dijous, 30 de desembre del 2004

La deriva dels sentits

Fa unes setmanes reproduïa aquí mateix la descoratjada perplexitat d’un veterà restaurador català que s’havia passat tres dècades a Itàlia restaurant obres d’art antigues. L’home acabava de tornar i s’havia fet imprimir unes targetes professionals per continuar exercint aquí el seu ofici. En llegir-hi restaurador, tothom li preguntava pel nom del restaurant o pel tipus de cuina que feia. El pessimisme el tenia aclaparat. És obvi que en els últims temps els cuiners s’han apropiat del rètol restaurador de mala manera, fins al punt que el nostre restaurador de tota la vida els acusava de caníbals. Ponderant, a Lleida, la qüestió del canibalisme amb l’admirat Josep Murgades vam convenir que potser era una denominació excessiva per a un fenomen tan corrent. La deriva dels sentits pot canviar el significat principal de les paraules, però el llenguatge és només un reflex de l’evolució social. I tanmateix, el clam del restaurador restaurat ha fet efecte entre els lectors de l’AVUI, alguns dels quals ja s’han afanyat a trobar altres exemples de canibalisme verbal o, com ho rebateja Eva Salas, de fagocitosi.

Víctor de Mas, per exemple, escriu per explicar un cas que el té ben capficat —el de la paraula perduda—: “La meva mare no té cap dubte del seu significat i la meva filla tampoc; però estic segur que no parlen del mateix”. De Mas diu que una expressió del tipus T'enviaré una perduda aixeca unes expectatives lúbriques que no es corresponen amb el soroll irritant del mòbil. És clar que hi ha casos més extrems: “La més bèstia de totes és la que diu Fes-me una perduda; jo sempre espero que l'altre digui: Sí, i et posaré un piset i et tractaré com una reina". La troballa caníbal de les noves perdudes de Mas contrasta amb la més òbvia que envia el biòleg Jordi Lalueza-Fox —mòbil—: “Abans els mòbils eren aquells enginyosos artilugis que es penjaven a les habitacions dels infants perquè els agités l'aire, i ara són una altra cosa, tot i que els missatges que emeten també van per l'aire.” Certament, en cosa de pocs anys el mot mòbil ha estat colonitzat pels telèfons que en d’altres indrets han ocupat la llar de l’adjectiu cel·lular. De manera que ara és factible regalar dos mòbils als nebots sense repetir regal: un quan encara són bebès i l’altre a l’entrada de la temible adolescència. Naturalment, la majoria d’exemples que han arribat pertanyen a l’àmbit tecnològic. La deriva dels sentits dels termes contaminats per la informàtica és notable. Josep Maria Vigatà, entre d’altres, destaca que fa uns anys quan algú es penjava te l’imaginaves col·locat pels efluvis de la marihuana, mentre que ara qualsevol cosa que es penja simplement deixa de funcionar.

De tots els correus rebuts, però, el més interessant és un correu postal (una carta, que en dèiem abans) del restaurador Martí Cos Burch, de Barcelona. Cos n’està fins al cap que la gent parli amb els peus de la correcció política, i atribueix la invasió nominal que pateix el seu gremi a aquest mateix tarannà. Segons Cos, dir restauradors a la gent que treballa als fogons és un genèric erroni, atès que els correspondria el de restauranters. Cos ho té clar: “Restaurador sóc jo; reparo o restauro, transformo obres antigues o modernes en peces de bon veure, converteixo allò que està malmés o destrossat en una peça gairebé nova. Jo sóc restaurador. Els dels restaurants són restauranters”. Restaurem-nos plegats, doncs, que al restaurant la gent s’entén.

dijous, 23 de desembre del 2004

Vertebral columna la

El flamant guanyador del premi Sant Jordi de novel·la, Emili Rosales, va declarar que se sentia molt honorat de figurar al palmarés d’un premi que constituïa “la columna vertebral de la novel·la catalana”. La seva és una opinió sensata, però tenyida d’eufòria, com ho solen ser les que s’emeten després de rebre un guardó d’aquesta magnitud. Segurament tindria més sentit si la meritocràcia i la literatura tinguessin una relació més estreta. I no. El model cultural del que provenen els premis literaris a obra inèdita ha canviat molt des que l’any 1960 Enric Massó va guanyar el primer premi Sant Jordi amb Viure no és fàcil. En canvi, els premis literaris romanen inalterables. Una anàlisi rigorosa de les 43 novel·les premiades en les 45 edicions d’aquest certamen permet posar en dubte la legítima opinió de Rosales. Malauradament, un bon nombre de novel·les premiades han caigut en l’oblit i també són freqüents els casos d’autors guardonats que, abans o després, han publicat altres novel·les més remarcables. Per posar només dos exemples: ¿és L’enquesta del canal quatre la novel·la d’en Tísner que posaríem en aquesta teòrica columna vertebral, abans que Paraules d’Opoton el Vell o Les dues funcions del circ? ¿Passaria per davant de La plaça del Diamant o de Mirall trencat la novel·la premiada de Mercè Rodoreda El carrer de les Camèlies? Fa de mal dir, entre altres coses perquè la literatura no es pot quantificar com les curses de cavalls o les audiències televisives. I aquesta constatació, justament, és un argument que més aviat contradiu l’esperit de premis literaris, llistes i cànons.

