diumenge, 27 d’agost del 1989

Anagrames nostrats

Hem parlat de significats exemples d'anagrames amb un lloc a la història i també d'un enigmàtic anagramista català anomenat Ernest Gil i Varela. Però el nostre àmbit cultural ha estat testimoni d'altres exemples interessants d'anagrama. D'una banda cal destacar-ne un de preciós que frega el llindar de la màgia de l'art. El poeta francès André Breton, pare espiritual del surrealisme, batejà Salvador Dalí amb l'escaient anagrama "Avida Dollars", que féu fortuna arreu. Potser es tracta de l'anagrama nominal més divulgat, sobretot arran de la recent mort del polèmic artista empordanès. Des d'aquestes ratlles, modestament, en sorgeix un de bessó en català, que vindria a descriure de manera bastant precisa les darreries del genial pintor. Salvador Dalí, "vida llardosa".
L'anagrama ha estat també recurs utilitzat tot sovint pels elaboradors de pseudònims encobridors. Fa poc, en una llarga entrevista, en Jaume Vidal i Alcover afirmava tenir inventariats els pseudònims que en Llorenç Vilallonga feia servir quan escrivia tot sol gairebé la totalitat de la revista "Brisas". Ben segur que una anàlisi minuciosa de la llista ens dotaria de nou material anagramàtic.
Però el més divertit de l'anagrama nominal és que, en ocasions, la seva relació amb l'usuari del nom anagramitzat ultrapassa la simple casualitat i entra de ple en el camp de la màgia. Per exemple, si ens posem a jugar amb el cognom d'un il.lustre col.laborador d'aquest diari, en Josep Maria Espinàs, observarem esmaperduts que Espinàs és anagrama perfecte de "Sapiens". O bé, si ens movem a l'àmbit esportiu, que del nom complet de l'entrenador del Barça de bàsquet, l'Aíto García Reneses, en podem extreure un tímid agraïment per les alegries rebudes la temporada passada: "Gràcies, toia serena".
Encara que, si ens hi posem, d'anagrames se'n poden fer fins i tot d'onomàstics. Regalar anagrames de sant o d'aniversari, per exemple, no hauria de resultar més estrany que fer l'emprenyadora dècima de Nadal. Si et dius Mercè, ¿no agrairàs més una tarja d'estètica impecable amb un anagrama guixat al mig que digui "Crème", abans que un detallet tristament pensat per sortir de mals passos així pel creatiu d'una petita o mitjana empresa d'objectes de regal? Si et dius Montse, "nom tes". Si Laura, "l'aura". Potser les Martes resulten les més polisèmiques, trapelles i revolucionàries: "Marta trama matar Marat!".
Perquè d'anagrames n'hi ha de moltes menes. Com per exemple els toponímics. Al cant VII del Canigó, Jacint Verdaguer fa un poema anomenat "Noguera i Garona" que conté uns versos manllevats d'un adagi tradicional aranès. Els versos de Mossèn Cinto fan: "Noguera per Alòs/tot joguinós,/Garona per Aran/tot rondinant". L'adagi aranès del qual provenen és idèntic: "Garoune per Aràn, bramàn. Noguera per Luz, tot duz". Els glossadors de la poesia verdagueriana i els amants de trobar significats ocults a les coincidències d'arrel ligüística sempre s'han fet una pregunta sense resposta carregada de bones intencions de germanor: ¿serà per escaiença que el nom de Garona -Garoune- sia anagrama del de la Noguera?

