dissabte, 29 de desembre del 1990

Roussel i la Caballé

La setmana passada esmentàvem l'autor francès Raymond Roussel per exemplificar la literatura generada enigmísticament. Hi ha contes de Cortàzar que neixen d'un anagrama, relats de Borges que es basen en les combinacions de lletres i poemes d'Espriu que són deutors de la teoria cabalística del llenguatge. Però Roussel és un cas a banda.
L'oulipista François Caradec, en una excel.lent biografia de Roussel, sintetitza diverses interpretacions de l'estil literari de l'autor d'Impressions d'Àfrica, tot reivindicant l'infantilisme exacerbat de la seva prosa. Caradec estableix que "els seus jocs homofònics presenten una afinitat evident amb els jocs d'infantesa: els jeroglífics, les xarades, els trencaclosques..." Tal com vam veure, Roussel començava basant la gènesi narrativa de les seves històries en frases ambigües que podien funcionar com a principi i final d'un mateix camí. Però aquest costós procediment no s'aturà aquí. Tal com Michel Leiris assenyala, Roussel descobrí un conte d'Alphonse Allais (Maboulie holorimeuse) en el qual uns versos homofònics eren la clau per desenvitricollar una intriga, i decidí explorar la via homofònica.
En el seu escrit pòstum Com he escrit alguns dels meus llibres Roussel exposa alguns exemples clars d'aquest mètode enigmístic tan semblant al jeroglífic convencional. L'autor pren uns versos coneguts i els descompón homofònicament per extreure'n mots de sentit absolutament aliè. La riquesa fonètica de la llengua francesa, que és un dels motius fonamentals de la gran popularitat de jocs de paraules com el calembour o el contrapet al país veí, li permet assolir resultats brillants. Per exemple, a partir de la frase Napoléon premier empereur (Napoleó primer, emperador), Roussel n'extreu Nappe ollé ombre miettes hampe air heure (tovalles, olé, ombra, engrunes, ast, aire, hora). Aquesta enumeració homofònica indueix l'autor d'Impressions d'Àfrica a fer pujar les ballarines espanyoles a una taula, de manera que l'ombra de les engrunes es vegi sobre les tovalles, mentre que el rellotge de vent del país de Xauxa prové dels tres darrers mots de l'enumeració.
L'autor d'Impressions d'Àfrica assegura que tots els quadres plàstics animats de la novel.la provenen dels versos del Napoleó II de Victor Hugo, i n'exposa una desena d'exemples prou il.lustratius, com ara aquest: de Eut reçu pour hochet la couronne de Rome (va rebre per sonall la corona de Roma), Roussel n'extreu Ursule brochet lac Hurone drome ('Ursula, peix, llac Hurona, hipòdrom). L'estrafolari mètode homofònic li va permetre també escriure la seva segona gran obra Locus Solus i obligà els components de l'Oulipo a declarar-lo plagista previ, un dels màxims honors que un autor pot rebre del grup oulipienne fundat per Raymond Queneau.
Val a dir que el mètode homofònic de Roussel ha servit també per generar contes curts. El butlletí número 16 de la "Biblioteca Oulipienne", intitulat La Cantatrice Sauve, recull cent històries breus (de dues a cinc ratlles) que desemboquen totes elles en una frase homofònica al nom i cognom de la nostra figura operística de més pes: Montserrat Caballé. A partir de l'estímul ofert per una ràdio que expel.lia la veu divina de la Caballé, cinc oulipistes encapçalats per Georges Perec (amb Claude Burgelin, Paul Fournel, Béatrice de Jurquet i Harry Mathews) es van empescar cent variants homofòniques de la cantant i les convertiren en frases finals de cent contes breus.
Algunes de les millors frases són: Mansarde a cabas lie, Mon serre-rate qu'a bas lié, Mon cher rat qu'a ballet!, Monstre racla cadavre niais, Mens erat: carpe diem, Main Serra à cadavre laid, o Monts de Céret, quelle vallée!. Una de les històries és molt actual. Fa: "Lawrence d'Aràbia triga tres dies i tres nits per travessar el Sinaí. Quan arriben a la vista del Golf, l'anglès no se'n pot estar de cridar, tot sospirant: Mon cher, à Aqaba lit est! (Amics, a Aqaba tenim llit)". Ara que Georges Perec és mort, en veure la seva foto de savi despistat, alguna lletraferida pensarà: "Mon serrat cavaller!"

dissabte, 22 de desembre del 1990

Ferrater ambigu

Un dels escriptors més reivindicats pels components de l'Oulipo (l'Obrador de Literatura Potencial) és el foll inventor de la roulotte, el francès Raymond Roussel. Roussel, aclamat pels joves surrealistes durant la dècada dels anys vint i menyspreat per la resta de mortals mentre va viure, és l'autor d'una desconcertant producció poètica, narrativa i teatral. Tal vegada Impressions d'Àfrica i Locus Solus siguin les seves obres més destacades, però el text que més fascinació provoca és l'assaig breu Com vaig escriure alguns dels meus llibres, publicat pòstumament. En aquest article, traduït al castellà per Pere Gimferrer en l'edició espanyola de Siruela, Roussel revela el mètode de què es va valdre per escriure les dues obres esmentades i dues altres: L'Étoile au front i La Poussière de soleils.
El primer pas era escollir dos mots molt semblants, com en el joc dels metagrames, i després calia introduir-los en frases compostes de paraules idèntiques en sentits diferents. El paradigma és la parella de parònims billard (billar) i pillard (bandit). A partir d'aquestes oposicions Roussel va bastir: 1) Les lettres du blanc sur les bandes du vieux billard (les lletres de guix sobre les orles del vell billar) i 2) Les lettres du blanc sur les bandes du vieux pillard (les cartes de l'home blanc sobre les hordes del vell bandit). Quan, com en aquest cas, la troballa era acceptable Raymond Roussel es proposava escriure una narració que pogués començar amb la primera frase i acabés amb la segona. L'exemple esmentat l'impulsà a escriure un conte que, deu anys després, esdevindria la novel.la Impressions d'Àfrica. Roussel ens ho explica i exposa força exemples del seu tractament paronomàsic de la llengua aplicada a la creació literària.
L'aprofitament literari de l'ambigüitat mai no havia arribat tan lluny. Roussel aprofita estructures anàlogues per introduir les tensions argumentals en les seves novel.les. Per exemple, a Impressions d'Àfrica agafa el mot palmier i té en compte els dos significats en francès: pastís i palmera. Aleshores, mitjançant la preposició à prova d'unir palmier amb una altra paraula que també es pugui agafar en dos sentits distints. La solució un palmier à restauration. Els dos sentits són "un pastís d'un establiment de dolços" i "una palmera de la Restauració" (d'una dinastia). Aquest és l'origen de la palmera que Roussel situa en una plaça dedicada a la restauració de la dinastia dels Talú, un dels eixos narratius fonamentals de la novel.la.
Altres fascinants sintagmes ambigus són parquet à chevilles (el terra dels turmells; la sala de Borsa dels rodolins) que provoca la Borsa en la qual totes les ordres s'han de donar en vers; o revers à marguerite (la solapa de la flor; la desfeta de Margarida) que provoca l'episodi en el qual Yaur, disfressat de l'estimada de Faust, perd la batalla del rei; o martingale à tripoli (cinta de trípoli, una matèria; argúcia a Trípoli) que és l'origen de l'argúcia de Séil-Kor al casino de Trípoli; o encara théorie à renvois (llibre de tipografies; grup de persones dels eructes) que provoca el ball de les dones de Talú...
Raymond Roussel ofereix una vintena llarga d'exemples d'aquest sintagma nominal que tan productiu li resulta polisèmicament. Tots els jocs justifiquen personatges, episodis o escenaris de la novel.la. El treball de pura polisèmia és a la base de tota creació enigmística i tal vegada literària. Roussel ens recorda, amb el seu mètode genial de generació narrativa, la novel.la mai escrita per Gabriel Ferrater.
L'agost de 1971 en un article intitulat "Sobre mètrica" (que deu anys més tard en Vallcorba recull a Sobre el llenguatge) Ferrater analitzava a bastament la frase ambigua "Una jove veu l'amenaça". Donava els seus equivalents en francès (une jeune voix le menace; une jeune fille voit la menace) i en canvi no en va treure prou profit com per bastir una narració genial que hauria d'haver començat amb els crits d'un nen a la foscor i acabar amb la mort d'una joveneta.

dissabte, 15 de desembre del 1990

El triomf de la rumba

Fa cosa d'un mes, en un local nocturn que conté una màquina de vendre llibres, els editors de Versal ens convidaren a una atípica presentació. Es tractava de donar a conèixer El Triunfo, la primera novel.la del barceloní Francisco Casavella, i es tractava de fer-ho emulant el ritme trepidant del text. Els editors apostaren per la força mediàtica de les pantalles gegants de video i els comentaris prèviament enregistrats van anar fluint a ritme de rumba. Després, alguns dels millors representants en actiu de la rumba catalana -encapçalats pel Ramonet- van fer crèixer la sensació general de pessigolleig que havia despertat una novel.la ambientada en el món de la rumba catalana.
La rumba catalana és probablement el so més genuí que Barcelona ha donat mai al món de la música. Per un seguit de raons que ara no venen al cas, però que deuen estar relacionades amb un cert recel atàvic dels catalans a picar de mans des de la desaparició del serenos, la rumba no ha tingut la difusió massiva que per exemple han aconseguit les seves cosines de Cuba, les havaneres. Tret de la curiosa carrera d'en Peret i dels esforços que prodigava el malaguanyat Gato Pérez, poques vegades hem tingut l'ocasió de gaudir de la rumba catalana amb normalitat. I mentrestant, amb una política de marqueting adequada, els "Gipsy Kings" conquereixen el món des de París amb temes de la mateixa volada que els interpretats a la presentació de El Triunfo.
Però la rumba, com alguns altres gèneres força rítmics, té una peculiaritat lingüística que la fa interessat des d'un punt de vista enigmístic. Moltes de les seves lletres són purs entrebancs o embarbussaments que cal pronunciar amb una rapidesa gairebé impossible. La pròpia naturalesa dels temes rumbaires incita a l'acceleració constant de la lletra i de la música fins arribar al paroxisme. El famós Peret de l'"enredant per'llà, enredant per'quí" era un mag de l'embarbussament en català i en espanyol, equiparable a la prodigiosa Nacha Guevara, que ha viscut molts anys de mastegar el vals del minut en cinquanta-nou segons.
La nit del triomf de Casavella, entre altres coses interessants, vam assistir astorats a l'execució de l'embarbussament més llarg i bell que he sentit pronunciar mai en llengua espanyola. Un seguidor del novel.lista, que després resultaria dir-se Quico Hernàndez, li va deixar anar una frase que no havia trobat a la novel.la: Dijo un jaque de Jerez con su faja y traje majo: "Yo, al más majo el juego atajo que soy jaque de ajedrez". Un gitano que del jaez aflojaba un jaco cojo, cogiendo lleno de enojo de esquilar la tijereta dijo al jaque: "Por la jeta te la encajo si te cojo". "Nadie me moja la oreja" -dijo el jaque, y arrempuja. El gitano también puja y uno aguija y otro ceja. En jarana tal pareja, el jaco cojo se encaja y tales coces baraja que al empuje del zancajo, hizo entrar sin gran trabajo, a gitano y jaque en caja.
Aquest macro-embarbussament és un poema castellà de finals de segle que el Quico Hernàndez va trobar de petit en un manual de flauta i, de tan fascinat com el deixà, se'l va aprendre de memòria. Els embarbussaments d'aquesta magnitud es mereixen una melodia. La conxorxa dels dos feixucs rivals encaixats per l'haca coixa transcendeix el mateix teixit eixut enreixat en un eixam d'entrebancs fonètics i entra de ple en el reialme de la narrativitat. És un bon exemple de com a partir d'un constrenyiment previ -en aquest cas el fonema inexistent en català que representen en espanyol la lletra jota i parcialment la ge- es pot bastir un petit gèrmen narratiu que encadeni una sèrie d'accions realitzades per un seguit de personatges.
Si el "gitano" i el "jaque" de la història acabaven finalment encaixats per una coça de l'haca esperem que en Casavella sigui l'haca, els dos protagonistes els diversos rumbaires i la caixa l'èxit.

dissabte, 8 de desembre del 1990

Força Barça!

