo publica al País Valencià un nou poemari anomenat "Sonets sonats" (Edicions 96. Carcaixent, 2001) en el qual prossegueix la ruta experimental pels artificis oulipians (és a dir, potencials). Protegit rere un pròleg prodigiós de Josep Pedrals (el més llarg i valent de tota la història de la poesia catalana) Darrutri explora i explota tants mecanismes com pot. Així, un poema anomenat "Contrapet" conté, como no podia ser altrament, un contrapet: "Encerto la tecla/ Encerclo la teta". O un altre, que duu per títol "Anagrames a tall de detall" conté versos parells que reordenen les lletres de l'anterior fins acabar: "Ple, pèls,/ més geni/ enigmes./ Taller lletra".
Cada poema de Darrutri és un retall de taller, inclosos alguns dels sonets que encara fan soneta. Però quan torna al regat curt (el seu truc) és quan l'enfila. Llavors un fuster eivissenc esdevé "esclau des clau" o "La erra s'hi posa/ i el vers esdevé/ prosa" o "La ela puja/ tant que esdevé/ pluja". O en una anunciada "Dissociació" els tres últims versos fan "La ment,/ au, gust,/ pi car". O encara, R i G s'intercanvien "Si ens patinés la erra,/ els bars i les fleques/ farien vaga,/ els camarades/ s'amagarien/ i el roig esdevindria goig". Finalment, en un poema molt proper a aquesta columna anomenat "cosines primes" Darrutri explora les atzaroses relacions entre els mots catalans i els anglesos (sobretot) tot generant curioses parelles bilingües que acaben, però, parlant també en català: "Truca al call,/ vés a casa, home,/ fes el do,/ far llunyà/, per tant, so,/ no segueixis/ les curses de races./ Traces petjades,/ planes avions,/ tapes cintes,/ els dies moren,/ a causa de sides/ de cantons./ Vénen foc a les fires./ Tinc el got./ Ones d'una en una./ Sua la seva suor./ Correus a la posta de sol./ Bimbes de nenes./ Trenes de ferrocarril. Sales brutes".
Darrutri, entusiasta de mena, té entre cella i cella fundar el col·lectiu críptic TALP (Taller de Literatura Potencial dels Països Catalans), que tindria com a models tant l'Oulipo francès com l'Oplepo italià. Tal com estan les coses per aquí, per allà i en general, l'única recança és zoològica. Perquè és ben sabut que els talps no acostumen a veure mai la llum.
Ara, sota un nom de ploma tan aguerrit i llibertari com Darrutri, DAniel RUiz-TRIllo publica al País Valencià un nou poemari anomenat "Sonets sonats" (Edicions 96. Carcaixent, 2001) en el qual prossegueix la ruta experimental pels artificis oulipians (és a dir, potencials). Protegit rere un pròleg prodigiós de Josep Pedrals (el més llarg i valent de tota la història de la poesia catalana) Darrutri explora i explota tants mecanismes com pot. Així, un poema anomenat "Contrapet" conté, como no podia ser altrament, un contrapet: "Encerto la tecla/ Encerclo la teta". O un altre, que duu per títol "Anagrames a tall de detall" conté versos parells que reordenen les lletres de l'anterior fins acabar: "Ple, pèls,/ més geni/ enigmes./ Taller lletra".
