dijous, 28 de juny del 2001

Sonets sonats

Daniel Ruiz-Trillo és un practicant entusiasta dels postulats de la literatura potencial. Primer amb el poemari palindròmic "Truc curt" (Edicions El Carro del Sol. Barcelona, 2000) i després amb l'anagramàtic "Sal i vi" (ídem, 2001), aquest jove "plenipotencial" ja havia explorat el sotabosc de l'escriptura "à contrainte", la qual cosa vol dir que l'autor sua la cansalada per sortir dels envitricollats laberints que s'autoimposa. Fins i tot aquest passat mes de febrer Ruiz-Trillo es va atrevir a escriure disset contes "melosos i potencials" ubicats a Rubí que va publicar al número quinze de la revista local "Rubricata", distribuïda amb l'edició rubinenca de "El Punt". La proposta, publicada amb l'inequívoc títol de "Decameló amb set", incloïa entre d'altres facècies verbívores textos lipogramàtics (sense e), permutacions vocàliques, criptogrames, paràgrafs combinables, personatges que parlen anagramàticament en una "conversa en conserva"... i d'altres artificis verbívors que devien sobtar més d'un lector del diari i més de tres.
Ara, sota un nom de ploma tan aguerrit i llibertari com Darrutri, DAniel RUiz-TRIllo publica al País Valencià un nou poemari anomenat "Sonets sonats" (Edicions 96. Carcaixent, 2001) en el qual prossegueix la ruta experimental pels artificis oulipians (és a dir, potencials). Protegit rere un pròleg prodigiós de Josep Pedrals (el més llarg i valent de tota la història de la poesia catalana) Darrutri explora i explota tants mecanismes com pot. Així, un poema anomenat "Contrapet" conté, como no podia ser altrament, un contrapet: "Encerto la tecla/ Encerclo la teta". O un altre, que duu per títol "Anagrames a tall de detall" conté versos parells que reordenen les lletres de l'anterior fins acabar: "Ple, pèls,/ més geni/ enigmes./ Taller lletra".
Cada poema de Darrutri és un retall de taller, inclosos alguns dels sonets que encara fan soneta. Però quan torna al regat curt (el seu truc) és quan l'enfila. Llavors un fuster eivissenc esdevé "esclau des clau" o "La erra s'hi posa/ i el vers esdevé/ prosa" o "La ela puja/ tant que esdevé/ pluja". O en una anunciada "Dissociació" els tres últims versos fan "La ment,/ au, gust,/ pi car". O encara, R i G s'intercanvien "Si ens patinés la erra,/ els bars i les fleques/ farien vaga,/ els camarades/ s'amagarien/ i el roig esdevindria goig". Finalment, en un poema molt proper a aquesta columna anomenat "cosines primes" Darrutri explora les atzaroses relacions entre els mots catalans i els anglesos (sobretot) tot generant curioses parelles bilingües que acaben, però, parlant també en català: "Truca al call,/ vés a casa, home,/ fes el do,/ far llunyà/, per tant, so,/ no segueixis/ les curses de races./ Traces petjades,/ planes avions,/ tapes cintes,/ els dies moren,/ a causa de sides/ de cantons./ Vénen foc a les fires./ Tinc el got./ Ones d'una en una./ Sua la seva suor./ Correus a la posta de sol./ Bimbes de nenes./ Trenes de ferrocarril. Sales brutes".
Darrutri, entusiasta de mena, té entre cella i cella fundar el col·lectiu críptic TALP (Taller de Literatura Potencial dels Països Catalans), que tindria com a models tant l'Oulipo francès com l'Oplepo italià. Tal com estan les coses per aquí, per allà i en general, l'única recança és zoològica. Perquè és ben sabut que els talps no acostumen a veure mai la llum.

