dijous, 31 de desembre del 1998

Bopon Apany Nopou

Ara fa una setmana, en l'article corresponent a la nit de Nadal, vam tirar mà de l'arxiu i en vam extreure una nadala amb enigma geogràfic del poeta Josep Vicenç Foix que ens ha pervingut gràcies a Martí de Riquer. Avui, abans que la creixent dictadura del cava imposi una mena d'evanescència general provocada per les seves enterbolidores bombolletes, volem reincidir en el deliciós univers foixià per extreure'n un altre mecanisme enigmístic.
L'Àlbum Foix que Joan de Déu Domènech i Vinyet Panyella van publicar a Quaderns Crema l'any 1990 recull, a la secció "Mestres i amics", una onírica trobada del poeta amb el pintor, escenògraf i director teatral Artur Carbonell, extreta del llibre Krtu. Un Foix amb trenta anys acabats de fer situa l'encontre a la platja "en ple març calcinós" i recorda meravellat la frase de reconeixement amb què s'adreça a l'amic: "Mai, com en aquell moment, no m'havia adreçat a ningú emprant, de cop i volta, el dolç argot escolar: ¿Opoi quepet dipus Apartupur Caparboponepell? Va acostar totes dues ales al pit i amb una gran reverència va respondre: Sipi! ". Aital diàleg hauria fet les converses dels polipoetes d'avui, seguidors incondicionals de la poesia fonètica foixiana.
La conversa platgívola i platxeriosa entre Caparboponepell i Fopoix —sostingut en la "llengua de la pe"— evoca els innombrables argots infantils amb què els escolars de totes les èpoques han preservat la seva intimitat a oïdes dels mestres. Són llenguatges secrets que requereixen una certa destresa mental. Llengües deformades que compliquen el codi a la manera dels enigmes perquè els missatges emesos siguin ben difícils de descodificar. D'argots amb aquest regust escolar n'hi ha muntanyes i no té cap sentit sistematitzar-los però, a redós de Foix, n'he triat tres a l'atzar per desitjar una bona entrada d'any als lectors d'aquesta secció d'enigmística. Naturalment, en la "llengua de la pe" foixiana el canònic "pròsper any nou" faria, si fa no fa: "propospeper apany nopou".
Les tres altres opcions argòtiques triades fan així:
1) "Parlaram d'acasta manara", substituint totes les vocals per una de sola, com en els lipogrames o en algunes cançons infantils. Així, per felicitar l'any podrem sorprendre la concurrència amb un "falaç any na", "ben eny mel ne-cents nerente-ne", "bini intridi d'iny", "pròspor mol no-conts noronto-no" o "bun uny nu".
2) "Remparla de taques ramane", traslladant l'última síl·laba de cada paraula al capdavant. Així, "Bon Nadal i que tingueu una bona entrada d'any" esdevindrà "Bon dalna i que gueutin nau nabo daentra d'any".
3) "Meralrap atseuqad arenam", invertint l'ordre de les lletres de cada paraula. Així, una carrinclonada egrègia com "Us desitgem de tot cor que la imatge de l'establia us faci ben avinent que Nadal és cada dia" quedaria disfressada de conjur diabòlic: "Su megtised ed tot roc euq al egtami ed ailbatse'l su icaf neb tneniva euq ladan se adac aid".
Doncs això, bon any nou.

