Lives Evil
Evil am I.
Evil,
as so to die not sane.
Menace, I lay.
A stab mocks.
I revolt.
No din is still.
I kidnap and I kill.
It's sin I don't love.
Risk combat.
Say a lie.
Cane men.
A stone I do toss!
Alive,
I'm alive.
Mike Maguire
11 (Herndon, Virginia, 1998)
Amé opio, oí poema
Haití, ah...
Haxix, ah...
Sí, Cha, hachís,
Sí rapé de París,
Amigo, no gima,
A mi manía cocaína mima.
Ya urge grúa y...
Ya ni ore, heroína y...
Oí por Omar, amor, opio.
Oí, "pot" opio,
Desató manía (coca, la cocaína, mota) sed,
De Sade me da sed,
Ávida toma mota la diva,
Avísame, más Iva,
Agotarás a Saratoga.
A gorda sometemos a droga.
La pena, ríese, ir a nepal
La marihuana, uh... irá mal.
Willy de Winter
Picardía palindrómica (México DF, 1987)
Pròleg de Juan José Arreola.
per sucar-hi melindromes palindros
per ull llur ep
ras sap passar
poc a poc cop a cop
el baf afable
sota la tos
ne mamen
i ella la llei
i tot i llenya i anyell i tot i tot
era faré
nena nen
o rajar o
un tro fort nu
ara ara i la calí ara ara
un tro fort nu
o rajar o
nena nen
era faré
tot
i tot i llenya i anyell i tot i
i ella la llei
ne mamen
sota la tosa
el baf afable
poc a poc cop a cop
ra sap passar
per ull llur ep
mata’m ara farà mata’m
taca’t tacat
Enric Casassas
UH (Centelles, 1997)
1er Premi Contenidor de la poesia catalana.
Ánimo.
De toda
corredoira,
tilos nus.
Un solitario
derrocado
te dominA.
Gonzalo Navaza
A torre da derrotA (Vigo, 1990)
Pròleg de Xosé María Álvarez Cáccamo.
35
CONTRAPUNT A 4, CONTRARIO MOTU,
ENCAVALLAT, PENTAPALINDRÒMIC
M'ha fet.
En Palol, m'ha fet?
En Palol m'ha fet, un qualsevol?
En Palol? No m'ha fet un qualsevol!
En Palol no; un qualsevol, no?
No un qualsevol, un qualsevol no.
No, un qualsevol no, en Palol.
Un qualsevol m'ha fet, no en Palol?
Un qualsevol m'ha fet, en Palol!
M'ha fet en Palol.
M'ha fet.
Miquel de Palol
Grafomàquia (Barcelona, 1993)
El río
Asoma Venus.
Osiris, ¡oh!
Asegurada la
balsa
río Elba
Fénix inefable
oirás
la balada.
Ruges, ¡ah!
Osiris os une.
Vamos a oírle.
Darío Lancini
Oir a Darío (Caracas, 1975)
Pròleg de Salvador Garmendia.
dimarts, 23 d’abril del 2002
Antologia 2002 PP (Poemes Palindròmics)
Els palíndroms susciten els instints taxonòmics. Fins i tot els taxidèrmics, segons com. Molta gent en col·lecciona exemplars diversos. Paraules com ara "radar" o la llengua "malaialam", frases de l'estil "català a l'atac" o "sé verla al revés", fins i tot rècords Guinness com el megapalíndrom de Georges Perec en francès, de milers de paraules. Hi ha repertoris molt amplis, com ho demostren els vastíssims reculls que ha publicat el sarralenc Ramon Giné en català, espanyol o qualsevol altra llengua que tingui a l'abast, l'entengui o no l'entengui. Repertoris que acostumen a ser la suma de col·leccions de frases capicues reunides sense cap altra voluntat que l'acumulació de troballes. Internet en va ple. Però també hi ha poemes nascuts de la fascinació estètica que provoca en els artistes la simetria perfecta dels palíndroms. En aquest Sant Jordi de l'últim any capicua que viurem tots els que ara llegim aquestes ratlles, vull reproduir-ne SIS. Tècnicament, potser el del veneçolà Darío Lancini és el més perfecte, perquè fins i tot integra el títol en les anades i vingudes de la simetria; també els del nord-americà Maguire o el del gallec Navaza són integrals; Casassas i de Winter opten per una palindromia vers a vers; finalment, Palol assaja una variant que no pren pas la lletra sinó la paraula com a unitat mínima.
dijous, 18 d’abril del 2002
Un any d'espera
Com se sol dir, tal dia farà un any, i aquest dia serà dimarts vinent: Sant Jordi. En aquesta columna, igual com dimarts entrant hi trobareu una antologia de poemes palindròmics, ara fa un any hi vau trobar un criptograma. Era el primer Sant Jordi del segle XXI i calia celebrar-lo honorant un autor amic qualsevol. Prou bo per merèixer-ho. Prou heterodox. I sobretot, un autor del qual en 2001 no se celebrés cap aniversari. La tria em va portar a un pou de bona literatura, Edgar Allan Poe. I concretament al conte que és considerat la font de la criptografia entesa com un quefer literari, "L'escarabat d'or". Després d'exposar, analitzar i resoldre el criptograma original d'aquest conte clàssic em vaig disposar a llançar un repte criptogràfic que em rescabalés de la rapidíssima resolució amb què alguns lectors espavilats ventilaven altres enigmes que jo proposava, per exemple a la coberta d'un llibre. Aquest cop, però, sense cap altre premi que resoldre'l.
