En l’últim article de l’any vull introduir un concepte inquietant: la literatura sense espinada. No és una idea nova, però sí que en aquest 2002 ha trobat nous valedors. Com si el Bartleby de Melville passat pel sedàs del Vila-Matas premontanià hagués fundat una editorial. Perquè es tracta justament d’això, d’una exquisida editorial nord-americana fundada el passat 20/02/2002, segurament a les 20:02 del vespre, amb el nom de Spineless Books (llibres sense espinada). Una editorial independent que s’ha especialitzat en la distribució de literatura d’experimentació formal, en suport imprès i de forma electrònica. L’entorn de Spineless, per tant, explora els gèneres hipertextuals d’escriptura col·laborativa i frega el pensament utòpic. Qualsevol que visiti spineless.com detectarà de seguida que és un projecte sòlid que va més enllà del weblog personal. S’hi ofereixen eines d’escriptura en línia, llibres per llegir o per comprar, llistes de lectura, bibliografia, imatges i sons. Spineless Books fins i tot reprodueix els textos complets de la mítica novel·la lipogramàtica d’Ernest Vincent Wright “Gadsby”, amb més de 50.000 paraules sense cap lletra E, o del poc conegut “Never again” de Doug Nufer, llibre en el qual no es repeteix ni una sola paraula.
La bibliografia al·ludida és molt propera al món que vaig intentar cartografiar a “Verbàlia”. A cal Sensespinada divideixen els llibres que els interessen en quatre seccions: ludolingüística, Oulipo, palíndroms i obres literàries formalment perfectes (sic). En aquesta última categoria, per exemple, inclouen la “Alphabetic Africa” de Walter Abish, una novel·la de 52 capítols que van de la A a la Z i viceversa. La lletra que cada capítol porta al títol indica la constricció. Totes les paraules que componen el capítol han de començar amb aquella lletra o qualsevol altra que la precedeixi en l’alfabet. Per tant el primer capítol i l’últim, presidits per la A, són forçosament tautogrames on l’única inicial admesa és la A, mentre que els dos capítols centrals (tots dos intitulats “Z”) admeten qualsevol paraula, comenci com comenci. La idea és prou raonable: el plantejament i el desenllaç de la novel·la lliguen l’autor de mans mentre que en la zona central de la història l’escriptura flueix perfectament alliberada del jou tropològic.
L’aposta d’experimentar sense l’espinada narrativa lineal també implica anar més enllà de la pàgina impresa. És per això que Spineless Books inclou obres literàries en hipertext com ara “Letter to Linus” i també eines informàtiques ben curioses per incitar a l’escriptura. Per exemple, el “Cervantes Writing Engine” (Motor d’escriptura cervantina) que permet una activitat tan borgiana com escriure i revisar “Don Quijote” en línia, el “Deep Speed” (Velocitat profunda) per crear nous palíndroms o el projecte “Newspoetry” d’escriptura col·lectiva per fer poemes sobre les notícies del dia, en sintonia amb les últimes propostes del poeta català Valentí Gòmez i Oliver. La literatura sense espinada és anticanònica. Pot recordar l’escriptura sense llançadora de Vicenç Altaió o les paraparèmies de Carles Hac Mor o els exercicis oulipians de Victor Sunyol. Però el seu cànon és literalment al·lucinant: “The Drinker” de Hans Fallada, “Lunar Caustic” de Malcolm Lowry, “Big Sur” de Jack Kerouac, “Opium” de Jean Cocteau i “Junky” de William Burroughs. Bon i etílic Nadal.
dijous, 19 de desembre del 2002
dijous, 12 de desembre del 2002
Balanç
De tant en tant, una proposta de recerca ludolingüística fa fortuna més enllà dels exemples que en compleixen les regles del joc. Passa poc, però quan passa res no pot deturar l’allau de noves propostes. La recerca de noms balancí (o “balançònims”), com ara Júlia Julià, Clara Clarà o Sole Solé ha provocat una pluja d’idees. D’entrada, una de les peculiaritats més notables d’aquesta troballa de Cèlia Riba era que els noms masculins semblaven resistir-s’hi. Doncs no. Poques hores després de sortir publicat l’article Josep Maria Fonalleras trencava el foc enviant un exemple boníssim difícil d’igualar: Jaume Jaumà. Carles Marquès hi afegeix un Deli Dalí, tot admetent que potser té més sortida la Dèlia. Ció Rigau proposa un altre exemple plausible en què la seqüència canvia a agut-pla: Romà Roma. En la mateixa línia, Enric Xicoy aporta balançònims masculins un pèl marians: Marià Maria, Marí Mari i viceversa en femení, és a dir Maria Marià o Mari Marí. Jaume Macià envia noms mitològics com Paris París o Pàstor Pastor, i també una joliua Bàrbara Barberà. Finalment, el colossal Alfons Saumell descobreix una vintena d’exemples amb noms i cognoms contrastats, entre els quals destaquen els masculins: Leopardí Leopardi, Gerard Gérard, Àlvar Alvar, Maurí Mauri o Crispí Crispi.
