Potser mai com avui no havíem pogut celebrar un part múltiple d'anacronismes. És obvi que l'expressió "fer catúfols", per exemple, és un anacronisme per a la gran majoria de la població. Inclús entre els pocs que sabrien descriure què és un catúfol sense mirar cap diccionari. Segurament la memòria familiar, els documentals del 33/2 o alguna lectura escadussera faran que sàpiguen situar el catúfol en una sínia i que assocïin, ni que sigui intuïtivament, la tremolor que provoca l'aigua amb el titubeig que sotragueja molts ancians. En ple 2002 resten pocs catalans familiaritzats amb sínies no decoratives per als quals l'expressió "fer catúfols" sigui transparent com l'aigua que s'hi escola, pública o privada. Per a la resta de nosaltres és ja un anacronisme, tot i que costaria déu i ajut fixar-ne la data exacta en què va començar a ser-ho.
En canvi avui, dia vint-i-vuit de febrer de l'any dos mil dos, neixen de cop i volta un grapat d'anacronismes. Demà la pesseta ja no circularà, i automàticament passaran a les nodrides rengles dels anacronismes expressions com ara "canviar la pesseta", "la pela és la pela", "tenir pela llarga", "fer la primera pela", "ser un pesseter", "el que no són pessetes són punyetes" o "donar duros a quatre pessetes". Totes aquestes i moltes d'altres que potser no estaven tan fixades. Òbviament hi haurà intents de reconduir-les cap als nous referents: ¿salut i euros?, ¿tenir euro llarg?... La que encapçala aquesta columna, sinònim d'una acció tan poc engrescadora com "vomitar", és la que més em fascina. En què provaran de convertir aquest "canviar o descanviar la pela"? Canviaran l'euro els futurs cràpules després d'una ingesta excessiva d'alcohol?
La majoria d'expressions pesseteres, tanmateix, continuaran entre nosaltres igual com han perviscut els quartos, els xavos, els rals o els cèntims, ara feliçment recuperats dels llimbs anacrònics. L'altre divendres l'Antoni Munné-Jordà, sempre amatent als girs lingüístics, em comentava vora la barra de la llibreria Xoc que la nova distribució de monedes de cèntims permetria recuperar l'antiga distinció entre el calé i el parner. Aquests dos mots sempre m'havien semblat sinònims, però es veu que en el seu origen caló tots dos termes designaven les monedes fosques (calé) i les lluents (parner), les primeres —tant llavors com ara— menys valuoses que les segones. ¿Aconseguirem fer circular una distinció tan subtil sense provocar confusions?
Els anacronismes datats com el d'avui s'assemblen molt a les esqueles. La digitalització dels taxímetres va provocar que l'expressió "baixar bandera" passés a ser un anacronisme, igual com ara els rumors estesos pels mitjans digitals exclusivament a través d'Internet amenacen amb "anacronitzar" una expressió tan viva com "ho sé de bona tinta". Avui els rengles anacrònics reben un munt de noves incorporacions. No són ja només les frases fetes esmentades, sinó les botigues com els Totacent (¿Totaseixantacèntims?) o les novel·les d'època. Qui haurà estat el primer a publicar una novel·la en la que totes les transaccions vagin amb euros? Quan? Fa poc m'he trobat fent d'antòleg d'un llibre de jeroglífics del difunt senyor Ocón de Oro. A l'hora de triar-los, un dels pocs criteris que l'editor tenia clars era eliminar els que portaven pessetes a la pregunta o al dibuix. L'escabetxina ha estat notable. Però és que l'euro és l'euro.
dijous, 28 de febrer del 2002
dijous, 21 de febrer del 2002
Quadrem-nos?
El Dr. Zeus Vox Ilerda i el seu marmessor literari Francesc Serra (Badalona) són dos vells coneguts d'aquesta columna. El doctor s'ha especialitzat en la superació de rècords verbívors, sempre amb un tarannà molt recreatiu. El seu marmessor és matemàtic i potser per això sap transmetre les troballes del doctor Vox amb exactitud. L'any 1993 van irrompre en el llibre de rècords verbívors amb una expressió algèbrica impecablement definida que tenia 18 síl·labes obertes consonant-vocal i superava el rècord de longitud de mot banana (CV) en català: "dodecaheterogeniminicomudenominadora" (18CV). Un any després el Dr. Vox aportava dos termes morfològicament plausibles ("transpeciòlul" i "faceciòfug") que resolien la mancança de pentavocàlics catalans que lluissin les cinc vocals ordenades alfabèticament (com el "facetious" anglès).
