dissabte, 28 de març del 1992

La servitud de Pavic

Parlàvem la setmana passada dels paisatges que el serbi Milorad Pavic publicava pintats en te. Dèiem que la segona part de la seva novel·la contenia unes peculiars instruccions d'ús que convidaven el lector a decidir si la volia llegir convencionalment (en horitzontal, segons Pavic) o bé a salts (en vertical), com en un problema de mots encreuats. És clar que el manual d'instruccions de Pavic és superficial i la interactivitat d'una suposada lectura en vertical resulta del tot limitada. Com que, a més, a la preciosa graella talla 3x7 (amb l'insòlit afegitó d'un quadre sol), no s'hi ha d'escriure pas res, ens trobem davant una simple pinzellada d'un autor que s'apropia del concepte i de l'estètica dels mots encreuats per acostar-los a la narrativa de ficció. Pavic amaneix les seves instruccions amb obvietats del tipus: "en realitat, ¿què és un llibre sinó una col·lecció de mots ben encreuats?", o bé "aquells que decideixin llegir i resoldre aquesta novel·la o mots encreuats verticalment, com els xinesos, obtindran grans avantatges"...
En realitat, el principal llast del llibre del serbi és la buida retòrica que sosté aquesta insòlita opció narrativa que Pavic no gosa, o no sap, dur fins al final. El Memorial de l'arquitecte Atanàs Svilar, esdevingut Atanàs Razín a la segona part de Paisaje pintado con té, es dilueix enmig de la fal·laç incursió enigmística de Milorad Pavic. Tot i això, resulta interessant reiterar les diferències entre monjos cenobites (solidaris) i monjos idiorrítmics (solitaris) a partir de les dues grans tipologies de ludòpates de la graella: "els que resolen els mots encreuats a salts i els que els resolen seguint un ordre". És ben cert que els primers són genials descobridors i els segons constructors tenaços, o que els primers aplaudirien les diverses manifestacions del caos, mentre que els segons les esclafarien. La gràcia és que l'arquitecte que protagonitza la novel·la de Pavic forma part de tots dos grups oposats en el decurs de la seva llarga vida.
El problema és que no sembla que l'autor, embriac de la seva oposició solitaris-solidaris, aconsegueixi traslladar el debat que pretén mostrar al fil narratiu que descabdella, en horitzontal o en vertical. Fa tot l'efecte que Milorad Pavic és ben poc aficionat als mots encreuats, perquè no aprofita en absolut el joc al·legòric que li permetrien els creuaments reals de paraules. I això que avui no és gens agosarat afirmar que totes les llengües del món que gaudeixen de mitjans de comunicació escrits tenen una certa tradició en mots encreuats, inclosos els xinesos que esmenta i els ex-iugoslaus com ell. L'any 1978, per exemple, en un article de Slavko Peleh a la revista nord-americana "Word Ways" aquest enigmògraf iugoslau passava revista a la situació de les publicacions sèrbies i croates exclusives de mots encreuats. En llistava 70 i assegurava que en el moment de publicar l'article n'hi havia 13 en funcionament en el que ell anomenava "llengua serbo-croata". Una de les menys importants, anomenada The Quiz i editada a Zagreb, tirava ella sola 176.000 exemplars.
La servitud de Pavic és la seva idea inicial d'escriure una novel·la basada en el funcionament dels mots encreuats. Aquest fet gairebé aigualeix la fascinant història del fàustic Satanàs decapitat que fa de protagonista, però no resta ni un gram de gruix al llibre. És una servitud acceptable per als sorprenents croats de l'enigmística literària que mena el serbi per camins pirandellians, dels quals estranyament se'n surt prou bé, com quan aconsegueix que l'heroïna Vitacha Milut s'enamori bojament del lector. Alguns dels procediments textuals que s'inscriurien en aquesta servitud de Pavic resulten prou pertorbadors com per oblidar els punts febles. Per exemple, quan el propi Razín afirma que la història que més li ha agradat del seu Memorial és la del catorzè apòstol. Com que l'autor, escandalitzat, li assegura que aquesta història no hi és pas, al Memorial, Atanàs Razín li mostra els mots coneguts que componen la breu narració del catorzè deixeble de Crist, el qual apareix just després de la crucifixió per veure morir el seu mestre i aprendre'n. Razín basteix la breu història del catorzè apòstol a partir de mots i frases extretes del propi Memorial.
De la mateixa manera, Milorad Pavic forneix el lector d'un índex de cinquanta-cinc paraules extretes de la segona part de la novel·la. Aquest mig centenar de mots descontextualitzats, llegits en l'ordre creixent que indiquen els números de les pàgines de les quals han estat extrets, forma el paràgraf final de Paisaje pintado con té: la solució capgirada que Pavic atorga als seus mots encreuats narratius.

