dijous, 25 de març del 1999

Exercitar l'estil

Els Exercicis d'estil de Raymond Queneau són l'exemple més flagrant del tema de les variacions. El poeta francès explica noranta-nou vegades la mateixa història, una anècdota intrascendent, de noranta-nou maneres diferents. La idea és òbvia i queda continguda en una d'aquelles frases enverinades que marits i mullers en disputa es llancen a la cara com un dard: "hi ha moltes maneres de dir les coses". Encara que pugui semblar un contrasentit, els Exercicis d'estil són de bon traduir perquè ben aviat coneixem tot el que ens cal de l'anècdota germinal i cada text original presenta la seva clau d'elaboració d'una manera molt transparent. Que si eliminar una lletra determinada, que si duplicar els adjectius, que si escriure anagrames, que si fer servir un llenguatge ampul·lós, que si farcir el text de frases que comencin "que si"... En català circula una excel·lent traducció d'Annie Bats i Ramon Lladó —recentment guardonats amb el Ciutat de Barcelona per la seva magna traducció de La vida: manual d'ús de Perec— que va publicar Quaderns Crema en 1989.
Però a aquestes alçades de la pel·lícula els Exercicis de Queneau han estat vessats ja a una dotzena de llengües, han estat musicats, adaptats al teatre i estivalment transgredits —Exorcismos de estío — pel gran Cabrera Infante. El tema de les variacions sobre el mateix tema és un universal i l'única cosa que va fer Queneau fou donar-li una forma del tot premeditada que ha induït molts ensenyants a utilitzar-los en els seus tallers d'escriptura. Fins al punt que Henrique Harguindey i Xosé Manuel Pazos —els traductors de la versió gallega dels Exercicis— han publicat una interessant proposta que significa anar un pas més enllà en la lectura del text de Queneau.
El llibre d'Harguindey & Pazos es diu Estilo de exercicios para Exercicios de estilo i va sortir a finals del 95 a la col·lecció Materiais de l'editorial gallega més gran: Xerais. En aquest volum de caire didàctic els traductors —i per tant, reescriptors— dels exercicis proposen 99 activitats per treballar a partir del text de Queneau. Una proposta que coincideix amb l'esperit inicial de "desincrustar la literatura de les seves crostes" de què parlava el francès. Cadascuna de les seccions de l'original es desplega en una mena de fitxa tècnica (títol, àrea, contingut i punt en el que es treballa), una introducció que situa el lector en el context de la tècnica utilitzada en la secció i finalment una llista d'Activitats per desenvolupar aquestes mateixes tècniques amb intencions diverses.
Els exercicis adscrits a l'àrea de "xogo lingüístico" són els més interessants des d'un punt de vista enigmístic. Queneau utilitza mecanismes com l'anagrama (exercici 20), els contrapets (85) o la paronomàsia (82) que després Harguindey i Pazos descriuen amb claredat per incitar el lector a practicar-los. ¿Seria molt demanar una versió catalana d'aquest "Estilo de exercicios para Exercicios de estilo"?