Aquest mes de gener, després d'un lustre de silenci verbívor, he tornat a rebre notícies del Dr. Vox a través del seu marmessor Francesc Serra. Entre altres troballes, em repta a resoldre les definicions d'un peculiar encreuat 9x9, en les seves paraules "una matriu literal simètrica d'ordre nou: allò que a Verbàlia en diuen un quadrat màgic 9x9". De fet, el 29/VI/2000 una columna com aquesta titulada "castells lletrats" donava fe del rècord que el mataroní Toni Civit acabava de batre en presentar un 8x8 com qui fa un cim de l'Himàlaia o descarrega un castell de 8:
El quadrat de Civit només presentava un mot sense entrada al DGLC: "reaprens". Però el verb "reaprendre" és un terme prou plausible en un context pedagògic i el vaig homologar. El quadrat màgic de Civit ha fet fortuna. Tanta que els editors de la recent "Enciclopèdia de la Llengua Catalana" (Edicions 62, novembre de 2001) l'han triat per il·lustrar la sobrecoberta de tan magna obra, acreditant-ne l'autoria així: "...inspirat en el quadrat màgic de Toni Civit (el de mida més gran fet fins ara en català)".
Deu ser aquest motivador "fins ara" el que ha desfermat l'endormiscada creativitat verbívora del Dr. Vox. La qüestió és que, un cop desxifrades les nou definicions literals que el seu marmessor m'ha tramés, el seu 9x9 fa:
Si en el 8x8 de Civit només hi havia un mot que no tingués entrada directa al GDLC, aquí n'hi ha quatre: "parabales", "cobimania", "inatacats" i "tassasses". Els dos últims són derivats més o menys admissibles (el més plausible "inatacable" hi té entrada i unes tasses enormes seran sempre "tassasses"); el primer és un compost paral·lel a d'altres com parabrisa, paracaigudes o parafang que s'usa en terminologia militar; finalment, el que pot generar més dubtes és el terme "cobimania" (definit per Vox com "Afecció, exagerada i obsessiva, a la mascota olímpica del 92"), però ningú no podrà acusar-lo de forçat. Els "arabitols" són uns alcohols derivats de l'arabinosa i "talonar" vol dir "picar de talons al terra". Ens trobem doncs, davant el primer quadrat màgic 9x9 de la llengua catalana, amb el permís de Mariscal. Ara que el Cobi ha fet deu anys, ¿algú s'anima a fer un 10x10?
Aquest mes de gener, després d'un lustre de silenci verbívor, he tornat a rebre notícies del Dr. Vox a través del seu marmessor Francesc Serra. Entre altres troballes, em repta a resoldre les definicions d'un peculiar encreuat 9x9, en les seves paraules "una matriu literal simètrica d'ordre nou: allò que a Verbàlia en diuen un quadrat màgic 9x9". De fet, el 29/VI/2000 una columna com aquesta titulada "castells lletrats" donava fe del rècord que el mataroní Toni Civit acabava de batre en presentar un 8x8 com qui fa un cim de l'Himàlaia o descarrega un castell de 8:
A T R A C A R A
T R E M O L E S
R E A P R E N S
A M P L I A D A
C O R I N T I C
A L E A T O R I
R E N D I R I A
A S S A C I A T
El quadrat de Civit només presentava un mot sense entrada al DGLC: "reaprens". Però el verb "reaprendre" és un terme prou plausible en un context pedagògic i el vaig homologar. El quadrat màgic de Civit ha fet fortuna. Tanta que els editors de la recent "Enciclopèdia de la Llengua Catalana" (Edicions 62, novembre de 2001) l'han triat per il·lustrar la sobrecoberta de tan magna obra, acreditant-ne l'autoria així: "...inspirat en el quadrat màgic de Toni Civit (el de mida més gran fet fins ara en català)".
Deu ser aquest motivador "fins ara" el que ha desfermat l'endormiscada creativitat verbívora del Dr. Vox. La qüestió és que, un cop desxifrades les nou definicions literals que el seu marmessor m'ha tramés, el seu 9x9 fa:
C A P A C I T A T
A C A R O N A D A
P A R A B A L E S
A R A B I T O L S
C O B I M A N I A
I N A T A C A T S
T A L O N A R A S
A D E L I T A R E
T A S S A S S E S
Si en el 8x8 de Civit només hi havia un mot que no tingués entrada directa al GDLC, aquí n'hi ha quatre: "parabales", "cobimania", "inatacats" i "tassasses". Els dos últims són derivats més o menys admissibles (el més plausible "inatacable" hi té entrada i unes tasses enormes seran sempre "tassasses"); el primer és un compost paral·lel a d'altres com parabrisa, paracaigudes o parafang que s'usa en terminologia militar; finalment, el que pot generar més dubtes és el terme "cobimania" (definit per Vox com "Afecció, exagerada i obsessiva, a la mascota olímpica del 92"), però ningú no podrà acusar-lo de forçat. Els "arabitols" són uns alcohols derivats de l'arabinosa i "talonar" vol dir "picar de talons al terra". Ens trobem doncs, davant el primer quadrat màgic 9x9 de la llengua catalana, amb el permís de Mariscal. Ara que el Cobi ha fet deu anys, ¿algú s'anima a fer un 10x10?
dijous, 14 de febrer del 2002
Salvem l'Amaçònia!