Vaig escriure llavors, no sense una mica de recança, que potser aquell nou criptograma era una mica més difícil i també vaig assegurar, sobtadament convertit en milhomes, que "aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Naturalment, els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que si avui torno a parlar-ne és perquè ningú no l'ha resolt, encara. De fet, en aquest any transcorregut que ens ha instal·lat ja cruament en el segle XXI només n'he rebut una notícia: un correu electrònic en el qual l'editor Enric Borràs aventurava un inici de solució no del tot desencaminada, tot i que massa incipient. Després, res. Silenci administratiu entre la comunitat verbívora. Els mateixos que havien trigat poques hores a resoldre l'enigma de Verbàlia ara em confessaven que no trobaven el desllorigador. I llavors, l'eterna qüestió: ¿hi ha algun enigma irresoluble? O bé: ¿un enigma que no troba qui el resolgui deixa de ser un enigma? La solució gairebé remet a Feuerbach, quan considera que el món s'acaba just el dia que et mors. Ergo, el món és només una construcció feta amb el que perceps i, per tant, si un enigma no és percebut deixa d'existir. Potser per això el repeteixo avui, perquè estic convençut que el nivell de dificultat és alt, però no impossible, i que algú hi haurà que en tregui l'entrellat.
La solució radical hauria estat publicar-lo al número 2 de la revista secular "La Bugadera" (La Magrana, 2002) que acaba d'editar Xavier Sust, i dipositar la solució (tal com ja he fet amb l'encreuat blanc monovocàlic que hi ha publicat) al Museu del Joguet de Figueres, a nom del que en sigui director d'aquí a cent anys. Però no. Aquest criptograma no durarà un segle. Cada any, pels volts de sant Jordi, el tornaré a airejar allà on pugui, fins que un bon dia algú arribarà a llegir el que vaig escriure l'abril de 2001 i que només conservo al disc dur del iMac. Un sol virus, una sola avaria informàtica i el secret potser ho serà fins i tot per a mi, que en sé la clau. El criptograma és aquest:
5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.
Que els verbs us siguin propicis.
Vaig escriure llavors, no sense una mica de recança, que potser aquell nou criptograma era una mica més difícil i també vaig assegurar, sobtadament convertit en milhomes, que "aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Naturalment, els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que si avui torno a parlar-ne és perquè ningú no l'ha resolt, encara. De fet, en aquest any transcorregut que ens ha instal·lat ja cruament en el segle XXI només n'he rebut una notícia: un correu electrònic en el qual l'editor Enric Borràs aventurava un inici de solució no del tot desencaminada, tot i que massa incipient. Després, res. Silenci administratiu entre la comunitat verbívora. Els mateixos que havien trigat poques hores a resoldre l'enigma de Verbàlia ara em confessaven que no trobaven el desllorigador. I llavors, l'eterna qüestió: ¿hi ha algun enigma irresoluble? O bé: ¿un enigma que no troba qui el resolgui deixa de ser un enigma? La solució gairebé remet a Feuerbach, quan considera que el món s'acaba just el dia que et mors. Ergo, el món és només una construcció feta amb el que perceps i, per tant, si un enigma no és percebut deixa d'existir. Potser per això el repeteixo avui, perquè estic convençut que el nivell de dificultat és alt, però no impossible, i que algú hi haurà que en tregui l'entrellat.
La solució radical hauria estat publicar-lo al número 2 de la revista secular "La Bugadera" (La Magrana, 2002) que acaba d'editar Xavier Sust, i dipositar la solució (tal com ja he fet amb l'encreuat blanc monovocàlic que hi ha publicat) al Museu del Joguet de Figueres, a nom del que en sigui director d'aquí a cent anys. Però no. Aquest criptograma no durarà un segle. Cada any, pels volts de sant Jordi, el tornaré a airejar allà on pugui, fins que un bon dia algú arribarà a llegir el que vaig escriure l'abril de 2001 i que només conservo al disc dur del iMac. Un sol virus, una sola avaria informàtica i el secret potser ho serà fins i tot per a mi, que en sé la clau. El criptograma és aquest:
5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.
Que els verbs us siguin propicis.
dijous, 11 d’abril del 2002
Els que no claudiquen
Diuen alguns escriptors de ratlles curtes que la poesia poesia no es busca sinó que es troba. Potser perquè en realitat mai no he fet ni una cosa ni l'altra, estic del tot convençut que el fet de trobar ja implica una búsqueda que després fins i tot serà possible reconstruir. En canvi, la pràctica sistemàtica de la recerca no sempre comporta una troballa. La història de l'experimentació literària en va plena, de búsquedes sense troballa, igual com al buscador Google és relativament fàcil trobar paraules clau que ens aboquin a una llista buida i en canvi és tan i tan difícil fer una recerca concreta que aconsegueixi situar un sol enllaç a la llista de troballes. Per això és d'agrair i de lloar i fins i tot digne d'esment la valentia mental dels qui es passen el dia busca que buscaràs pels conreus dels mots sense claudicar mai ni deixar-se temptar pel camí dret de la mímesi. Tot plegat, vénen ganes d'etzibar una sentència sentenciosa: "abans mil búsquedes sense troballa que no pas una troballa provinent d'una búsqueda aliena". I punt.