dissabte, 21 de març del 1992

Paisatge pintat amb té

Fa un parell d'anys, els gentils editors de Columna i d'Anagrama van passejar per Barcelona un escriptor que llavors podia presumir de iugoeslau. L'excusa era la publicació d'una novel·la (sic) ben curiosa que adoptava el format d'un vocabulari, el Diccionari khàzar. Milorad Pavic va sorprendre un públic àvid de consumir el sol de l'est amb la seva aura de clàssic viu, la voluntat constant de transformar la literatura en joc i la seva dèria per atorgar tot el protagonisme cultural al lector, fins al punt d'arrenglerar-se radicalment al costat dels supòsits dibuixats per la suggerent teoria de la recepció literària que defensa Hans Robert Jauss. Pavic, però, deixava de banda les dubtoses línies apropiacionistes que emanarien del "Pierre Menard, autor del Quijote" de Borges. Parlava de complexos vitamínics diversos que els lectors busquen en els textos en determinats moments i acceptava de bon grat que la intensitat de la valoració crítica dels textos anés en funció de la necessitat i/o predilecció puntual d'una determinada vitamina per part dels lectors. "Són els lectors els qui creen autors. En altres paraules, això de la genialitat és en realitat una cosa que els lectors han descobert en alguns autors. Es tracta d'un camí dels lectors cap a l'escriptor, i no pas a l'inrevés".
Alguns lectors catalans, però, es devien perdre en aquest recòndit camí, bifurcat encara en les versions "masculina" i "femenina" del llibre, perquè el seu impacte resultà menor del previst. Ara ens arriba la traducció espanyola d'una altra novel·la de Pavic: Paisaje pintado con té (Anagrama. Barcelona, 1992). Una altra novel·la que dubta de la seva identitat, aquesta vegada fins i tot literalment, ja que Pavic insisteix en la seva dèria excursionista pels diversos gèneres textuals que no acaben de ser considerats estrictament literaris. I si abans aquest ex-súbdit de Tito trià l'ordenació alfabètica dels diccionaris per bastir la fictícia història del poble khàzar, ara l'escriptor serbi ha triat els mots encreuats. De fet, la segona part de la novel· la (sic) està estructurada com un suposat problema de mots encreuats, amb capítols horitzontals i verticals, numerats alguns per permetre dues menes de lectures, assenyalats amb el paradigmàtic quadret negre uns altres.
Pavic fa servir molt de passada els mecanismes dels mots encreuats per intentar torpedinejar la linealitat de la lectura. Fins i tot s'empesca una duplicitat de finals happy/sad que el duen a emboscar un paràgraf alternatiu a la inevitable pàgina de solucions capgirades. El lector menys mandrós pot descobrir-lo amb la mera ordenació aritmètica dels mots que consten en un índex especial, al costat del número de pàgina de la novel·la on realment apareixen. El procés de resolució del suposat crucigrama és una pura activitat mecànica sense cap interès enigmístic. Pavic s'encanta en el procediment sense que en cap moment aquest esdevingui un ver recurs narratiu, com sens dubte succeiria en una obra signada per qualsevol component de l'Obrador de Literatura Potencial.
Això no treu que la primera part de la novel·la, que narra contrapuntadament la vida d'un arquitecte fracassat anomenat Atanàs Svilar i la història de les comunitats religioses ortodoxes, constitueixi un text excel·lent. Els fragments en rodona, que descriuen l'angoixant recerca empresa per l'arquitecte Svilar, es complementen d'una manera admirable amb els textos en cursiva, que donen a conèixer l'apassionant origen de les dues tipologies fonamentals de monjos orientals: els fills de la koinos bios (vida en comú) que esdevingueren cenobites o "solidaris"; i els fills del signe del peix, anomenats idiorrítmics o "solitaris". Solidaris i solitaris, parònims en la història de la fe gràcies a l'encert de la parella de traductores del "serbocroata" (sic), exemplificaran les oposicions més clàssiques de l'existència. Pavic, magistral en el tractament del passat com ja havia demostrat al Diccionari khàzar, ens submergeix en una màgica atmosfera relacionada alhora amb l'ús especular del llenguatge i del silenci. Així, al costat dels poders sobrenaturals del vi grec més apreciat, la retsina, que fa parlar en hexàmetres (p.59), Pavic ens familiaritza amb l'ascètic i dur "bezmolvije" (p.87), el radical vot de silenci que renovaven periòdicament alguns "solitaris" en la seva via introspectiva.
Al paisatge que Pavic pinta amb té o sense, la gent parla una llengua diferent segons l'estació de l'any, en funció dels contactes comercials que cada estació els obliga a establir, la majoria de monjos es fa passar per parlant d'una llengua que no és la seva materna, les classes d'armeni es paguen amb un colom per cada cent noves paraules apreses i el protagonista Atanàs Svilar descobreix en un fastuós monestir un hort plantat anys enrera pel seu pare fugitiu en el qual totes les plantes tenen un nom que comença amb les lletres d'Atanàs.