La publicació en assequible edició de butxaca d'un "Diccionari de la francmaçoneria" confegit per Albert Fargas (Edicions 62, 2001) contribuirà a il·luminar una mica aquest territori tan fosc. (Per cert, si parlem de lluminàries cal destacar l'aportació d'A. Casals a un dels fòrums verbívors d'Internet: el cas d'un rector que va batejar amb el nom d'Il·luminada una filla dels Conesa-Bombilla). Doncs bé, Albert Fargas il·lumina aquí amb molta més cura l'univers francmaçó provant de no enlluernar-nos amb llampecs sensacionalistes. Atrinxerat rere l'ordre alfabètic que imposa la col·lecció, descriu símbols, costums, rituals i altres peculiaritats de les lògies maçòniques antigues i modernes, des dels constructors egipcis de les piràmides fins als seguidors de la moderna maçoneria especulativa (més centrada en la construcció de persones), sense oblidar els faedors de catedrals ni els grans noms de la maçoneria internacional, entre els quals destaca amb llum pròpia George Washington.
Els verbívors hi xalem en descobrir que la G majúscula (sexualment tan connotada) és també la lletra més important de la francmaçoneria. Símbol pitagòric i inicial de "Gnosis", "Geometria" o "God" (Déu en anglès, però també Gae en sirià, Gud en suec, Gott en alemany o Goda en persa), en els rituals maçònics la G apareix al centre del pentagrama (sol) i de la figura humana, just damunt dels genitals. Quan l'aprenent de maçó passa la prova iniciàtica a l'anomenada "Cambra de Reflexió" o "Caverna" ho fa sota la inscripció d'una divisa vítria: V.I.T.R.I.O.L. Davant d'aquest acrònim de paret l'aspirant diu "no sé ni llegir ni escriure, només sé dir una lletra darrere una altra, si em dieu la primera lletra jo us diré la segona"... Fargas ens revela que V.I.T.R.I.O.L. oculta "Visita Interiorem Terrae Rectificando Invenies Occultum Lapidem" (visitant l'interior de la terra i rectificant obtindràs la pedra oculta o filosofal). En química, per influència alquímica, el Vitriol és el sulfat de ferro i l'oli de Vitriol l'Àcid Sulfúric.
Una altra especulació acronímica atorga nous sentits al conegut INRI cristià. Segons els evangelis INRI oculta el missatge "Jesús de Natzaret, Rei dels Judeus", però els maçons hi associen altres significats més antics. Fargas en cita tres. En primer lloc, INRI serien les inicials dels quatre elements bàsics en hebreu: Iammim (aigua), Nour (foc), Rouahh (aire) i Iabescheh (terra). En segon, enclouria l'antic aforisme alquímic "Igne Nitrium Rotis Invenitur" que expressa el poder dels tres elements bàsics de l'Alquímia (sal, sofre i mercuri). I finalment, seria un mot sagrat que els Rosacreu despleguen així: "Igne Natura Renovatur Integra". La francmaçoneria és un món sorprenent, deutor dels antics rituals militars però molt humanista. Els aprenents estudien gramàtica, els companys lògica i els mestres es concentren en la retòrica. La seva proverbial discreció fa que els seus símbols sovint passin desapercebuts. Si algú detecta, per exemple en una obra de Gaudí, una G seguida de tres puntets que representen els tres vèrtexs d'un triangle equilàter, difícilment sabrà que és un missatge maçònic abreujat. Si fem que el signe : equivalgui al trianglet, G: vol dir Germà, O: Orient, MM: Mestres i G:A:D:U: Gran Arquitecte de l'Univers. En boca de Franco el terme maçó va esdevenir sinònim de roig o separatista. Salvem l'Amaçònia!
Els verbívors hi xalem en descobrir que la G majúscula (sexualment tan connotada) és també la lletra més important de la francmaçoneria. Símbol pitagòric i inicial de "Gnosis", "Geometria" o "God" (Déu en anglès, però també Gae en sirià, Gud en suec, Gott en alemany o Goda en persa), en els rituals maçònics la G apareix al centre del pentagrama (sol) i de la figura humana, just damunt dels genitals. Quan l'aprenent de maçó passa la prova iniciàtica a l'anomenada "Cambra de Reflexió" o "Caverna" ho fa sota la inscripció d'una divisa vítria: V.I.T.R.I.O.L. Davant d'aquest acrònim de paret l'aspirant diu "no sé ni llegir ni escriure, només sé dir una lletra darrere una altra, si em dieu la primera lletra jo us diré la segona"... Fargas ens revela que V.I.T.R.I.O.L. oculta "Visita Interiorem Terrae Rectificando Invenies Occultum Lapidem" (visitant l'interior de la terra i rectificant obtindràs la pedra oculta o filosofal). En química, per influència alquímica, el Vitriol és el sulfat de ferro i l'oli de Vitriol l'Àcid Sulfúric.