Aquest proper dilluns dia 15 a les 20 hores una cooperativa cultural amb nom de bandoler (Rocaguinarda, òbviament al barceloní barri del Guinardó) acollirà la presentació de dos "poemaris experimentals" força buscaraons: "Pel forat del pany" (El Carro del Sol), primer llibre de Clàudia Viladrich, i "Una estona de Sal" (Edicions 96), quart poemari del prolífic Darrutri (Daniel Ruiz-Trillo), autor ja de "Truc curt" (2000), "Sal i vi" (2001) i "Sonets sonats" (2001). Tots dos signants practiquen una poesia de rajaploma, en la qual el mot i qui el vetlla fan tant l'indi com poden, amb previsibles atacs verbívors que potser ompliran de joia els cors dels col·leccionistes: "Poema palindròmic/ Anima la mina,/ ai, por pròpia!/ Com moc? Ara la Lara vol ser aires./ Stop on no pots,/ no sap pas on. / Cim a l'amic,/ atura la ruta,/ cita'l a l'àtic/ i tapa l'àpat". Darrutri va fent via amb els seus "escamots de mots", però potser a aquestes alçades no s'hauria de permetre titular un poema "Poema en blanc" i deixar el full en ídem a sota. La literalitat del figurat és un material fungible que es consumeix molt de pressa. Encara bo de versos com "Fins avui/ no m'havia adonat/ que la meva barba/ és un gratacels".
Clàudia Viladrich a "Pel forat del pany" ressegueix les lletres dels Gossos amb entusiasme de fan mentre veu com se li fan poemes on hi guspireja l'anagrama ("Van, és clar/ Navarcles"), la paronomàsia ("Pub era un drac màgic"), l'homofonia ("Comissaria/com hi seria?"), el lipograma ("Filiprim: I si tinc sis mil vint-i-cinc pins i pics xics fins dins vins???/ I crits dins hits rics, fins tics??/ Vinc!!!"), la ludoacronímia de pedra picada ("DNI: Dura Nacionalitat Imposada") i, a voltes, fins la criptotoponímia: "A Calella el gos és d'ella,/ a Manresa hi prega un home,/ a Tàrrega rego tes plantes,/ a Solsona només hi arriba una ona./ Quina ardor hi ha al Guinardó!!!". L'ardor, en aquest cas, és el de la militància compartida amb Ruiz-Trillo al nucli dur guinardorenc de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL). Per això, quan Darrutri prescriu "contra la rutina, la poesia/ contra la grip, alegria" potser pensa en l'escriptora guinardorenca Alegria Julià, que el proper dilluns exercirà de presentadora de tots dos poemaris. Ella, alhora, mereix que algun dia parlem dels seus textos juganers, l'últim dels quals és un llibre infantil tan verbívor com "Contes numèrics una mica histèrics" (Alfaguara, 2001).
Aquest proper dilluns dia 15 a les 20 hores una cooperativa cultural amb nom de bandoler (Rocaguinarda, òbviament al barceloní barri del Guinardó) acollirà la presentació de dos "poemaris experimentals" força buscaraons: "Pel forat del pany" (El Carro del Sol), primer llibre de Clàudia Viladrich, i "Una estona de Sal" (Edicions 96), quart poemari del prolífic Darrutri (Daniel Ruiz-Trillo), autor ja de "Truc curt" (2000), "Sal i vi" (2001) i "Sonets sonats" (2001). Tots dos signants practiquen una poesia de rajaploma, en la qual el mot i qui el vetlla fan tant l'indi com poden, amb previsibles atacs verbívors que potser ompliran de joia els cors dels col·leccionistes: "Poema palindròmic/ Anima la mina,/ ai, por pròpia!/ Com moc? Ara la Lara vol ser aires./ Stop on no pots,/ no sap pas on. / Cim a l'amic,/ atura la ruta,/ cita'l a l'àtic/ i tapa l'àpat". Darrutri va fent via amb els seus "escamots de mots", però potser a aquestes alçades no s'hauria de permetre titular un poema "Poema en blanc" i deixar el full en ídem a sota. La literalitat del figurat és un material fungible que es consumeix molt de pressa. Encara bo de versos com "Fins avui/ no m'havia adonat/ que la meva barba/ és un gratacels".
