dijous, 30 de maig del 2002

Tísner en el record

Abans d'ahir, vint-i-vuit de maig, en Tísner hauria fet noranta anys. La corda se li acabà als vuitanta-vuit, però els que el vam admirar encara celebrem els seus aniversaris. Quan l'any passat en va fer un de la seva mort els crucigramistes de molts diaris catalans vam acordar que la solució a l'horitzontals 1 del nostre encreuat del dia tingués sis lletres i fos, justament, Tísner. Cadascú ho vam definir com ens semblà, però a les graelles de Miquel Sesé, Anna Genís, Fortuny, Pau Vidal, Jordi Soler i meva les seves lletres van lluir. Després, gràcies a l'amabilitat del seu fill Raixu, vam exposar al Museu del Joguet de Figueres els materials amb què ell i la Lluïsa treballaven per compondre uns mots encreuats cada dia. El reconeixement institucional li arribà en l'acte de presentació del llibre-reportatge L'univers Tísner (1912-2000: gairebé un segle) (Angle. Manresa, 2000) de David Escamilla i Jordi Finestres. Un acte a Palau presidit per Pujol en el que el president es va desfer en lloances sobre el tremp vital del difunt, cosa que no havia fet en vida. Segurament és més fàcil acceptar la personalitat d'un difunt, que ni s'hi torna ni ens pot sorprendre, però aquell dia va semblar talment que el poder hagués esperat a que morís en Tísner per posar-se a lloar-lo. Ja s'ho faran.

Una de les peces que sempre m'han fascinat del mestre Tísner és un article farcit d'homofonies que va tenir la gentilesa de dedicar-me al "Presència" del 20-26 d'octubre de 1991. La peça es deia "I com ho fonies, això de les homofonies?" i duia una endreça molt fluïda (A M-A Rius S'erra). La primera frase ja era tota una declaració de principis: "Jo sóc d'aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor". Després l'escriptura s'afinava i començaven a aparèixer insospitades parelles homofòniques com ara "la mampara m'empara", "vedellat/badallat", "els havans d'abans" o "la turista naturista". L'exercici homofònic feia avançar l'article cap a territoris molt picants. La protagonista semblava una d'aquelles seguidores de la selecció de Brasil que van celebrar els gols davant Catalunya amb els pits enlaire. "I ja se sap que aquesta mena de sessions impliquen certes cessions. La noia els deixava fer, però rebutjava els que li passaven massa a prop i es propassaven".

L'enginy no va ser l'única arma tisneriana. Només cal llegir "Paraules d'Opoton el Vell" per adonar-se que tenia l'alè dels grans novel·listes. Però les seves associacions llampants de mots, parlats i escrits, resulten indestriables de la seva personalitat. El Tísner que inventa la definició més poètica que mai hagi fet ningú d'un taxista —"alça la bandera en senyal de llibertat"— és el mateix que signa una altra gran novel·la com "Les dues funcions del circ". Avui en Tísner ja seria un d'aquells ancians que responen a la definició: "li diuen vell però ja porta el nou" (nonagenari). M'hauria agradat poder assistir a la festa dels seus noranta anys, i per això em fa goig actuar com si hi fos. Felicitem-lo, ni que sigui en el país dels records.

dijous, 23 de maig del 2002

Fratònims

El nostre país és ben ple de cognoms homòfons que mantenen grafies diferenciades des de temps prefabrians. Hi ha Fusters que escriuen el cognom Fuster i n'hi ha qui ho deixen en Fusté, igual com passa entre Baster i Basté o Forner i Forné o Piquer i Piqué, etcètera. També n'hi ha que mostren petites variacions sobre el mateix tema: Pujol, Puyol, Pujols, Pujals, Puyal... L'exemple més emblemàtic potser el constitueixen els ferrers: n'hi ha de normalitzats (Ferrer), sense erra (Ferré), amb a (Farré), amb essa final (Farrés), amb dues as (Farràs), a banda dels d'origen no català: Herrero, Herreros, Ferrero, Ferreiro, Ferreira, Laforge, Smith, Schmidt, Kovacs, Kutznezov...