Fa cosa de tres mesos, en un article que pretenia exposar un joc de mots que posà en circulació Lewis Carroll, acabàvem tímidament els exemples amb unes relacions difícils. Dèiem que la relació enigmística entre el "Barça" i la "lliga" per la via dels "mots seriats" semblava gairebé impossible. Aquell deliciós joc carrollià es basava en la transformació d'un mot en un altre, lletra a lletra, en el menor nombre de passos possible. L'article no era gaire optimista i deixava entreveure que els destins del Barça i de la lliga anaven per camins divergents. Així -dèiem- el Barça aniria per aquí (Barça-barca-parca-parla-Paula-paüra-pairà...) i la lliga aniria per allà (lliga-llega-plega-prega-preua-preus-treus-trens-prens-plens-plans-plana-plaça...) Acabàvem reblant que la lliga tot just havia començat a rodar i que tal vegada aquest any sí... aconseguiríem resoldre l'enigma.
La combinació forassenyada de dues de les passions més intenses del país -el Barça i la llengua- va produir reaccions força interessants. Vam rebre cartes eufòriques de barcelonistes militants de l'aquest-any-sí i fins i tot algun exabrupte. Però un dels missatges més fascinants fou el de l'escriptor manacorí Jaume Capó. En Jaume, culé i lingüista, va trobar la manera de relacionar el Barça amb el seu anhel amb uns mots seriats de 20 passos: Barça, barca, parca, parla, perla, perna, Berna, beina, buina (excrement de vaca), brida, Breda, brega, braga, blava, clava, clama, clima, llima, Lliga.
Són interessants, des d'un punt de vista esteticista, les referències a mots històrics per a l'entitat blaugrana, com ara el topònim "Berna" (escenari feliç d'una final de la Recopa) o els mots clarament escatològics "buina", "braga" o "blava" (que recorden pífies monumentals de la directiva eternament triomfant). La interpretació global d'aquests mots seriats tan brillants d'en Jaume Capó es presta a equívocs. A hores d'ara, quan tot just hem depassat la primera dotzena de partits, no sabem si aquests vint passos representen un liderat indiscutible després dels vint primers partits del campionat, si seran els gols amb què ens obsequiarà Stoikhov o si caldran vint anys més per repetir victòria.
Però l'aventura enigmística d'aquest Barça de Stoikhov no s'acaba aquí. El dibuixant Nèstor Macià ens ha fet arribar una solució molt més curta a la necessitat imperiosa de cada any. Macià opta per la via clàssica i recorda, amb una certa dosi de fatalisme, que el Barça guanya la lliga cada tretze anys.
Els seus mots seriats arriben a bon port triangulant el joc, en només tretze passades curtes: Barça, barca, basca, bassa, passa, paisà, faisà, frisa, fresa, frega, prega, plega, llega, Lliga. Tal vegada aquestes tretze etapes siguin la millor alineació del Barça. En tot cas sembla que el número tres fa referència a l'inconstant Julio Salinas i els seus companys d'ikurriña, el sis al lesionat de la casa Ferrer i l'onze a la devoció gairebé mariana del respectable Nicolau Casaus. La qüestió és que Macià prediu per la via enigmística l'"aquest any sí" que ja comença a circular per les rotatives i els carrers de la ciutat, i nosaltres ens volem avançar als esdeveniments -ara que l'esperança és gran i el Madrid petit-, per exercir de llegidors de fortunes abans ningú no ens aixafi la guitarra. La Lliga 1990-91 ha de caure. Està escrit amb mots seriats.
Potser algun altre lector s'animarà encara a trobar una drecera més curta per estabilitzar les difícils relacions entre el Barça i la Lliga per la via enigmística. De moment, continuarem fent costat als gestos cada cop més subtils d'en Jordi Culé a TV3 i a les astracanades cada vegada més hilarants de l'Alfons Arús i els seus nois de "Força Barça" a TV2. Perquè de Culé a Arús només fan falta bons culs, moneda en curs, ous durs, duus, un terrorista drus i ja tenim l'Arús.

dissabte, 1 de desembre del 1990

La bandera valenciana

El lògic nord-americà Nelson Goodman va exposar una paradoxa molt relacionada amb el País Valencià l'any 1946 en un article publicat a The Journal of Philosophy i l'amplià nou anys després en el seu llibre Facts, fictions and predictions. La paradoxa de Goodman és un problema de la teoria de la confirmació, la branca de la lògica inductiva que estudia la manera com es formulen i se sostenen les hipòtesis o les generalitzacions científiques. Es pot traduir com la paradoxa "vau-blerd", una antísfrofa entre els dos colors més fàcils de confondre, i una formulació en format reduït faria, poc o molt, així: "Anomenem vau un objecte que, vist abans d'un temps t, és de color verd i després de t és blau. Per contra, anomenem blerd un objecte que abans de t és blau i després és verd. Si establim que t és la mitjanit de l'últim dia de juliol de 1992, tots els objectes que siguin verds el 1990 i que es tornin blaus just quan comencin els Jocs Olímpics seran vaus. I el mateix, però a l'inrevés, podem dir dels objectes que anomenarem blerds."
Si la polèmica franja de la bandera regional valenciana és, avui per avui, de color blau, podem afirmar que aquesta bandera confirma la regla blavera que diu: "totes les banderes valencianes són blaves". Tanmateix, hem de tenir en compte que parlem del color de la bandera abans del 1992. Per tant, l'observació que la bandera és blava també ratifica la generalització "totes les banderes valencianes són blerdes", perquè els objectes blerds són blaus fins a les 24 hores del 31 de juliol de 1992. Si considerem, finalment, que totes les banderes valencianes que onegen avui són blaves i que totes les observacions són anteriors a t, no hi ha manera de refutar l'afirmació que les dues generalitzacions s'han vist confirmades.
El nus de la paradoxa valenciana de Goodman és la dependència del temps. La pregunta clau sembla irresoluble: ¿què es pot esperar que passi, des d'un punt de vista estrictament lògic, amb una bandera valenciana actual en començar els Jocs Olímpics del 92? El sentit comú ens diu que, ens agradi o no, continuarà sent blava. Però la lògica pot qüestionar-se per què és més probable que després de t les banderes valencianes segueixen sent blaves en lloc de verdes. Si entenem la projectabilitat d'un objecte com la seva capacitat de conservar en el futur el seu predicat actual, ¿per què el predicat "blau" és més projectable que el predicat "blerd"?
La polèmica suscitada per aquesta paradoxa es centra principalment en el problema de si els termes vau i blerd són posicionals o no, perquè en un principi les característiques que els defineixen semblen canviar en un moment determinat. El filòsof israelià Yael Cohen, de la Universitat Hebrea de Jerusalem, estima que no hi ha manera d'establir que existeixi cap diferència entre els significats blau i blerd ni en el moment present ni després de t. Amb això torpedineja el cor de la paradoxa, tot i que la seva anàlisi resulta poc convincent. D'altres filòsofs han anat més enllà per sortir airosos de l'atzucac, però els seus intents han estat tan poc afortunats com el desenvolupament polític del País Valencià. Potser la solució més suggestiva sigui la del lògic xinès Lin Txao-tien.
Aquest compatriota del famós tirantista Wang Yangle afirma que només és possible evitar les contradiccions si s'aplica una lògica trivalent basada en la veritat (confirmació de la generalització), la falsedat (refutació de la generalització) i la neutralitat (ni l'una ni l'altra). Amb aquest sistema que introdueix el relliscós concepte de la "tercera via" no es pot generar la paradoxa vau-blerd. Ens consta que a la biblioteca personal de l'Eliseu Climent les obres de Lin Txao-tien ocupen una posició preeminent.

dissabte, 24 de novembre del 1990

Informàtica deformada

Els ordinadors han fet molt de mal als fabricants de calaixos. Segons l'informe disbauxat d'una empresa de creació estadística nord-americana cada hora, arreu del món, es destrueix un metre cúbic de paperassa arxivada i s'encabeix la informació que contenia en una base de dades informàtica. L'informe també s'arrisca a donar un percentatge hipotètic d'errades de picatge, tot i que no quantifica la magnitud dels malentesos que els famosos follets dels teclats poden arribar a provocar. Alguns ja hem patit pluges disperses d'invitacions institucionals al nostre nom provocades per les nostres diverses filiacions a la mateixa base de dades amb petites variacions d'una lletra. Però la deformació dels teclistes buidadors de calaixos o la manca de delicadesa semàntica dels programadors informàtics pot tenir conseqüències molt més funestes per a la humanitat.
Fa poc, una reacció soterrada dels mateixos que es posen les mans al cap amb el polèmic "posa-te'l posa-l'hi" ha provocat una subtil correcció lèxica en els menús habituals del sistema cibernètic més comú, l'anomenat DOS. Un dels missatges d'error més habitual que surt en pantalla quan l'usuari comet alguna incoherència és la triple opció "reintentar, ignorar, avortar". Casualment, les versions més modernes del sistema DOS han fet una giragonsa en la traducció d'aquest menú tan relacionat amb el món prohibit del sexe, i els reincidents i ignorants han fet fora els avortistes en favor dels cancel.ladors. De manera que el nou menú és molt més digerible per als estómacs sensibles.
No cal dir que l'aplicació de la informàtica ha estat revolucionària en el món de l'enigmística. Els programes que fabriquen anagrames, les consultes directes dels enigmògrafs als diccionaris informàtics i la detecció instantània de lletres intruses en un text lipogramàtic ha provocat un augment substancial de perfecció formal en els enigmes de caire lingüístic. També és cert que el desvetllament d'alguns secrets d'elaboració acostuma a provocar entre els aficionats a l'enigmística més romàntics el mateix desencant que les "Sextines cibernètiques" de Joan Brossa van provocar entre alguns amants de la poesia. Potser per això l'acròstic més venut de l'univers binari -IBM- s'ha convertit en blanc de molts dards enverinats.
Ja vam parlar des d'aquestes mateixes ratlles de la brama que feia córrer una de les empreses rivals de l'IBM sobre el significat ocult d'aquest acrònim. Els executius de la Bull anaven proclamant que IBM significava Imitation Bull Machines. D'altra banda, en Victor Alba, en un anecdotari dels anys setanta anomenat Homo Sapiens Catalanibus parla de la incipient informatització del ministeri d'Educació mexicà. El ministre, expert en l'escomesa de les mestres joves, va instal.lar un IBM a la Secretaria, i decidí batejar-lo com "el Computador". L'argument del polític del PRI era contundent: "Porque computa por aquí, computa por allà..."
Un dels acudits més gastats dels egipcis contemporanis quan t'expliquen les excel.lències del seu país és el sorprenent control de la IBM sobre l'Egipte modern. Quan el turista engalipat, que no ha vist ni una màquina d'escriure elèctrica en tot el que porta de viatge, li demana al nadiu que s'expliqui aquest acostuma a proferir una riallada. Després s'asseu i comenta la jugada. "I de insha-allah, B de bukra, M de malaysh". Aquestes tres obscures paraules àrabs defineixen realment l'esperit del poble egipci. Com allò del seny, la rauxa i els calés però a l'africana. Insha-allah vol dir "si Al.là ho vol"; bukra vol dir "demà" i malaysh significa "tant se val". El cert és que qualsevol visitant d'Egipte que vagi de per lliure s'haurà d'acostumar a l'apàtica negació d'aquella dita que insta els occidentals a no deixar per l'endemà el que poden fer avui. És clar que, tard o d'hora, a Egipte tot s'acaba fent, "si Al.là ho vol".

dissabte, 17 de novembre del 1990

S + 7

Una de les entremaliadures més interessants de la literatura potencial francesa és el mètode de transformació textual batejat amb aquest guarisme quasi-futbolístic que encapçala l'article d'avui. L'S+7 va ser definit per Jean Lescure i patentat en un dels seus Exercicis d'estil per Raymond Queneau, justament l'intitulat "Translation". És una feina de taller artesanal que consisteix en la transformació d'un text amb l'ajut d'un cementiri sagrat de la llengua. Cal substituir tots els substantius (S) pel setè substantiu (7) que trobem al diccionari triat a partir del nom base. Evidentment el joc admet variacions múltiples: des de substitucions homosexuals o heterosexuals de verbs (V+n), adjectius (A+n), adverbis (Ad+n)... fins a combinacions múltiples de caire orgiàstic (S+V+Ad+7).
Però potser l'ús més transcendent de l'S+7 és el mer mercadeig de substantius. No endebades un dels debats religiosos que més problemes ha causat als racionalistes de la fe des del Concili de Trento és, justament, la polèmica transsubstanciació del cos de Crist. La base ideològica de l'Eucaristia esdevé un referent espiritual indefugible a l'hora de valorar les càrregues de fons que contenen els textos reescrits automàticament a partir de l'S+7. La transformació del text base per la via de l'S+7 l'eleva a una categoria d'artifici superior, en la qual les lleis de la lògica trontollen al voltant del regne de la paradoxa. És la reescriptura automàtica. Val a dir que l'automatisme neutre i rígid d'aquest mètode textual és la clau de la seva eficàcia. L'única concessió respon a un desig de gramaticalitat posterior: quan el substantiu és d'un altre gènere caldrà ajustar els auxiliars. D'altra banda, quan el substantiu del text base no es troba al diccionari triat, cal començar a comptar des del substantiu que alfabèticament li aniria al darrera.
Els components del cèlebre obrador de literatura potencial han practicat aquest mètode amb una certa assiduïtat. No només Queneau l'introdueix als seus Exercicis d'estil, sinó que Italo Calvino va més enllà i realitza un s+7 de noms propis a partir d'un diccionari de personatges. Calvino s'ho fa venir bé i decideix transsubstanciar un repertori clàssic d'anècdotes. El guirigall és gairebé tan considerable com si algú decidís desordenar tots els peus de foto d'un diari o posar en boca aliena totes les declaracions que es produeixen durant una campanya electoral. També Jorge Luís Borges, a "Pierre Menard, autor del Quijote" practica una variant d'aquest joc.
El primer pas per practicar amb garanties l'S+7 és triar el text base del qual pretenem apropiar-nos. La segona opció del creador és més important encara. Cal escollir un diccionari adient. Fins i tot podem fer servir textos clàssics com El Capital de Marx, la biografia de Terenci Moix o les Obres Completes de Torras i Bages; aleshores els substantius que caldrà introduir seran el 7è, el 14è, el 21è... de l'obra escollida.
Els resultats poden ser tan sorprenents com aquest "Pare nostre" potencial passat per l'S+7 del Diccionari de l'esport d'Enric Bañeres, Manuel de Seabra i Ester Bonet (Enciclopèdia Catalana, 1989): "Partit nostre que esteu en la cenyida, sia santificat el vostre nord-oest, vingui a nosaltres el vostre rei, faci's la vostra "Vuelta", així en el testimoni com es fa en la cenyida. El nostre pal de cada diana, doneu-nos serrà en la diana del "back-up" i perdoneu les nostres curses així com nosaltres perdonem els nostres "Diamidovs"; no permeteu que nosaltres caiguem en la tennista i deslliureu-nos de qualsevol mampara. Amèn".
Sembla mentida com canvien les coses quan portem les ulleres una mica mal graduades.