dijous, 24 de desembre del 1998

Nadales

Ara les dates nadalenques semblen monopolitzades pel comerç de béns materials i molta gent se'n queixa. No sempre ha estat així. Però seria absurd que si durant tot l'any els comerciants proven d'instituir diades per fomentar el consum dels seus productes ara no aprofitessin el sa costum d'obsequiar-nos els uns als altres amb tota mena d'objectes inútils. ¿O és que hi ha una nova moral que ens obliga a aplaudir la puixança de la Fira de Barcelona i a omplir-nos la boca amb la dimensió cívica de la Diada de Sant Jordi però ens fa renegar dels carrers il·luminats i les nadales insuportables que ens envolten durant tot el desembre i mig gener?
En l'àmbit literari la sorollada aquesta del Nadal ha consolidat dos gèneres: els contes de Nadal i les Nadales poètiques. Dels primers se'n solen ocupar els diaris, tot reproduint-ne de clàssics o encarregant-ne de nous a escriptors professionals. Les segones, en canvi, són més populars. Qui no té un amic poeta? Qui no ha rebut, aquests dies, unes ratlles inèdites de temàtica nadalenca? O un dibuix original o una foto artística o un enigma protagonitzat pels Reis Mags.
Alguns poetes reconeguts, de vida endreçada i Nadal familiar, han instituït la tramesa anual d'un poema. En moltes d'aquestes peces hi plana un cert virtuosisme molt proper a l'enigmística. La pràctica més freqüent és la de l'acròstic, però hi ha casos francament sofisticats. Entre els que figuren al meu arxiu de rareses sobresurt el misteri quasi místic del famós poema de JV Foix que comença "Ho sap tothom, i és profecia". Es veu que el Nadal de 1953 el mateix Foix va fer una revelació sorprenent al seu amic Martí de Riquer. Posteriorment Riquer ho ha divulgat en un article magnífic.
Parlaven de l'expressivitat dels topònims en poesia, des de Cerverí de Girona a Verdaguer, quan Foix va sorprendre el seu interlocutor amb una revelació insospitada: la sisena estrofa del seu poema ocultava un petit tresor. L'estrofa fa així:

"Els de la Vall i els de Colera
salten contents, a llur manera,
i els de la Selva s'han mudat;
amb flors de fenc calquen a l'era;
a cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
porten les mels de llur cinglera
i omplen els dolls de vi moscat".

Per descobrir el misteri cal tenir un mapa de Catalunya al davant. Primer tracem una ratlla al meridià des de Colera —al nord— fins i a Palau-saverdera —al sud— i després una altra al paral·lel des de Pau —a occident— fins a la Selva de Mar —a orient—. El que apareix al mapa és una creu perfecta amb el travesser vertical més llarg que l'horitzontal. A més, a la intersecció de les dues ratlles hi ha la Vall de la Santa Creu. Segons Foix, els oferents que cuiten a encaminar-se a aquest Betlem empordanès, situat a la Vall de la Santa Creu, procedeixen dels quatre punts cardinals de l'Empordà, que són els quatre caps de la creu, i el poeta signa la composició des de molt prop, al Port de la Selva.