De fet, moltes famílies han acabat distingint les seves branques per la grafia i fins i tot n'han fet bandera a l'hora de consolidar bàndols i diferències. El que ja costa una mica més és trobar casos de germans que llueixin una grafia distinta del mateix cognom patern. Podríem anomenar-los "fratònims" (de primera generació) i en alguns (pocs) casos podríem arribar a documentar el moment just en què es produeix la dissensió gràfica en el si de la família. Un exemple de primeríssima magnitud el constitueixen els germans Ferraté i Soler: l'escriptor i lingüista Gabriel Ferrater (que es va afegir la erra final) i son germà el també escriptor Joan Ferraté, que mantingué el cognom com el seu cosí enginyer Gabriel Ferraté. També els germans Pàniker i Alemany formen un bon parell de fratònims. El germà gran, filòsof i teòleg, va adaptar el cognom patern hindú i és conegut com Raimon Panikkar, mentre que el menor, enginyer industrial, escriptor i fundador de l'editorial Kairós, signa Salvador Pániker i en algun cas fins i tot Pániquer.

No fa gaires anys el poeta Enric Casassas va travessar el llindar fabrià i començà a signar Enric Casasses. Diria que el primer llibre amb e va ser "Coltells" (Llibres del Segle. Gaüses, 1998). El canvi casassià ha quedat fixat en els registres del ISBN. Qualsevol investigador que entri a la base de dades del ISBN trobarà dos autors diferents, l'un anomenat Enric Casassas i Figueras i l'altre anomenat Enric Casasses i Figueres. El fratònim de Casasses podria ser, per exemple, una de les seves germanes que també consta als registres del ISBN: la traductora Anna Casassas. L'Anna no sembla gaire disposada a introduir una e solta en la bellesa monovocàlica del seu nom i cognom. També en una altra de les famílies importants de la poesia catalana contemporània (els Altaió) hi ha dissensions de grafia, tot i que en aquest cas no es tracta de fratònims pròpiament dits, sinó d'aproximacions de segon grau. Els poetes Vicenç i Gerard Altaió (oncle i nebot) difereixen d'una branca familiar (cosins) a Santa Perpètua de Mogoda que signa Altayó, amb i grega. Finalment, una mera qüestió de representants i imatge ha separat els cognoms de dos germans argentins històricament instal·lats a Madrid: el músic Ariel Rot (ex Tequila) i la guardonadíssima ("Todo sobre mi madre") actriu Cecilia Roth. Entre Rot i Roth només hi ha una lletra muda, però no per això deixa de transformar-los en curiosos fratònims.

Envieu històries de fratònims a l'adreça electrònica indicada o al Suplement i ja veurem què.

dijous, 16 de maig del 2002

Catering Nostrum

L'escriptura condicionada és una pràctica potencial que permet arribar al final del camí de perfecció verbívor. Si el programa és "jugar, llegir, tal vegada escriure", la constricció fa perdre la por al full en blanc i desencalla el doll de l'escriptura. Es tracta justament d'imposar-nos regles més difícils del compte per adonar-nos de l'extrema complexitat de les que ja hem assumit, i després abandonar-les. És com córrer a la sorra per trobar-nos lleugers sobre un ferm més dur. Atorgar un valor a l'esforç d'elaboració, com feien els barrocs, i dissipar les bromes de la fal·laç facilitat d'escriptura amb què pretenen engalipar-nos els conreadors de llocs comuns. Després d'anys de promoure per aquests móns del verb l'escriptura condicionada (monovocàlica o monosil·làbica o sense una lletra determinada...) he detectat que hi ha un gènere que sobresurt per damunt dels altres: el menú. La literatura gastronòmica, sempre tan propera a la paronomàsia herbívora/verbívora, esdevé un gènere breu i suculent, que tira de mots de la terra, ens permet evocar el que hem menjat i aproxima el neòfit al món sofisticat de l'enginy verbal. Des d'aquestes ratlles els menús monovocàlics en A, E, I, O i U del xef Josep Abellán han saltat a les pàgines dels llibres verbívors, i d'allà a les nombroses conferències que la seva publicació ha suscitat en aquests últims dos anys. Però no són els únics. Hi pot haver menús fets amb mots banana o amb mots promiscus, menús compostos només per heptasíl·labs o fins i tot menús palindròmics. Avui vull divulgar una completíssima carta pentavocàlica confegida per una xef excepcional de La Garriga: l'exbibliotecària i literalment marquiana Julieta Sunyol, ella mateixa pentavocàlica amb repetició d'U.

