Abans de festes, el químic Josep Font em va informar d’un concurs a Internet anomenat Elements Puzzle que convocava una prestigiosa web de química. Es tractava de trobar la paraula anglesa de més valor construïda amb símbols químics presents a la taula de Mendelèjev. El valor s’obté sumant el número atòmic de cada element emprat i s’admeten les repeticions. Un exemple seria TIPS: Titani-Ti, Fòsfor-P i Sofre-S; 22 + 15 + 16 = 53. Quan Font em va escriure, ell havia arribat a aconseguir-ne 456 amb el mot PANAMERICANISM, però estava molt lluny dels 728 que la web anunciava com a màxima puntuació, sense revelar-ne la paraula. Doncs bé, el concurs es va fallar la setmana passada, i ningú no va poder superar els 728 punts que atorga un mot tan humil com el nom plural UNOSTENTATIOUSNESSES (manques absolutes d’ostentació), enviat simultàniament per Diem Ngan T. des de Le Mans, Vittorio M. des de Brussel·les i Florence W. des de Londres. El televisor amb pantalla de plasma anunciat per al vencedor s’ha hagut de complementar amb dos altres regals tecnològics (un ordinador i una agenda PDA) per satisfer els tres guanyadors del concurs. Jo crec que han badat, perquè el millor premi hauria estat un exemplar de La taula periòdica de Primo Levi, un llibre extraordinari de narracions lligades per la presència rellevant d’algun element químic en cada relat.
Tot i que el concurs ja ha acabat, la interfície que permetia arrossegar els símbols químics a una espècie de marcador on van computant els seus valors numèrics es manté accessible, de manera que podeu provar de superar aquest mot des del botó inferior de www.elements-of-life.org i ja veureu que no resulta gens senzill ni tan sols acostar-s’hi. El vocable guanyador, a banda de la paradoxa que genera el seu discret significat, té uns quants paranys al seu si. Comença òbviament amb la U d’Urani (92), però si després ens acollim al Nitrogen (7) i a l’Oxigen (8) per escriure les seves lletres segona i tercera —N, O— perdem pistonada. Per acomplir els objectius del joc ens hem de remetre al Nobeli (No) entre altres coses perquè el seu número atòmic és 102, molt per damunt del 15 que obtenen plegats Nitrogen i Oxigen (N, O). El mateix passa amb el dígraf SN. Presos per separat, el Sofre (S, 16) i el Nitrogen (N, 7) donen la meitat de rendiment que l’Estany (Sn, 50). Per tant, el mot guanyador UNOSTENTATIOUSNESSES ho és si té aquesta composició: Urani (U-92), Nobeli (No-102), Sofre (S-16), Tel·luri (Te-52), Nitrogen (N-7), Tàntal (Ta-73), Titani (Ti-22), Oxigen (O-8), Urani (U-92), Estany (Sn-50), Einsteni (Es-99), Sofre (X-16) i Einsteni (Es-99). Tot sumat, 728.
Font també em fa partícip d’un altre misteri elemental. Dels cent i escaig elements de la taula periòdica, l’únic que té un símbol que no es correspon amb les inicials o primeres lletres del seu nom en algun idioma modern (preferentment l’anglès) o en llatí (com ara sodi, Na —natrium—, potassi, K —kalium—) és el tungstè (W). La misteriosa doble ve baixa prové del seu origen. El tungstè fou aïllat per primer cop l’any 1783 al País Basc. L’aïllaren Fausto i Juan José Elhuyar —dos germans logronyesos— als laboratoris de l’Escuela de Minas de Bergara i ho van fer a partir del mineral wolframita. D’aquí ve el nom de wolframi. Dos anys abans, però, el suec C.W. Scheele havia predit l’existència d’aquest element i l’havia batejat “tungsten”, que en suec vol dir pedra forta. El nom suec ha fet fortuna al món anglosaxó, tot i que a Alemanya i França també s’anomena Wolframi, en consonància amb el seu símbol. Font assegura que en els propers mesos la IUPAC (International Union of Pure and Applied Chemistry) ha de decantar-se per un dels dos noms. Tungstè o wolframi, heus ací un dilema més elemental que el del Pla Ibarretxe.
