dissabte, 28 de novembre del 1992

Semagames

"Semagames" és el nom d'un butlletí quasi clandestí que només llegeixen la vintena llarga de membres del CPI (Club Palindròmic Internacional) que Josep Maria Albaigès va ubicar a Barcelona ara fa un lustre. Membres tots contagiats pel virus del llenguatge en la seva variant especular. Alemanys, australians, nord-americans, argentins, espanyols, txecs, israelians, catalans... Tots ells ben fascinats pels cap-i-cues de les llengües, folls pels palíndroms: aquestes construccions especulars que prenen sentit en els dos sentits de lectura. L'1 de juny de 1987 sortia el primer d'aquests butlletins, encara innominat, però ja ben carregat de col·laboracions en diverses llengües encapçalades per l'anglès i l'espanyol.
El segon número, ajornat fins al gener de 1989, va sortir després d'una votació interna per triar capçalera. "Semagames" es va imposar a d'altres opcions palindròmiques, com ara "Arte Letra", "La breve verbal", "Rever", "Tot" o "Pal Clap". Posteriorment, primer amb la incorporació del tarraconí Ramon Giné --que en pocs anys ha esdevingut el major taxonomista de palíndroms del món--, i després amb les habituals col·laboracions del mallorquí Antoni Llull (de cognom força premonitori) i sobretot del musicòleg barceloní Jesús Lladó, la nostra llengua ha anat esdevenint vehicular i majoritària. Ara "Semagames" arriba al seu número 17 de la mà de l'incansable divulgador de la màgia cap-i-cua Ramon Giné.
La restringida difusió d'aquest fascinant paradigma de l'especialització hemerogràfica no impedeix la constant publicació d'una gran varietat de materials. Des que Giné ha assumit la redacció de "Semagames" la mateixa gestió del seu puixant arxiu li ha permès farcir el butlletí amb articles especialment escrits per membres del CPI (amb les seves subsegüents traduccions resumides a l'anglès i a l'espanyol) i amb tota mena de material espigolat d'ací d'allà. Per exemple, al número de desembre del 92 (aquest dissetè que precedeix l'esperada majoria d'edat palindròmica) es recull una nota apareguda al número de novembre de la revista nord-americana Tennis Magazine. Els especialistes en l'ATP descobreixen, astorats, que la campioníssima Monica Seles i l'alemanya Angela Kerek són les úniques jugadores del circuit que presenten un cognom palindròmic.
L'exemplar que avui sotmetem a publicitació enigmística --el dissetè-- conté interessants col·laboracions. L'holandès Willy de Winter tradueix a l'espanyol palíndroms neerlandesos i alemanys d'un recull anomenat Symmys, el nord-americà Michael Helsem fa de la palindromia objecte de mail-art, l'holandès Maarten van Gorkom tradueix a l'espanyol un article de l'enigmista neerlandès Lucas Ligtemberg, Ramon Giné escriu sobre la vasta producció palindròmica del recentment traspassat Gabriel Brusi (que va ultrapassar la ratlla dels 2000 exemplars en les dues llengües peninsulars en què escrivia), Jesús Lladó ofereix una nova sèrie de les seves creacions palindròmiques (que ja depassen en nombre les del prolífic Brusi) i el mallorquí Antoni Llull escriu un nou article sobre l'estètica dels palíndroms.
La publicació, de disseny senzill i 36 pàgines de gruix, sol acompanyar amb il·lustracions sorprenents les disbauxes sintàctiques a què la pràctica palindròmica sotmet la llengua. Aquest número presenta en portada un rostre reversible de Francisco R. Garbarino, extret de la tristament difunta "Cacumen", i tanca amb una de les millors il·lusions òptiques de la Nord-amèrica vuit-centista: un bust de cavall, amb crinera inclosa, que un mer gir de noranta graus transforma en un gripau de conte de fades, on la crinera és la fulla que trepitja l'amfibi i els narius equins són els ulls de la granota.
És clar que, posats a capgirar les coses, potser en el número proper "Semagames" podria fer-se ressò de la facècia bifront que Els Pets han introduït al seu "Fruits Sex". L'enregistrament conté una frase inintel·ligible que, convenientment invertida, fa: "vas més calent que un llum de ganxo".