Arran d'una subhasta de mots celebrada a la Biblioteca de La Garriga ara fa un mes, aital xef verbívora em va obsequiar amb un menú "Ab Verbivorus" signat per una empresa anomenada "Catering Nostrum" que conté una cinquantena d'alternatives pentavocàliques (i amb les vocals sempre en ordre alfabètic!!). L'extensa carta es divideix en quatre apartats: "Anteriors. 1", "Carn, Peix, Ous", "Apetit Doux" i "Bar: seltz, kirch, ponx, sucs (abstemis no, tu!)". Entre els "anteriors-1" destaquen, entre d'altres, aquestes cinc delicioses opcions "Plat de cigrons crus/ Paté i col, junts/ Galets i brou/ cabdells i nous/ farcells i prou". De la vintena de plats forts ("carn, peix, ous") en destacaria aquests set: "Rap, sepiots bruns./ Tall sec. Hi vol suc?/ Ànec fibrós mut/ Tall de pit d'oc rus/ Gras pernil, o bull/ Crancs fregits molt purs/ Gran civet d'ós turc". Pel que fa a les postres ("apetit doux"), també hi ha de tot i força: "Gran melindro dur/ Flam de iogurt/ Cake prim, dolç, bru/ Pa, mel i nous", naturalment acompanyat de pans blans: "panet fi tou" o "pa de mill, tou", i regat per "mam sec i dolç turc" o "vas de sifó, uf!". Al final, "cafè i poc fum".

El menú pentavocàlic de Julieta Sunyol demostra dues coses: que l'escriptura de menús es pot adaptar a les condicions més draconianes i que l'experimentació gastronòmica podria explorar la via verbívora. Si Ferran Adrià innova a través de les papil·les gustatives de la llengua, algun deixeble espavilat podria proposar-s'ho canviant una llengua per l'altra. El dia que això passi un "flam de iogurt" serà "cuina catalana". Convideu-m'hi!

dijous, 9 de maig del 2002

¿Decapites o amputes?

Hi ha jocs de lletres que permeten objectivar les fites, normalment gràcies a la longitud. Amb els anys, aquests artificis m'han permès d'anar establint un particular llibre rècord Guinness del món dels verbívors. Hi figuren el quadrat màgic de major format, el pangrama que consumeix menys lletres, el mot que transporta més lletres repetides, la col·lecció de pentavocàlics més completa, l'heterograma (o paraula sense repeticions de lletres) més llarg, el mot banana més llarg, la paraula amb entrada al diccionari més llarga... En l'univers Guinness normalment la longitud és una qüestió vital, i poques són les situacions en les quals no influeixi. O sigui que, en això, la mida "sí que importa".

