dissabte, 28 de desembre del 1991

Ignorants il·lustrats i copes

Ja fa anys que una colla d'insomnes entusiastes comparteixen solitud amb un petit aparell de ràdio en una orella i el telèfon a l'altra. Ells són, i el seu conspicu intermediari no para de repetir-ho, els artífexs d'un dels programes de ràdio més paradigmàtics de les nostres ones nocturnes. Es reconeixen amb l'ambigu epítet d'ignorants i són capaços d'insultar, instruir, equivocar-se estrepitosament, canviar cromos, polemitzar, fer patent la seva sornegueria, plorar, riure o fingir suïcidis per antena. El conductor del programa nocturn més estudiat pels sociòlegs els deixa fer o els fa passar per l'adreçador, els talla, els saluda i els posa a prova. Gratuïtament, segons alguns. D'una manera ben premeditada, segons altres. Els oïdors pregunten, responen, deixen anar hipòtesis agosarades i de vegades fan al·locucions brillants. Però mai no callen. Mai no deixen sol en Carles Cuní. Són una col·lectivitat de xerraires curiosos que es deleixen per plantejar incògnites.
Doncs resulta que "La Nit dels Ignorants" té il·lustres predecessors. De fet, el seu format és el mateix que el d'una colla de publicacions del segle passat dedicades als malalts de la curiositat. Publicacions que he vist referenciades, com el "Notes and Queries" de Londres, "L'intermédiaire des chercheurs et curieux" de París, el "Historical Magazine" de Boston o el "Navorscher" d'Amsterdam en les quals els lectors/escriptors consignen la seva ignorància i la seva saviesa a parts iguals. Fa poc m'ha caigut a les mans una publicació d'aquest caire editada a Madrid fa uns quinze anys. La capçalera històrica era "El Averiguador Universal" i va néixer l'any 1868. La fòrmula ens recorda "La Nit dels Ignorants" de Catalunya Ràdio. Primer hi havia una sèrie de "Preguntes", encapçalades per un breu lema que precisava el tema. Com és natural, després dels interrogants hi havia la secció de "Respostes" (malauradament menys abundants) i completaven la revista seccions de farciment amb comentaris bibliogràfics i curiositats diverses.
"El Averiguador Universal" va viure quatre èpoques al segle passat (1868, 1871, 1876 i 1879) i una cinquena fugaç durant dos anys de la dècada, tan enyorada per alguns ara, dels setanta. Sempre a la capital del país veí. En un format de "dos pliegos en cuarto menor". Un dels pocs divulgadors d'aquesta cinquena època, l'escriptor madrileny José Antonio Millán, explica que "El Nuevo Averiguador Universal/ Palestra y concejo de interesados/ en cualquier arte o ciencia" va tenir intencions ben poc relacionades amb l'expansió del coneixement. Resulta que l'enigmàtica redacció de l'última època tipogràfica d'aquesta nit dels ignorants es parapetà darrera d'un mer apartat de correus i introduí missatges soterrats en l'ambigüitat de les preguntes i les respostes. Les consultes són equiparables a les inquietuds dels nostres ignorants radiofònics i les intencions ocultes de l'anomenada redacció m'han recordat algunes eternes discussions dels noctàmbuls militants.
Un dels temes que més m'ha cridat l'atenció són els significats ocults de la xifra triada per un veterà bar nocturn de la nostra ciutat: 666. En el número 6 del primer any, un lector que signa 777 deixa anar el següent: "Al llibre de l'Apocalipsi es parla del número de la Bèstia, 666 (13, 18). Em consta que s'hi ha pretès veure a Neró, a la Unió Soviètica i fins i tot a la pròpia Església Catòlica Apostòlica i Romana. Que jo sàpiga, ningú no s'ha adonat de la situació d'aquesta dada en el seu capítol i versicle: segons la Numerologia Cartomàntica, el 13 és la Mort i el 18 la Lluna. A més 1+3+1+8=13, mentre que 6+6+6=18. ¿Donen aquestes dades una nova dimensió al problema?". Els aterrits lectors, que fins llavors havíem trobat la mar de normal prendre unes copes al 666, hem d'esperar fins al número 4 de l'any II de "El Nuevo Averiguador Universal" per trobar un insigne ignorant que aporti a l'enigma tot el seu escepticisme il·lustrat. La resposta la signa un tal "Bebercio", sospitosament relacionat amb les activitats laborals de l'esmentat establiment, i fa: "Pregunta un lleuger lector, ocult rera el lema, pretesament graciós, de 777, per la possible interpretació del número de la Bèstia. La guematria és un procediment utilitzat pels semites, els grecs i els romans mitjançant el qual un nom es pot reduir a una xifra, tot i que el camí invers resulti força difícil per la diversitat de possibilitats. Així, 666 pot equivaler al grec lateinos (sumant 30, 1, 300, 5, 10, 50, 70 i 200). I lateinos esdevé per itacisme latinus (el poder de l'Església). Entre els exegetes cristians es recolza la lectura Qsr Nrwn (transcripció hebrea de Neron Caesar) que també dóna la xifra desitjada. En canvi, res no sé de cpa interpretació que jugui amb les sigles URSS, CCCP ni res que se li assembli." Els antics parroquians del 666 respirem finalment tranquils. El número de la Bèstia no tenia res a veure amb el gran Polifem soviètic. Malgrat Smirnoff.

dissabte, 21 de desembre del 1991

Predestinats

Vaig conèixer fa poc una jove model amb un nom fascinant: Marta Colet Petit. Val a dir que la noia fa honor al seu particular còctel familiar i, vista a traïció, no desmereix gens ni mica. Em va dir que no pensava adoptar cap nom de guerra, perquè l'explosiva combinació que l'atzar havia posat a la seva partida de naixement li donava molt bons resultats. De fet, en una professió tan dura i fugaç, aconseguir fer del teu nom un record inesborrable té el seu mèrit. La Marta se les ha sentides de tots colors a l'escola, a cal metge, a la cua del crèdit-caixa i a les agències de viatges. Fins i tot afirma haver arrencat una broma dels inqualificables carcamals de la comissaria del carrer Mallorca, la qual cosa mereixeria una sucosa subvenció de Política Lingüística (entendre que Culito Pequeño es diu així en català representa un esforç normalitzador inaudit). La Marta admet, però, que en moments de feblesa pronuncia el seu primer cognom a la valenciana per tal d'evitar la broma fàcil i temptejar la cultura general del seu interlocutor. Ja avanço que un home que hagi llegit Colette ho té molt millor a l'hora de fer les clàssiques maniobres d'aproximació que provoquen la majoria de models.
Quan, abans de caure en la indigència moral més absoluta dels traficants de lleure, em guanyava les garrofes en el decent ram de l'ensenyament, un dels meus esports predilectes de primer trimestre era l'estudi sistemàtic de les llistes de nous alumnes. Recordo que un grup de primer de bup podia esdevenir ràpidament "la granja" si contenia quatre o cinc alumnes amb cognom ramader, com ara Bakero, Bou, Cabeza, Cabré, Conill, Cunillé, Cordeiro, Corderas, Cordero, Garrí, Guarro, Llop, Ovejero, Pastor, Pato, Porcar, Porqueras, Porquet o Vaquer. No cal dir que a voltes les coincidències eren menys vistoses (Camps-Grané-Horta-Moliner-Prats, Cargol-Estrella-Gusano-Lluç o Farigola-Romaní-Romero), però a les llargues i inútils hores de reunions, mentre un deu per cent del professorat (i no depassàvem gaire la desena) provava de tirar endavant la recontrarreforma de l'ensenyament, un sector majoritari del claustre maldàvem per matar l'estona de la manera més saludable possible.
Anotàvem acuradament en unes llistes secretes els aparellaments més feliços de les últimes fornades, i ens agradava imaginar els problemes o avantatges que una combinació explosiva com ara Capella Cremades devia haver provocat en els pares anys enrera, quan encara eren a temps de no segellar el pacte amb descendència. Segons com, les conseqüències polítiques de dir-se Arribas España, Mata Franco, Bota Carrillo o Pisón Moscardó, podien ser imprevisibles. A l'escola, molt més modestos, només havíem tingut una pobra adolescent, grassoneta i granelluda, que responia als cognoms Patito Fea, i un corcó de setze anys, que es passava més hores fora de classe que no pas dins, anomenat Cruz Lata. En aquests casos la predestinació era un fet tan evident que els propis interessats acabaven adaptant-se als trets diferencials dels seus cognoms i assumien la seva herència amb una resignació gairebé cromosòmica. És probable que, alhora, covessin un ressentiment irracional contra els seus pares, però el cert és que acostumaven a tenir relacions tenses amb el professorat, potser perquè una tendència innata a la crueltat ens obligava a fer-los sortir a la pissarra sovint. No cal dir que sempre els cridàvem pels dos cognoms.
Fa anys, una d'aquestes revistes cardiològiques que esdevé de lectura obligatòria --i única-- per a un ampli sector de la població, va convocar un concurs de cognoms associats. Els premis eren sucosos i els lectors s'hi van abraonar. Recordo que la llista dels guanyadors era decebedora: un que es deia Martín Vermut Blanco, quatre animalons adjectivats (Conejo Sordo, Gusano Tercero, Llamas Altas, Zapatero Silvestre...) i una perla malaia que aconseguí endur-se el gat al fons de la bassa: un tal Juan Carlos Rey España, nascut l'any 76 a Madrid. A l'entrevista els seus pares declaraven, xirois, que no havien pogut resistir l'enfilall de coincidències que els havia menat a compartir pis i certificat de matrimoni, a tenir un nen en comptes d'una nena i a engendrar-lo pels volts del 20N del 75. Probablement el noi, a hores d'ara, estigui a punt de cometre algun magnicidi o de crear el primer partit republicà espanyol. El seu cas és un paradigma de pares odiosos. No contents amb ajuntar les seves nissagues complementàries, fan del bateig un nou atemptat a la intimitat del nounat. És com si un hipotètic senyor Pèrrim es delís per batejar "Pau" el seu primogènit.
A última hora, com molt bé deu saber el senyor Rodríguez Ibarra, l'evolució natural del topònim corresponent a la ciutat extremenya de Mèrida hauria fet de la seva monumental vila de repòs un poble de nom malsonant i sentor insuportable.

dissabte, 14 de desembre del 1991

Faig Kurt i m'erro

Vicenç Altaió, des de les pàgines d'un dels dos rotatius en llengua catalana d'aquesta bella ciutat, diu que cal revindicar l'error perquè "hi ha tantes possibilitats d'obrir nous camins des de l'error com des de les certeses de qui segueix un procés interior calculat". Mesos abans d'aquesta sorprenent revelació jo havia rebut a l'apartat de correus dues cartes, gairebé simultànies, de dos amables lectors desconeguts que detectaven un error de pes al Manual d'Enigmística. Setmanes després, des de les planes del mateix rotatiu, Jordi Casellas demostrava el seu enginy en titular el seu comentari "Vonnegut S'erra".
L'arrel de tots aquests retrets és un article anomenat "Lasanyes bèl·liques" que desvelava farà cosa d'un any un aritmograma sorprenent: el que fa coincidir numèricament les dates més significatives de les biografies de Stalin, Tojo, Hitler, Churchill, Mussolini i Roosevelt. Després de fer mans i mànigues amb les dates de naixement, les edats màximes assolides, l'any que van accedir al poder en el seu país i els anys que el van detentar, la màgia numerològica aconseguia que les sis sumes parcials fossin idèntiques --3888-- i el comentari final es permetia llicències insospitades: "més encara, 3888 és el doble de 1944, l'any joiós de la fi del conflicte".
Jordi Casellas, en descobrir l'esmentat aritmograma a la traducció espanyola de l'Hocus Pocus de Kurt Vonnegut (intitulada Birlibirloque), s'entossudeix a divulgar l'error històric de totes les enciclopèdies que no donen per acabada la Segona Contesa Mundial fins l'any 1945. Igual com Josep Maria Farré, un dels autors de les dues cartes abans esmentades, que també denota la seva absoluta dependència del pensament d'Altaió quan insisteix a modificar amb rigor quasi-estalinista les dates referides al camarada Josif. Farré fa: "Stalin va morir al març de 1953 i havia nascut el desembre de 1879, per tant va viure 73 anys i 3 mesos, i no 65 anys com posa el seu llibre. I en relació al temps que va estar al poder, són més de 20 anys. Si rectifiquem aquestes dades, l'aritmograma perilla?" O és clar que perilla! No només perilla sinó que perd un component. Els aritmogrames no s'haurien de poder desfer amb aquesta alegria per un simple afany de precisió històrica.
Els errors de molts enigmistes populars són un monument innocu al pobre científic maltractat que falseja els resultats dels seus experiments per tal d'adequar-los a la bella teoria que prèviament ha bastit. I d'això n'és molt conscient Eugene Debs, el genial protagonista d'Hocus Pocus. Vonnegut aconsegueix desmentir les versions oficials de la història en favor de la simetria numèrica. La seva relliscada és la nostra. Ell ens acomboia pel nou camí que obrim des de l'error davant les certeses inquietants de la historiografia oficial, exposades magistralment a la segona epístola rebuda, de Ramon Carreté: "L'aritmograma de la II Guerra Mundial és un error. Com que Hitler, Mussolini i Roosevelt van morir el 1945, és clar que sumant l'any que van néixer i l'edat que tenien en morir hauria de donar sempre 1945 (o 1944, com sembla ser el cas, si morien abans de fer els anys corresponents a 1945). Igualment, i suposant que mantinguessin llur càrrec fins a la mort, sumant l'any en què hi van accedir i els anys que el van ostentar, és obvi que també donaria sempre 1945 (o 1944). Per tant, en els caps d'estat alemany, italià i nord-americà, l'aritmograma s'acompleix clarament, però això no constitueix cap màgic miracle, sinó una obvietat flagrant. Ara bé, Tojo va morir el 1948 als 64 anys, Stalin el 1953 als 74 i Churchill el 1965, als 91 anys, deu anys després d'haver perdut el govern per segona vegada; i, doncs, l'aritmograma falla escandalosament".
Escandalosament. Un error del tot ben aconseguit, doncs, digne del führer mentider (A. Hitler = The liar), del qual més val renegar abans no s'emboliqui la troca, com en aquelles cadenes d'errors que s'arrosseguen d'autor en autor per manca d'una verificació de dades sistemàtica que permeti algú ignorar tots els intermediaris. L'exemple més fascinant d'error històric de transmissió sistemàtica que conec és el dels jeroglífics egipcis. Els primers analistes de l'antiquíssim llenguatge hieràtic dels faraons van malinterpretar els mecanismes que regien aquell codi. Horapol·lo, al seu importantíssim Hieroglyphica, va establir que allò era una escriptura del tot ideogràfica i fins que, molts segles després, Champollion no desestimà aquesta hipòtesi arran del descobriment de la Pedra de Rosetta, tots els estudiosos van anar dient-hi la seva. Es veu que hi ha autèntiques obres mestres de l'especulació filològica que tradueixen papirs sencers amb profussió de detalls sobre l'enunciat complet que correspon a cada signe.
És clar que, a hores d'ara, pretendre canviar la majoria de les dates que estableix la versió historiogràfica oficial per a la II Guerra Mundial és una mica agosarat. Digui el que digui l'Altaió.