dissabte, 14 de març del 1992

Els nous amics

Sovint, la pràctica del turisme pels insospitats marges de l'ofici d'escriptor et permet visitar nous paisatges humans que mai no hauries imaginat. De cop i volta et trobes envoltat de rostres que escodrinyen les estranyes raons que et devien empènyer a l'escriptura. Rostres efímerament atents a qualsevol comentari que et passi pel magí en aquells moments, ocults rera graus diversos d'escepticisme, admiració o indiferència. Mirades de tota mena que reposen en la teva boca d'orador improvisat, potser amb la vana esperança de rebre algun missatge realment important. En ocasions, algun d'aquests rostres decideix intercanviar informació amb tu. D'altres vegades, el diàleg es limita a les preguntes de compromís que els entusiastes organitzadors sempre porten preparades. Els escenaris d'aquestes trobades que les agendes dels diaris anomenen culturals poden ser llibreries, sales d'actes, bars de moda, aules diverses, pisos de l'Eixample, esglésies, despatxos, supermercats, estacions de tren, perruqueries o àrees de servei de les autopistes. La qüestió és fer coses.
És clar que en aquests actes mai no puc fer allò que em vindria de gust. Sempre m'he delit per enquestar l'audiència sobre les seves motivacions per assistir-hi. Les autèntiques motivacions. No les que figurarien en un qüestionari amb noms i cognoms. Una enquesta d'aquest caire equivaldria a establir l'espectre de causes que mobilitzen el personal en nom de la cultura: vanitat, militància, currículum, neguit, avorriment, obligació, amistat, evasió, vida social... Probablement inquietuds diverses disfressades d'interès.
Gràcies al refotut apostolat que sovint he d'escometre per justificar el títol d'aquesta secció, m'he trobat actuant com aquell conegut home de la tònica que, a còpia d'espots publicitaris, va acabar bevent més tònica de la que mai hauria pogut imaginar. I no em queixo. El que passa és que la màgia que enclouen els mots no surt de les cadenes de muntatge. Com totes les passions s'ha de conquerir cada dia. Poc a poc i cop a cop. Sense institucionalitzar-la. Sense creure en la seva infal·libilitat. Sense esclafar-la amb aquella horrible lassitud dels que mostren constantment la seva satisfacció incombustible. Nunquam invenietur, si contenti fuerimus inventis.
