dijous, 26 d’octubre del 1995

Urpinell: un perill

El Nobel de Seamus Heaney palesa la importància poètica del silenci. Els poetes més festius celebraran el guardó i els més remirats pensaran que probablement el Nobel significarà la mort de Heaney. De la seva veu. Es veu que l'escriptura de versos a finals del segle XX creix encara, potser amb la mateixa proporció que decreix la seva lectura. ¿Poesia terapèutica? En tot cas, poesia que cada cop aspira menys a ser llegida. Sortints sense entrants. Versos escàpols. El joc, tanmateix, dels jos fets poema no és clos, i alguns lectors el desbrossen. Aquests pocs ulls, de tant en tant, es regalen amb noves troballes. Com ara l'últim què de Lluís Urpinell, el Tractat d'Ofiologia (Els llibres de l'Ossa menor. Proa, 1995), del qual Josep Palau i Fabre diu al pòrtic que és atzucac i contraatzucac a la vegada.
A Lluís Urpinell i Jovani, entre d'altres detalls poètics que esmentarem més endavant, devem tres aportacions més eminents que les tres creus del "Puig de les tres Creus" de Torelló. En primer lloc, que es gastés el que no tenia per reeditar la col·lecció completa de "La Llumenera de Nova York" (Edicions Anglo-Catalanes SA), la genial revista de tombants de segle que demostrà que el català és la mare de totes les llengües. En segon lloc, que gastés l'atreviment de posar els poemes a l'alçada de les sopes de lletres tot editant versos meravellosos impresos en tovalles de paper i que, a més, fes desplaçar els seus autors a una àrea de servei «Medas» de la A-7 per presentar les tovalles poètiques. En tercer lloc, que des d'aquelles pàgines enyorades de la revista "El Llamp" llancés al món la teoria pujolsesca (de Pujols) que sosté l'origen etimològic català del terme "jazz". L'Urpinell encara ha de fer el seu viatge a Nova Orleans per acabar-ho de demostrar, però la seva teoria és, com diria Pla, plausible.
A Exili forçós al Walhalla (Pòrtic, 1976) Urpinell sentenciava des d'un poema amb títol de Hemingway: "Que l'horitzó sigui el meu darrer vers/ I el meu cos li faci de ploma". Cinc anys després, des de les pàgines de Lerwick (Tafal, 1981) el poeta triava l'autor del Curs de Lingüística General per encapçalar una nova visió de l'escriptura: "El sexe no és sinó un mot/ I l'amor és, tan sols, una llengua". De March/Arthur (Columna, 1985) ens vam penjar tots aquells que ens delim per les floritures verbals del poliglotisme. Descobrírem que Urpinell ocultava un perill. N'és l'anagrama. Perill nu, tal vegada. Ell es posà a escriure una novel·la —Lava— que mai ningú no ha vist i ha acabat component el magnífic Tractat d'Ofiologia per canviar la pell com una serp.
En triem un poema. Precisament "Cap floritura": No,/ no,/ cap/ flor-/ i-/ tu-/ ra./ «Per/ què/ ...?» $ Si/ a-/ vui/ nin-/ gú/ ja/ no/ en/ ca-/ peix,/ i/ el/ món/ ja/ és/ tan/ flor-/ it,/ i,/ tots,/ n'es-/ tem/ un/ xic! $ Que/ es/ cop-/ si/ i/ prou! $ És/ que/ par-/ lem/ en/ vers,/ si/ no/ és/ pas/ d'at-/ zar? $ Ni/ el/ «pus/ bell»/ ca-/ ta-/ là/ se/ sent/ a/ Bar-/ cel-/ ona! $ Qui/ vul-/ gui/ bro-/ da-/ du-/ res,/ que/ es/ lle-/ vi/ un/ tros/ de/ sou/ i/ mer-/ ca-/ de-/ gi! $ (Ma-/ noi!)

