dijous, 30 de novembre del 2006

Llengua estellada

Fa tres setmanes vaig divulgar diversos versos de Vicent Andrés Estellés protagonitzats per enigmes verbals. La casualitat ha volgut que un d’ells reveli un nou episodi que podrem afegir a la llarga llista de tensions provocades per la correcció lingüística en la nostra literatura del segle passat. En concret, els tres primers versos del poema “Papers inèdits d’X.X.X.” —“No em deixes mai, pensament de la Mort,/ car jo no vull que em sorprenga afaitant-me/ o bé intentant resoldre uns encreuats”— van remoure la memòria de l’Albert Ibañez Domènec. Ell recordava haver-los inclòs en un espectacle poètic que va fer a Badalona cap a l’any 1975 i, tres dècades després, encara se’ls sabia de cor. La seva memòria, però, li dictava un últim vers un pèl diferent: “o bé intentant resoldre un crucigrama”. En el seu primer correu em demanava si era jo, que havia canviat crucigrama per encreuats o si li fallava la memòria. Ja tindria gràcia, la cosa, perquè en aquests últims anys he publicat, amb el Pau Vidal, quatre llibres que porten la paraula crucigrama al títol. Bàsicament perquè reuneixen els seus mots enreixats i els meus mots encreuats, de manera que el genèric crucigrames els designa tots. Però crucigrama no figura al diccionari normatiu. Per això, i per deixar més tranquils els editors d’Empúries, abans de publicar el primer dels quatre llibres —el juliol de 2004— vaig enviar a l’IEC tot de documentació històrica sobre els noms que ha pres el rei dels jocs des que, en 1926, el vam adoptar. Naturalment, crucigrama és un mot vàlid en català, una llengua que disposa d’un adjectiu com cruciforme (en forma de creu) i diversos mots que usen el sufix –grama (sense anar més lluny, anagrama). El mateix Tísner, pare del gènere, va deixar escrit que dir-ne crucigrama és tan correcte com encreuat. Ell havia encunyat el terme mots creuats al diari “La Publicitat” per analogia del francès, i ràpidament ho va transformar en mots encreuats atenent les indicacions de Carles Riba. Els mots encreuats d’abans de la guerra van conviure amb els mots en creu i els crucigrames d’altres publicacions. Mai més no n’he sabut res, de l’IEC, ni passo gens de pena, però ara resulta que l’Albert Ibañez ha pogut comprovar que la memòria no el traïa: al seu exemplar de Recomane tenebres (1ª edició, de 1972) el text mostra un crucigrama com una casa de pagès. En canvi a la pàgina 50 del meu Recomane tenebres (3i4, 1999), que és el primer volum de l’Obra completa, l’últim vers de la primera estrofa fa “o bé intentant resoldre uns encreuats”. Què volem, la llengua d’Estellés o la dels seus correctors?

dijous, 23 de novembre del 2006

El millor Millán

José Antonio Millán és un escriptor madrileny amb qui és un plaer practicar l’anomenat bilingüisme passiu. Ja fa anys que ha anat abandonant la pràctica de la ficció i s’ha especialitzat en la seva gran passió, que és el llenguatge. Entre les seves obres recents destaca Perdón imposible (Guía para una puntuación más rica y consistente) (RBA, 2005), una lúcida reflexió equivalent en l’àmbit hispà al que Eats, shoots and leaves de l’anglesa Lynn Truss va significar en l’anglosaxó. Ara, animat per l’enorme difusió del seu últim treball, reincideix en la reflexió verbal amb un altre llibre amè, aquesta vegada de caire etimològic. Ho torna a publicar RBA i es diu El candidato melancólico. Com que encara estem en plena ressaca postelectoral, caldrà aclarir que el títol oculta una ambivalència espectacular. Millán l’ha triat per contraposar el blanc i el negre. El terme candidat prové del llatí candidus (blanc), perquè entre els romans els aspirants a ocupar un càrrec lluïen una toga blanca; la malenconia, en canvi, prové dels termes grecs melas (negre) i kholé (bilis) des de l’època protomèdica en la qual es creia que els humors (líquids) de l’organisme influïen en els humors (estats d’ànim) de les persones. El lector atent de l’obra toparà a cada pàgina amb aquesta mena d’associacions xocants molt properes a la poesia. Millán excel•leix a l’hora de bastir un discurs cohesionat a partir de la informació genètica que porten inscrites les paraules a l’ADN. El seu és un treball d’aprofundiment lúdic en la llengua castellana semblant al que Ramon Solsona fa diàriament a les ones de RAC 1 en el programa de Xavier Bosch. Els tresors ocults dels mots apareixen per la via etimològica en llocs insospitats. Així, descobrim que en un rebuzno castellà s’hi amaga l’avantpassat llatí de la nostra botzina (buccina: trompeta) o que la relació entre els fetges i les figues (hígados & higos) prové del fet que en llatí iércur ficatum era el fetge de l’animal alimentat amb figues (ficus). La societat europea és cada cop més multilingüe. Per això Millán fa èmfasi en la relació dels mots del seu castellà matern amb d’altres de catalans, gallecs, bascos, francesos, italians, anglesos o indis. Curiós és també el recorregut per les procel•loses aigües de la correcció que fa al capítol “Mejor no lo digo”. Després d’una llarga llista de sinònims assuaujats dels cagadors (letrinas, necesarias, retretes, comunes, excusados, baños...) descobrim eufemismes com carape, caramba (carall), córcholis (collons) o jopé, jolines (fotre). Què carai, El candidato melancólico és un llibre de collons. Fot-li, Millán!

