dijous, 30 de juny del 2005

Atzar i intencionalitat

En les qüestions de l’enginy verbal la voluntarietat no és obligatòria. Vull dir que hi ha jocs de paraules involuntaris, sorgits per raons atzaroses. La majoria dels palíndroms apareixen d’una manera inesperada. No pas els forçats —“Tira’m anís a la sina, marit”, o “A Gavà la gent nega la vaga”—, sinó els que llisquen llengua avall —“la ruta natural” o “català a l’atac”—, sense fer-se notar. Quan te’n surt un tens la sensació que ja hi era, com aquelles formes que el Leonardo escultor alliberava de la roca en la seva operació de levare. Crear no sempre és posar. També és treure. No només construir castells en l’aire, sinó també descobrir palaus en el subsòl. Potser per això no m’ha estranyat gaire el correu de Roger Sarrià, d’Edicions Voramar. Resulta que ha descobert al Gran Diccionari de la Llengua Catalana —el de l’Enciclopèdia—, una entrada totalment monovocàlica. Es tracta del verb palafangar. Si aneu al GDLC hi llegireu: “palafangar v tr AGR Fangar amb la palafanga”. Una palafanga és una espècie de forca de ferro posada al cap d’un mànec per remenar la terra. Prové de pala i de fanga, la qual alhora prové del llatí vanga contaminat per la f de fang. Adjudicar a “palafangar” un “fangar amb la palafanga” no és pas una d’aquelles definicions que un lexicògraf emmarcaria perquè els seus conciutadans el recordessin, però és monovocàlica. De fet, Roger Sarrià diu que li troba una musicalitat sorprenent i admet que serà molt difícil trobar una altra paraula monovocàlica que també sigui definida amb el concurs de la seva única vocal. Repte llançat.

La tensió entre atzar i intencionalitat és una part essencial de l’operació de llegir. Quantes vegades no hem dubtat sobre la intencionalitat d’una idea, d’un vers, d’un paràgraf, d’un personatge? L’atzar vol que palafangar en francès es digui bêcher, monovocàlic en e, i una palafanga en italià sigui una vanga, com en llatí. Lamentablement, ni el diccionari Hachette ni el Zingarelli no els defineixen amb mots que només tinguin es o as. Sembla clar que el monovocalisme de la definició amb què el GDLC ventila el verb palafangar forma part de l’atzar. O així m’ho semblava fins que he anat al DLC de l’Institut d’Estudis Catalans i he assistit a la desfeta del monovocalisme: “palafangar m. Treballar la terra amb la palafanga”. Una definició menys forçada i repetitiva. Millor. He corregut al Fabra i he comprovat que els del IEC ho van treure literalment d’allà. Després he visitat el Coromines i fins i tot he trobat un terme anterior on la A perdia el monopoli vocàlic: palafangua. O sigui que potser el redactor del musical “fangar amb la palafanga” a l’Enciclopèdia no era tan innocent. Potser va trobar que tantes as a la paraula demanaven una certa reciprocitat a la definició. Busco al mateix diccionari altres termes monovocàlics amb moltes as, com ara abacallanar, salamandra, o saragata. Res. Com a màxim, veig que aquest últim té dos sinònims també monovocàlics: soroll, tumult. Després trobo un fals filó —carabassa, carabassada, carabassal, carabassat— definitis tots quatre amb un sol mot tan monovocàlic com ells —respectivament: carbassa, carbassada, carbassal, carbassat—, però no em convencen, perquè més que definicions són remissions i les definicions d’aquest segon quartet —“fruit en pepònide de la carbassera que”— ja no responen a la condició monovocàlica. El mateix passa amb “tafarra f Rabasta”, perquè després rabasta és “banda de cuir que subjecta la sella, etc”. No sé pas si a cap diccionari hi haurà més exemples de monovocalisme integral com el de palafangar, però aquesta vegada el debat entre atzar i intencionalitat acaba amb taules.

dijous, 23 de juny del 2005

D’ascendència

Aquesta nit de sant Joan, la gent de Política Lingüística i de l’Institut Català de la Dona ens conviden, conxorxats, a llançar barres a les fogueres. Es tractaria, per fi, de cremar la pesada barra antisexista del Distingit/ida amic/iga que ens tractava de barruts i ens barrava el pas a la lectura. Aital proesa, però, té un preu. No és que hagin renunciat a intervenir sobre el llenguatge, sinó que han canviat de tàctica. Un manual anomenat Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua, fa un seguit de propostes per mirar d’esquivar les solucions més feixugues de la correcció política aplicada a l’idioma. Algunes són eficaces i d’altres no funcionen, però és lloable que intentin aplicar-hi un cert sentit comú. La consigna és col·lectivitzar. Allà on es deia els treballadors (barra treballadores, en català barrut) ara proposen el personal o la plantilla; el terme electorat barraria el pas a l’insofrible els/les electors/ores; i de la mateixa manera es proposen termes com el professorat o el jovent (la joventut). La sopa d’all col·lectivitzadora pot funcionar en alguns casos, però no pas en tots. ¿Com poden pretendre que dels fills en diguem la descendència per no discriminar les filles? ¿Com en direm, dels pares i mares: l’ascendència? ¿Què faran, ara, les APA ja reconvertides en AMPA: passar del terme mafiós al feixista de la triple A? Ja posats, ¿per què no ens demanen que anomenem els fills la nostra progènie?

