dijous, 28 de desembre del 1995

Santa innocència!

Cal tenir en compte que el període de nou mesos que separa l'engendrament d'una criatura del seu desembaràs final és un dels més pautats en la vida d'una parella. En plena febre higienista, són incomptables les publicacions, periòdiques i puntuals, científiques i trivials, que tracten els diversos aspectes físics i psicològics de l'embaràs, el part i els primers temps de convivència amb la nouvinguda. Però poques consideren transcendent el fet de triar un nom per a la criatura. Ventilen el tema en quatre ratlles banals que remeten els usuaris als típics santorals. Sobta la indiferència còsmica que destil·len els dits psicòlegs infantils al voltant de la tria del nom que designarà aquella criatura mentre visqui. Sobretot si la comparem amb la importància quasi paranoica que atorguen a les primeres hores de relació amb el nadó.
A pesar de tot, el mercat dels protopares presenta una forta demanda d'informació onomàntica. Prova d'aquest interès és la constant publicació de llibres de noms de persona que van més enllà dels antics santorals. Les col·leccions de butxaca de les dues majors de l'edició en català (Enciclopèdia Catalana i Edicions 62) acaben de llançar dos neosantorals. L'un, el de Proa, nou de trinca, i l'altre (62) una reedició del ja clàssic Diccionari dels noms de persona de Josep Maria Albaigès, aquesta vegada en format apartheid: els noms de nen per una banda i els de nena per l'altra.
Recomanem la seva lectura atenta a totes les posseïdores d'una panxa creixent no relacionada amb el consum de cervesa. I als seus acompanyants. Però no ens volem estar d'advertir-ne una mancança, inherent a aquest tipus de publicacions: només informen del sentit primigeni dels noms; poques vegades tenen en compte els dobles sentits que poden transformar el seu usdefruit en una espina clavada al cor de la PP (persona portadora).
La qüestió és que enlloc no trobareu que un miquel és un menyspreu (i que fer un miquel és com fer un lleig), o que un jaumet és un corc (i jaumetar vol dir corcar) o que una paula és una noia ingènua (més càndida que una vegetariana en una penya gastronòmica basca) o encara que fer el pau és sinònim de fer el ximple. Les connotacions pejoratives que sovint traginen els noms més innocents esdevenen així una sorpresa amarga que els protopares (i sobretot la criatura) aniran descobrint en el decurs de la seva vida. Una mina. En qualsevol moment un cosí repel·lent o un mestre avorrit la poden fer esclatar.
Aneu en compte, doncs, a l'hora de triar. Perquè no cal dir-se Anaclet, Hermenegilda, Angústies o Cojoncio per cridar l'atenció dels enignyosos de torn. Ni traginar una lamentable combinació de despropòsits en les relacions nom-cognoms com els clàssics Clara Dou, August Sotoca Poch, Càndid Viola Mestres, Perpètua Murga o els germans Placer —Máximo, Digno, Augusto i Armando—. N'hi ha prou amb dir-se Bàrbara per convocar tota mena de barbaritats lèxiques, Bernat per odiar els gossos de guarda, Roc per sortir apedregat o Guifré per voler anar més rapat que l'Ivan De la Peña.

