dijous, 25 de setembre del 1997

Tomeo juga

L’editorial saragossana Xordica manté una curiosa col·lecció anomenada “Carrachinas” que destaca per la seva heterodòxia i els seus tiratges quasi clandestins. Al costat del guió de la pel·lícula “Morirás en las Chafarinas” de Pedro Olea i Fernando Lalana hi ha traduïts a l’espanyol els dos llibres de contes de Jesús Moncada (a l’Aragó Historias de la mano izquierda i El café de La Rana) i dos llibres del gran escriptor aragonès instal·lat a Barcelona Javier Tomeo. El més recent, publicat just abans de l’estiu, es diu El alfabeto i representa un passeig dialogat per les 26 lletres de l’alfabet castellà (i un rèquiem per a les dues sonades separacions C-H i L-L). Tomeo, doncs, s’apunta a una tradició de divertiments literaris alfabètics que, en català, compta amb un magnífic precedent en el volum col·lectiu En defensa de la lletra (Miquel Plana editor. Olot, 1990).
En aquest llibre de bibliòfil, difícil de trobar i cada cop més cobejat, la tossuderia de l’editor i il·lustrador del volum va arrencar d’una vintena llarga d’escriptors catalans un al·legat literal en defensa d’una lletra. Alguns dels textos són memorables. Entre d’altres, Fonalleras defensa l’única lletra que és absent del nom que la designa (cu), Comadira descriu la H com una plàcida construcció mediterrània amb solàrium (contraposada al xalet suís de la A) i Palàcios elabora un inquietant text kafkià en defensa de la K. A més, el pròleg del volum és un conte excepcional de Modest Prats anomenat “Rigorosament literal”. L’única incursió coneguda del rigorós filòleg en el reialme estantís de la ficció és una peça mestra. És notable la integració dels elements enigmístics —acròstics dobles quasi invisibles i altres fineses— en la fascinant exposició del procés gradual d’enfolliment que sacseja la vida d’un corrector. El text de Prats ha sortit dels circuits reduïts gràcies als “Llibres del Mail” d’Internet (http://www.partal.com/vademecum/cat/ llibres/index.html)
Tomeo, en canvi, ha optat pel discurs de l’obvietat i els seus diàlegs presenten mera informació enciclopèdica sobre l’origen, la història i el so de cadascuna de les lletres. En un insípid piloteig amb un antagonista anomenat Ramón, l’autor s’esplaia amb les gracietes més directes que permet cada lletra. El llibre sembla un recull d’articles encarregats i elaborats a corre cuita. Només algunes espurnes de l’estil del gran Tomeo, personal i torbador, fan d’aquestes 92 pàgines un llibret de replà, a les portes del colpidor consultori literari establert per l’autor de relats telefònics com Amado Monstruo oEl cazador de leones.. Si en les seves obres més apreciades Tomeo acostuma a introduir-nos amb solvència en l’excepció patològica de l’individu, aquí pretén inquietar-nos amb les curiositats d’aquestes minúscules criatures que permeten l’exercici físic de l’escriptura.
Les lletres de El alfabeto de Tomeo són recomanables, però una mica de l’embranzida rigorosa i literal que alenava En defensa de la lletra no els hauria anat gens malament.

