dijous, 26 d’octubre del 2000

Si ames la siamesa

Fa tres setmanes un color "púrpura" esclatant va apoderar-se d'aquesta columna amb la seva possessió sorprenent de la puresa masculina i femenina. Aquell pur i aquella pura que, plegats, podien designar una malaltia que ens feia enrogir la pell, van donar pas a tota una disquisició sobre l'existència d'uns mots denominats siamesos. Mots compostos pels dos gèneres d'un mateix concepte que segons com poden ser separats sense causar cap trauma i segons com no. Com l'aimada "púrpura" o com les mítiques ovelles "caracul".
La veritat és que la possibilitat d'enviar exemples per correu electrònic ha fet que el nombre de siamesos en circulació hagi estat molt major de l'habitual, de manera que, a l'espera de les cartes de paper, ja es pot fer una primera avaluació. Del país de Siam ha arribat fins i tot un fitxer jpg amb la coberta d'una antiga novel·la de la Maria de la Pau Janer: "Màrmara". Uns siamesos que, després de passar per quiròfan, trien destins oposats: l'un se'n va mar enllà i l'altre terra endins (la mara és un rosegador propi de l'Argentina). Des del transitadíssim barri de Girona.com Àngel Mauri ens fa arribar, a través de la clàssica tórtora missatgera de na Bàrbara, dues propostes innovadores al país de Siam: verbs com ara "palpa-la" (¿la pala amb el pal, he de palpar?) o el més abstracte "xiuxiua". Via verbal a la qual s'afegeix amb gran joia un verbívor anònim que escriu des de mail.bcn.es. L'anònim siamòleg proposa dos verbs en temps present i un en passat: "vivia", "murmura" i "posposa". Posats a triar, guanya el primer de carrer, és clar, perquè conté dos siamesos decidits a dur una vida ben nòmada en cas de separació sobtada, tot bevent vi l'un i anar fent via l'altre.
La Mònica d'arrakis aporta una bombona que remet al país natal de Luis Figo i la Genoveva de teleline promet que buscarà més associacions verbals d'aquesta mena però de moment ho posposa, perquè justament creu que "posposar" és el verb siamès per excel·lència. Per la seva banda, Cèlia Riba ha fet un estudi profund del barri monosexual de Siami i ha arribat a la conclusió que "els siamesos més perfectes són dues de les paraules que primer aprenem: papa> pa pa (2 vegades pa, aquí és el pare qui ve amb un pa sota el braç) i mama> mà mà. També hi ha la fet-fet, que és com anomenen la cigala per Fraga; o un bàrbar que no és més que un bar repetit, potser perquè els ídems (tipus germànic) veuen doble en sortir-ne d'un". El fet-fet fragatí trobo que és tota una descoberta, però així d'entrada més aviat m'ha sonat a bistec. Només cinc segons després d'haver-ho llegit he capit que aquesta cigala no era pas de mar i he substituït el bistec per una botifarra.
Finalment, no contenta amb les troballes ecoiques (l'ocell "motmot", el "tutú" de les ballerines o el "cuscús" deliciós que també ens fa arribar Josepa Huguet), la Cèlia Riba ens regala una joia siamesa de gran bellesa: el "joiell", probablement el millor regal que una ovella caracul adúltera pot rebre del seu amant. Sobretot si l'al·ludit amant és, com proposa Sílvia Miranda, un ésser "solvent". És a dir, una barreja de calidesa i passió desfermada.