dissabte, 21 de novembre del 1992

Yepes

Jesús Lladó és professor de música i musicòleg. Fa uns quants anys, la lectura perniciosa d'una simple columna periodística li va fer venir el cuc de l'enigmística. Com que coneix els seus pentagrames interns, Lladó va trucar els editors d'un estrany butlletí anomenat Semagames --que recull tota mena d'aportacions sobre els palíndroms en qualsevol llengua-- i es posà a la seva absoluta disposició. Des d'aleshores, en aquests tres últims anys, ha confegit més d'un miler d'aquests fascinants artefactes que traslladen l'estructura dels bitllets d'autobús cap-i-cues al llenguatge verbal.
A banda d'aquesta frenètica activitat creadora, Jesús Lladó no ha oblidat les seves relacions amb l'art més pur i ha anat especialitzant el seu arxiu en els aspectes enigmístics de la creació musical. Sovint, des de les pàgines del mateix Semagames, Lladó ens ha sorprès amb partitures palindròmiques atribuïdes a Mozart, cànons sorprenents i fins valsos aleatoris que han de ser compostos amb l'ajut de dos daus, sense que calgui el més mínim coneixement de música. La concepció eminentment lúdica que el gran Wolfgang Amadeus Mozart tenia de l'existència fa que els musicòlegs servin exercicis d'estil del genial vienès que esdevenen autèntics passatemps musicals. La palindromúsica és una de les variants més desconegudes de la musicologia, i esperem amb delit que els anys permetin Lladó inventariar i valorar els fascinants exemples que la història ens ha llegat.
El grau de refinament enigmístic a què aquestes investigacions menen ha desembocat en la creació recent de frases amb músics homofònicament camuflats, com ara "no totes les cortines són de Satie ". Lladó ens assegura que el naixement d'aquest joc de melòmans, que recorda els increïbles cinquanta homòfons de Montserrat Caballé amb què alguns escriptors francesos amenitzaren una sessió del grup Oulipo, es va produir en plena Garrotxa. Un bon sopar i l'alta densitat de musicòlegs per pam quadrat de taula van fer la resta.
Escrites indistintament en espanyol i en català, segons exigències del músic ("Han Granados los del Madrid?" però "Que Chopin de gust"), algunes homofonies garrotxines de Lladó i companyia freguen la puresa de les millors melodies. Com per exemple "aquest noi és un Ravel ", que podria esdevenir l'eslògan de les fastuoses celebracions del XXVè aniversari del maig del 68 que es preparen per al 93. O bé el més pedestre "que ha Mozart aquest matí, vostè?" Com en les bones simfonies, les línies melòdiques no es poden sostreure del conjunt harmònic general, que assoleix una dimensió marxista (sector Groucho) del tot recomanable.
Les joves promeses de la dramatúrgia catalana haurien de prendre bona nota de les enormes possibilitats de l'invent:
--"Qué quieres Weber? "
--"De vermut tenemos Boccherinis ".
--"Schütz! Jesús".
--"Quan em ve el Mendelshonn me'n vaig a dormir".
Val a dir que l'invent no és un perfecte mecanisme de rellotgeria enigmística, com d'altres jocs que practiquem per aquests verals, però té un cert flaire etílic que el fa especialment indicat per als sopars de gremi. Si els musicòlegs s'ho poden passar així de bé una bona nit d'estiu en plena Garrotxa (Que bienVives, Amadeo! ), resulta del tot plausible que d'altres col·lectius puguin emular-los. Ens imaginem els arquitectes gaudint de les homofonies gremials (Això no pot ser Bo, fill!), la gent del teatre arrencant-se la pell de mica en mica (Càsum Llolla, m'han ben esvalotat el Colomer !), els futbolistes fotent-se del mort i de qui el vetlla (No et passis de la ratlla, Monsalvete !) i els pintors posant-se de tots colors (Ningú no cuina com Sorolla ). Els musicòlegs ja han llençat la primera pedra. A veure qui s'apunta a la jugada en els propers sopars d'empresa, comiats de solter o deliberacions de premis literaris. Ah! Un advertiment. Si algú us riu massa les gràcies, desconfieu-ne. Podeu tornar-vos-hi amb la frase més musical de la corda d'en Lladó: "No me Yepes el culo".

