dijous, 15 de juliol del 2004

Estiu criptogràfic

L’últim article d’enigmística abans de les vacances d’estiu va de criptografia. D’una banda, perquè acaba de sortir un manual en català que en divulga els secrets bàsics i per l’altra per recordar als lectors habituals d’aquesta columna que el criptograma de Sant Jordi encara no ha estat resolt. Pel que fa a la novetat editorial, es tracta de L’art de la comunicació secreta (el llenguatge de la criptografia) de David Juher (Llibres de l’Índex, 2004). Un llibre breu, de només 119 pàgines, que simultaneja la descripció dels sistemes més habituals per xifrar missatges amb algunes anècdotes saboroses. Per exemple, reprodueix el cartell d’una actuació que mai no se celebraria del cantant Nicolas Taupin al Casino de París. Pocs dies després de l’aparició dels cartells, concretament la matinada del 4 de juny de 1944, aquell cantant de la generació de Charles Trenet va desaparèixer per sempre. Taupin formava part de la resistència francesa, però el cartell mereix una anàlisi més minuciosa. L’hipotètic quintet de músics que havia d’acompanyar Taupin al Casino es deia Overlord, nom en clau amb què els aliats havien batejat l’operació del desembarcament de Normandia prevista inicialment per al dia 5 de juny i ajornada vint-i-quatre hores per culpa de la metereologia. A banda, els èxits musicals que prometien Taupin & the Overlord Quintet també eren els noms codificats que els aliats usaven per referir-se a les cinc platges normandes on els nord-americans desembarcarien: Utah, Omaha, Sword, Juno i Gold. L’anècdota que recull Juher complementa el cas del crucigramista retingut a Anglaterra durant una setmana per introduir aquests mateixos mots clau a les seves graelles.

Els criptogrames no sempre troben qui els resolgui. És el cas del que vaig plantejar aquí mateix per Sant Jordi, ara fa gairebé tres mesos, i que repeteixo ara per si algú vol dedicar-li algun temps aquest estiu. Partia de la convenció que tot enigma es fabrica partint de la seva resposta, i em proposava mostrar tot el procés d’elaboració del criptograma amb la màxima transparència. Per això, escrivia llavors, partiré de la resposta (secreta) i en mostraré els processos inversos que menen del final del camí al seu punt de partida. La resposta final, naturalment, caldrà que la descobreixi cada lector, però el procés d’ocultar-la pot ser compartit. El gran Jorge Wagensberg ha escrit un llibre excepcional d’aforismes que, en la versió catalana, es diu Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta? (Tusquets, 2003). La pregunta que calia (i cal) resoldre és “¿què és el que et mostra la veritat de la vida?” Les pistes són diverses. D’entrada, cal descobrir un fugitiu i descompondre’l d’una manera que els menorquins en dirien “polida”. La resposta l’oculta un fill espuri d’un company de Wagensberg que compleix una regla de tres molt simple: “W és a MS com X és a PP”. Potser si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment, enganxat a un animalàs per la cua, però ningú no en té l’exclusiva. En definitiva, el criptograma irresolt de Sant Jordi té un plantejament triple: 1) Si W-MS, llavors X-PP; 2) enganxat a un animalàs per la cua; 3) espuri. La pregunta, implacable: “Què és el que et mostra la veritat de la vida?”.

Farem com l’any 2001. Fins que ningú no desxifri aquest enigma, no en divulgaré la resposta, la qual cosa no vol dir que no pugui anar donant alguna pista escadussera, com per cert ja he fet en aquest article. Bon estiu!

dijous, 8 de juliol del 2004

Sí que ho volava

Fa unes setmanes em vaig fer ressò de la novel·la verbicida de Michel Thaler Le train de nulle part (Adcan, 2004), una obra de 233 pàgines en la qual no apareix cap forma verbal, ni infinitius ni gerundis ni cap verb conjugat. Després d’analitzar la rocambolesca operació verbicida del francès acabava l’article amb una afirmació i una proposta referides a l’àmbit de la literatura catalana: “Mai ningú fins ara no s’havia plantejat prescindir no d’una paraula sinó de tota una categoria de mots. La literatura catalana del futur podria explorar aquesta via si ens atenim a l’alarmant desaparició pública dels pronoms febles.” La proposta tenia un to elegíac provocat pel lamentable pronomicidi que es dóna entre els parlants més joves, però l’afirmació ha resultat falsa justament en el nostre àmbit literari, de manera que m’afanyo a corregir-la. L’any 1978, en plena època del textualisme, un jove Antoni Munné-Jordà publicava el seu primer llibre, que duia un títol prou revelador: Damunt un blanc així com el del paper. Entre els diversos textos que el componen n’hi ha un anomenat “Del zero al pare Carbasser”, en què el text zero presenta vuit pàgines sense cap punt i a part ni cap verb. Afirma Munné-Jordà que el seu interès primordial en aquest text era abolir la noció de temps i deixar-la en mans del lector. Sigui com sigui, és un exemple notable d’escriptura desverbalitzada.

