dissabte, 18 de desembre del 1993

Erri de Luca

Una novel·la ben especial, aquesta Pedres de volcà de l'italià Erri de Luca que acaba d'editar 3i4. Protagonitzada per tres personatges i una presència. Tres buscadors i un narrador sedentari amb ressons hebraics que rescabala les seves veus de nòmades contumaços just abans de claudicar. De seguit s'ensuma un flaire trinitari que transforma la diversitat en supra-unitat. El narrador és un mirall que només existeix si s'hi reflecteix alguna cosa, com en un celebrat relat de Bontempelli (El tablero ante el espejo. Siruela, 1992). Ell és l'amic anarquista que participa d'una manera radical en el moviment obrer fins al punt d'esdevenir un assassí sense conviccions. I també l'amic missioner que acabarà abandonant Àfrica i la tasca que allà hi realitza. I, encara, l'amic enigmista prest a desactivar per la via còmica l'esplendidesa del seu físic i dels seus assoliments.
La casa buida il·luminada per un llamp al principi de Pedres de volcà podria ser la llar de Roderick Usher si no fos que en ella hi ha inscrita la lletra tau de l'àngel exterminador. El seu únic habitant, com després el missioner desertor, fa temps que ha perdut el desig i és víctima d'un furor grafòman que el duu a descobrir traços de qualsevol mena d'alfabet a les imatges del món que l'envolta. Pura enigmística. Sovint afirma viure al mig del mar, perquè "a la mar no hi ha tavernes". Lector agnòstic de la Bíblia, els seus dits han resseguit tants cops les línies del llibre sagrat que han acabat per esborrar-ne algunes. I "la suma de moltes carícies és una abrasió". Pedres de volcà és una novel·la carregada de saviesa.
Erri de Luca divideix la força del seu narrador en tres grans vectors. Si l'anarquista relata les conseqüències de la força física i el missioner les de la força de la fe, l'enigmista representa la del pensament. "Les paraules són de costums fàcils —diu—, dirigir-les a la substitució és molt simple. Tenen varietat de significat en poc espai de lletres, n'hi ha prou d'uns pocs retocs, a penes una invitació, i es lliuren a totes les varietats, a tots els jocs. És com si jo poguera llegir les combinacions possibles. El mateix que passa a un matemàtic amb els nombres o a un jugador d'escacs amb les peces, a mi em passa amb les paraules". De Luca insereix en el relat de l'enigmista un criptograma, un palíndrom, un anagrama i una cadena de mots seriats. Malauradament, el filtre de la traducció —d'altra banda impecable— de Joan Francesc Mira o bé trasllada aquests detalls a la franja ndt o bé prescindeix dels mecanismes.
Així, un clàssic criptograma mnemònic que relaciona una "cullereta" amb "mig minut de recolliment" ho fa per camins dubtosos —"una cullereta és un mitjà (mig) de recollir, que és molt petit, diminut"—, quan potser hauria estat millor defugir la literalitat i buscar un altre criptograma. El palíndrom que relaciona Tirrè i Adriàtic amb els costats d'Itàlia —ai lati d'Italia— podria haver estat reconduït al català amb algun palíndrom com ara "se n'és o no se n'és". JF Mira sí que ha intentat transportar a la nostra llengua un anagrama i uns mots seriats. El primer de manera imperfecta: una nota "am(b) esca de pesca" per expressar el contundent missatge ocult anagramàtic de l'enigmista adolescent —m'escape de casa. La frase de la nota, intranscendent, hauria pogut ser un anagrama perfecte del missatge inscrit. Per exemple, "acampes de secà" o "pescades a cames".
Pel que fa als mots seriats, Mira els reprodueix literalment sense entrar a fons en el mecanisme que inventà Lewis Carroll: "en la teua habilitat d'enigmista qui sap quantes vegades havies anat amunt i avall entre fill i muller, paraules comunicants pel canal d'uns pocs passos: fill-full-fulla-mulla-muller". Una bona escala de mots seriats (que intuïm en l'original semblant a figlio-fòglio-fòglia-móglia-móglie ) per unir els fills i les mullers podria fer en català "fill-foll-doll-dola-dona" (en la qual "dola" és una forma del verb que expressa el treball d'aprimament de la fusta), o bé "fill-fila-fina-fona-dona". Els recursos enigmístics sempre seran un autèntic instrument de tortura per als bons traductors. Com la bota malaia de Salgari que alguns confonen amb la "gota malaia".