Una altra especulació acronímica atorga nous sentits al conegut INRI cristià. Segons els evangelis INRI oculta el missatge "Jesús de Natzaret, Rei dels Judeus", però els maçons hi associen altres significats més antics. Fargas en cita tres. En primer lloc, INRI serien les inicials dels quatre elements bàsics en hebreu: Iammim (aigua), Nour (foc), Rouahh (aire) i Iabescheh (terra). En segon, enclouria l'antic aforisme alquímic "Igne Nitrium Rotis Invenitur" que expressa el poder dels tres elements bàsics de l'Alquímia (sal, sofre i mercuri). I finalment, seria un mot sagrat que els Rosacreu despleguen així: "Igne Natura Renovatur Integra". La francmaçoneria és un món sorprenent, deutor dels antics rituals militars però molt humanista. Els aprenents estudien gramàtica, els companys lògica i els mestres es concentren en la retòrica. La seva proverbial discreció fa que els seus símbols sovint passin desapercebuts. Si algú detecta, per exemple en una obra de Gaudí, una G seguida de tres puntets que representen els tres vèrtexs d'un triangle equilàter, difícilment sabrà que és un missatge maçònic abreujat. Si fem que el signe : equivalgui al trianglet, G: vol dir Germà, O: Orient, MM: Mestres i G:A:D:U: Gran Arquitecte de l'Univers. En boca de Franco el terme maçó va esdevenir sinònim de roig o separatista. Salvem l'Amaçònia!
dijous, 7 de febrer del 2002
Nova Zelanda
Un verbívor mexicà anomenat Pablo Guzmán m'escriu per dir-me que acaba de fer una troballa que l'ha deixat ben impressionat. L'home, que és ecologista confès i practicant, se'n va adonar quan es trobava immers en l'apassionant tasca d'exercir el grafisme popular en una pancarta reivindicativa. Havia d'escriure la paraula castellana "OZONO", així en majúscules, en un llençol estès al pati de casa seva i ho va fer omplint-ne tota l'amplada. Després es va alçar, va vorejar pensarós el llençol rectangular que li engalanava l'eixida i es va aturar amb els peus a tocar del segment que presidia la O inicial. Llavors el mot se li tornà a aparèixer en tot el seu esplendor, ara escrit en vertical. Tenint en compte que la O admet la mateixa lectura des de tots els punts cardinals, el truc és molt fàcil de veure: una N és una Z amb una rotació de 90 raus, i viceversa. El misteri acaba aquí. OZONO es llegeix igual a l'abscissa que a l'ordenada. L'amic mexicà intenta establir un alfabet per fer lectures diverses en angle recte, però les possibilitats són realment limitades. Molt més que en el cas de l'alfabet dit vertical, format per les onze lletres que admeten un eix simètric perpendicular: AHIMOTUVWXY. Aquesta simetria permet, per exemple, que les marques japoneses YAMAHA i TOYOTA passin la prova del mirall si les escrivim en vertical.
En canvi si la simetria que busquem requereix una rotació de només 90º les possibilitats es redueixen molt. A banda de la O i la X, que són les úniques lletres majúscules que donen un joc total, la I esdevé un guió llarg, la V muta en els signes "menor o major que" i es formen dues parelles curioses: NZ i CU. O sigui que potser serà molt difícil trobar un parangó interessant a la preciosa troballa ozònica del mexicà. Però en canvi, la seva troballa pot resultar igualment productiva, perquè aquesta mena de descobriments sempre acaben tenint alguna mena de conseqüència al país dels verbívors. Per naps o per cols apareix un repte nou allà on menys te l'esperes. Aquest cop m'ha sorgit dels antípodes. Concretament de Nova Zelanda, ja que el nom d'aquest llunyà país passeja a les inicials una d'aquestes parelles de lletres rotades. Per tant, una proposta verbívora podria consistir en condicionar l'escriptura a un nou alfabet reduït: el que conté les tretze lletres que formen el darrer tram de l'alfabet, que va de la N a la Z. Els textos reclosos a Nova Zelanda només podran ser escrits amb aquestes tretze lletres: nopqrstuvwxyz. I la constricció —perquè justament això és una constricció— podria dir-se escriptura antipòdica (o neozelandesa o dels últims de la fila). La qüestió és comprovar que dificulta el flux de l'escriptura. Tant, que acaba resultant una activitat duríssima: "Porto torrons. Tu no. Surto o no pots. Sort".
Des d'aquest punt de vista Nova Zelanda és encara un país per descobrir. El podreu explorar a la recerca de topònims que mai no hauríeu dit que fossin neozelandesos, com ara Sort, Ponts, Urús, Port Vou (sic) o Toro. Hi descobrireu grans zoos, no pocs ports i menges extraordinàries que crèieu exclusives de les nostres terres, com ara els torrons, o d'altres terres, com ara el Porto. Llisqueu amb l'escriptura pel rerealfabet i envieu les vostres creacions neozelandeses a l'AVUI. Ja us en diré el què.