dijous, 16 de novembre del 2006

Freud als peus

Des del passat 12 de maig i fins al proper 13 de gener se celebren un munt d’actes per commemorar el 150è centenari del naixement de Sigmund Freud. A Barcelona, la iniciativa ha partit de la Llibreria Xoroi de Barcelona i la varietat d’aproximacions al pare de la psicoanàlisi és formidable. Per exemple, dimarts vinent (21N) el Goethe Institut de Barcelona acollirà una taula rodona sobre “Llegir, traduir Freud”, amb la participació d’Enric Berenguer, Josep Oriol Esteve i Pere Folch Mateu. La traducció sempre és una operació complexa que consisteix en el trasllat dels sentits d’un text d’un domicili lingüístic a un altre. Una mudança en el sentit més profund del terme. Però ja se sap que en totes els mudances es trenquen coses. En el cas de Freud la qüestió s’agreuja per la vessant presumptament clínica dels materials traslladats. De manera que l’aspecte verbal és fonamental. De fet, molts dels somnis que Freud analitza al seu conegut treball La interpretació dels somnis es fonamenten en anàlisis verbals, i en alguns casos arriba a extrems més propis de l’enigmística. Un dels que sempre m’ha cridat l’atenció prové d’un neologisme digne de figurar al costat del Rosebud d’Orson Welles: un pacient explica a Freud un somni breu en el qual destaca una expressió verbal inintel•ligible. “Això acabarà en una Maistollmuetz general”. Quan pronuncia això en somnis, el pacient creu vagament que aquest enigmàtic vocable es refereix a un plat que conté farina de blat de moro (mais). L’anàlisi del psicoanalista va més enllà. El mena a dividir la paraula en quatre parts: mais (blat de moro), toll (boig), mannstoll (nimfòmana) i Olmuetz (un topònim). Totes aquestes paraules formen part de l’univers de referències del pacient. De fet, l’home admet haver-les sentides en una conversa familiar recent. Rere la paraula mais s’hi amaguen, a banda d’una al•lusió a una exposició que ha vist, altres mots: Meissen (una porcellana de Meissen que representava un ocell), Miss (la institutriu d’uns parents que havia marxat a Olmuetz) i mies (que vol dir dolent en el registre humorístic jueu). Freud conclou que “De cada una de les síl•labes d’aquest mot compost tan inintel•ligible en surt una llarga concatenació d’idees i associacions”. Sempre m’ha fascinat la capacitat de Sigmund Freud per aventurar interpretacions sobre conductes, somnis i paraules a la manera d’un Sherlock Holmes de la psique. Ahir vaig somiar que les seves obres eren literatura de ficció de gran envergadura, però ara tampoc cal que ens posem a analitzar què amaga aquest últim terme.