Clàudia Viladrich a "Pel forat del pany" ressegueix les lletres dels Gossos amb entusiasme de fan mentre veu com se li fan poemes on hi guspireja l'anagrama ("Van, és clar/ Navarcles"), la paronomàsia ("Pub era un drac màgic"), l'homofonia ("Comissaria/com hi seria?"), el lipograma ("Filiprim: I si tinc sis mil vint-i-cinc pins i pics xics fins dins vins???/ I crits dins hits rics, fins tics??/ Vinc!!!"), la ludoacronímia de pedra picada ("DNI: Dura Nacionalitat Imposada") i, a voltes, fins la criptotoponímia: "A Calella el gos és d'ella,/ a Manresa hi prega un home,/ a Tàrrega rego tes plantes,/ a Solsona només hi arriba una ona./ Quina ardor hi ha al Guinardó!!!". L'ardor, en aquest cas, és el de la militància compartida amb Ruiz-Trillo al nucli dur guinardorenc de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL). Per això, quan Darrutri prescriu "contra la rutina, la poesia/ contra la grip, alegria" potser pensa en l'escriptora guinardorenca Alegria Julià, que el proper dilluns exercirà de presentadora de tots dos poemaris. Ella, alhora, mereix que algun dia parlem dels seus textos juganers, l'últim dels quals és un llibre infantil tan verbívor com "Contes numèrics una mica histèrics" (Alfaguara, 2001).
dijous, 4 d’abril del 2002
Sunyol: tal vegada escriure
Avui, dia 4 del 4 de 2002, ve de gust parlar d'una obra rodona. Per això he esperat fins ara per recomanar l'últim poemari de Víctor Sunyol: "Lowely pore —mostrari—" (Emboscalleditorial. Vic, 2001). Per això i perquè aquesta perla és el volum que fa 44 de la col·lecció "El taller de poesia". Però deu ser el primer i únic que inclou una paraula entre cometes al colofó. La paraula és "original", obra "original" de Víctor Sunyol, escrit així, amb les cometes. I no és que Sunyol estigui sota sospita de plagi, sinó que tot el poemari parteix de la premissa que es poden escriure poemes amb versos d'altri. Sunyol, que és un virtuós del verb i del silenci, s'acull d'entrada al mestratge oulipià. De primer, perquè el "porus insignificant" del títol permet una homofonia evident. "Lowly pore" sona com "Oulipo" (taller de literatura potencial). Després, perquè obre el llibre amb una declaració de principis de Raymond Queneau: "Si s'agafen les parts que rimen (no necessàriament reduïdes a un mot) d'alguns sonets de Stéphane Mallarmé, es composaran uns poemes haikuïtzants que, lluny de deixar escapar el sentit original, al contrari, en donaran un lluminós elixir, fins al punt que ens podrem demanar si les parts que s'han eliminat no eren pura redundància". Una poesia, doncs, propera al bàsquet, on ja només compten els últims minuts.
Sunyol aplica la idea quenel·liana als versos de Gabriel Ferrater per confegir tres haikús a "Retalls". El mateix procediment li permet retallar versos de les "Estances" ribianes per convertir-los en tankes ("Tanques de la trentena"), i després invertir l'activitat. Partir de tankes escrites per Carles Riba i convertir-les en estrofes de decasíl·labs, tot afegint elements al principi de cada vers ("Més"). Sunyol, però, no es limita a seguir les constriccions oulipianes. També s'empesca nous procediments. A "Gris" poua nou alexandrins de la prosa del "Quadern Gris" de Josep Pla, i data el poema a 8, 9, 12 i 13 d'abril de 1919, que són els quatre dies del dietari en els quals troba els alexandrins. A "Talment així" confegeix quatre sonets amb els versos de les "Estances" de Riba que contenen la paraula "com". A "Mi" pren tot allò del poema "Matí" de Marià Manent que limita amb la pàgina en blanc: els versos primer i últim, els començaments de vers i també els finals. Fins i tot a "Septimi" fa un centó —ell en diu un "collage"— amb poemes de set autors: Guerau de Liost, Josep Carner, Joan Maragall, Carles Riba, Marià Manent, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres.
Amb cometes o sense, els poemes d'aquest excel·lent llibre són de Sunyol. I punt. L'autor es permet anagramitzar alguns dels seus poetes estimats: "besar-la ric" (Carles Riba), "en rima amant" (Marià Manent), "terrible rafegar" (Gabriel Ferrater) i es dispara en el cas de Joaquim Folguera (Fogueral; jo que aim folgar; Jo: Aquí folgarem; Joaquim, folgaré; Jo, amic, folgaré; a qui jo am regolf...) La veritat és que es mereix més que aquest "nyu sol" que el segueix. Sobretot perquè és honest. Després de mostrar-nos els trucs dels seus poemes escriu, savi: "I ja està. Però no ens enganyem; aquestes claus, tot i que expliquen l'origen dels textos, no n'expliquen ben res. De res". Víctor Sunyol representa l'excel·lència d'una ruta que no em cansaré mai de proposar: jugar, llegir, tal vegada escriure. És verbívor i és poeta. No és fàcil.
Sunyol aplica la idea quenel·liana als versos de Gabriel Ferrater per confegir tres haikús a "Retalls". El mateix procediment li permet retallar versos de les "Estances" ribianes per convertir-los en tankes ("Tanques de la trentena"), i després invertir l'activitat. Partir de tankes escrites per Carles Riba i convertir-les en estrofes de decasíl·labs, tot afegint elements al principi de cada vers ("Més"). Sunyol, però, no es limita a seguir les constriccions oulipianes. També s'empesca nous procediments. A "Gris" poua nou alexandrins de la prosa del "Quadern Gris" de Josep Pla, i data el poema a 8, 9, 12 i 13 d'abril de 1919, que són els quatre dies del dietari en els quals troba els alexandrins. A "Talment així" confegeix quatre sonets amb els versos de les "Estances" de Riba que contenen la paraula "com". A "Mi" pren tot allò del poema "Matí" de Marià Manent que limita amb la pàgina en blanc: els versos primer i últim, els començaments de vers i també els finals. Fins i tot a "Septimi" fa un centó —ell en diu un "collage"— amb poemes de set autors: Guerau de Liost, Josep Carner, Joan Maragall, Carles Riba, Marià Manent, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres.