En canvi si la simetria que busquem requereix una rotació de només 90º les possibilitats es redueixen molt. A banda de la O i la X, que són les úniques lletres majúscules que donen un joc total, la I esdevé un guió llarg, la V muta en els signes "menor o major que" i es formen dues parelles curioses: NZ i CU. O sigui que potser serà molt difícil trobar un parangó interessant a la preciosa troballa ozònica del mexicà. Però en canvi, la seva troballa pot resultar igualment productiva, perquè aquesta mena de descobriments sempre acaben tenint alguna mena de conseqüència al país dels verbívors. Per naps o per cols apareix un repte nou allà on menys te l'esperes. Aquest cop m'ha sorgit dels antípodes. Concretament de Nova Zelanda, ja que el nom d'aquest llunyà país passeja a les inicials una d'aquestes parelles de lletres rotades. Per tant, una proposta verbívora podria consistir en condicionar l'escriptura a un nou alfabet reduït: el que conté les tretze lletres que formen el darrer tram de l'alfabet, que va de la N a la Z. Els textos reclosos a Nova Zelanda només podran ser escrits amb aquestes tretze lletres: nopqrstuvwxyz. I la constricció —perquè justament això és una constricció— podria dir-se escriptura antipòdica (o neozelandesa o dels últims de la fila). La qüestió és comprovar que dificulta el flux de l'escriptura. Tant, que acaba resultant una activitat duríssima: "Porto torrons. Tu no. Surto o no pots. Sort".
Des d'aquest punt de vista Nova Zelanda és encara un país per descobrir. El podreu explorar a la recerca de topònims que mai no hauríeu dit que fossin neozelandesos, com ara Sort, Ponts, Urús, Port Vou (sic) o Toro. Hi descobrireu grans zoos, no pocs ports i menges extraordinàries que crèieu exclusives de les nostres terres, com ara els torrons, o d'altres terres, com ara el Porto. Llisqueu amb l'escriptura pel rerealfabet i envieu les vostres creacions neozelandeses a l'AVUI. Ja us en diré el què.
dijous, 31 de gener del 2002
L'alfabet en somnis
Des de fa tot just deu dies i fins al tres de març es pot visitar una d'aquelles exposicions de les que paga molt la pena de veure: "Alfabeto in Sogno (dal carme figurato alla poesia concreta)". El problema és que cal pagar un plus en transport per arribar-hi (és a la Biblioteca de Reggio Emilia, a una hora llarga en tren des de Milà) però resulta tan destacable i és tan poc freqüent, que tant de bo la pena quedi pagada per molts lectors de l'Avui. La mostra parteix dels pressupòsits establerts pel grandíssim estudiós Giovanni Pozzi, autor d'obres magnes com ara La parola dipinta (Adelphi, 1996) o Poesia per gioco (El Mulino, 1984), en les quals sistematitza la poesia artificiosa del Barroc i la contraposa a la tradició avantguardista que emana dels cal·ligrames d'Apollinaire.
La mostra de Reggio Emilia és un veritable Palau del Sado per al bibliòman verbívor. Un mira'm però no em toquis. S'hi mostren les edicions originals de llibres com el Primus Calamus de Juan Caramuel o els bells poemes laberíntics de Raban Maur. Hi destaquen perles com ara l'edició que el venecià Aldo Manuzio va fer en 1499 del Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna o la Divina proportione de Luca Paccioli, al costat de múltiples edicions lul·lianes, llibres de Giordano Bruno, mètodes d'encriptament, l'ampolla lletrada del Pantagruel de Rabelais, exemplars del quadrat màgic "Sator", representacions dels sortilegis cabalístics i molts altres tresors bibliogràfics de l'era Gutemberg. Fins i tot hi descobrim pintures d'Albert Dürer que contenen criptogrames i altres mostres de la importància de la poesia combinatòria barroca. Però tot això, tal com indica el subtítol de la mostra, és només la primera part de la història. Els comissaris de l'exposició, igual com abans havia fet Pozzi, han volgut fer un salt de tres segles per recollir els fruits de la profitosa relació entre imatge i paraules a la primeria del segle XX. És llavors quan els arbres sefiròtics del jesuïta Athanasius Kircher o les rodes hebrees de Moshe Cordovero es barregen amb els poemes de Filippo Tommaso Marinetti o de Paolo Buzzi.
Ara les joies de la corona són la primera edició dels Calligrammes de Guillaume Apollinaire o el poema de Stéphane Mallarmé "Un coup de dés jamais n'abolira le hazard" al número 17 de "Cosmopolis" (maig 1897). La contraposició resulta molt profitosa. Òbviament ens trobem davant d'operacions paral·leles que vibren en una certa sintonia, però hi ha trets que canvien d'una època a l'altra. El material antic és fill de la pruïja combinatòria i s'hi rabeja amb un gran desplegament tècnic. A les avantguardes domina la simplicitat, tant des del punt de vista tipogràfic (cal·ligrames com el de la pluja d'Apollinaire tenen un to quasi infantil) com des del punt de vista de la lectura. La complexitat compositiva d'un poema laberíntic de Raban Maur és més propera als mots encreuats que no pas als cal·ligrames. En canvi, la frescor que desprenen algunes manipulacions lingüístiques de l'avantguarda transformen els jocs barrocs en material feixuc i enrevessat. Que cadascú trïi. Entre Kircher i Duchamp, sempre triaré aquest segon. Entre Colonna i Marinetti sempre el primer. Per si algú no hi és a temps, el bellíssim catàleg és editat per Edizioni Gabriele Mazzota (Foro Buonaparte 52. 20121 Milano).
