dijous, 27 d’octubre del 1994

Updike

Un crític nord-americà de la raça estructuralista-perepunyetes anomenat Armstrong ha lloat l'escriptura de John Updike aferrant-se a un joc de paraules que oculta el cognom del novel·lista. Efectivament, up dike es pot prendre en anglès com una exhortació a llevar obstacles. "Així, la prosa d'Updike —escriu l'universitari llepafils, delerós de veure reconegut el seu enginy de saurí— arriba al lector sense cap altra rèmora que el sentiment de desassossec que transporta". La fascinant metodologia crítica del vigorós Armstrong —en anglès, "braç fort"— ens duria a comparar la prosa de Monzó amb les tempestes tropicals, la de Carme Riera amb els perillosos xàfecs que sacsegen cada tardor el país i la de Pi de Cabanyes amb el ruralisme eufòric dels coetanis de Daniel Boone. Per no parlar dels diplomàtics articles de Cònsul o de les estrofes de Marta Pessarrodona.
Tot plegat, una prova més del valor universal de la iniquitat. Sigui com sigui, l'última novel·la de John Updike potser farà baixar el tal Armstrong de la lluna. Brasil, acabada de traduir a l'espanyol per Tusquets, és una prova magnífica de l'atracció que el magmàtic país iberoamericà desperta en els creadors anglo-saxons, més enllà del mar de llàgrimes de cocodril que brolla cada ics segons de la selva minvant de l'Amazonia. Si David Byrne va sorprendre els fanàtics dels caps parlants amb una incursió extravagant en el món de la samba, ara Updike ens sobta amb una novel·la desconcertant en la qual prescindeix dels seus conills d'índia habituals —la classe mitja nord-americana— per submergir-se en unes altres aigües de cobdícia una mica més empantanades.
L'obra de John Updike, però, té tresors ocults d'índole ben diferent a l'or que tants pobres desgraciats busquen delerosament en terres brasileres. En un poema anomenat Capacity el novel·lista nord-americà s'enfila a un autobús —en un homenatge a la tradició oulipista dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau— i elabora un curiós alfabet amb el passatge. El poema, que comença amb la reproducció d'un rètol (Capacity 26 Passengers/ —sign in a bus ), segueix amb una tirallonga alfabètica notable: Affable, bibulous, / corpulent, dull, / eager-to-find-a-seat, / formidable, / garrulous, humorous / icy, jejune , / knockabout, laden- / with-luggage (maroon), / mild-mannered, narrow-necked, / oval-eyed, pert, / querulous, rakish, / seductive, tart, vert- / iginous , willowy , / xanthic (or yellow), / young, zebuesque are my / passengers fellow.
Les vint-i-cinc primeres paraules del poema, sense comptar els mots que van entre parèntesi, componen l'acrònim d'un alfabet ordenat en el qual només hi manca la U. Segons el rètol amb què comença el poema, l'autobús transporta vint-i-sis passatgers, de manera que és el mateix Updike qui enumera el passatge. Naturalment el poeta és la U que falta. Encaixaria el tal Armstrong aquest divertimento d'Updike en la seva sofisticada metodologia antroponímica de l'escriptor llevador d'obstacles? Més li valdria tornar a la lluna.