dissabte, 10 de novembre del 1990

En defensa de la lletra

Parlàvem la setmana passada d'un conte enigmístic d'en Modest Prats sorprenent i contemporani. La seva gènesi, tanmateix, neix d'un projecte exterior: un llibre de bibliòfil editat per en Miquel Planas i intitulat com aquest article que va proposar vint-i-sis autors defensar una lletra amb un text breu. Evidentment un llibre d'autoria tan multitudinària ha de ser irregular per força. Però el més interessant de l'experiència és l'opció formal que cada autor adopta per tirar endavant la seva defensa. No s'hi val a badar. Els vint-i-sis autors formen un catàleg d'estratègies retòriques que recorda vagament els volumets de la Biblioteca Oulipienne. És clar que una defensa tan poc habitual és un repte considerable, i només alguns dels lletrats aconsegueixen defugir el llast del títol tipogràfic.
L'enumeració i l'al.literació són les estratègies més recorregudes pels lletrats defensors; unes estratègies sovint carrinclones que desemboquen en textos encarcarats i falsament lírics. La personificació queda banalitzada en textos fallits com la defensa de la E de Carme Riera ("-Em sembla que et guanyo per K.O. -digué l'àngel de la E, que també hi entenia, de boxa-. Meva és l'Esperança, l'Eina, l'ESCRIPTURA, l'ESCRIPTOR."), un exercici dialèctic sense suc ni bruc entre les lletres A i E que contrasta amb el diàleg, grotesc a voltes però fascinador, de Miquel de Palol en la defensa de la Y ("Rafael i Haniel sota l'Arbre de Dues Branques").
Alguns defensors s'aferren al discurs acadèmic, amb més o menys fortuna. Des de la boutade de Salvador Oliva (que defensa la W amb una anàlisi gràfica del decasíl.lab a partir dels accents febles i forts -W/S, weak & strong-), fins a l'articlet feixuc de Lluís Busquets i Grabulosa (que s'empatolla un discurs ensucradament pedagògic sobre les possibilitats de la L). Sobta l'absència de Joan Brossa (idoni per a defensar la A), però en canvi són molt pertinents les defenses de Sebastià Serrano (en la D de Déu i de Dalí s_hi llegeix una proclama: "derivar és estimar!"), la de Narcís Comadira de la H ("La A és un xalet suís amb els teulats en pendent pronunciat. La Hac és una casa de coberta plana, una casa que, en comptes de golfes, té terrat i solàrium") o la de Josep Palàcios de la K ("Manuscrit per a una K"). També són notables les intervencions de dos lletrats madurs del nostre Far West, com Guillem Viladot (defensor de la F, que no de la fe) i Josep Vallverdú (en defensa de la còpula I).
Dos dels articulistes de luxe ens mostren la seva ploma àgil: un Joan Barril costumista defensa la B amb bonhomia i Quim Monzó defensa, ras i curt, la suposada esquizofrènia de la J. També dos dels poetes joves més interessants fan dues defenses poètiques de la V (Albert Roig) i de la X (Xavier Lloveras), amb la sort diversa que els seus guarismes romans indiquen. Joan Perucho fa de Perucho en la defensa de la T, seductor i llibresc alhora, mentre que Pere Calders desempolsega les velles súper-8 de Walt Disney i basa la seva defensa de la N en la bondat nadalenca. El tercer dels més grans, Miquel Martí i Pol, fa un text excel.lent: la seva defensa de la P és un conte lipogramàtic en el qual no hi podreu trobar cap P ("que es faci ben refotre!", l'acaba.)
De les vint-i-sis defenses n'hi ha dues que sobresurten d'una manera especial. Són tan radicalment enfrontades que mostren dues visions de la literatura (i de l'enigmística) prou peculiars. Dues defenses homòfones que tornarien boig el corrector del conte d'en Modest Prats que encapçala el llibre. "Manuscrit per a una K" de Josep Palàcios i "Qüestions d'elogi i pràctica de la Cu (i una queixa)", de Josep Maria Fonalleras. Seria interessant aprofundir en aquesta parella de prosistes, l'un entestat a atorgar un alt valor de veritat a la literatura i l'altre entestat a no donar-n'hi cap. Les dues defenses tenen finals magnífics, d'esprínter pletòric de forces: K, "...la lletra que multiplica la mesura mil vegades"; Q, "¿Com és que en el nom de la lletra cu no hi ha cap cu?"

dissabte, 3 de novembre del 1990

Modèstia a Prats

Arran de l'eixamplament semàntic que acostumo a aplicar a la denominació d'origen que encapçala aquesta secció (Enigmística f jocs Art de comparar i endevinar enigmes representats per gràfics o figures, endevinalles, mots encreuats, etc.), tot sovint em trobo en l'atzucac d'haver-la de definir amb més precisió. Els mecanismes de la definició són prou complexos. Els lexicògrafs que han redactat mai les entrades d'un diccionari ho saben, igual com ho sabem els quatre pirats que fem problemes de mots encreuats o els alumnes de tots els temps que s'enfronten a la clàssica pregunta d'examen: defineix i desenvolupa...
Per això la troballa d'exemples que recolzin eficaçment la nostra definició és rebuda com aigua beneita. I així és com he rebut la primera incursió pública en el món de la ficció d'un beneit beneït com en Modest Prats. En Prats, una de les llums que ens ve del nord gironí en qüestions lingüístiques, encapçala un deliciós llibre amb vocació de bibliòfil anomenat En defensa de la lletra que en Miquel Planas ha editat a Girona. I no l'encapçala amb un pròleg, com hauria estat normal, sinó que es llança a l'aventura de la ficció i ens engalta un conte modestament genial. Un d'aquells contes paradigmàtics per exemplificar dignament una certa aplicació dels mecanismes enigmístics a la creació literària.
El text es permet dues llicències lúdiques que el fan coherent amb la vocació del llibre que encapçala. Potser influït per les seves activitats espirituals, en Modest Prats reprodueix els acròstics alfabètics de la majoria de Salms i basteix un primer alfabet amb les inicials dels vint-i-tres paràgrafs que conformen el conte. Val a dir que la K, la W i la Y són desestimades, en un gest que demostra clarament que l'ambició d'aquest experiment literari ultrapassa el pur joc formal. D'altra banda, l'interior de cada paràgraf enclou una inicial cromàticament diferenciada que forma part d'un segon alfabet, aquest invers.
Però el més important d'aquest text juganer no són els accessoris més o menys vistosos que l'envolten. El conte és bo i la seva gènesi té molt a veure amb el fibló de l'enigmística. El protagonista, un corrector de català amb un overbooking de feina aclaparador, s'ha passat tres setmanes seguides corregint galerades i paginades a un ritme infernal. El lector el descobreix quan prova de reposar després de la feinada durant tres dies i tres nits. Però l'angoixa no l'abandona i es desperta obsedit per una paraula llunyana, de la qual no pot recordar la grafia. El corrector, adelerat, la troba escrita amb be baixa i ce trencada. "Esvinçar v. tr. Esgavellar, desballestar, desllorigar." Un destí obscurament revelat per un mot innocu del qual el pobre corrector només volia conèixer la grafia. Des d'aquell moment, el protagonista del conte d'en Prats veu desllorigada la seva existència. Una escletxa homofònica li esgavella tot allò que sent. La maledicció del corrector minuciós condemnat a veure escrites totes les paraules que sent. Sent [supóza] i li passen pels ulls tres fòrmules escrites ("s'ho posa","s'oposa","suposa"); sent [béns] i li apareixen, amb una grafia perfecta, "béns","véns","vents" i encara -perquè la e no havia estat gaire clara- "bens","vens","venç". El pobre corrector de la ficció acaba perdent el senderi i només aconsegueix sobreviure amb les orelles "aparedades" amb taps de cera, incapaç de suportar les curioses relacions entre l'alfabet fonètic i els mots escrits que omplen la seva feina de cada dia.
L'homofonia és un generador excel.lent de calembours i tota mena d'equívocs molt productius en català. En Modest Prats, a banda de desenvolupar-ne uns quants, ens obsequia amb un text sorprenentment contemporani. El seu corrector entra en una fase de desverbalització del tot recomanable. És l'home que deixa de parlar i d'escoltar, però no de llegir i escriure. És un Andy Warhol de la llengua.

dissabte, 27 d’octubre del 1990

Fauna americana

Els Estats Units d'Amèrica presenta un dels superàvits més envejables del món en l'exportació de ximpleries. La seva especialitat és l'invenció periòdica de gerundis que després circulen per totes les revistes il.lustrades i omplen les columnes més enginyoses dels diaris. Alguns d'aquests gerundis en negreta fan fortuna, com ara el footing, el jogging, l'outing, el looping o el cruising. D'altres, com el vogueing que promociona la Madonna o l'oportunista schwepping que ens va voler vendre una marca de begudes de nom impronunciable, han quedat reduïts a records efímers de la fungibilitat cultural que ens envolta.
Però els creadors de llenguatge nord-americans no s'aturen en els gerundis. La posada en escena de nous adjectius substantivables com ara hippies, wasps o yuppies ha establert jurisprudència en l'interessant gènere del neologisme. Tothom sap que aquestes joies tenen un origen enigmístic. Un wasp, per exemple, és un "white anglo-saxon protestant" rosset i blanquet com el minyó de l'establia; un exemple clar d'acrònim paral.lel a "radar", "inri" o "Renfe". Per la seva banda un yuppy és un "young urban professional" i el seu origen etimològic és una mica més complex. L'acrònim "yup" esdevé el radical de l'expressió resultant, al qual el saber popular afegeix una terminació marca d'adjectiu (-y) i, per analogia amb alguns adjectius d'aquesta mena (sunny, assolellat) dobla la consonant final.
Les ments més recargolades dels Usa han començat la taxonomia de les noves espècies aparegudes durant aquest final de segle. Els zoòlegs urbans i els articulistes més juganers tindran feina, perquè els nous taxonomistes han confegit una llista que farà tremolar d'enveja el propi Amadeu Fabregat. De manera que surten cosins dels yuppies per tot arreu. Començant per la família negra que formen els buppies ("black urban professionals") o els cosins d'altres ètnies menys afortunades: chuppies ("Chinese or Chicano or Cuban urban professsionals"), juppies ("Japanese or Jewish urban professionals") o guppies (els gais).
Naturalment, la societat de l'èxit sempre es basa en l'existència inexcusable de la desfeta. Així, la fauna nord-americana també presenta espècies molt desgraciades, com els yuffies ("young urban failures") o els puppies ("poor urban professionals"). Aquests darrers ens resulten molt entranyables perquè semblen cadells que arrosseguen la llengua (¿recorden el gosset de l'anunci de Hush Puppies?) i a més presenten un parentesc homofònic amb l'impagable Jesús Gil-i-Gil (en espanyol els matalassers sempre han estat anomenats els pupas).
Un altre ordre molt original d'espècies són les nascudes a l'empar d'alguna addicció. Així, els foodies ("food addicts") presenten un desfici per les funcions nutritives que els empeny a l'obesitat, els phonies (literalment "hipòcrites") són "phone addicts" perquè es passen la vida penjats al telèfon i els techies ("technology addicts") són els tecnòcrates reciclats que perden el cul per qualsevol botonera. Però no totes les noves espècies de la fauna nord-americana són producte de situacions excepcionals. Hi ha un bon grup d'especímens fills de la quotidianeitat més tediosa. Els dewks, per exemple, es veuen abocats al "pluri" per poder alimentar els seus fills ("double-employed with kids") mentre que els dinks conformen el seu grup contrari ("dual income no kids") i els skippies, que manlleven el seu nom a aquell antic cangur televisiu que algun dia retrobarem a la pantalla d'Antena 3, són els fills de papà que porten clauers de l'Snoopy i estudien amb la butxaca plena ("school kids with income").
És clar que, en aquests moments de temença golfística, les espècies que més futur semblen tenir són els oilies -que treballen en la indústria del petroli- i els fundies perquè, com que viuen de la correcta manipulació dels fons públics de certes fundacions, són els que tenen més dret a fer-se anomenar "fonamentalistes".