La mostra de Reggio Emilia és un veritable Palau del Sado per al bibliòman verbívor. Un mira'm però no em toquis. S'hi mostren les edicions originals de llibres com el Primus Calamus de Juan Caramuel o els bells poemes laberíntics de Raban Maur. Hi destaquen perles com ara l'edició que el venecià Aldo Manuzio va fer en 1499 del Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna o la Divina proportione de Luca Paccioli, al costat de múltiples edicions lul·lianes, llibres de Giordano Bruno, mètodes d'encriptament, l'ampolla lletrada del Pantagruel de Rabelais, exemplars del quadrat màgic "Sator", representacions dels sortilegis cabalístics i molts altres tresors bibliogràfics de l'era Gutemberg. Fins i tot hi descobrim pintures d'Albert Dürer que contenen criptogrames i altres mostres de la importància de la poesia combinatòria barroca. Però tot això, tal com indica el subtítol de la mostra, és només la primera part de la història. Els comissaris de l'exposició, igual com abans havia fet Pozzi, han volgut fer un salt de tres segles per recollir els fruits de la profitosa relació entre imatge i paraules a la primeria del segle XX. És llavors quan els arbres sefiròtics del jesuïta Athanasius Kircher o les rodes hebrees de Moshe Cordovero es barregen amb els poemes de Filippo Tommaso Marinetti o de Paolo Buzzi.
Ara les joies de la corona són la primera edició dels Calligrammes de Guillaume Apollinaire o el poema de Stéphane Mallarmé "Un coup de dés jamais n'abolira le hazard" al número 17 de "Cosmopolis" (maig 1897). La contraposició resulta molt profitosa. Òbviament ens trobem davant d'operacions paral·leles que vibren en una certa sintonia, però hi ha trets que canvien d'una època a l'altra. El material antic és fill de la pruïja combinatòria i s'hi rabeja amb un gran desplegament tècnic. A les avantguardes domina la simplicitat, tant des del punt de vista tipogràfic (cal·ligrames com el de la pluja d'Apollinaire tenen un to quasi infantil) com des del punt de vista de la lectura. La complexitat compositiva d'un poema laberíntic de Raban Maur és més propera als mots encreuats que no pas als cal·ligrames. En canvi, la frescor que desprenen algunes manipulacions lingüístiques de l'avantguarda transformen els jocs barrocs en material feixuc i enrevessat. Que cadascú trïi. Entre Kircher i Duchamp, sempre triaré aquest segon. Entre Colonna i Marinetti sempre el primer. Per si algú no hi és a temps, el bellíssim catàleg és editat per Edizioni Gabriele Mazzota (Foro Buonaparte 52. 20121 Milano).
dijous, 24 de gener del 2002
¿Selat? Jisàs!
Aquest Nadal Pau Riba ha publicat un d'aquells llibres extraordinaris que els amants de les etiquetes qualificaran d'"inclassificable", però que els verbívors de mena sabrem classificar perfectament, en el sentit de transformar-lo en un dels nostres clàssics. Es tracta del seu "Jisàs de Netzerit" (Columna), més que un llibre un LCD (llibre i compact disc), atès que l'il·lustrada edició porta una butxaqueta de paper amb un disc que conté onze magnífiques "Nadadales" (sic) enregistrades amb les veus de les tribus reunides de Pau Riba i Memi March, juntament amb Sisa, Jordi Pujol, Enric Casasses, Pascal Comelade, Roger Mas, Carles Belda, Helena Casas o Joan Reig al capdavant dels Armats de Constantí. Gent de Pau, podríem dir-ne. Nadadales per reconciliar-se amb aquest gènere xic.
El relat del llibre és la història de Jesús de Natzaret narrada amb elements de "La Guerra de les Galàxies" i Riba la situa en un video secret rodat a sis dies de la nit de cap d'any del 2000. Potser els trekkies militants hi trobaran a faltar el codi canònic de referents, però aquest Riba mai no ha estat gaire canònic (ni catòlic) en res, i d'altra banda la banda sonora nadadalenca (sic) transforma el relat en una il·lustració verbal —al seu torn il·lustrada amb els dibuixos de Linhart, Gabi, Pere Joan, Àlex Fito i Max— d'un disc narrat per un Pau més intergalàctic que mai. Llegir aquest "Jisàs" és una delícia, però encara és més deliciós escoltar-ne la versió radiofònica que contenen els dotze talls que acompanyen alternativament les onze nadadales al CD. Les versions de cançons populars com "La mare de Déu", "Les dotze van tocant" o "El desembre congelat" són molt bones, però el relat futurista, en el qual la verge queda prenyada per l'acció sobtada d'una mena de comandament a distància i el portal esdevé un hangar, no desmereix gens ni mica en la veu metalitzada del seu autor.