Cada poema de Darrutri és un retall de taller, inclosos alguns dels sonets que encara fan soneta. Però quan torna al regat curt (el seu truc) és quan l'enfila. Llavors un fuster eivissenc esdevé "esclau des clau" o "La erra s'hi posa/ i el vers esdevé/ prosa" o "La ela puja/ tant que esdevé/ pluja". O en una anunciada "Dissociació" els tres últims versos fan "La ment,/ au, gust,/ pi car". O encara, R i G s'intercanvien "Si ens patinés la erra,/ els bars i les fleques/ farien vaga,/ els camarades/ s'amagarien/ i el roig esdevindria goig". Finalment, en un poema molt proper a aquesta columna anomenat "cosines primes" Darrutri explora les atzaroses relacions entre els mots catalans i els anglesos (sobretot) tot generant curioses parelles bilingües que acaben, però, parlant també en català: "Truca al call,/ vés a casa, home,/ fes el do,/ far llunyà/, per tant, so,/ no segueixis/ les curses de races./ Traces petjades,/ planes avions,/ tapes cintes,/ els dies moren,/ a causa de sides/ de cantons./ Vénen foc a les fires./ Tinc el got./ Ones d'una en una./ Sua la seva suor./ Correus a la posta de sol./ Bimbes de nenes./ Trenes de ferrocarril. Sales brutes".
Darrutri, entusiasta de mena, té entre cella i cella fundar el col·lectiu críptic TALP (Taller de Literatura Potencial dels Països Catalans), que tindria com a models tant l'Oulipo francès com l'Oplepo italià. Tal com estan les coses per aquí, per allà i en general, l'única recança és zoològica. Perquè és ben sabut que els talps no acostumen a veure mai la llum.
dijous, 21 de juny del 2001
De marxa
Fa un mes, tot comentant el naixement de la revista bonaerense "Humor y juegos", vam veure que els verbívors argentins s'empescaven uns mots dits "marxosos" apel·lant a un marcial agrupament de vocals i consonants en grups d'un, dos, un, dos, un... o bé dos, un, dos, un, dos... com ara "`àrtics" (1V-2C-1V-2C), "llarga" (2C-1V-2C-1V), "rauria" (1C-2V-1C-2V) o "aèria" (2V-1C-2V). Em consta que els argentins han rebut al correu electrònic de la revista un munt de paraules marxoses en espanyol descobertes pels lectors verbívors de l'Avui, però la marxa s'ha fet encara més multitudinària en català.
La majoria dels trobats dupliquen les consonants, tot i que Cèlia Riba també n'aporta de vocalistes, de grau 5 com l'aèria —un "iogui" a l'"aigua"—, de grau 6 —"aireig"— o fins i tot de grau 8: "aiguacuit". Però la desfilada de mots esdevé més lluïda entre els consonàntics. Així, Júlia Torrent ens prepara un "informe" (1,2,1,2,1: 7) d'uns "tractors" que van "cruspint préssecs" (8) mentre tothom els tracta d'"agressors" (9). En el novè grau Cèlia Riba troba una parella deliciosa que podria tenir molta marxa —un "franciscà clandestí (9-9)" i una "lletrista lombarda (9-9)"— i el batalló es completa amb un "immigrant" (9) àvid d'integrar-s'hi. Carles Elias "abrillanta" (10) el desè grau, però ho considera fàcilment "ascendible" (10) i continua "progressant" (11) fins a l'onzè, on topa amb dos termes opacs que aporta Joan Capó: el botànic "glabrescent" (11) i el biològic "fragmoplast" (11). Alfons Saumell hi afegeix uns "crostissers" (11) i uns "trencallums" (11).
Els nivells superiors de la marxa són també prou concorreguts. Cèlia Riba tramet el "progressisme prescindible de la lloctinenta" (12-12-12). Més enllà, Jordi Pinart aporta la propina que els carcellers cobraven al pres en posar-lo en llibertat: "escarcellatge" (13) i Saumell fa una aportació "inconfessable" (13). Toni Civit (i gairebé tothom) topa amb uns titànics "transatlàntics" (14) que, segons Elias, van "cristal·litzant" (14) com no podria ser altrament, ja que Riba estableix que tot mot marxós de 15 lletres és "cristal·litzable". La línia cristal·lina ens remet al mot més llargament marxós de tots els rebuts fins ara. És el veterà experiodista de l'Avui Joan Subirà (àlies Guillem del Món quan signava mots encreuats a mitjan anys vuitanta) qui se l'empesca. És un neologisme per a verbívors de bona voluntat, però les seves 24 lletres impressionen: un "allargassacristal·lògrafs" d'incerta definició.