Totes aquestes divagacions vénen a tomb perquè fa un parell de setmanes vaig tenir l'honor de ser convidat a un acte dels que no surten a les agendes culturals dels diaris. Es tractava de parlar sobre L'home del sac --una novel·la meva de la qual, per cert, havia oblidat el nom d'un personatge-- a un grup d'entusiastes que es reuneix cada dimarts per trobar-se i per escoltar el discurset d'algú; en aquest ordre. Per primera vegada, no vaig sentir cap desig ocult d'interrogar l'audiència sobre els seus motius d'assistència. "Els nous amics", que és com s'anomena aquesta modèlica associació, és un grup de gent que comparteix problema. Tots són separades i separats. Un problema fàcilment frivolitzable que ells acaren de la millor manera possible: sense transcendentalismes estúpids. La solemnitat sembla un patrimoni exclusiu dels triomfadors. Els que, en algun moment de la vida, han passat per l'amarg paper del perdedor saben que l'autosatisfacció és una actitud d'enzes.
"Els nous amics" tenen un motiu claríssim per assistir als constants actes que els munten el Lluís i la Montse, els incansables organitzadors d'aquestes trobades. Hi assisteixen amb els ulls ben oberts i notables dosis de curiositat. Però sense les diverses formes d'hipocresia intel·lectual --vers els altres, vers ells mateixos-- que practiquen els assidus als actes que omplen les agendes culturals. Ells fugen de la solitud i no s'estan d'admetre que la millor manera és reunir-se. Tots els que, com jo, anem a amenitzar les seves trobades, esdevenim espectadors de luxe de la seva lluita. I és una lluita colpidora. Dura. Cos a cos i cor a cor. Els fascinants mecanismes de la seducció actuen al marge del maquillatge sentimental. Les coses són com han arribat a ser i endavant les atxes.
És a l'extrem oposat d'aquella horrible lassitud dels triomfadors que descobreixes rostres inquiets realment interessats en les coses que proves de transmetre des de la gran fal·làcia que anomenem literatura. Rostres de gent que fa ràdio, o classes a la universitat, o que pinta, o que ha representat Angelina, o el honor de un brigadier de Jardiel Poncela, o que, simplement, va a la seva feina cada matí i es resisteix a tancar-se a casa com una mòmia. Gent que busca. Gent que no troba. Gent que no es vantarà d'haver assistit a cap acte cultural ni posarà cap creu a la seva llista d'obligacions intel·lectuals.
Per això, quan una d'aquestes nedadores a contra corrent de rostre anònim no només t'ajuda a recuperar el nom d'un personatge de novel·la que t'havia abandonat, sinó que descobreix emocionada que el nom de la seva associació "Els nous amics" oculta anagramàticament una declaració de principis com "Sols és un camí", la màgia dels mots fa estèril qualsevol altre comentari. Tots els que assistim als actes que omplen les agendes culturals, des de qualsevol banda del mirall, hauríem d'aturar-nos un moment davant l'anagrama de la Maite. Sols és un camí.