dijous, 21 de juny del 2001

De marxa

Fa un mes, tot comentant el naixement de la revista bonaerense "Humor y juegos", vam veure que els verbívors argentins s'empescaven uns mots dits "marxosos" apel·lant a un marcial agrupament de vocals i consonants en grups d'un, dos, un, dos, un... o bé dos, un, dos, un, dos... com ara "`àrtics" (1V-2C-1V-2C), "llarga" (2C-1V-2C-1V), "rauria" (1C-2V-1C-2V) o "aèria" (2V-1C-2V). Em consta que els argentins han rebut al correu electrònic de la revista un munt de paraules marxoses en espanyol descobertes pels lectors verbívors de l'Avui, però la marxa s'ha fet encara més multitudinària en català.
La majoria dels trobats dupliquen les consonants, tot i que Cèlia Riba també n'aporta de vocalistes, de grau 5 com l'aèria —un "iogui" a l'"aigua"—, de grau 6 —"aireig"— o fins i tot de grau 8: "aiguacuit". Però la desfilada de mots esdevé més lluïda entre els consonàntics. Així, Júlia Torrent ens prepara un "informe" (1,2,1,2,1: 7) d'uns "tractors" que van "cruspint préssecs" (8) mentre tothom els tracta d'"agressors" (9). En el novè grau Cèlia Riba troba una parella deliciosa que podria tenir molta marxa —un "franciscà clandestí (9-9)" i una "lletrista lombarda (9-9)"— i el batalló es completa amb un "immigrant" (9) àvid d'integrar-s'hi. Carles Elias "abrillanta" (10) el desè grau, però ho considera fàcilment "ascendible" (10) i continua "progressant" (11) fins a l'onzè, on topa amb dos termes opacs que aporta Joan Capó: el botànic "glabrescent" (11) i el biològic "fragmoplast" (11). Alfons Saumell hi afegeix uns "crostissers" (11) i uns "trencallums" (11).
Els nivells superiors de la marxa són també prou concorreguts. Cèlia Riba tramet el "progressisme prescindible de la lloctinenta" (12-12-12). Més enllà, Jordi Pinart aporta la propina que els carcellers cobraven al pres en posar-lo en llibertat: "escarcellatge" (13) i Saumell fa una aportació "inconfessable" (13). Toni Civit (i gairebé tothom) topa amb uns titànics "transatlàntics" (14) que, segons Elias, van "cristal·litzant" (14) com no podria ser altrament, ja que Riba estableix que tot mot marxós de 15 lletres és "cristal·litzable". La línia cristal·lina ens remet al mot més llargament marxós de tots els rebuts fins ara. És el veterà experiodista de l'Avui Joan Subirà (àlies Guillem del Món quan signava mots encreuats a mitjan anys vuitanta) qui se l'empesca. És un neologisme per a verbívors de bona voluntat, però les seves 24 lletres impressionen: un "allargassacristal·lògrafs" d'incerta definició.
Com que la longitud no és l'únic que compta, aquí tenim un text plagat de marxosos amb què Antoni Deutú acompanya la seva troballa de nivell 13: "Amb l'ajut d'uns quants interventors embarbussats i embolcallats de progressisme totalment prescindible, he resolt el trencaclosca, el mot buscat és triploblàstics". Finalment, en la línia de les variacions infinites inherents al joc, dues propostes imaginatives: 1) Cèlia Riba s'adona que amb la seva llarguíssima llista de mots marxosos es podrien fer textos "a ritme de vals" alfabètic (un dos tres, un dos tres...); 2) Alfons Saumell especula sobre uns hipotètics mots "objectors de consciència", els quals no volen caure en la disciplina de l'un-dos-un-dos-un... i escullen una estructura substitutòria, com ara "CoMPReNDRàS" (1-1-3-1-3-1-1).

dijous, 14 de juny del 2001

Se'ls acudí a Alcúdia

Durant aquest mes de juny el centre del món verbívor és a la localitat mallorquina d'Alcúdia, un dels indrets on opera la Fundació Bertelsmann. Aquests lletraferits germànics, parents de diversos segells editorials, han organitzat una ambiciosa activitat lúdica anomenada "La Meva Ciutat en un Joc" (MICEJ). La proposta va adreçada als estudiants de segon cicle d'ESO i conjumina dos dels adjectius que últimament estan més en voga: virtual i presencial. S'hi juga a través de la xarxa (a www.fundacionbertelsmann.es us en daran detalls) i també a la Biblioteca Can Torró d'Alcúdia. La base de l'experiència és un quadern de notes d'un antiquari gironí del segle XVIII anomenat Baruc Bonsenyor que era molt aficionat als secrets de la criptografia. Naturalment, el quadern té passatges foscos que cal completar i acaba, en 1850, amb un missatge mai no desxifrat que oculta l'amagatall d'un enorme tresor d'or enterrat pocs anys abans pel caçador nord-americà Thomas Jefferson Beale i els seus homes.
Com aquell qui no vol la cosa, el quadern de bitàcola del MICEJ és un dels primers llibres catalans que versa sobre criptografia. Sense cap altra pretensió que encuriosir els jugadors i enganxar-los al joc que els proposa, el presumpte Baruc Bonsenyor té l'amabilitat de descriure amb rigor i notable eficàcia les diverses fórmules dels antics per ocultar missatges, com ara la substitució de lletres que usava Juli Cèsar. També reprodueix alguns dels episodis més cèlebres historiats per Heròdot. Com per exemple el cas de Milet i el seu mètode "skinhead" per fer saber secretament al seu gendre a la cort persa que era un bon moment per revoltar-se contra els mateixos perses que l'envoltaven. Milet va triar un esclau, li afaità el cap, va tatuar-li el missatge a la pell del crani i va esperar fins que li tornessin a créixer els cabells. Després el va enviar a la cort persa com a regal per al seu gendre amb un únic missatge: "primer de tot, afaita'm el cap".
Tot llegint les suculentes "Notes sobre l'art d'amagar les intencions dels missatges en l'escrit, anomenat pels coneixedors criptografia", els participants del MICEJ van entrant en l'univers ocultista que marcarà el to del joc. A la web, ben provistos del seu codi, s'enfronten a enigmes diversos, sempre relacionats amb el quadern. A la biblioteca d'Alcúdia se les heuen amb els seus competidors locals, en un joc de "killer" destinat a fer-los confessar la seva paraula secreta. També disposen de diners. Ni pessetes ni euros sinó "barucs", en honor a l'antiquari gironí. Els guanyen en localitzar persones, llocs o objectes a la ciutat d'Alcúdia segons les indicacions de l'emissora de ràdio local. Perquè el MICEJ és una mostra clara del ja suat "pensa globalment i actua localment". Una experiència pilot d'un programa anomenat Biblioteca Escola que els organitzadors planegen repetir el 2002 a d'altres seus de la Fundació: Gandia i El Prat de Llobregat en català, A Coruña en gallec i Linares i Mieres en castellà.
Rere tot aquest muntatge hi ha cervells verbívors com el de l'expert en jocs Oriol Comas i el de l'escriptor, traductor i col·laborador d'aquest suplement Pau Joan Hernàndez. Un veritable luxe que es nota pertot.