dijous, 27 de gener del 2005
dijous, 20 de gener del 2005
Espeternecs
Fa un parell de setmanes les emissores públiques de ràdio Catalunya Cultura i Catalunya Música van convocar un concurs per trobar la paraula més musical. La convocatòria va tenir molt d’èxit i la llista de mots enviats pels oients va créixer d’una manera tan insospitada que al final va caldre muntar un jurat perquè decidís. L’adjectiu musical va centrar força la deliberació en qüestions fonètiques, però naturalment el substantiu era paraula i perquè una agrupació de sons ho sigui primer cal que vulgui dir alguna cosa. Per això en la tramesa dels oients la semàntica també hi tenia un paper. Després d’eliminar-ne noms propis, barbarismes i errades ortogràfiques ens vam trobar amb una llista centenària de mots presumptament musicals. N’hi havia de compostos i d’onomatopeics, com ara baliga-balaga, xino-xano, tiro-liro, zing-zing, nyigo-nyago, xiuxiueig o dringadissa. Alguns semblaven extrets d’un diccionari tècnic (amplexicaule), un anunci nadalenc (xerinola), un llibre de preescolar (picarol) o una proposta verbívora (ska-libada). En ocasions la semàntica pesava massa (simfonia), ni que fos en connivència amb la morfologia (solfa), però en general la fonètica primava (gínjol). Per apaivagar la subjectivitat de la tria Oriol Camps, present al jurat com a lingüística en cap de les emissores de la Corporació, va aportar un seguit de consideracions fonètiques sobre la musicalitat dels mots: presència de nasals (m, n), palatals (ll, x, j), sibil·lants (s, z, x), laterals (l, r) i algunes oclusives. Àlex Robles, responsable de Catalunya Música, va afegir-hi tot de matisos musicals. No va ser una tria senzilla. De sempre, una de les meves paraules preferides ha estat tarannà. Em sembla tan musical que als mots encreuats acostumo a definir-la com “manera de ser del trompetista”. Però, la veritat, des que Zapatero ha posat de moda això del talante que la trobo massa connotada, encara que hi hagi molts polítics catalans que desconeixen que talante equival a tarannà i, en traduir-ho al catalax (català lax que ara es parla), tiren pel dret i en diuen talant, com qui fa desaparèixer els arbres que no li deixen veure el bosc.
Al capdavall vam triar cinc finalistes entre una llista depuradíssima que contenia les deu paraules següents: atzagaiada, disbauxa, espeternecs, maduixa, melangia, pipiripip, somni, suau, tarannà i tiro-liro. Pipiripip, un mot palindròmic, monovocàlic i un punt infantil que designa les roselles al Bages, va ser molt comentat, però va quedar fora de la terna de candidats. Igual com la sempre inquietant atzagaiada, de qui poca gent coneix que deriva d’una mena de llança anomenada atzagaia. En tercer lloc va quedar l’adjectiu suau, probablement el mot més curt de tots els enviats, molt apreciat per la seva senzillesa i per aquesta mena de dunes vocàliques que fan dir uau. La segona posició va ser per a la disbauxa, el sentit de la qual va jugar tant a favor com en contra seu a l’hora de votar. Finalment, la paraula que els jurats vam considerar més musical és espeternecs, la tramesa de la qual comportà per a l’oient Margarida Escurriola un regal de Reis enorme en forma d’enciclopèdia de la música. Una de les curiositats d’aquests espeternecs guardonats és que no guarden cap relació amb els espetecs o sorollets que semblen designar. Els enganyosos espeternecs són moviments violents que fem amb les cames. Espeternega (o inclús espeneterga) l’infant que, en plena rebequeria, és alçat de terra per un adult. Espeternega la dona blanca quan és carregada com un sac per un fornit pèl-roja. Espeternecs són, també, les convulsives puntades de peu que etziba un personatge de Tarantino quan li disparen mentre sona una tarantel·la, i fa l’ànec estirat pel terra en ple ball de sant Vito.
Al capdavall vam triar cinc finalistes entre una llista depuradíssima que contenia les deu paraules següents: atzagaiada, disbauxa, espeternecs, maduixa, melangia, pipiripip, somni, suau, tarannà i tiro-liro. Pipiripip, un mot palindròmic, monovocàlic i un punt infantil que designa les roselles al Bages, va ser molt comentat, però va quedar fora de la terna de candidats. Igual com la sempre inquietant atzagaiada, de qui poca gent coneix que deriva d’una mena de llança anomenada atzagaia. En tercer lloc va quedar l’adjectiu suau, probablement el mot més curt de tots els enviats, molt apreciat per la seva senzillesa i per aquesta mena de dunes vocàliques que fan dir uau. La segona posició va ser per a la disbauxa, el sentit de la qual va jugar tant a favor com en contra seu a l’hora de votar. Finalment, la paraula que els jurats vam considerar més musical és espeternecs, la tramesa de la qual comportà per a l’oient Margarida Escurriola un regal de Reis enorme en forma d’enciclopèdia de la música. Una de les curiositats d’aquests espeternecs guardonats és que no guarden cap relació amb els espetecs o sorollets que semblen designar. Els enganyosos espeternecs són moviments violents que fem amb les cames. Espeternega (o inclús espeneterga) l’infant que, en plena rebequeria, és alçat de terra per un adult. Espeternega la dona blanca quan és carregada com un sac per un fornit pèl-roja. Espeternecs són, també, les convulsives puntades de peu que etziba un personatge de Tarantino quan li disparen mentre sona una tarantel·la, i fa l’ànec estirat pel terra en ple ball de sant Vito.
