dijous, 28 de març del 1996

Louis Malle i el Cointreau

ENIGMÍSTICA per Màrius Serra
Sovint hem parlat des d'aquestes ratlles de l'enigmista Ramon Giné i Farré, coeditor des de Vilallonga del Camp del butlletí "Semagames", l'estrambòtic òrgan d'expressió del CPI (Club Palindròmic Internacional). En Ramon Giné, compilador pacient i tenaç de capicues en totes les llengües, ha arribat a reunir una de les majors col·leccions de palíndroms i bifronts del món. Però, lluny de l'avidesa exclusivista de certs col·leccionistes, Giné ha anat publicant els seus tresors en suplements periòdics al butlletí "Semagames" seguint un ambiciós pla d'edició que recorda, formalment, l'activitat dels folkloristes de primers de segle, sempre amatents a la cacera de parèmies, tradicions, dites, festes, balls, etimologies i altres facècies de la dita cultura popular. En Ramon Giné s'ha concentrat durant molt de temps en la recerca de palíndroms, sovint en llengües que ni tan sols no entenia. Però ha anat fent. De troballa en troballa. De sobresalt en sobresalt. És un personatge singular que conrea i divulga amb eficàcia una àmplia franja de l'enigmística que inclou prestidigitació, anamorfosi, topologia, il·lusions òptiques, palindromia, noms xocants, homofonies en la tradició del "català, mare de totes les llengües", etc...
Ara s'acaba d'autoeditar un opuscle amb totes les col·laboracions de caire enigmístic que ha publicat en aquests últims anys a la revista "El Baluard" que es publica a Sarral, la seva vila natal. Un bon dia, ja fa anys, en Ramon Giné va quedar fascinat davant la perfecta simetria dels palíndroms. En va elaborar alguns, es va posar en contacte amb l'impulsor inicial del CPI —l'escriptor enginyer Josep Maria Albaigès—, i es va llançar a la frenètica cacera de capicues. Avui en té milers. Però des de fa un any ha trobat un nou filó. La passió enigmística dels mots pentavocàlics, panvocàlics o aeious. Ouaire és un mot pentavocàlic. Un dels més breus en llengua catalana. Conté les cinc vocals sense cap repetició. Els ucraïnesos (UAIEO) i les mallorquines (AOUIE) també ho són. I una menorquina (EOUIA), o una bielorussa (IEOUA). L'any passat ja vam confegir textos pentavocàlics i gairebé vam aconseguir exemples en les 120 diferents combinacions en les quals es poden disposar les cinc vocals.
Però ara proposem als lectors una nova recerca. Esperonats pels nous interessos del butlletí del CPI "Semagames", sol·licitem la tramesa de personatges de nom pentavocàlic (totes cinc vocals i cap repetició). Aquest grup parlamentari pentavocàlic podria estar subvencionat pel Cointreau (OIEAU). Els seus tres primers membres serien el director de cinema francès Louis Malle (OUIAE), els músics radicals bascos Negu Gorriak (EUOIA) i la simpàtica mare de Miguel Bosé, Lucía Bosé (UIAOE). Encara queden cent disset escons lliures. Envieu els vostres personatges pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 21 de març del 1996