dijous, 17 de desembre del 1998

Alsius

Quan un capellà dels d'abans feia un sermó abrandat podien passar dues coses. Que la parròquia es posés a tremolar o que l'orador perdés els papers. Si agitava molt les mans en plena arenga era ben possible que provoqués un petit desajust en el llibre de la litúrgia. Sovint la cinta que marcava la pàgina exacta que contenia la represa de l'eucaristia es movia de lloc. El sacerdot, que no trobava l'oració pertinent per reprendre la litúrgia, es quedava amb l'"oremus" (preguem) a la boca mentre fullejava amb afany el seu llibre per trobar el punt perdut. Els més experts sabien omplir aquest buit amb elegància, però algun de més passerell es posava nerviós i tots els parroquians se n'adonaven. Es deia llavors que havia perdut l'oremus.
Salvador Alsius acaba de publicar una petita enciclopèdia de la cultura catòlica anomenada, justament, Hem perdut l'Oremus (La Campana, 1998). Alsius hi recull tota mena de referents culturals del cristianisme organitzats en 1000 entrades justes. Hi ha de tot i molt ben explicat. Des de la definició precisa de les diverses Pasqües fins al recordatori oportú del sentit primigeni de llatinòrums eclesiàstics com ara "Dominus vobiscum", "Ecce Homo" "Sursum corda" o "Ite, misa est", passant pels diversos ordes religiosos o fins i tot per una certa toponímia: el barri de Ghetto, el Gòlgota, Getsemaní, les muralles de Jericó... Tal com Alsius recorda al pròleg tots aquests referents culturals impregnen el nostre entorn, amb independència de les creences, i el cert és que molta gent jove d'avui no té ni la més remota idea del seu origen. Així, Alsius explica l'anècdota d'una colla d'estudiants convençuts que l'expressió "plorar com una Magdalena" prové del fet que les magdalenes sucades regalimen. Òbviament, el llibre resol aquestes mancances amb un índex de més de quatre-centes expressions com ara "vendre's per un plat de llenties" que remeten a l'entrada on trobarem l'autèntica explicació.
Salvador Alsius va ser una de les primeres cares que vam veure per TV3. La seva popularitat va anar lligada durant molt de temps al comentari amè del sant del dia que feia al Telenotícies Migdia, en un to rigorós i divulgatiu molt proper al d'aquest llibre. Però anys després les coses es van tòrcer i Alsius va haver de passar el seu calvari particular anant d'Herodes a Pilat per no combregar amb rodes de molí mentre a la ràdio un jove garneu anomenat Mikimoto el demonitzava injustament (com es podia haver rigut de qualsevol altre) i entre tots gairebé li cantaven les absoltes. Però Alsius no va defallir. Demostrant tenir més paciència que Job es va concentrar en una tesi doctoral sobre deontologia mediàtica i mai no va perdre l'Oremus. Ara és el degà del Col·legi de Periodistes, professor universitari i es permet escriure llibres com aquest. Per paradoxes de la vida, qui més se'n reia d'ell ara podrà consultar a la pàgina 82 d'Hem perdut l'Oremus què vol dir exactament l'expressió "fer la travessia del desert".

dijous, 10 de desembre del 1998

Laberint d'obres

El Laberint és el motiu vegetal emblemàtic dels Jardins de l'antiga hisenda que la família Desvalls va conservar a Horta fins als anys setanta. Avui el Parc del Laberint és un indret públic i ha entrat en el circuit turístic internacional. No són pocs els forasters que desafien les obres que transformen Barcelona en un ver laberint i s'hi acosten per gaudir de la seva estranya barreja entre natura i arquitectura. La principal atracció del Laberint d'Horta són els passadissos entapissats de boixos que componen l'embull vegetal que dóna nom al Parc. La majoria dels visitants fan cas de la llegenda que presideix l'entrada del Laberint —"Entra, saldrás sin rodeo, el laberinto es sencillo, no es menester el ovillo, que dio Ariadna a Teseo"— i proven fortuna pels camins envitricollats que menen a la figura d'Eros de la placeta central que precedeix la tragicòmica escultura que els espera a la sortida del Laberint amb un nou verset: "De un ardiente frenesí Eco y Narciso abrazados fallecen enamorados ella de él y él de sí".
Els laberints conformen un gènere arquitectònic amb connotacions esotèriques que representa a la perfecció el procés comunicatiu dels artefactes enigmístics. Entre l'emissor d'un missatge i el seu receptor final s'alça un camí tortuós que enclou un codi desconegut. És en aquest procés de descodificació on trobem la raó de ser de l'enigmística. Més enllà dels referents mitològics —concentrats en parelles com l'Esfinx-Èdip o Teseu-Ariadna—, hi ha alguns laberints de caire religiós que presenten una relació molt directa amb els enigmes lingüístics. No tots són vegetals, sinó que també n'hi ha de mosaic o petris. Com per exemple el laberint de pedra descobert en 1843 a l'Església de Saint Reparatus d'Orléansville (Alger).
En aquesta antiga església cristiana hi ha valuosos mosaics decorats amb poemes barrocs que permeten la lectura d'una inscripció de totes les maneres possibles (del dret, del revés, en els dos sentits verticals i també en diagonal). Una d'aquestes inscripcions és "MARINUS SACERDOS". Però el més interessant de l'església és el laberint de pedra que permet transitar per la nau fins arribar a un punt central dedicat a la salvació. Un rosetó amb la inscripció "SEMPER PAX" presideix el centre del laberint, però un nou poema barroc agermana les envitricollades passes que han portat el visitant fins allà amb els camins que podrà transitar la seva mirada. Reproduïm aquesta prodigiosa sopa de lletres amb una sola indicació: des de la S central es pot llegir en tots els sentits el nom de la presumpta garant de la salvació —"SANCTA ECCLESIA"—.

