dijous, 29 d’abril del 1999

Oulipo a l'anglesa

La recent publicació de l'interessantíssim volum "Oulipo Compendium" (Atlas Press. London, 1998) té una dimensió semblant al cataclisme ecològic d'Aznarcóllar. La tenacitat i el bon quefer de l'escriptor Harry Mathews (amic personal de Georges Perec) i d'Alastair Brotchie (l'altre editor del volum) han esberlat els murs que solen separar els compartiments estancs entre llengües, sobretot quan es tracta d'un tipus de literatura verbívora, amb vel·leïtats metalingüístiques. Mathew i Brotchie han aconseguit dissenyar un format capaç de contenir molta informació interconnectada sense haver de refiar-se només de l'ordre alfabètic. El llibre, de format mitjà i quatre-centes pàgines llargues, conté un munt dels jocs tipogràfics que tan sovint utilitza la literatura potencial i tampoc no hi falten d'altre mena d'il·lustracions.
El compendi en anglès del periple oulipista (que ja fa més de trenta anys que dura) comença amb la imprescindible traducció dels (atenció, hi ha d'haver catorze zeros!) 100,000,000,000,000 de poemes de Raymond Queneau, tot un prodigi de lírica combinatòria. Després el volum s'endinsa en les múltiples constriccions que l'Oulipo i els seus agregats potencials han anat bastint de mica en mica. Jacques Roubaud (especialista en el "trobar clus" dels poetes provençals i traductor de Lewis Carroll al francès) és l'encarregat de relatar el periple del nucli més central d'oulipistes. També es descriuen detalladament els butlletins que, des de primers dels seixanta, van sortint amb un exemple de constricció duta a la pràctica. L'afany programàtic de la iniciativa garanteix per fi una eina sòlida i aglutinadora en anglès que permeti tractar d'una manera global la literatura potencial, malgrat la clara voluntat de l'Oulipo d'esdevenir una mena d'acadèmia antiacadèmica que no es vol deixar fixar.
Com que la col·lecció que acull el llibre viu de les avantguardes (alguns dels volums anteriors estan dedicats al Berlin dadà, la surrealista Enciclopèdia Acefàlica editada per Bataille o el Diari d'un Mamífer d'Erik Satie), i es veu que els editors anglesos són força entusiastes, la presentació del llibre a Londres va ser espectacular. Ian Monk (traductor de lipogrames perequians i oulipista anglòfon) me n'ha fet una descripció llampant que fa pensar en les millors accions d'Altaió, Hac Mor i companyia.
D'entrada, el plantejament de la presentació va ser el d'un cabaret artístic amb números extravagants. Per exemple un estriptís lipogramàtic, acrobàcies anagramàtiques o un grup de gossos bordant una selecció d'himnes nacionals!!! Enmig del guirigall, alguns entusiastes van tenir la sang freda de sortir a recitar els seus textos. Monk, per exemple, assegura que ho va fer sota una gran pancarta en la que es podia llegir: "Elasticité, Limpidité, Frivolité". La situació em sembla digna de la gran majoria dels textos oulipistes: tan bons d'explicar com pesats de llegir. Tant de bo tots els propotencials que sens dubte habiten entre nosaltres en tinguin prou amb explicar-se.