Amors que maten

Una determinada escola de joycians branda un pòquer de noms cada vegada que algú gosa parlar del camí clos que deixà James Joyce. De la impossibilitat de transcendir el cul de sac verborreic que els més crítics asseguren que representa Finnegans Wake. Aquests joycians optimistes esmenten tres cadàvers i un home viu que encara riu: Carlo Emilio Gadda (1893-1973) a Itàlia, Joao Guimaraes Rosa (1908-1967) a Brasil, Arno Schmidt (1914-1979) a Alemanya i Julián Ríos (1941-) a Espanya. És clar que un dels caps visibles dels joycians que branden aquest pòquer és el mateix Ríos. L'autor del ciclopi cicle de Larva (Edicions del Mall, 1984), Poundemonium. (Edicions del Mall, 1986) i La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) no deixa de publicar textos singulars. Emparat en la trona conquerida a la societat literària i en els crèdits tous que li atorguen autors com Juan Goytisolo o Octavio Paz, aquest gallec de verb fàcil i poliglotisme enfarfagós ha destil·lat en pocs mesos dos nous licors marca de la casa.
D'una banda, una miscel·lània de textos més aviat teòrics (malgrat la coneguda aversió de Ríos a las "tonteorías") anomenada Álbum de Babel (Muchnik, 1995) en la qual el gallec reincideix en les seves afiliacions incondicionals i un pèl abstrusses. Carroll, Joyce, Rabelais, Roussel, Sterne... El panteó habitual dels amants d'una literatura definible amb uns versos brutals d'Octavio Paz al poema “Las palabras” : “Dales la vuelta, /cógelas del rabo (chillen, putas), /azótalas...” Interessant però previsible. D'altra banda, un peculiar abecedari complet de textos amb vocació més ficcional de títol doble: Amores que atan (o Belles Lettres) (Siruela, 1995). És aquest un ver llibre enigma que parteix de la constricció alfabètica per anar ordint un seguit de vint-i-sis narracions que oculten vint-i-sis personatges femenins de la història de la literatura, des de l'Albertine proustiana a la Zazie de Raymond Queneau. De la a a la zeta, en un acròstic alfabètic que ens passeja per moltes ciutats sense que ens les acabem de creure. Com fullejant les planes blaves de les guies urbanes Pàmies.
Les vint-i-sis senyores "que atan" Ríos podrien ser pacients de l'esbojarrat sanatori mental per a addictes als mots encreuats d'un music-hall dels anys vint. Els amants dels jocs de paraules trobaran que el llibre és una orgia. Ple de neologismes portmanteau ("corruptutor", "seductutor", "abecediario"), de palíndroms punyents ("amor broma"), d'homofonies ("¿te vi o no te vi? Ésa es la cuestión"; "soy el que es hoy") i de paronomàsies ("días de invierno y de infierno"). Però especialment de tautologies. Un "lecho" de seguida és de "helechos"; l'animal de companyia és "mi gato cegato"; la beguda provoca dobles estralls: "los estragos de los tragos" i una dona del signe sagitari inevitablement s'agita.
Gens apta per a al·lèrgics als jocs de paraules, Amores que atan és pur funambulisme. Que bocabada però no corprén. Llegint el ja clàssic assaig de José Antonio Marina Elogio y refutación del ingenio (Anagrama, 1992) podrem intuir per què.

dijous, 14 de març del 1996

Guio-natges

La publicació, ara fa un mes, de les nostres esbojarrades conclusions sobre l'abolició de certs guionets per part del IEC ha obtingut més ressò del que esperàvem. A banda d'alguna reacció pro-gramàtica, hem sentit l'alè incorrupte d'uns quants professionals i hem rebut ampliacions diverses de les ambigüitats que proposàvem per acompanyar l'indiscutible lideratge de l'ex-portador del virus de la sida transformat, si us plau per força, en un exportador de la sida. Entre les aportacions rebudes volem destacar un article signat a finals del 95 que el lingüista Albert Servitge publicarà aviat a "Llengua i ús" al voltant de la supressió del guionet després dels prefixos ex-, pre-, pro- sots- i vice- i en determinats mots compostos.
Les reflexions de Servitge són sistemàtiques i aporten un bon nombre d'exemples. Especialment en el cas del prefix ex- . A banda de les ambigüitats directes (l'exportador, l'exponent...), Servitge detecta noves fonts de confusió entre els parlants: l'exemir s'acosta al verb eximir; l'examant i l'examen sembraran dubtes entre les seguidores de la Sandra Camaca; l'exhome de confiança sembla no haver perdut la confiança... També analitza la possible creació de neologismes inexistents (exvenedor ara sembla anàleg a expenedor, expintor a extintor i aquest últim a extintorer), els dubtes d'accentuació (el cafè exprés però l'exprès acabat de sortir de la presó?) o les possibles aberracions gràfiques derivades de la mesura abolicionista del IEC (l'exxa o l'exxà de Pèrsia?, l'exxef?. l'exexiliat, l'exexpert?). Un cacau. Que cau pel seu propi pes.
Servitge elabora tres premisses després d'analitzar l'abolició en el cas del prefix pre-, dues en el cas del pro- i ventila el tema amb elegància passant pels petits problemes derivats dels vicis delsvice- i dels sots- feréstecs que fan sotsobrar la pronúncia de l'obrer segon (ara sotsobrer). A més, constata algunes pèrdues en mots compostos. Així, la diferència de matís entre la llengua serbocroata i el lamentable conflicte serbocroat (abans serbo-croat) s'esvaeix. En fi, cacau per donar i per vendre que els aficionats a l'enigmística no podem sinó saludar amb xisclets d'entusiasme acompanyats de copets de guió a les natges.
Sempre hem estat contraris al guionet. Aclareix massa coses. Ens pren terreny de joc. Peter Newby, un dels autors britànics més reputats en el ram dels jocs de paraules, justament escriu a l'últim número de Word Ways que el guionet anglo-americà és una forma de vandalisme verbal introduït per culpa d'una conspiració dels lexicògrafs que controlaven l'Oxford English Dictionary durant el regnat de la longeva Victòria. Una reina, per cert, tan collonuda que va triar Fidji entre els quatre noms que li oferien per batejar la nova colònia insular perquè li agradaven els tres puntets de les is i la jota. Newby, al seu article, repassa la presència incoherent del guionet als diccionaris anglesos i clama per la seva abolició. El que més l'emprenya, diu, és que els mots amb guionet no són admesos en el joc de l'Scrabble.