El més curiós de les aportacions rebudes és que moltes contenen noves variants que potser pagarà la pena investigar. Així, el matemàtic Robert Navarro envia dos casos documentats de personatges triplement ecoics: un professor d’una escola de Sant Cugat del Vallès anomenat Gil Gil Gil i un estudiant a l’Institut Químic de Sarrià anomenat Salvador Salvadó Salvadó. Curiosament, aquest mateix triplet és adjudicat pel reusenc Lluís M. Barceló a l’amo d’una cereria a la plaça del Castell de Reus. Per la seva banda, l’Enric Xicoy proposa una altra mena de repetició amb canvi de llengua. En diu “bilinguònims” i vindrien a ser èmuls del poeta Blanco White. Ell imagina n’imagina de possibles (Jordi Jorge, Pau Pablo…) i el Carles Marquès aporta un veí de Torredembarra anomenat Joan Juan que és un “bilinguònim” vivent. En aquest cas resulta que els més difícils de trobar són els exemples femenins. Igual que amb els “parrònims” proposats pel Jordi Graupera des de Lisboa. Cal que el nom tingui un reflex al cognom: Ferran Ferrandis, Pere Peris, Jack Jackson, Àlvar Àlvarez… El festival de propostes es completa amb una obertura toponímica i gentilícia per part del lingüista Jaume Macià. Topònims que donen joc per fer-ne frases (parlava a Parlavà, hulla a Ullà, àvia d’Avià, aneu a Àneu…) o gentilicis que es balancegen amb el seu topònim d’origen (italià d’Itàlia, bosnià de Bòsnia…) I encara amb uns complexos trios tritònics: líquida-liquida-liquidà.
Tanco aquest balanç provisional de l’obertura balançònima amb les propostes d’Alfons Saumell. D’una banda l’agermanament anagramàtic entre cognoms (Morán-Román, Amat-Mata, Roig-Giró, Lorca-Carol, Nebot-Bonet) o bifront (Serrat-Tarrés, Salom-Molas, Alas-Sala). De l’altra, les parelles molt ben balancejades: en Cornelià i na Cornèlia, l’Emilià i l’Emília, na Llúcia i en Llucià, el Valerià i la Valèria o na Màrcia i en Marcià. La conclusió seria que tots som una mica marcians.
El més curiós de les aportacions rebudes és que moltes contenen noves variants que potser pagarà la pena investigar. Així, el matemàtic Robert Navarro envia dos casos documentats de personatges triplement ecoics: un professor d’una escola de Sant Cugat del Vallès anomenat Gil Gil Gil i un estudiant a l’Institut Químic de Sarrià anomenat Salvador Salvadó Salvadó. Curiosament, aquest mateix triplet és adjudicat pel reusenc Lluís M. Barceló a l’amo d’una cereria a la plaça del Castell de Reus. Per la seva banda, l’Enric Xicoy proposa una altra mena de repetició amb canvi de llengua. En diu “bilinguònims” i vindrien a ser èmuls del poeta Blanco White. Ell imagina n’imagina de possibles (Jordi Jorge, Pau Pablo…) i el Carles Marquès aporta un veí de Torredembarra anomenat Joan Juan que és un “bilinguònim” vivent. En aquest cas resulta que els més difícils de trobar són els exemples femenins. Igual que amb els “parrònims” proposats pel Jordi Graupera des de Lisboa. Cal que el nom tingui un reflex al cognom: Ferran Ferrandis, Pere Peris, Jack Jackson, Àlvar Àlvarez… El festival de propostes es completa amb una obertura toponímica i gentilícia per part del lingüista Jaume Macià. Topònims que donen joc per fer-ne frases (parlava a Parlavà, hulla a Ullà, àvia d’Avià, aneu a Àneu…) o gentilicis que es balancegen amb el seu topònim d’origen (italià d’Itàlia, bosnià de Bòsnia…) I encara amb uns complexos trios tritònics: líquida-liquida-liquidà.
Tanco aquest balanç provisional de l’obertura balançònima amb les propostes d’Alfons Saumell. D’una banda l’agermanament anagramàtic entre cognoms (Morán-Román, Amat-Mata, Roig-Giró, Lorca-Carol, Nebot-Bonet) o bifront (Serrat-Tarrés, Salom-Molas, Alas-Sala). De l’altra, les parelles molt ben balancejades: en Cornelià i na Cornèlia, l’Emilià i l’Emília, na Llúcia i en Llucià, el Valerià i la Valèria o na Màrcia i en Marcià. La conclusió seria que tots som una mica marcians.