dissabte, 7 de desembre del 1991

Qui menja sopes no ocupa lloc

Un dels nombrosos exercicis lingüístics --o constriccions-- que fan setmanalment per distreure's aquest grapat de brivalls francòfons que s'oculta darrera l'acrònim oulipo és el "perverbi". En paraules de Jacques Roubaud, un "perverbi" és el matrimoni de la primera meitat d'un proverbi amb la segona part d'un altre. Una mena d'adulteri folclòric que barreja la zona més absurda de la tradició i la zona més tradicional de l'absurd. Roubaud descriu aquest fenomen oulipista per presentar uns versos francesos del nord-americà Harry Mathews (de qui l'any passat Circe va traduir Cigarrillos ), anomenats "Le Savoir des Rois" amb l'aclaridor subtítol de "Poèmes à perverbes".
Mathews, que abans de ser avalat per Perec va recórrer vint-i-quatre editorials amb el seu primer manuscrit, fa versos estrafolaris que només assaboreixen aquells que no es mouen pel refranyer francès com un estrany. Algunes de les composicions són mere "boutades", però d'altres tenen el regust d'una descoberta sorprenent en les llargues cadenes de l'adn de la llengua. La majoria d'aquests adulteris proverbials són fàcilment adaptables a la nostra cultura. La primera secció de "Comment maitre blanc-bonnet se fit vieux", per exemple, és encapçalada per dues parelles d'adúlters: "L'homme propose/A tout seigneur/Et Dieu dispose/Tout honneur". L'intercanvi de parelles continua a la segona secció, encapçalada per: "Qui vole un oeuf,/Jeux de mains/Vole un boeuf,/Jeux de vilains!". L'orgia continua en els versets que encapçalen totes les seccions ("A tout seigneur/Qui vole un oeuf/Tout honneur/Vole un boeuf", etc...)
Ja sabíem, des de Lewis Carroll, que els mots poden fer l'amor amb una certa naturalitat. Els exemples de mots valisa o mots centaure --que el reverend d'Alícia anomenava amb el gal·licisme portmanteau-- poblen els textos d'alguns autors àvids de l'experimentació formal i salten jolius als titulars de premsa. Fa vint anys, per exemple, la classe periodística californiana es va empescar un mot centaure que va fer fortuna durant els Jocs Olímpics de Los Àngeles. Es tractava de definir la blavosa i pol·luta atmosfera que embolcalla constantment la vella pàtria dels Beach Boys. Van barrejar la boira (fog) i el fum (smoke) . D'aquell fosc ajuntament en sorgí el popular "smog".
Molt després de Lewis Carroll, les paraules segueixen fent l'amor a les pàgines més interessants i malaltisses de la literatura del nostre segle. En són bons exemples els textos del discutit Julián Ríos --l'incòmode autor de Larva ha publicat darrerament un llibret anomenat precisament La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991)--, del mestre James Joyce en la seva fase més glaucòmica --el "funferal" de Finnegans Wake-- o del madrileny delirant Ramón Gómez de la Serna. Res a veure, però, amb aquesta mena d'orgia en el si de la tradició. De fet, la còpula estricta de proverbis ja són paraules majors; figues d'un altres refranyer, com si diguéssim.
Amb els seus perverbis perversos els oulipistes aconsegueixen fer saltar els ploms de la tradició d'una manera discreta. Agafen un fil blanc i un de vermell, en pelen les puntes i els connecten per gaudir del curt circuit. Les seves pràctiques són realment saludables, tot i que recorden perversions menys afortunades en el món de la publicitat i la televisió. Recordo que una de les agressions més flagrants que rebíem els nens de la meva quinta eren els horribles acudits mexicans d'un tal "Bigote Arrocet" que pul·lulava per entre les bambolines d'una de les versions arcaiques de l'"Un, dos tres..." Aquest senyor acostumava a cloure les seves brillants actuacions amb un refrany de collita pròpia que recorda perillosament el mecanisme dels perverbis. Crec que per molts anys que passin mai no em podré espolsar de la memòria una sentència atroç de la collita de l'Arrocet: "Aunque la mona se vista de seda..." (aquí feia una pausa pretesament intrigant durant la qual l'audiència s'havia d'aguantar l'alè) "...nunca se casará con Tarzán" (mutis grandiloqüent i grans aplaudiments).
És clar que, posats a fer, en Pastallé ho podria arrodonir amb la gràcia habitual dels seus rodolins. De fet, només hauria de partir per la meitat un parell de rajoles genuïnament catalanes i enganxar-les canviades. Alguna cosa així com: "Tal faràs/ i torna al born/ Roda el món/ tal trobaràs". Segur que la fòrmula triomfaria entre les masses àvides de memoritzar eslògans publicitaris i frases fetes a mida del patrocinador de rigor. El costum s'estendria a les grans campanyes institucionals i els fulls parroquials obririen una secció de perverbis al director per poder publicar impunement noves propostes de doctrina: "La gent és cosa de tots", o "La feina ben feta, contamos contigo", o "No t'enganyis, depèn de tu", o "El català, això no és vida", o encara "Som sis milions, posa't guapa".
Perquè, ja se sap, el saber se les pensa totes.

dissabte, 30 de novembre del 1991

Cronogrames

La setmana passada parlàvem de les suggerents tesis de Quim Monzó al respecte de les xifres romanes. Un dels articles que recull el seu recent Hotel Intercontinental s'anomena "III o IV coses sobre el X, el L, el C, el D i el M" i qüestiona obertament l'ús de xifres romanes a aquestes alçades de segle (20). Al principi Monzó sembla proposar l'aplicació indiscriminada de les xifres de l'integrisme islàmic entre els emperadors, papes i monarques. Que en ple segle 20 Joan 23 reconegués que calia fer un Concili Vaticà 2 o que puguem prendre tranquil·lament copes de Carles 3 igual com en prenem de Torres 5. Finalment, però, Monzó se'n desdiu i acaba aconformat amb els designis de l'estupidesa humana. Nosaltres proposàvem radicalitzar la seva postura i els resultats eren força engrescadors, tret d'algunes foteses que caldria resoldre amb els matemàtics. Les pel·lícules 10 eren per a majors de 18 anys, els automòbils en pràctiques duien un 50 clavat al darrera i les noves matrícules que repartia l'ajuntament de Madrid per contraatacar davant la desobediència civil de l'alcalde gironí anaven encapçalades per un contundent número 1000.
El que passa és que la presència de les xifres romanes més enllà de la desaparició del gran imperi, a banda de tocar la pera a estudiants, locutors de ràdio i antimonàrquics conspicus, permet un joc de paraules força interessant anomenat cronograma. Tan vell com el propi imperi romà, el cronograma es defineix com l'artifici literari pel qual les lletres numerals romanes que conté una frase, reunides, expressen una data determinada.
La Larousse du XIXe siècle no ofereix cap exemple de cronograma pur (aquell en el qual les lletres numerals romanes es troben en l'ordre adient) i adverteix de la seva extrema dificultat. En canvi, trobem nombrosos cronogrames simples (aquells en els quals la data s'obté per simple addició de les xifres sense tenir en compte el seu ordre) en inscripcions i epitafis.
Una bona mostra de cronograma, que es pot verificar amb una simple passejada per París, el constitueix la inscripció que presideix una mansió (hôtel) que hi ha entre la Chambre des Comptes i el Parlement. La bella inscripció presenta les lletres numerals d'or i la resta de lapislàtzuli:

aV teMps dV roI CharLes Le hVIt
CestVI hosteL sI fVt ConstrVIt

Cal recordar que, antigament, les parelles U-V i I-J eren intercanviables. La solució al cronograma és la data exacta en què la mansió fou construïda. Si agafem totes les lletres d'or (aquí en majúscula) veurem que 5+1000+5+1+100+50+50+5+1+100+5+1+50+1+5+100+5+1 =1485, l'any de la construcció. També a Anglaterra se'n poden trobar bons exemples. En la inscripció d'una campana a l'església de Clifton-on-Teme s'hi pot llegir: "henrICVs Ieffrey keneLMo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què fou dissenyada. Tisdale, al seu Pax Vobis (1623) inclou algun cronograma en anglès, com ara una frase commemorativa del vint-i-unè aniversari del regnat del rei Jaume:

IaMes by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy

La frase proclama la felicitat del monarca i la suma dels seus dígits romans (MDCVVVVIII) correspon a l'any de la commemoració: 1623.
Sembla que l'edat d'esplendor dels cronogrames fou durant els segles XVI i XVII. Tabourot assegura que els alemanys, els holandesos i els belgues en van abusar, fins al punt que molts impressors acabaven les seves edicions amb un cronograma. Això es pot observar als Epigrammata de Bernard Bauhuis, publicats a Anvers l'any 1616, tres anys després d'escriure'ls. El llibre es clou amb aquest vers:

Scripsimus anno haec
Quo cuncis licuit scribere JVDICIVM.

Aquest exemple excepcional, d'un sol mot, expressa la data d'escriptura del llibre: 1613. De cronogrames d'un sol mot se'n coneixen pocs. Un altre de notable és la paraula LILICIDIUM ("el degollament del lliri"), corresponent a la inscripció d'una medalla commemorativa de la Batalla de Tasniers, a Flandes, en la qual el Duc de Marlborough va derrotar els francesos. `Obviament, la data del cronograma s'ajusta a la de la batalla: 1709.
Pierre Larousse rebla que a primers de segle els turcs i els perses encara n'elaboraven, i cita un poema cronogramàtic en llengua llatina que elaborà un metge alemany mort l'any 1684. El poema, exemple de l'entranyable simplicitat que caracteritza els enigmaferits defensors de les xifres romanes, s'intitula: "Memoria pacis, centum hexametris quorum singuli annum ilius restauratae 1679, per litteras numerals computant ". Un nou argument per als abolicionistes.