dijous, 20 d’octubre del 1994

La quinta del pandemònium

Alguns lectors ens han fet arribar col·leccions completes de mots pentavocàlics en les 120 disposicions possibles. Avui hem confegit uns textos amb diversos exemplars dels 24 quintets encapçalats per la A. Però abans, una nova fita. Al ja reconegut "transpeciòlul" (AEIOU) se li afegeixen dos nous pentavocàlics perfectes en català. Jep Ferret (Barcelona) ens convenç de l'acceptabilitat del qualificatiu "armenio-rus" (AEIOU); per la seva banda Francesc Serra (Badalona) reincideix amb un autèntic facetious català. A partir de l'adjectiu "faceciós" (qui fa facècies), improvisa "faceciòfil" (amant de les facècies), "faceciòfob" (qui les odia) i "faceciòfug" (AEIOU- qui s'allunya o fuig de les facècies).
Un faceciòfug (AEIOU), per tant, és un personatge que defuig el caòtic pandemònium (AEOIU) faceciòfil d'una colla de conspiradors incomparables que afirmen viure en un estat permanent d'a-neurosi (AEUOI) però viatgen sempre dalt d'un aerosquí (AEOUI), tant si ha nevat com si no, tot proclamant amb la boca ben plena: "és quan m'afeixugo (AEIUO) que no ho pasteuritzo (AEUIO) gens".
El súmmum del faceciòfug (AEIOU) és tenir dues filles carioques (AIOUE) i haver d'empassar-se, per un mal entès arxidecòrum (AIEOU), els elogis grandiloqüents (AIOUE) amb què les obsequien, vora un aigüerol (AIUEO) plagat d'antineutrons (AIEUO), les facecioses apicultores, avicultores i agricultores (AIUOE) locals, mentre jo el fastiguejo (AIUEO) encara més i vosaltres cabrioleu (AIOEU) xirois.
Per més que badoquegi (AOUEI) com si fos d'Arbeca, el pobre faceciòfug (AEIOU) mai no podrà aconseguir (AOEUI) evitar les harmòniques (AOIUE) prèdiques dels faceciòfils sobre l'aprofundiment (AOUIE) contumaç en l'essència de les mandonguilles mallorquines (AOUIE). Unes filípiques caòtiques (AOIUE) en les quals, com si no us n'adonessiu (AOEIU), sovint hi descobrireu rabdoplèurids (AOEUI), batoïdeus (AOIEU) i d'altres bèsties sorprenents.
Finalment, la manutenció (AUEIO) d'un pobre faceciòfug (AEIOU) sempre ha d'anar a càrrec dels sanguinolents (AUIOE) faceciòfils que el torturen amb les seves bromes. És just i necessari. Si jo anguniejo (AUIEO) dia rera dia un faceciòfug (AEIOU) crònic amb els meus acudits tautomèrics (AUOEI) sobre arquegonis (AUEOI) fins al punt de fer-li perdre la salut, el mínim que puc fer després és vetllar-lo. La responsabilitat és incontestable. De fet, en totes les morts per excés de facècies que conec, les autòpsies (AUOIE) han revelat d'una manera contundent la causa de la desgràcia.
Els mots pentavocàlics que conformen aquestes 24 combinacions encapçalades per la A han estat subministrats pels lectors Rosa Cura, Diana Dénia, Jep Ferret, Ramon Giné, Dídac Palañà, Neus Robusté, Alfons Saumell i Francesc Serra. Properament analitzarem les 24 combinacions que comencen amb E. Envieu els vostres E-pentavocàlics a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 13 d’octubre del 1994

Reclams

Algunes atraccions turístiques conformen un autèntic catàleg de rareses. El turista convencional, fart de visitar catedrals gòtiques, castells medievals i pinacoteques d'art contemporani, desitja emocions cada cop més fortes. Museus de curiositats marineres amb peixos que mengen d'una cullera i beuen d'un porró, com la carpa Juanita de Vilanova i la Geltrú; esglésies fetes amb ferralla per presoners de guerra com la de Kirkwall, a les escoceses illes Orcades o cases construïdes exclusivament amb ampolles buides com la de l'illa Vancouver, al Canadà. L'enigmística, en aquest ram dels reclams turístics, també hi pot jugar el seu paper.
A l'església asturiana de San Salvador hi ha una pedra sepulcral prou curiosa. Presenta una inscripció relativa al príncep Silo, que fou qui la va fer construir. La inscripció és un rectangle de dinou lletres horitzontals per quinze verticals i el centre just és una S. La ratlla horitzontal central fa ECNIRPOLISILOPRINCE i la vertical NIRPOLISILOPRIN. És senzill muntar aquesta creu a partir de l'eix central de la S i després completar el rectangle adequadament en la doble simetria. Aleshores, partint de la S central apareix, igual com a l'església de San Salvador, la inscripció SILO PRINCEPS FECIT (el príncep Silo em va construir) de 45.670 maneres diferents. L'ínclit escultor Josep Maria Subirachs, sempre amatent a les qüestions esotèriques, ha confegit un criptograma numèric 4x4 a la façana de la Passió de la Sagrada Família, just al costat del «Bes de Judes». Subirachs va fer el seu quadrat (1-14-14-4/ 11-7-6-9/ 8-10-10-5/ 13-2-3-15) perquè les xifres, sumades en qualsevol direcció de 88 maneres diferents, sempre donessin 33. Però l'anàlisi d'un simple ordinador ha engrandit la glòria de l'artista. Resulta que hi ha 310 combinacions en el seu quadrat que sumen 33. Els turistes japonesos ja han començat a immortalitzar-ho.
David Crystal, a la seva magnífica Cambridge Encyclopedia of Language (1987) recentment adaptada a l'espanyol per Taurus, diu que un topònim de longitud inusual acostuma a ser un bon reclam turístic. Crystal explica que l'any 1984 una petita estació del ferrocarril de via estreta de Fairbourne, al nord del País de Gal·les, va ser rebatejada amb un nom impossible de 66 lletres. L'anterior rètol ferroviari amb vocació de rècord, que ha estat fotografiat per milers de turistes i que surt reproduït en moltes guies de Gal·les, només en tenia 58. Es tracta de la bella i avorrida vila gal·lesa d'Anglesey. Molt abans de l'esclat del turisme com a fenomen de masses, en ple segle XIX, els habitants d'aquesta minúscula població van tenir la feliç pensada de dotar-se d'un llarguíssim nom oficiós amb què alegrar l'ensopiment de la seva estació de tren. L'artificial denominació de LLANFAIRPWLLGWYNGYLLGOGERYCHWYRNDROBWLLLLANTYSILIOGOGOGOCH va fer fortuna i portà Anglesey a la fama.
Però l'any 1984 els simpàtics vilatans d'Anglesey van veure com uns veïns deslleials els arrabassaven el privilegi de figurar al llibre Guinness. Cada cop són menys els caçadors de rareses que visiten la seva estació. Els trens passen de llarg, perquè la nova reina llonga també ha triat l'estació del poble com a únic emplaçament plausible per al seu nou nom impossible: GORSAFAWDDACHA'IDRAIGODANHEDDOGLEDDOLONPENRHYNAREURDRAETHCEREDIGION. Si també comptem l'apòstrof que separa les lletres catorzena i quinzena, el nou topònim rei arriba als 67 caracters. El patronat de turisme local ha demostrat que la sap molt llarga. Els visitants són cada cop més nombrosos. Potser algun poblet recòndit del Pallars hauria d'imitar els gal·lesos i canviar-se de nom. Preu per preu, sabates grosses.