La correcció política aplicada al llenguatge té un cert sentit en l’àmbit de l’escriptura administrativa, fins ara tan barruda que només la llegien els col·lectius que se’n volien queixar. És, sens dubte, assumible referir-se en genèric al cos d’enginyeria o al personal d’infermeria en comptes d’al·ludir a enginyers o infermeres. Tot i això, no sembla gaire aventurat pensar que l’eterna por a la queixa sexista ha impedit invertir les denominacions i proposar obertament un sensat cos d’infermeria, quan l’objecte d’estudi de les professions mèdiques ho hauria fet molt més coherent. La por és enemiga de l’eficàcia lingüística. No cal ser un historiador especialitzat en la Guerra Civil per saber que col·lectivitzar comporta problemes. La solució adoptada per substituir el terme director és equip directiu. Ja respondrà a la realitat, això? De debò hi ha tantes direccions col·legiades? No havíem quedat que el cap i la cap ja funcionaven? És clar que el criteri sembla haver canviat. A ningú se li acudiria feminitzar cap per dir-ne capa; seria un fals derivat. En canvi, sí que ens proposen els femenins professionals que fins ara circulaven invariables: mossa, bidella, bombera, caporala, sergenta, metgessa, jutgessa, pèrita, oficiala o uixera. S’admet, però, que al final seran les al·ludides les que decideixin si volen dir que treballen de bidell —bon dia, sóc la bidell i tinc aquí una missatger que— o bé de bidella —posi’m un llobarro per a mi i un filet per a la bidella—.

D’altres solucions proposades s’entenen en un context jurídic —part demandant per demandant, persona beneficiària per beneficiari— però presenten problemes d’economia lingüística que les allunyaran de l’ús no especialitzat. Ens proposen substituir informàtic per professional de la informàtica. Ara proveu d’imaginar-vos que treballeu en una empresa gran i que el sistema informàtic acaba de col·lapsar-se. Després dels renecs inicials, què demanareu a crits? Un professional de la informàtica? Política lingüística proposa i l’ús disposa.

dijous, 16 de juny del 2005

La Renfe en calces

Ara que, tres anys i mig després de néixer, les notes al marge de Carles Miró han comès bloguicidi, les paraules i els dies de Teresa Amat (tres anys i gairebé un mes a la xarxa) deuen ser el dietari degà de la blogosfera en català. Llegeixo els comentaris d’Amat gairebé des del seu inici, en maig de 2002. Com que no tinc gaire fe en la blogofília, quan llegeixo un comentari que m’interessa, en comptes de guardar-me’n el link me’l copio sencer i el col·loco en un fitxer Word al disc dur. I la meva carpeta de les paraules i els dies és ben plena. Avui he topat amb un post del passat abril que em va cridar l’atenció per diversos motius. D’entrada, perquè partia d’un joc de paraules, i això sol ja propicia que molts textos acabin a les cavernes del meu arxiu verbívor, però també per altres qüestions: involucrava la Renfe, reflexionava sobre el bilingüisme i apel·lava a la líbido. Teresa Amat ho titulava sense ambages —“Els desenganys dels bilingües”— i després ens informava de l’aparició en les estacions de Renfe d’uns armariets metàl·lics de color gris que duen en un lloc ben visible la paraula CALCES retolada en negre.

El següent paràgraf demostra que Teresa Amat no només és una bona escriptora, sinó que l’hauríem de poder llegir sovint als diaris de pagament: “Jo em vaig emocionar, de debò, quan ho vaig veure. Em vaig dir que ja era hora que a més de posar maquinetes dispensadores de condons als instituts, a les fatxades de les farmàcies i als lavabos de discoteques, també pensessin en les dones que van pel món perdent calces tot anant amunt i avall amb els trajectes de rodalies. És més corrent del que potser ens pensem, això de deixar-se les calces en algun lloc, i llavors, tant si una va com si ve, tant si després de perdre-les té encara alguna cosa a fer o si ha de tornar directament a casa, ja em direu què. ¡Doncs que bé!, vaig pensar durant un instant (esclar que si per posar-te-les haguessis d’anar als tan higiènics vàters renferils, imagineu-vos la proesa). Però no. Evidentment la cosa és molt més prosaica (si el que vaig imaginar en principi no és poesia, ja em direu què és poesia): el rètol vol dir que allò que conté l’armariet en qüestió deuen ser llantes o falques o tascons. ¡Quina decepció!”