dijous, 7 de juny del 2001

L'àlbum de Toni Civit

La setmana passada ens vam introduir en les procel·loses aigües del col·leccionisme verbal de la mà del ludolingüista nord-americà Ross Eckler. Les seves extenses col·leccions de paraules morfològicament relacionades són una prova de l'existència d'una via entomològica en certs negocis verbals. Avui saltem de Morristown (New Jersey) al Maresme, perquè el mataroní Toni Civit ha completat una de les col·leccions més preuades entre els verbívors: les 120 varietats de mots pentavocàlics en català corresponents a les 120 maneres de combinar les cinc vocals. Civit omple totes les caselles que separen AEIOU (faceciòfug: el qui defuig les facècies) de UOIEA (sudorífera: que provoca suor) amb enginy no exempt de facècies i, intueixo, després d'una bona suada.
La prodigiosa col·lecció de Toni Civit es divideix en cinc apartats subdividits alhora en cinc grups de sis quintets vocàlics. Per exemple, a l'atzar, la tercera mitja dotzena de quintets de la A la formen les paraules: acordéssiu (AOEIU), aconseguir (AOEUI), agonitzeu (AOIEU), platòniques (AOIUE), aboquessis (AOUEI) i aprofundiment (AOUIE). Naturalment, no totes les solucions amb què Civit omple la graella de 120 forats són tan poc conflictives com aquestes. Algunes són paraules expressament invocades per a l'ocasió. Començant pel "faceciòfug" inicial, que ja fa anys va ser establert des d'aquesta columna com la millor solució per subsanar l'absència d'un pentavocàlic AEIOU amb entrada als diccionaris catalans. De fet, en aquell ja llunyà 1994 els lectors de l'AVUI van permetre trobar solucions més o menys vàlides per a 113 de les 120 combinacions possibles. Ara Civit remata la col·lecció amb aportacions molt imaginatives per vèncer els quintets més eixorcs.
Així, pren el "faceciòfug" (proposat pel matemàtic badaloní Francesc Serra) com a punt de partida i inaugura una tradició que el mena als mots "kaiseròfug" (AIEOU) —qui defuig el Cèsar— i "estigmatòfug" (EIAOU) —qui defuig els estigmes—. La majoria de terminacions en -AU viuen de les formes verbals mallorquines: versionau, despotricau, interrogau, hipotecau, col·legiau, potinejau... Civit també convoca alguns gentilicis per acompanyar la menorquina (EOUIA) i les mallorquines (AOUIE). Al costat d'una "cotlliurenca" (OIUEA), una "bielorussa" (IEOUA) i uns "ucraïnesos" (UAIEO) ben canònics, trobem uns ecumènics "kurdoarmenis" (UOAEI) i, fins i tot, un dubitatiu "finlandesorus" (IAEOU) natural de Carèlia, tot i que aquest potser més aviat seria exemple de carència.
A banda del mig finès mig rus, algunes de les solucions adoptades són de compromís. La casella IEUAO només queda coberta gràcies a un "sine qua non" que Civit considera "llatinòrum indispensable". D'altres, com la IEAOU i la OUAEI, són ventilades per la vida digital: 1039 i 2/4 de 5. I encara un parell més són clarament discutibles: un presumpte avió equipat amb servei quirúrgic —aeroquir (AEOUI)— i l'afecció que pateix qui no té neurosi —aneurosi (AEUOI)—. L'àlbum de Toni Civit és ben ple i força al·lucinògen (AUIOE), però potser algun altre entomòleg visitarà aquest mercat verbívor amb nous cromos per suplir els que estan una mica arrugats.