dijous, 13 de gener del 2005
El catarellès
El catarellès és un idiolecte sensacional que apareix a les novel·les negres de l’escriptor sicilià Andrea Camilleri, seguidor incondicional de Vázquez Montalbán i pare del comissari Salvo Montalbano. El catarellès no és un dialecte, com el sicilià que tan sovint gasta Camilleri, sinó un idiolecte, verbigràcia “el conjunt dels usos d’una llengua propi d’un parlant”. El parlant en qüestió és l’ajudant de Montalbano. Es diu Catarella i parla catarellès. Si més no, l’escriptor i crucigramista Pau Vidal ho tradueix així a l’última novel·la de Camilleri que ha sortit en català —Un gir decisiu— en provar de retenir el nom propi de Sozio Melato, “fàcilment traduïble en catarellès per Ponzio Pilato”. I és que una de les especialitats d’aquest benaventurat funcionari policial és cometre al·lolàlia amb els noms propis, és a dir, prendre’n l’un per l’altre. Les oscil·lacions onomàstiques, sumades a d’altres vacil·lacions, generen una manera de dir única i probablement irrepetible. Poques pàgines després Catarella assegura: “Ha trucat en Ponzio Pilato novament altre cop! Jo li he dit tal com vostè m’ha dit que digués, que vostè tenia remunió amb el senyor Caifàs i el senyor Sanedrí, però no s’ha donat per adonat i m’ha dit així mateix que li digués de dir-li que li vol dir una cosa”. Quan el lector topa amb un personatge que parla així, o el troba insofrible o inoblidable, moltes vegades per culpa de minúsculs detalls. En el nostre cas, les traduccions catalanes del verbívor Pau Vidal fan que la balança es decanti cap a l’aclamació. Bravo! Camilleri aposta per un idiolecte de tanoca embarbussat que té la virtut de fer-nos sentir superiors i, per tant, condescendents. Per això riem com el beneit que tots portem dintre.
Tres dels trets característics del catarellès són el pleonasme, els falsos derivats i els neologismes per la via del nyap. Vidal broda aquests primers —remunió, menstre— en la llengua de Pich i Pon (i de Clos). En una altra de les novel·les traduïdes al català per Vidal —L’excursió a Tíndari— Catarella demana disculpes per una intrupció, s’escandalitza en trobar un profitlacti al terra o fa anar de corcoll el comissari quan diu que vol carregar una fotografia a l’ordinador amb l’escarni, és a dir escarnejant-la. A banda, Catarella tria sempre la derivació que no toca i té una curiosa manera d’emfasitzar: “menstre, hi ha un telefonador que vol parlar amb vostè personalment en persona”. El pleonasme adverbial és, de fet, la gran especialitat de la casa. Catarella és l’encarregat de rebre i transmetre les trucades adreçades a l’inspector, de manera que es passa les novel·les dient que algú vol veure Salvo personalment en persona. Els adverbis en –ment, tanmateix, no són l’única via catarellesa d’accés al fascinant món del pleonasme. Tres exemples extrets d’Un gir decisiu bastaran per comprovar que cada cop que Catarella obre la boca supera el seu rècord anterior: “Diu que el seu nom d’ell mateix no el diu”, “¿Vol dir que no és possible cap possibilitat?” i “No hi ha ningú ni cap persona que s’assembli d’assemblança al mort nedador”.
El pleonasme és un estilema poc explotat que Camilleri usa amb murrieria en boca del seu inoblidable secundari. Hi ha pleonasmes provinents de la ignorància d’antics conqueridors altius. Aran, per exemple, vol dir vall en basc, de manera que la Val d’Aran és la vall de la vall. Durant el franquisme el rètol “Alto del Ordal” era triplement alt en: espanyol (alto), occità (or) i català (dalt). Fins i tot hi ha pleonasmes de classe. Quan algú posa cara de saberut i diu que tal cosa és un “exemple paradigmàtic” en comet un. En catarellès, però, el pleonasme és norma de vida i ningú no l’entendria en persona si no fos també personalment.
Tres dels trets característics del catarellès són el pleonasme, els falsos derivats i els neologismes per la via del nyap. Vidal broda aquests primers —remunió, menstre— en la llengua de Pich i Pon (i de Clos). En una altra de les novel·les traduïdes al català per Vidal —L’excursió a Tíndari— Catarella demana disculpes per una intrupció, s’escandalitza en trobar un profitlacti al terra o fa anar de corcoll el comissari quan diu que vol carregar una fotografia a l’ordinador amb l’escarni, és a dir escarnejant-la. A banda, Catarella tria sempre la derivació que no toca i té una curiosa manera d’emfasitzar: “menstre, hi ha un telefonador que vol parlar amb vostè personalment en persona”. El pleonasme adverbial és, de fet, la gran especialitat de la casa. Catarella és l’encarregat de rebre i transmetre les trucades adreçades a l’inspector, de manera que es passa les novel·les dient que algú vol veure Salvo personalment en persona. Els adverbis en –ment, tanmateix, no són l’única via catarellesa d’accés al fascinant món del pleonasme. Tres exemples extrets d’Un gir decisiu bastaran per comprovar que cada cop que Catarella obre la boca supera el seu rècord anterior: “Diu que el seu nom d’ell mateix no el diu”, “¿Vol dir que no és possible cap possibilitat?” i “No hi ha ningú ni cap persona que s’assembli d’assemblança al mort nedador”.