dissabte, 20 d’octubre del 1990

El sexe oral

No cal insistir massa en el fet que el sexe és, sobretot, un joc carregat d'enigmes que genera passions i desficis. Tots, poc o molt, els hem experimentat. Més d'una vegada hem caigut en la temptació de comparar el procés de desxiframent de qualsevol enigma amb qualsevol dels actes sexuals. I no costa gaire d'imaginar-nos on para l'orgasme.
Fa poc, rellegint l'excel.lent Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes amb què la Margarida Bassols va guanyar el I Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, he topat amb un munt de referents primitius que relacionen sexe i enigmística. Sembla que en algunes societats d'`Africa les endevinalles ostenten un valor ritual d'iniciació al fascinant món del sexe. Bassols en recull diversos exemples força interessants. D'una banda, els dogons festegen amb endevinalles. Les insinuacions amoroses, per tant, s'efectuen per la via de l'enigma. Més agosarats encara resulten ser els bozos. Sembla que els joves admiradors africans dels Dagoll Dagom es fan notar entre les noies de la seva tribu mitjançant el gènere de l'endevinalla eròtica. Com allò dels acudits verds, però amb una mica més d'enginy.
D'altra banda, les dones tuaregs mai no poden contestar un enigma si qui el planteja és germà seu. En canvi, ho fan de bon grat si qui proposa l'endevinalla és un altre noi amb ínfules de festejador. Les més espavilades, doncs, s'han de mossegar la llengua si no volen caure en actes incestuosos. Per últim, la situació del sexe oral empitjora en algunes regions de Rússia. En aquestes zones el nuvi ha de resoldre uns enigmes elaborats pels seus futurs cunyats per tal de poder gaudir de l'esposa durant la nit de noces. M'imagino que les relacions entre cunyats deuen ser molt més tenses de l'habitual i que els eixelabrats que es queden en blanc davant d'unes bones cuixes la deuen passar ben magra.
Històricament la nostra cultura no s'ha distingit gaire per relacionar tan descaradament l'enigmística i el sexe. Tal vegada els únics exemples que podríem oposar a l'exacerbat recargolament eròtic d'aquestes tribus africanes i caucàsiques serien els jocs de saló d'origen francès. Uns jocs pre-televisius que ja contenien la carrincloneria de "Su media naranja" i l'erotisme de "Ay qué calor!".
A casa nostra, alguns reculls com el Flor d'enamorats de Joan Timoneda (reeditat parcialment per 3i4 en 1983) presentaven una part castellana relacionada amb aquests "romanços, endevinalles, motes, chistes, lamentaciones, ventures de gitana i preguntes" de caire eròtic en els quals la intervenció de la dona era essencial. Sobre aquest punt és interessant l'estudi de García Morales que acompanya la reproducció facsímil del Libro de motes de damas y caballeros (València, 1535) feta a Barcelona l'any 1951. La Biblioteca Nacional de Catalunya, en la seva secció de reserva, serva un exemplar del Libro de motes valencià de Lluís Milan (s XVI). Allà hi consta la descripció de jocs tan ordinaris com l'"abejón" (tres jugadors, un braç enlaire, l'altre a la galta, qui bada rep un "pestorejazo)", el "pasagonzalo" (el "talitre" dels romans, un seguit de cops al nas), el joc dels "propòsits" (d'entreteniment per a les donzelles), el de "cosa i cosa" o el de "passa passa"...
Potser la diversió més elaborada de totes aquestes facècies és el joc de manar (predecessor de les nostres "penyores"). A partir de les ordres rimades del llibre, un cavaller i una dama es troben aparellats i ella li mana una cosa. Si el cavaller no és obedient les dames el podran condemnar a allò que els sembli. Un exemple del tot innocent seria: "-Us dic que piqueu de mans/ car jo sé que poc a poc/ vós les tocareu de boig". La resposta adient, per bé que acompanyada d'un cert ritme manual, havia de ser: "-Faré tal com demaneu/ que ja fa molt que les toco/ car per vós m'he tornat boig". Si comencem així, no jugo.

dissabte, 13 d’octubre del 1990

La vaca espanyola

Fa uns anys, quan la sintonia ideològica entre els governs francès i espanyol va promoure els primers acords en matèria terrorista, un analista francès ironitzà a "Libération" sobre les virtuts filològiques de Felipe González. El periodista es limitava a aplaudir el bon gust del president espanyol a l'hora de parlar en francès. Deia que el manaire andalús "parlava el francès com una vaca espanyola". La boutade fou silenciada per les pròpies circumstàncies, però qualsevol curiós que ho desitgi podrà comprovar que el sarcàstic periodista no era del ram dels "creadors de llenguatge". Parler français comme une vache espagnole és una frase feta que es pot trobar a l'entrada bovina de qualsevol bon diccionari francès (Larousse, Petit Robert, Hachette...), normalment amb el descriptiu afegitó: très mal.
L'anècdota em fascinà prou com per prendre'n nota. Però poc em podia pensar aleshores que les especulacions sobre l'incert origen de la salvatge locució fossin políticament tan sucoses. Una de les fonts d'informació més preuades dels autèntics apassionats per l'enigmística són els productes del gènere literari de caire filològic que componen els reculls de "curiositats" o "rareses" de qualsevol llengua. De llibres així en van plens els calaixons d'obres "filològiques" de qualsevol biblioteca. Acostumen a ser purs divertimentos de professionals de la llengua que s'han cremat les celles transitant pels diccionaris i que han tingut la paciència d'anar anotant els exemples curiosos amb què han topat. Normalment, les curiositats més remarcables tenen relació amb la "història de la llengua". La nebulosa que ha acompanyat secularment la tasca dels etimologistes dóna peu a les especulacions més interessants. Des d'aquestes mateixes ratlles hem exposat en altres ocasions catàlegs diversos d'etimologies gairebé surrealistes. Les històries personals de mots com ara "carajillo", "orxata" o "okay" mereixen tant d'interès com la biografia de Josep Carreras, l'extracció social de Manuel Orantes o els embolics de Terenci Moix.
El coronel De Thomasson, en un llibret de 1938 anomenat Les curiosités de la langue française que es podia trobar a vint duros a la Fira del llibre vell del Passeig de Gràcia, recull la història de la locució francesa de la vaca espanyola. Una història que esdevé essencial per entendre la posició del país veí en el conflicte del terrorisme basc. El coronel, en el capítol dedicat a l'estudi de la semàntica, parla de parler le français comme une vache espagnole (en el benentès que s'aplica a algú que parla el francès pitjor que en Joan Antoni Samaranch). L'autor, impressionat per la força expressiva de la seva llengua, poua en la història del francès per tal d'escatir-ne l'origen. Així, el vell coronel descobreix una primera explicació al Diccionnaire critique de Legoarant (1858). La forma inicial de la locució podria ser parler le français comme un Basque espagnol ou comme une Basque espagnole. Les majúscules no són meves.
Legoarant, d'origen basco-francès, aventura una altra hipòtesi menys compromesa amb la seva cultura originària. Afirma que els bascos no hi tenen res a veure i fins li sembla ofensiu relacionar impunement bascos i espanyols per la via ramadera. De manera que proposa un altre màster per a la locució popular: parler le français comme una basse espagnole, on el substantiu basse significa en francès antic "servent, criada". Rebla Legoarant que basse és possiblement una forma derivada del provençal bagasse. I això, per a un catalano-parlant, no pot tenir cap misteri.
De tot plegat se'n poden extreure dues conclusions enigmístiques: les meuques espanyoles que pul.lulen pel País Gal no han passat per la Berlitz i Felipe González no és Basc.

dissabte, 6 d’octubre del 1990

Els mots seriats

La setmana passada descrivíem el naixement d'un dels jocs més populars de l'escuderia de Lewis Carroll. El problema anomenat doublet pel pederasta de l'enigmística ha arrelat en la nostra llengua fins al punt que l'equip de producció del conegut programa concurs "Tres pics i repicó" el presentà, sota el rètol de "mots seriats", en una secció del concurs. La seva simplicitat el fa adaptable a qualsevol idioma i l'ús escalonat del fenomen retòric de la paronomàsia el converteix en un dels jocs més productius de l'enigmística.
La qualitat d'un problema de "mots seriats" depèn de dos factors. D'una banda, l'encert en la tria dels mots origen i final de la cadena. D'altra banda, evidentment, del nombre de passos intermedis que separen aquestes dues paraules clau. És clar que alguns doublets del mestre Carroll anaven més enllà del pur joc i presentaven processos semàntics prou transcendents. Per exemple, el pas evolutiu del simi a l'home que es desprenia de les revolucionàries teories evolucionistes de Charles Darwin. Carroll ho aconsegueix en sis etapes: ape-are-ere-err-ear-mar-man, però en anglès és possible reduir-ho a cinc: ape-apt-opt-oat-mat-man. Aquesta troballa enigmística va sorprendre tant els contemporanis de Lewis Carroll que el científic britànic John Maynard Smith va arribar a escriure en una revista especialitzada que el procés d'evolució i el joc dels mots seriats eren processos paral.lels. Smith sostenia que el simi -ape- podia en realitat haver-se transformat en home -man- seguint processos evolutius similars als lingüístics ressenyats per Lewis, però en l'estructura de la mol.lècula d'ADN. Pura enigmística biològica, doncs.
Els nord-americans, que sempre que poden se'n foten dels britànics, han fet córrer uns factors de conversió de les unitats de distància de caire enigmístic. Així, transformen els peus en iardes en quatre salts (foot-fort-ford-fard-yard), les iardes en milles (yard-yare-mare-male-mile) i els peus en milles (foot-moot-molt-mole-mile).
En català, quan l'equip de la productora enigmística Olissip va plantejar-se la publicació d'una revista de mots encreuats en català, els mots seriats foren considerats un dels problemes a tenir en compte. El mateix equip de gent que ara prova de trencar-los la closca des de la secció dominical d'aquestes mateixes planes va reformular l'estructura dels mots seriats. Així s'establí que l'única solució acceptable seria la que arribava al final en el mínim nombre d'etapes possible. La producció de les cadenes esdevingué una tasca molt més difícil del que semblava perquè només treballàvem amb paraules de cinc lletres que no presentaven cap coincidència i admetíem solament cinc salts -els mínims-.
Però vam descobrir que el Segre es desviava fins passar per La Pobla (Segre-sogre-sobre-pobre-poble-Pobla) o que mocar-se era sinònim de tenir salut (mocar-molar-solar-salar-salat-salut). L'alquímia dels mots seriats ens va aclarir també que qui vol unes vacances amb marro se n'ha d'anar a la costa o a l'inrevés (marro-carro-cartó-carta-casta-costa). I finalment, vam desenvitricollar aquell afer escandalós de la Chávarri i el seu distingit pinxo que sotraguejà la producció dels fabricants de calces i de revistes (Marta-manta-manxa-panxa-panxó-pinxo).
Tanmateix, el descobriment més transcendent que preteníem extreure del mètode alquimista dels mots seriats, se'ns va estroncar dolorosament. La relació enigmística entre el "Barça" i la "lliga" sembla gairebé impossible. Així ens va. Per si de cas volen cremar una mica de celles entre golet i golet de l'Stoikhov, el Barça aniria per aquí (Barça-barca-parca-parla-Paula-paüra-païrà...) i la lliga aniria per allà (lliga-llega-plega-prega-preua-preus-treus-trens-prens-plens-plans-plana-plaça...) Com poden observar, encara falta molta lliga, però és possible que aquest any sí... que aconseguim resoldre l'enigma.