Amb cometes o sense, els poemes d'aquest excel·lent llibre són de Sunyol. I punt. L'autor es permet anagramitzar alguns dels seus poetes estimats: "besar-la ric" (Carles Riba), "en rima amant" (Marià Manent), "terrible rafegar" (Gabriel Ferrater) i es dispara en el cas de Joaquim Folguera (Fogueral; jo que aim folgar; Jo: Aquí folgarem; Joaquim, folgaré; Jo, amic, folgaré; a qui jo am regolf...) La veritat és que es mereix més que aquest "nyu sol" que el segueix. Sobretot perquè és honest. Després de mostrar-nos els trucs dels seus poemes escriu, savi: "I ja està. Però no ens enganyem; aquestes claus, tot i que expliquen l'origen dels textos, no n'expliquen ben res. De res". Víctor Sunyol representa l'excel·lència d'una ruta que no em cansaré mai de proposar: jugar, llegir, tal vegada escriure. És verbívor i és poeta. No és fàcil.
dijous, 28 de març del 2002
Calendari Iradnelac
L'any 2002 ha rellançat l'afició pels palíndroms. Els verbívors sabem que el palíndrom —que el CATALÀ hagi d'anar forçosament A L'ATAC— és una de les joies de la corona ludolingüística. Un d'aquells artificis que enlluernen i emocionen per la seva ignota simetria, tot i que aviat embafen si no els servim a petites dosis. Al portal internàutic dels verbívors (www.verbalia.com) en servim un cada dia, com aquell qui no vol la cosa, però la simetria numèrica de l'any 2002 ha propiciat moltes altres iniciatives d'anada i tornada. Ara que acaba el primer trimestre voldria comentar-ne un parell. Dos exemples magnífics de dosificació palindròmica en forma de calendari, l'un de taula i l'altre de paret.
D'una banda, el verbívor trempolí Waldo Lideker em fa a mans un impactant calendari palindròmic del 2002 creat pel dibuixant, il·lustrador i dissenyador Philip Stanton (Barcelona) i editat amb els de "m quatre arts gràfiques" (Santa Perpètua de Mogoda) en català, castellà i anglès. Stanton tria set palíndroms i els il·lustra amb dibuixos de traç vigorós i colors impactants. Així, per exemple, el palíndrom cortazarià ATAR A LA RATA és il·lustrat amb un híbrid de Mickey Mouse i Pumby lligat de mans i peus; o el clàssic POC A POC I COP A COP és presidit per una interessant temptativa de còpula entre dues tortugues. Es nota que Stanton gaudeix amb el repte d'il·lustrar palíndroms, perquè els seus dibuixos aporten molta més informació que les frases, en una operació inversa a la clàssica literaturització de la pintura. Les seves solucions per A TIP, EL PASTOR ARA FARÀ ROTS A PLE PIT o ¡Y TÁPATE TU TETA, PATY! amplien el context del palíndrom. El meu favorit, però, és la troica d'elegants genitlhomes amb monocle que il·lustren el preciós palíndrom LÚCID, IRÒNIC I NO RIDÍCUL.
Un altre artista que ha enllaçat la il·lustració de palíndroms amb l'any capicua 2002 ha estat el madrileny Juan Berrio. El calendari de Berrio és de sobretaula, dels que duen una espiral a un extrem i una base rectangular que els permet quedar drets tot formant un prisma amb dues cares triangulars als laterals. Berrio il·lustra dotze palíndroms castellans amb dibuixos monocroms de línia clara, un per cada mes de l'any, i afegeix tres o quatre frases capicua equivalents al peu d'il·lustració. Cada mes amb un color de base. El corresponent al març mostra un senyor gras que sua a la consulta del metge mentre aquest el renya. A peu d'il·lustració un palíndrom del tarragoní Ramon Giné: NI NICOTINA NI TOCINÍN. Sota, en lletra menuda, Berrio afegeix: "La salud y la higiene también tienen sus palíndromos. Así OBESO; LO SÉ, SÓLO SEBO - OS OPERO Y YO REPOSO - EN CASA ME DA, ADEMÁS, ACNÉ - SÍ, SI TOSES ES ESO, TISIS (Fernando Sáenz) o AÑORA LA ROÑA (Julián Ríos). Berrio il·lustra palíndroms d'escriptors com Cortázar, Ríos, Monterroso, Rubalcava, Illescas, Filloy o Millán. El tractament que rep el fenomen simètric dels capicues és molt complet i atractiu. Tant, que fins i tot hi he descobert algun concepte que desconeixia, com el de números "frosblos". Segons Berrio un "frosblo" (frosble?) és aquell nombre en què la suma dels seus dígits en xifres aràbigues és igual al nombre de xifres en nombres romans. Com 2002 (2+2=4), que en romans s'escriu amb 4 xifres: MMII. Acabo de descobrir, doncs, que l'any vinent també serà "frosblo", i això ens ha de fer veure el futur amb molt més optimisme.