El pleonasme és un estilema poc explotat que Camilleri usa amb murrieria en boca del seu inoblidable secundari. Hi ha pleonasmes provinents de la ignorància d’antics conqueridors altius. Aran, per exemple, vol dir vall en basc, de manera que la Val d’Aran és la vall de la vall. Durant el franquisme el rètol “Alto del Ordal” era triplement alt en: espanyol (alto), occità (or) i català (dalt). Fins i tot hi ha pleonasmes de classe. Quan algú posa cara de saberut i diu que tal cosa és un “exemple paradigmàtic” en comet un. En catarellès, però, el pleonasme és norma de vida i ningú no l’entendria en persona si no fos també personalment.
dijous, 6 de gener del 2005
Epifania del traductor
Hi ha moltes hipòtesis sobre els noms dels tres homes savis que, segons el relat bíblic, avui dipositen ses ofrenes a cal fuster on hi ha novetat. Personalment, estic convençut que els noms reals d’aitals éssers reials no són Melcior, Gaspar i Baltasar sinó Groucho, Chico i Harpo. Durant els últims mesos he retrobat el plaer de trasllada la verborreica llengua marxiana al català. Ja ho havia fet quinze anys enrere amb els guions radiofònics que després es van dir Groucho i Chico, advocats (1989) i també amb un llibre curiós que en versió catalana es diu Memòries d’un amant sarnós (1989). En versió catalana també es pot trobar el clàssic Groucho i jo (1990) en excel·lent traducció de Mònica Martin, i d’aquí a poques setmanes sortirà un recull anomenat Groucho Marx fa l’article que conté totes les columnes i cartes que Groucho va escriure per a publicacions tan diverses com el New Yorker o el Variety. Com sempre, traduir els jocs de paraules constants de Marx vol dir moure’s en la finíssima llenca de terreny que separa la traducció de la traïció. L’enginy verbal és una part indestriable del discurs marxià, de manera que cada joc de paraules demana un tractament que reprodueixi al màxim l’efecte que causa entre els lectors de la seva versió original.
En aquestes condicions, traduir s’assembla molt a passejar per un camp de mines equipats amb un detector d’enginyositats que ens permeti localitzar expressions que semblen intraduïbles. Un cop localitzades cal desactivar-lne el perill mitjançant el distret mètode de fer-les esclatar controladament. Com que el moviment es demostra caminant, serà millor que reprodueixi un dels exemples més radicals de la lluita ferotge contra la intraduïbilitat. És un joc de paraules extrem que figura en un article publicat per Groucho Marx a Collier’s el 20/12/1930 amb el títol “My poor wife” (la meva pobra dona) i que he reproduït en un text de justificació sobre les opcions de traducció escollides.
El considero extrem perquè s’hi explica el procés de creació d’un gag, de manera que l’ocurrència esdevé doblement central. Groucho parla d’un cavall que va guanyar el Derby de Kentucky sota la pluja i assegura que els diaris de l’endemà el van qualificar de bon mudder (fanguista, que se’n surt corrent sobre fang). Llavors el veritable rei de la verbositat dispara el seu gag: And I said, “And does the mudder eat his fodder?” (i jo dic: “I el fanguista es menja el seu pinso?”). Sembla una pregunta completament absurda, però els comensals de Groucho la troben divertidíssima, perquè en anglès el neologisme periodístic del fanguista (mudder) sona igual que mother (mare) i la mateixa proximitat homofònica es repeteix entre fodder (pinso) i father (pare). La força del gag, doncs, recolza en la versió antropofàgica de la pregunta: “I la mare es menja el seu pare?”. Som davant l’estranyament habitual que provoca l’humor.
Davant d’un text així el traductor té tres alternatives: traduir-lo literalment amb l’esperança que el lector creurà, avergonyit, que no l’entén perquè li manca sentit de l’humor, buscar de reproduir el gag mitjançant altres associacions verbals en la llengua d’arribada o fugir. El traductor verbívor ha de triar, per força, la segona: “…els diaris van explicar que havia fet sol tota l’última recta mentre queia un gran aiguat i se’m va acudir preguntar: Però en què quedem, a l’última recta plovia o feia sol?”
En aquestes condicions, traduir s’assembla molt a passejar per un camp de mines equipats amb un detector d’enginyositats que ens permeti localitzar expressions que semblen intraduïbles. Un cop localitzades cal desactivar-lne el perill mitjançant el distret mètode de fer-les esclatar controladament. Com que el moviment es demostra caminant, serà millor que reprodueixi un dels exemples més radicals de la lluita ferotge contra la intraduïbilitat. És un joc de paraules extrem que figura en un article publicat per Groucho Marx a Collier’s el 20/12/1930 amb el títol “My poor wife” (la meva pobra dona) i que he reproduït en un text de justificació sobre les opcions de traducció escollides.