dijous, 5 de desembre del 2002
Defectes especials
El tast mensual de “Gramàtica del Català Contemporani” ens va dur el novembre a la defectivitat verbal (Volum I, p. 692, capítol de Max Wheeler). Aplicada als verbs, la defectivitat designa la manca d'alguna forma en el paradigma de la conjugació. Els verbs defectius que Wheeler analitza són: caldre, dar, haver, lleure, soler i toldre. Vèiem com “caldre” exclou l'ús de les primeres persones. En teoria, el rètol “calen aprenents” és correcte, però aquests aprenents quan es presenten a l’entrevista de treball no poden dir “el rètol diu que calem” (a menys que exerceixin de piròmans). El quid de la proposta indefectible que vaig llançar provenia d’una sàvia consideració de Wheeler. Afirma l’estudiós que en principi tampoc no s'usarien les formes de segona persona "si no fos que Carles Riba va escriure en un poema «Em cals ben ardida i ben forta»". Aquest cas notable es completa amb un altre exemple no adjudicat però que també figura al Corpus: la 1ª persona del plural del futur de "soler" (jo soldré) consta entre les formes admeses per Wheeler perquè "hi ha un exemple (al Corpus) del 1961". Naturalment, la proposta verbívora llançada als poetes dels Països Catalans era trobar contextos literaris escaients que justifiquessin les formes de caldre, dar, lleure, soler o toldre (encara) no presents al Corpus.
La veritat és que no n’esperava gran cosa, més enllà dels típics relats protagonitzats per núvols capaços de dir “ploc poc però pel poc que ploc ploc prou”. Però en Josep Maria Vigatà va localitzar a la xarxa un vers solt (“París plou com tu plous capvespres àngels…”) i l’envià, sense saber ni de quin poema formava part ni qui n’era l’autor. Les pesquisses posteriors m’han portat fins a la Safor. Vigatà va localitzar el vers del “plous” en una de les dues ressenyes que el poeta de Gandia Josep Lluís Roig va escriure sobre el llibre de Marc Granell “Versos per a Anna” (Bromera. Alzira, 1998). L’una en aquest mateix suplement. L’altra a la rigorosa revista valenciana “Caràcters”. Per tant Granell demostra que els “plous” personalitzats també venen de París. La línia lacrimògena del “ploure” en persona arriba fins als poemes del mateix ressenyista. “Un home plou al mig de la finestra” és el vers que obre el poema “Paisatge” del llibre de Josep Lluís Roig “Oasi breu” (Tàndem. València, 2001). Llàstima que només fos un home. ¿Què hauria passat si el poeta hagués col·locat més d’un home ploraner al mig de la finestra? Continuarem informant.
La lectura ludolingüística d’aquest mes ens acosta al fascinant món dels clítics (Volum I, p. 933, capítol “Cliticització” d’Eulàlia Bonet). Un clític no és un crític de literatura xinesa, sinó un element a mig camí entre el morfema i el mot, com el “que” de “¡Que callis!” o la ema de “m’agrada”. Després de llegir el complet capítol de Bonet podríem arribar a la trista conclusió que els clítics s’assemblen massa als catalans, perquè: “Encara que depenen d’un mot veí, sintàcticament són elements independents i (…) normalment pertanyen a classes de mots tancades (les que no permeten la creació de mots nous)”. Els clítics pronominals són els famosos pronoms febles. ¿Serà que els catalans tenim l’ànima feble? ¿De debò estem en una posició tan clítica que ja no som ni capaços de crear mots nous? ¿O només fem passes enrere per agafar embranzida? Incògnites sense resposta. Ja ho cantaven els de Supertramp: “Clisi, ¿quina clisi?”
La veritat és que no n’esperava gran cosa, més enllà dels típics relats protagonitzats per núvols capaços de dir “ploc poc però pel poc que ploc ploc prou”. Però en Josep Maria Vigatà va localitzar a la xarxa un vers solt (“París plou com tu plous capvespres àngels…”) i l’envià, sense saber ni de quin poema formava part ni qui n’era l’autor. Les pesquisses posteriors m’han portat fins a la Safor. Vigatà va localitzar el vers del “plous” en una de les dues ressenyes que el poeta de Gandia Josep Lluís Roig va escriure sobre el llibre de Marc Granell “Versos per a Anna” (Bromera. Alzira, 1998). L’una en aquest mateix suplement. L’altra a la rigorosa revista valenciana “Caràcters”. Per tant Granell demostra que els “plous” personalitzats també venen de París. La línia lacrimògena del “ploure” en persona arriba fins als poemes del mateix ressenyista. “Un home plou al mig de la finestra” és el vers que obre el poema “Paisatge” del llibre de Josep Lluís Roig “Oasi breu” (Tàndem. València, 2001). Llàstima que només fos un home. ¿Què hauria passat si el poeta hagués col·locat més d’un home ploraner al mig de la finestra? Continuarem informant.