dijous, 18 de setembre del 1997

Tête à tête

Si prescindim de la tràgica mort de Diana Spencer, aquest estiu que demà passat s’acaba portarà inscrit el nom d’un dels grans del jazz mundial, l’estimat Tete Montoliu. Passat ja el temps dels articles luctuosos de rigor, volem retre-li un homenatge tan juganer com els seus dits.
A finals d’abril, encara en plena primavera, vam proposar la recerca de mots monoconsonàntics de dificultat superior a la mamà (2m), en Pep (2p), en Tete (2) o la lletra xeix (2x). El tête à tête (4t) amb els lectors de l’AVUI ha resultat força fructífer. N’hem rebut prou per completar gairebé tot l’alfabet amb vocables que ara proposem d’anomenar mots Tete en el benentès que Tete serà un mot invariable, com ara llapis.
La nova categoria dels mots Tete comença el seu periple per la segona lletra de l’alfabet. Josep Maria Martí (Terrassa) ens envia un preciós baobab (3b). Pere Drou (Girona) supera la tripleta del cacic (3c) amb un adjectiu que designa els organismes que tenen forma de cèl·lula esfèrica: còccic -a (4c) i afegeix que el Diccionari enciclopèdic de medicina prefereix anomenar-lo coccaci -àcia (4c). Dues quartetes notables. Alfons Saumell (Barcelona) ens fa arribar una resposta deduïda (3d) i Martí rebla amb un altre mot “deista”: adduïda (3d). La efa no passa la prova del dos (fofo -2f), però la ge s’incorpora a l’Olimp dels mots Tete amb un neologisme “open” que es permet Martí: gigagag (4g), “gag boníssim de la Lloll (4l) que equival a 1000.000.000 gags de Lina Morgan”.
Ni la hac ni la jota ni la ka no tenen qui les tripliqui. Però la ela, geminada o aparellada, és la reina dels mots Tete. Al·leluia! (3l), s’exclama Saumell, i ho celebra de manera lleial (3l) en un vell Renault 4L a la ciutat francesa de Lille (3l). Josep Abellán (Barcelona), per la seva banda, ens ofereix un curiós testament de 40 eles en el qual un difunt llega els seus bens: “A la Lloll, Alella i l’illa, a la Laia l’olla lila, a l’Eulàlia l’ullal i el Llull, i a la Laia l’ull, el lli i l’all” (40l). Les emes tampoc no es queden enrere. Tots els imitadors les mimem (3m) i, en acabat, mamem (3m) prou per acabar fent esses (3s). Helena Troiano (Terrassa), per la seva banda, ens assegura que de petita son àvia li deia ninona (3n).
El tram final de l’alfabet té dues estrelles. Andreu Sansó i Rosselló (sanso@eco.ub.es) ens fa arribar per Internet diversos infinitius patrocinats pels vins 3R: errar, arriar, ererar... que permeten fer moltes tripletes vibrants. L’altra consonant productiva és la essa d’assassí (4s). Per acabar Martí afegeix el símbol de victòria a la nòmina amb un prec: aviveu (3v) i Saumell remata la consonància amb un participi teista que ens recorda el gran Tete Montoliu, perquè ja tots el durem tatuat (3t) per sempre a la memòria.
Si us ve de gust, envieu-nos els vostres mots Tete a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 11 de setembre del 1997

Quatre roses

L’estiu ja és una marca registrada. Hi ha la cançó de l’estiu, festivals a l’aire lliure, llibres de tovallola, programes repetits a la tele, amors d’estiu i una certa consciència de parèntesi. També els mitjans escrits s’apunten a la moda elaborant suplements estivals que els permeten vèncer l’anorèxia informativa a còpia de fotos estiuenques, relats lleugers, notícies insòlites i molts passatemps. És en aquest context festiu que poden sorgir les serps d’estiu, batejades així per Tim Dinsdale arran del mític afer mediàtic del monstre del llac Ness. I és en aquest niu de serps que aquest estiu hem viscut, tot i que d’una manera efímera, un miniescàndol borbònic que bé podríem titllar d’enigmística estival.
L’afer va néixer, créixer i morir en una calorosa setmana de juliol. El dissenyador Enric Satué va elaborar una mena de jeroglífic per engalanar els carrers de Barcelona durant les noces reials. El seu disseny, com tothom sap, contenia una pilota d’handbol envoltada de quatre roses en disposició olímpica i no va agradar gens ni mica. Però vaja, no són les consideracions estètiques les que motiven aquest article, sinó l’especulació sobre la raó última d’una idea tan peregrina. El cert és que després es va saber que les quatre roses i la piloteta substituïen una primera idea encara més sorprenent basada en un mot maleta extravagant confegit amb els noms dels nuvis: “Cristiñaki”. Molts amants de l’enigmística devien pensar que potser Enric Satué s’havia fet subscriptor de “La Settimana Enigmistica”.
Perquè les explicacions del dissenyador sobre la piloteta d’handbol s’entenien, però ningú no acabava de veure clar què hi pintaven les quatre roses en aquella festa. Per què quatre? Per què roses? Els enigmistes més mal pensats van recuperar la quevedesca rosa roja que el recargolat poeta usà per referir-se a la la reina amb aquella fórmula elegant de “entre el clavel y la rosa roja/ su majestad es-coja”. Els més cràpules de seguida es van adonar d’una notable coincidència. L’etiqueta d’una coneguda beguda alcohòlica acull, justament, quatre roses. Per acabar-ho d’adobar, el famós “Four Roses” és un bourbon i no cal tenir una ment gaire desperta per copsar la similitud fonètica entre aquesta denominació d’origen i la de la monarquia espanyola.
Quin estrany virus ha provocat aquesta corrua de jocs de paraules en un afer tan delicat? La culpa és d’un savi. No pas de Satué ni dels regidors, tan delitosos de penjar-se medalles que no s’aturen ni a pensar en el que fan. La culpa és d’Alfons X, el Savi. Perquè quan l’altra infanta es va casar a Sevilla, els edils andalusos van triar per engalanar els carrers televisats un jeroglífic que Alfons X havia regalat a la seva ciutat per premiar-ne la fidelitat. Un estrany NO-DO amb un cabdell de llana al mig que era més cursi que el Cristiñaki. Un jeroglífic que es desxifrava No-madeja-Do. És a dir, “no m’ha deixat” en castís. Tan kitch com el jeroglífic del “Four Roses and a Ball”, però historiat.