dissabte, 29 de setembre del 1990

Lewis Carroll l'entremaliat

El 29 de març de 1879 el famós autor d'Alícia en terra de meravelles exposava, en un article publicat a la revista "Vanity Fair", la gènesi i el funcionament d'un nou tipus d'enigma que s'havia empescat un any enrera. El joc, que Carroll anomenà doublets, sorprèn per la seva simplicitat i ha fet molta fortuna. El seu propi autor ens en fa cinc cèntims: "Es proposen dos mots, de la mateixa llargada; i l'enigma consisteix a relacionar-los tot interposant altres paraules que diferiran de l'anterior en una sola lletra". Els exemples amb què Carroll il.lustra la seva proposta tenen la gràcia dels enigmes clàssics, perquè l'entremaliat enigmista britànic transforma "cap" en "cua" (head-heal-teal-tell-tall-tail), el "blat" en "pa" (wheat-cheat-cheam-cream-bream-bread) o el "quatre" en "cinc" (four-foul-fool-foot-fort-fore-fire-five).
La rotunda simplicitat de la idea va aconseguir un notable èxit popular. El nou joc perseguia el mateix objectiu màgic de l'alquímia i dos mesos després de la publicació de l'article esmentat, la redacció de "Vanity Fair" havia rebut tantes pedres filosofals que es va decidir transformar els doublets en una secció fixa setmanal on concursaven aferrissadament un alt percentatge de lectors. El propi Carroll es va veure ultrapassat per les passions que el seu entreteniment provocava. Va editar un pamflet amb les normes del nou joc i un glossari amb els mots "admissibles". Carroll descobriria amargament que calia concretar amb molta exactitud quins mots eren acceptables i quins no. Un jugador que fa servir un mot estrany en un joc com els "doublets", l'scrabble o els mots encreuats pot ocasionar un conflicte de major dimensió que un jugador de pòquer amb les cartes marcades.
Carroll fixà també un sistema matemàtic de puntuació per al seu joc. Es partia del quadrat del nombre superior a la llargada en lletres dels mots proposats i s'anaven restant dos punts per cada pas que el jugador necessitava per arribar a la solució. Així, per passat de cat a dog es partia del 16 (quadrat de 4) i una resposta del tipus cat-cot-dot-dog, amb dos passos intermedis, deixava la puntuació en 12. En català, podem passar de "gat" a "gos" amb una major puntuació perquè comparteixen inicial. La sèrie gat-got-gos ens atorgaria 14 punts. Carroll però, complicat de mena, canvià les normes del joc l'any 1892 i arribà a admetre l'ús d'anagrames, de manera que en els problemes més difícils es podia perdre un pas purament per reordenar la situació de les lletres.
Després del furor gairebé estival que ocasionà l'aparició d'aquest enigma a "Vanity Fair", el joc va anar eixamplant la seva presència sota noms molt diversos (cadenes de mots, transicions, escales de mots, lligams, ping-pong de mots, golf de mots...) fins esdevenir universal. Vladimir Nabòkov, a la seva novel.la Pale Fire, posa en boca del narrador una gran afició pel word golf i fins arriba a esmentar les seves jugades més afortunades. D'odi -hate- a amor -love- en 3 passes, de noieta -lass- a mascle -male- en 4 i de viure -live- a la mort -dead- en 5, tot especificant que cal passar pel prèstec -lend-. Els mots seriats que devia imaginar l'autor de Lolita no devien diferir gaire d'aquestes tres sèries que proposem: hate-have-hove-love, lass-mass-mast-malt-male i live-line-lind-lend-lead-dead.
Una altra transició que va fer fortuna fou l'anti-alemanya que H.E.Dudeney publicà l'any 1925, tot dient-li el nom del porc al kàiser. Feia kaiser-raiser-raised-railed-failed-foiled-coiled-cooled-cooked-corked-corker-porker. Aquesta llarga sèrie té la gràcia de descriure amb una certa exactitud l'evolució política del kàiser alemany, que passa de l'èxit popular (raised), als primers fracassos (failed), el refredament de la seva posició (cooled) i la seva fi miserable (porker). Llàstima que, uns quants anys més tard, una altra sèrie relacionaria desafortunadament "kàiser" amb "Hitler".

dissabte, 22 de setembre del 1990

El Premi Rosetta.

El mes de juliol de 1799 Pierre François Xavier Bouchard, un oficial francès que encapçalava una brigada d'enderrocs de l'exèrcit napoleònic a Egipte, va salvar una pedra compacta de basalt negre dels treballs destructors que tenia encomanats al delta del Nil. Era la famosa pedra trilingüe de Rosetta. La troballa va revolucionar el món de l'egiptologia, perquè la seva tercera secció era en una llengua coneguda -grec- i les altres dues estaven escrites en les variants culta i vulgar de l'egipci -jeroglífics i demòtic-. Ràpidament la notícia es va estendre per tot el gremi d'estudiosos com un regueró de pólvora. Començava el compte enrera en la cursa desxifradora de les inscripcions més belles de l'antiguitat. Els criptògrafs de totes les universitats europees ja tenien entreteniment.
La difusió dels textos que contenia aquell tros de basalt està ben documentada. Com que ningú no havia inventat encara els mots encreuats i els diaris no es preocupaven de farcir els suplements dominicals amb trencaclosques, les còpies dels jeroglífics de la pedra de Rosetta van esdevenir un autèntic "hit" enigmístic. Les primeres foren realitzades a l'"Institut National" que Napoleó havia fundat a la capital egípcia per dos germans litògrafs anomenats Marcel i A. Galland. Incapaços de desxifrar el mot "daguerreotip", van cobrir la superfície del roc amb tinta d'impremta, hi posaren un full de paper al damunt i després el fregaren amb cilindres de cautxú. A banda d'embrutar la pedra, els tècnics de l'Institut napoleònic van aconseguir transmetre les inscripcions en un format més lleuger a diversos estudiosos europeus. Coincidint amb l'arribada de la tardor de l'any 1800, el ciutadà Du Theil de l'Institut Nacional de París va rebre dues d'aquestes còpies de mans del general Dugua.
A primers del següent any, les tropes angleses del general Hutchinson van fer capitular els francesos a Alexandria, i el febrer de 1802 la famosa pedra arribà al port britànic de Portsmouth a bord del vaixell "L'Égyptienne". Els anglesos la van tenir en quarantena durant un temps, molt d'acord amb el seu tarannà, fins que el president de la Societat d'Antiquaris de Londres va enviar quatre reproduccions de guix a les universitats d'Oxford, Cambridge, Edimburg i al Trinity College dublinès. A banda, en un gest típicament britànic, van fer còpies només del text grec i les enviaren a totes les grans universitats, acadèmies, biblioteques i societats del continent. Més tard traslladarien l'original al Museu Britànic perquè pogués rebre visites.
El reverend Stephen Weston féu la primera traducció anglesa del text grec (abril del 1802), un any i mig després de la francesa del ciutadà Du Theil. El concurs quedava obert. La cursa seria ferotge. L'orientalista francès Silvestre de Sacy aconseguí identificar els equivalents demòtics -el text central- dels noms propis que es llegien a la secció grega -Ptolomeu, Arsinoe, Alexandre i Alexandria-. El diplomàtic suec J.D. Akerblad va anar una mica més enllà i reconegué els mots alfabètics "temples" i "grecs" i el sufix pronominal de tercera persona. Malauradament tots dos van fer figa.
L'anglès Thomas Young -autor de la teoria ondulatòria de la llum- fou el primer a copsar que l'escriptura egípcia era una combinació de signes alfabètics i no-alfabètics. L'estiu de 1814 li arribà una còpia de la inscripció de Rosetta a les mans i de seguida s'adonà que la teoria alfabètica d'Akerblad era una fal.làcia. A més, intuí que les escriptures demòtica i jeroglífica estaven molt relacionades, i s'aplicà a un estudi comparatiu ferotge. Young arribà a elaborar un vocabulari grec-demòtic de vuitanta-sis grups de signes, però la majoria resultarien ser males transliteracions. La cursa arribaria a la seva fi amb la rematada a gol que el francès Jean François Champollion es marcà aprofitant la passada de Young. El campió Champollion s'enduria de premi la glòria de la descoberta criptogràfica més espectacular i una innombrable quantitat de carrers, places, hotels i restaurants al seu nom que, encara avui, tatxonen el país dels faraons.

dissabte, 15 de setembre del 1990

Champollion "el empollón"

Conten els biògrafs més sensacionalistes que quan el jove Jean-François Champollion tenia setze anys topà amb un il.lustre frenòleg francès -el doctor Gall-. El gal Gall anava pel país veí fent honor al seu cognom: venia a qui el volgués escoltar la seva teoria de la interpretació de facultats a partir de l'estudi del crani. En veure el cap del jove J-F va exclamar: "Quin gran talent pels idiomes!". Allò que a qualsevol pare de família responsable li hauria semblat una revelació inesperada que exigia enviar al seu fillet a la Berlitz més propera només féu somriure els familiars d'en Champo. El jove J-F ja tenia coneixements, després de només setze primaveres d'anar pel món, de grec, llatí, àrab, siri, caldeu, copte, xinès antic, zenda, pahlavi i parsi. La seva vida social es desenvolupa en els cementiris filològics i els seus estrafolaris hàbits incloïen llargues xerrades davant dels miralls per practicar les llengües mortes amb l'única persona amb qui podia mantenir una conversa. L'espavilat d'en Gall l'havia ben encertada!
La vida de Champollion, al redós econòmic del seu germà gran, sembla especialment dissenyada per desxifrar el misteri dels jeroglífics. Els estudiosos el dirigeixen als coneixements lingüístics que després tant li serviran. Aprofundeix en l'estudi del sànscrit, el persa i l'àrab de tal forma que a Egipte es pot fer passar per àrab. Estudia el xinès "per distreure's" i en un any parla i escriu el copte. Aquesta llengua -filla directa de l'antic egipci- li resultarà clau per menysprear les teories del filòsof neoplatònic Horapol.lo i copsar la naturalesa mixta dels jeroglífics -meitat alfabètics meitat ideogràfics-. També, naturalment, per desxifrar la pedra de Rosetta.
Potser l'anècdota més deliciosa de l'obra d'aquest monstre són els textos demòtics descoberts i desxifrats per un savi quaranta anys després de la seva mort. El setciències de rigor va concloure que aquells textos demòtics que havia descobert dataven d'una època molt antiga i els comentà eruditament. Finalment, resultaren datar d'una època escandalosament més recent. Reproduïen en escriptura demòtica la transcripció francesa d'un llibre alemany sobre fòssils que havia publicat Beringer. Els textos demòtics eren merament un dels nombrosos exercicis que el jove Champollion s'autoimposava per avançar en el coneixement de les escriptures egípcies.
La necessària simplificació divulgativa que requeria el complex procés de desxiframent que conduí Champollion a l'èxit ha fet que dos personatges antics agafin un especial relleu en aquesta fita criptogràfica. La clau de volta del desxiframent rau en la comparació de dos noms propis reials descoberts en diverses inscripcions. En concret, el nom del monarca Ptolomeu apareix a la pedra de Rosetta i a l'obelisc de Bankes -extret del temple de Filae-. A més, la inscripció de l'obelisc també conté el nom de la famosa reina Cleopatra, de manera que l'estudi comparatiu d'ambdós noms propis propicià l'afixament dels primers signes alfabètics. Només calia aplicar el mètode hipotètico-deductiu i els signes anaven agafant entitat.
Naturalment, les inscripcions que aquí reproduïm estan simplificades per fer més clar el joc criptogràfic, però de fet la natura mixta dels jeroglífics complicà moltíssim el desxiframent. Hi ha signes ideogràfics que marquen un plus d'informació no alfabètica, diverses variants d'un mateix mot i mots arcaics que havien perdut tot significat fins i tot quan les inscripcions foren elaborades. De fet, amb una llengua que s'arrossega des de fa més de cinc mil anys no s'hi pot jugar com amb els malgirbats jeroglífics del senyor Ocón de Oro.