Un cop restituïda aquesta mínima tradició verbicida de la nostra literatura, em vull fer ressò d’unes curioses consideracions que recull Stendhal. Al capítol XLII de la segona part de El roig i el negre —recentment traduïda per Ferran Toutain a la magnífica col·lecció de clàssics de Destino— podem llegir: “El comte Altamira em va explicar que, la vigília de la seva mort, Danton deia amb la seva veu gruixuda: «És ben curiós, el verb guillotinar no es pot conjugar en tots els temps. Es pot dir: em guillotinaran, et guillotinaran, però no es pot dir: m’han guillotinat»”. L’especulació de Danton ens remet a les formes verbals impossibles. No només passa amb els verbs impersonals o amb els que impliquen la mort del subjecte; Cocteau també exposa dubtes ben raonables sobre la conjugació del verb aimer (estimar): “El verb estimar és un dels més difícils de conjugar: el seu passat no és pas simple, el seu present només és indicatiu i el seu futur és sempre condicional”.

Amb aquests dos exemples per bandera, és relativament senzill estimular la producció de verbs impossibles entre les hosts verbívores. Ho faig a la web i n’obtinc respostes notables. Xeiè explora la dificultat del verb avalar per adoptar la forma reflexiva: “Al meu banc no em deixen avalar-me”. Miquel Bohigas incideix en la incertesa del futur: “no puc dir que el diumenge faré 51 anys, o potser sí que ho puc dir, però no ho puc assegurar”. D’altres verbs impossibles voregen els límits físics: “la frase estic dormint només pot ser certa si parlo en somnis i a més en sóc conscient”, escriu la Montse. “Ahir em vaig morir” remet al llenguatge figurat o a un pla superior d’existència. “L’ase miola”, “el gat brama” o similars apliquen la ventrilòquia al món animal. D’entre tots els verbs impossibles, però, n’hi ha alguns de ben fisiològics. Un metge xativí anomenat Emili en proposa un d’inapel·lable: “ella ejaculava”. És clar que algú podria replicar amb un “ell ovulava” que només fóra possible si l’interfecte fos dinamiter.

dijous, 1 de juliol del 2004

Campanades a mots

El pla que mena Edicions del Mèdol a reeditar en facsímil la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades continua endavant sense defallença. Entre els últims títols publicats hi ha el sorprenent Les campanes, amb una introducció impecable del músic vilanoví Xavier Orriols. El llibret conté, segons consta al colofó, “algunes graciositats populars de les campanes catalanes” i va sortir publicat en 1935. Amades parla de moltes campanes, i en algun cas recupera històries francament campanudes. Per exemple, la del “nano de Sant Francesc de València”. Afirma Amades que en ocasió d’una visita reial de Ferran VII “l’any 1823-24” —en una nova mostra de la precisió matemàtica del folklorista— els frares van treure el batall d’una de les campanes del convent, “la van vestir com un volantí i contínuament li feien donar voltes com si fes exercicis gimnàstics”. Tot plegat per fer ben visible un enorme cartell als peus del ninot amb uns dubtosos versos de benvinguda en la bella llengua llemosina: “Els frares de Sant Francesc/ obsequien el soberano/ pegant-li voltes al nano/ de l’endret i del revés”. La veritat, no sé si Ferran VII se sentiria gaire obsequiat. Els anglesos, que sempre han estat més monàrquics, van treballar-se millor els favors del seu rei i van gravar en una campana la inscripció cronogramàtica “IaMes, by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy” (Jaume per la gràcia de Déu és un rei que ara mai no està trist); si els sobta la doble negació del “never unhappy” pensin que els calien més V per sumar els dígits com a números romans (MDCVVVVIII) i formar així la data de commemoració (1623). També a l’església de Clifton-on-Teme es pot llegir un altre cronograma: "henrICVs Ieffrey keneLMo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què va ser dissenyada (MDCLVVVIII: 1683).

Amades s’atura poc en qüestions tan tècniques, però tot i així descriu un munt de tocs, tant de profans com de religiosos, que demostren que les campanes són les veritables predecessores de la televisió: toc de prima (per llevar-se), l’àngelus, tocs de temps (de tro, de núvol o de tempesta), de sometent o a bàndol, toc de foc, toc de cordó (barca en perill), el seny del lladre (amb una campana especial per reclamar l’ajut del poble en cas de robatori), toc de festa, toc de combregar, toc de queda, toc de bateig, toc d’ànimes, toc d’albat, toc de glòria (dissabte sant), toc de peix (per recordar el dejuni) o el monàrquic toc que crida a l’oració dedicada al rei a les dues del migdia. Sobre l’origen d’aquest toc tan poc republicà Amades ofereix tres teories, d’entre les quals destaca la que diu que fou una tradició imposada per Felip V com a vexant recordatori de l’hora en què va entrar a la ciutat. També recull uns versos mimològics protagonitzats per vigatans (partidaris de l’Arxiduc) i botiflers (del Borbó): “Tots en som, de botiflers,/ la campana també ho és;/ no el volíem i ja el tenim,/ el botxí de Felip V./ Tots en som, de vigatans,/ tant som ara com abans;/ no el volíem i ja el tenim,/ el traïdor de Felip V”. El llibret acaba amb un recull de mimologies onomatopeiques que transliteren el so de les campanes i un recull de refranys campaners. Les onomatopeies són molt variades, però totes responen a la paronomàsia del famós timbre d’Avon, ding-dong: bim-bom, pim-pom, balim-balom, balam-balom, balaning-balanong, balading-balandong, ning-nong, galing-galong, galaning-galanong. Només a la Vall d’Aran trenquen el guió i-o, ja que, sempre segons Amades, les campanes araneses tenen un so diferenciat i fan nin-nan. Potser eren més petites.