Una de les estratègies verbívores que utilitza Pau Riba per marcar el to psicodèlic de la proposta és el desplaçament vocal. Com en el "Great Vowelshift" que va canviar el so de totes les vocals de l'anglès modern (d'aquí que "e" es pronuncïi "i"), Riba fa un corriment vocàlic als noms de tots els protagonistes, començant pel Jisàs de Netzerit. Els seus pares esdevenen Jusip i Meroe, l'innominable es diu aquí Ieví, el poble jueu esdevé el poble Jaïa a Osreïl (Israel), Betlem Bitlim, Judea Jadie i Guelolie (Galilea) un petit planeta del sistema de Pelistone (Palestina) a la galàxia Motgè Uroïnt (Mitjà Orient). L'estratègia verbívora no té un nom definit (en podríem dir traslació vocàlica, ¿per què no transvocalisme?), però provoca un veritable festival verbal. Resulta addictiu llegir com Císer Iagast (Cèsar August) malda per treure l'exèrcit romà de la Brotènnoe (Bretanya) i la Guèloe (la Gàl·lia), on se les heuen amb la tribu d'Estirox (Asterix) i Ubilox (Obelix). El transvocalisme ribià aplicat a la classe política catalana ens situa en un país on el patriarca Pajul és a punt de fer el traspàs als seus hereus Mes i Daren Lliode, mentre Meregaell, Nedel i Muntolle esperen torn davant l'aquiescència de Seare i les ambicions de Cerud-Ruvore. A tot això els del Pipí van fer ofertes, a veure si cola, i Pajul fa veure que crida: "Vosque Cetelanoe Lloari!" Lloat sia Jisàs de Netzerit!
El relat del llibre és la història de Jesús de Natzaret narrada amb elements de "La Guerra de les Galàxies" i Riba la situa en un video secret rodat a sis dies de la nit de cap d'any del 2000. Potser els trekkies militants hi trobaran a faltar el codi canònic de referents, però aquest Riba mai no ha estat gaire canònic (ni catòlic) en res, i d'altra banda la banda sonora nadadalenca (sic) transforma el relat en una il·lustració verbal —al seu torn il·lustrada amb els dibuixos de Linhart, Gabi, Pere Joan, Àlex Fito i Max— d'un disc narrat per un Pau més intergalàctic que mai. Llegir aquest "Jisàs" és una delícia, però encara és més deliciós escoltar-ne la versió radiofònica que contenen els dotze talls que acompanyen alternativament les onze nadadales al CD. Les versions de cançons populars com "La mare de Déu", "Les dotze van tocant" o "El desembre congelat" són molt bones, però el relat futurista, en el qual la verge queda prenyada per l'acció sobtada d'una mena de comandament a distància i el portal esdevé un hangar, no desmereix gens ni mica en la veu metalitzada del seu autor.
Una de les estratègies verbívores que utilitza Pau Riba per marcar el to psicodèlic de la proposta és el desplaçament vocal. Com en el "Great Vowelshift" que va canviar el so de totes les vocals de l'anglès modern (d'aquí que "e" es pronuncïi "i"), Riba fa un corriment vocàlic als noms de tots els protagonistes, començant pel Jisàs de Netzerit. Els seus pares esdevenen Jusip i Meroe, l'innominable es diu aquí Ieví, el poble jueu esdevé el poble Jaïa a Osreïl (Israel), Betlem Bitlim, Judea Jadie i Guelolie (Galilea) un petit planeta del sistema de Pelistone (Palestina) a la galàxia Motgè Uroïnt (Mitjà Orient). L'estratègia verbívora no té un nom definit (en podríem dir traslació vocàlica, ¿per què no transvocalisme?), però provoca un veritable festival verbal. Resulta addictiu llegir com Císer Iagast (Cèsar August) malda per treure l'exèrcit romà de la Brotènnoe (Bretanya) i la Guèloe (la Gàl·lia), on se les heuen amb la tribu d'Estirox (Asterix) i Ubilox (Obelix). El transvocalisme ribià aplicat a la classe política catalana ens situa en un país on el patriarca Pajul és a punt de fer el traspàs als seus hereus Mes i Daren Lliode, mentre Meregaell, Nedel i Muntolle esperen torn davant l'aquiescència de Seare i les ambicions de Cerud-Ruvore. A tot això els del Pipí van fer ofertes, a veure si cola, i Pajul fa veure que crida: "Vosque Cetelanoe Lloari!" Lloat sia Jisàs de Netzerit!
dijous, 17 de gener del 2002
Els nous cal·ligrames
La història del cal·ligrama sempre ha fascinat els heterodoxos de la literatura. La fusió més o menys intensa entre text i imatge és tan antiga com l'alfabet. El primer artifici conegut seria el "technopaegnion" grec, "joc d'art" iniciat a Alexandria per Teòcrit (310-250 aC) en el qual el text forma una figura. Els poemes laberíntics del Barroc i molts dels jocs multiacròstics posteriors recolzen més en els camins de lletres que permeten moltes lectures, però els afers tipogràfics també esdevenen pictogràfics. L'apoteosi cal·ligramàtica, però, provindrà de la simplicitat quasi naïf d'Apollinaire. A primers del segle XX el francès posa en circulació el cal·ligrama i després les avantguardes l'enlairen fins arribar a l'anomenada poesia visual. Avui els cal·ligrames de Salvat-Papasseit o la famosa essa de Junoy encara provoquen aquelles esgarrifances de felicitat que només la ingenuïtat més genuïna és capaç de donar-nos. No passa el mateix amb la majoria de les propostes neobrossianes d'alguns poetes contemporanis entestats en l'esgotament de la via visual. Però això no vol pas dir que tot estigui ni dit ni fet. Som a l'era digital, i això no només ha de servir per vendre telèfons mòbils. També hi ha gent que pensa (i crea) des del nou paradigma.