dijous, 9 de novembre del 2006

Estellés lletrat

Un lector anònim valencià m’envia un llibret amb tres peces teatrals breus de Vicent Andrés Estellés. Duu per títol Dos drames i una farsa (Denes; València, 2002), amb la paraula farsa subratllada. Veig que és una edició del bon amic Francesc Calafat. No coneixia pas la faceta teatral d’Estellés. La curiositat m’empeny a començar per la tercera peça, tot i que en realitat no duu per títol Farsa i prou, sinó Farsa dels joves amants. És un text esbojarrat i brevíssim en el qual un capità de 50 anys recomana un llibre a una vella minyona de 70, “gruixut i migtediós, però celestial, balsàmic, incitant: és el llibre dels llibres, el llibre per antonomàsia”, que resulta ser un diccionari. El capità espanta la minyona. Quan fuig apareixen dos joves enamorats: la filla del capità i un assistent. El capità busca un altre llibre i els el mostra: “¡Damunt aquest modestíssim llibret de pesseta bastiré el temple de la meua saviesa! És un llibre de mots encreuats. (...) Vaig anar omplint els seus buits i vaig anar experimentant una sensació notable de grandesa, fins i tot d’un cert pànic: ¡allò era únic! ¡Una experiència única! Amb fúria, vaig anar fent un darrere l’altre tots els mots encreuats que hi havia al llibre, fins que vaig pensar que coneixia tot el secret del joc, de l’assumpte”. El capità els confessa que es deleix per confegir uns mots encreuats, però no se’n surt. Diu que en vol fer uns que ningú no pugui desxifrar mai. És ben foll: “¡Tothom admirarà la meua saviesa i passaré a la posteritat!” El conflicte de la farsa esclata entre els dos amants quan estan a punt de practicar el sexe i acaba abruptament amb el capità consultant el diccionari per comprovar si els pot dir que no embrutin la catifa o n’ha de dir estora. ¿Catifa o estora? És un final que astora. El curtcircuit entre farsa i encreuats m’ha fet recordar alguns versos d’Estellés que tinc subratllats de fa una pila d’anys. Els tres primers del poema “Papers inèdits d’X.X.X.”, per exemple: “No em deixes mai, pensament de la Mort,/ car jo no vull que em sorprenga afaitant-me/ o bé intentant resoldre uns encreuats”. Però especialment aquell poema brutal del Primer llibre de les odes que duu per títol “Esborranys d’una oda al prefaci de la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra”. Comença: “Sabíeu, al principi, el mot,/ brut encara de fang, de llot,/ de convivència terral./ Del mot vindria la central/ força oculta que tot ho pot!” I així fins al darrer vers celebratori, “oh bíblia del català!”, referit al diccionari.

dijous, 2 de novembre del 2006

Llibertat condicional

La Bíblia assegura, de bon començament, que al principi fou el verb. Després el verb es va fer carn i les nits s’animaren, és clar, però la narració requereix del verb. Com el primer cop en una partida de billar americà, amb la taula parada i un triangle acolorit d’ajectius, noms i adverbis esperant l’impacte. Per això vaig llegir amb aprensió una novel•la que el francès Michel Dansel va publicar fa dos anys amb el nom de ploma de Michel Thaler: Le train de nulle part (Adcan, 2004). Les 233 pàgines d’aquest tren d’enlloc tenen la particularitat de no contenir cap verb. L’estult Thaler va comparar la seva novel•la a l’impacte del dadaisme: “el verb és com una mala herba en un camp de flors; te n’has de desfer perquè les flors puguin créixer i florir”. La seva agitació formal va portar-lo a organitzar un funeral pel verb a la Sorbona. Que llegeixi Houellebecq. O Coca. Perquè l’última novel•la de Jordi Coca —Sorres blanques (Edicions 52, 2006)— és una obra esplèndida sobre les múltiples possibilitats que construeixen la personalitat d’una senyora empesa a exercir “una mena de prostitució de luxe que no passa pel bordell sinó pel matrimoni” amb un home poderós física, econòmica i intel•lectualment. Coca excel•leix en la projecció dels desigs d’aquesta dona i els descriu gairebé sempre amb verbs en temps condicional, aviat desmentits per la realitat aclaparadora d’una vida subordinada. Les dues primeres frases de la novel•la ja ens avisen de la naturalesa hipotètica de totes les accions que s’hi descriuran: “Suposem que ahir m’hagués separat del meu home. Però en realitat es fa difícil concretar si va ser realment ahir, ja que els darrers mesos no vivíem junts, tot i compartir encara la casa i una mena o altra de vida”. Els constants atacs a la versemblança de les accions que explica la narradora només se sostenen per la gran habilitat de l’autor. Diríem que som el que hem fet i el que hem pensat de fer. A més, l’ús que Coca fa dels temps verbals condicional i futur li permet trencar la linealitat de la història sense caure en els automatismes de Thaler. Hi llegim, per exemple: “Si fos l’escriptora que dic seria a casa meva, hauria deixat el llibre al sofà de color beix i posaria els peus al puf. M’agradaria llegir Txèkhov, el sofà i aquell puf de color tan convencional. Però sóc a Brest i la meva amiga comença a parlar dels seus problemes.” Sorres blanques seria una lectura molt recomanable per a les senyores benestants d’un cert nivell cultural que normalment llegeixen literatura d’evasió. Si la llegien, potser no suportarien el condicional i passarien de pet al futur.