dissabte, 23 de novembre del 1991

A Qu-999 -1000-onzó

El que m'emprenya dels reculls d'articles que publiquen alguns reconeguts columnistes és que no t'hi pots embolicar l'entrepà i, a més, has de passar pàgina per acabar de llegir els més interessants. De tota manera, com que crec fermament que l'article és el gènere literari més adient per acompanyar l'esmorzar --d'altres llegeixen l'horòscop o fan mots encreuats-- sempre que em cau a les mans un bon recull d'articles el volumet acaba en un estat general força lamentable. Greixós, rebregat i amb taques de cafè és com m'ha quedat el recent Hotel Intercontinental de Quim Monzó, després de devorar-lo en un parell de sessions matinals. Els articles de Monzó ja susciten prou comentaris a cop calent, quan apareixen en el seu format real, de llençol efímer que destenyeix. Però l'únic avantatge de la incomodíssima versió en format dignificat és que els pots emmagatzemar i tornar-hi amb la impunitat de qui agafa un llibre de text (els "llibres de text" són una altra d'aquelles obvietats monumentals que circulen de bracet amb la "cuina de mercat" que tant plau Monzó).
En aquest enèsim recull de les columnes més punyents de la literatura catalana (¿com és que no publica els articles castellans originals a Sirmio?), hi ha una perla majòrica que no ha despertat la polèmica que mereixia. Monzó aixopluga sota el suggerent títol "III o IV coses sobre el X, el L, el C, el D i el M" una rècula impressionant d'exemples que demostren l'anacronisme atroç que representen les xifres romanes en alguns àmbits de la nostra cultura. Monzó titlla la fauna dels papes, emperadors i monarques diversos d'anacrònica per mor de les xifres romanes que els acompanyen. Estem d'acord amb Monzó que escriure Carles 3, Felip 5, Joan Carles 2 o Joan Pau 2 desmitificaria els personatges i els dotaria d'una dimensió esportiva molt més propera a la plebs. També es podria optar per solucions que mantinguin els números al marge, com ara afegir l'abreviació anglosaxona jr. (per júnior) darrera el prenom corresponent o bé la fòrmula bíblica de les paràfrasis genealògiques interminables (fill de Joan, fill d'Alfons jr., fill d'Alfons, fill de Borbons...) És clar que Monzó fins i tot es queixa dels "enervants MCMLXXXVII o MCMXC que trobem al final d'algunes pel·lícules o d'alguns programes de Tve", quan sembla evident que són una simple estratagema cinematogràfica per maquillar al màxim l'edat del producte audiovisual que ens acabem d'empassar. Abans ningú no tingui prou temps de desxifrar-los, ja han fugit de pantalla. Ell mateix recorda al principi de l'article que els guionistes de ràdio tenen les xifres romanes terminantment prohibides perquè tots els locutors s'aturen, ni que sigui unes dècimes de segon, davant d'un Gregori XXVII abans d'aventurar-se a pronunciar el seu número d'ordre d'una tirada.
La gràcia de bandejar aquestes romanalles numèriques dels nostres rebesavis rauria en una radicalització absoluta de les tesis de Monzó. Davant l'emprenyadora persistència d'anacronismes inútils caldria donar-li la volta al mitjó i crear-ne de nous, molt més útils. Com per exemple que tots els vehicles de Madrid hagin de pagar-se una placa més ampla per encabir la nova matrícula, que substituïria l'obsoleta M per un claríssim 1000. O bé que les pel·lícules pornogràfiques vagin retolades amb un 10 enorme, símbol del neopaganisme que clama el summe pontífex i subvencionades per la de100 Bo Derek. Evidentment, els matemàtics haurien de buscar-se una altra consonant més ben disposada a fer d'incògnita, perquè si x=10 cap de les fòrmules establertes no funciona. El propi Einstein hauria de revisar les seves incompreses conclusions, per tal d'evitar que l'energia --E-- no sigui equivalent a 1000 per 100 elevat a 2.
Monzó hauria de fer arribar el flux del seu sentit comú a les preclares ments del 1-E-100, a veure si així aconseguim que les autoescoles (¿o són autoscoles?) facin a mans dels nous conductors una enganxina verda amb un 50 ben visible. Els locutors d'Antena 3, que anomenen Canal + pel seu nom ("canal más"), haurien d'aprendre a fer servir un nom d'autopista per parlar del batlle televisiu de Tele 5: Jesús G-49. Els historiadors, sobretot els que es dediquen a la divulgació televisiva pel Canal XXXIII, haurien de retenir a la memòria que el famós desembarcament que l'astúcia de Garbo va permetre efectuar a Normandia es féu efectiu el dia 500 (l'hora no cal especificar-la perquè és una hac muda). Això sí, els menorquins i els aragonesos podrien seguir ballant jotes, però a l'hora de celebrar la festa a la taverna local, per acompanyar els acostumats calamars a la romana, haurien de primfilar i demanarien ampolles de 6 blanc.
En fi, que amb algunes romanalles potser més val no fer-s'hi mala sang. Com diu Monzó: "No se'n parli més i continuem amb la ximpleria unes quantes dècades més".

dissabte, 16 de novembre del 1991

Improperis

Baixàvem les escales després d'una tertúlia radiofònica i la veu dominant a tota l'emissora ens va fer aturar. "Lamentem la irrupció en la nostra emissió, deguda a l'absència de falles tècniques" (sic). Un d'aquells segons de silenci que semblen inacabables per antena i un tema musical d'urgència. Probablement Louis Armstrong. La preocupant absència de falles tècniques es va allargassar, valenciana, durant trenta segons més d'Armstrong enrogallat, fins que la veu polida que ens havia deixat clavats a mitja escala, estupefactes, va anunciar que reprenien la programació habitual. L'esquerda només havia esberlat el guix. La sensatesa, o el seu succedani pactat, imperava de nou per antena. Els contertulis vam fer escales avall, provant de recordar exemples sucosos de làpsus lingüístics que ens havien quedat encastats al cervell. En Tísner, com gairebé sempre, va ser el més ràpid i n'enfilà un parell que involucraven locutors i polítics.
La conclusió d'aquella improvisada antologia del disbarat oratori va ser senzilla: "qui té boca s'equivoca". El que passa és que quan la boca és pública el disbarat assoleix la categoria d'acudit i l'audiència el celebra com un espectacle més. De fet, els realitzadors de programes especials de cap d'any solen incloure petites antologies de les pífies més notables de l'escuderia local. Quina diferència amb d'altres gremis! Resulta senzill fullejar les famoses "antologies del disbarat escolar" --un gènere excel·lent de ficció que fan servir alguns mestres espavilats per treure's un sobresou--, però en canvi sembla més complicat imaginar-se un recull de les preguntes més imbècils dels exàmens universitaris. Per no parlar de possibles antologies literàries amb les "perles" d'alguns comentaristes culturals, crítics de rams diversos i autors de gèneres variats. Resultaria impensable publicar reculls d'anacronismes exhuberants --fa poc un personatge local sol·licitava la presència d'Italo Calvino per a un cicle de conferències al qual no havia estat convidat cap altre autor difunt--, actes de les deliberacions d'alguns jurats de premis literaris --com el que obvià la primera novel·la de Ramon Solsona--, conjunts d'intencions estètiques a l'hora de sol·licitar un ajut a la creació o declaracions d'urgència de l'autor d'un llibre guardonat.
La qüestió és que això dels làpsus lingüístics té una tradició literària notable. Alguna vegada hem parlat d'un deliciós reverend britànic anomenat Spooner que solia confondre el tocino amb la velocitat en les ocasions més solemnes. Però Spooner va tenir una predecessora en el reialme de la ficció: la divertida missis Malaprop, nascuda de la ploma del dramaturg britànic Richard Brinsley Sheridan a l'obra The Rivals (1774). Aquesta senyorassa, com el gasiu "Rompetechos" de l'univers Ibàñez, tendia a fer patinar la llengua amb efectes sorprenents. L'exemple clàssic és "come girls, this gentleman will exhort us" en comptes d´"escort us" ("anem, nenes que aquest senyor ens exhortarà" en comptes d'"ens escortarà"). Des de Sheridan, l'ús incorrecte d'una paraula prenent-la per una altra que s'hi assembla s'anomena en anglès "malapropism".
En escriure l'entrada corresponent al Manual d'Enigmística la informació de què disposava no em va permetre fer cap altra al·lusió als malapropismes més enllà de la seva santa patrona. Ara però, gràcies a les indicacions precises de Josep Murgades --que va aixecar la llebre a Reus-- i al bon nas de caçador d'Albert Rossich --que va capturar el llibre a València--, podem parlar de malapropismes nostrats. És Lluís Vicent Aracil qui, en un dels seus primers treballs (la introducció de 1968 al llibre d'Eduard Escalante Les xiques de l'entresuelo, reproduïda a Revistes Valencianes. Teatre 3i4. València, 1990) documenta el fenomen del malapropisme, afirma la necessitat d'introduir el terme en la nostra llengua i l'il·lustra amb exemples, en el complex marc del "macarronisme" multilingüe del teatre d'Escalante. Aracil estableix l'òbvia etimologia del terme (el nom propi escollit per Sheridan deriva de la locució adverbial francesa mal à propos =fora del lloc, impròpiament) i el defineix amb precisió: "ús risible i impropi d'una paraula, per confusió amb una altra de fonètica similar".
També afirma que de malapropismes en sorgeixen a l'interior de qualsevol llengua, per contacte entre el nivell culte i el nivell popular. Els seus exemples són d'àmbit general: confondre la magnèsia amb la gimnàsia, el que és eròtic amb el que és neuròtic o la mejilla amb la vejiga. L'actitud, o l'absència d'actitud, dels autors de sainets valencians com Escalante davant del problema de la llengua comporta que els malapropismes, fins o barroers, estiguin a l'ordre del dia. Igual com ara, quan alguns acadèmics espanyols no s'estan de confondre València amb Palencia ni alguns polítics catalans els Borbons amb els mormons.

dissabte, 9 de novembre del 1991

La profecia sobre Carrillo

La primera vegada que vaig llegir el nom de "Carrillo" guixat en una paret tenia dotze anys. Era al vell mur de contenció que permetia fer drecera des de la Vall d'Hebró fins al casc antic d'Horta. Una gran pintada signada per una organització feixista feia: "Vamos a matar al perro de Carrillo" amb lletres de motllo. Sota, en una grafia més apressada, una inscripció en esprai vermell reblava: "Cuidado Carrillo, que te van a matar el perro". Aquell viceversa em devia colpir tant que encara ara associo la imatge de Carrillo a un pobre gos esporuguit que fuig d'un escamot de fatxes.
Fa quinze dies el vell polític de la perruca va decidir deixar de jugar en equips de segona i va fitxar pel Reial Madrid, esperonat per la confiança creixent que li devia oferir el míster Txiki Benegas. És potser la darrera època d'una controvertida carrera que acaba molt lluny d'allà on va començar. Però no ens n'hem de fer pas creus, perquè estava escrit. En un deliciós article literari publicat el maig de 1984 en una revista que aleshores feien els alumnes de filologia hispànica de l'Autònoma, un crític literari desvelava una profecia poètica sobre el futur polític de Santiago Carrillo. La revista es deia "Littera" --el número 2-- i l'article estava dedicat al poeta espanyol del segle XVI Hernando de Acuña (1518-1580).
La rigorosa anàlisi crítica que publicaven els cadells de l'Autònoma abastava dos poemes d'Hernando de Acuña. L'un començava: "Zagala, di, ¿qué harás/cuando me verás partido?" i acabava: "--Carrillo, quererte más/ que en mi vida te he querido". El segon poema disseccionat pel crític tenia un començament més rotund: "Si confesar yo quererte/ no te quita la fatiga,/ Carrillo, no sé qué diga/ que baste a satisfacerte;..." El diàleg entre Carrillo i la "zagala" era interpretat pel crític com la premonició de la crisi del PCE en forma de conversa figurada entre l'ex-secretari general i el partit.
L'article ressegueix els vuitanta-tres versos seleccionats d'Hernando de Acuña a la recerca de dades que expliquin l'incipient divorci entre Carrillo i l'acrònim més temut de la transició espanyola. Un divorci que comença després del 28 d'octubre de 1982, quan Carrillo renuncia al seu càrrec en el partit ("Dime, pues fortuna ordena/ mi pasión y mi partida,/ si será de ti sentida/ parte alguna de mi pena;"- poema I; vv 5-8) i que ha acabat 9 anys després amb una nova cerimònia nupcial amb el PSOE ("Bien podrás tú ser Partido"- poema II; v 29). És clar que el perspicaç crític no arribava al nou decenni, però ja en 1984 establia les bases per a una reinterpretació progressiva del poema i definia encertadament Acuña com un poeta amb un gran sentit de la prospectiva. De fet, es tracta del primer article conegut d'un crític català tricèfal actualment exiliat a les Bahames. Els seus íntims col·laboradors Josep Anton Fernàndez, Oriol Izquierdo i Jaume Subirana ens l'han fet arribar en saber que ens delim per posseir trapelleries com la que signa Joan Orja.
Precisament, una de les poques diversions universitàries de qui signa aquestes ratlles era descobrir estranyes profecies en els textos literaris més innocus. Recordo haver descobert un seguit d'al·lusions força interessants sobre la carrera política de José María Ruiz Mateos en un poema de Pere Serafí a partir de la descodificació del vers "regan per tot lo prat" (en el qual "regan" esdevenia "Reagan"). O una descoberta encara més inquietant: la nova lectura crítica de la dotzena estrofa del "Cementiri de Sinera" de Salvador Espriu. L'estrofa fa:

"Aloc, els boixos
a l'ombra de l'auleda.
El vent, a penes
llevat dels camps, fa moure
cada matí les fulles".