dissabte, 8 de setembre del 1990

Terra de Faraons

El popular joc de l'enigmística plàstica que anomenem jeroglífic ha manllevat el seu nom de l'escriptura solemne de l'antic Egipte. De fet, els preciosos jeroglífics clàssics que els antics egipcis empraven en els seus textos reials van constituir durant molts segles el repte criptogràfic més important de la comunitat mundial de lingüistes. Per sort, la troballa casual de l'emblemàtica pedra de Rosetta va permetre el seu desxiframent absolut, després d'un estudi tan laboriós com apassionant del qual parlarem en un altre article.
Aparentment l'últim text escrit en jeroglífics data del 24 d'agost de l'any 394, a la preciosa illa de Filae (mig submergida avui per la fastuositat de la presa d'Assuan). Tanmateix, la història de la llengua egípcia és un embull fascinador que ultrapassa els embolics alfabètics contemporanis d'idiomes com el turc -que ha viscut a cavall dels alfabets àrab i llatí- o el serbi -que viu encara a cavall del cirílic i el llatí-. Els atractius jeroglífics representaven el registre més solemne de l'antic egipci, però el seu codi oral tenia tres representacions gràfiques. La tercera, una forma cursiva anomenada demòtic que es feia servir per escriure textos quotidians, va morir l'any 452, tot i que alguns papirs posteriors escrits amb tinta poden no haver-nos arribat. La mort d'aquesta representació de l'egipci no significà la fi de l'idioma. La parla faraònica va sobreviure escrita amb lletres gregues i set signes manllevats del demòtic: l'escriptura dels primers cristians egipcis, anomenada còptica. De fet, còptic és una variant d'Aiguptios -egipci-. Els coptes es van passar a l'àrab i la seva parla desaparegué al segle setze, però a les esglèsies encara avui es llegeixen les Sagrades Escriptures en còptic.
El fet més inexplicable d'aquesta turbulenta història és la indiferència aclaparadora que les escriptures egípcies van generar entre els grecs i els romans. Tot i que els greco-llatins van conviure amb l'antic egipci, ningú no va demostrar gran interès pels seus codis d'escriptura. Només Climent d'Alexandria va remarcar per escrit durant el segle III la distinció entre l'escriptura jeroglífica -per als textos oficials i religiosos- i la demòtica -per a la comunicació quotidiana-. L'únic interès era de caire estètic. Els deliciosos jeroglífics eren admirats com a pures representacions artístiques de caire ideogràfic. Els textos demòtics eren menystinguts pels escriptors clàssics i cap d'ells no ens ha llegat cap intent de desxifrar-los.
En canvi, els filòsofs neo-platònics van adoptar els jeroglífics com a exemple d'escriptura divinament inspirada. En cap cas no els consideraren una combinació de síl.labes, sinó que es va assumir que el seu codi funcionava a còpia de significats metafòrics que la memòria retenia per una pura qüestió de pràctica. Argumentaven, per exemple, que el falcó devia simbolitzar el concepte de rapidesa perquè es tracta de l'au més veloç. Aquesta visió simbòlica de la bella escriptura egípcia va provocar l'aparició d'un seguit d'escrits hermètics com ara el Hieroglyphica d'Horapol.lo. El fet que durant el Renaixement els estudiosos redescobrissin aquests tractats neo-platònics va tenir conseqüències molt negatives per al coneixement real de la bella escriptura. Durant els segles XVI i XVII els estudiosos renaixentistes van sostenir la tesi de la natura purament simbòlica dels jeroglífics. Es va afirmar que els seus dibuixos contenien tota la saviesa antiga de la civilització faraònica. El reverend alemany Atanasi Kircher va arribar a publicar un tractat en el qual derivava frases senceres de signes que després han resultat ser una simple paraula alfabèticament escrita en escriptura jeroglífica.
Però el mes de juliol de 1799, els soldats francesos de Napoleó van descobrir una pedra negra amb tres inscripcions absolutament diferents que resultaren ser tres versions d'un mateix text en tres escriptures distintes. La pedra de Rosetta havia de ser la clau de volta per desenvitricollar el misteri. Començava el compte enrere.

dissabte, 1 de setembre del 1990

Els aritmogrames

Molt abans de la febrada informàtica, la simple calculadora electrònica va esdevenir un dels primer aparells màgics d'ús personal que ens oferí la tècnica. Amb ella vam oblidar com fer sobre el paper les arrels quadrades, els logaritmes i gairebé els tants per cent. Ara, a tot estirar, recordem la mecànica manual de les quatre operacions principals que tant valorava el senyor Esteve rusiñolià.
Però la calculadora servia i serveix també per a jugar. Per jugar a l'hora de fer els feixucs deures de mates o per provar de lligar amb alguna de les avorridíssimes professores particulars de física que pul.lulen amb una carpeta sota el braç per les poblacions d'estiuejants tranquils de muntanya. Dels múltiples jocs que es poden arribar a fer amb una calculadora, n'hi ha un que ha esdevingut molt popular. Es tracta de transvestir els números digitals en lletres per aconseguir un missatge ocult. Alguna altra vegada hem parlat de les estranyes relacions entre números i lletres. El cert és que la tradició hebraica i la mitificada Càbala jugaven a fons la carta dels anomenats aritmogrames, tot atorgant un valor numèric específic a cada lletra per després interrelacionar els mots crípticament.
L'adveniment de l'electrònica significà, entre moltes altres coses, un nou disseny digital de l'alfabet i una estandarització de les siluetes de lletres i números. En l'actualitat, a partir dels set segments lluminosos d'un 8 -o d'una B majúscula- podem escriure tots els números i totes les lletres com en un joc xinès de palets. Això ens permet molts emparellaments xifra/lletra que els cabalistes més agosarats mai no haurien somiat.
En el cas dels aritmogrames elaborats amb una màquina de calcular, les possibilitats són enormes. L'enunciat més conegut, poc més o menys, fa així: "Una noia i un noi, tots dos de dinou anys, decideixen passar les vacances plegats. Se'n van a Escandinàvia (l'escenari és lliure) i volten durant trenta dos dies. A la tornada, entusiasmats per l'experiència, decideixen posar-se a viure junts. El temps va passant dolçament de mica en mica. ¿Qui els visitarà al cap de nou mesos?".
Aquest enunciat és només la banda sonora d'un seguit d'operacions matemàtiques que anem pitjant a la calculadora. En concret, 191932 multiplicat per 2 més 9. El resultat numèric d'aquestes operacions
-383873- admet una lectura prosaica. Només cal que capgireu la calculadora i, gràcies al disseny digitalitzat de les xifres que apareixen en pantalla, hi podreu llegir el nom del visitant desconegut: ELBEBE.
Naturalment, de jocs d'aquest caire se'n poden inventar tants com la imaginació vulgui, però primer cal fixar d'una manera clara les possibles correspondències entre dígits i lletres. Si establim que la lectura funcionarà sempre amb la calculadora capgirada, la taula d'equivalències possibles entre números i lletres de disseny digital és la següent: El 0 obté, evidentment, la lletra O i també funciona amb la D majúscula. L'1 obté la lletra I. El 2 capgirat esdevé Z. El 3 esdevé la E. El 4 esdevé la H, tot i que minúscula (h). El 5 es transforma en la lletra S. El 6 pot funcionar com una G minúscula (g). Amb el 7 es pot escriure una L. El 8 es transforma en una B i, finalment, el 9 funciona com a G majúscula.
Com en tots els enigmes, per fer un aritmograma cal començar la casa per la teulada. A partir d'aquesta senzilla taula de valors es poden confegir moltes paraules solució que després, amb una bona dosi d'imaginació i la premeditació eficaç de les operacions aritmètiques pertinents per arribar a la xifra desitjada, esdevindran autèntics aritmogrames. Alguns exemples de transcripció serien BELL = 7738, BI`OLEG = 937018, GEL = 739, BISBE = 38518, LESBOS = 508537, etc... L'únic perill, com en tot, és obsessionar-s'hi. Pot resultar molt desagradable malinterpretar la professora particular de física quan us demana amb vehemència que li demostreu que el resultat del problema plantejat és, efectivament, 538

dissabte, 25 d’agost del 1990

Babel

Un dels problemes més interessants que caracteritzen l'ésser humà és la necessitat/aversió a la comunicació real amb els seus congèneres. Els divans professionals dels acòlits de la psicoanàlisi han estat testimonis horitzontals dels conflictes que genera el síndrome de Babel entre els parlants d'una mateixa llengua. El contacte de diversos substrats lingüístics és un fenomen entròpic força interessant que desemboca algunes vegades en el naixement de "pidgins" baliga-balaga com l'"spanglish" americà o el cada vegada més popular "catañol". Les barreres es renoven d'una manera incessant, i cada vegada que assolim un parlar homogeni i efectiu la seva pròpia pobresa ens descoratja de fer-lo servir i busquem la poma enverinada de la particularitat, de l'argot o de l'idiolecte.
Però les ampolles també poden estar mig plenes. En Francesc Camps i Mercadal, menorquí afecte a parlar en "pla", recull una anècdota suposadament certa dels temps en que l'illa de la calma es trobava efímerament envaïda de francesos. Al Tom II del fantàstic Folklore Menorquí de la pagesia en Camps explica una famosa "confusió de llengos". La facècia la protagonitza un francès en una fonda de Maó. Després de llepar-se els dits amb una excel.lent perdiu rostida, el francès preguntà encuriosit pel nom d'aquell plat tan bo: "comment s'apelle...?" El fondista, que havia sentit "com se pela?", li va respondre en pla: "amb aigo calenta". El foraster, previsor, va treure una llibreteta i hi anotà el nom d'aquell plat tan exquisit. Dos dies més tard, ja a Ciutadella, el francès va tornar a obrir la llibreteta i demanà cofoi "Baigu calentaa" al cambrer de l'hostal on s'allotjava. El pobre ciutadellenc li va treure un plat que fumava i el francès negà amb el cap. Després li portà una sopera que bullia, i el foraster tornà a negar. Uns instants d'incertesa van seguir a aquelles anades i vingudes, fins que el francès entrà al rebost de l'hostaler, i veient-hi unes perdius que penjaven, es posà a cridar: "Voilà de baigu calentaa!... Ainsi les appellen a Maon..." L'hostaler, impertorbable, li va respondre "i aquí també les pelem, però els deim perdius".
Es tracta d'una facècia menor, digna dels cassettes de l'Eugenio, però ens permet introduir el concepte lúdic de l'estrangerisme i augmentar el mostrari d'exemples lingüístics que vam encetar fa uns mesos des d'aquestes mateixes ratlles. Allò tan poc xinès de: "a les cinc tinc set i a les set tinc son" amb què encapçalàvem una prova fefaent de la contundent afirmació del filòsof Francesc Pujols: el català és una llengua universal.
En una èpica calçotada enigmística organitzada pel palindromista tarraconí Ramon Giné i que comptà amb la presència d'en Josep Maria Albaigès (protagonista darrerament a TV3 del consultori onomàstic al "Com a Casa" de la Mari Pau Huguet), en Jesús Lladó, el sotasignant i famílies respectives, l'esperantisme popular emplenà l'hora del cafè. Els uns i els altres vam metrallar la vetllada amb innombrables frases catalanes amb fonètica aliena.
En llatí, per exemple, se sentí: "Quan els nuvis van a Gràcia amb òmnibus gratis, l'avi sua". En xinès, a banda de la set i la son, l'Albaigès recordà "a pi alt, escala hi cal, a pi xic, escala no hi cal, i si cal duu-li". Les llengües anglosaxones també van tenir representants. L'alemanya pre-reunificada "elàstics blaus mai no es mullen", amb una variant de caire neerlandès: "elàstics blaus fan fàstic". En anglès, a banda del clàssic "alls secs mai couen", en sorgí una de similar: "cards verds taquen, secs piquen". Finalment, el representant italià ens recordà la parla macarrònica de molts cambrers de la Costa Brava: "qui bé dini i s'atipi, qualsevulla l'ensarroni".
Una calçotada babèlica per reafirmar les mai obsoletes tesis d'en Francesc Pujols.

dissabte, 18 d’agost del 1990

Les Geòrgiques

Guy Le Grelle publicà un estudi astorador sobre l'estructura pitagòrica interna de l'obra de Virgili a "Etudes Classiques XVII, avril-juillet 1949". Le Grelle titula el seu treball de manera força suggerent: Le primer livre des Géorgiques, poème pythagoricien. La tesi central del seu assaig és la premeditada perfecció matemàtica oculta en l'estructura interna de "Les Geòrgiques".
Deixant de banda els quatre versos introductoris, la "Geòrgica I" es desenvolupa en els versos 5-514, i Le Grelle els divideix en cinc parts: Exordi (vv 5-42), Treballs agrícoles (vv 43-203), Focus poemàtic -sobre el sol i els seus dotze signes zodiacals- (vv. 204-258), Dies -o temps aptes per al camp- (vv. 259-462/63) i Epíleg (vv. 463/64-514). Le Grelle fa una extraordinària anàlisi matemàtica del poema. Els versos de l'Exordi, el Focus i l'Epíleg, que comencen tots tres amb una referència astral, sumen 38 + 55 + 51 = 144 = 12 x 12, un número que representa la plenitud dels mesos de l'any. Alhora, els versos dels Treballs i els Dies sumats donen un total de: 161 + 204 = 365, número que representa la plenitud dels dies de l'any.
Després d'assenyalar una coincidència tan notable com innocent, Le Grelle va més enllà i aplica el cèlebre "nombre d'or" a aquestes xifres. Cal recordar que el "nombre d'or" (o proporció divina) simbolitza la perfecció estètica des de temps immemorials i consisteix en el resultat de l'harmònica divisió d'un segment en dues raons (mitja i extrema), de manera que la major és la mitja proporcional entre el segment sencer i la part menor. La formalització d'aquesta xifra és possible mitjançant una simple equació de segon grau i el seu resultat, un cop desestimat el resultat negatiu, és de 0,618. La nostra civilització ha atorgat estranyes propietats a aquesta proporció i, de fet, molts enigmistes vocacionals s'han entestat a trobar-la en els llocs més inversemblants, com ara en el cosinus de l'angle de la cara nord de la Gran Piràmide de Keops, que fa 51 graus, 49 minuts i 38 segons. Val a dir que 0,618 és el cosinus d'un angle de 51 graus 51 minuts, amb una aproximació d'1 minut, però els enigmistes més entusiastes sempre accepten les errades d'aproximació de més bon grat que els responsables dels sondeigs electorals. Sense comentaris.
Le Grelle aplica bellament aquesta màgica proporció a l'estructura interna de "Les Geòrgiques". Les seves manipulacions el duen a plantejar les igualtats següents. Exordi - Epíleg = 38 + 51 = 89; Focus = 55. La relació entre tots dos nombres (Focus/ Exordi + Epíleg) és de 55/89 = 0,618, exactament el nombre d'or. Després compara el centre del poema -Treballs, Focus i Dies- i torna a extreure el nombre d'or de la seva relació.
Però potser el més interessant és la seva recerca del "punt focal" del poema, al bell mig dels 55 versos del Focus poemàtic, dividits en 27-1-27. Justament aquest vers central resulta donar la clau de volta per accedir a l'arquitectura astral de la I Geòrgica: "Idcirco certis demensum partibus orbem - per duodena regit mundi sol aureus astra". Evidentment podeu arribar a la sensata conclusió que al tal Le Grelle li falta un bull, però la veritat és que tantes coincidències matemàtiques no poden ser casuals, i potser haurem de creure que era el propi Virgili qui patia d'un cert interès patològic per l'embolic.
És clar que els propis Dies acaben amb un vers (el 463) que resulta clau també per comprendre les dèries infinitament complexes del seu creador. "Sol tibi signa dabit. Solem quis dicere falsum-audeat?" De tota manera la proporció divina no pertany només al passat. Encara avui surt de tant en tant dels calaixos dels dissenyadors més exigents (recordem el disseny premiat de la col.lecció que, sota aquest mateix nom, publica Columna Edicions) i de fet l'obscur M'Kono reconeixia tàcitament, en una roda de premsa després del Mundial d'Itàlia, que l'arma tàctica secreta de la sorprenent selecció del Camerún havia estat, justament, el nombre d'or.