Sigui com sigui, la història d’aquest premi ha donat grandíssimes novel·les a una literatura com la nostra que, dècades abans, havia estat acusada de no produir-ne. Només per això la columna vertebral a la qual al·ludia Rosales mereix un respecte com el que sent l’ateu que un cap de setmana decideix tastar l’agnosticisme. Quan els organitzadors de la Nit de Santa Llúcia em van demanar un text breu sobre el premi vaig pensar que una bona manera de retre’ls homenatge fóra adoptar una estratègia d’agitació. El text, escrit perquè Santa Llúcia ens conservi l’oïda i llegit per l’excel·lent tàndem Pedrals & Escoffet, conté els títols de totes les novel·les guardonades fins a l’any passat amb el premi Sant Jordi. Totes llevat d’una. Són, per tant, 41 títols de 44 edicions, amb 2 deserts i l’enigmàtica novel·la absent:

“L’enquesta del canal quatre feta al carrer de les Camèlies a 39 a l’ombra reflecteix que, fora del temps de les cireres, a les primaveres i les tardors l’ombra de l’atzavara tapa la meitat de l’ànima de la salvatge de les cames de seda sota la teranyina d’una línia trencada pel sol de tarda. Els colors de l’aigua es reflecteixen a l’Atles furtiu que conserva la senyora al purgatori de la biblioteca, sota la pols, just entre l’evangeli gris i el llibre de les mosques. Au, fes memòria, Bel: són els fantasmes del Trianon els que fan créixer el misteri de Berlín al coll de Serps, mentre un pinyol tot salivat pren posicions sota el retrat de Carme en penombra per presenciar l’espectacle d’un home qualsevol anomenat Christian que busca un lloc entre els morts. La visita a l’últim replà no implica pas la derrota. Viure no és fàcil, certament, però morir quan cal et permet dir: al meu cap una llosa que és un regne per a mi. No miris enrere que encara t’engegaré al Quincorn i només som a Badalona. Justament aquesta nit farem balanç fins a la matinada. I, un cop vistos els premiats, el resultat serà inequívoc: catalans, no només vencerem sinó que convencerem, i en acabat, encara ens daran les gràcies per la propina”.

Jo demanava que qui descobrís la novel·la absent ho propagués i em consta que Francesc Parcerisas ho va endevinar a la primera.

dijous, 16 de desembre del 2004

Ubert I, rei dels mots

L’ortografia és el malson dels mediocres i el refugi dels covards. Deixar anar a temps una bona falta d’ortografia pot ser com alliberar un pet ben sorollós en una recepció oficial, però viure obsedits pel decasíl·lab dissabte de sobte vaig tenir un dubte és la demostració palpable que mai no tindrem res a dir. Tard o d’hora, tothom comet alguna falta d’ortografia. Una be que no ens ve, un accent que s’esmuny o la muda de torn que juga a fer d’hac invisible. En cometen els periodistes culturals, els arquitectes i les psicòlogues de l’escola. En cometen bisbes i militars, estudiants, professors universitaris i bidells. Fins i tot en cometen els autors més excelsos en llur turmentada excelsitud. Provin de passar-se un dia per l’Avui amb un pernil sota el braç a veure si els responsables d’edició els ensenyen de quina manera arriben escrits alguns dels articles. Se’n farien creus. Fa una pila d’anys, Modest Prats va escriure un conte excepcional —“Rigorosament literal”— que narrava de forma insuperable l’aflicció que sentia un pobre corrector editorial quan de sobte es veia incapaç d’imaginar com s’escrivien algunes de les paraules que sentia. Ara l’escriptor i guionista Enric Gomà ha tingut la gosadia de publicar un llibre que recull moltes errades ortogràfiques pescades en rètols públics: Ubert tot l’any (Ara llibres). És un llibre extraordinari per tantes raons que no hi cabran totes.