La lectura ludolingüística d’aquest mes ens acosta al fascinant món dels clítics (Volum I, p. 933, capítol “Cliticització” d’Eulàlia Bonet). Un clític no és un crític de literatura xinesa, sinó un element a mig camí entre el morfema i el mot, com el “que” de “¡Que callis!” o la ema de “m’agrada”. Després de llegir el complet capítol de Bonet podríem arribar a la trista conclusió que els clítics s’assemblen massa als catalans, perquè: “Encara que depenen d’un mot veí, sintàcticament són elements independents i (…) normalment pertanyen a classes de mots tancades (les que no permeten la creació de mots nous)”. Els clítics pronominals són els famosos pronoms febles. ¿Serà que els catalans tenim l’ànima feble? ¿De debò estem en una posició tan clítica que ja no som ni capaços de crear mots nous? ¿O només fem passes enrere per agafar embranzida? Incògnites sense resposta. Ja ho cantaven els de Supertramp: “Clisi, ¿quina clisi?”
dijous, 28 de novembre del 2002
El making of d’un palíndrom
S’acaba 2002. Es clou un feliç període d’onze anys que ha separat els dos únics capicues que viurem. Es tanca el període d’entre-palíndroms, com si diguéssim. El proper any palindròmic no arribarà fins a 2112, i el proper període vivible entre dos anys capicua no es produirà fins al 2992-3003. Per això val la pena tornar a parlar per enèsima vegada de palíndroms. Aquesta vegada des d’una perspectiva inèdita, com és el seu procés de gènesi.
El verbívor madrileny Juan Baráibar s’ha iniciat enguany en l’escriptura palindròmica. En una carta extraordinària em confessa que la dèria de llegir del revés l’ha tingut absort durant mesos i em descriu el procés de creació d’un dels seus palíndroms castellans. Es tracta d’un exemplar no especialment reeixit, però en canvi els seus comentaris constitueixen un apassionant “making off”. Afirma Baráibar que tot el procés li va sorgir d’una llavor casual. Va pel carrer i ensopega amb un rètol que inclou la paraula “GRATIS”. Alliçonat per les lectures verbívores i empès per la dèria que acaba d’aquirir Baráibar desplega aquest mot comú a partir del punt G nuclear i troba “SITAR GRATIS”. S’adona que l’instrument musical hindú requereix funcionar de complement directe i decideix buscar un verb transitiu relacionat amb la música. La larva del palíndrom creix: “TOCA SITAR GRATIS A COT”. Però el sintagma preposicional que apunta a la dreta de la criatura ofereix poques possibilitats. Baráibar treu les tisores i hi torna: “DA SITAR GRATIS A D”. Ara li cal un subjecte a l’esquerra que es reflecteixi a la dreta en un complement indirecte: “ANA DA SITAR GRATIS A DANA”. Baráibar ho troba correcte, però insatisfactori. Creu que Ana és un nom massa fàcil i en canvi Dana no li plau per estranger. Decideix fer una repassada del santoral i hi torna: “EVA DA SITAR GRATIS A DAVE”. Tornem-hi. A Baráibar li sona millor, però li agradaria acomboiar el sitar amb algun possessiu: “DA SU SITAR GRATIS USAD”…
Llavors es produeix la troballa inesperada. El xoc de mots. Afirma Baráibar que, fecundat pel possessiu que ha aparegut a l’esquerra, li germina un imperatiu a la dreta i topa amb una oració composta. S’imposen noves ramificacions, com ara un complement per al nou verb: “OL DA SU SITAR GRATIS; USADLO”. La nova situació exigeix dues recerques. D’una banda, remenar en l’arsenal de noms propis, oficis i gentilicis acabats en –ol; per l’altra, buscar un vocatiu que complementi l’imperatiu d’usar. La primera solució sembla sortir d’una tòmbola: “MARISOL DA SU SITAR GRATIS; USADLO SIR AM”. Baráibar s’emociona. Sap que està arribant al cap del camí. Afirma que la familiaritat del primer nom queda compensada amb l’oportuna aparició del tractament anglès “sir”, i es veu abocat a completar el segon nom. Les opcions són moltes, però finalment Baráibar troba el literari ajut de l’autor de “Diner”: “SI MARISOL DA SU SITAR GRATIS, USADLO, SIR AMIS”. La seva felicitat verbívora és completa. El conegut cognom britànic converteix el que ja semblaven dues proposicions juxtaposades en una harmoniosa, afirma Baráibar, oració condicional. El palíndrom ja ha emergit. El seu descobridor, que fins ara el veia com un vegetal en creixement, el compara amb un fòssil a la manera dels “candelieri” platerescos. La ruta natural.