El primer vers és una referència als Boixos Nois de la facció anti-racista. "El vent" simbolitza l'esperit independentista des de l'òptica pessimista d'Espriu. Segons el poeta, l'esperit independentista, representat per les banderes estelades ("les fulles") només és patent en les confrontacions futbolístiques ("llevat dels camps"). L'absència d'aquesta línia ideològica en altres manifestacions quotidianes ("El vent, a penes/ (...) fa moure/ cada matí les fulles") és ben paradoxal en l'actualitat, però cal tenir en compte la situació amb què el pessimista d'Espriu va escriure aquests versots.
Les possibilitats de transgredir el sentit són finites però molt elevades. Joan Orja ens ho demostrà de la mà d'Hernando de Acuña. Espriu ens ho fa avinent en preveure la definitiva ocultació dels boixos "a l'ombra de l'auleda", allà on no hi arriben els brigadistes blanc-i-blaus de la competència ni els homes d'uniforme. Sigui com sigui, entre els uns i els altres, el maltractat gos de Carrillo ho té més aviat magre, per bé que algú encara esperi que es posi a pixar als pantalons del senyor Benegas.

dissabte, 2 de novembre del 1991

Traïdors

Fa uns mesos, des de la secció de ciència de El Temps, Xavier Duran s'exclamava de la ignorància còsmica d'alguns traductors de textos científics. Un dels exemples més sucosos convertia l'"efecte hivernacle" en "efecte casa verda" quan la traducció era de l'anglès i en "efecte serra" quan la llengua original era el francès. Duran explicava que per "efecte hivernacle" es coneix l'augment de concentració de diòxid de carboni que pot provocar una pujada de temperatures perquè impedeix que escapi bona part de la radiació solar reflectida en la Terra. El problema és que hivernacle, en anglès, es diu greenhouse (literalment casa verda) i en francès serre, tota una incitació a la traïció filològica. Sortosament, Duran només consultà traduccions de l'anglès i del francès, perquè en portuguès mal traduït l'efecte hivernacle podria esdevenir "efecte estufa".
Tots els que ens hem cremat les celles alguna vegada estudiant idiomes recordem l'existència punyent d'uns minúsculs gnoms que interfereixen les comunicacions interlingüístiques. Els filòlegs els anomenen falsos amics i les seves traïcions acostumen a deixar en evidència els traductors menys avisats. I així, la library dels anglesos esdevé una biblioteca --no pas una llibreria--, i per contra els refredats de nas dels catalans --que es queixen del seu "constipat"-- esdevenen imprevistos restrenyiments gàstrics entre els anglesos --constipated vol dir "restret" en anglès igual com la "constipació" catalana és un restrenyiment--. Els falsos amics no es limiten a provocar petites imprecisions sense cap transcendència. A voltes, les conseqüències de la seva existència són catastròfiques, fins i tot per a l'índex "Dow Jones". Aquest fals amic tan pervers no és altre que el billion anglès. Entre els anglosaxons un billion equival a mil milions, "només" (com el milliardo italià, com si diguéssim), mentre que els nostres bilions són milions de milions... Si un assessor econòmic transforma els billions anglesos d'una operació de venda en bilions nostrats està multiplicant per deu el preu real de la transacció, o les cabres d'en Robert.
El meu interès, ara minvant, pel protagonista d'un dels anagrames més afortunats del segle, aquell "Avida Dollars" amb què André Breton el batejà, em va dur fa cosa d'un any a visitar l'excel·lent museu que es congria al voltant de la seva obra americana a Saint Petersburg, Florida. A la seva completa biblioteca, entre molts altres papers, em va arribar a les mans un dels casos més cèlebres que recordo d'alta traïció traductora: el Catàleg en espanyol per a l'Exposició sobre Dalí celebrada a Madrid i Barcelona l'any 1983. En aquesta perla el "noucentisme" s'espanyolitza amb una denominació que hauria fet les delícies de Josep Pla: "nonocentrismo", i "le veston aphrodisiaque" esdevé "el bastón afrodisíaco". No contents amb aquestes malifetes prou interessants, des d'una perspectiva més o menys surrealista, els traductors al castellà transformen el diari que escrivia Julien Green en un "periódico" i fan inconscientment un dels jocs de paraules més fàcils dels menjacapellans francòfons en traduir "chrétien" com "cretino", tal vegada en fosca al·lusió a aquells que van rebre les certeres escopinades a la closca per part de Boris Vian.
Finalment, per acabar d'adobar la seva obra mestra, els traductors cauen de quatre potes en un innocent parany del grup surrealista. Resulta que, a la tarja d'invitació per a una exposició dels surrealistes l'any 1933, els noms dels artistes apareixien esqueixats a la babalà, com si els noms no volguessin saber res dels cognoms. Fins i tot alguns cognoms havien estat tipogràficament dividits en dos fragments, de manera que Alberto Giacometti esdevenia Alberto Giaco Metti. Arthur Harfaux veia com el seu cognom delatava la seva falsedat (Har Faux), i el propi Picasso es desdoblava en Pi Casso. Tot plegat presidit per una inscripció "ad hoc" per recordar un dels jocs predilectes del clan Breton: "Le Cada Vre Exquis". La qüestió és que, encara que sembli mentida, els traductors van fer aparèixer en el seu text de comentari a l'original invitació uns fantasmagòrics personatges que mai més no han vist la llum: al costat de Breton, Magritte, Miró, Ray o Tzara, van aparèixer un tal Metti, un autoal·lusiu Faux i un increïble Casso. Cadàvers d'una exquisidesa superior als que manega gràcilment el protagonista d'American Psycho . Cadàvers com els que deuen habitar les ànimes dels traductors que els van crear.

dissabte, 26 d’octubre del 1991

El virus s'escampa

Ho vaig deixar anar com qui no vol la cosa a la recent presentació del "Manual d'enigmística" i del "Primer llibre de mots encreuats" que es va celebrar a la nova llibreria Proa Espais de Barcelona, i ja començo a fer-me'n creus. Els rostres de la gent que va tenir la delicadesa d'aparèixer no denotaven cap preocupació. Res no feia presagiar que el meu comentari sorneguer tingués cap validesa. Però el meu il•lustre presentador, l'admirat autor de El Jardí dels Set Crepuscles va ser el primer de confirmar totes les sospites. Del llit estant, amb una notable absència de veu que l'incapacitava per a la pràctica oratòria, Miquel de Palol ens va fer arribar un enigmàtic text de presentació. El seu parlament, llegit per un mèdium que el propi Miquel va triar: l'editor Oriol Izquierdo, ens va desvetllar la fosca gènesi del mite gironí de Valvi (atenció basquetmaníacs!). Palol recollia així les notícies confuses sobre Valvi que ens havien arribat gràcies a un joc de guerra romà conegut amb el nom de "Fragmentació de l'Epifania", per bé que popularitzat com a "Valvi i els Pelegrins". El text de Palol és d'una importància cabdal perquè descriu amb tots els ets i uts les peculiarietats del joc, situa genealògicament el mite i estableix les sòlides bases erudites que faran del Valvi un mite tan present a la societat catalana com, posem per cas, el Breogán ho és a la gallega.
Després de la presentació, a redós de la sempre incerta pau domèstica, vaig començar a recollir els indicis que fonamenten la meva aventurada afirmació mèdica. La conclusió és que el virus s'escampa amb una força insospitada. De fet, el seu historial clínic és ple de precedents il•lustres que justifiquen l'embranzida actual. És clar que no cal esbombar-los com si ningú no els conegués, amb la ingenuïtat de l'arqueòleg que excava en una vella excavació sepultada, perquè tots els jocs de paraules clàssics tenen aquella estranya qualitat que ens els fa familiars d'una manera quasi genètica. Com ara la imatge de clara arrel òrfico-pitagòrica que Plató va transmetre al Cristianisme: "l'ànima humana és empresonada en la tomba (séma) del cos (sóma)", o el conegut calembour arameu en el qual es recolza l'inestable edifici de l'Església Catòlica ("el teu nom és Pere i sobre aquesta pedra fonamentaré la meva Església"), que es transmet millor en algunes llengües que en d'altres ("Pierre/pierre" en francès, "Pietro/pietra" en italià, "Pedro/piedra" en espanyol).
Aquests darrers mesos he assistit perplex a una sèrie de fenomens trivials, gratuïts i gairebé submergits que em reafirmen en el diagnòstic inicial. Són modestos indicis que l'epidèmia púnica --en terminologia del vell degà Swift-- s'estén amb més força que mai. D'una banda, l'estimable teòric francès Gérard Genette treia a finals de gener un nou recull d'assaigs breus sobre estilística anomenat pertinentment Fiction et diction. Aquest nou títol de Genette aporta visions interessants sobre la literarietat textual i sobre la controvertida noció d'estil, però he de reconèixer capcot que me'l vaig llegir inevitablement atret pel calembour del títol. Igual com he llegit, una mica astorat per la dimensió de l'epidèmia, diversos articles i entrevistes que han sortit darrerament en premsa. Com per exemple una columna execrable de l'escriptor espanyol Alfredo Conde que es valia d'un anagrama obvi per deixar anar les seves fòbies contra la crítica. Els seus suats raonaments veien la llum a "La Vanguardia" del 5 de juliol sota un nou títol juganer: "Cítricos y críticos". Un mes abans, en el suplement que "El País" del 30 de maig dedicà a Orient, un dels apòstols més seriosos que ha tingut mai l'eutanàsia ("youth in Asia", que entenia un vell catedràtic britànic cada vegada que li demanaven el seu parer sobre l'homòfona "euthanasia"), publicava l'enèsim article sobre l'Índia i l'hinduisme. Es tractava, òbviament, de Salvador Pániker. Aquesta vegada el contingut informatiu de l'article, el seu to enciclopèdic i la seriositat intel•lectual de qui el signava no semblaven adir-se gens a la simptomatologia del virus. En canvi, el titular desmentia de forma terminant la suposada immunitat. Pániker havia decidit titular-lo "La broma de Brahma".
No cal dir que els professionals de la premsa esportiva són, amb gran avantatge, els usuaris més assidus d'aquest virus ("El Barça vence con Amor"; "l'estoic Stoickhov no va protestar" o "Hristo monta el Cristo"...), però la UVI en va plena, d'afectats de tots els sectors, sexe, raça i religió. No endebades, en una reveladora entrevista que publicà el diari on ell mateix exerceix l'articulisme literari (El País, 24-5-90) el controvertit poeta, editor i crític Francesc Parcerisas declarava: "Jo no sóc cap mandarí dins la cultura catalana. Més aviat sóc una mandarina".

dissabte, 19 d’octubre del 1991

Artefactes

L'amagatall més inexpugnable d'una casa és la part posterior d'una calaixera. Qualsevol cosa que caigui de l'interior d'un calaix al fons de la calaixera assoleix la màxima categoria d'objecte desaparegut. Poden passar anys fins que a algú, probablement a algun fuster en acte de servei, se li acudi desmuntar els tres o quatre pisos de la calaixera i acaronar-ne el fons. Això és el que, tret de la intervenció professional del fuster, va passar a casa dels meus pares fa uns dies. Encara ara no sé per quins set sous se'm va acudir desmuntar els tres calaixos de la meva taula de treball de sempre, però el cert és que el fons de la calaixera contenia un petit tresor.
Potser feia vint anys que s'havia escolat per darrera del segon calaix. Ho recordo perfectament. Sempre ho desava al segon calaix, amb la col·lecció de clauers de fira --la majoria dels quals servien per emplenar d'uns, ics i dosos les travesses del diumenge--, una pila de llibres d'acudits dolents que em regalava l'àvia Paula i els jocs de piles que consumia incessantment el vell Sanyo portàtil. El meu petit tresor és un dels primers artefactes de plàstic que vaig tenir: un rectangle vermell que conté quaranta-nou quadrets mòbils de color beix, amb una lletra negra a cada quadre. Quaranta-nou lletres i un espai buit, que permet el lent desplaçament de les fitxes en els sentits horitzontal i vertical. Una mena de trencaclosques lingüístic que es va posar de moda quan jo tenia vuit anys. Es tractava de formar paraules amb sentit, com més llargues millor. Una mica com l'Scrabble, però sense puntuacions ni fitxes de reserva.
La troballa m'ha sorprès per la seva força profètica. Recordo la fascinació que aquest artefacte de plàstic vermell i beix exercia sobre la meva ment infantil. M'hi vaig enganxar durant una bona època. Fins que un dia va desaparèixer. Suposo que devia inculpar les meves germanes grans, o potser l'enyor em va durar només un dia. La qüestió és que ara, vint anys després, quan els balls de lletres són el meu pa de cada dia, reapareix esplendorós, al fons d'una calaixera. Un artefacte interessant, de l'estrafolària família de l'hula-hop, el jojó o l'scooby-do, però més vulnerable davant l'èxit dels video-jocs. No recordo que tingués cap nom. El pare d'un company d'escola me'l va regalar com qui regala un boli. Encara ara duu gravat el seu nom al dors --"Juguetes Molinas, el mejor plástico "--. Es deia Francesc Molinas, el meu amic, i a l'empresa del seu pare encara els calia reivindicar la qualitat del seu plàstic.
Aquesta pretensió publicitària m'ha resultat familiar. He començat a remenar papers perquè m'ha vingut vagament a la memòria algun exemple publicitari clàssic que feia servir un artefacte similar. He regirat manuals i catàlegs, i finalment l'he trobat fotocopiat en la carta d'un lector. Arran d'una tímida sol·licitud d'informació al pròleg del meu Manual d'Enigmística, l'Esteve Maspons de Mollet em va fer arribar un deliciós exemple d'aprofitament publicitari de l'enigmística. L'anunci és un tríptic. El producte, per tal de no deixar lloc al dubte, és al centre, clarament publicitat. L'ala esquerra del tríptic té un títol fascinant: "Instrucciones para el uso de este laberinto japonés". Aleshores, insta el client a col·locar les fitxes en la posició que indica la figura 1, i la figura 1 és un rectangle de quatre fitxes d'ample i cinc d'alt que conté 16 fitxes i 4 espais buits. Hi ha 8 fitxes negres --amb les lletres n, t, l, e, e, o, o, n impreses en blanc-- i 8 fitxes blanques --que contenen les lletres i, m, n, i, d, a, s, l impreses en negre--.
L'ala dreta del tríptic aclareix el que s'espera del client: "y hágalas correr en sentido horizontal o vertical, sin girar ni sacar ninguna, hasta que resulte el trazado de la fig. 2". La figura 2 presenta el rectangle ordenat com un autèntic escaquer, amb quadrets alterns negres i blancs, que forma un quadrat perfecte 4x4 a la part superior del rectangle i deixa una banda inferior de quatre quadres buits. L'ordenació de totes les fitxes ens permet llegir el nom del producte publicitat: "Linimento de Sloan". El senyor Sloan s'ho mira des de l'etiqueta d'una ampolla que no ens costa gens de reconèixer. Fa aquell tuf de naftalina que trobem als armaris i als lavabos dels museus. La inscripció que fa de peu al tríptic és contundent: "Mata Dolores".