dijous, 21 de desembre del 1995

Els mots de la iaia

La proximitat de les festes nadalenques convida a la repetició. Nadales (postals i sonores), àpats embafadors, enhorabones diverses de gent que sovint ni coneixem... En fi, l'anomenat esperit nadalenc. Ja vam parlar de les aplicacions enigmístiques de la quequejant dittologia (repetició involuntària d'una síl·laba en la parla). A partir de mots de la llengua com ara papà, mamà, nana, bobò, fofo, dada, coco, bàrbar, puput, patata... els lectors es van empescar frases queques com ara "ma mamà mama" —que deia el fill desolat quan trucava a Alcohòlics Anònims i encara li responien que "el vi vivifica"—, o bé neologismes trigèmins tan quecs com la semimímica (comunicació a còpia de gestos estroncats i grunys), el tasta-tatamis (judoka inexpert que cau per terra cada dos per tres), el megagagà (el més ancià) o la nananauta (japonesa sorprenent que aspira a arribar molt alt, malgrat el seu metre vint-i-nou d'alçada).
Avui, potser per aquesta mena de tendresa quasi estúpida que envaeix l'atmosfera nadalenca, volem complaure la iaia. Fer-la protagonista. La paronomàsia és el joc de paraules que oposa dos mots que només es diferencien per un fonema. La recerca de quintets paronomàsics (farà, fera, fira, fora fura) ha estat un entreteniment tan clàssic com les xarades o les endevinalles, fins al punt que quan Fages de Climent va publicar el poemari Les bruixes de Llers, l'ocurrent filòsof Francesc Pujols va escriure «A les llars de Llers els llirs i els llors són llurs». Una de les oposicions paronomàsiques més productives és la que associa les vocals de la iaia. El català en va ple, de iaies onomatopeiques que veneren el Ying i el Yang.
Per exemple en l'estrepitós camp semàntic de les transcripcions de sorolls: un tic-tac designa el soroll d'un rellotge, un pim-pam el d'una arma de foc, un tric-trac el d'una sèrie de xocs ritmats i un xip-xap el xipolleig en l'aigua... Però la presència de la iaia en la parla no s'atura en la cosa onomatopeica. En català, un nyic-i-nayc designa les renyines contínues entre dues persones, quan caminem a poc a poc diem que anem xino-xano i un baliga-balaga és un panxa-contenta que no sap el que és la formalitat. Per no entrar en les iaies d'importació, com ara la famosa teoria del big bang o el lumpen anglòfon dels riff-raff.
Els mots "indoor" de la iaia campen feliços pel diccionari però una mica d'imaginació ens pot permetre muntar una autèntica residència de la tercera edat a còpia de paronomàsies sorprenents. Així, per exemple, la Rita fuig d'una rata, un bisbe modern llueix la mitra tot conduint un Matra, les gírgoles creixen a les gàrgoles i la nina bonsai és nana. Si, a més, permetem que el iaio deixi de jugar a ping-pong una estona per dir-hi la seva, la cosa s'anima. El general Rommel porta rímmel i la pobra filla de la iaia (que sempre falla) quan la mira el iaio és folla.
Envieu-nos les iaies i els iaios més eixerits que trobeu a la Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 14 de desembre del 1995

L'ABC bíblic

La setmana passada parlàvem dels acròstics bíblics que ressegueixen l'alefat hebreu en salms de vint-i-dues estrofes. Per il·lustrar en català aquest artefacte enigmístic de tradició semítica vam haver de recórrer al poeta contemporani Gerard Vergés, atès que cap de les traduccions catalanes de la Bíblia que coneixem no hi para esment. Probablement empesos per la solemnitat de la seva tasca, els traductors montserratins i interconfessionals de les nostres bíblies han preferit arrapar-se a la literalitat abans de llançar-se als procel·losos mars del joc formal. Queda clar que, als seus ulls, el català no és una llengua tan santa com l'hebreu.
Això sí, els curadors de la traducció interconfessional de la Bíblia Catalana (Barcelona, 1993) han anotat els salms acròstics, de manera que ens és possible resseguir l'esquelet alfabètic sobre el qual estan bastits. Així, per exemple, en el 119 (Feliços els homes de conducta irreprensible) ressalten alguns dels mots clau sobre els quals pivota el sentit de les vint-i-dues estrofes que el componen. Els anomenen paraules dominants i ens n'indiquen la inicial en hebreu: camí (que comença amb la lletra dàlet), recordar (amb la lletra zain) o feliç-bo-bé (un sol mot hebreu que comença amb la tet).
Molt pocs traductors bíblics han gosat reproduir l'estructura acròstica d'aquestes catorze peces de l'Antic Testament. En anglès destaca la traducció de Ronald Knox (The Holy Bible, Translated from the Latin Vulgate in the light of the Hebrew and Greek. Londres, 1955) que prescindeix sàviament de Q, X, Y i Z per cenyir-se a les 22 estrofes. També hi ha traduccions alfabètiques de poemes solts de Theodor Gaster (dels manuscrits del Mar Mort) i Arthur Weiser (salm 111 a Die Psalmen Gottingen, 1950).
Els experts no acaben d'escatir el perquè d'aquestes pràctiques acròstiques, força freqüents en la literatura hebrea posterior a l'èxode. Es limiten a apuntar-ne tres raons. En primer lloc, una qüestió mnemotècnica. Sempre són més fàcils de recordar. En segon lloc, un possible simbolisme de compleció, igual com diem "de la a a la zeta" per indicar que no hi falta res. Per últim han suggerit que aquests textos eren en primera instància poemes didàctics per a nens, tot i que per la sofisticada informació que contenen costa d'imaginar-los cantats per una trepa de socis del Club Súper 3.
Més enllà de la Bíblia, Chaucer va compondre un poema alfabètic sense títol dedicat a la Mare de Déu ("Almighty and al merciable queene...") que és conegut com "An ABC" i l'enigmista nord-americà del XIX C.C. Bombaugh publicà un poema sobre la guerra de Crimea que és alfabètic d'una manera integral. No content amb l'acròstic, Bombaugh reserva el dret d'admissió a cada vers als mots que comencen amb la mateixa inicial: "An Austrian army awfully arrayed/ Boldly by battery beiseged Belgrade..."
Si coneixeu poemes alfabètics, encara que siguin de caire infantil, envieu-los a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 7 de desembre del 1995