dissabte, 11 d’agost del 1990

Narcís Serra

La dubtosa professió d'enigmista comporta molts més maldecaps del que sembla. Segons com, t'arribes a sentir com un professional del porno davant unes cames boniques. Les respostes als enigmes perden bona part de la seva importància perquè sempre les coneixes d'antuvi. La sensació general és de desconcert. Però els cops amagats són abundants i magnes. Tant, que avui m'obliguen a practicar la sana virtut del narcicisme més impúdic: ensenyar els regals dels amics.
Ja fa temps, quan feia poc que això de l'enigmística corria, en Jaume Subirana em sorprengué amb un regal d'aniversari excel.lent. Era un sobre menut amb un cartonet rosa salmó que contenia deu anagrames a partir de les lletres del meu nom i primer cognom. Els tres que més em plauen, potser per allò de la màgia dels missatges, són l'apocalíptic "mira: res sura", el prosaic "res us rimarà" i el més bell: "res us amarri". Uns mesos més tard, en un acte feliç de presentació de L'home del sac a la llibreria Ona, l'il.lustre presentador em va sorprendre amb cinc jocs inesperats. Em presentava la novel.la en Salvador Alsius i va treure's de la màniga quatre anagrames i una xarada a partir del meu nom i cognoms. En Salvador va fer un rètol amb la xarada per veure si el públic la desxifrava i després es va posar en la pell del protagonista de L'home del sac. En la novel.la, el meu personatge ven uns cartonets amb jocs de paraules en una parada a la Rambla. L'Alsius va treure quatre cartonets de diferents colors amb quatre excel.lents anagrames a partir del meu nom i cognoms. Val a dir que ell recreà un context adient per justificar cada frase: "Ameu oir rars girs", "Gosar ser i rumiar", "Agrair somriures" i "Us regiro armaris". No puc negar que en tots quatre m'hi trobo reflectit d'alguna manera. També en el darrer; molts dels meus amics coneixen les meves aficions cleptòmanes.
Un altre regal excepcional m'arribà de mans de l'il.lustre Enric Moreu-Rey. Ja vam parlar del seu deliciós llibret El Joc del Contrapet. Doncs me'n va dedicar un d'inèdit: "De totes les mosses, la que m'excita més és la Ramona". Per si algú no ho recorda, per treure'n l'entrellat cal intercanviar inicials, en aquest cas les de "mosses" i de "Ramona". També la intrèpida editora d'aquest suplement, la Marga Moreno, es va afegir als amables manipuladors onomàstics i em va oferir la solució màgica per defensar les meves novel.les davant dels editors. Segons ella, i a partir del meu nom i cognoms, cal dir "Miri, arraso segur". D'altra banda, la generació de solidaritats enigmístiques sembla no tenir aturador. En una entrevista al "Diari de Sabadell", amb motiu d'una conferència sobre l'enigmística, en Victor Colomer elaborà un complex acròstic amb les inicials de les seves preguntes i les meves respostes que feia: "Enhorabona, Màrius Serra i Sra". La cueta feia referència al meu enllaç matrimonial.
Ha estat justament arran del casament que he rebut més regals enigmístics. I gairebé tothom s'ha escarrassat a fer anagrames. D'una banda, la Magda Torrents i l'Enric III, enigmistes professionals que han popularitzat a "El Periódico" un encreuat bilingüe, ens dedicaven unes delicioses targes de crèdit -Enigma Card- a nom de "Per Boca Mel" (Mercè Pablo, la núvia) i "Ara riu més, Sr? (jo). D'altra banda, en Miquel Sesé i l'Anna Maria Genís -grans enigmistes i companys de secció en aquest mateix diari i en d'altres publicacions- ens feien arribar un regal amb una tarja enigmàtica de "Quini i Manela" (Miquel i Anna), amb diversos anagrames, un contrapet deliciós (Que la vida no us deixi sols - Que la visa no us deixi dols) i un palíndrom eròtic (Casa't i nit a sac). I encara un altre amic, en Miquel Viana -estudiós convulsiu dels fenòmens autoal.lusius- ens sorprengué el dia del casament al propi teatre Condal amb un típic porta-fotos doble que duu a una banda "Màrius Serra i Roig i Mercè Pablo i Monrabà", i a l'altra un llarg i precís anagrama autoal.lusiu: "Ei, miri! Curiós, morbós i preable anagrama". Gràcies doncs, per donar tant a canvi de tan poc, i perdoneu-me la inqualificable indecència de transfigurar-me, per una vegada, en Narcís Serra. No tornarà a passar.

dissabte, 4 d’agost del 1990

Les tribulacions de Wilt

Arran de l'estrena mundial de la poc afortunada versió cinematogràfica de Wilt les novel.les de Tom Sharpe han tornat a circular pel carril de l'esquerra. De Sharpe s'ha dit que és l'hereu natural de l'humor britànic -representat abans de la guerra mundial per l'ara rescabalat P.G. Wodehouse- amb una dosi d'esbojarrament força contemporani. El cert és que l'univers Sharpe és una zona literària en la que els equívocs i els dobles sentits campen lliurement. Una galàxia de cops d'efecte i situacions francament divertides narrades amb la desmesura habitual de qui se sap dominador dels recursos ocults de l'humor.
Però l'humor de Tom Sharpe no només es concentra en les situacions xocants, els imprevistos previsibles o l'escatologia salvatge. Sharpe és també un joganer del llenguatge i tots els que l'hem traduït alguna vegada hem patit l'angoixa professional que provoquen els seus paranys lingüístics. Els seus textos van plens d'aquells puns (jocs de paraules) que els traductors massa vegades ens apressem a qualificar d'"intraduïbles" per justificar la nostra incompetència o la nostra baixa inversió en temps.
A Wilt, entre moltes altres coses, hi ha una situació surrealista basada en la gràcia de l'anagrama incomplet. Sharpe basteix una situació hilarant en alta mar, a partir d'un peculiar missatge d'auxili que els tripulants d'una embarcació fan als passatgers d'una altra. En concret, els náufrags potencials decideixen, a manca de cap altra mitjà més eficaç, transmetre el seu crit d'auxili amb un preservatiu inflat per a cada lletra. Així, des de la llunyania de l'altra embarcació, els passatgers, estupefactes, poden llegir "HELP. SOS. HELP" en els condons com si es tractés de la cerimònia inaugural d'uns Jocs Olímpics.
Però un d'aquests passatgers és un vell sacerdot anglicà, curt de vista i afeccionat a la beguda, que s'ho mira com si d'un missatge diví es tractava. Sharpe juga amb l'efecte del vent sobre els preservatius inflats i amb el subsegüent ball de lletres. Així, l'esbaleït sacerdot va llegint diversos missatges enigmàtics. Primer creu llegir Pesop, s'imagina que és pea soup i es pregunta espantat què deu voler dir Déu amb allò d'una sopa de pèsols. Després la cosa es complica, perquè l'eclesiàstic llegeix eel pops (quin significat ocult deu encloure una anguila?), posh ells, help OLP ... i finalment Hell SPO. Davant tanta al.lusió divina als infidels de l'OAP d'Arafat i a l'infern més espantós, el pobre pastor acaba convençut que aquells globus estranys que el vent remou amb tanta facilitat, formen missatges amenaçadors de Déu com a càstig per la seva afició excessiva al whisky.
Un passatge d'aquest caire ofereix al traductor dues opcions: llençar-se al riu de cap o provar de fer la digestió lenta del fragment. Les dues opcions són discutibles, però sembla clar que la primera és més còmoda. En realitat, el traductor de Wilt a l'espanyol encara hi deu ser, al riu, perquè va obviar tota dificultat anagramàtica i va tirar pel dret. En canvi, en Lluís Comas i Arderiu, traductor de la versió catalana, va acceptar el repte de reinventar el joc per transmetre l'efecte que aquest produïa en l'original. Les seves solucions, que podeu trobar completes al capítol 17 de la novel.la, comencen a partir del màster original. Així, Help Sos Help esdevé "Ajuda Socors Ajuda" i els anagrames incomplets i gairebé onomatopeics de Tom Sharpe agafen formes prou naturals en català. A la nostra versió el vell capellà llegeix, astorat "Aròs dejú" (en comptes de la sopa de pèsols original), "Judas osa", d'altres construccions que provoquen un desconcert similar al de les angleses i, finalment, un encertat "Sacroadojo" que deixa esfereït al pobre capellà...
De manera que la mala consciència de bevedor del capellà, que tant plau en Sharpe, queda impune al país d'Ortega y Gasset i en canvi es fa ben palesa a la pàtria de l'insigne Torras i Bages.

dissabte, 21 de juliol del 1990

Autopistes de signes

Ara que l'estiu envaeix els nostres hàbits amb l'absurda novetat del viatge, les autopistes adopten una nova dimensió en la vida de molts viatgers. Perden aquella emprenyadora imatge de trànsit que les va generar i es disfressen de metro interurbà, amb les seves parades i els seus transbordaments, fins i tot amb les seves monumentals taquilles de peatge. Hi ha qui les travessa com qui fa una gimkana. Recorren uns quilòmetres, hi reposen, hi mengen, fan fotos i hi dormen. La seva xarxa és internacional i l'estoc de signes conforma un llenguatge gràfic gairebé invariable. Potser per això els transeünts ens hi sentim còmodes i segurs, gairebé empesos a jugar amb elles.
En un dels seus darrers llibres, el gran cronopio Julio Cortázar portava el joc de l'autopista fins a les darreres conseqüències. Los autonautas de la cosmopista és un dietari sensacional d'un viatge entre París i Bordeus que transgredeix l'essència de l'autopista: la velocitat. Julio Cortázar i la seva última esposa Carol Dunlop fan el trajecte esmentat en més de trenta dies. S'aturen cada jornada en dues àrees de servei-repós (de les franceses) i fan vida campestre entre el tràfec general. Alguns amics, convenientment alliçonats, els fan visites efímeres per les entrades pertinents de l'autopista i aprofiten per proveir-los de tot allò que la parella necessita. La vella Volkswagen es transforma en una llar mòbil que es mou a deshora entre els signes funcionals de l'autopista. El joc esdevé força excitant.
Fa uns mesos, en una de les tertúlies que en Jordi Vendrell condueix a Catalunya Ràdio, la Isabel-Clara Simó comentava que una de les principals diversions dels seus fills durant els trajectes per autopista era agafar les lletres de les matrícules dels companys de viatge i imaginar-ne un significat ocult. B-JD, per exemple, podia esdevenir la "Brigada de Joves Desocupats". En Tísner, que també era present, va assenyalar que a ell sempre li havia agradat jugar amb els signes de la carretera i recordà un bifront fantàstic que pot provocar molts accidents entre els enigmistes més aviciats. Si capgireu el rètol del contingut "Stop", us adonareu que apareix un alegre "Pots" que podria arribar a tenir conseqüències funestes.
Els nord-americans, sempre tan cofois, s'han inventat un nou joc d'autopista. El Pangrammatic Highway (joc introduït per Udo Pernisz l'agost de 1988) consisteix a trobar totes les lletres de l'alfabet (pangrama) en tota mena de signes i rètols visibles des d'una autopista. Poden ser rètols oficials, publicitaris o qualsevol mena d'indicatiu, sempre que siguin estàtics. Queden per tant, excloses totes les matrícules dels altres automòbils i els rètols dels camions. Per jugar al Pangrammatic Highway cal anar dalt d'un cotxe i anotar les inscripcions que porten les lletres que ens manquen per completar l'alfabet. Com en els pangrames convencionals, es tracta de trobar-les totes amb la major brevetat. És clar que els pangrames es mesuren per llargada de lletres, i aquesta autopista pangramàtica es mesura en milles. El millor recorregut és, evidentment, el més curt.
Fins ara, la recordwoman del joc és Faith W. Eckler (editora de la revista especialitzada en jocs logològics "Word Ways"). La Eckler trobà un trajecte pangramàtic de 2,4 milles per l'autopista I-95 de Maryland en direcció sud, un altre de 1,7 per la I-80 a l'alçada de Paterson i finalment l'imbatut Pangrammatic Highway de només 1,3 milles per la "Interstate New Jersey 80" en direcció a l'oest. Els rètols escollits foren Interstate New Jersey 80, Squirrelwood Rd., West Paterson, Paterson, Exit 25 mph, Bridge freezes before road surface, Passaic River, No trucks in left lane. Tot l'alfabet en menys de 2 km. Bingo!
El problema més difícil d'aquests pobres nord-americans sembla ser la lletra J. Potser si de tant en tant agafessin el Lincoln i la llibreteta i es plantessin a La Jonquera la vida els resultaria més planera.