El considero extrem perquè s’hi explica el procés de creació d’un gag, de manera que l’ocurrència esdevé doblement central. Groucho parla d’un cavall que va guanyar el Derby de Kentucky sota la pluja i assegura que els diaris de l’endemà el van qualificar de bon mudder (fanguista, que se’n surt corrent sobre fang). Llavors el veritable rei de la verbositat dispara el seu gag: And I said, “And does the mudder eat his fodder?” (i jo dic: “I el fanguista es menja el seu pinso?”). Sembla una pregunta completament absurda, però els comensals de Groucho la troben divertidíssima, perquè en anglès el neologisme periodístic del fanguista (mudder) sona igual que mother (mare) i la mateixa proximitat homofònica es repeteix entre fodder (pinso) i father (pare). La força del gag, doncs, recolza en la versió antropofàgica de la pregunta: “I la mare es menja el seu pare?”. Som davant l’estranyament habitual que provoca l’humor.
Davant d’un text així el traductor té tres alternatives: traduir-lo literalment amb l’esperança que el lector creurà, avergonyit, que no l’entén perquè li manca sentit de l’humor, buscar de reproduir el gag mitjançant altres associacions verbals en la llengua d’arribada o fugir. El traductor verbívor ha de triar, per força, la segona: “…els diaris van explicar que havia fet sol tota l’última recta mentre queia un gran aiguat i se’m va acudir preguntar: Però en què quedem, a l’última recta plovia o feia sol?”
dijous, 30 de desembre del 2004
La deriva dels sentits
Fa unes setmanes reproduïa aquí mateix la descoratjada perplexitat d’un veterà restaurador català que s’havia passat tres dècades a Itàlia restaurant obres d’art antigues. L’home acabava de tornar i s’havia fet imprimir unes targetes professionals per continuar exercint aquí el seu ofici. En llegir-hi restaurador, tothom li preguntava pel nom del restaurant o pel tipus de cuina que feia. El pessimisme el tenia aclaparat. És obvi que en els últims temps els cuiners s’han apropiat del rètol restaurador de mala manera, fins al punt que el nostre restaurador de tota la vida els acusava de caníbals. Ponderant, a Lleida, la qüestió del canibalisme amb l’admirat Josep Murgades vam convenir que potser era una denominació excessiva per a un fenomen tan corrent. La deriva dels sentits pot canviar el significat principal de les paraules, però el llenguatge és només un reflex de l’evolució social. I tanmateix, el clam del restaurador restaurat ha fet efecte entre els lectors de l’AVUI, alguns dels quals ja s’han afanyat a trobar altres exemples de canibalisme verbal o, com ho rebateja Eva Salas, de fagocitosi.
Víctor de Mas, per exemple, escriu per explicar un cas que el té ben capficat —el de la paraula perduda—: “La meva mare no té cap dubte del seu significat i la meva filla tampoc; però estic segur que no parlen del mateix”. De Mas diu que una expressió del tipus T'enviaré una perduda aixeca unes expectatives lúbriques que no es corresponen amb el soroll irritant del mòbil. És clar que hi ha casos més extrems: “La més bèstia de totes és la que diu Fes-me una perduda; jo sempre espero que l'altre digui: Sí, i et posaré un piset i et tractaré com una reina". La troballa caníbal de les noves perdudes de Mas contrasta amb la més òbvia que envia el biòleg Jordi Lalueza-Fox —mòbil—: “Abans els mòbils eren aquells enginyosos artilugis que es penjaven a les habitacions dels infants perquè els agités l'aire, i ara són una altra cosa, tot i que els missatges que emeten també van per l'aire.” Certament, en cosa de pocs anys el mot mòbil ha estat colonitzat pels telèfons que en d’altres indrets han ocupat la llar de l’adjectiu cel·lular. De manera que ara és factible regalar dos mòbils als nebots sense repetir regal: un quan encara són bebès i l’altre a l’entrada de la temible adolescència. Naturalment, la majoria d’exemples que han arribat pertanyen a l’àmbit tecnològic. La deriva dels sentits dels termes contaminats per la informàtica és notable. Josep Maria Vigatà, entre d’altres, destaca que fa uns anys quan algú es penjava te l’imaginaves col·locat pels efluvis de la marihuana, mentre que ara qualsevol cosa que es penja simplement deixa de funcionar.
De tots els correus rebuts, però, el més interessant és un correu postal (una carta, que en dèiem abans) del restaurador Martí Cos Burch, de Barcelona. Cos n’està fins al cap que la gent parli amb els peus de la correcció política, i atribueix la invasió nominal que pateix el seu gremi a aquest mateix tarannà. Segons Cos, dir restauradors a la gent que treballa als fogons és un genèric erroni, atès que els correspondria el de restauranters. Cos ho té clar: “Restaurador sóc jo; reparo o restauro, transformo obres antigues o modernes en peces de bon veure, converteixo allò que està malmés o destrossat en una peça gairebé nova. Jo sóc restaurador. Els dels restaurants són restauranters”. Restaurem-nos plegats, doncs, que al restaurant la gent s’entén.