Vergers alfabètics

Les sinuoses anades i vingudes d'una errata perversa de caire bíblic continguda i no continguda a la impecable Ortotipografia del tàndem Pujol-Solà han alegrat durant mesos la secció que l'especialista en la matèria Víctor Ripoll manté al setmanari El Temps. Tot plegat, sembla un afer especialment dissenyat per il·lustrar alguna frase feta. La del remei pitjor que la malaltia, per exemple. O la del foc i les brases. Perquè l'alerta del cronista ha aconseguit que els autors rectifiquin una dada correcta en una edició posterior i, de fet, els ha fet incórrer en l'error que ja els imputava quan encara no l'havien comès.
La Bíblia és un dels millors llibres que ha escrit l'home. Com en el cas dels textos homèrics, del Quixot, de la literatura dita Dickensiana o de les obres de Joyce, els paratextos generats pels comentaristes ultrapassen d'una manera brutal l'extensió de la llavor. En el cas bíblic, una passejada ràpida per les teranyines de la Internet ens permet fer-nos càrrec de la magnitud de tot plegat. Hi ha webs amb estudis bíblics seriosos, comentaris doctrinals, interpretacions diverses, traduccions a gairebé totes les llengües, eines informàtiques per buscar cites, reculls d'errates, arbres genealògics de personatges, tota mena d'índexs... Fins i tot un Trivial Pursuit bíblic.
Una de les tradicions enigmístiques que neix a la Bíblia és la dels poemes alfabètics. En l'exemple més conegut, el salm número 119, els vuit versos de cada estrofa comencen amb la mateixa lletra, i cada estrofa n'introdueix una de nova fins que completen les vint-i-dues lletres de l'alefat. Pel cap baix, hi ha disset exemples de poesia alfabètica antiga en hebreu, dels quals catorze es troben a l'Antic Testament i tres més formen part dels Manuscrits del Mar Mort. Molt poques traduccions bíbliques mantenen el joc formal que dóna sentit a aquests salms. Ni la Bíblia interconfessional catalana ni la dels monjos de Montserrat no ho fan. Es limiten a encapçalar cada estrofa amb la lletra hebrea pertinent (àlef, bet, guímel, dàlet...) En la interconfessional, a més, les notes ens aclareixen el mot clau de cada estrofa. Així, "camí" remet a "és la paraula dominant en aquesta estrofa. El terme camí, en hebreu, comença per la lletra dàlet".
En canvi, en l'àmbit profà els exemples són més fàcils de trobar. Gerard Vergés, l'impecable traductor dels sonets de Shakespeare, s'esmerça a construir un incipient verger alfabètic al seu interessant poemari L'ombra rogenca de la lloba (Proa, 1993), en el qual assistim a un notable enfrontament paratextual entre Ròmul i Rem. El verger de Vergés fa així: "Altius Atalaiers Albiren Astres;/ Barbuts Botxins Burxaven Budells Buits;/ Cantem Cançons Com Còdols, Com Cairells;/ Delmes Donen Donzelles Delicades;/ Esperances Enterren Els Esclaus;/ Fogueres Feien Fum; Figueres, Figues;/ Gats Golafres Glopegen Gin Glaçat;/ Hi ha Horribles Homicides Honorables;/ Ignoreu Improperis I Ironies.../ (Cansat estic i acabo l'alfabet.)"