AISELCECLESIA
ISELCEAECLESI
SELCEATAECLES
ELCEATCTAECLE
LCEATCNCTAECL
CEATCNANCTAEC
EATCNASANCTAE
CEATCNANCTAEC
LCEATCNCTAECL
ELCEATCTAECLE
SELCEATAECLES
ISELCEAECLESI
AISELCECLESIA

dijous, 3 de desembre del 1998

Dittografies

Quan un parlant repeteix involuntàriament una síl·laba o tota una paraula els fonetistes diagnostiquen que acaba de cometre una dittologia. No es tracta de demanar un "cafè cafè" sinó més aviat de quequejar una mica. Una variant sintàctica de la dittologia és aquella que permet la convivència de dues maneres distintes de realitzar el mateix mot segons el context formal en el que es desenvolupa. Un exemple és el cas de la parella de ball bon-bo, que permeten augurar un bon Nadal i un Nadal bo alhora. La cosa dittològica prové d'un prefix d'origen grec molt suggerent: "ditto-" (doble). Els paleògrafs també han definit les dittografies, tot descrivint-les com "errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots".
En el món de l'enigmística la cosa dittogràfica ha desenvolupat una branca basada en les repeticions ignotes. Des d'aquesta mateixa columna hem parlat diverses vegades de les dittografies toponímiques titllant-les de vers pleonasmes produïts per les diverses invasions que ha hagut d'entomar una contrada en el decurs de la seva història. Entre aquestes destaca el rètol que, durant el franquisme, coronava el port d'Ordal —"Alto del Ordal"— on es podia llegir tres vegades el mateix concepte: "alto" en espanyol "or" en occità i "dalt" en català. Rere aquest triple alt podem situar diversos rius europeus, com ara el català riu Fluvià o el britànic river Dee. Tant "fluvium" en llatí com "dee" en les llengües celtes volen dir, precisament, riu.
Avui volem proposar un gènere més sofisticat de dittografies poliglotes, basades en l'onomàstica. Tot i que és probable trobar gent que tragini noms dittogràfics els exemples que exposarem són inventats i, per tant, qualsevol semblança amb personatges reals no només serà una mera coincidència sinó que també serà benvinguda. Perquè una dittografia onomàstica sigui admissible cal que el nom i cognom del personatge proposat siguin paraules equivalents en dues llengües. Per exemple, el cas de tres noietes que es diguessin Melània Negre (dittografia grec-català), Bruna Moreno (català-espanyol) o, d'una manera més fosca encara, Melanie Cherney (negre en grec i en rus, respectivament).
La imaginació poliglota ens permet inventar personatges tan adients per a les ja properes festes nadalenques com els germans francesos Natalie i Noël Yule, que formen dittografia franco-anglesa gràcies a un sinònim arcaic de "christmas" en anglès. "Yule", tot s'ha de dir, és també un cognom real entre britànics, de manera que aquests homònims francesos dels germans Nadal tenen la versemblança precisa. Naturalment, una suposada Natalie Nadal anostraria aital dittografia. Per acabar, personificarem una deliciosa turista de Trieste amb múltiples aplicacions dittogràfiques que es digui Bella Jaffe Schoen, símbol de la bellesa en italià, català o espanyol (bella), hebreu (jaffe) i alemany (Schoen). Envieu personatges dittogràfics a la secció Enigmística. En parlarem.