El verbívor madrileny Juan Baráibar s’ha iniciat enguany en l’escriptura palindròmica. En una carta extraordinària em confessa que la dèria de llegir del revés l’ha tingut absort durant mesos i em descriu el procés de creació d’un dels seus palíndroms castellans. Es tracta d’un exemplar no especialment reeixit, però en canvi els seus comentaris constitueixen un apassionant “making off”. Afirma Baráibar que tot el procés li va sorgir d’una llavor casual. Va pel carrer i ensopega amb un rètol que inclou la paraula “GRATIS”. Alliçonat per les lectures verbívores i empès per la dèria que acaba d’aquirir Baráibar desplega aquest mot comú a partir del punt G nuclear i troba “SITAR GRATIS”. S’adona que l’instrument musical hindú requereix funcionar de complement directe i decideix buscar un verb transitiu relacionat amb la música. La larva del palíndrom creix: “TOCA SITAR GRATIS A COT”. Però el sintagma preposicional que apunta a la dreta de la criatura ofereix poques possibilitats. Baráibar treu les tisores i hi torna: “DA SITAR GRATIS A D”. Ara li cal un subjecte a l’esquerra que es reflecteixi a la dreta en un complement indirecte: “ANA DA SITAR GRATIS A DANA”. Baráibar ho troba correcte, però insatisfactori. Creu que Ana és un nom massa fàcil i en canvi Dana no li plau per estranger. Decideix fer una repassada del santoral i hi torna: “EVA DA SITAR GRATIS A DAVE”. Tornem-hi. A Baráibar li sona millor, però li agradaria acomboiar el sitar amb algun possessiu: “DA SU SITAR GRATIS USAD”…
Llavors es produeix la troballa inesperada. El xoc de mots. Afirma Baráibar que, fecundat pel possessiu que ha aparegut a l’esquerra, li germina un imperatiu a la dreta i topa amb una oració composta. S’imposen noves ramificacions, com ara un complement per al nou verb: “OL DA SU SITAR GRATIS; USADLO”. La nova situació exigeix dues recerques. D’una banda, remenar en l’arsenal de noms propis, oficis i gentilicis acabats en –ol; per l’altra, buscar un vocatiu que complementi l’imperatiu d’usar. La primera solució sembla sortir d’una tòmbola: “MARISOL DA SU SITAR GRATIS; USADLO SIR AM”. Baráibar s’emociona. Sap que està arribant al cap del camí. Afirma que la familiaritat del primer nom queda compensada amb l’oportuna aparició del tractament anglès “sir”, i es veu abocat a completar el segon nom. Les opcions són moltes, però finalment Baráibar troba el literari ajut de l’autor de “Diner”: “SI MARISOL DA SU SITAR GRATIS, USADLO, SIR AMIS”. La seva felicitat verbívora és completa. El conegut cognom britànic converteix el que ja semblaven dues proposicions juxtaposades en una harmoniosa, afirma Baráibar, oració condicional. El palíndrom ja ha emergit. El seu descobridor, que fins ara el veia com un vegetal en creixement, el compara amb un fòssil a la manera dels “candelieri” platerescos. La ruta natural.
dijous, 21 de novembre del 2002
Balançònims
L'especulació onomàstica és un àmbit constant de joc verbal. En aquesta columna ens hem acostat diverses vegades als noms de persona des de perspectives ben diverses. Naturalment, les combinacions xocants de nom i cognom són les més populars. Tothom coneix alguna història com les de la fictícia senyora Dolores Fuertes de Barriga, el governador civil franquista de Girona Armando Murga, el venedor d'enciclopèdies Marc Mata Bala, la filla que el llegendari doctor Dou tingué a bé de batejar amb el nom de Clara o el pintoresc diplomàtic iberoamericà senyor Aquiles Pinto Flores. Cada vegada que algú treu el tema dels noms xocants en una sobretaula en surten de nous. Els últims que han entrat al meu arxiu són de dos il·lustres nouvinguts a la poètica família Riba. L'any passat Pau Riba va ser avi. L'esperada néta va rebre el nom de Maia. Es veu que s'havia fet esperar tant que van trobar adient dir-li Maia Riba. Aquest octubre en Pau Riba i la Memi March han tingut un fill. El joveníssim oncle de la Maia ha rebut un nom de gran tradició literària: Llull. Neix predestinat a la feridura de la lletra, perquè llueix una troica literària d'or: Llull Riba March. Enhorabona a tots els lul·lians, ribians i marquians. I visca els hippies capaços de tenir nétes i fills alhora!
Fa deu anys en Tísner, que no era hippy però havia nascut murri, es va empescar el terme "triplonomàstic" per designar la gent que porta noms de pila als dos cognoms, com ara el periodista Francesc Marc Álvaro. En van sortir molts exemples, perquè hi ha molts cognoms que provenen directament del nom. Fins i tot en va sortir un que va trencar el motlle: el director del Museu del Joguet de Figueres es diu Josep Maria Joan i Rosa, de manera que és un veritable "tetraonomàstic". Arran de la proposta tisneriana vaig fixar-me més en la qüestió onomàstica i se'm va acudir d'investigar els noms ecoics com el de l'escriptor Vidal Vidal. La collita va ser prou fèrtil entre els escriptors catalans: el narrador nord-català Joan Lluís Lluís, el poeta menorquí Ponç Pons, el crític valencià Ramon Ramon... Després van venir els "fratrònims" o germans amb cognoms lleugerament alterats: Salvador Pániker i Raimon Panikkar, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, Enric Casasses i Anna Casassas... tot conformant un repertori d'il·lustres que encara ara va creixent amb les documentades aportacions dels lectors.
Finalment, una altra ribiana il·lustre, la lingüista Cèlia Riba, m'ha fet arribar una nova proposta tan bella com restrictiva. Després d'adonar-se que ella es podria haver dit Cèlia Celià, comença a buscar noms i cognoms que només es distingeixen per un accent desplaçat. La veritat és que no he conegut mai ningú que es digui Celià de cognom, però en canvi conec uns quants Julià, Clarà, Solé i Marí, les quatre altres nissagues explorades per na Cèlia. De manera que no resulta gens agosarat pensar en noies anomenades Júlia Julià, Clara Clarà, Sole Solé o Mari Marí. Na Cèlia creu que en podríem dir noms ditònics o balancí. Jo m'apunto a això dels mots balancí. ¿Balançònims? De noi sembla com si costés més, i de moment només en surten d'imperfectes, com ara un Pau de Paül o un Pere Parés. Envieu balançònims i a veure què.