dijous, 6 d’octubre del 1994

De pirats i piròmans

La setmana passada parlàvem de les extravagants relacions entre la irracionalitat del 3,1415926535 i la creació literària. Reproduïem diverses fórmules mnemotècniques per recordar el número π i esmentàvem alguns intrèpids aventurers que vessaren fins a l'última gota de la seva sang per aconseguir de calcular-ne un decimal més. El ver títol de gegant del pi li escau al matemàtic britànic William Shanks. Shanks, que va invertir vint anys de la seva vida en el càlcul dels 707 primers decimals de pi, és el sant patró de tots els pirats. Patró i màrtir, perquè la posteritat li ha estat realment adversa: l'any 1945 es va descobrir que s'havia equivocat en el decimal 528è, de manera que l'últim lustre de la seva atrafegada recerca és un monument a la ficció matemàtica. Els últims 179 dígits que clouen el seu particular π formen una sèrie tan atzarosa com les que depara la ruleta de, posem, Sant Pere de Ribes.
El microcosmos irracional que emana de pi no només ha provocat poemes mnemotècnics i càlculs espasmòdics. També ha cridat l'atenció de molts matemàtics juganers. Una de les conclusions més sorprenents a què aquests piròmans han arribat és la relació entre π i la numerologia esotèrica. Els 144 primers decimals de π sumen 666, el famós número de la Bèstia que el Nou Testament associa a l'Anticrist. De fet, 144 és el quadrat de dotze, de manera que admet la notació alternativa (6 + 6) x (6 + 6). A més, si anem al lloc 666è de la sèrie de decimals de π, els tres primers que trobem són 343, i aquest cap-i-cua és el cub del número màgic 7. Com és lògic, una sèrie interminable com les que ofereixen els nombres irracionals és un terreny abonat a tota mena de pirotècnies.
Per definició, les sèries decimals dels nombres irracionals no tenen cap pauta. Tanmateix, l'atzar sovint provoca fenomens inexplicables que els matemàtics anomenen subpautes. Un dels més buscats en l'univers π és el quequeig. Per exemple, si anem al decimal 710.000 topem amb set tresos seguits —3333333—. Un altre septet de tresos comença en el decimal 3.204.765. Tots els dígits, tret del 2 i del 4, presenten sèries de set elements entre els primers deu milions de decimals de π. Les del 9 són les més freqüents —n'hi ha quatre—, però els pirats de torn també n'han detectat dues dels dígits 3, 5, 7 i 8, i encara una del 0, 1 i 6. En aquesta mateixa població milionària de decimals es donen vuitanta-set sèries de sis repeticions. La que apareix primer —en el decimal 762è— és 999999. Qui subscriu aquestes ratlles fa anys que prova d'establir relacions mínimament sòlides entre aquests fenomens i la freqüència d'aparició dels números en el joc la ruleta, basades en la ingènua premissa que una ruleta és una circumferència i que π hi ha de tenir alguna cosa a veure. Val a dir que els resultats obtinguts fins avui no són gaire afalagadors.
D'altres piròmans es dediquen a la noble tasca de buscar nombres primers a partir dels dígits ordenats de π. Els anomenen pifor i, ara per ara, només n'han trobat quatre: 3, 31, 314159 i un quart que comprén els primers trenta-vuit dígits. El cinquè pifor és com el Ieti. Probablement existeix, però ningú no l'ha trobat encara. Els mateixos pirats han establert una altra categoria pirotècnica: elspiback són nombres primers amb els dígits de π ordenats a la inversa, de manera que tots han d'acabar amb el 3 inicial. Fins ara només n'han identificat set.
Després de tanta piromania, Picasso i Pitàgores adquireixen una dimensió insospitada. Mai més no sentirem "el gegant del Pi" amb aquella joia innocent que ens sacsejava.