L'únic problema és que l'univers d'artificis objectivables és reduït i, un cop situat el rècord a un nivell molt elevat, resulta quasi impossible de superar amb paraules documentables als repertoris lexicogràfics habituals. Per això, hem de saludar amb gran joia una nova proposta del ludolingüista mataroní Toni Civit susceptible de convertir-se en un camp de batalla adequat per a verbívors. Civit va assistir com a jutge a una subhasta de mots que vaig celebrar a la Biblioteca Can Manent de Premià de Mar el dia abans de sant Jordi, i se li va acudir que aquella pràctica verbívora d'anar fent créixer lletra a lletra un mot podia obrir una altra via experimental. En comptes de permetre la recombinació de les lletres a cada pas del seu creixement, Civit proposa trobar la paraula més llarga que es pugui descompondre (per decapitació o per amputació) lletra per lletra. Per exemple, la forma verbal "callaràs" (8). Per amputació progressiva de la seva cua, podem obtenir la sèrie perfectament admissible: "callaràs - callarà - callar - calla - call - cal - ca - c". Si procedim per decapitació, en canvi, ens aturarem al nivell 6 de "callar", que permet "allar" (camp d'alls), "llar", "lar" (divinitat romana) i "ar" (símbol del gas noble "argó"). Després, també podríem establir una tercera categoria que es fonamentés en l'acció combinada de la decapitació i l'amputació, segons la conveniència. Per exemple amb el mot "avalots" (7) —"avalot, avalo, aval, val, va, a"— que altrament no admetria cap més amputació després de l'"aval" ni cap decapitació més enllà del primer pas: "avalots, avalot, i prou".

Civit, de moment, només ha treballat la primera modalitat que es basa en l'amputació progressiva. El seu rècord personal ateny el notabilíssim nivell 11 amb la paraula "restaurarem". La sèrie "restauraré, restaurar, restaura, restaur, restau, resta, rest, res, es" conté dues formes verbals baleàriques que poden resultar xocants per al lector català continental: "restaur" (primera persona del present d'indicatiu del verb "restaurar", que a Barcelona escriuríem "restauro" i a València "restaure"), i "restau" (segona persona del plural del present d'indicatiu del verb "restar", que tant a Barcelona com a València escriuríem "resteu"). Atès que el IEC recull les conjugacions valencianes i balears, el rècord de Civit és vàlid. O sigui que, ara per ara, els verbívors amb ànsies Guinness disposen de tres mots a batre (i a abatre): "restaurarem" (11, amputada), "callar" (6, decapitada) i "avalots" (7, combinada). ¿Qui és capaç de superar-ne algun? Envieu la vostra paraula decapitada o amputada al Suplement Cultura de l'Avui i ja us en diré el què.

dijous, 2 de maig del 2002

Ocón de Oro

Pedro Ocón de Oro va néixer a Madrid l'any 1932 i hi va morir el 1999, abans del tomb de mil·lenni. Amb Conchita Montes ha estat l'enigmista espanyol més conegut. Si Ocón de Oro hagués buscat un pseudònim no n'hauria trobat cap de millor que els seus mateixos cognoms. Les seves filles (i seguidores) Paloma i Chelo expliquen que la vida del seu pare va canviar en 1948. Amb setze anys, aquell estudiant de taquigrafia i mecanografia que anava per a pixatinters, es va presentar al concurs de mots encreuats del diari "Madrid" i el va guanyar. Allò li va obrir les portes a col·laborar en diversos mitjans de l'època. El relat familiar oconorià diu que va començar fent jeroglífics però que després es va empescar un centenar llarg de modalitats de jocs: "oconograma", "cuadrograma", "transfusión de letras", "crucigrama blanco"... És ben cert que Ocón va obrir uns quants camins en el desolat panorama enigmístic espanyol, però no és objectivament gaire just atorgar-li el títol d'"inventor" d'un joc tan antic com els mots encreuats blancs, del qual hi ha exemples en anglès que daten d'una dècada abans del seu naixement. Sigui com sigui, els seus jeroglífics l'identifiquen com un clàssic de l'enigmística popular espanyola.

Per això cal saludar amb joia la publicació del primer recull de les seves creacions gràfiques —"500 jeroglíficos de oro" (Robinbooks. Teià, 2002)— que he tingut el gust de prologar. De jeroglífics n'hi ha de dues menes: els iconogràfics (fets amb dibuixos més o menys artístics) i els tipogràfics (fets amb els signes que figuren en un teclat d'ordinador). En tots dos casos poden aparèixer lletres, però en els iconogràfics la seva importància és menor. Els jeroglífics d'Ocón són tipogràfics. Alguns es poden reproduir complets sense haver de saltar-se cap línia. Un dels que m'ha agradat més fa AEIOU a la vinyeta subtitulada per aquesta pregunta: "¿Puedo pasar?". Per resoldre'l ens hem de fixar en la posició que ocupa la A a la sèrie. On és? Davant. Doncs "delante"; "A-delante". Les convencions del gènere donen un paper molt central a les preposicions que indiquen posició: "ante, bajo, sobre, tras... " També les notes musicals hi apareixen sovint, igual com d'altres símbols. La millor definició de jeroglífic la va donar Éstienne de Tabourout a finals del segle XVI: "Equivoque de la peincture à la parole". Doncs això.