dijous, 7 de març del 1996

Doble llenguatge

ENIGMÍSTICA per Màrius Serra
Les campanyes electorals estressen. Són èpoques oníriques i irreflexives, basades en la invectiva i l'estirabot. Tot és clar i no ho és. Tot bo i dolent alhora. Èpoques, tanmateix, gloriosament anglòfones. Més enllà de la recurrent sopa de lletres nostrada, el llenguatge quotidià s'omple de líders, eslògans i mítings. També de paradoxes flagrants. Fa anys, el Consell Nacional de Professors d'Anglès dels Estats Units va fundar una orwelliana comissió anomenada Committee on Public Doublespeak per analitzar el llenguatge dels governants. Aquesta singular comissió atorga uns premis anuals a les figures públiques que fan servir un llenguatge "inexacte, enganyós, evasiu, eufemístic, confús o contradictori". L'últim guardonat ha estat l'ultradretà Pat Buchanan. La filosofia bigbrotheriana de "l'amor és l'odi" i "la guerra és la pau" ha planat en els comunicats serbis durant la Guerra de Bòsnia i darrerament sembla haver fet fortuna a la cort russa de Borís Ieltsin arran de l'esfereïdor cas txetxè.
El venerable Sigmund Freud, en la seva suggestiva Interpretació dels somnis , establia que en el reialme oníric no existeixen les contradiccions. Deia que el "no" sembla desaparèixer dels somnis i que aquests transformen les antítesis en una unitat. Resseguint Freud hem anat a raure a un treball breu anomenat El doble sentit antitètic de les paraules primitives en el qual el vell Sigmund s'endinsa en l'egiptologia per desempolsegar les tesis del filòleg alemany Abel: «De totes les excentricitats del vocabulari egipci, la més extraordinària és la de posseir paraules que reuneixen significats antitètics i mots compostos en els quals apareixen units dos vocables de significació contrària per formar un compost que només expressa el significat d'un dels seus elements constituents. Així, en l'antic egipci no només trobem paraules que signifiquen tan "fort" com "feble" o "manar" i "obeir", sinó també paraules compostes com ara "vell-jove", "lluny-prop", o "fora-dins", les quals de fet signifiquen només "jove", "prop" o "dins".»
La solució a aquest enigma és menys complicada que una campanya electoral. Abel diu que "tot en aquest món és relatiu, i només té existència independent allò que es diferencia d'altres coses. Per això, en no ser possible concebre el concepte de la força sense contraposar-lo a la debilitat, la paraula fort integrava una reminiscència a la feblesa. En realitat no designava ni fort ni feble, sinó la relació i la diferència entre tots dos conceptes." L'estudi de l'evolució històrica de la llengua egípcia ens permet anar més enllà. Així, segons Abel, en l'egipci primigeni el mot ken (fort-feble) anava seguit de la imatge d'un home dret i armat quan significava fort i de la d'un home ajupit quan significava feble. Però després, fort va romandre ken i feble evolucionà a kan. Pura paronomàsia. Exactament el mateix que passa amb les campanyes electorals. Després del somieig electoralista, el feble es queda ben sec i el fort en treu el suc.