Com que la longitud no és l'únic que compta, aquí tenim un text plagat de marxosos amb què Antoni Deutú acompanya la seva troballa de nivell 13: "Amb l'ajut d'uns quants interventors embarbussats i embolcallats de progressisme totalment prescindible, he resolt el trencaclosca, el mot buscat és triploblàstics". Finalment, en la línia de les variacions infinites inherents al joc, dues propostes imaginatives: 1) Cèlia Riba s'adona que amb la seva llarguíssima llista de mots marxosos es podrien fer textos "a ritme de vals" alfabètic (un dos tres, un dos tres...); 2) Alfons Saumell especula sobre uns hipotètics mots "objectors de consciència", els quals no volen caure en la disciplina de l'un-dos-un-dos-un... i escullen una estructura substitutòria, com ara "CoMPReNDRàS" (1-1-3-1-3-1-1).
La majoria dels trobats dupliquen les consonants, tot i que Cèlia Riba també n'aporta de vocalistes, de grau 5 com l'aèria —un "iogui" a l'"aigua"—, de grau 6 —"aireig"— o fins i tot de grau 8: "aiguacuit". Però la desfilada de mots esdevé més lluïda entre els consonàntics. Així, Júlia Torrent ens prepara un "informe" (1,2,1,2,1: 7) d'uns "tractors" que van "cruspint préssecs" (8) mentre tothom els tracta d'"agressors" (9). En el novè grau Cèlia Riba troba una parella deliciosa que podria tenir molta marxa —un "franciscà clandestí (9-9)" i una "lletrista lombarda (9-9)"— i el batalló es completa amb un "immigrant" (9) àvid d'integrar-s'hi. Carles Elias "abrillanta" (10) el desè grau, però ho considera fàcilment "ascendible" (10) i continua "progressant" (11) fins a l'onzè, on topa amb dos termes opacs que aporta Joan Capó: el botànic "glabrescent" (11) i el biològic "fragmoplast" (11). Alfons Saumell hi afegeix uns "crostissers" (11) i uns "trencallums" (11).
Els nivells superiors de la marxa són també prou concorreguts. Cèlia Riba tramet el "progressisme prescindible de la lloctinenta" (12-12-12). Més enllà, Jordi Pinart aporta la propina que els carcellers cobraven al pres en posar-lo en llibertat: "escarcellatge" (13) i Saumell fa una aportació "inconfessable" (13). Toni Civit (i gairebé tothom) topa amb uns titànics "transatlàntics" (14) que, segons Elias, van "cristal·litzant" (14) com no podria ser altrament, ja que Riba estableix que tot mot marxós de 15 lletres és "cristal·litzable". La línia cristal·lina ens remet al mot més llargament marxós de tots els rebuts fins ara. És el veterà experiodista de l'Avui Joan Subirà (àlies Guillem del Món quan signava mots encreuats a mitjan anys vuitanta) qui se l'empesca. És un neologisme per a verbívors de bona voluntat, però les seves 24 lletres impressionen: un "allargassacristal·lògrafs" d'incerta definició.
Com que la longitud no és l'únic que compta, aquí tenim un text plagat de marxosos amb què Antoni Deutú acompanya la seva troballa de nivell 13: "Amb l'ajut d'uns quants interventors embarbussats i embolcallats de progressisme totalment prescindible, he resolt el trencaclosca, el mot buscat és triploblàstics". Finalment, en la línia de les variacions infinites inherents al joc, dues propostes imaginatives: 1) Cèlia Riba s'adona que amb la seva llarguíssima llista de mots marxosos es podrien fer textos "a ritme de vals" alfabètic (un dos tres, un dos tres...); 2) Alfons Saumell especula sobre uns hipotètics mots "objectors de consciència", els quals no volen caure en la disciplina de l'un-dos-un-dos-un... i escullen una estructura substitutòria, com ara "CoMPReNDRàS" (1-1-3-1-3-1-1).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)