dissabte, 11 de desembre del 1993

Santedat

Va ser Salvador Alsius, uns quants anys abans de topar amb l'arrogància del mitjà, qui popularitzà enginyosament els herois del santoral des del primigeni Telenotícies Migdia. La secció, que de primer va aixecar molta polseguera, ha acabat sent un punt de referència obligat. Totes les històries dels deu anys de la catalana en pantalla han incidit en el tema hagiogràfic (literal) d'una manera o altra. Molts mitjans de comunicació han rescabalat aquesta mena d'informacions en les seves seccions d'agenda i ha augmentat tant la demanda del Costumari d'Amades que fins i tot els audaços empresaris del Círculo de Lectores SA n'han fet una edició preciosa. De fet, un dels "best-sellers" soterrats d'aquests últims anys d'edició —al costat de mossèn Ballarín, el xef Montignac o el doctor Corbella— és, precisament, el Diccionari de noms de persona de l'enigmista Josep Maria Albaigès (Edicions 62) que inclou tots els origens onomàstics del nostre àmbit, tant els homologats per la santa Església com els sants oficiosos.
Ja fa temps, en comentar un anecdotari publicat per l'històric mestre de català Bartomeu Bardagí —Humor amb lletra i música (La Campana, 1992)— recollíem algunes facècies atribuïdes a autèntics homenots. Bardagí, el mateix que signa la magnífica versió al català de la políglotaVida secreta de Salvador Dalí (Empúries, 1993), atribueix algunes homofonies a Josep Carner que fan envermellir a alguns dels seus lectors més fidels. Els dos exemples carnerians que recull Bardagí podrien figurar entre les preguntes radiofòniques que cada migdia formula Mikimoto als pobres concursants del "Pasta Gansa". Primera: "Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència?". Resposta: "doncs un carrer asfaltat, perquè mentre hi transita no pot deixar de sentir una veu interior que li repeteix has faltat, has faltat! " (ha!). Segona pregunta: "Quin és el sant que ha de beure per força a galet?". Resposta: "Doncs Sant Privat de Bas" (ha, ha, ha!).
Aquest sant que bevia a galet em va venir al cap mentre exercia les meves obligacions de jurat literari per al premi Andròmina d'enguany. Al dietari de la discòrdia que el periodista Vicent Martí va presentar al xxii Premi Andròmina de narrativa, Joan Fuster fa constar unes quantes facècies de primer ordre, algunes igualment relacionades amb la santedat. La primera resulta força coneguda. És un acudit clàssic de l'època franquista que agafa la forma retòrica de l'antístrofa. Es tracta de la frase: "s'han rebut consignes de treure al carrer la força pública i el públic a la força". Aquest tipus de rètols conformen una família tautològica d'acudits que rendibilitzen la polisèmia d'algunes expressions sota la fòrmula "no és el mateix xy que yx", com ara "no és el mateix posar-li un sobre a la mà que posar-li una mà a sobre". Un dúplex similar el constitueix aquella pintada a dues tintes, típica de la transició : "Vamos a matar al perro de Carrillo./ Cuidado, Carrillo, que van a matarte el perro".
Però la plagasitat més notable de Joan Fuster és escrita a l'entrada del dietari corresponent al 31 de març de 1955. L'intel·lectual valencià recull cinc hilarants calembours en proclamar cinc sants patrons. El monogràfic del santoral l'enceta un patró que avui tindria molt d'èxit, el dels fumadors. Fuster proclama patró "San Bisonte Ferrer", parafrassejant una coneguda marca de cigarrets rossos sense filtre. Just a les antípodes d'en Bisontet, "San Gimnasio de Loyola" és proclamat patró dels esportistes i "Santa Malta" dels cafeters, tot i que una certa adaptació europeïsta al nostre entorn pro-escocès (sector Cardhu o Glenfidish) ampliaria les seves competències al món del whisky. Finalment, el patró dels apotecaris resulta ser "San Frasquito de Sales" i la santa patrona dels fruiters "Santa Cerecita del Niño Jesús". Els camins de la santedat són realment insondables.