D'una banda, el verbívor trempolí Waldo Lideker em fa a mans un impactant calendari palindròmic del 2002 creat pel dibuixant, il·lustrador i dissenyador Philip Stanton (Barcelona) i editat amb els de "m quatre arts gràfiques" (Santa Perpètua de Mogoda) en català, castellà i anglès. Stanton tria set palíndroms i els il·lustra amb dibuixos de traç vigorós i colors impactants. Així, per exemple, el palíndrom cortazarià ATAR A LA RATA és il·lustrat amb un híbrid de Mickey Mouse i Pumby lligat de mans i peus; o el clàssic POC A POC I COP A COP és presidit per una interessant temptativa de còpula entre dues tortugues. Es nota que Stanton gaudeix amb el repte d'il·lustrar palíndroms, perquè els seus dibuixos aporten molta més informació que les frases, en una operació inversa a la clàssica literaturització de la pintura. Les seves solucions per A TIP, EL PASTOR ARA FARÀ ROTS A PLE PIT o ¡Y TÁPATE TU TETA, PATY! amplien el context del palíndrom. El meu favorit, però, és la troica d'elegants genitlhomes amb monocle que il·lustren el preciós palíndrom LÚCID, IRÒNIC I NO RIDÍCUL.
Un altre artista que ha enllaçat la il·lustració de palíndroms amb l'any capicua 2002 ha estat el madrileny Juan Berrio. El calendari de Berrio és de sobretaula, dels que duen una espiral a un extrem i una base rectangular que els permet quedar drets tot formant un prisma amb dues cares triangulars als laterals. Berrio il·lustra dotze palíndroms castellans amb dibuixos monocroms de línia clara, un per cada mes de l'any, i afegeix tres o quatre frases capicua equivalents al peu d'il·lustració. Cada mes amb un color de base. El corresponent al març mostra un senyor gras que sua a la consulta del metge mentre aquest el renya. A peu d'il·lustració un palíndrom del tarragoní Ramon Giné: NI NICOTINA NI TOCINÍN. Sota, en lletra menuda, Berrio afegeix: "La salud y la higiene también tienen sus palíndromos. Así OBESO; LO SÉ, SÓLO SEBO - OS OPERO Y YO REPOSO - EN CASA ME DA, ADEMÁS, ACNÉ - SÍ, SI TOSES ES ESO, TISIS (Fernando Sáenz) o AÑORA LA ROÑA (Julián Ríos). Berrio il·lustra palíndroms d'escriptors com Cortázar, Ríos, Monterroso, Rubalcava, Illescas, Filloy o Millán. El tractament que rep el fenomen simètric dels capicues és molt complet i atractiu. Tant, que fins i tot hi he descobert algun concepte que desconeixia, com el de números "frosblos". Segons Berrio un "frosblo" (frosble?) és aquell nombre en què la suma dels seus dígits en xifres aràbigues és igual al nombre de xifres en nombres romans. Com 2002 (2+2=4), que en romans s'escriu amb 4 xifres: MMII. Acabo de descobrir, doncs, que l'any vinent també serà "frosblo", i això ens ha de fer veure el futur amb molt més optimisme.
dijous, 21 de març del 2002
Perec a Lleida
A finals de febrer els vents editorials em van dur a Lleida. Es tractava de presentar l'últim llibre, de manera que vaig substituir els parlaments per reptes lingüístics a la manera de les subhastes i la veritat és que el públic assistent es va comportar de meravella. Després, en ple ritual de les dedicatòries, m'esperaven algunes sorpreses esplèndides. La solidaritat verbívora és notable. Tant, que gairebé mai no surto d'un acte públic amb les mans buides. Però aquest cop Lleida va resultar excepcional, perquè em va deparar dos treballs impressionants. D'una banda els elaborats estudis etimològics de Victor Montañés (per exemple un article de cinquanta pàgines intitulat "Aproximació als significats bàsics de la llengua" que comentaré un altre dia) i per l'altra un relat monovocàlic de Xavier Lafarga que ve a demostrar les clares possibilitats de la nostra llengua per traduir, per exemple, "Les revenentes" de Perec.
El monovocalisme de Lafarga (monovocàlic ell, també, tot i que d'as) conforma un text de sis fulls que comença amb aquest paràgraf apneic: "Les nenes semes de les serres tenebrescents de Les Medes, que sense presses se renten sengles dents de tres en tres, s'embenen sense desésser les tetes seques de llet per després estrènyer pels pèls les penques de bledes extres que es mengen de les seves terres després de refer-se de les veremes del semestre de setembre-febrer mentre el repel·lent d'en Pere Deltell Regué, mercer de vetes de Chester després de ser requetè fent el mec sense peles, en temps present prem el fenc d'herbes verdes perennes que restrenyen de remeses fresques que queden per fer-les menester el gener, que és el mes que ve després de desembre". Sintaxi a banda, convé fixar-se que Lafarga imita Perec en les convencions del monovocalisme: accepta les us sordes (penques, Regué...) i també les is gregues (Eddy sortirà més endavant).