Víctor de Mas, per exemple, escriu per explicar un cas que el té ben capficat —el de la paraula perduda—: “La meva mare no té cap dubte del seu significat i la meva filla tampoc; però estic segur que no parlen del mateix”. De Mas diu que una expressió del tipus T'enviaré una perduda aixeca unes expectatives lúbriques que no es corresponen amb el soroll irritant del mòbil. És clar que hi ha casos més extrems: “La més bèstia de totes és la que diu Fes-me una perduda; jo sempre espero que l'altre digui: Sí, i et posaré un piset i et tractaré com una reina". La troballa caníbal de les noves perdudes de Mas contrasta amb la més òbvia que envia el biòleg Jordi Lalueza-Fox —mòbil—: “Abans els mòbils eren aquells enginyosos artilugis que es penjaven a les habitacions dels infants perquè els agités l'aire, i ara són una altra cosa, tot i que els missatges que emeten també van per l'aire.” Certament, en cosa de pocs anys el mot mòbil ha estat colonitzat pels telèfons que en d’altres indrets han ocupat la llar de l’adjectiu cel·lular. De manera que ara és factible regalar dos mòbils als nebots sense repetir regal: un quan encara són bebès i l’altre a l’entrada de la temible adolescència. Naturalment, la majoria d’exemples que han arribat pertanyen a l’àmbit tecnològic. La deriva dels sentits dels termes contaminats per la informàtica és notable. Josep Maria Vigatà, entre d’altres, destaca que fa uns anys quan algú es penjava te l’imaginaves col·locat pels efluvis de la marihuana, mentre que ara qualsevol cosa que es penja simplement deixa de funcionar.
De tots els correus rebuts, però, el més interessant és un correu postal (una carta, que en dèiem abans) del restaurador Martí Cos Burch, de Barcelona. Cos n’està fins al cap que la gent parli amb els peus de la correcció política, i atribueix la invasió nominal que pateix el seu gremi a aquest mateix tarannà. Segons Cos, dir restauradors a la gent que treballa als fogons és un genèric erroni, atès que els correspondria el de restauranters. Cos ho té clar: “Restaurador sóc jo; reparo o restauro, transformo obres antigues o modernes en peces de bon veure, converteixo allò que està malmés o destrossat en una peça gairebé nova. Jo sóc restaurador. Els dels restaurants són restauranters”. Restaurem-nos plegats, doncs, que al restaurant la gent s’entén.
dijous, 23 de desembre del 2004
Vertebral columna la
El flamant guanyador del premi Sant Jordi de novel·la, Emili Rosales, va declarar que se sentia molt honorat de figurar al palmarés d’un premi que constituïa “la columna vertebral de la novel·la catalana”. La seva és una opinió sensata, però tenyida d’eufòria, com ho solen ser les que s’emeten després de rebre un guardó d’aquesta magnitud. Segurament tindria més sentit si la meritocràcia i la literatura tinguessin una relació més estreta. I no. El model cultural del que provenen els premis literaris a obra inèdita ha canviat molt des que l’any 1960 Enric Massó va guanyar el primer premi Sant Jordi amb Viure no és fàcil. En canvi, els premis literaris romanen inalterables. Una anàlisi rigorosa de les 43 novel·les premiades en les 45 edicions d’aquest certamen permet posar en dubte la legítima opinió de Rosales. Malauradament, un bon nombre de novel·les premiades han caigut en l’oblit i també són freqüents els casos d’autors guardonats que, abans o després, han publicat altres novel·les més remarcables. Per posar només dos exemples: ¿és L’enquesta del canal quatre la novel·la d’en Tísner que posaríem en aquesta teòrica columna vertebral, abans que Paraules d’Opoton el Vell o Les dues funcions del circ? ¿Passaria per davant de La plaça del Diamant o de Mirall trencat la novel·la premiada de Mercè Rodoreda El carrer de les Camèlies? Fa de mal dir, entre altres coses perquè la literatura no es pot quantificar com les curses de cavalls o les audiències televisives. I aquesta constatació, justament, és un argument que més aviat contradiu l’esperit de premis literaris, llistes i cànons.