diumenge, 20 d’agost del 1989

L'anagrama

Acabàvem l'article anterior amb un enigma dels anomenats sibil.lins: "tinc nou lletres i quatre síl.labes, entén-me. Quan sàpiques qui sóc ja seràs un iniciat en la divina saviesa que continc". Un alquimista del segle VII, anomenat Estèfan, fou qui el reproduí en creure joiós que contenia una significació relacionada amb l'alquímia. Cardau al segle XVI i Leibnitz al XVII van proposar diverses solucions. La més acceptada és el mot ARSENICON, però la saviesa divina no sorgeix per enlloc. La màgia dels enigmes és manta vegades equiparable a la de l'amor, sempre apassionant i irresoluble.
I justament un tipus d'enigma que ha anat històricament de bracet de l'amor és l'anagrama, pràctica habitual entre els amants clandestins per amagar la seva identitat (recordem la Belisa de Lope de Vega, que ocultava la seva aimada Isabel). D'origen antiquíssim, la paternitat de l'anagrama ha estat atribuïda a l'alexandrí Licofront (280 aC), de qui es recullen "APO MELITOS" (que ve de la mel) a partir del nom grec de PTOLEMAIOS (Ptolomeu) o "ION ERAS" (violenta de Juno), a partir del nom de la reina ARSINOE. Els anagramistes s'han escarrassat des de sempre a trobar un significat nou a un mot, nom o frase capgirant l'ordre de les lletres que el formen. Ja el Themura, tercer llibre cabalístic, sembla destinat a donar regles per elaborar anagrames i buscar en les paraules sentits profètics que teòricament porten implícits.
Però tampoc no cal anar a les catacumbes de la cultura, perquè els anagrames nominals han estat força populars; la seva llarga tradició prové, com s'ha vist, dels origens, i té una certa lògica pel principi d'atracció/repulsió amb el poder. Igual com els poetes han creat el panegíric i la sàtira o els pintors s'han debatut entre el retrat i la caricatura, els enigmistes, des de sempre, han utilitzat l'anagrama per personalitzar la seva feina. Així, per exemple, a la Itàlia de Victor Manuel II es donà una fantàstica confrontació política per la via de l'anagrama: a partir de les lletres del nom complet "Vittorio Emanuele Secondo" els partidaris cridaven que "Roma ti vuole e Dio consente" i els adversaris responien que "né Dio né Roma te vuole costì". És clar que això passava al país pare de l'Enigmística, capaç d'organitzar a tombants del segle XX un concurs internacional d'anagrames elegíacs per commemorar la mort del genial Verdi, concurs guanyat per l'anglès Lodi, el qual a partir de "Maestro Giuseppe Verdi" elaborà l'anagrama "di vigor perpetua messe". També és destacable un anagrama francès que vindria a ser una mena de precursor de l'anagrama negre. A partir del nom del fanàtic assassí d'Enric III, "frère Jacques Clément", van crear un anagrama al.lusiu al crim comès i el posaren en boca del criminal: "c'est l'enfer qui m'a créé". Les morts de Lincoln, Trotski, Companys, Gandhi, Kennedy, Palme o Lennon podrien ser un bon camp de treball per al desenvolupament d'aquest nou gènere, l'anagrama negre.
És clar que no cal transcendentalitzar el valor de veritat del que no va més enllà d'una simple combinatòria de lletres. L'anagrama pot ser festiu, pragmàticament útil i sobretot divertit. A la nostra cultura, encara poc avesada a aquestes transgressions, funciona des de fa més de set anys una secció fixa a la darrera pàgina de "Serra d'Or" des d'on un enigmista català anomenat Ernest Gil i Varela fa un joc anomenat "Targeta de Visita" que consisteix justament a esbrinar la identitat exacta d'un personatge ocult de qui es dóna un nom fals anagramàtic i unes dades d'ajut. El joc és força popular. Té els seus seguidors habituals que mensualment participen en un concurs i fins i tot ha creat escola entre joves enigmistes com en Tortadès. El que potser no és tan conegut és que "Ernest Gil i Varela" és justament la targeta de visita anagramàtica del seu autèntic creador.