Fa deu anys en Tísner, que no era hippy però havia nascut murri, es va empescar el terme "triplonomàstic" per designar la gent que porta noms de pila als dos cognoms, com ara el periodista Francesc Marc Álvaro. En van sortir molts exemples, perquè hi ha molts cognoms que provenen directament del nom. Fins i tot en va sortir un que va trencar el motlle: el director del Museu del Joguet de Figueres es diu Josep Maria Joan i Rosa, de manera que és un veritable "tetraonomàstic". Arran de la proposta tisneriana vaig fixar-me més en la qüestió onomàstica i se'm va acudir d'investigar els noms ecoics com el de l'escriptor Vidal Vidal. La collita va ser prou fèrtil entre els escriptors catalans: el narrador nord-català Joan Lluís Lluís, el poeta menorquí Ponç Pons, el crític valencià Ramon Ramon... Després van venir els "fratrònims" o germans amb cognoms lleugerament alterats: Salvador Pániker i Raimon Panikkar, Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, Enric Casasses i Anna Casassas... tot conformant un repertori d'il·lustres que encara ara va creixent amb les documentades aportacions dels lectors.
Finalment, una altra ribiana il·lustre, la lingüista Cèlia Riba, m'ha fet arribar una nova proposta tan bella com restrictiva. Després d'adonar-se que ella es podria haver dit Cèlia Celià, comença a buscar noms i cognoms que només es distingeixen per un accent desplaçat. La veritat és que no he conegut mai ningú que es digui Celià de cognom, però en canvi conec uns quants Julià, Clarà, Solé i Marí, les quatre altres nissagues explorades per na Cèlia. De manera que no resulta gens agosarat pensar en noies anomenades Júlia Julià, Clara Clarà, Sole Solé o Mari Marí. Na Cèlia creu que en podríem dir noms ditònics o balancí. Jo m'apunto a això dels mots balancí. ¿Balançònims? De noi sembla com si costés més, i de moment només en surten d'imperfectes, com ara un Pau de Paül o un Pere Parés. Envieu balançònims i a veure què.
dijous, 14 de novembre del 2002
Longitud jeroglífica
Un dels reptes verbívors que arrosseguem des de la temporada passada és el del jeroglífic d’un sol caracter tipogràfic capaç de suscitar la resposta més llarga. Tot va començar quan el ludolingüista serbi Zoran Radisavlevic em va enviar el que és rècord de longitud en la seva llengua: una lletra "V" a la part alta d'un full en blanc. La resposta arriba a congregar 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi". El mecanisme associatiu parteix de la frase "dosta visoko 've' se nalazi" i es pot traduir així: "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí). L'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. Com que els vaig augurar llarga vida, en vaig dir “gerontoglífics”. I, efectivament, els lectors de l’Avui de seguida en van començar a enviar en català. Fins al setembre n’havia rebut una quarantena i el rècord era en poder de Joan Coll (Palma de Mallorca), amb una K central en caixa baixa que amagava “una k minúscula”, és a dir “una cassola minúscula” de 19 lletres.
Des de llavors n’he rebut gairebé un centenar més. Els intents de batre el rècord de la cassola han estat variats i fructuosos. De tota manera, el taló d’Aquil·les de la pràctica jeroglífica és l’elevat grau de subjectivitat que comporta. Fins i tot en la modalitat tipogràfica, en la qual els dibuixos estan prohibits, és difícil valorar, per exemple, la variació enviada per Alfons Saumell (Barcelona) que consisteix en una K tota abonyegada. La resposta ateny els 46 caracters si acceptem “Una cassola majúscula, plena de bonys o protuberàncies”, tot i que la disjunció aquí sembla gratuïta. Sense els bonys arribem a 40. Sense les protuberàncies només a 31. Però ¿per quins set sous “plena de bonys” no es redueix a un simple “abonyegada”? Naturalment, el culte a la longitud no ens ha de fer oblidar la justesa. A l’altre extrem de la K abonyegada hi ha l’operació que fa Àlex Lloreda, en recuperar un jeroglífic clàssic de Pedro Ocón de Oro, tot catalanitzant-lo. La pregunta diu “Com resols els jeroglífics?”, i només hi ha una U majúscula. La resposta, de 9 lletres, és molt ajustada: “U solament/uso la ment”.