A Manresa, fins al dia de Reis, ho van poder comprovar els clients més o menys ocasionals de la cafeteria Las Vegas, on s'exposaven físicament els cal·ligrames digitals que ara tots podem contemplar si visitem can femfum.com (www.femfum.com/HTML/CAT/ESCRIBA/ESCRIBA1.HTM). El verbívor Marc Antoni Malagarriga i Picas ha dissenyat un programa informàtic extraordinari, capaç de transformar qualsevol text en una imatge ben definida amb la mera reordenació tipogràfica de les lletres que el componen. ¿Recorden aquella tècnica mecanogràfica que permetia siluetejar una Gioconda en un foli combinant ics i espais en blanc amb la màquina d'escriure? Doncs Malagarriga ho ha sofisticat. El seu programa "Escriba" és capaç de reproduir una impactant foto de Stefan May que mostra quatre esvelts "caganers" (mira Miralda, en això estem amb tu) a partir del text íntegre, en versió original, de la "Llei del Català" aprovada pel Parlament de Catalunya el 7 de gener del 1998. Aquest impúdic cal·ligrama està fet amb tipografia ScriptMT Bold a cos 33 i el mural exposat fa 2421x1350 mil·límetres. Malagarriga també reprodueix un magnífic rostre de William Shakespeare amb milers de tipus Palatino-Bold a cos 13 que formen el text íntegre, en versió original, de Hamlet. Aquest mural fa 1355x1405 mm.
A www.femfum.com suggereixen aplicacions sensacionals per a aquest programa: "agafa un retrat teu que t'agradi i dóna-li tot a l'ESCRIBA... Als pocs minuts la teva imatge et tornarà a aparèixer reescrita a través dels textos que parlen de tu". Això és un cal·ligrama del segle XXI i la resta són punyetes! Naturalment, cal partir d'un fitxer d'imatge al qual aplicar el text triat, però el procediment és molt simple i el resultat un fitxer pdf espectacular que es pot llegir des de l'Adobe Acrobat Reader 4.0 i imprimir-lo reduït o a mida natural amb plòters gegants. Malagarriga ha pensat en totes les plataformes informàtiques possibles (Win, Mac o Unix) i en tots els nivells de destresa. O sigui que el seu programa és una bomba. Em deleixo per tenir un rostre de Tísner gegantí amb el text de Paraules d'Opoton el Vell.
A Manresa, fins al dia de Reis, ho van poder comprovar els clients més o menys ocasionals de la cafeteria Las Vegas, on s'exposaven físicament els cal·ligrames digitals que ara tots podem contemplar si visitem can femfum.com (www.femfum.com/HTML/CAT/ESCRIBA/ESCRIBA1.HTM). El verbívor Marc Antoni Malagarriga i Picas ha dissenyat un programa informàtic extraordinari, capaç de transformar qualsevol text en una imatge ben definida amb la mera reordenació tipogràfica de les lletres que el componen. ¿Recorden aquella tècnica mecanogràfica que permetia siluetejar una Gioconda en un foli combinant ics i espais en blanc amb la màquina d'escriure? Doncs Malagarriga ho ha sofisticat. El seu programa "Escriba" és capaç de reproduir una impactant foto de Stefan May que mostra quatre esvelts "caganers" (mira Miralda, en això estem amb tu) a partir del text íntegre, en versió original, de la "Llei del Català" aprovada pel Parlament de Catalunya el 7 de gener del 1998. Aquest impúdic cal·ligrama està fet amb tipografia ScriptMT Bold a cos 33 i el mural exposat fa 2421x1350 mil·límetres. Malagarriga també reprodueix un magnífic rostre de William Shakespeare amb milers de tipus Palatino-Bold a cos 13 que formen el text íntegre, en versió original, de Hamlet. Aquest mural fa 1355x1405 mm.
A www.femfum.com suggereixen aplicacions sensacionals per a aquest programa: "agafa un retrat teu que t'agradi i dóna-li tot a l'ESCRIBA... Als pocs minuts la teva imatge et tornarà a aparèixer reescrita a través dels textos que parlen de tu". Això és un cal·ligrama del segle XXI i la resta són punyetes! Naturalment, cal partir d'un fitxer d'imatge al qual aplicar el text triat, però el procediment és molt simple i el resultat un fitxer pdf espectacular que es pot llegir des de l'Adobe Acrobat Reader 4.0 i imprimir-lo reduït o a mida natural amb plòters gegants. Malagarriga ha pensat en totes les plataformes informàtiques possibles (Win, Mac o Unix) i en tots els nivells de destresa. O sigui que el seu programa és una bomba. Em deleixo per tenir un rostre de Tísner gegantí amb el text de Paraules d'Opoton el Vell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)