dimarts, 23 d’abril del 2002

Antologia 2002 PP (Poemes Palindròmics)

Els palíndroms susciten els instints taxonòmics. Fins i tot els taxidèrmics, segons com. Molta gent en col·lecciona exemplars diversos. Paraules com ara "radar" o la llengua "malaialam", frases de l'estil "català a l'atac" o "sé verla al revés", fins i tot rècords Guinness com el megapalíndrom de Georges Perec en francès, de milers de paraules. Hi ha repertoris molt amplis, com ho demostren els vastíssims reculls que ha publicat el sarralenc Ramon Giné en català, espanyol o qualsevol altra llengua que tingui a l'abast, l'entengui o no l'entengui. Repertoris que acostumen a ser la suma de col·leccions de frases capicues reunides sense cap altra voluntat que l'acumulació de troballes. Internet en va ple. Però també hi ha poemes nascuts de la fascinació estètica que provoca en els artistes la simetria perfecta dels palíndroms. En aquest Sant Jordi de l'últim any capicua que viurem tots els que ara llegim aquestes ratlles, vull reproduir-ne SIS. Tècnicament, potser el del veneçolà Darío Lancini és el més perfecte, perquè fins i tot integra el títol en les anades i vingudes de la simetria; també els del nord-americà Maguire o el del gallec Navaza són integrals; Casassas i de Winter opten per una palindromia vers a vers; finalment, Palol assaja una variant que no pren pas la lletra sinó la paraula com a unitat mínima.

Lives Evil

Evil am I.
Evil,
as so to die not sane.

Menace, I lay.
A stab mocks.
I revolt.

No din is still.
I kidnap and I kill.
It's sin I don't love.

Risk combat.
Say a lie.
Cane men.

A stone I do toss!
Alive,
I'm alive.

Mike Maguire
11 (Herndon, Virginia, 1998)



Amé opio, oí poema

Haití, ah...
Haxix, ah...
Sí, Cha, hachís,
Sí rapé de París,
Amigo, no gima,
A mi manía cocaína mima.
Ya urge grúa y...
Ya ni ore, heroína y...
Oí por Omar, amor, opio.
Oí, "pot" opio,
Desató manía (coca, la cocaína, mota) sed,
De Sade me da sed,
Ávida toma mota la diva,
Avísame, más Iva,
Agotarás a Saratoga.
A gorda sometemos a droga.
La pena, ríese, ir a nepal
La marihuana, uh... irá mal.

Willy de Winter
Picardía palindrómica (México DF, 1987)
Pròleg de Juan José Arreola.




per sucar-hi melindromes palindros
per ull llur ep
ras sap passar
poc a poc cop a cop
el baf afable
sota la tos
ne mamen
i ella la llei
i tot i llenya i anyell i tot i tot
era faré
nena nen
o rajar o
un tro fort nu
ara ara i la calí ara ara
un tro fort nu
o rajar o
nena nen
era faré
tot
i tot i llenya i anyell i tot i
i ella la llei
ne mamen
sota la tosa
el baf afable
poc a poc cop a cop
ra sap passar
per ull llur ep
mata’m ara farà mata’m
taca’t tacat

Enric Casassas
UH (Centelles, 1997)
1er Premi Contenidor de la poesia catalana.



Ánimo.
De toda
corredoira,
tilos nus.
Un solitario
derrocado
te dominA.

Gonzalo Navaza
A torre da derrotA (Vigo, 1990)
Pròleg de Xosé María Álvarez Cáccamo.