Els gerontoglífics que superen la longitud del rècord serbi no són tan ajustats, però també n’hi ha de bons. Àlvar Casares (Barcelona) en tramet set de prou acceptables, que abasten de 21 a 33 lletres. El menys llarg és potser el més just. “Bola màgica, què veus? Veig… “. Una ratlla horitzontal i una N pintada de color lila: “Una ena/morada a l’horitzó”. El següent, que ja ateny la franja de les 25 lletres, ja és més discutible. Es veu una T blanca sobre fons negre dibuixada amb un traç tremolós. “Quina cara fa?”, pregunta: “La té blanca, prima i tremolosa”, respon. En la mateixa franja 25 Jordi B. Oliva envia una jota majúscula amb la part inferior guixada de negre. “Què t’ha deixat la teva àvia d’herència”, pregunta: “Una gran/jota mig buida al nord”. Casares arriba a les 26 lletres amb un asterisc negre en equilibri sobre un pla inclinat. L’entrada que dóna peu a la resposta és “Dalt de la moto…” i la resposta de grau 26 “El negre as/té/risc, en equilibri”. El mèrit indubtable, la dissociació d’asterisc. El dubte, la gratuïtat dels dos últims mots. De moment, però, el rècordman de gerontoglífics és Àlvar Casares amb un especimen polític. La pregunta és “Qui votaràs?” En el full es veu un rectangle amb un número 9 enganxat al costat esquerre. El 9 té una discontinuïtat de traç que el divideix en dues parts i, a banda, està pintat amb els colors de la senyera. La resposta implica 33 lletres: “Un nou partit català d’extrema esquerra”.
Des de llavors n’he rebut gairebé un centenar més. Els intents de batre el rècord de la cassola han estat variats i fructuosos. De tota manera, el taló d’Aquil·les de la pràctica jeroglífica és l’elevat grau de subjectivitat que comporta. Fins i tot en la modalitat tipogràfica, en la qual els dibuixos estan prohibits, és difícil valorar, per exemple, la variació enviada per Alfons Saumell (Barcelona) que consisteix en una K tota abonyegada. La resposta ateny els 46 caracters si acceptem “Una cassola majúscula, plena de bonys o protuberàncies”, tot i que la disjunció aquí sembla gratuïta. Sense els bonys arribem a 40. Sense les protuberàncies només a 31. Però ¿per quins set sous “plena de bonys” no es redueix a un simple “abonyegada”? Naturalment, el culte a la longitud no ens ha de fer oblidar la justesa. A l’altre extrem de la K abonyegada hi ha l’operació que fa Àlex Lloreda, en recuperar un jeroglífic clàssic de Pedro Ocón de Oro, tot catalanitzant-lo. La pregunta diu “Com resols els jeroglífics?”, i només hi ha una U majúscula. La resposta, de 9 lletres, és molt ajustada: “U solament/uso la ment”.
Els gerontoglífics que superen la longitud del rècord serbi no són tan ajustats, però també n’hi ha de bons. Àlvar Casares (Barcelona) en tramet set de prou acceptables, que abasten de 21 a 33 lletres. El menys llarg és potser el més just. “Bola màgica, què veus? Veig… “. Una ratlla horitzontal i una N pintada de color lila: “Una ena/morada a l’horitzó”. El següent, que ja ateny la franja de les 25 lletres, ja és més discutible. Es veu una T blanca sobre fons negre dibuixada amb un traç tremolós. “Quina cara fa?”, pregunta: “La té blanca, prima i tremolosa”, respon. En la mateixa franja 25 Jordi B. Oliva envia una jota majúscula amb la part inferior guixada de negre. “Què t’ha deixat la teva àvia d’herència”, pregunta: “Una gran/jota mig buida al nord”. Casares arriba a les 26 lletres amb un asterisc negre en equilibri sobre un pla inclinat. L’entrada que dóna peu a la resposta és “Dalt de la moto…” i la resposta de grau 26 “El negre as/té/risc, en equilibri”. El mèrit indubtable, la dissociació d’asterisc. El dubte, la gratuïtat dels dos últims mots. De moment, però, el rècordman de gerontoglífics és Àlvar Casares amb un especimen polític. La pregunta és “Qui votaràs?” En el full es veu un rectangle amb un número 9 enganxat al costat esquerre. El 9 té una discontinuïtat de traç que el divideix en dues parts i, a banda, està pintat amb els colors de la senyera. La resposta implica 33 lletres: “Un nou partit català d’extrema esquerra”.
dijous, 7 de novembre del 2002
Calem o no calem?
Ara fa un mes vaig escriure que la lectura de la magna "Gramàtica del català contemporani" de Solà, Lloret, Mascaró i Pérez Saldanya (Empúries, 2002) donaria per llançar una proposta verbívora mensual. Vaig fer curt. En realitat, la seva lectura apassionant me'n suscitaria una cada setmana. D'entrada, volia començar explorant des d'una perspectiva ludolingüística el rendiment de les dues ròtiques (Volum I, p. 277, capítol de Gabriel Bibiloni): la bategant de "cera" i la vibrant de "Serra". La seva sonora oposició remet als doblatges cinematogràfics dels malvats espies russos durant el franquisme. No costa gaire imaginar les possibilitats de transformar una "vara" en una "barra", la "burocràcia" en "burrocràcia" o l'expressió "per ús" en un "parrús". Però l'intercanvi de ròtiques va més enllà. Per prologar un volum anomenat "Parnassius Apollo" (Proa, 2002) que recull relats d'encàrrec situats a les terres del Pirineu, el xivarri ròtic em va dur a inventar un neologisme: "literratura". Més endavant podem explorar com la ® fins i tot és capaç de dividir el territori de parla catalana en dues grans parts, segons si es pronuncia o no en mots com "popular", posem per cas. Però una rotació inesperada en la meva lectura a bots de la GCC m'ha dut fins a la "defectivitat" (Volum I, p. 692, capítol de Max Wheeler) i avui la proposta serà indefectiblement defectiva.
