dijous, 26 d’abril del 2001

EntreLLUCHs

Aquests dies ha sortit al mercat EntreLLUCHs (Brau, 2001) un llibre col·lectiu dedicat a la memòria d'Ernest Lluch. L'edició, a cura de Rafael Pascuet, està pensada en clau empordanesa i presenta prop d'una vintena de textos sobre Lluch, alhora que reprodueix catorze articles més o menys empordanesos de l'intel·lectual assassinat per Eta. Amb la nòmina de col·laboradors propers a Lluch, que va de Fabian Estapé a Antoni Puigverd passant per Josep Maria Joan Rosa, Vicent Soler, Jaume Guillamet, Maria Crehuet o Odón Elorza, Pascuet aconsegueix que al volum s'entrelluqui el perfil polièdric d'Ernest Lluch. Sense cap mena de dubte, és un encert recordar la figura d'un polígraf tan notable com Lluch amb un llibre, com ho és que hi aparegui al costat del cavallet de cartró (fabricat a Terrassa) que donà al Museu del Joguet de Figueres. Però la portada encara dóna més joc, perquè el títol que la presideix (el d'aquest article) és un anagrama perfecte del seu nom i cognom: amb les lletres d'Ernest Lluch es forma aquest neologisme transparent dels "Entrelluchs". Un anagrama que defineix amb regust prefabrià i claredat meridiana les intencions del llibre.
El mateix Pascuet em va confessar que inicialment ja li havia semblat prou troballa afegir la hac a un substantiu plausiblement derivat del verb "entrellucar" (entreveure). Un procediment homofònic proper a dos dels titulars més famosos de l'època Van Gaal a can Barça, quan "El Mundo Deportivo" va obrir un dia amb "Van Maal" i un altre amb un transparent "Hespléndido" que lloava les virtuts del simpàtic porter holandès que comprava a Caprabo. Només després de triar "Entrelluchs" per titular el volum Pascuet es va adonar de la perfecció anagramàtica del neologisme que havia encunyat. Aquest gol morfològic és un valor afegit a les innombrables virtuts del títol. Perquè Lluch era plural i "entre Lluchs" ens movem quan llegim els episodis relatats als articles i els punts de vista exposats. Perquè Lluch era curiós i tot ho "entrellucava", igual com fa aquest volumet des del flanc empordanès de la seva biografia. Perquè, gràcies a aquests sentits articles "entres" a l'univers de "Lluch". I tot això, sense sortir mai de les onze lletres que formen el seu nom i cognom.
Una de les constriccions ideades pels autors de l'Oulipo —autors que Lluch coneixia— s'assembla a aquest poderós anagrama. Quan va morir Georges Perec, l'escriptor francès Marcel Bénabou va retre homenatge al difunt amb un text que feia servir només les set lletres del seu nom: "Georges Perec, prèsent (lipogramme en 19 léttres)". Posteriorment, altres autors oulipistes van crear la "belle absente", una fórmula d'escriptura poètica que es basa en un alfabet simplificat —sense les lletres menys usades en francès: K, W, X o Y—, de manera que totes les altres lletres apareixen a cada vers llevat d'una, en una mena d'acròstic per absència. Si algun versaire s'anima només ha de fer un primer vers que contingui totes les lletres de l'alfabet (repetides tant com calgui) llevat de la E, un segon sense la R, un tercer sense la N, sense la E, la S, la T, L, L, U, C i H. I si li agafa el gust pot provar de bastir una altra "bella absent" amb les lletres d'Avel·lí Artís-Gener, Tísner, perquè el proper 7 de maig farà un any que també ens falta.

dilluns, 23 d’abril del 2001

Elemental, benvolgut Sant Jordi

A banda d'explorar com ningú les relacions entre la somnolència i la creació literària, Edgar Allan Poe (1809-1849) és el responsable de la irrupció de la criptografia en la història de la narrativa. El seu conte "The Golden-Bug" ("L'escarabat d'or") figura en totes les històries dels missatges xifrats. Poe fa que William Legrand, el protagonista, desxifri aquest criptograma per poder accedir a la localització d'un tresor ocult:

5 3 ‡ ‡ † 3 0 5 ) ) 6 * ; 4 8 2 6 ) 4 ‡ .
) 4 ‡ ) ; 8 0 6 * ; 4 8 † 8 ¶ 6 0 ) ) 8 5
; ! ‡ ( ; : ‡ * 8 † 8 3 ( 8 8 ) 5 * † ; 4 6
( ; 8 8 * 9 6 * ? ; 8 ) * ‡ ( ; 4 8 5 ) ; 5
* † 2 : * ‡ ( ; 4 9 5 6 * 2 ( 5 * - 4 ) 8 ¶
8 * ; 4 0 6 9 2 8 5 ) ; ) 6 † 8 ) 4 ‡ ‡ ; !
( ‡ 9 ; 4 8 0 8 ! ; 8 : 8 ‡ ! ; 4 8 † 8 5
; 4 ) 4 8 5 † 5 2 8 8 0 6 * 8 ! ( ‡ 9 ; 4 8
; ( 8 8 ; 4 ( ‡ ? 3 4 ; 4 8 ) 4 ‡ ; ! 6 !
; : ! 8 8 ; ‡ ? ;

La narració mostra clarament el procés de transformació d'aquest garbuix de signes tipogràfics en un text intel·ligible, a partir de la comparació exhaustiva entre els signes que més apareixen al criptograma i les lletres amb una major freqüència d'aparició en llengua anglesa, segons els estudis que Poe coneixia. Per exemple, el símbol "8" apareix 33 vegades, ";" 26, "4" 19 vegades i "‡" 16. Com que les lletres amb una freqüència d'aparició més altes en anglès són E T A O N... el narrador substitueix tots els símbols "8" per lletres E, els "4" per T, els "‡" per A i així successivament. De mica en mica, el criptògraf avança en les seves deduccions fins arribar a resoldre el missatge secret que actua de mapa del tresor: "L'Escarabat d'Or" va tenir un èxit esclatant entre els lectors i els escriptors del dinou, i aviat autors com Jules Verne o Sir Arthur Connan Doyle van aplicar tècniques ben similars en algunes de les seves obres.
Per això, se m'ha acudit que la millor manera de celebrar aquest primer Sant Jordi del segle XXI seria amb un criptograma expressament elaborat per als lectors de l'AVUI, sense cap altre premi que resoldre'l. L'experiència viscuda amb l'enigma de Verbàlia—un vers d'Ausiàs March ocult anagramàticament a la coberta del llibre que desenes de lectors van resoldre en pocs dies— em fa ser prudent. Sospito que el d'avui és una mica més difícil, i aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi o s'arrisqui a publicar-la a la secció de cartes al director. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça. El criptograma és aquest:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Resoleu o no l'enigma, desitjo un bon Sant Jordi a tots els verbívors i bívores, i que els verbs us siguin propicis.

dijous, 12 d’abril del 2001

Zoologia verbívora

L'altra nit al "Racó del Llibre" de Rubí l'amabilitat de Toni Lombarte (científic del ICM-CSIC de Barcelona) em va permetre descobrir certs aspectes insòlitament verbívors de la terminologia zoològica que demostren, si és que calia, el fi sentit de l'humor de molts científics de renom. El rigor no està pas renyit amb la joia de viure. Ans al contrari. I la ingent nomenclatura zoològica ho demostra d'una manera exemplar. De fet, hi ha qui ha trobat indicis de fina ironia fins i tot en algunes de les denominacions zoològiques que es va empescar el mestre classificador Carl von Linné (1707-1778). Per exemple en el nom savi de l'enorme rorqual (la balena blava), que Linné batejà com Balaenoptera musculus tot i que en llatí "musculus" vol dir "ratolí".
Pel que sembla, els jocs de paraules han estat sovint presents en la tasca de batejar noves espècies o gèneres animals. Així, el naturalista W. E. Leach anomenà diversos gèneres d'isòpodes amb variacions quasi anagramàtiques: Cirolana, Lanocira, Rocinela, Nerocila, Anilocra… L'operació combinatòria pren ple sentit quan descobrim que la dona de Leach es deia, òbviament, "Carolina". És l'entomòleg i professor titular de biologia animal José Luis Viejo Montesinos qui ho explica en un article publicat en 1996 a la revista "Quercus" de títol prou explícit: "Anécdotas sobre el nombre científico de los animales". Viejo també recull alguns noms que, segons ell, voregen la norma deontològica de no posar mai noms ofensius: els gèneres de xinxes Marichisme, Pollychisme, Dolychisme i Florichisme que en anglès sonen tots com una invitació al bes: "Mary (o Polly o Dolly o Flory), kiss me". També hi ha un bivalve —una cloïssa— que llueix per aquests mars de déu el prostibulari nom de Meretrix lupanaria. En un to més blanc, trobem el fascinant cas de l'entomòleg T. Erwin, que va batejar un coleòpter molt difícil de localitzar amb el transparent nom de Agra vation (perquè en anglès "aggravation" vol dir "greuge, exasperació").
Un company de Lombarte al CSIC de Barcelona, el professor Miquel Alcaraz, també ha recollit diverses denominacions curioses degudes a científics catalans. Així, l'il·lustre ecòleg Ramon Margalef va batejar una alga unicel·lular com Ceratoperidium yeye perquè li recordava un cap amb trenes a l'estil ye-ye. També els doctors Roger Villanueva i Pilar Sánchez van descriure un pop de dimensions considerables amb el nom d'Octopus magnificus, tal vegada influïts pel "Pijus magnificus" dels Monty Python a "La vida de Brian". Però la joia de la corona encara ha de néixer. Segons Lombarte tot depén del doctor Daniel Martín (CSIC de Blanes). Martín s'ha especialitzat en cucs poliquets de l'espècie capensis (denominació específica que prové toponímicament de la sudafricana Ciutat del Cap). Doncs bé, a Daniel Martín li ronda pel magí descriure algun gènere nou que trobi en les mostres de Namíbia i Sudàfrica que encara li queden per descriure amb el nom genèric Nocal. Naixeria així l'impagable Nocal capensis. No cal dir que des d'aquí l'encoratgem amb tota humilitat verbívora a introduir en els manuals universals de zoologia aquesta impensable aportació catalana a la història del pensament dels poliquets.