dissabte, 12 d’octubre del 1991

Un terròs de Monterroso

D'aquí a pocs dies, ja en novembre, els ciutadans d'aquella mena de capital apàtrida que sovint ens volen vendre que és Madrid, gaudiran d'unes jornades literàries força interessants. El guatemaltec Augusto Monterroso --un dels autors de la literatura portàtil que lloava fa anys Vila-Matas-- serà objecte d'estudi, especulació i tal vegada escarni per part dels seus col·legues espanyols. Conten els que li volen bé que Monterroso --exiliat al mateix Mèxic que Calders i Tísner-- va fer cas d'un consell que el propi Calders devia veure imprès en moltes tanques publicitàries de l'època. Resulta que la companyia de Correus i Telègrafs mexicana va tirar endavant una campanya de publicitació dels telegrames que feia: "No escriba; telegrafíe". L'exiliat Monterroso, com l'exiliat Calders, s'ho va prendre al peu de la lletra. Els seus contes, recentment reeditats per Anagrama (La oveja negra y demás fábulas ; Movimiento perpetuo) consten en totes les antologies de narrativa breu, fins al punt que "Míster Taylor" o "El dinosaurio" ("Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí") han esdevingut clàssics del gènere.
Monterroso forma part d'una generació d'autors centreamericans que resten estupefactes davant la generalització de tendències com el "realisme fantàstic" o la "hiperbòlica exhuberància sudamericana". Monterroso, amb Juan José Arreola, Carlos Illescas, Ernesto Mejía Sánchez, Enrique Alatorre o Rubén Bonifaz Nuño, formen una confraria de malalts per la llengua que es passen llargues sessions jugant a escriure palíndroms ("Odio la luz azul al oído", "Etna da luz azul a Dante" o "Onís es asesino") i prefereixen les faules a les grans nissages. Un dels textos de Movimiento Perpetuo dóna prou fe de l'estrafolària dedicació enigmística dels autors que editava Joaquín Mortiz; és un recull de palíndroms i agafa el nom del famós "Onís es asesino".
Però Monterroso va molt més enllà. En un deliciós dietari anomenat La letra E (Alianza, 1987), aquest admirador de Baltasar Gracián explica detingudament moltes de les seves trapelleries lingüístiques. Com quan recull exemples de frases homòfones --que ell anomena impròpiament bifrontes-- a partir d'una anècdota protagonitzada per un president de la República Argentina, el general Bartolomé Mitre (1821-1906), que és conegut popularment entre els estudiants com Bartolo Memitre. La mateixa transformació que el vell general sofreix el primer vers de l'Ègloga Primera de Garcilaso de la Vega: "El dulce lamentar de dos pastores", que molts estudiants memoritzen com "El dulce lamen tarde dos pastores". Monterroso assenyala dos exemples purs d'aquesta mena de frases transformades: "Entrever desaires"/"Entre verdes aires" i "El Hacedor mira un ave sin alas timada"/"Él hace dormir a una vecina lastimada". Nosaltres hi afegim els catalans "Encanta ventres"/"En cantaven tres" i "Novè mes"/"No ve més".
La letra E conté moltes altres perles, com per exemple la desconeguda història del fra Thomás de Coto, que l'any 1656 va publicar a Guatemala un dels primers diccionaris de la història (el Vocabolario d'Antonio Francesco Grazzini apareix el 1612, uns mesos abans que el Tesoro de Covarrubias). Un dels detalls més màgics de la història de fra Thomás de Coto és que va descobrir que en la llengua dels indígenes cakchiquels "llibre" es deia "vuh" (pronunciat "buh" amb jota final aspirada), curiosa coincidència amb el món dels nous colonitzadors anglosaxons, que anomenen al llibre "book" (pronunciat "buc"). Una cosa similar a una màgica relació que mai no he pogut confirmar entre catalans i polonesos ("polacos" els uns per als veïns, "kat-lans" --segons una enraonia que em va arribar a l'oïda-- els altres en boca dels seus veïns russos).
De tota manera, quan aquest estiu dos bons amics van anar a Polònia, vaig encarregar-los endebades la confirmació o el desmentiment d'aquesta hipòtesi tan reveladora. És clar que, potser també en això, hauria d'haver fet cas d'Augusto Monterroso, que afirma a La letra E: "Julio Cortázar me ofreció hace años buscarme en una biblioteca de París el Evangelio según San Mateo puesto en alejandrinos palindrómicos franceses por alguien en el siglo xviii, ofrecimiento que no le acepté por temor a hacerlo perder el tiempo".

dissabte, 5 d’octubre del 1991

Cartes al director

Sempre que em cau a les mans un diari nou, tinc el mal vici de remenar-li la bústia. Vull dir que sóc un antic membre del club de lectors de les seccions anomenades "cartes al director", l'autèntic termòmetre que assenyala per on navega el diari en qüestió. Jo llegeixo les cartes dels lectors perquè em fan gràcia les seves ínfules d'escrivent, la seva peculiar ironia d'amateurs del columnisme, les seves dèries malaltisses i la seva seriositat inusitada davant les qüestions més trivials. Em fan gràcia les polèmiques interminables, reals o inventades, que sostenen els uns i em cau el fetge a terra davant els esputs més purs d'intransigència que deixen anar els altres.
Però allò que més m'enganxa d'aquestes pàgines gratuïtes són les disquisicions de caire lingüístic. El meu arxiu és ple de paperots retallats de qualsevol manera que contenen mostres palpables de la importància que ha adquirit la llengua en la nostra societat. Des d'eixerits jubilats disfressats de detectius gramaticals que es dediquen a divulgar les faltes d'ortografia més públiques (com el monumental "autogobern" --sic-- promogut des d'una enorme pancarta per Raimon Obiols un onze de setembre) fins a enceses picabaralles sobre el registre suposadament xava dels doblatges de TV3, passant per les clàssiques cartes militants dels objectors de conciència en temps de lleva que reviuen aquell conegut viceversa: "és més fàcil militaritzar un civil que civilitzar un militar".
Recordo el patètic cas d'un barceloní que, set dies després de la tràgica mort de la seva esposa, escrivia una carta a l'AVUI per queixar-se de l'esquela que havia sortit publicada, perquè els correctors d'aquest diari havien transformat l'autèntic nom de la seva dona --Julita-- en el més conegut de Júlia. L'indignat lector argumentava amb vehemència que les Júlies --com les Julietes-- celebren la seva onomàstica l'1 de juliol, mentre que les Julites --com la difunta-- ho fan el 30 de gener. La carta del vidu no deixava entreveure cap mena de tristor per la pèrdua d'un ésser estimat, però en canvi s'embrancava en macabres argumentacions sobre el mal efecte que hauria produït aquella esquela errònia en el cas que la seva esposa Julita hagués tingut una germana viva anomenada Júlia...
Des que em faig càrrec dels mots encreuats en premsa, he rebut un bon nombre de cartes al director dedicades, però potser la millor és la que un usuari escandalitzat va veure publicada a La Vanguardia (28-10-90) per culpa d'un innocent calembour meu en uns mots encreuats. La resposta era "primat" i jo el vaig definir com "el dirigent espiritual que confirma les teories evolucionistes d'en Darwin". L'ofès lector s'exclamava que no era lícit relacionar impunement bisbes i orangutans des de la innocència d'uns mots encreuats, i no vaig gosar fer-li cap rèplica per no embolicar la troca. La veritat és que, tot assaborint altres polèmiques epistolars sobre aus fantàstiques, els origens de Sant Galderic o la mena de mitjons que prefereix la gent, me n'he penedit. Una rèplica adient combinada amb algun nou joc de paraules sobre la "escatologia" o el "teisme", per posar dos exemples clars de mots lligats alhora als móns sagrat i profà, haurien empès el meu crític usuari a una nova carregada. Prometo no badar la propera vegada.
És clar que, com tot en aquesta vida, això de les cartes al director pot esdevenir malaltís. Fa uns mesos, en una estrafolària tertúlia radiofònica que reunia quatre afectats pel virus de l'enigmística i un grafòman, vaig conèixer personalment el rècord Guinness d'escriptura de "cartes al director". El rècordman epistolar es diu Abraham Méndez Ramos, ha vist publicades més de 500 cartes al director en 50 diaris de tot l'estat, i ha assolit la categoria de personatge de ficció de la mà de Quim Monzó i Sergi Pàmies al seu serial de Catalunya Ràdio ("Sang Bruta"). És un grafòman impenitent que es passa tardes senceres a l'hemeroteca de la Facultat de Ciències de la Informació resseguint els diaris on ha enviat carta. L'actualitat editorial britànica li reserva una notícia increïble. El proppassat 18 de setembre va aparèixer a la premsa anglesa un discret anunci que feia: "Dear Sir, la primera revista per als escriptors de cartes al director que els permet veure el seu nom imprès amb tota seguretat. 54 Frant Road, Royal Tunbridge Wells, Kent TN2 5LJ". Els entusiastes editors havien rebut vuit dies després 300 cartes, 22 d'una mateixa mà. Tenen sort que Abraham Méndez no sap anglès.

dissabte, 28 de setembre del 1991

L'escriptor bus

Els propers dies 3, 4 i 5 d'octubre, l'eix Reus-París-Londres quedarà definitivament centrat en la localitat dels condemnats per menystenir Tarragona. Un encontre sobre Literatura i combinatòria reunirà al Centre de Lectura reusenc creadors d'índole ben diversa, que combinaran elements propis i aliens per reflexionar sobre el tema de debat. Creadors tan interessants com l'oulipista francès Jacques Roubaud, l'italià Pier Vittorio Tondelli, el nord-americà Robert Coover, l'espanyol Julián Ríos i catalans com Manuel Huerga, Biel Mesquida o Perejaume... Les jornades es clouran amb una bateria de ponències dedicades a diversos "autors submergits", com ara Patrick Gifreu, Enric Casassas o Jordi Ribas, que seran glossats per Victor Sunyol, Mingus B. Formentor i Julià Guillamon.
Aquesta singular enumeració ve a tomb perquè és potser la primera vegada que es practica, des d'una institució pública --el KRTU--, la pesca submarina d'espècies no extingides. La reflotació dels "escriptors submergits" acostuma a ser una tasca pròpia d'il·lustres desenfeinats, que desempolseguen arxius a la recerca del tresor obviat pels seus coetanis. Els seus hams enxampen fòssils atractius que es deixen capturar amb facilitat. La docilitat dels reflotats de Reus, en canvi, és una mera hipòtesi. El tomb que puguin prendre les obres de Miquel Bauçà, Jordi Ribas, Patrick Gifreu o Enric Casassas després de la seva reflotació és una incògnita, i això fa molt més atractiu l'exercici submarí de Reus.
L'any 1973, mentre Johan Cruyff feia de les seves a can Barça, el món anglo-saxó va viure una discreta reflotació que no ultrapassà els cercles especialitzats. Fou l'estudiós nord-americà Howard Bergerson, en un llibre que després ha estat un clàssic de l'enigmística anomenat Palindromes and Anagrams, qui desvetllà l'èpica figura de l'irlandès Edwin Fitzpatrick. Edwin era fill de Mary Doneghan i Simon Fitzpatrick, una parella de lexicògrafs instal·lada a Londres que va tenir la fortuna de publicar un dels primers diccionaris de butxaca de la llengua anglesa l'any 1833. L'èxit fou tan esclatant que la parella va poder viure de renda la resta de la seva vida. Una operació similar al bingo de J.B. Xoriguera i els de l'Editorial Claret amb Els verbs catalans conjugats, però sense una comunitat de religiosos a mantenir. Els Fitzpatrick, amb la butxaca plena i les obsessions damunt la taula de treball, es plantejaren una obra a llarg termini que els havia d'immortalitzar: l'elaboració d'un diccionari en diversos volums que hauria de contenir totes les paraules, passades i presents, de la llengua anglesa, amb cites extretes de les autoritats literàries. Una mena d'Oxford English Dictionary com el que després els aixafaria James Murray.
La qüestió és que aquests col·legues d'en Coromines es van dedicar en cos i ànima al nou diccionari, a banda de petites distraccions com ara engendrar l'Edwin, i l'innocent nadó es va trobar als cinc anys que podia representar amb propietat els típics acudits d'un anglès, un francès i un espanyol perquè dominava totes tres llengües. Cinc anys més tard s'incorporava xiroi a l'elaboració de la monumental obra lexicogràfica, treballant jornades de deu a dotze hores diàries i llegint centenars de llibres a la recerca dels usos que les autoritats feien dels diversos mots. L'infant menà una vida de personatge de Dickens amb la mina transformada en biblioteca fins que, l'any 1847, sa mare va convèncer Simon Fitzpatrick que al nano li convenia cursar estudis convencionals. L'arribada d'Edwin a Oxford va resultar traumàtica. La seva asociabilitat i els costums adquirits l'abocaren a la solitud dels llibres, però un descobriment casual va esquerdar la seva existència. Una nit, llegint el Paradise Lost de Milton, el jove Edwin va topar amb la serp bicèfala en la qual es converteixen Satanàs i els altres àngels caiguts i aquesta dualitat viperina el va dur a escriure en un paper l'innocu joc infantil de God-dog (Deu-gos).
Edwin va deixar d'escriure als seus pares i començà una estrafolària trajectòria de creador. Començà elaborant palíndroms, xarades, homofonies i anagrames (descobrí, per exemple, que l'Ars Magna lul·liana era una lloança anagramàtica d'anagrams). El seu tarannà d'il·luminat i les seves extravagàncies el van dur de seguida al desastre. El seu pare el desheretà, de manera que es va dedicar a donar classes de francès per poder seguir amb les seves obres submergides. Només esmentarem, de passada, que Fitzpatrick va traduir Càtul en versos sotàdics (literalment capicues), va fer una versió palindròmica del The Rubiayat persa d'Omar Khayyam, una història detectivesca capicua anomenada Dr. Allard i fins i tot una obra de teatre palindròmica entre dos vagabunds que recorda l'estructura del Tot esperant Godot beckettià. Malgrat tot, segueix submergit. És un bus.