dijous, 19 d’octubre del 2000

Fum, fum, fum

Com més novel·les llegeixo més penso que Guillermo Cabrera Infante n'ha escrit una que figurarà entre les cinc millors del segle XX: Tres tristes tigres. Verbívor patològic i anticastrista irredempt, el cubà s'ha prodigat poc en la —diguem-ne— ficció, però la seva ploma de mestre no ha deixat de funcionar mai. Ha publicat, entre d'altres, proses polítiques (Mea Cuba), llibres sobre cinema (Arcadia todas las noches i Cine o sardina), proses inclassificables (Exorcismos de esti(l)o, La Habana para un infante difunto, O) o petits retrats d'escriptors cubans (Vidas para leerlas). Ara Alfaguara acaba d'editar Puro humo, la versió en espanyol del seu Holy Smoke (1985), una amena història del tabac escrita en anglès que parteix d'Amèrica i desemboca en l'ús cinematogràfic del fum. Cabrera Infante, fumador d'havans dels d'abans i cinèfil de tota la vida, relliga aquestes dues grans passions amb una tercera que encara les supera —la seva passió pel joc lingüístic—, tot fonent a la catalana manera els verbs fúmer i fumar.
Quan, quinze anys enrere, Cabrera va publicar la versió original anglesa d'aquest monogràfic inclassificable, la seva prosa va ser comparada a les de Beckett i Nabokov, dos altres estrangers que van fer el salt a la disciplina (lingüística) anglesa. Ara, la (retro)traducció a la llengua mare del cubà ha implicat reescriptura. I quan Cabrera es posa a escriure, tant se val sobre què, plou mannà per als seus lectors. Puro humo és una prova més de la potència estilística dels jocs de llengua quan el seu ús no és abusiu. Comparat amb les exhibicions verbals d'un Julián Ríos, per exemple, els "retruécanos" de Cabrera Infante són un model de discreció. Però la seva presència és constant. Cristòfor Colom és "nuestro colono", "lo absoluto" es confon amb "lo obsoleto" i la troballa d'una paronomàsia tan poc forçada com la que encapçala la frase següent —"Tras tres días en tierra…"—, indueix Cabrera a navegar ineluctablement cap a la tercera vocal: "…Colón estaba en un tris de obsesionarse con el oro".
La lectura de Puro humo és recomanable fins i tot per als no fumadors més militants (de tabac ros, de negre o de verb). El tractament literari que el cubà fa de la ingent informació històrica i cinematogràfica sobre el tabac el converteixen en un llibre divertidíssim que incita a lectura voraç. Les digressions i els constants retrucs de mots que es permet desafien la lectura lineal igual com les melodies canviants d'un concert de jazz. De fet, Cabrera obre el llibre amb una "Nota Beníssima" molt il·lustrativa: "Había en Cuba otrora, que rima con aurora, un programa radial matutino muy popular que creaba una forma de punto y contrapunto, usando la controversia musical, titulado Dímelo cantando. Este libro puede considerarse un Dímelo contando".
I realment, cal tenir en compte que quan l'Infante esdevé comte i el corprèn la dèria de contar, la seva paraula es contagia amb gran facilitat entre els lectors que saben calcular el plaer de llegir tot fent el compte de la "bella".

dijous, 12 d’octubre del 2000

Set de Filloy

El mexicà Alfonso Reyes —fi assagista, crític i autor d'una colla de relats memorables aplegats a La cena— va deixar escrit que l'argentí Juan Filloy era el pare (progenitor, va escriure) d'una nova literatura americana. Una novel·la de Filloy anomenada Caterva (1937) —on es narren les històries entrellaçades de set persones que han arribat als últims graons de la baixesa moral— va fer possible tres dècades després la famosa Rayuela de Julio Cortázar. A Op Oloop (1934), una novel·la lloada per Sigmund Freud, Filloy crea la metòdica figura de l'escandinau Optimus Oloop. Op Oloop —curiosament anagrama d'una frase com "O popolo"— és un partidari de l'"aritmosofia". Un maníac de les estadístiques que comptabilitza tot el que fa, fins al punt de celebrar el seu coit número 1000.
Juan Filloy ja és llegendari, però també podem donar les seves xifres. Autor d'una cinquantena llarga d'obres amb títols tots ells de 7 lletres, només en va publicar 7 en el circuit editorial, tots ells a la dècada dels 30. El llibre de viatges Periplo (1931), poemes en prosa a Finesse (1939), poemes escatològics a Balumba (1933), una escandalosa contrahistòria de l'Argentina intitulada Aquende (1936) i tres novel·les: la història d'un estafador a ¡Estafen! (1932) o les esmentades Op Oloop (1934) i Caterva (1937). La majoria de les seves obres van romandre inèdites per voluntat pròpia, però sembla que Filloy les distribuïa entre un cercle restringit de lectors escollits.
És clar que aquesta informació és la que figura en l'edició d'Op Oolop que va fer la Biblioteca Letras Argentinas de Paidós en 1967, signada per un tal Bernardo Verbitsky. No voldria passar per desconfiat de mena, però "Verbitsky" sembla un cognom una miiica sospitós. Sospitós, si més no, d'ocultar el mateix Filloy emmascarat de verb. Sigui com sigui, en aquesta introducció tan "verbívora" a Op Oloop descobrim que Paidós projectava recuperar tota l'obra publicada per Filloy trenta anys enrere. Ara per ara, però, només he estat capaç de localitzar una altra obra editada: ¡Estafen!(1968).
Abans de localitzar i llegir aquestes dues novel·les només coneixia l'"homemot" Filloy perquè s'havia enorgullit públicament de ser "el rey del palíndromo". Segons confessió pròpia (o de Verbitsky, vés a saber) n'ha construït més de deu mil —entre els quals ¡Arriba la birra! o Sé verla al revés. És clar que Filloy ha estat un rei més longeu que Victòria d'Anglaterra. Va néixer en 1894, cinc anys abans que Borges, i no ha mort fins aquest juliol passat del 2000, catorze anys després de la mort del ja longeu Jorge Luis Borges. Tenia 105 anys i n'hauria fet 106 (1+0+6=7 el dia 1 d'agost: 1-8=-7). Malgrat que en la dècada dels 90 la figura de Filloy va ser rescatada de l'oblit, els seus textos —els 7 publicats i els 49 (7x7) inèdits— dormen a l'espera dels lectors potencials del futur. Verbitsky, siguis allà on siguis, sàpigues que molts verbívors tenim set de Filloy. Si algú en troba més notícies, que ho faci saber.