D’entrada, els exemples reals que recull estan molt ben trobats. Tots són de l’àmbit públic, que és aquell territori de la realitat en el qual Aznar no parla català. Per al propòsit del seu llibre, Gomà allibera la intimitat de la convenció ortogràfica. Fa bé. Els rètols errats —El Recó, Formatges manxegs, Moltes merçès, Instal·lacions Ribas Cal·lefaccions— permeten que un observador atent extregui conclusions prou reveladores. Però per ben trobats que estiguin els exemples, per se no serien gens espectaculars. En canvi, els comentaris que susciten són molt interessants i amens. Per això Ubert tot l’any no és un llibre espectacular. És un llibre extraordinari que oxigena els neguits lingüístics del ciutadà comú sense fer-ne (només) espectacle. Cal llegir-lo de dalt a baix, tot seguit, prenent aire a cada secció si volem aguantar-nos el riure. L’estratègia irònica de Gomà li permet prendre distància i eludir la perillosa temptació policial inherent a la correcció ortogràfica. Una temptació ben present en l’inesperat èxit editorial anglòfon de la lingüista Lynn Truss —Eats, shoots & leaves (Profile Books, 2003)— que precisament proposa aplicar la ja famosa “tolerància zero” als afers ortogràfics en l’àmbit de la puntuació.

Gomà va molt més enllà que l’anglesa. Utilitza les seves armes de guionista per crear situacions surrealistes que transformen la lectura en un trajecte deliciós. Fa de la llengua personatge de ficció. Ens delecta sense preocupar-se gaire de si serem capaços d’instruir-nos, però sempre sap de quin bàndol està. No li cal apel·lar, com feia Truss amb posat d’institutriu, als més baixos instints de la supèrbia que sempre atorga el coneixement. Gomà és més humil i el seu, un llibre més popular. Si rere les paraules de Truss hi albirem classes particulars en luxoses mansions victorianes, rere les de Gomà hi apareix el món dels ateneus catalanistes. De Truss sospitem que no sap riure’s d’ella mateixa. De Gomà no. Ens ho demostra moltes vegades. Des de la tria majestàtica de la primera persona del plural fins a la crònica de la lectura-traducció, en dues sessions en veu alta, del llibre de Lynn Truss que li va fer el seu amic Matthew Tree. Si coneixeu algú amb un mínim de sensibilitat lingüística, regaleu-li aquest llibre. Aquest Nadal, més enllà dels reis Melcior, Gaspar i Baltasar, ha nascut Ubert I, rei dels mots.

dijous, 9 de desembre del 2004

El novell Observatori

És sabut que la llengua és un organisme viu i, per tant, viu sotmesa a totes les contingències que fan de la vida un estat transitori. Els diccionaris, com els llibres d’història, tendeixen a fixar els moments estel·lars d’aquesta existència tan voluble. Quan la utopia enciclopedista pretén abastar tot el saber aposta per l’obra provisionalment definitiva i definitivament provisional, per dir-ho amb paraules de l’Oulipo. L’obra oberta, si ens fem ressò d’Eco. Un diccionari és una obra oberta per antonomàsia. L’ordre alfabètic, de fet, és una alternativa retòrica que permet la inserció constant de nous termes sense que aquesta creixença provoqui cap daltabaix estructural. Com qui munta una catedral de mecano o qui rellegeix Rayuela. Tot i això, el ritme d’incorporació de nous termes als diccionaris ha estat històricament molt lent, la qual cosa els allunyava de la parla, sempre tan àgil a l’hora d’adoptar noves aberracions formals. Això havia estat així des del segle de les llums fins a finals del dels bits. Però l’era digital ha arribat i de sobte els límits de velocitat han augmentat d’una manera notable. Per això, des de l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Pompeu Fabra han promogut una espècie de torre de guaita dels mots que circulen pels mitjans de comunicació, i l’han anomenat Observatori de Neologia.

Per a aquests atents vigilants, un neologisme és una paraula usada amb una certa freqüència que (encara) no figura als diccionaris. Els lingüistes que treballen a l’Observatori dediquen el seu valuós temps a espiar un munt de mitjans de comunicació, entre ells l’AVUI, de manera que és possible que algun dia un d’aquests professionals espïi aquest article verbívor (salutacions cordials), trobi que el mot verbívor no figura a cap diccionari (au, enxampa’l, que no oposarà resistència) i decideixi que ja forma part del corpus (res a veure amb què l’enigmística es publiqui els dijous). Però això serà en un futur. El present ja ens ofereix una llista d’un miler de neologismes pescats d’aquesta manera oel grup de recerca OBNEO del IULA. Aquesta collita raonada, precedida d’una introducció de Maria Teresa Cabré i un ampli estudi sobre el fenomen, forma el volum Llengua catalana i neologia (Editorial Meteora, 2004) que acaba de sortir, coordinat per Judit Freixa i Elisabet Solé. Òbviament, la llista és variadíssima. Hi ha manlleus que són calcs directes d’altres llengües com ara a tope (espanyol), zulo (euskera), femme fatale (francès) o fast food (anglès) però també hi ha adaptacions més o menys reeixides a la nostra grafia, com el joc del pàdel, els xats o els xaperos. Altres famílies de neologismes són els epònims (hi surten els borrellistes i el vangaalisme, però no pujolejar ni maragallada), els sintagmes més o menys eufemístics (cordó sanitari, sense sostre, passadís humanitari o paradís fiscal) i les innovacions tècniques (mots tan inquietants com turbodièsel, deconstrucció, queratopròtesi o polinucleació). Hi ha pocs exemples de neologismes que cridin l’atenció del lector constant per la seva força poètica. Potser l’ús de la marca bollycao per referir-se a gent jove (pa tou), el de clericalla per designar els antics usuaris de la sotana o, sobretot, el de cleptòcrata que defineix a la perfecció els polítics corruptes.