dissabte, 14 de novembre del 1992

Lletgesa

Diuen que sobre gustos no hi ha res escrit. I s'equivoquen de mig a mig. Perquè la bondat estètica de les coses és un dels temes que ha provocat un major nombre de diarrees literàries. Naturalment, la bellesa ha estat més perseguida que el Lute i la bibliografia que tan tenaç persecució ha generat no cabria a les pàgines d'aquest suplement dominical. Els estetes campen pertot. Des dels melòmans fins als jurats dels concursos de bellesa. Ara fa dotze anys, a proposta dels intrèpids editors nord-americans del Book of Lists , el poeta Willard Espy va proposar el seu rànking particular de les 10 paraules més formoses en llengua anglesa. El gust d'Espy era tan particular que hi va incloure, al costat de les previsibles lullaby (cançó de bressol) o summer afternoon (tarda d'estiu), les dubtoses mellifluous, gonorrhoea i wisteria (glicina).
D'altres lletraferits anglo-saxons que han rebut l'encàrrec de confegir una llista de bells mots se n'han sortit pitjor. Wilfred Funk, per exemple, va proposar l'any 70 una sèrie de termes que desprenien el regust inconfusible d'una redacció de col·legi de monges. Les fal·leres majors del tal Funk eren mots quasi boscans que pul·lulen per les zones rurals i semi-rurals de totes les literatures europees com ara dawn (albada), mist (boira), golden (daurat, res a veure amb les pomes) o luminous (clar). El crit d'alarma en aquest tema de vital transcendència poètica el donà Richard Lederer ara fa tres anys. Al capítol corresponent del seu divertit Crazy English (Pocket Books, 1989) Lederer inclou, entre d'altres perles, el mot diarrhea entre els més bells de la llengua de Shakespeare.
Alguns amants pervertits de la llengua anglesa es van començar a preguntar llavors quines serien les paraules més lletges de l'anglès. Requerit a fer-ne una simple llista de deu, el mateix Willard Espy va negar-s'hi en rodó. "No conec cap paraula lletja en anglès", declarà. Però després s'ho va repensar i encetà una dura investigació que el menaria a remenar entre les escorrialles de la llengua. D'aquella investigació, que Espy va encarregar a un enigmista anomenat A. Ross Eckler, n'han sortit unes conclusions força interessants. D'entrada Eckler ha descobert un curiós precedent històric: una llista de deu exemples "malsonants" que va confegir l'Associació Nacional de Professors d'Oratòria l'any 1946. Els deu termes desaconsellats foren cacophony, crunch (cruixit), flatulent, gripe (mal de ventre), jazz, phlegmatic, plump (rodanxó), plutocrat (ric), sap (enze) i treachery (traïció). Pel que fa a la lletgesa, basada en la combinació perfecta de sons desagradables i significants repel·lents, l'enigmista americà estableix quatre grups de risc.
En primer lloc, les paraules difícils de pronunciar perquè contenen dígrafs rebels. L'exemple preferit d'Eckler també funciona en català: "texts". El segon grup de risc té ressons germànics: llargs mots carregats de guturals en combinació amb líquides. Eckler esmenta un mot típic de l'administració --gobbledygook (argot burocràtic)-- i hi afegeix altres termes relacionats amb el nostre entorn cultural, com ara bankruptcy (bancarrota), sputnik (satèl·lit artificial) o troglodyte. El tercer grup es compon de paraules que combinen consonants oclusives i sibil·lants. Els exemples d'aquest grup de risc són més innocents: Shish-kebab (l'excel·lent carn a la brasa dels àrabs) o expectorate (la insistent acció amb què els bronquítics arruïnen el paisatge). L'últim grup de risc establert per Ross Eckler és el més interessant. El componen paraules esquizofrèniques, d'un so preciós i un significat terrible (diarrhea i syphilis són les seves favorites) o bé a l'inrevés, mots d'un so contundent i un significat innocu (com ara la darrera obsessió de Peter Handke, jukebox). Un grup que sembla el cel perquè el comparteixen meuques, bagasses i barjaules amb prelats, prepòsits i pabordes.
De tota manera, crec haver descobert la paraula més lletja del català. Designa el penúltim estatge del cretaci superior, situat curiosament sota el danià (res a veure amb Dinamarca). El seu nom és "maastrichtià". S'admeten candidatures alternatives.