35

CONTRAPUNT A 4, CONTRARIO MOTU,
ENCAVALLAT, PENTAPALINDRÒMIC

M'ha fet.
En Palol, m'ha fet?
En Palol m'ha fet, un qualsevol?
En Palol? No m'ha fet un qualsevol!
En Palol no; un qualsevol, no?
No un qualsevol, un qualsevol no.
No, un qualsevol no, en Palol.
Un qualsevol m'ha fet, no en Palol?
Un qualsevol m'ha fet, en Palol!
M'ha fet en Palol.
M'ha fet.

Miquel de Palol
Grafomàquia (Barcelona, 1993)



El río

Asoma Venus.
Osiris, ¡oh!
Asegurada la
balsa
río Elba
Fénix inefable
oirás
la balada.
Ruges, ¡ah!
Osiris os une.
Vamos a oírle.

Darío Lancini
Oir a Darío (Caracas, 1975)
Pròleg de Salvador Garmendia.

dijous, 18 d’abril del 2002

Un any d'espera

Com se sol dir, tal dia farà un any, i aquest dia serà dimarts vinent: Sant Jordi. En aquesta columna, igual com dimarts entrant hi trobareu una antologia de poemes palindròmics, ara fa un any hi vau trobar un criptograma. Era el primer Sant Jordi del segle XXI i calia celebrar-lo honorant un autor amic qualsevol. Prou bo per merèixer-ho. Prou heterodox. I sobretot, un autor del qual en 2001 no se celebrés cap aniversari. La tria em va portar a un pou de bona literatura, Edgar Allan Poe. I concretament al conte que és considerat la font de la criptografia entesa com un quefer literari, "L'escarabat d'or". Després d'exposar, analitzar i resoldre el criptograma original d'aquest conte clàssic em vaig disposar a llançar un repte criptogràfic que em rescabalés de la rapidíssima resolució amb què alguns lectors espavilats ventilaven altres enigmes que jo proposava, per exemple a la coberta d'un llibre. Aquest cop, però, sense cap altre premi que resoldre'l.

Vaig escriure llavors, no sense una mica de recança, que potser aquell nou criptograma era una mica més difícil i també vaig assegurar, sobtadament convertit en milhomes, que "aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Naturalment, els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que si avui torno a parlar-ne és perquè ningú no l'ha resolt, encara. De fet, en aquest any transcorregut que ens ha instal·lat ja cruament en el segle XXI només n'he rebut una notícia: un correu electrònic en el qual l'editor Enric Borràs aventurava un inici de solució no del tot desencaminada, tot i que massa incipient. Després, res. Silenci administratiu entre la comunitat verbívora. Els mateixos que havien trigat poques hores a resoldre l'enigma de Verbàlia ara em confessaven que no trobaven el desllorigador. I llavors, l'eterna qüestió: ¿hi ha algun enigma irresoluble? O bé: ¿un enigma que no troba qui el resolgui deixa de ser un enigma? La solució gairebé remet a Feuerbach, quan considera que el món s'acaba just el dia que et mors. Ergo, el món és només una construcció feta amb el que perceps i, per tant, si un enigma no és percebut deixa d'existir. Potser per això el repeteixo avui, perquè estic convençut que el nivell de dificultat és alt, però no impossible, i que algú hi haurà que en tregui l'entrellat.

La solució radical hauria estat publicar-lo al número 2 de la revista secular "La Bugadera" (La Magrana, 2002) que acaba d'editar Xavier Sust, i dipositar la solució (tal com ja he fet amb l'encreuat blanc monovocàlic que hi ha publicat) al Museu del Joguet de Figueres, a nom del que en sigui director d'aquí a cent anys. Però no. Aquest criptograma no durarà un segle. Cada any, pels volts de sant Jordi, el tornaré a airejar allà on pugui, fins que un bon dia algú arribarà a llegir el que vaig escriure l'abril de 2001 i que només conservo al disc dur del iMac. Un sol virus, una sola avaria informàtica i el secret potser ho serà fins i tot per a mi, que en sé la clau. El criptograma és aquest:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Que els verbs us siguin propicis.