dissabte, 21 de setembre del 1991

La setena galeria

La setmana passada retíem sentit homenatge a uns quants trànsfugues deliciosos que havien canviat les enciclopèdies pels diccionaris lexicogràfics, emparats en la reducció de la majúscula que encapçalava el seu cognom. Un recull acabat de portar de Londres per un amic (A Dictionary of Eponyms, de Cyril Leslie Beeching) ens obria la porta del darrera de l'edifici lèxic de l'àmbit cultural d'occident. La nòmina d'infiltrats, però, és sobiranament llarga i subtil. Vivim envoltats d'epònims que moltes vegades desconeixem. Quin dibuixant relaciona les siluetes amb el ministre de Finances francès Etienne de Silhouette (1709-67)? Quin guia turístic reconeix el seu deute amb l'enginyer nord-americà George Mortimore Pullman (1831-97)? Quants músics de jazz han retut homenatge públic al fabricant d'instruments belga Adolphe Sax (1814-94)?
Com en la clàssica sentència bíblica que ens condemna a tornar al polsim de què procedim, alguns cognoms privilegiats aconsegueixen tornar a l'indret del qual van sortir, segles enrera: el reialme dels noms comuns. I ho fan amb la ineluctabilitat que en ocasions sembla envoltar la llengua, com si el seu cognom portés anys i panys esperant pacientment una aplicació més adequada. I així, un metge francès proposa l'ús d'un artefacte letal per a totes les execucions i encunya sense voler-ho un nou terme amb el seu cognom, que sembla fet a mida per a la tortura: Joseph Ignace Guillotin (1738-1814). L'ambaixador francès a Portugal, que ostenta el dubtós privilegi d'haver introduït la planta del tabac al país veí, ofereix el seu pervers cognom (Jean Nicot, 1530?-1600) a la conflictiva posteritat dels fumadors passius i els càncers de faringe. Guillotin --gràcies al sector d'arts gràfiques-- i Nicot --en els estancs-- demostren que, sortosament, el mal sempre preval. Ben al contrari que el perspicaç pintor francès Louis Jacques Mandé Daguerre (1787-1851) i l'arriscat comte alemany Ferdinand von Zeppelin (1838-1917), que posaren el seu enginy al servei del be i han vist, decebuts, com daguerreotips i zeppelins eren bandejats del nostre estol de referents actualitzats.
Però el mal sempre necessita instruments que permetin perpetuar els seus efectes devastadors. Els epònims també tenen la seva setena galeria, en continua expansió. Una galeria que sembla un club de fans de Guillotin, encapçalat per un repòquer del tot explosiu: el nord-americà Samuel Colt (1814-62), l'oficial rus de l'Exèrcit Roig Mikhail Kalashnikov (1919-?), l'alemany Peter Paul Mauser (1838-1914), el famós bàrman bolxevic Vyacheslav Mikhailovich Molotov (1890-1986) i l'industrial nord-americà Oliver Fischer Winchester (1810-80). Un grup armat d'autèntics hooligans disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar (Charles Cunningham Boycott, 1832-97) tot allò que no els agrada. L'extensió dels seus poders letals a la màxima categoria general els permet ser presents a totes les guerres del món, de vegades fins i tot als dos bàndols alhora. Matar i morir de la mà d'un cognom només que ha perdut una majúscula. En definitiva, dormir, somiar, tal vegada linxar.
I mentrestant, el comte Alessandro Volta (1745-1827), el francès André Marie Ampère (1775-1836) i l'escocès James Watt (1736-1819) fan amistat a totes les llars, oficines, fàbriques i presons del món modern on arriba l'electricitat. Però cada matí, quan els reclusos es lleven i algú pregunta quin temps fa fora de la setena galeria, l'escandinau Anders Celsius (1701-44) es fa el suec, els seguidors de l'alemany d'origen polonès Gabriel Daniel Fahrenheit (1686-1736) victoregen les seves temperatures, sempre superiors, i tots plegats riuen com a babaus en presència de sir William Thomson, el minoritari baró de Kelvin (1824-1907) que es va entestar a quantificar el teòric zero absolut. Com el Video 2000 de la Philips, vaja.

dissabte, 14 de setembre del 1991

Leotards fúcsia amb salmonel·la

L'estrafolari títol d'avui és només possible gràcies a l'anònima col·laboració de tres estranys personatges històrics. El primer és un conegut trapezista francès del segle XIX que va morir de verola als vint-i-vuit anys; el segon, un prestigiós botànic alemany del segle XVI que va publicar un tractat de plantes medicinals que ha esdevingut un clàssic; i el tercer, un veterinari nord-americà que va identificar la bactèria més contrària a la institució del matrimoni. Els seus noms, sumament reveladors, són Jules Léotard (1842-70), Leonhard Fuchs (1501-66) i Daniel Elmer Salmon (1850-1914). Els seus cognoms són epònims que han entrat de trascantó a la zona negreta dels diccionaris.
Però Léotard, Fuchs i Salmon no hi viuen sols, als diccionaris. Només cal fer una ullada ràpida a les entrades lexicogràfiques que els componen per descobrir-hi noms propis disfressats de noms comuns, sols o en companyia, transvestits d'adjectius... fins i tot formant plèiades de derivats. Cyril Leslie Beeching, al seu deliciós A Dictionary of Eponyms (Oxford University Press, 1988) ens introdueix al màgic món d'aquests anònims culpables de tants i tants termes que després circulen amb total impunitat per totes les llengües. Tothom ha aplicat alguna vegada, encara que sigui per esnobisme, els qualificatius pseudocultes de "dantesc", "espriuà", "borbònic", "pujolista", "carlí", "lerrouxista", "kafkià", "daltònic", "maragallià" o "estalinista".
Fa uns mesos Carme Riera i Marta Pesarrodona, en sengles articles de compromís que no ocultaven la seva preocupació per entrar al reialme dels cognoms epònims, reflexionaven sobre l'ús indegut dels adjectius que emanen de noms propis. És clar que potser la gràcia dels amors "platònics", les morals "victorianes", les decisions "salomòniques", els comportaments "epicuris" i les maquinacions "maquiavèliques" estriba, precisament, en la poca relació que acostumen a tenir amb els personatges històrics a qui han manllevat el nom. Exemples paradigmàtics d'aquesta evasió semàntica són els reduccionismes cada cop més aparatosos que s'apliquen als sàdics (Marquès de Sade, 1740-1814) i als masoquistes (Leopold von Sacher-Masoch, 1836-95), per no entrar en l'escabrositat ideològica del marxisme (Karl Marx, 1818-83), el trotskisme (Lev Trotskij, 1879-1940) o el maoisme (Mao Zedong, 1893-1976). Potser el millor exemple de revisionisme eponímic es dóna al món de la música reggae: qui no ha sentit parlar dels rastafari o rastamen?
Doncs resulta que el famós príncep de prínceps negre Haile Selassie (anomenat en realitat Ras Tafari, 1891-1975) va esdevenir alhora Emperador d'Etiòpia (1930) i mite mundial per a la comunitat de Spike Lee. Com que "Ras" vol dir "príncep reial" i Tafari de seguida va donar proves fefaents de la seva dimensió èpica, els seguidors del moviment negre jamaicà de Marcus Garvey "Back to Africa" l'adoptaren com a heroi. Eren els feliços anys de negritud conflictiva, abans del sida i del París-Dakar, i els rastafaris es van estendre com una gota d'oli. Avui en dia la lluita racial és una pura fal·làcia i els autèntics rasta --pobres i vegetarians-- són més escadussers a Jamaica que els hippies a Eivissa.
Però la història dels epònims no és cap crònica de fracassos. Sota l'influx poderós dels canons de llum hal·lògena la gran família dels epònims podria congregar per a una fotografia històrica: Rudolf Diesel amb el seu motor, Gabriello Fallopio amb la seva trompa, Robert Koch i el seu bacil, André Maginot i la seva línia, Vyacheslav Mikhailovich Molotov amb el seu cóctel, Samuel Finley Breese Morse i el seu codi, Alfred Bernhard Nobel i el seu premi, James Parkinson amb el seu síndrome, Charles Francis Richter i la seva escala o Erno Rubik amb el seu cub. Tots plegats, abillats amb uns preciosos leotards fúcsia i amb els rostres inflats pels símptomes d'una incipient salmonel·la

dissabte, 7 de setembre del 1991

Ara rius?

Alguns dels més insensibles al pas del temps, en entomar des de les platges abanderades d'aquest any capicua l'oreig atemporal de les commemoracions culturals, hem experimentat un enyor masculí de caire fluvial --riverrun de Ríos--. Mentre a Dublin vessaven la cervesa del mestre glaucòmic amb un exemplar precintat de l'Ulisses a la mà esquerra, alguns nostàlgics llegíem les pàgines venèries d'aquella Larva que engendrà, sembla que ja faci molt de temps, Julián Ríos. Un text cabdal de l'espanyol contemporani que va augmentar de manera alarmant l'estrabisme entre la classe intel·lectual. Pàgines a dreta i esquerra com platges --plages, pages-- que provocaren veneració irrepetida en una plèiade de mags del llenguatge encapçalats per Juan Goytisolo, Severo Sarduy o Sánchez Robayna. "Palabras sacan palabras, y un esclavo a otro clavo ".
L'obra en progrés de Ríos va il·lustrar que les aigües del Finnegans Wake no anaven a petar a mars desconeguts. Però el temps, amb la insensibilitat que el caracteritza, s'ha anat encarregant d'envellir els corrents intermitents de líquid que travessaven l'aridesa d'una llengua avesada al feixisme. Uns quants anys després, el capicua, retrobem Julián Ríos desprès d'un bon nombre de meandres. La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) és un text nu, a tres veus amb les dues efes de l'off, que embolcalla les reproduccions d'obres plàstiques d'Eduardo Arroyo, Jordi Colomer i R.B. Kitaj.
És un text amb vocació d'orfelinat, que no arriba al seu zènit fins que no cau la nit, a la pàgina 143, en el títol que justifica el titular sensacionalista que enclou la coberta. La secció dotzena del llibre representa l'entrada plena de Ríos en la dimensió pantagruèlica de la seva prosa --Femme folle à la messe et femme molle à la fesse-- i traça una línia genealèxica que ens permet copsar el mecanisme joycià de l'"abnihilació de l'ètim". Ríos ens recorda que Roland Barthes va definir el neologisme com un acte eròtic i l'escuma dels mots fa reviure l'oculta troica de les dues efes de l'off --Milalias, Babelle i Herr Narrator--, que havien romàs una mica desdibuixats abans de les sorpreses plàstiques dels no-desplegables centrals.
Però finalment, assistim a les sessions impúdiques que ens ofereixen les paraules. "Le diable étant un père sévère criant: Persévère! ". Com en un estúpid comiat de solteres, l'escena s'omple de paraules disposades a tot per una mica de moviment, que dansen amb les forasteres més belles --Astuto lingüista, sí "cunning linguist"-- i proven frenètiques de donar la raó a Novalis o a Brossa, que les tenen per cossos. I Ríos salta de Novalis a Francis Ponge, quan afirma que el llenguatge és una copulació generalitzada que apel·la a l'escriptura. Les relacions perilloses dels signes troben en aquest text aclaridor de Ríos un cert cos teòric. El joc de paraules és considerat el llit adúlter de la literatura, perquè en ell es produeixen encontres furtius de fonemes. La retòrica anagramitza sense embuts en pura eròtica i les figures del discurs esdevenen "figuras e imposturas eróticas " que permeten els acoblaments desficiosos que preconitzava Octavio Paz al poema Las palabras : "Dales la vuelta, /cógelas del rabo (chillen, putas), /azótalas..."
Rebolcades, doncs, que esperonen --sense poder-ho Evitar-- la gènesi imparable dels portmanteau que es va empescar Lewis Carroll i que tant va perfer Joyce (mots maleta o centaure o, senzillament, cóctels motenoff ). Rebolcades que alliberen la sexualitat del llenguatge (masclista, catòlic i de dretes, Serrano dixit ) en transformar-lo en un papagai que balboteja els vaticinis més increïbles sense vacil·lar. Rebolcades, en fi, que ens permeten engruixir el vell crit de Samuel Beckett a Murphy fins fer-lo esdevenir eslògan: At the beginning, it was the pun. De primer sembla només una broma. Però el segon joc és l'innomenable. Ara rius?