El que sobta del relat de Lafarga és el pes dels noms propis en el desenvolupament narratiu. Així, l'escriptura monovocàlica flueix veloç mentre apareixen la vila d'Elx, el Tele-Exprés, Dresden, St. Keverne, Eddy Merckx, el llac Ness, Herr Detlef Neeskens, els trens de Renfe, Rennes, Metz, el reverend Lesseps, els Templers, Nestlé, Schweppes, Ceret, Bécquer, Demèter, Peret, Deneb, TV3, Tremp, Betlem, Quebec, les Seychelles, Tennessee, el desert de Meknès, les serpents de Leeds, les estepes de l'extrem d'Eemmeer, el feréstec femer estès per l'Ebre, Heerenveen, Bellver, Beret, Denver, Essex, Brest, Ger, Xest, Deltebre, El Vendrell, Brest, Steve McQueen, S. Becket, Exeter, Bennet, Mercedes Benz, MG Exceed, el PNB, Pelé, Becquerel, Brecht, Stephen Heller...
Finalment, Lafarga podria adjuntar uns quants arxius en MP3 al seu relat berber, perquè la banda sonora causa impressió: els Rebeldes (que interpreten "He feels free"), els Cheyennes ("The letter"), Pete Seeger ("Greensleeves"), Bee Gees ("Help" de R. Lester), els vermellencs Creedence ("Sgt. Peeper's"), el reverend Presley ("He remembers her" de Free), Jeff Beck ("Tell me why"), els Velvet d'en Reed ("The green berets' theme"), Percy Sledge ("Respect"), els Them ("Let me be"), Belén fent "Helpless helpless", els REM (que es neguen de fer res per decret), Cher ("He never needs her"), Wet Wet Wet ("Three men") & etcèteres (sic, dic sec).
El monovocalisme de Lafarga (monovocàlic ell, també, tot i que d'as) conforma un text de sis fulls que comença amb aquest paràgraf apneic: "Les nenes semes de les serres tenebrescents de Les Medes, que sense presses se renten sengles dents de tres en tres, s'embenen sense desésser les tetes seques de llet per després estrènyer pels pèls les penques de bledes extres que es mengen de les seves terres després de refer-se de les veremes del semestre de setembre-febrer mentre el repel·lent d'en Pere Deltell Regué, mercer de vetes de Chester després de ser requetè fent el mec sense peles, en temps present prem el fenc d'herbes verdes perennes que restrenyen de remeses fresques que queden per fer-les menester el gener, que és el mes que ve després de desembre". Sintaxi a banda, convé fixar-se que Lafarga imita Perec en les convencions del monovocalisme: accepta les us sordes (penques, Regué...) i també les is gregues (Eddy sortirà més endavant).
El que sobta del relat de Lafarga és el pes dels noms propis en el desenvolupament narratiu. Així, l'escriptura monovocàlica flueix veloç mentre apareixen la vila d'Elx, el Tele-Exprés, Dresden, St. Keverne, Eddy Merckx, el llac Ness, Herr Detlef Neeskens, els trens de Renfe, Rennes, Metz, el reverend Lesseps, els Templers, Nestlé, Schweppes, Ceret, Bécquer, Demèter, Peret, Deneb, TV3, Tremp, Betlem, Quebec, les Seychelles, Tennessee, el desert de Meknès, les serpents de Leeds, les estepes de l'extrem d'Eemmeer, el feréstec femer estès per l'Ebre, Heerenveen, Bellver, Beret, Denver, Essex, Brest, Ger, Xest, Deltebre, El Vendrell, Brest, Steve McQueen, S. Becket, Exeter, Bennet, Mercedes Benz, MG Exceed, el PNB, Pelé, Becquerel, Brecht, Stephen Heller...
Finalment, Lafarga podria adjuntar uns quants arxius en MP3 al seu relat berber, perquè la banda sonora causa impressió: els Rebeldes (que interpreten "He feels free"), els Cheyennes ("The letter"), Pete Seeger ("Greensleeves"), Bee Gees ("Help" de R. Lester), els vermellencs Creedence ("Sgt. Peeper's"), el reverend Presley ("He remembers her" de Free), Jeff Beck ("Tell me why"), els Velvet d'en Reed ("The green berets' theme"), Percy Sledge ("Respect"), els Them ("Let me be"), Belén fent "Helpless helpless", els REM (que es neguen de fer res per decret), Cher ("He never needs her"), Wet Wet Wet ("Three men") & etcèteres (sic, dic sec).