Sigui com sigui, la història d’aquest premi ha donat grandíssimes novel·les a una literatura com la nostra que, dècades abans, havia estat acusada de no produir-ne. Només per això la columna vertebral a la qual al·ludia Rosales mereix un respecte com el que sent l’ateu que un cap de setmana decideix tastar l’agnosticisme. Quan els organitzadors de la Nit de Santa Llúcia em van demanar un text breu sobre el premi vaig pensar que una bona manera de retre’ls homenatge fóra adoptar una estratègia d’agitació. El text, escrit perquè Santa Llúcia ens conservi l’oïda i llegit per l’excel·lent tàndem Pedrals & Escoffet, conté els títols de totes les novel·les guardonades fins a l’any passat amb el premi Sant Jordi. Totes llevat d’una. Són, per tant, 41 títols de 44 edicions, amb 2 deserts i l’enigmàtica novel·la absent:
“L’enquesta del canal quatre feta al carrer de les Camèlies a 39 a l’ombra reflecteix que, fora del temps de les cireres, a les primaveres i les tardors l’ombra de l’atzavara tapa la meitat de l’ànima de la salvatge de les cames de seda sota la teranyina d’una línia trencada pel sol de tarda. Els colors de l’aigua es reflecteixen a l’Atles furtiu que conserva la senyora al purgatori de la biblioteca, sota la pols, just entre l’evangeli gris i el llibre de les mosques. Au, fes memòria, Bel: són els fantasmes del Trianon els que fan créixer el misteri de Berlín al coll de Serps, mentre un pinyol tot salivat pren posicions sota el retrat de Carme en penombra per presenciar l’espectacle d’un home qualsevol anomenat Christian que busca un lloc entre els morts. La visita a l’últim replà no implica pas la derrota. Viure no és fàcil, certament, però morir quan cal et permet dir: al meu cap una llosa que és un regne per a mi. No miris enrere que encara t’engegaré al Quincorn i només som a Badalona. Justament aquesta nit farem balanç fins a la matinada. I, un cop vistos els premiats, el resultat serà inequívoc: catalans, no només vencerem sinó que convencerem, i en acabat, encara ens daran les gràcies per la propina”.
Jo demanava que qui descobrís la novel·la absent ho propagués i em consta que Francesc Parcerisas ho va endevinar a la primera.
Sigui com sigui, la història d’aquest premi ha donat grandíssimes novel·les a una literatura com la nostra que, dècades abans, havia estat acusada de no produir-ne. Només per això la columna vertebral a la qual al·ludia Rosales mereix un respecte com el que sent l’ateu que un cap de setmana decideix tastar l’agnosticisme. Quan els organitzadors de la Nit de Santa Llúcia em van demanar un text breu sobre el premi vaig pensar que una bona manera de retre’ls homenatge fóra adoptar una estratègia d’agitació. El text, escrit perquè Santa Llúcia ens conservi l’oïda i llegit per l’excel·lent tàndem Pedrals & Escoffet, conté els títols de totes les novel·les guardonades fins a l’any passat amb el premi Sant Jordi. Totes llevat d’una. Són, per tant, 41 títols de 44 edicions, amb 2 deserts i l’enigmàtica novel·la absent:
“L’enquesta del canal quatre feta al carrer de les Camèlies a 39 a l’ombra reflecteix que, fora del temps de les cireres, a les primaveres i les tardors l’ombra de l’atzavara tapa la meitat de l’ànima de la salvatge de les cames de seda sota la teranyina d’una línia trencada pel sol de tarda. Els colors de l’aigua es reflecteixen a l’Atles furtiu que conserva la senyora al purgatori de la biblioteca, sota la pols, just entre l’evangeli gris i el llibre de les mosques. Au, fes memòria, Bel: són els fantasmes del Trianon els que fan créixer el misteri de Berlín al coll de Serps, mentre un pinyol tot salivat pren posicions sota el retrat de Carme en penombra per presenciar l’espectacle d’un home qualsevol anomenat Christian que busca un lloc entre els morts. La visita a l’últim replà no implica pas la derrota. Viure no és fàcil, certament, però morir quan cal et permet dir: al meu cap una llosa que és un regne per a mi. No miris enrere que encara t’engegaré al Quincorn i només som a Badalona. Justament aquesta nit farem balanç fins a la matinada. I, un cop vistos els premiats, el resultat serà inequívoc: catalans, no només vencerem sinó que convencerem, i en acabat, encara ens daran les gràcies per la propina”.
Jo demanava que qui descobrís la novel·la absent ho propagués i em consta que Francesc Parcerisas ho va endevinar a la primera.
dijous, 16 de desembre del 2004
Ubert I, rei dels mots
L’ortografia és el malson dels mediocres i el refugi dels covards. Deixar anar a temps una bona falta d’ortografia pot ser com alliberar un pet ben sorollós en una recepció oficial, però viure obsedits pel decasíl·lab dissabte de sobte vaig tenir un dubte és la demostració palpable que mai no tindrem res a dir. Tard o d’hora, tothom comet alguna falta d’ortografia. Una be que no ens ve, un accent que s’esmuny o la muda de torn que juga a fer d’hac invisible. En cometen els periodistes culturals, els arquitectes i les psicòlogues de l’escola. En cometen bisbes i militars, estudiants, professors universitaris i bidells. Fins i tot en cometen els autors més excelsos en llur turmentada excelsitud. Provin de passar-se un dia per l’Avui amb un pernil sota el braç a veure si els responsables d’edició els ensenyen de quina manera arriben escrits alguns dels articles. Se’n farien creus. Fa una pila d’anys, Modest Prats va escriure un conte excepcional —“Rigorosament literal”— que narrava de forma insuperable l’aflicció que sentia un pobre corrector editorial quan de sobte es veia incapaç d’imaginar com s’escrivien algunes de les paraules que sentia. Ara l’escriptor i guionista Enric Gomà ha tingut la gosadia de publicar un llibre que recull moltes errades ortogràfiques pescades en rètols públics: Ubert tot l’any (Ara llibres). És un llibre extraordinari per tantes raons que no hi cabran totes.