dissabte, 7 de novembre del 1992

Cravan i els acabalats

Avui fa vuit dies que Arthur Cravan va tornar a desaparèixer. Després d'una insòlita estada al Palau de la Virreina, l'expedient bcn-21101312 va tornar a la clandestinitat que la història li té reservada. Potser juntament amb l'enigma del bon Jack --l'immortal Esbudellador londinenc en qui B. E. Ellis basa la seva prodigiosa imaginació creativa--, la marítima desaparició d'aquest nebot repatani d'Oscar Wilde és la millor ferida oberta a la panxa de la raó. L'exposició bicèfala sobre Cravan, amb la documentació fidedigna de les rutes interiors que havien de col·locar Fabian Lloyd a bord d'una barca que aniria a mal Borràs i la follia d'una troica de lleidadans (sic) esperitats per Mor del desaparegut, ens ha llegat un catàleg força heterogeni. Entre moltes altres altes aportacions, un alat Roger Lloyd Conover hi escriu una fastuosa especulació sobre l'origen del nom Cravan, que el mena a encendre un ver castell de trops d'artifici. Lloyd ens revela que el cognom de la companya de Cravan (Mina Loy) era una manipulació familiar per defugir l'original jueu Lowry. Les envitricollades recerques onomàstiques d'aquest nou accionista de la Lloyd's dels mars tropològics i les imminents festivitats jueves de la nit del dijous vinent semblen especialment dissenyades per recordar els mecanismes enigmístics que la teoria del llenguatge de la Càbala revesteix de reveladors.
L'explicació del món que la tradició cabalística ens ofereix per la via del llenguatge és increïble. La doctrina hassídica concreta tres enigmàtiques operacions que transformen l'alefat hebreu en una eina ontològica de primera magnitud. D'una banda hi trobem l'anomenada Gematria, que atorga a cada lletra un valor numèric i permet establir sinònims per la via aritmètica, com ara Achad (unitat) i Ahabha (amor), totes dues amb un valor numèric 13. Val a dir que el 13 és el nombre de l'amor etern que simbolitzen Jacob i els seus fills, o Jesucrist i els seus Apòstols. La segona operació cabalística s'anomena Notarikon. Consisteix a interpretar les lletres com a acrònim abreujat de frases senceres. Per exemple, quan David proclama al seu testament que Salomó l'ha maleït diu Nimrezeth; les consonants d'aquest mot hebreu són un acròstic dels retrets que el profeta féu a David. nmrzt: Noeph (adúlter), Moabi (moabita, perquè era descendent de Ruth), Rozeach (assassí), Zores (violent) i Thoeb (cruel). Finalment, la tercera operació cabalística és la generació anagramàtica continguda al Themura, que estableix una sèrie de regles per combinar les lletres de les paraules.
Les claus d'interpretació d'aquestes senzilles operacions enigmístiques (aritmogrames, acrònims, anagrames) de la teoria cabalística del llenguatge són complexes i resulten susceptibles de patir tota mena de manipulacions. Sobretot a partir de l'acció despietada dels pietistes alemanys del segle xviii, que gairebé reduïren la seva interpretació de la Càbala a un compendi d'endevinalles, jeroglífics i xarades fixades posteriorment en un llibre polèmic i poc fiable, anomenat Tarot. Les setanta-vuit làmines simbòliques que formen la baralla del tarot són avui en dia a l'abast de qualsevol curiós a les llibreries més accessibles del món, igual com nombrosos llibres de consum que exploten el misteri esotèric que sembla embolcallar tot allò que té relació amb la Càbala sense cap garantia de rigor.
De manera que les diverses manipulacions lingüístiques a què el Lloyd contemporani sotmet l'històric --Cravan-- no poden ser alienes als acabalats mots que la tradició semítica ens llença com espurnes des de l'obaga llunyana dels temps. Georges Perec recordava tot sovint que el seu cognom volia dir paràgraf en hebreu. Un altre gran escriptor d'origen jueu, l'italià Primo Levi, ens para unes quantes sorpreses trans-etimològiques al seu famós recull de relats químics El sistema periòdic (Edicions B). A la pàgina 16 de la traducció catalana descobrim, admirats, que Tzarà vol dir "desventura" en hebreu. ¿Tal vegada la malastrugança dadà que conduí Cravan a la barca fatídica? Potser cal que Roger Lloyd reconsideri la seva anàlisi tropològica.
És clar que la transcendent revelació amb què Levi ens obsequia ve acompanyada de dues perles malaies molt més entranyables. A la pàgina 17 de la mateixa edició, Primo Levi entra de ple en el camp de la suplantació i ens fa retrobar la nostra infantesa més tendra, amenitzada per un jove ventríloc espanyol que feia dialogar un voltor xulo-picines anomenat Rockefeller amb un lleó mestre en lo gai saber que responia al cinematogràfic nom de Rodolfo. Després va arribar la pesada de la Mari Carmen i tots els ventrílocs van començar a obrir la boca com babaus en comptes de fer la seva feina amb la mestrívola dignitat de José Luis Moreno. Però, potser per alguna cosa, Morénô vol dir "el nostre mestre", en hebreu. I l'última, la més poètica. A la pàgina 22 Primo Levi consigna una nova trans-etimologia que desvela la discutida concessió de la flor natural dels Jocs Florals del 92. Resulta que Susanna, transliterat, vol dir "lliri" en hebreu.