dijous, 5 d’octubre del 2000

Mots siamesos

Mentre seguia amb inquietud la recent separació quirúrgica de dues germanes siameses a la Gran Bretanya vaig adonar-me que aquest fascinant fenomen biològic podria succeir al món dels mots. De fet, com més va més convençut estic de la infinitud de màscares que pot adoptar el joc verbal. Tots els artificis comparteixen, si fa no fa, els mateixos procediments bàsics —combinar, sumar, restar, multiplicar o substituir elements—, però qualsevol matís obre nous territoris i la "Terra Incognita" resultant es confon amb l'horitzó. Sempre inabastable.
La idea de verbalitzar el fenomen siamès em va assaltar quan definia per a un encreuat la paraula "púrpura". En català l'ancestre de la "purpurina" és sinònim de "porpra" i també designa diverses malalties de la pell. Però la púrpura, en el context siamès que provo d'establir, conté alhora el masculí i el femení de la puresa: "pur" i "pura". Un mot que podia haver titllat d'hermafrodita però que, mediatitzat com estava pel cas de les britàniques, vaig associar a uns germans siamesos tan ben avinguts que fins i tot sobreviuen sols. El "pur" i la "pura" poden ser separats sense que un dels dos sigui sacrificat, a diferència de les pobres germanes britàniques.
Un altre siamès com "tórtora" també admet una intervenció que el transformi en dos mots independents, tot i que una mica més llunyans, perquè un "tor" és una motllura i una "tora" una herba metzinosa. En canvi, un siamès tan sorollós com "gàrgara" ja s'acosta més al dramatisme del cas biològic. Perquè en la parella que forma la "gàrgara" només el segon component és relativament independent en l'expressió "fer la gara-gara" (afalagar algú per plaure'l). "Gar", tot sol, es nega en el mar de la semàntica. S'ha d'ofeGAR perquè GARA sobrevisqui al gargarisme. O sigui que en el món dels mots els siamesos també poden ser separables o inseparables.
És clar que la púrpura, la tórtora o la gàrgara no són les úniques menes de siamesos que podem trobar a la vinya dels verbívors. En un territori "machihembrado" ("encadellat" de fusta sovint conegut com "matxembrat") hi ha mots tan sorprenents com "bouvaca" o "caracul". Un "bouvaca" és un art de pesca, i els etimòlegs de pro en justifiquen el naixement per la "contaminació homonímica" del primer element amb el mamífer remugant. En realitat, el primer "bou" no és un "bòvid" provinent del llatí "bos, bovis", sinó un art de pesca provinent del llenguadocià "bol". En canvi, la vaca que li va al darrere després que els verbívors de torn hagin "contaminat" els mots ja és llatina ("vacca"). Pel que fa al "caracul", és la mena d'ovella que produeix el famós "astracan". Si ens demanaven una hipòtesi sobre quina mena de "contaminació" ha provocat aquest nom no caldria ser gaire verbívor per aventurar que aquesta ovella no deu canviar d'aspecte vista pel davant o pel darrere. Doncs no. El nom, d'origen turc, prové del llac Kara-Kul. No hi ha un pam de net.
Envieu mots siamesos i ja us en diré el què.