Aplicada als verbs, la "defectivitat" designa la manca d'alguna forma en el paradigma de la conjugació. Fins i tot els que no han llegit una pàgina d'una gramàtica en sa vida saben que el "ploure" és desconcertant, i no pas quan exerceix durant l'estiu o amb una intensitat perillosa, sinó perquè només el fem servir en tercera persona: plou, ha plogut, plourà... En principi, jo puc plorar, però no puc ploure. Ni tu tampoc, encara que visquis als núvols. Ni nosaltres ni vosaltres ni gairebé ells, tot i que ells podrien ser cumulonimbus i ploure dreta llei. O sigui que no circulen totes les formes possibles de pluja (ni de neu) i els gramàtics han considerat aquesta mancança com un defecte. És per això que han batejat aquests verbs com defectius. Ploure, doncs, és un verb no pas defectuós sinó defectiu, i Wheeler n'explora diversos, començant pels auxiliars. Resulta curiós veure com a l'auxiliar dels temps compostos (haver: he vist, vaig haver vist) li manquen precisament les seves pròpies formes compostes (¿he hagut vist?), llevat de les formes d'obligació (he hagut de veure).
Els altres verbs defectius que Wheeler analitza són caldre, dar, lleure, soler i toldre. Caldre (que en l'altra forma infinitiva "caler" potser sona massa crematístic) exclou l'ús de les primeres persones, tot i que són semànticament concebibles. Si entenem "calen llocs de treball", també entendríem "calem per treballar". Doncs no. No calem gens, a menys que siguem piròmans i ens dediquem a calar foc. Wheeler afegeix que tampoc no s'usarien les formes de segona persona "si no fos que Carles Riba va escriure en un poema «Em cals ben ardida i ben forta»". El "sinofós" de Wheeler obre les portes a l'especulació verbívora Poetes dels Països Catalans, al Corpus de l'IEC li cal la vostra creativitat. Si tu vals, cals. Si jo valc, calc. I si tots valem, ¿com és que no calem? La proposta és trobar contextos literaris escaients (poemes, eslògans, microcontes) que justifiquin les formes no presents de caldre, dar, lleure, soler o toldre al Corpus. Penseu que la 1ª persona del plural del futur de "soler" (jo soldré) hi consta perquè "hi ha un exemple (al Corpus) del 1961". Algú s'anima amb el condicional?
Aplicada als verbs, la "defectivitat" designa la manca d'alguna forma en el paradigma de la conjugació. Fins i tot els que no han llegit una pàgina d'una gramàtica en sa vida saben que el "ploure" és desconcertant, i no pas quan exerceix durant l'estiu o amb una intensitat perillosa, sinó perquè només el fem servir en tercera persona: plou, ha plogut, plourà... En principi, jo puc plorar, però no puc ploure. Ni tu tampoc, encara que visquis als núvols. Ni nosaltres ni vosaltres ni gairebé ells, tot i que ells podrien ser cumulonimbus i ploure dreta llei. O sigui que no circulen totes les formes possibles de pluja (ni de neu) i els gramàtics han considerat aquesta mancança com un defecte. És per això que han batejat aquests verbs com defectius. Ploure, doncs, és un verb no pas defectuós sinó defectiu, i Wheeler n'explora diversos, començant pels auxiliars. Resulta curiós veure com a l'auxiliar dels temps compostos (haver: he vist, vaig haver vist) li manquen precisament les seves pròpies formes compostes (¿he hagut vist?), llevat de les formes d'obligació (he hagut de veure).
Els altres verbs defectius que Wheeler analitza són caldre, dar, lleure, soler i toldre. Caldre (que en l'altra forma infinitiva "caler" potser sona massa crematístic) exclou l'ús de les primeres persones, tot i que són semànticament concebibles. Si entenem "calen llocs de treball", també entendríem "calem per treballar". Doncs no. No calem gens, a menys que siguem piròmans i ens dediquem a calar foc. Wheeler afegeix que tampoc no s'usarien les formes de segona persona "si no fos que Carles Riba va escriure en un poema «Em cals ben ardida i ben forta»". El "sinofós" de Wheeler obre les portes a l'especulació verbívora Poetes dels Països Catalans, al Corpus de l'IEC li cal la vostra creativitat. Si tu vals, cals. Si jo valc, calc. I si tots valem, ¿com és que no calem? La proposta és trobar contextos literaris escaients (poemes, eslògans, microcontes) que justifiquin les formes no presents de caldre, dar, lleure, soler o toldre al Corpus. Penseu que la 1ª persona del plural del futur de "soler" (jo soldré) hi consta perquè "hi ha un exemple (al Corpus) del 1961". Algú s'anima amb el condicional?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)