diumenge, 13 d’agost del 1989

A redós de l'Esfinx

Tothom relaciona els enigmes amb aquell ingenu desfici infantil per fer descobriments cada vegada més importants que ens portin a la possessió de la veritat. Però la veritat és una magnitud fugissera i trencadissa. El cert és que els enigmes són representants d'una paradoxa monumental: una part de la humanitat s'entesta a descobrir el que una altra part ha convertit en ocult. I d'aquesta manera neix l'enigmística, el noble art de jugar amb els mots i les imatges que contenen informació oculta en el seu missatge; una obscura informació que necessita ser descodificada d'una manera especial per poder sortir a la llum. De fet, l'enigmística és present d'una manera implícita en tots els actes de la nostra vida perquè la civilització que compartim és un enigma enorme en procés de desxiframent constant des de perspectives històriques, antropològiques, arqueològiques...
Però els enigmes expressament elaborats per enigmògrafs són molt més divertits, fins i tot quan han estat elaborats amb finalitats allunyades del ludisme, com podria ser el cas de la Càbala. La terminologia italiana sistematitza la major part d'enigmes sota dos epígrafs: l'enigmografia poètica o literària (que conté els enigmes clàssics, logogrifs, xarades, endevinalles, anagrames, palíndroms, encreuats i altres jocs de graella) i l'enigmografia gràfica o figurada (que conté bàsicament els jeroglífics però també totes les varietats de criptogrames i imatges manipulades). Fins i tot es podria parlar de literatura enigmística, amb dos grans corrents; primer els formalistes fascinats pel llenguatge (com el Cabrera Infante de Tres tristes tigres o els Pérec, Queneau, Calvino de La Bibliothèque Oulipienne) i després, evidentment, els especialistes de la novel.la de misteri (des del mestre Poe a P.D. James, passant per Connan Doyle o Agatha Christie).
D'entre els enigmes clàssics més coneguts, hi ha el de l'Esfinx, que va resoldre Edip en respondre que l'animal que camina a quatre potes durant la infància, a dues durant la maduresa i a tres en la senectud és l'home. Conta el mite que la resolució d'aquest famós enigma significà el final de la monstruosa Esfinx, salvà la vida d'Edip i li permeté casar-se amb la reina, que després resultaria ser sa mare. De manera que l'enigma de l'Esfinx va proporcionar un precedent imprescindible a la psicoanàlisi. No menys imprescindible, aquesta vegada per a l'enigmística, fou una visita protocolària que la reina de Saba efectuà a la cort del rei Salomó. D'aquella visita reial no se'n conserven fotografies, però en canvi s'han salvat una vintena dels innocents enigmes que tant plaïen a Salomó. ("Mentre és viu no té ni un pam de moviment, però quan li tallen el cap es pot moure entre la gent": un arbre, ja que quan li tallen la copa poden transformar-lo en un vaixell).
Per acabar, un cas de transfuguisme enigmístic. Resulta que el conegut fabulista Isop, que vivia a la cort de Lídia, fou captat pel rei babiloni Licer per tal de véncer en el litigi constant que mantenia amb el rei egipci Nectaneb, que es resolia per la via dels enigmes. Isop esdevingué el seu desxifrador oficial i el litigi es decantà clarament a favor dels babilonis. Un dels enigmes més famosos és de tall al.legòric. Fa: "hi ha un gran temple sostingut per una columna i aquesta columna està envoltada per dotze ciutats; cadascuna d'aquestes ciutats té trenta arcs, i al costat de cadascun d'aquests trenta arcs hi ha dues dones, una de blanca i una altra de negra". La resposta, com totes quan són conegudes, sembla simple; el temple simbolitza el món, la columna representa un any, les dotze ciutats els dotze mesos i els seus trenta arcs els trenta dies de cada mes. Finalment, les dues dones són el dia i la nit.
Però no tots els enigmes tenen resposta coneguda. Els anomenats sibil.lins són molt més foscos i moltes vegades estan relacionats amb sabers ocults, com l'alquímia. Per exemple, aquest: "tinc nou lletres i quatre síl.labes, entén-me. Quan sàpiques qui sóc ja seràs un iniciat en la divina saviesa que continc".