En efecte, per més esforços bilingüistes que hi ha esmerçat, aquella antiga Renfe del Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados manté una ànima rematadament monolingüista, i ni els passa per la barretina que els catalanoparlants puguem feminitzar inconscientment els seus calces (falques, del verb calzar, però ja posats, també calzes —aparta de mí este cáliz—). Són coses de la clàssica amplitud de mires espanyola. Falsos amics, en termes lingüístics i no, més interessants quan més freguen territoris incorrectes. Com per exemple, la ramera catalana (el brancatge dels arbres) o la innocent expressió anglesa que definiria la guàrdia urbana barcelonina davant les àrees verdes: posar una multa seria put a fine. Finíssima. És clar que l’univers no acaba a Europa. Com més exòtiques siguin les llengües més fàcil serà trobar-hi alguna coincidència inconvenient. Així, els indis nord-americans muscogui eviten les paraules natives que designen la terra (fákki) i la carn (apíswa) perquè s'assemblen massa a dos verbs malsonants (cardar i pixar) en anglès, la llengua que farà desaparèixer la seva. El mateix els passa als pobres estudiants tailandesos d’anglès: l'adverbi yet sona en llengua tai igual que jed, una de les maneres amb què els locals es refereixen al fornici. El que no especifiquen és si també en diuen així quan la còpula es produeix en un tren i sense treure’s les calces.

dijous, 9 de juny del 2005

Il·lustre Tísner

Durant tot el mes de maig el Centre Cívic Cotxeres Borrell de Barcelona ha recordat l’enyorat Avel·lí-Artís Gener, Tísner, en el cinquè aniversari de la seva mort. És a dir, que ja portem un lustre sense tan il·lustre personatge. També és prou il·lustrativa la rica manera d’homenatjar-lo que han triat els veïns del que va ser el seu barri: una exposició sobre les seves diverses facetes, recitals lírics, sessions de lectura, un concurs de mots encreuats, la presentació del Laboratori d’arts escèniques que porta el seu nom i una taula rodona final molt i molt rectangular, on vaig tenir el plaer i l’honor d’intervenir, moderats amb eficàcia per Ignasi Janer, al costat de Joaquim Carbó, Jordi Carbonell, David Escamilla, Jordi Finestres, Jordi Fortuny, Prócoro Hernández, Joan Rendé i Pep Sala (a través de pantalla interposada perquè era de concert a Andorra). Quatre dels cinc fills d’en Tísner i la Lluïsa també eren presents a l’auditori. La personalitat polièdrica del mestre Tísner i la seva loquacitat proverbial se’ns va encomanar. Vaig trobar especialment interessant la intervenció de Prócoro Hernández, un periodista mexicà que exerceix de català entre nosaltres i que va fer unes pinzellades molt encertades no pas sobre la influència del món mexicà en l’obra d’en Tísner sinó a l’inrevés, en sostenir que les múltiples activitats de l’autor català també han deixat petja en la cultura mexicana. Esperem que el temps li doni la raó.

Les sis lletres que componen Tísner —tendre amant dels personatges secundaris, Avel·lí Artís-Gener va confegir el seu reeixit pseudònim amb les segones síl·labes dels seus cognoms— oculten missatges ben explícits. TÍSNER et convida sempre a penetrar en tot el que fa (ENTRIS), a deixar la brutícia dels teus prejudicis fora de taula (RENTIS) i finalment a gaudir de la vida a cor què vols (SENTIR). Com que havia nascut el mateix any que mon pare, sempre vaig saber-li l’edat, i per celebrar els seus setanta-cinc anys vaig il·lustrar una entrevista que m’havien encomanat els de la revista “Cultura” amb un acrònim més o menys totalitzador del seu proverbial polifacetisme. Aplicant al mot TÍSNER el notàrikon cabalista, és a dir, prenent-lo com si fos una sigla, T suggereix traductor, I il·lustrador i il·lusionador, S soldat i scrabblista, N novel·lista i ninotaire, E enigmista i escenògraf i R retratista i reporter. En cadascuna d’aquestes activitats excel·lí i ha deixat petja, ja sigui com a introductor dels mots encreuats o l’Scrabble en el nostre àmbit lingüístic, ja com a novel·lista. Al meu entendre, Paraules d’Opòton el vell és una de les millors novel·les catalanes de tots els temps, però hi ha altres obres seves que passaran a la posteritat. La meva favorita, Les dues funcions del circ. Els mexicans coneixen també el seu valor com a escenògraf en la incipient història de la televisió mexicana. La seva filla antropòloga, la Glòria Artís, va explicar com l’havien vingut a buscar els documentalistes d’un reportatge sobre la història de la televisió mexicana perquè tots els professionals els parlaven d’aquell escenògraf català que havia fet tants i tants decorats efímers.