El més important de Llengua catalana i neologia és la seva vocació de pont. La saviesa filològica no pot perviure aïllada de l’ús tumultuós que el llenguatge té al carrer, i en aquest trajecte els mitjans són uns bons mitjancers.

dijous, 2 de desembre del 2004

Enigmes musicals

Avui es presenta a Sant Pere de Ribes un llibre que aproparà la família dels melòmans al món dels verbívors. La presentació es fa en un local extraordinari anomenat La Premsa, que agermana amb naturalitat art, música i gastronomia. Si us hi deixeu caure, demaneu una barretina sorpresa i a veure amb quina exquisidesa us farceixen el pebrotet vermell. Aquest vespre, però, el protagonista serà un llibre. Es diu Música encreuada; els enigmes musicals, de David Puertas (Edicions Clivis) i conté un munt d’exemples del que també podríem anomenar enigmística musical, des dels jocs formals de Johann Sebastian Bach fins a les sorprenents sardanes revesses, en les quals el tiratge de la dansa és un enigma que el compositor oculta deliberadament per parar un repte als balladors. David Puertas —músic, musicòleg, musicòfil, musicògam, musicòfag, crucigramista i verbívor— explica que “fins i tot hi ha audicions de sardanes revesses en què no solament puntua endevinar-ne el tiratge, sinó fins i tot ballar-les bé i repartir-les bé”. I ho documenta amb profusió d’exemples, des de tres sardanes revesses del vilanoví Eduard Toldrà (1895-1962) fins a les cinc-centes que va escriure el barceloní Josep Casas (1909-1983), la fertilitat enigmística del qual va fer que fos conegut amb el títol honorífic de “Mestre Revessaire”. L’allau d’informació sorprenent amb què ens obsequia Puertas és fantàstica. Llegint el seu capítol sobre les sardanes revesses sembla estrany que la Unió de Rabassaires no hagi tingut mai una germana melòmana anomenada Unió de Revessaires.

Pel que fa a Bach, l’enigma potser és més conegut. Als països d’influència anglogermànica les notes musicals es representen per les lletres A (la), B (si bemoll), C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol) i H (si natural). Aquesta notació alfabètica implica unes relacions entre notes i lletres que no ha passat inadvertida a molts grans compositors. Johann Sebastian Bach va ser un d’ells. De fet, li va agradar tant jugar amb el seu cognom (BACH: si bemoll-la-do-si natural) que moltes de les seves fugues contenen aquesta sèrie de notes com una mena de signatura sonora. Especialment en algunes de les que apareixen al popular recull L’art de la fuga. Molts músics posteriors han volgut retre homenatge a Bach i li han dedicat obres que comencen amb aquestes quatre notes. David Puertas en recull un munt. Per exemple, Sis fugues sobre el nom de Bach op. 60 de Robert Schumann (1810-1856), el Preludi i fuga sobre el nom de Bach de Franz Liszt (1811-1886), les Sis variacions sobre el tema B-A-C-H de Nikolai Rimski-Korsakov (1844-1908), i molts d’altres. Entre els compositors catalans que s’apunten a l’homenatge bachià (baquià? baquista? bàquic?) Puertas en destaca un de finals del segle XX, aprofitant que enguany el seu autor celebra el 50è aniversari: la Fantasia sobre el nom de BACH per a clarinet, violí, viola i contrabaix del compositor sabadellenc Josep Lluís Guzmàn estrenada l’any 1990 al país natal de Bach.

El llibre de Puertas és una novetat molt saludable, perquè estudia i contextualitza els jocs musicals amb rigor i amenitat. És un llibre vigorós i ben escrit, que revela una dimensió molt poc coneguda de la música culta. Els melòmans militants hi trobaran revelacions sorprenents, com l’enigma de la sardana perduda d’Stravinski, i els aficionats a l’enigmística un nou terreny per explorar, de la mà d’un autor que no desafina gens ni mica.