D’entrada, els exemples reals que recull estan molt ben trobats. Tots són de l’àmbit públic, que és aquell territori de la realitat en el qual Aznar no parla català. Per al propòsit del seu llibre, Gomà allibera la intimitat de la convenció ortogràfica. Fa bé. Els rètols errats —El Recó, Formatges manxegs, Moltes merçès, Instal·lacions Ribas Cal·lefaccions— permeten que un observador atent extregui conclusions prou reveladores. Però per ben trobats que estiguin els exemples, per se no serien gens espectaculars. En canvi, els comentaris que susciten són molt interessants i amens. Per això Ubert tot l’any no és un llibre espectacular. És un llibre extraordinari que oxigena els neguits lingüístics del ciutadà comú sense fer-ne (només) espectacle. Cal llegir-lo de dalt a baix, tot seguit, prenent aire a cada secció si volem aguantar-nos el riure. L’estratègia irònica de Gomà li permet prendre distància i eludir la perillosa temptació policial inherent a la correcció ortogràfica. Una temptació ben present en l’inesperat èxit editorial anglòfon de la lingüista Lynn Truss —Eats, shoots & leaves (Profile Books, 2003)— que precisament proposa aplicar la ja famosa “tolerància zero” als afers ortogràfics en l’àmbit de la puntuació.
Gomà va molt més enllà que l’anglesa. Utilitza les seves armes de guionista per crear situacions surrealistes que transformen la lectura en un trajecte deliciós. Fa de la llengua personatge de ficció. Ens delecta sense preocupar-se gaire de si serem capaços d’instruir-nos, però sempre sap de quin bàndol està. No li cal apel·lar, com feia Truss amb posat d’institutriu, als més baixos instints de la supèrbia que sempre atorga el coneixement. Gomà és més humil i el seu, un llibre més popular. Si rere les paraules de Truss hi albirem classes particulars en luxoses mansions victorianes, rere les de Gomà hi apareix el món dels ateneus catalanistes. De Truss sospitem que no sap riure’s d’ella mateixa. De Gomà no. Ens ho demostra moltes vegades. Des de la tria majestàtica de la primera persona del plural fins a la crònica de la lectura-traducció, en dues sessions en veu alta, del llibre de Lynn Truss que li va fer el seu amic Matthew Tree. Si coneixeu algú amb un mínim de sensibilitat lingüística, regaleu-li aquest llibre. Aquest Nadal, més enllà dels reis Melcior, Gaspar i Baltasar, ha nascut Ubert I, rei dels mots.
D’entrada, els exemples reals que recull estan molt ben trobats. Tots són de l’àmbit públic, que és aquell territori de la realitat en el qual Aznar no parla català. Per al propòsit del seu llibre, Gomà allibera la intimitat de la convenció ortogràfica. Fa bé. Els rètols errats —El Recó, Formatges manxegs, Moltes merçès, Instal·lacions Ribas Cal·lefaccions— permeten que un observador atent extregui conclusions prou reveladores. Però per ben trobats que estiguin els exemples, per se no serien gens espectaculars. En canvi, els comentaris que susciten són molt interessants i amens. Per això Ubert tot l’any no és un llibre espectacular. És un llibre extraordinari que oxigena els neguits lingüístics del ciutadà comú sense fer-ne (només) espectacle. Cal llegir-lo de dalt a baix, tot seguit, prenent aire a cada secció si volem aguantar-nos el riure. L’estratègia irònica de Gomà li permet prendre distància i eludir la perillosa temptació policial inherent a la correcció ortogràfica. Una temptació ben present en l’inesperat èxit editorial anglòfon de la lingüista Lynn Truss —Eats, shoots & leaves (Profile Books, 2003)— que precisament proposa aplicar la ja famosa “tolerància zero” als afers ortogràfics en l’àmbit de la puntuació.
Gomà va molt més enllà que l’anglesa. Utilitza les seves armes de guionista per crear situacions surrealistes que transformen la lectura en un trajecte deliciós. Fa de la llengua personatge de ficció. Ens delecta sense preocupar-se gaire de si serem capaços d’instruir-nos, però sempre sap de quin bàndol està. No li cal apel·lar, com feia Truss amb posat d’institutriu, als més baixos instints de la supèrbia que sempre atorga el coneixement. Gomà és més humil i el seu, un llibre més popular. Si rere les paraules de Truss hi albirem classes particulars en luxoses mansions victorianes, rere les de Gomà hi apareix el món dels ateneus catalanistes. De Truss sospitem que no sap riure’s d’ella mateixa. De Gomà no. Ens ho demostra moltes vegades. Des de la tria majestàtica de la primera persona del plural fins a la crònica de la lectura-traducció, en dues sessions en veu alta, del llibre de Lynn Truss que li va fer el seu amic Matthew Tree. Si coneixeu algú amb un mínim de sensibilitat lingüística, regaleu-li aquest llibre. Aquest Nadal, més enllà dels reis Melcior, Gaspar i Baltasar, ha nascut Ubert I, rei dels mots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)