dijous, 19 d’octubre del 1995

Bifronts

Els mots bifronts són l'ànima de la palindromàgia. Els esforçats buscadors de frases cap-i-cua (com ara "tira'm anís a la sina, marit" o "Senén té sis nens i set nenes") els col·leccionen amb avidesa a la seva rebotiga. Un bifront és un mot que admet una lectura diferent en cada sentit. Com en els textos bustrofèdics però sense saltar de ratlla. Així, el paradigma dels bifronts és la bella capital italiana on van a raure tots els camins. Roma és un bifront perquè tragina un Amor caragirat. Naturalment, en l'elaboració de frases palindròmiques els bifronts juguen un paper destacat. Roma permet bastir-ne una de tan senzilla com ara "amor a Roma". Qualsevol intent d'allargar el palíndrom passarà per encastar més material cap-i-cua just al centre de la frase i així expandir-la sense perdre la simetria que li és consubstancial.
El sant patró dels palindromistes il·lustrats és el poeta grec Sòtades, del qual malauradament només es conserven unes poques ratlles. Aquest autor descobrí que la lectura en sentit invers (a la manera semítica) d'algunes paraules gregues li permetien d'introduir missatges diferents de dreta a esquerra dels que revelava una lectura convencional d'esquerra a dreta. Els seus versos, batejats posteriorment amb l'epònim de sotàdics, contenien una doble lectura que invertia el sentit del poema en la doble accepció de sentit (significat i moviment). Eren versos bifronts que lloaven llegits del dret i satiritzaven llegits del revés. Sembla que Sòtades excel·lí tant en aquesta densa escriptura que no es va poder estar de revelar-ne el secret. El fulminant resultat de la seva indiscreció fou que l'any 280 aC Ptolemeu Filadelf va ordenar la seva execució. Sòtades acabà els seus dies al fons del mar Egeu, tancat dins d'un cofre de plom. Sever revés.
Però la pràctica dels bifronts no sempre ha resultat tan tràgica. Al seu diari, en l'entrada corresponent al dia trenta de juny de 1892, Lewis Carroll escriu que ha inventat un nou tipus d'enigma: "Un rus va tenir tres fills. El primer, anomenat «Rab», va esdevenir advocat; el segon, que es deia «Ymra» va ser soldat. El tercer es va fer mariner: ¿com es deia?». La resposta passa per la via dels bifronts. Si capgirem els noms dels dos primers fills descobrirem que el tercer s'ha de dir "Yvan". Perquè "Bar" (en anglès advocacia, cos d'advocats) designa la professió jurídica del primer, i "Army" (exèrcit) ens remet al soldat. Com que els mariners anglesos formen part de la "Navy" el nom del tercer ha de ser "Yvan".
Ramon Giné, el laboriós editor de la revista especialitzada en palíndroms "Semagames", ha inclòs en el seu darrer número un nodrit inventari de bifronts en diverses llengües que no exclou els bifronts bilingües. Així, al costat dels convencionals catalans (copaven-neva poc), espanyols (apartas-sátrapa), anglesos (loop-pool), neerlandesos (nevel-leven) o llatins (ibit-tibi) apareixen bifronts franco-catalans (arret-terra, tarif-firat) o hispano-francesos (líelos-soleil, ruedo-odeur). La llista és força completa, però admet moltes incorporacions.

dijous, 12 d’octubre del 1995

Corre, corre, llengua llonga

La realitat lingüística del País Valencià és un d'aquells conflictes recurrents del nostre entorn que consoliden les nostres descreences en la força de la raó. Sobretot ara, que tothom s'aplana a les exigències dels partidaris de la secessió lingüística. Especialment ara, que el recent gir de la política lingüística del Govern balear fa més sagnant l'opereta valenciana. A València, des que lo rat va deixar de ser penat, hi ha qui s'ha passat la vida buscant raons i d'altres que s'han investit de buscaraons impenitents. Mai fins ara, en els tres-cents articles setmanals que hem emès des d'aquesta columna més aviat enjogassada, no ens ha vagat de jugar amb els ridículs productes del joc dels disbarats lingüístics que periòdicament emblaveixen el cel valencià. I de materials sucosos no ens n'han faltat. Des de les famoses llistes de mots prohibits per catalans al Canal 9 d'Amadeu Fabregat amb les seves equivalències pretesament genuïnes, fins a les fantotxades de la retolació que promou el senyor Lizondo (¿Conselleria de Mig Ambient? ¿De Fasenda?). Hi ha fets amb els quals és inútil fer-hi broma. Resulta redundant. Pur pleonasme.
L'hiperactivista Eliseu Climent (cada cop més clandestinitzat per la conjuntura) ha engegat una nova campanya de dinamització cultural basada en la llengua i en la capacitat d'esforç dels corredors de fons. ¿Un esforç inútil? El Correllengua participa de l'estètica olímpica de la flama viatgera que passa de mà en mà en un exercici públic de nomadisme destinat a la distracció de la ciutadania sedentària. Una estètica de volta ciclista que també es projecta, via Internet, a l'espai virtual i universal que obren les noves xarxes de la informació. Els dropos de mena hem pogut adherir-nos-hi fornint de vitualles els soferts corredors. Allà on els avitualladors dels equips ciclistes ofereixen ampolles d'aigua als seus homes, nosaltres podem refrescar el Correllengua amb tot un estol de flascons. Aigo de Mallorca i aigu de Menorca. Aigua i aiga del Principat. Aigua i aiua valenciana, per exemple del Maestrat. Auia de València i de tot l'Horta. I encara, segons on, augua. La qüestió és refrescar els corredors perquè no s'aplanin.
Es diu que el mític Carles I (l'emperador fotòfil aquell que es va passar de 1519 a 1558 sense deixar de veure el sol) preferia la llengua francesa per parlar amb els homes, la italiana amb les dones, l'espanyola per enraonar amb Déu i l'alemanya per parlar amb els cavalls. L'escriptor suec Andreas Kempe (1622-89) satiritzà les actituds clericals dels seus contemporanis per la via de la ficció. Aquest homònim escuat del màgic Marito Kempes va escriure una escena de poliglotisme foll al Paradís. Adam parlava en perfecte danès, Déu xafava el suec i la serp els seduïa tots en francès. La nostra font d'informació —en aquesta ocasió l'inefable David Crystal en la seva magnífica The Cambridge encyclopedia of language — no diu res de la malvada Eva. Haurem de suposar que callava o que parlava en valencià.