dissabte, 31 d’agost del 1991

Qüestions marxistes

Ara que el president de la república soviètica del Kazakhastan, Nursultan Nazarbaiev, ha proposat una fantàstica mutació que ha de transformar l'acrònim URSS del consabut rètol Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en la Unió Lliure de Repúbliques Sobiranes (que en rus forma curiosament el mateix acrònim), sembla el moment més indicat per recordar un aniversari poc celebrat --el dissetè--d'una de les obres més agosarades (i oblidades) de Manuel Vázquez Montalbán.
El novembre de 1974, a un any vista del decés del segle, el polifacètic autor comunista es despenjava amb una novel·la al caire del suïcidi narratiu anomenada, com aquest paper, Cuestiones marxistas (Anagrama, 1974). L'experiment de Vázquez Montalbán --darrera obra del cicle d'"escriptura subnormal" i il·lustre predecessor de la celebrada sèrie de Carvalho-- liquidava la situació insostenible de la seva narrativa coetània amb una absurda simulació hilarant basada en els jocs de paraules. L'autor, tal vegada jove i inexpert, però en cap cas indocumentat, presentava una nova generació de germans Marx composta pel genial Groucho, l'incombustible Harpo i el corrosiu Carlos (Karl Marx). Chico, doncs, transformava el seu inversemblant accent italià en el transcendent tarannà germànic de Karl. L'absurd, en plena dictadura franquista, donava peu a la transgressió pura i dura. Vázquez Montalbán, recolzat còmodament en els jocs de paraules marxistes (amb què Groucho, Chico i Harpo animaven les interminables discussions dels cinemes-fòrum de l'època), aconseguia subvertir el franquisme des del seu component més característic: l'absurd.
La novel·la té un començament força engrescador: "Hombre/ Hombro/ Hombrera/ obrero..." que recorda els experiments textualistes de l'època. Vázquez Montalbán, empeltat del marxisme més hilarant, dibuixa amb traç ferm l'estructura del caos. "Frank Zappa pidió que se arrebatara el poder a los viejos. Nunca lo han tenido. Creerlo ha sido una trampa. El poder lo tienen los taxidermistas, y la función del poder es crear apariencias de vida, pero sin vísceras". Però els taxidermistes, tal com s'acaba de veure a l'ex-Unió Soviètica, tampoc no aconsegueixen dominar aquestes qüestions marxistes i el text avança xiroi entre les sensibilitats oposades de Groucho i de Carlos, davant el sospitós silenci de Harpo.
Els jocs constants dels germans Marx, adoptats amb notable benevolència per Vázquez Montalbán, són el plat fort d'un volum profusament il·lustrat que va sortir als Estats Units tres anys abans que les Cuestiones marxistas. Richard J. Anobile editava a Nova York l'imprescindible Why a Duck? (visual and verbal gems from the Marx Brothers movies) (Darien House, 1971) que inclou un centenar de bromes marxistes impreses com a peu de foto de les imatges més hilarants de la filmografia dels Marx. El títol --why a duck?-- prové d'un dels jocs de paraules clàssics del binomi Groucho-Chico. Davant la insistent defensa grouchiana d'un nou viaducte --viaduct-- en un parc luxós, Chico insistia obsessivament "why a duck? " --que per què un ànec?-- fins que la conversa derivava cap a altres temes menys conflictius. Recordo que aquest clàssic pun marxista (viaduct/why a duck?) apareixia en un dels capítols radiofònics de la sèrie Groucho i Chico, advocats (Columna, 1989) que vaig traduir al català, i la meva tímida solució passava per la transformació del viaducte en un pont i de l'ànec en un poni: "Un parc amb pont i tot/ Amb poni tot? Per què amb poni tot? Per què no amb zebra, o a cavall?..." Els avatars lingüístics dels autèntics germans Marx ens durien molt més lluny del que pot semblar, i potser seran objecte d'un altre paper. De tota manera, val a dir que rellegir les excel·lents Cuestiones marxistas de Manuel Vázquez Montalbán és una bona manera de comprendre les cagarrines generalitzades de l'ex-imperi soviètic sense caure en les valoracions eufòriques dels ressentits que gaudeixen relacionant Occident amb el Far West americà.

dissabte, 24 d’agost del 1991

De Calembours

Calembour és el terme francès que denomina els jocs de paraules en genèric. Tot i tractar-se d'un gal·licisme no acceptat, té una presència notable a la nostra cultura. A la seva Història de la Literatura Catalana Martí de Riquer en recull de Cerverí de Girona, amb el nom de calemburs. Per la seva banda, Joan Amades, al seu Jocs de paraules i jocs de memòria (Barcelona, 1933) també en recull sota una altra denominació: calamburs.
Malgrat que les hipòtesis etimològiques més plausibles daten el terme de la regió picardo-valona --on es conserva el verb calander per designar l'acció de "perdre el temps en facècies"--, els proverbials calembours han viscut moltes profecies joioses sobre el seu complex origen.
De fet, dos dels historiadors italians més importants de l'Enigmística --Demetrio Tolosani i Alberto Rastrelli--, afirmen sense embuts que el terme prové del cognom d'un diplomàtic germànic especialment maldestre a l'hora de pronunciar les subtileses de la llengua francesa. Tolosani i Rastrelli expliquen al seu bàsic Storia dell'Enimmística (Milà, 1926) que l'ambaixador de Westfàlia a la cort del rei Lluís XV era, precisament, el comte de Kalenburg. Resulta que el seu exagerat accent alemany, aplicat a la delicada llengua francesa, feia riure tothom, fins al punt que un graciós local va començar a imitar-lo pertot. Aquest predecessor del Jordi LP es feia dir marquès de Bièvre i va fer arribar la facècia a les reials oïdes de Lluís V. Un bon dia el monarca va requerir del seu llengut marquès una explicació del nou joc i el marquès, genial com tots els protagonistes de les millors anècdotes, li va respondre: "Sire, votre Majesté n'est pas un sujet!" El calembour cèlebre del marquès es basa en el doble sentit de sujet: en la frase de Bièvre "súbdit" (el rei no és pas cap súbdit) i "subjecte" (no pot ser subjecte de cap calembour). Llàstima que no se'n conservin les imatges.
Recentment, gràcies a la tímida convocatòria de rectificacions i ampliacions via Correus dels materials continguts al meu recent Manual d'Enigmística, he rebut noves notícies sobre calembours. És l'amabilitat d'un advocat badaloní anomenat Joan-Anton Oriol Dauder la que em permet afegir un nou candidat a una de les paternitats més cobejades del món enigmístic. Oriol Dauder, citant l'etimòleg espanyol Roque Barcia, recupera la figura d'un abat de Calemberg que suposadament va estendre com una taca d'oli tota mena d'equívocs entre els seus companys primats (diré de passada que un innocent calembour meu entre els primats de l'admirat Sabater Pi i els que duen mitra a les definicions d'uns mots encreuats fou motiu de contundent condemna a la secció corresponent de cartes al director).
Roque Barcia, al seu Diccionario General Etimológico de la Lengua Española (Madrid, 1880), no es limita a esmentar aquest abat de llengua esmolada, sinó que afegeix un exemple deliciós. Diu que hi havia a la ciutat de Montpeller un saberut catedràtic de Medicina, fill d'Almeria, que es deia Don Benigno Risueño de Amador. Rebla Barcia que els francesos, en pronunciar el darrer cognom d'aquesta bassa d'oli feta metge, el descomponien fins dir: un amas d'or (un munt d'or). El meu comunicant badaloní parla d'un indret de la seva ciutat especialment apte per al ressentiment: resulta que un dels carrers més coneguts del casc antic de Badalona és l'anomenat Mar. Oriol Dauder ens explica on acostumen a dir que van els badalonins que busquen el número 2 del carrer Mar. Val a dir que al centre de Sabadell, molt a prop del Mercat i de l'Ajuntament, hi ha una plaçoleta amb dos pins que és molt transitada. Hi he passat infinitat de vegades, però mai no n'he sabut el nom. Sempre me l'han esmentada com la plaça del Pipí.

dissabte, 17 d’agost del 1991

Tres sil·labaris

Quan, ja a l'escola, les paradoxals mestres de Preescolar s'enfronten a la feixuga tasca d'ensenyar a llegir els tendres nadons, els angelets comencen una baralla interminable amb els arbitraris signes gràfics i fònics que componen el llenguatge. Alguns --la majoria-- amb el pas dels anys acabaran oblidant l'esquinçament interior que aquell violent aprenentatge els provocà; d'altres --molt pocs-- observaran sorpresos com les lluites intestines es reprodueixen pertot sense pietat, i tal vegada acabaran escrivint. Però és molt poc probable que cap d'aquests que sovint rememoren aquelles primeres lliçons de llengua acabi per reproduir-les en un text de creació. Aquest és el cas exclusiu dels autors de sil·labaris entesos com a gènere literari.
Són els juganers membres de l'OULIPO els primers que formen sèries de cinc mots parònims que només es diferencien en les successives vocals. El mecanisme, de tant senzill, fa feredat: s'agafa el major nombre possible de consonants productives d'una llengua i es tatxonen amb sèries de les cinc vocals ordenades. La dificultat més delicada de l'orfebre és dotar d'un significat coherent la troballa paronomàsica. Després ve la literatura: l'autor s'empesca una història-context en la qual l'estrafolària frase esdevingui natural. És un procediment fascinant, digne de Raymond Roussel, que han practicat amb diversa fortuna autors de la talla d'Italo Calvino i Georges Perec.
Calvino inclou al butlletí número 6 de la "Bibliothèque Oulipienne" l'anomenat Piccolo sillabario illustrato, on elabora 19 històries breus que desemboquen en una frase formada per la sèrie paronomàsica completa i ordenada de la majoria de consonants italianes. Un bon exemple és la corresponent a la lletra n. Calvino exposa la breu història d'un ministre d'Afers Estrangers italià anomenat Pietro Nenni que rep moltes crítiques de l'oposició per la poca mà esquerra que demostra en les seves intervencions al Consell General de les Nacions Unides. Els seus partidaris, per contra, sostenen que N'ha Nenni in ONU.
El precedent d'aquests textos de Calvino cal anar-lo a buscar al Petit abécédaire illustré que Georges Perec va publicar el novembre de 1969 als Cahiers du Moulin amb la sana intenció d'obsequiar els seus amics per l'any nou. El sil·labari de Perec es compon de 16 brevíssims textos narratius que equivalen semànticament a la sèrie paronomàsica d'una consonant amb les cinc vocals. L'exemple més esmentat és la història del Summe Pontífex escodrinyant nerviós a Cremona el riu que deixa anar la seva sentor. Perec conclou el conte papal així: Pape épie, Po pue.
Fins fa ben poc, l'únic exemple que coneixia en català es devia a Francesc Pujols, que va rebre la publicació d'un poemari de tall arcaïtzant anomenat Les bruixes de Llers amb un comentari força adient: A les llars de Llers els llirs i els llors són llurs. Però fa poc em va caure a les mans un text inèdit fascinant, anomenat humilment Materials per a un sil·labari i signat per l'escriptor Jordi Vintró (Cançons per a en Jaume. Pòrtic, 1985; Eugeni i altres. Edicions dels Dies, 1986). Vintró, que col·laborà a Àrtics, ha confegit nou variacions paronomàsiques a la manera dels sil·labaris esmentats. El botó de mostra és paral·lel al que hem esmentat de Calvino:

"Una parella de la guàrdia civil desperta, en una platja de Mallorca, un súbdit de talla curta i cara infantil, que s'ha adormit, completament despullat, al sol. Amb maneres exquisides, i algun dubte pel que fa al tractament amb què s'escau adreçar-se-li, el reprenen i li fan entendre que, si persisteix, es veuran obligats a prendre mesures coercitives: Nan, nen, nin: non nu?".