dijous, 18 de març del 1999

365 palíndroms

La màgica simetria dels palíndroms (paraules o frases capicua) sempre ha estat un dels plats forts de l'enigmística. Fort en el sentit d'atractiu i fort també perquè sovint ennuega. Però administrats en petites dosis —Pich i Pon potser diria en "petites diòcesis"—, els palíndroms són un d'aquells dolços verins que ens transformen l'ànima. Hem parlat sovint de l'auge en el conreu d'aquest curiós gènere epigramàtic en llengua catalana. Des que, fa trenta anys, Noel Clarasó va escriure que només es coneixien mitja dotzena de palíndroms entre el català i el castellà les coses han canviat molt.
Ara el palindromista de Vilallonga del Camp Ramon Giné i Farré (Sarral, 1920) ha editat una curiosa versió del Calendari dels Pagesos 1999 que conté 365 palíndroms, un per a cada dia de l'any. Giné, posseïdor d'una vastíssima col·lecció de palíndroms en totes les llengües del món, ha adjudicat un mes de l'any a cadascun dels autors més importants de palíndroms en català i després n'ha triat trenta. Així, per exemple, demà divendres 19 de març —dia del pare— el palíndrom escollit és de Jesús Lladó (Barcelona, 1955) i fa així: "Animació, noi, camina!". Del mateix Giné, palindromista de gener, destaca un de sindicalista: "A Gavà la gent nega la vaga". Del mes de febrer sobresurt el corresponent a dissabte 13: "Apareixia tot així: era pa", d'Antoni Llull (Ciutat de Mallorca, 1935). Els palíndroms que ens esperen a l'abril són de Toni Guillamon (Olot, 1965) i destaca per raons clintonianes el de l'endemà de Sant Jordi: "Llet al clatell".
Maig és el mes de Maria, però aquí el senyoreja un bon amic d'aquesta secció, Alfons Saumell (Tiana, 1920). De la seva trentena de palíndroms en destaca un que sembla pensat per a les fans de Ricky Martin: "Rumor bo o bromur?" Alexandre Beltran (Badalona, 1927) és l'autor a qui Giné adjdica el mes de juny. D'entre les seves creacions en sobresurt una de futbolística: "Lògic: atac-i-gol". Amb l'arribada de les calorades el palindromista Francesc Ferrater (Reus, 1919) es fa càrrec dels dies de juliol. El capicua del dia 29 en el calendari pagesívol sembla pensat per a les maternitats i fa: "Un cop nat, avisi si va tan poc nu". L'últim palindromista que rep un mes és el difunt Carles Mani (Barcelona, 1898-1980), de qui Ramon Giné va rebre en herència tota la col·lecció de palíndroms. Mani fa l'agost amb palíndroms plens de topònims. Destaca un dels pocs que defuig els noms propis: "Allí l'àrab alabarà l'illa".
Els mesos de setembre a novembre es completen amb palíndroms d'autors diversos que s'hi han dedicat esporàdicament i els dies de desembre estan adjudicats a 31 personatges amb cognom palindròmic, entre els quals l'escriptora Anaïs Nin, l'actriu Daryl Hannah, el director de cinema Julio Medem, la tennista Mònica Seles o el filantrop hongarès George Soros. El volumet es clou amb un cal·ligrama palindròmic de Joan Campabadal (Balaguer, 1951) de títol inequívoc: "Aire de dèria".

dijous, 11 de març del 1999

Dom McDonalds

Un estudi publicat recentment a la revista "Rolling Stone" revelava una pugna sorprenent en el grau de reconeixement de dues grans icones. Preguntats sobre el significat de la creu cristiana, un 95% dels enquestats la relacionaven amb alguna creença de tipus espiritual. Un grau de coneixement prou elevat, però que era superat en un punt per una icona molt menys espiritual: el 96% dels nord-americans enquestats relacionava la M groga de McDonalds amb el menjar. Aquesta ajustada victòria de la jove icona que alimenta el cos —encara no mig segle d'edat— sobre l'antic símbol de l'alimentació espiritual —vint segles mal comptats— té una curiosa derivació catalana, segurament deguda a l'atzar.
No cal teoritzar gaire sobre la puixant transcendència que ha adquirit la imatge corporativa d'institucions, empreses i tot tipus d'entitats. La realitat quotidiana en va plena. Només en els últims mesos, TV3 ha emblanquinat els Telenotícies, el Barça ha creat l'equipament del centenari i Telefònica s'ha gastat una milionada per obsequiar-nos amb una mena de logotip tan ranci que sembla digne de Pleasantville. Però fa una mica més de temps van ser els comerços que envolten l'Abadia de Montserrat els que van començar a arraconar el vell logotip en nom de la modernització. La qüestió és que les dues emes volanderes que semblaven alçar un dit al cel han estat substituïdes per una ema coronada per una mena de serra, en una bella composició tipogràfica roja i groga que podria transportar-nos als caracters propis de l'Orient llunyà. Fins aquí tot ben normal, però una observació més minuciosa del logo antic ens retorna, camí de l'oest, a Occident. ¿Que potser algú es va adonar que el símbol de la muntanya més simbòlica del nostre país s'assemblava massa al dels reis de l'hamburguesa? I, ja posats, ¿algú podria explicar com és que el Departament de Cultura de la Generalitat i els trens de Rodalies de Renfe comparteixen la mateixa C roja