divendres, 23 d’abril del 1999

Gnosi Mata

Segons Basílides el Déu suprem de la gnosi congregava els 365 déus secundaris que presidien els dies de l'any, de manera que els gnòstics sovint el designaven amb una perífrasi que feia: "aquell qui té per número 365". D'aquest déu innominat procedia el poder màgic de les set vocals, de les set notes, dels set planetes i dels set metalls (or, argent, estany, coure, ferro, plom i mercuri). Per designar l'innominable els gnòstics feien servir conjurs diversos i per representar-lo Basílides va crear el terme "Abrasax" —que té 7 lletres i un valor numèric de 365—. El valor numèric d'Abrasax s'aconsegueix sumant els valors de cadascuna de les set lletres gregues que el componen: alfa (1), beta (2), ro (100), alfa (1), sigma (200), alfa (1), ksi (60) = 365. Una mera qüestió aritmètica és el veritable origen d'aquesta paraula màgica tan enigmàtica.
Fa quatre anys tal dia com avui aquesta secció contenia un text original que recreava el periple d'un escriptor durant la diada de Sant Jordi. La disposició tipogràfica d'una part de l'article, en una columna més estreta que la resta de línies, delatava la secreta intenció enigmística de la descripció santjordiesca. Unes instruccions d'ús orientaven el lector: "Si voleu llegir la veritable crònica —vaig escriure llavors—, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (1a, 3a, 5a, 7a...) fins que arribeu al final. Ja veureu com tot canvia". I canviava. I tant que canviava! L'autor dedicava tota mena d'improperis a un crític amb qui estava enfrontat.
La recent publicació a Bromera de "La compassió del dimoni" de Jordi Mata (premi Joanot Martorell 1998) ha vingut acompanyada d'insistents rumors sobre el possible esperit de "vendetta" que l'alena. Quan Mata va guanyar el premi Sant Jordi 1996 amb "El misteri de Berlín" Xavier Bru de Sala va publicar un article molt crític sobre l'encert del veredicte sense haver llegit la novel·la. Òbviament, a Mata li va sentar fatal. Tant, que va decidir contraatacar des de la ficció. I ara, tot i que la història de Victor Beltran va més enllà de les cuites Bru-Mata, podem comprovar l'abast de la garrotada. Per si algú encara en dubta, a la pàgina 191 hi ha un breu text en cursiva que només entendran del tot els que sàpiguen "llegir entre línies":
"Ens permetem admirar i aplaudir de tot cor aquesta
noia que sembla haver domesticat el monarca de la dis-
puta constant, perquè apaivagar la crisi d'algú tan ca-
pacitat però avui tan desorientat i sense cap mena de
fre com Víctor Beltran és motiu de comentari de tots
aquells que busquen l'extraordinari, però també de tots
aquells que no s'acontenten a parlar només d'una fava
i d'una figa i volen saber per quin camí una fama s'em-
bruta, en aquest cas la de tan notable personatge".
El mecanisme enigmístic és el mateix que el de l'article de fa quatre santjordis. Si encara no hagués llegit "La compassió del dimoni" potser en malparlaria en un article, a veure si també em dedica una novel·la. Però ara ja he fet tard.

dijous, 15 d’abril del 1999

Vindicació de la Montes

A França sovintegen les crítiques de l'estament científic contra els filòsofs i pensadors de la postmodernitat. El plebiscit és clar: els acusen de fonamentar les seves belles metàfores en termes científics que no comprenen —com per exemple els fractals— amb una despreocupació digna dels antics arquetips de l'estudiant de lletres. De fet s'han arribat a publicar reculls de nyaps notables que farien enrojolar qualsevol estudiant de segon d'enginyeria. La terminologia enigmística té la virtut d'intimidar els no iniciats, de manera que sovint es produeixen petits nyaps que només un perepunyetes contumaç retrauria a qui els comet, però una obra recent del novel·lista navarrès Miguel Sánchez-Ostiz depassa el límit de tolerància.
El llibre és un dietari anomenat "Palabras cruzadas" (Prames, 1998), publicat en la col·lecció que els responsables d'aquesta editorial aragonesa anomenen, en trilingüe, "As Tres Serols-Las Tres Sorores-Les Tres Sorors". Sánchez-Ostiz és un autor prolífic que combina la novel·la, la poesia i la prosa assagística, que va guanyar el Premio Herralde el 1989 amb "La gran ilusión" i que el 1997 va rebre el premi de la Crítica per "No existe tal lugar". Les reflexions d'aquestes "Palabras cruzadas" s'obren amb un pròleg anomenat "El Damero Maldito", en el qual es pot llegir el següent paràgraf:
"Hablo aquí de damero porque detrás de estas palabras cruzadas (válgame el galicismo y válgame Dios de paso) está escondido el título del juego que hacía Conchita Montes para La Codorniz: El damero maldito. Un crucigrama sin negras, es decir, unas palabras que se cruzan y entrecruzan, que vienen de los rincones recónditos del lenguaje, de sus significados, de la vastedad del léxico, palabras que saltan a la vista y que a veces no vemos porque no podemos o porque no queremos". Després l'autor s'embranca a comparar la vida amb els damerogrames amb una retòrica similar.
Un simple aficionat als dameros (en català també se n'ha dit jocs de l'escaquer) trobarà que Sánchez-Ostiz no en deu haver resolt gaires. "Un crucigrama sin negras" és una definició senzillament falsa. La graella dels dameros té quadrets negres que separen les paraules de la frase oculta i, a més, no hi ha cap paraula encreuada. Es tracta només de traslladar, una a una, les lletres dels mots definits a la graella superior fent cas de la numeració que comparteixen les caselles de la frase i les de les paraules. Per tant, això tan líric dels mots que "se cruzan y entrecruzan" també és inexacte. Per acabar-ho d'adobar l'expressió "palabras cruzadas" no és un gal·licisme sinó un anglicisme. Els "mots croisés" són una còpia dels "crosswords" originals de l'anglès Arthur Wynne (1913), que en espanyol van donar "crucigrama". Això de les "palabras cruzadas" prové d'una mala traducció de l'anglès d'una famosa targeta del joc anglosaxó "Monopoly".
Potser Sánchez-Ostiz hauria pogut triar millor la seva metàfora.