Com ja és sabut, en Tísner era un home de geni i d’enginy. Però les seves divulgadíssimes anècdotes van tot sovint més enllà, perquè parteixen d’un compromís especialment intens. Encara recordo quan em va dir que, en traduir al català Cien años de soledad de Garcia Márquez a petició d’en Gabo, va pensar que la seva feina llavors tan criticada seria plenament actual l’any 2005. No només perquè ningú no trobaria estrany traduir obres de l’espanyol al català —com en efecte succeeix avui— sinó perquè el llavors llunyà any 2005 s’hauria de celebrar —tal com està succeint ara mateix— el centenari de la magnífica novel·la de Caterina Albert/Víctor Català Solitud, és a dir, Cent anys de Solitud, com resa el títol de la traducció tisneriana.

dijous, 2 de juny del 2005

verbgracia@yahoo.es

Una massa social de dos alumnes encapçalen a la Universitat Autònoma un moviment reivindicatiu al qual ens sumem joiosos des d’aquesta columna. No contents amb reivindicar les filologies i altres estudis d’humanitats que ara semblen qüestionats, demanen “la creació d’una assignatura de Ludolingüística com a primer pas per a la creació d’un Departament d’Estudis i Investigacions Ludolingüístiques”. Els dos éssers verbívors que lideren una reivindicació tan enraonada com aquesta signen amb els anagrames dels seus noms: Leli Vorratxes i Marta Polbín. La publicació des de la qual eleven el seu crit es diu “VERBiGRÀCIA” i el subtítol fa “Publicació Aperiòdica de Ludolingüística”. Ara n’acaben de publicar el número 2, en la tradició dels fulls volants que solien córrer per les facultats de lletres. Naturalment, l’era digital fa de les seves i des de l’adreça electrònica que encapçala aquest article distribueixen la seva publicació en PDF. Demaneu-la.

Ja es veu que el fanzine ludolingüístic de Vorratxes i Polbín té la doble vocació d’historiar i proposar, dos infinitius clau per incidir en la tradició cultural. Aquest segon lliurament divulga l’origen dels primers palíndroms i anagrames coneguts, situats a l’Alexandria ptolomea. Ho fa amb rigor i claredat, revelant les fonts sense caure en deliris erudits, però en el mateix article ja obre la porta a quatre palíndroms contemporanis creats pel dissenyador gràfic Nacho Tururu —entre els quals destaca España, pse , una expressió de desencant en boca de tothom llevat de Patxi López—. La voluntat propositiva de les editores verbigracienques es demostra també a la secció “Màquines proverbials”. S’hi exposa un proverbi de Confuci —Pensar sense estudiar és inútil, estudiar sense pensar és perillós—, se n’estableix l’estructura (A –B= C; B-A= D) i se’n busquen analogies a partir de mètodes aleatoris com ara agafar el primer verb que aparegui a la pàgina X d’un diccionari o demanar a persones diferents que pensin verbs i adjectius. Alguns dels proverbis obtinguts d’aital faisó són: “Cantar sense follar és brut, follar sense cantar és meravellós”; o bé “menjar sense pintar és verd, pintar sense menjar és artístic”. No cal dir que tot just són a l’inici del camí.

En un altre article es reprodueix un sonet tautogramàtic de Quevedo, dedicat a una dama que es deia Antonia i en el qual (gairebé) totes les paraules comencen per A. El primer vers fa “Antes alegre andaba; ahora apenas...” També hi ha seccions amb lapsus linguae catalans —Lingus Lapsuae, en diuen—, el joc de les definicions o enllaços recomanats a Internet. Verb & Gràcia combina amb saviesa el plaer amb el dolor. A banda de les qüestions carnaverbalesques (sic), no menysté la interacció més dolorosa que ofereixen les seccions enigmístiques. Al primer número proposaven uns magnífics MOTS ENCREUBATS de 13x13 tan difícils de resoldre que ningú no ha guanyat el fastuós premi d’un sopar amb les editores al restaurant Paco Meralgo de Barcelona. També proposen anagrames du100s (llegiu docents, esclar). En el primer número una tal ROLLITA ACNÉ ha resultat ser la professora de Teoria de la Literatura NORA CATELLI. En aquest número dos l’enigma es duplica: 1) el DU100 que, tot i no ser de clàssiques, té reminiscències llatines (Justo Sensu) i 2) el DU100 amb nom de carrer (Av. Biel Xorrada). ¿Quins dos eximis professors s’hi deuen amagar? Llarga vida a aquesta publicació aperiòdica de Ludolingüística!