dissabte, 7 de març del 1992

Devofines gruixudes

La setmana passada parlàvem de diccionaris peculiars. Esmentàvem A List of Pattern Words of Lengths Two Through Nine (1971) del logologista nord-americà Jack Levine i acabàvem el recorregut alfabètic amb una promesa. L'extraordinària utilitat enigmística del diccionari de Levine --que agrupa totes les paraules del Webster's Unabridged Dictionary segons la seva estructura per poder sortir amb elegància de gairebé tots els cul-de-sacs quotidians dels mots encreuats--, ha trobat un parangó nostrat gràcies a l'obsessió perfeccionista d'un esforçat estudiós català anomenat Pere Porta i Roca.
El senyor Porta està confegint un diccionari enigmístic català semblant al de Levine amb la sana intenció de fabricar jocs de paraules. Porta ha batejat el seu engendre amb un curiós acrònim. El seu serà el Diccionari sèvit de la llengua catalana. Sèvit perquè els mots són ordenats segons la "seva estructura vocàlica i tonicitat". Com és habitual en el món enigmístic, un exemple ens n'aclarirà definitivament el concepte definit. El mateix Porta, quan em presentà epistolarment els primers resultats de la seva feinada, en posava un de ben clar. "Si a hom li interessen mots que portin exclusivament la vocal u i la vocal è, en aquest mateix ordre, jo li podria contestar, exhaustivament, així: bruel (m.), brunenc (adj), brunet (m.), bufec (m.), burenc (m.), burgès (adj. i m.), burlesc (adj.), burret (m.), butè (m.), xuclet (m.), xumet (m.), etc... "
Observaran amb perspicàcia que aquesta tirallonga de parònims llunyans només conté mots que comencen amb be o amb ics. Ara fa cosa d'un any, el senyor Porta tot just havia buidat les lletres a, be, ce, de, ena, ics i zeta del Diccionari de la llengua catalana, i m'assegurava que tenia la intenció d'arribar fins a la fi, "costi el que costi". A finals del proppassat 1991 ja disposava de 24.600 mots classificats de forma manual, gairebé la meitat dels aproximadament 52.000 primitius que contenen els diccionaris de la nostra llengua. I és probable que aviat assoleixi el seu objectiu. La qüestió és que aquest suplantador incansable de les rapidíssimes bases de dades informàtiques ha aconseguit reunir prou paperassa com per passar a la segona fase de la seva magna operació: l'elaboració de nous jocs de paraules.
De primer va ser la "cavodeta" (neologisme provinent, per la via dels acrònims sil·làbics, de les cadenes de mots amb una vocal o vocals determinades). El primer exemple de cavodeta que ofereix el senyor Porta és força senzill. Es basa en un seqüència i-a: "Mira, nina!, li va dir l'àvia". D'altres cavodetes són simplement lipogrames de presència: "L'Anna va anar a la platja amb la Jana a passar la tarda". L'autor afirma haver-ne construït un amb 64 is, que seria un autèntic rècord en la lipografia catalana.
Però ben aviat l'inquiet senyor Porta va deixar estar les cavodetes en benefici d'un joc de graella més elaborat, que batejà a cop calent com a "devofi" (acrònim sil·làbic de l'expressió "definicions amb vocals fixes") i ben aviat amorosí amb una desinència femenina de sonoritat infantil, segons Porta "a fi i efecte de donar-li un acabat suau i facilitar-ne així la pronúncia". La primera "devofina" que vaig conèixer constava d'una graella 8x8 amb les columnes corresponents als números parells ocupades per vocals; la segona columna era una escala de vuit as, la quarta d'os, la sisena d'as i la vuitena també d'as. Només hi havia quatre columnes lliures, corresponents als números senars. Al costat de la graella Porta hi va escriure vuit definicions literals, extretes del diccionari, que corresponien als mots que calia descobrir. Feien: Paraula molt porca; conducte fet amb canons; vent fort de xaloc; becaina; acalorament; acció de castrar un pollastre; tallada a trossets; domèstica. Les respostes, força previsibles, encaixaven perfectament a la graella "devofínica": baconada, canonada, xalocada, cabotada, calorada, caponada, capolada, casolana. Vuit parònims isomorfs que comparteixen longitud i vocals.
Darrerament, en Pere Porta i Roca li ha anat agafant gust a les devofines i n'ha arribat a aplegar cent en un opuscle autoeditat. Tal com ell l'ha dissenyat, es tracta d'un joc de format variable que depèn dels parònims isomorfs que l'autor detecta entre els primitius de la llengua. Hi ha graelles de totes les mides: 4x5 (blau-brau-frau-clau-plau), 8x3 (adelerat-aletejar-ateserar) o 3x15 (beu-deu-Déu-feu-heu-jeu-leu-meu-neu-peu-reu-seu-sèu-teu-veu). El millor de les devofines, tot i que potser el seu pare no ho sap, són les xocants associacions semàntiques que aconsegueixen algunes sèries de parònims. Si el llenguatge no és refotudament pervers, aleshores ¿com s'explica que la devofina número 33 de l'opuscle de Porta relacioni bollo, "bombo", bordo, borro, colló i condó?