dijous, 5 d’octubre del 1995

Si l'encerto l'endevino

Si el pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell fos viu treballaria a TV3. Potser no seria una gran estrella mediàtica. Però cada migdia, a quarts d'una, els resultats dels seus esforços apareixerien per pantalla, parapetats rera el somriure encomanadís de la Rosa Gàmiz. En un tres i no res, un estol de concursaires setciències vestits de vint-i-un botons s'esmerçarien a dir quatre coses sobre una dotzena mal comptada d'imatges confegides per aquest pintor de nom geriàtric. Abans del "Som i serem" i dels diversos programes informatius que donen pas al telenotícies de quarts de quinze. De fet, el fitxatge del pintor flamenc pel "Si l'encerto l'endevino" no seria un cas únic de col·laboració entre el mitjà televisiu i els artistes. Ara que en Perejaume s'encarrega de l'espai escènic que trepitja setmanalment la Rosa Maria Sardà, el concurs del venerable Pieter Brueghel el Vell reforçaria el caracter eminentment cultural del popular programa que condueix la riallera Rosa Gàmiz.
Brueghel el Vell va pintar en 1558 dotze proverbis en una dotzena de cercles rojos de petit format. Són escenes d'un descriptivisme atroç, subtitolades per la parèmia neerlandesa corresponent ("picar de cap contra la paret", "omplir el pou després que el vedell s'hi ha ofegat", etcètera). Cent anys després les dotze peces van ser emmarcades en un gran plafó dominat pel roig i el negre, de manera que la seva contemplació actual (al Museu Mayer van den Bergh d'Anvers) ens evoca ineluctablement l'univers fragmentari de les auques. Potser la imatge més famosa de la dotzena (la que conté la preuada signatura de l'artista) és la que mostra l'esquena d'un senyor que pixa contra una preciosa lluna en quart creixent. La parèmia que il·lustra la refrescant imatge és sinònima de tenir mala sort. Trepitjar merda, com si diguéssim.
La pràctica pictoparèmica (probablement el poeta Carles Hac Mor l'anomenaria paraparèmica a les ratlles ecoiques del seu "Desglossari") devia entusiasmar el Vell Brueghel. De manera que en 1559 es va llançar a pintar un llenç de gran format (117 x 163 cm) que engloba el màxim nombre de parèmies possibles per centímetre quadrat. El maremàgnum paremiològic del flamenc també s'anomena "Els Proverbis" i es pot contemplar al Staatliche Museen de Berlín. És una escena de masses realment acolorida. Quasi marejadora. Brueghel hi mostra un parell de cases vora el mar envoltades per desenes de personatges, camperols i senyors, que es dediquen a representar un complet inventari de proverbis i frases fetes. És una pintura diccionari. Un autèntic bagul ple amb una seixantena de parèmies il·lustrades. Una Fira de Tàrrega proverbial. Can seixanta. Els guionistes d'una hipotètica versió neerlandesa del "Si l'encerto l'endevino" haurien de conèixer els lloables treballs del vell Brueghel. Els resoldria la feina i potser així podrien fer una mica de vacances.