dissabte, 14 de juliol del 1990

L'oximoron

Acabàvem el darrer article amb un anagrama dedicat a l'escultor més vituperat del país que feia "Josep Maria Subirachs = Boc, ja hissa més púrria!". Precisàvem també que boc, a banda de "víctima expiatòria" i "cabró", volia dir "got de cervesa". De manera que l'insult era relativitzable per la via semàntica. Poca broma amb la polisèmia i l'homofonia. Recordo que un amic advocat em contà una vegada que havia presentat un recurs davant d'un jutge amb qui topava constantment, i reblà en espanyol que el presentava por huevos. El jutge amenaçà amb processar-lo per desacatament al tribunal i l'advocat el desafià obertament. Després va resultar que el RDAE (un diccionari d'espanyol que als jutjats tenen per constitucional) feia constar l'entrada huebo: necesidad. De manera que el jutge es va haver de mossegar la llengua i el calembour espanyol a partir de l'alçada de la be va assolir el seu objectiu desestabilitzador.
La duplicitat de significats dóna moltes sorpreses perquè permet els provocadors vocacionals tirar la pedra impunement sense haver d'amagar la mà. Els historiadors de la llengua assenyalen que la terminologia religiosa en va plena, d'aquestes duplicitats. I que cadascú en tregui les conclusions que vulgui. El cert és que per "escatologia" entenem tant "doctrina sobre la renovada existència del món i de l'home a la fi de la història i més enllà de la mort" com "manifestació escrita de qui es complau malatissament a contemplar o tocar els excrements i a parlar tothora d'ells". També el teisme amaga una sorpresa. Amb "teisme" designem tant la "doctrina que afirma l'existència d'un Déu personal creador i provident" com un "estat patològic produït per l'abús del te", de manera que descobrim encantats que els britànics, més que no anglicans, són una colla de teistes.
Aquestes contradiccions desesperants per a qualsevol ment benpensant ens porten a una bella figura retòrica. Una mena d'antítesi que confronta paraules de significat oposat i teòricament excloent. Fosca claror, com si diguéssim. El nostre món actual en va ple, d'oximorons. Si mai proveu de comprar un automòbil, us trobareu que els venedors ofereixen un model base i diverses opcions de millora. Però quan furgueu una mica us adonareu que algunes d'aquelles opcions són obligatòries. Què vol dir, una "opció obligatòria"? Doncs això mateix, sou just al davant d'un oximoron (oxys "agut", moros "estúpid").
D'oximorons se n'han fet en tots els camps. Uns famosos versos dantescos de Pier della Vigna fan: "L'animo mio, per disdegnoso gusto,/ credendo col morir fuggir disdegno,/ ingiusto fece me contra me giusto". "Disdegnoso gusto" és un oximoron proper a "amarg plaer". Moltes de les il.lustracions dobles del genial M.C. Escher no són altra cosa: diables negres sobre àngels blancs que es contradiuen i esdevenen indestriables. De fet, els primers oximorons grecs eren medallons que mostraven una certa convivència entre el bé i el mal, com el Ying i el Yang dels orientals.
Per la seva banda, l'obscur Fernando Pessoa va construir un dels oximorons més monumentals. La seva peça breu anomenada O banquerio anarquista és un exemple magistral de creació a partir de l'antítesi. El vell anarquista argumenta cruament que l'única possibilitat que li resta de mantenir la seva antiga militància és l'activitat bancària, al pòl oposat de l'acràcia. La magnífica conversa sofista de cafè va farcida d'argumentacions i raonaments lògico-deductius que acaben per dibuixar, amb més precisió encara, la paradoxa genial que la genera. Potser per això, cada vegada que algú defensa el "servei militar", parla de la "Unió Soviètica" o teoritza sobre l'"Estat del benestar", un estrany flaire a amanida grega i souvlaki ens envaeix la pituïtària amb la seva feble fortor.

dissabte, 7 de juliol del 1990

Josep Maria Subirachs!!

A iniciativa àrtica l'insigne picapedrer de la nostra obra inacabada més interessant serà vituperat en públic el proper dimarts 10 de juliol. Els insults es formularan des d'un speaker's corner alçat davant per davant de la monumental façana que l'insultat agença. Alguns dels més afortunats ja han circulat per la premsa ("fas la feina dels coloms", "cagada família", "la família és sagrada, feu-ne fora l'avortista")... D'altres s'estrenaran en rigurosa exclusiva la mateixa nit. Gent tan diversa com l'Antoni Tàpies, l'Oriol Bohigas, en Joan Brossa, en Ramon Barnils, en Perejaume, en Quim Monzó o La Fura dels Baus s'han adherit cofois a la convocatòria d'en Vicenç Altaió. La iniciativa ha creat una onada d'unanimitat impensable, molt major de la que qualsevol acte públic de lloança ha assolit mai des de l'afer Banca Catalana.
Però l'insult és un gènere difícil que va més enllà del simple fill de puta a l'àrbitre del Barça-Madrid. Ja ho deia en Salvat-Papasseit; el millor parlar sempre és agre-dir. L'insult insuls és molt més abominable que la tòpica floreta que relaciona dones i trens. A més, a aquestes alçades, potser el pitjor insult que podria rebre el Subi fóra l'indult, o tal vegada un panegíric desfermat. Em consta que de temptacions no n'han mancat. Per això -i perquè un senyor que afirma haver nascut nou mesos després de la mort d'en Gaudí amb un somriure maliciós ha de ser sensible a la màgia dels mots- hem començat a barrejar les lletres que el distingeixen entre els altres mortals, a veure si l'exercici anagramàtic comportava alguna sorpresa.
Els anagrames del màster "Josep Maria Subirachs" són difícils per dues raons força concretes: la jota i la hac. Hi ha tres matèries bàsiques: temps, dinou fitxes d'Scrabble i molta paciència. A la llarga les lletres es reordenen amb una certa màgia i sorgeixen els missatges ocults. Ningú no en pot reclamar el copyright. Els rètols descoberts romanien impresos en la pròpia persona de l'insultat. L'enigmística arracona tota possibilitat d'eloqüència gratuïta.
De primer és el propi il.luminat qui parla: "Sóc saharià impúber. J.S.". L'especial heterodòxia que caracteritza tot anagrama (recordem l'afortunat "Salvador Dalí=Avida Dollars" d'André Breton) permet interpretacions diverses. Aquest primer anagrama signat podria figurar en qualsevol antologia de boutades il.lustres. Però és innocu. Una altra via anagramàtica ens portaria a relacionar la víctima amb altres personatges amb intencions perverses. Així, "Brossa" és un mot possible amb les lletres del màster, però "Tàpies", "Monzó" o "Bohigas" no. Llàstima que "Samaranch" per una ena i "Pujol" per una ela restin exclosos dels possibles personatges infiltrats. En canvi, en plena eufòria dels tirants, el fabricant de figures cantelludes pot ser qualificat d'"Ausiàs March sobre jip". L'anacronisme i les errades de script a què ens té acostumats justificarien l'anglicisme.
Encara que no ho sembli, les possibilitats d'elaborar anagrames amb vint-i-nou lletres són enormes. Quan la llista d'anagrames inconnexos i absolutament injustificables que m'anaven sorgint semblava haver esgotat totes les solucions enginyoses, la màgia va reaparèixer amb més força i me'n sorgiren dos que apugen el to i l'apropen al gènere de l'insult directe. D'una banda, "Ja ho escups amb ira, sir" pot fer referència a la pròpia escultura de la víctima expiatòria, després de l'allau de crítiques que desemboquen en aquest acte públic de greuge.
D'altra banda, cada vegada que en Josep Maria Subirachs dóna per acabada una de les seves obres i la fa col.locar en la seva posició, els soferts veïns del barri més sagrat de Barcelona criden "Boc, ja hissa més púrria!". Evidentment, l'advocat de l'associació de veïns els ha assessorat davant el possible allau de querelles per difamació que prepara la víctima expiatòria (boc) amb una precisió semàntica clau: "boc", a banda de voler dir "cabró", significa també "got de cervesa".

dissabte, 30 de juny del 1990

Per un sí o per un no

Quan llegiu aquestes ratlles -dissabte 30 de juny, hora imprevisible- em trobaré provant de resoldre un dels enigmes més empipadors de la meva vida. Si les llegiu abans de les dotze del migdia tingueu per segur que estaré davant d'un cafè amb un cigarret a la boca, les mans suades i els peus inflats. Si ho feu més tard de dos quarts d'una, és probable que m'enxampeu amb una copa de cava a la mà i les galtes enrojolades per l'adrenalina i el carmí. Em caso. I ho fem en un teatre perquè les xarades més belles requereixen un marc adient.
Aquest joc de saló de les cerimònies nupcials ha estat una de les xarades més representades en la història de la dramatúrgia. Milions d'actors novells s'han estrenat amb el text difícil i emotiu del casament. Milions de "sí" -alguns inaudibles, d'altres amb un regust d'udol triomfal en una nit de bingo- han retrunyit en esglésies, ermites, catedrals, monestirs, esglesioles, boscos i jardins. Milers de "no" -alguns anunciats, d'altres imprevistos, però tots escandalosos- han desfet prematurament els compromisos a tocar de l'altar. Però aquesta coneguda xarada ha sobreviscut la invasió gens subtil de les noves tecnologies amb una dignitat impensable.
El text variable de tota cerimònia nupcial provoca un punt d'incertesa invariable. Si d'entrada acceptes públicament la teva parella com a espós/esposa, llavors la teva parella et pot acceptar públicament o no. Si t'accepta, ja no pots fer-te enrera i el joc ha acabat. Si no t'accepta, no pots tirar endavant i el joc no arriba ni a començar. De manera que aquí, com a les eliminatòries de Copa, més val ser l'últim de respondre. El lògic estira-i-arronsa és breu si no es prenen les precaucions necessàries. El millor és posar condicions, com en els bons problemes de lògica. Les premisses han de filar prim; si condicional, per tant. Accepto x de company/a si i només si ell/ella pensa acceptar-me a mi. El capellà es mira el segon jugador i repeteix la mateixa pregunta. Aleshores la resposta ha de ser la mateixa d'abans perquè tot rutlli bé. En definitiva, cap jugador amb dos dits de front no es voldria mullar els peus sense garanties prèvies i el ritual podria allargassar-se indefinidament. És per això que s'han inventat els testimonis.
Tant el testimoni de la defensa com el de l'acusació -és un dir-, tenen l'única funció de ratificar la veracitat de les pressuposicions que els jugadors estableixen. Si es compleixen les condicions exigides, per tant, l'esdeveniment ja és inevitable i l'escàndol no apareix per enlloc. La normalització del ritual s'ha aconseguit darrerament gràcies a una substancial modificació del reglament vigent. Ara ja no cal fer l'enutjosa petició de pressumptes oposicions a la signatura de l'acord per part del públic. Les coses queden molt més clares.
És clar que sempre hi ha qui s'ho passa bé jugant amb els mots. Els sinónims del "sí" adient són limitats, i en tot cas gens ambigus. Algun nuvi espavilat que provava de sortir-se'n amb una resposta diplomàtica del tipus "prou" (accepcions afirmativa i negativa alhora) ha vist com el jutge àrbitre del joc li feia repetir la jugada. Les onomatopeies o variants dialectals "psè" i "sèee" tampoc no han fet gaire fortuna. Els muts ho han de posar per escrit i els grecs que es casen a Catalunya han de jurar i perjurar que aquell moviment lateral de cap amb què acompanyen la seva afirmació ("ne") és el gest d'afirmació en la seva cultura.
Darrerament, la solució basca ha començat a imposar-se, i és possible que es popularitzi perquè és definitiva. Quan les companyies basques amb vocació d'estables representen aquesta cerimònia, acostumen a vèncer el seu monumental laconisme i afegeixen xirois, darrera del melós "sí" de rigor, un argument contundent: "per imperatiu legal". Sembla que el Tribunal Constitucional ho acabarà acceptant. Ho dic pels que aneu darrera.