dijous, 4 de març del 1999

Ian Monk

Encara que sembli una cosa tan fixada als pleonàsmics llibres de text com el surrealisme o l'op art, els fascicles de "La Bibliothèque Oulipienne" segueixen sortint. L'Oulipo —l'obrador de literatura potencial fundat per Raymond Queneau fa més de trenta anys— és ben viu. Els seus membres es reuneixen periòdicament i no han deixat de compondre noves "constriccions" ni d'exemplificar-les amb nous textos experimentals. Els fasicles 1-52 d'aquesta mítica biblioteca són a l'abast en 3 volums recopilatoris reeditats per l'editorial Seghers (1990), mentre que el 4rt volum, amb els fascicles 53-62, va sortir publicat a Castor astral (1997). Des d'aleshores l'Oulipo ha generat 40 butlletins més, alguns signats per membres històrics com Harry Mathews, Jacques Bens, Claude Berge, Jacques Jouet, François Caradec, Jacques Roubaud o Paul Fournel i d'altres per autors més joves. L'últim, el número 102, ve signat per Ian Monk: un escriptor anglès instal·lat a Lille que tot just trenteja.
Monk ja havia tingut la gosadia de traduir a l'anglès el relat monovocàlic "Les revenentes" de Georges Perec —escrit només amb es—. La versió anglesa va sortir en 1996 a The Harvill Press en un recull de tres treballs perequians traduïts per Monk sota el títol global de "Three": "Quel petit vélo à guidon chromé au fond de la cour?", "Les revenentes" i "Un cabinet d'amateur". Concretament en anglès "Les revenentes" van esdevenir "The Exeter Text: Jewels, Secrets, Sex" i, títol a banda, el major canvi que Monk es va permetre va ser passar el temps present francès a passat, atès que els verbs regulars anglesos afegeixen la monovocàlica terminació -ed quan es posen en temps passat.
Per al seu debut entre els "oulipienne" Ian Monk ha dissenyat una constricció anomenada fractal que li permet fer una sèrie de poemes de dimensions creixents. "Aquesta sèrie de poemes és fractal —escriu Monk— en el sentit que cada part està organitzada de la mateixa manera, és a dir n1, n2, n3, n4; la primera xifra és el nombre d'estrofes, la segona el nombre de versos, la tercera el nombre de mots i la quarta el nombre de lletres. Per tant, a cada nivell, "n" és el nombre de versos dins de cada estrofa, de mots dins de cada vers i de lletres dins de cada mot". El primer poema té dues estrofes de dos versos compostos de dues paraules de dues lletres: "So, is/ Ur me? // In us/ We am". El segon ja té tres de tot: "One you are:/ him and her/ fit our sex.// Two you tup/ egg and dip/ fed our maw. // One and two/ tip toe out/ new rib jig". El cos de lletra decreix a cada poema. L'últim de l'opuscle consta de nou estrofes de nou versos cadascuna i cada vers està compost de nou paraules de nou lletres. Monk diu que és una novena combinatòria, ja que cadascun dels 81 mots apareixen una vegada a cada vers i una vegada en cada posició abans de retornar a la seva posició inicial.
L'Oulipo cada cop s'assembla més a aquesta novena d'Ian Monk. No mor. Recomença.