dissabte, 10 d’agost del 1991

Brevipennes i catequèsis

Quan la setmana passada parlàvem de la secta dels neocabalistes que exposava Vicenç Pagès al seu Cercles d'infinites combinacions molts lectors fidels devien posar el rostre de protagonista de novel·la picaresca que fan servir quan juguen a pòquer i no els acaba de pujar cap carta bona. Però val a dir que en ocasions l'escepticisme més radical pot esdevenir pura candidesa. Les arbitrarietats que es detecten en els exemples explicatius d'un diccionari poden arribar a adquirir la magnitud subjectiva de gènere literari. Tots els que hem donat classes de llengua --sigui quina sigui-- sabem que moltes vegades els exemples dels manuals que fem servir o els que posem als exàmens ultrapassen l'estatus neutre de frase gramatical i apleguen adherències ideològiques, sentimentals o estètiques. Sempre recordaré aquell exemple de subjecte plural dissenyat per a una correcta substitució pronominal que presentava un manual d'anglès de l'editorial Longman: Paul, George and John need a haircut (a Paul, George i John els cal anar al barber). Algú pot dubtar de la referència beatle?
Potser una de les activitats menys tingudes en compte dels avorrits tipògrafs sigui la creació, a voltes tendenciosa, de capçals de diccionari. Totes les edicions de diccionaris, per definició, tenen una feina tipogràfica d'última hora que consisteix a escollir les entrades que serviran de referència per al trànsit correcte per les pàgines de l'obra. En cap llibre com en un diccionari la numeració de les pàgines esdevé un factor tan obviable. Els mots escollits per a encapçalar, a dreta i esquerra, les pàgines, seran les autèntiques constel·lacions que guiaran el pelegrí per entre la ruta dels mots. Aquests mots guia, tan arbitraris com despullats de significat, esdevenen els mollons que marquen el quilometratge lèxic d'una llengua. Són mots referència que en teoria resten buits semànticament, condemnats a no ser mai fita final.
Però alguns d'aquests mots circumstancials tenen prou entitat com per transmetre un missatge. I, sovint, el missatge que transmeten és que algun tipògraf va fer mans i mànigues per situar-los en la situació preeminent que ocupen. Com l'adjectiu dels que tenen les ales curtes que presideix aquest article, extret de la pàgina 272 de la dissetena edició (febrer 1983) del Diccionari General de la Llengua Catalana. L'ara polèmic Pompeu amaga altres sopreses més aviat sorolloses, com ara Violat (morat clar; confeccionat amb violes) a la pàgina 1733 de la mateixa dissetena edició; o Cul-blanc (moixó insectívor) a la pàgina 515, Culcosit (sargit) a la 516, Polla (gallina o peix) a la 1352, Trempar-Trempat a les pàgines 1671-1672 i, especialment, Cabronada (pàgina 289). Recordo que, en una època molt determinada de la meva vida, aquest darrer capçal se m'apareixia invariablement cada vegada que obria el diccionari per consultar algun mot desconegut. En això, el condemnat Diccionari de la Llengua Catalana que corre sencer per casa (7a edició, 1987, format gran) no és gens plagista. Substitueix la cabronada fabriana per una innocent cabrada (ramat de cabres; pàgina 279) , i hi afegeix l'ingenu castellanisme burro (pàgina 273), però no reprodueix cap altre dels capçals singulars fabrians. A més, el format més gran introdueix una variant molt productiva: cada pàgina és encapçalada per dos mots de referència, el primer i l'últim que es defineixen.
Val a dir que aquest costum tipogràfic permet meravelloses coincidències en els encapçalaments dels diccionaris. Així, per exemple, al Oxford Advanced Learner's Dictionary of Current English (Hornby, 1984) hi ha diverses pàgines amb encapçalaments interessants. Per exemple, la 735, que comença amb l'entrada Rock i acaba, curiosament, amb l'entrada Roll; o la pàgina 817, on es pot llegir un eslògan digne de Stevie Wonder: So-Sober (tan sobri!); o a les pàgines 1001 (amb un capçal adormidor: Z-Zombie) o 522 (amb el polític Marxist-Massive).
Els exemples són molt més nombrosos del que sembla. Molts traductors, correctors i curiosos poden fer llistes interminables d'arbitrarietats imputables als tipògrafs. Però potser un dels casos més flagrants i ideològics que he trobat és a la pàgina 139 de la primera edició --quarta reimpressió, 1984-- del Gran Diccionario Moderno Larousse Español-Inglés/ English-Spanish, que té un capçal paradigmàtic: Castigo-Catequésis.

dissabte, 3 d’agost del 1991

L'oracle de Vicenç Pagès

Fa cosa de nou mesos, d'una manera més aviat discreta, Empúries va treure al carrer un nou llibre d'autor inèdit. L'arreplec de narracions va passar sense fer gaire renou per la recarregada escena de novetats, però se n'ocuparen els crítics més avisats amb un cert interès i aconseguí desempolsegar algun bagul de les passions amagat a les golfes. El llibre es diu Cercles d'infinites combinacions i el seu autor és Vicenç Pagès. Pagès és un jove crític empordanès que ha demostrat un cert rigor en les seves ressenyes literàries per a dos rotatius barcelonins. La seva ploma té un traç ferm que augura bones dosis textuals en un futur proper. A la història que dóna nom al recull, Pagès ha optat per la literatura sense ficció que preconitzava Truman Capote (A sang freda o Música per a camaleons) i ens exposa la història real d'una agrupació secreta de base lingüística que ha estat actuant al nostre país des de passada la Segona Guerra Mundial.
Pagès, d'una manera valenta, aconsegueix fer-nos arribar els detalls més obscurs d'una història periodísticament apassionant, sense perdre un gram de finesa literària. Resulta que alguns lingüistes catalans, seguidors acèrrims de l'obra del Mestre Pompeu Fabra, han aprofundit l'estudi de determinats materials del Diccionari General de la Llengua Catalana del 1932. Igual com la Càbala hebrea buscava missatges ocults en el Gènesi mitjançant diversos mètodes de transposició lingüística, aquests catalanòfils que retrata Pagès ho han intentat a partir del Diccionari del Mestre Fabra. El seu reportatge mereixeria tenir un parangó en algun programa del Canal 33, perquè exposa descobriments sensacionals. Els neocabalistes catalans basen totes les seves anàlisis en les frases exemple que redactà el Mestre Fabra per a aclarir els matisos semàntics de les entrades més polisèmiques. A partir de l'arbitrària entrada fabriana del mot amulet ABRACADABRA en la seva especial disposició tipogràfica, els neocabalistes catalans han fet descobertes transcendentals. El mètode analític de les frases exemple es justificaria encara que només fos per l'exemple fabrià a l'entrada Compendiar: En aquest llibre es compendia tota la filosofia dels antics.
Pagès assenyala, encertadament, l'abast incalculable dels estudis neocabalístics en revelar per primera vegada alguns dels missatges secrets més explícits del Mestre Fabra. A l'entrada Indiferent, per exemple, hi trobem la frase: La matèria és indiferent al repòs i al moviment. Igual com a l'entrada Creure hi ha: No crec en les teories socialistes. En el seu amplíssim reportatge, Vicenç Pagès exposa el paper que Walter Benjamin i Gershom G. Scholem van jugar en el desenvolupament de la neocàbala catalana, així com les inquietants dissensions que sacsejaren els seus dos fronts bàsics: els anomenats estètics i els més ortodoxos i violents, anomenats morals. Tot i que Pagès només ho apunta, sembla que els neocabalistes han arribat a fornir una sorprenent tradició textual tot combinant fins a l'infinit els milers de frases exemple del Diccionari fabrià i formant textos de gran coherència. Pagès presenta el testimoni amarg de la doctora Carla Romans, que de fet és qui decideix revelar totes les activitats secretes dels neocabalistes perquè se sent, com a dona, marginada d'aquest club selecte pels seguidors radicals de les teories fabrianes.
El més interessant del lloable esforç que fa Vicenç Pagès per expressar d'una forma literària els avatars d'aquesta escandalosa lògia maçònica és que el text de Pagès és un oracle fascinant de l'estrafolària sentència jurídica que fa poc ha condemnat la Gran Enciclopèdia Catalana a satisfer les demandes de plagi per part dels editors del Diccionari General de la Llengua Catalana fabrià. Tal com Pagès explica, els missatges entre neocabalistes tendien a adoptar la fòrmula críptica de les entrades del diccionari. Així, Pagès esmenta el diàleg criptogràfic entre un metge i el pare d'un pacient: Cessar/2, Atipar/1. I aquest criptograma es resol transcrivint els exemples que contenen les entrades esmentades, amb la precisió del número d'ordre: --No cessa de plorar. --Tot això és gana: atipeu-lo, i li passarà.
Així, l'oracle dels neocabalistes estava escrit a Enciclopèdia/1. Molt abans que un jutge decidís que el percentatge d'autoria fabriana en la Gran Enciclopèdia Catalana era prou significatiu com per a transformar durant un any els mítics venedors d'enciclopèdies en contrabandistes i camells, els neocabalistes ja havien descobert l'oracle del plagiat: Aquest home és una enciclopèdia. Ens consta que aquest text anava inclòs en l'anònim amenaçador que els neocabalistes morals van fer arribar al jutge uns dies abans de fer-se pública la sentència.

dissabte, 27 de juliol del 1991

De seccions

La setmana passada parlàvem del foll cantar mallorcano que exhibeixen els singulars manacorins que componen l'Organització Singularment Simfònica i Femelles a Rompre --OSSIFAR--; i ho fèiem esperonats pel diàleg que sostenien Joaquim Mallafré i Joan Solà al voltant de les nostres ibèriques llengües en contacte des de les seves seccions al Brusi i a l'AVUI. Les columnes signades dels diaris responen a la seva necessitat, cada vegada més intensa, d'analitzar reposadament les notícies que altres mitjans escupen sobre la marxa. Molts lectors pensen que les seccions fixes mostren la filosofia d'un diari, i s'hi enganxen amb la complicitat plaent d'un amic o amb les urpes esmolades d'un crític de teatre. El cert és que funcionen i es fan imprescindibles com la cartellera, el mapa del temps, la graella dels mots encreuats o l'agenda. Són unes cartes il·lustrades al director que aquest es veu obligat a respondre amb una transferència bancària.
A les seccions de cultura i als suplements de llibres com aquest, les columnes signades acostumen a ser tribunes preuades pels professionals de la paraula. Sovint esdevenen bancs de prova de futurs dietaris, exercicis d'intrusisme en el món de la crítica o, en el pitjor dels casos, monuments egregis al concepte almodovarià de l'auto-bombo. Hi ha columnes brillants, polèmiques i avorrides. Fins i tot alguna que mereixeria una repassada del barber, per la zona de la patilla. Però en general, es justifiquen més per qui les signa que no pas per què diuen. Les incidències del món cultural interessen només a les vastes minories de sempre, les novetats editorials són competència dels crítics i les anàlisis profundes de caire literari tendeixen a no deixar-se imprimir gaire bé en el grumollós paper de diari. De manera que només resta el safareig i les seccions especialitzades, com a la tele.
L'especialitat escollida fa dos anys per omplir aquesta columna que ara mateix s'autocita era una incògnita quan vam començar. A banda de la denominació d'origen, que després feliçment ha prosperat, pretendre parlar de manera exclusiva de l'aspecte lúdic de la llengua setmana rera setmana era un risc. Semblava com si els temes s'haguessin d'esgotar. Encara recordo la pregunta angoixada de l'Avel·lí Artís i del David Castillo quan els vaig lliurar els tres primers articles: "¿ja podràs trobar material, per fer-ne més?" i la meva resposta insensata --"tinc prou material censat com per fer-ne cent"--
Els únics models periodístics eren algunes seccions de lingüistes reconeguts dedicades a reflexionar sobre determinades incidències destacables de la llengua. Seccions com la que Albert Jané signà durant tants anys aquí a l'AVUI --com la que ara mateix signa Joan Solà--, o com la que Santiago de Mora-Figueroa, marquès de Tamarón, signava a l'ABC, o encara com la que William Safire signa cada dilluns al "The New York Times". L'únic problema és el llast acadèmic, monolingüe i normatiu que comporta forçosament el seu interés. Un altre model podia ser la fascinant secció de "Jocs Matemàtics" que Martin Gardner havia signat durant vint-i-cinc anys a "Scientific American", heredada després per Douglas Hoffstaedler. L'actitud de Gardner davant les matemàtiques era molt interessant. Només calia trobar un paral·lel lingüístic i literari a la seva "matemàtica recreativa". Penso honestament que l'enigmística ho és.
La dura gimnàstica mental que requereix una secció d'aquest caire es veu sovint recompensada pels cops de mà inesperats que arriben des de l'altra banda del mirall. Fa temps Quim Monzó va tenir l'amabilitat de fer-me arribar un article en italià sobre jocs de paraules. L'article, al suplement Tuttolibri de "La Stampa" que surt els dissabtes, donava exemples de paronomàsies en agrupacions de tres lletres (pam-pim-pom-pum, per exemple) i en sol·licitava més del lector. En efecte era una secció fixa del suplement, signada per Gianpaolo Dossena, qui després ha fitxat per "La Repubblica" per seguir amb la seva secció. Dossena és un especialista en jocs de paraules sense gaire interessos literaris, però els seus articles són sobiranament divertits. Igual com els del novel·lista José Antonio Millán a "Diario 16", sota l'epígraf Húmeda Cavidad o com els que Americo Scarlatti --pseudònim anagramàtic de Carlo Mascaretti-- publicà a "Rassegna settimanale" primer i a "Minerva" després sota l'estrafolari epígraf Et ab hic et ab hoc.