dijous, 8 d’abril del 1999

Jané tot l'any

Els qui, malgrat haver nascut en ple baby boom dels seixanta, vam tenir el curiós privilegi de no rebre mai cap classe de català a l'escola, sovint trobàvem que la columna sobre "El llenguatge" que l'Albert Jané escrivia diàriament a l'AVUI era un oasi ple de belles berbers. Per més que el seu esforç quotidià anava carregat de voluntat didàctica, la inherent seriositat que comportava aital comesa sovint es veia desbordada per un evident desig de passar-s'ho bé. Només calia agafar un exemplar de "Cavall Fort" —l'altra finestra des de la qual Jané jugava a fer la rateta— per adonar-se'n. Llavors potser ho haurien ventilant apel·lant a l'esperit lúdic o a la pedagogia activa o ves a saber a què, però el cert és que Jané sempre ha estat proper a l'enigmística i també que molts dels éssers verbívors que avui pul·lulem pel món vam abeurar-nos en el seu obi.
Per això ha estat un plaer inaudit rebre notícies del vell gramàtic i descobrir que ara es dedica a assaborir els plaers més refinats d'aquesta vida. Com, per exemple, localitzar plats heptasíl·labs a les cartes dels restaurants que freqüenta. "N'hi ha de perfectes —escriu—, és a dir, amb un accent a la tercera síl·laba (a més del de la setena): amanida variada, amanida catalana, botifarra amb rovellons (o rovellons amb botifarra), macarrons a la cassola, calamars a la romana, mandonguilles amb patates, escudella barrejada..." Una aplicació mètrica a la gastronomia capaç de revolucionar la sofisticada redacció de les cartes.
Però l'Albert Jané no s'atura pas aquí. Ara que el nou Auditori encara fa olor de pintura potser és el moment de llançar una proposta d'associació artística que Jané circumscriu a la música. "Ni els pintors ni els literats —escriu— no han originat una sèrie com la dels músics: Verdi i Monteverdi; Bach i Offenbach; Barg i Schonberg... Llàstima —afegeix— de Cavalli i Leoncavallo i, sobretot, de Vivaldi i Frescobaldi!". Òbviament les dues primeres parelles serien d'un grau de redundància superior, les dues següents són quasi-perfectes i la cinquena una mera qüestió de rima. Ara fa quatre anys vam proposar els anomenats "noms ecoics", sota l'advocació de l'escriptor valencià medieval Jordi de Sant Jordi. Entre els ecoics més destacats sobresortien Humbert Humbert —l'obsedit enamorat de la Lolita nabokoviana—, l'escriptor lleidatà Vidal Vidal i el poeta menorquí Ponç Pons. Ara Jané amplia el radi d'acció d'aquests escassíssims ecoics als noms propis que en continguin un altre de relacionat, com els músics ressenyats, sigui quina sigui la naturalesa d'aquesta relació. Es dóna el cas que Claudio Monteverdi va precedir en tres segles el mestre Giuseppe Verdi, mentre que Johann Sebastian Bach va néixer 134 anys abans que Jacques Offenbach.
Els nous ecoics que propicia Jané poden reunir-se sota l'advocació del músic contemporani Joan Guinjoan. I el primer de la llista ampliada seria el compositor medieval francès Clément Janequin, el qual té la gran virtut d'encloure en el seu cognom el mateix Jané.