dijous, 5 d’abril del 2001

Les Terres de l'Ebre

La E és la lletra que apareix amb més freqüència en català. No cal ser votant de Pere Esteve o fan de l'atleta Reyes Estévez per adonar-se'n. De fet, alguns escriptors de llengües ben diverses se n'han enamorat, de la E.. El guatemaltenc Augusto Monterroso li dedicà un dietari —La letra e, 1987—, Lord Holland publicà en 1836 un e-poema en llatí anomenat "Eve's Legend" ("E servem lex est, legemqve tenere necesse est?…") i el francès Georges Perec la foragità espectacularment d'una novel·la lipogramàtica —La disparition, 1969— per encimbellar-la després en un relat monovocàlic —Les revenentes, 1972—, dues obres que no tenen cap paraula en comú. Cap ni una. Però la E (d'electrònic) és també la vocal de l'era digital. Del futur. I, curiosament, les Terres de l'Ebre en van plenes.
De manera que fa quinze dies des de Capde7mana (el canal temàtic de Vilaweb dedicat a l'esbarjo eclèctic que firmem amb Carles Capdevila) vam sol·licitar textos e-monovocàlics en suport del sud català. Les respostes dels internautes han assolit un nivell d'excel·lència tan sorprenent que justifiquen el seu transvasament hidrològic als rius de tinta que solquen el paper. En especial el text més llarg, vera torrentada de Es, que ha escrit Roser Carol i que mereixeria figurar en lletra ben grossa en una pancarta que podria cobrir tota l'amplada de l'Ebre al seu pas per Tortosa:
"Les terres de l'Ebre se'm representen esteses en el temps: escenes efervescents, estrenes presents, recers secrets, serres exemptes de res, esperes eternes, mestres clements... Ple mes de desembre. Fred, gel, ens refredem: se'ns revelen les terres de l'Ebre. El vell espectre ens rep: tres cerveses en fresc. Després, se'ns rebenten les senyes dels plers: les venes de l'Ebre, les vetes del cel, els verds de les herbes, les mels del terreny, les fresses del vent. Pernegem, serregem: temples, verges, cel·les, senderes, veredes, dreceres, preses, gleres, lleres... Mes l'Ebre és sempre present. Cent deltes en l'Ebre: el dels vells (vénen, esmenen, perceben), el de les velles (netegen, renten, esterregen), el dels nens (esperen, s'entretenen, pensen), el de les nenes (festegen, erren, remenen), el dels bebès (fent metes); el de mel, el de fel, el verd, el vermell, el de febrer, el de setembre, el dels secrets, el de les regles, el dels renecs, el de les lletres, el dels encensers, el de les empremtes, el dels remers, el de les belleses... El de sempre més, el de temps enrere. El vespre ens reté ple d'excel·lents menges: entremès de pedrers freds, cervells de be plens de cebetes tendres, fetges de vedelles llestes, bledes sense res, gerds, nespres, peres, mel d'herbes, refresc de llet, cremes espesses, negre del Penedès, tes... EP! EP! Vells dements en excés, sense fre, esperen. Ments perverses, serpents en zel, rènecs feréstecs, de dretes, de membres erectes, pensen en terres ermes. Pretenen el segrest de les terres de l'Ebre. Fem res? Ens emprenyem, ens esverem, ens rebel·lem, perdem els estreps, desenterrem les fletxes. Tres bens negres! El cel és clement? Despertem: entenem els recels, els precs de les gents de les terres de l'Ebre."
Text excel·lent, eh?