dissabte, 4 de desembre del 1993

Xino-xano

Els restaurants xinesos han envaït Barcelona. Rera les façanes gens discretes s'hi oculten tones de cartó-pedra directament importades de la planta d'Orient d'uns grans magatzems. I munions de persones igualment importades amb mètodes no sempre clars, agermanades per cognoms monosil·làbics com ara Wang, Chang, Chen, Yu, Chu, Li, Fu i d'altres fineses gens escandinaves. Però no tots els antropònims són neutres. Fa un parell de mesos, arran d'una extensa disquisició sobre les variants llatino-americanes del verb xingar —basada en les rigoroses dades filològiques incloses per Octavio Paz a Laberinto de soledad i per Carlos Fuentes a La muerte de Artemio Cruz— Quim Monzó em recordava una de les cerveses clàssiques de la gastronomia xinesa: la marca Tsing-Tao. Amb un lleuger ensordiment de la inicial taoïsta, la cosa agafava un divertit regust de participi "xicano" de la gran xingada.
L'escuma de les tsing-taos em va empènyer a investigar la possibilitat d'una major interrelació entre els batzacs monosil·làbics dels xinesos i les belles llengües romàniques. De seguida vaig descobrir un restaurant regentat per un paronomàsic Chu Chih Chang Chen (a Comtes de Bell-lloc) que em va obrir la gana. La sonoritat dels noms genuïns xocava amb la parafernàlia retòrica dels altres, plens de cases felices, jardins edènics, palaus imperials i ciutats prohibides. Però ben aviat el participi intuït per Monzó en aquella ampolla de cervesa va trobar una confirmació amb llums de neó. Al carrer d'Aribau, entre Consell de Cent i Aragó, s'alça majestuós el restaurant Son Hao. Cal ser una mica eixelebrat per no ensumar-se cap mala intenció enigmística en un rètol així. Després d'aquest clàssic —Pen Jat en versió normalitz—, van anar caient les noves troballes. A la part baixa de Balmes una desafortunada unió conjugal transforma el Dong Fang en un lloc que aixeca sospites entre els inspectors de Sanitat. A Sants, en canvi, l'Hou Yeh aconsegueix engrescar el personal amb el seu optimisme ianqui. Al carrer de Vallirana, un simpàtic especialista en la cuina de Singapur ha batejat el seu cau com Chino Sin Chow, a Antoni Maria Claret ens volen fer creure que el nom de King Tiu no oculta cap broma i al passeig de Maragall obliden les més elementals mesures de cautela en penjar una comercial transcripció llatina dels inevitables ideogrames: Restaurant Pa-Sin. El millor de tot és que algun d'aquests honorables xinesos no deu saber què té penjat a la façana.
La investigació s'hauria de completar en d'altres ciutats, prenent també en consideració tots els gimnasos d'arts marcials que no s'anomenin El Dragón Rojo. I tampoc no cal excloure'n els veïns japonesos. Tot i que confondre un xinès amb un japonès és un nyap tan greu com confondre un esquimal amb un lapó, encara són molts els que el cometen. Per distingir un japonès només cal saber quatre coses: què és un videotape recorder, de quin color són els iens, quines cançons conté el karaoke més proper i, sobretot, què és el patxinko. El passatemps preferit dels japonesos dels 90 és una mena de billar automàtic. Per tot el país nipó hi ha uns 17.000 salons de patxinko, clarament localitzables pels grans rètols lluminosos i pel constant martelleig de les boles metàl·liques. És el soroll estrident d'aquestes boles el que ha batejat el joc: diuen que fa "patxín, patxín, patxín!". La màquina és un pannell vertical ple de canals per on les boles passen l'una rera l'altra en funció de la força del llançament. Cal obrir moltes portes per obtenir més boles de premi i bescanviar-les per encenedors, tabac, xocolatines, mitges o perfums —o per diners, malgrat la prohibició legal—.
Aquest passatemps va representar el 4% del PIB nipó del 92 i va moure 15.740.000.000.000 ptes. Els japonesos es gasten en aquest joc tres vegades més del que el seu govern inverteix en defensa. Esgarrifa pensar què passarà quan s'hi aficionin els mil milions de xinesos. Probablement la primera màquina de patxinko que arribarà a Barcelona la instal·laran els amos del Son Hao.