dijous, 1 d’abril del 1999

Conya global

L'interminable debat sobre els perniciosos efectes de la globalització sobre les nostres vides pot arribar a tenir moments estel·lars del tot aliens als seus protagonistes. Ja fa uns anys, l'amabilitat d'un lector ens va permetre de reproduir en aquesta mateixa columna la fotografia d'un rètol original corresponent a un tal Dr. Collons que exercia tranquil·lament en una universitat nord-americana. Temps després, l'escriptor i viatger Josep Maria Romero ens va fer arribar proves gràfiques de la loteria xilena més popular, una mena de Lotto 6/49 coneguda amb el nom de "La Polla". Quan el Nou Camp va viure la primera onada d'invasors neerlandesos alguns articulistes perspicaços —i il·lustrats— van informar la massa social blaugrana que el llavors nouvingut Philip Cocu difícilment portaria el seu cognom cosit a la samarreta si jugués a la lliga francesa, atès que en la llengua dels nostres veïns del nord "cocu" vol dir "banyut", per dir-ho finament, o "cabró" si ens convé expressar-ho tal com raja. En la mateixa línia, el madridista Davor Suker seria acusat de mamar més del compte a la lliga anglesa i l'actual director executiu de la Real Academia Española de la Lengua, el catedràtic Víctor García de la Concha, és tingut per un pornògraf per terres iberoamericanes.
Ara l'escriptor Albert Figueras —que acaba de publicar "Manual d'intimitats" a Proa Edicions— em comunica un nou efecte curiós d'aquesta globalització amb què tothom s'omple la boca. Els llibres i altres materials impresos derivats de l'última producció de can Disney —els acolorits "Bichos"— duen una etiqueta de crèdit on es pot llegir "Disney-Pixar". L'úrica empresa "Pixar" és la responsable del modelat de les cuques acolorides i de la seva animació, en competència directa amb els "Dreamworks" de Spielberg i les seves formiguez ("Antz"). Després de la negociació (sic) entre les multinacionals del cinema americà i el Departament de Cultura de la Generalitat el fet que els pares de Mickey Mouse s'assocïin amb uns que es diuen "Pixar" fa una mica d'angúnia. Però vaja, això dels "Disney-Pixar" no és res al costat del cognom d'una dibuixant anglosaxona de llibres per a infants.
Albert Figueras m'explica que, tot just refet de l'astorament que li havia provocat la coincidència pixanera, va quedar del tot petrificat davant un altre volumet de la nodrida biblioteca infantil de la seva filla. Es tracta d'un conte d'aquells que tenen molt poca lletra i dibuixos molt grans i cridaners, i du per títol "Ajuda'm, mare". La dibuixant s'anomena Frances Cony i, com és lògic, viu del tot aliena a la conya marinera que el seu cognom (¿conyom?) suscita entre nosaltres. Per raons òbvies, els editors catalans han mantingut escrupolosament el cognom d'aquesta senyora Frances a la coberta i el Cony senyoreja amb lletra de motllo a la coberta d'aquest conte infantil que sol·licita l'ajuda materna. ¿Potser algun partidari de la correcció política sol·licitarà que es reediti sota el pseudònim Frances Vulva?