dijous, 14 de març del 2002
Elucidario
La gloriosa victòria del Depor (club que anagramitza com "PODER" o "PODRÉ") en ple centenari madrileny m'ha reactivat l'interès per la sempre propera literatura gallega. A banda dels grans grans —Rosalia i Cunqueiro—, dels grans d'ara —Casares, Rivas, Del Toro...— i del recentíssim "A peu per Galícia" del mestre Espinàs, reconec que tinc una flaca per l'obra de Gonzalo Navaza (Lalín). Navaza em va seduir ja fa anys pels poemes palindròmics que componen el bell volum "A Torre da Derrota" (Xerais, 1992) —del qual ja hem parlat des d'aquesta columna— escrits just després de rebre el Premio de la Crítica Española pel seu poemari "Fábrica íntima" (1991). Però l'obra de Navaza és variada. Abans de ser guardonat com a poeta pels crítics també va ser crític guardonat amb premis de poesia (Premio Eusebio Lorenzo 1989) i poeta poeta dels que Borgs associava a "ser el que en la vana noche/ cuenta las sílabas". A banda, el seu llibre de relats "Erros e Tánatos" (Xerais, 1996) és digne del millor Tabucchi i el seu gust per la literatura de peu forçat el va dur a publicar al "Diario 16 de Galicia" el text complet de l'Estatut gallec o la Llei de normalització lingüística reescrits canviant-ne tots els substantius segons el procediment "potencial" del S+7.
Avui, però, vull destacar un volum reeditat parcialment en 1999 després que —si hem de creure un inquietant advertiment inicial— un incendi en destruís l'edició completa d'un presumpte "Diccionario Ortopédico da Lingua Galega" (Edicións do Cumio, 1996) que recollia les col·laboracions verbívores de Navaza al desaparegut "Diario de Galicia". El volumet s'anomena "Elucidario" (Xerais, 1999) i s'inscriu en la mateixa tradició de neologismes espuris dels diccionaris com els de Coll (espanyol), Espinàs i Toni Soler (català), Filkenkraut (francès) o molts d'altres basats en el joc de paraules que Lewis Carroll anomenava "mots maleta". El cas de Navaza és espectacular. Potser pel lleuger distanciament que ens provoca la llengua gallega, però diria que és un dels més subtils que he llegit mai. Una desena d'exemples reproduïts literalment en ordre alfabètic m'eximeixen de qualsevol altre comentari. Delectem-nos amb aquest exercici d'intel·ligència ludolingüística:
Apoucalíptico: Dise do individuo que cre na inminencia da fin do mundo, pero non demasiado. Copulacho: Unión sexual entre individuos de baixa condición. Dramófono, -a: Dise da persoa que unicamente fala idiomas tristes. Glandilocuente: Dise do orador que mostra a cabeza do nabo con moita fanfarria e retórica altisonante. Horriúndo: Nativo do hórreo. Libridinoso, -a: Dise da persoa amiga da literatura licenciosa. Marxturbar: Estimular ó proletariado andándolle nas partes co materialismo dialéctico. Ninfeómana: Dise da muller moi afeccionada ós feos. Noctámburro: Dise do individuo que se volve asno polas noites. Taxidormista: Dise do individuo que rouba taxis deixando disecados ós choferes mentres dormen.
Després de passejar bocabadat per les pàgines d'aquest "Elucidario" res del que va passar damunt la gespa del Santiago Bernabeu el dimecres 6 de març no ens ha d'estranyar. Encara que Navaza, segurament seguidor del Celta, tingués aquella sensació tan ambivalent que senten els camaleons quan es troben entre dos colors que els són aliens.
Avui, però, vull destacar un volum reeditat parcialment en 1999 després que —si hem de creure un inquietant advertiment inicial— un incendi en destruís l'edició completa d'un presumpte "Diccionario Ortopédico da Lingua Galega" (Edicións do Cumio, 1996) que recollia les col·laboracions verbívores de Navaza al desaparegut "Diario de Galicia". El volumet s'anomena "Elucidario" (Xerais, 1999) i s'inscriu en la mateixa tradició de neologismes espuris dels diccionaris com els de Coll (espanyol), Espinàs i Toni Soler (català), Filkenkraut (francès) o molts d'altres basats en el joc de paraules que Lewis Carroll anomenava "mots maleta". El cas de Navaza és espectacular. Potser pel lleuger distanciament que ens provoca la llengua gallega, però diria que és un dels més subtils que he llegit mai. Una desena d'exemples reproduïts literalment en ordre alfabètic m'eximeixen de qualsevol altre comentari. Delectem-nos amb aquest exercici d'intel·ligència ludolingüística:
Apoucalíptico: Dise do individuo que cre na inminencia da fin do mundo, pero non demasiado. Copulacho: Unión sexual entre individuos de baixa condición. Dramófono, -a: Dise da persoa que unicamente fala idiomas tristes. Glandilocuente: Dise do orador que mostra a cabeza do nabo con moita fanfarria e retórica altisonante. Horriúndo: Nativo do hórreo. Libridinoso, -a: Dise da persoa amiga da literatura licenciosa. Marxturbar: Estimular ó proletariado andándolle nas partes co materialismo dialéctico. Ninfeómana: Dise da muller moi afeccionada ós feos. Noctámburro: Dise do individuo que se volve asno polas noites. Taxidormista: Dise do individuo que rouba taxis deixando disecados ós choferes mentres dormen.
Després de passejar bocabadat per les pàgines d'aquest "Elucidario" res del que va passar damunt la gespa del Santiago Bernabeu el dimecres 6 de març no ens ha d'estranyar. Encara que Navaza, segurament seguidor del Celta, tingués aquella sensació tan ambivalent que senten els camaleons quan es troben entre dos colors que els són aliens.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)