Aquest 2000 que ara s'acaba no és un any qualsevol. Per això val la pena acabar-lo amb la pruïja interlingüística desfermada setmanes enrere per la descoberta d'una "cosina prima" que viatjava en un "cotxe car". L'allau d'aportacions magnífiques demostren dues coses. Primer, que molts lectors de l'Avui són poliglotes (de catalans monolingües només n'hi ha d'una mena: els que son nacionalistes espanyols) i segon, que el reialme de l'homonímia atzarosa depassa els compartiments estancs dels idiomes. Per això, i per no monopolitzar la columna amb troballes tan sorprenents com aquest "qualsevol any" (català-anglès) del títol enviada per Josep Abellan, he decidit crear un fòrum a Internet (http://www.verbalia.com/threads.cfm) per als lectors interessats a consignar-hi més troballes. Abans, però, s'imposa fer una última repassada a l'última tongada d'aportacions.
El poeta Eduard Escoffet xoca amb una homonímia en primer grau quan s'adona que el mot català "grau" també és productiu en alemany. En la llengua de Max Frisch "grau" vol dir "gris". De manera que, especula Escoffet, si Juan Gris "hagués tingut una mare amb cognom Grau, gaire cosa clara no haguéssim vist". És a dir, podria ben bé ser que Juan Gris es digués, en realitat, Joan Grau. Una segona parella germanocatalana, aquesta molt compacta i amb ínfules blaveres, és la dels "blau blau". No cal dir que el color del cel ens agermana amb els germànics (blau), tot deixant-nos tan a prop d'anglòfons (blue) i francòfons (bleu) com lluny d'espanyols i portuguesos (azul). Els italians fan "blu" pel fosc i "azzuro" pel clar. Si la germanofília presenta una tendència irrefrenable al cromatisme el súmmum és el "rot vermell" (en alemany "rot" designa el color de la passió i de la sang) que ha enviat Alfons Saumell, tot elaborant una frase plausible com ara "En Fritz s'ha posat vermell en fer un rot". I ja prou, d'aquest color.
Jordi Parramon, per la seva banda, introdueix la nostra estimada "cosina prima" en un nou territori que és alhora la vella pàtria del llatí. "Ja he intuït que no seria fàcil —escriu Parramon—, perquè entre les paraules llatines i catalanes hi ha sovint una relació etimològica i, per tant, la majoria de semblances fòniques ho són també semàntiques. Tanmateix, he recordat que algun hipercorrectista diu de vegades ànima mater, pensant-se que en alma mater hi ha un castellanisme. Això m'ha animat a buscar parelles en català-llatí". Dit i fet, Parramon envia troballes tan impactants com "l'ocell dels avis" o "aquella illa". La clau sembla explorar mots aparentment tan poc significatius com numerals, pronoms o adverbis. Així, "amb tres tribus", "que tibi per a tu" o "cadascú sua la seva" aconsegueixen el xoc de mots buscat des d'un univers més abstracte que les castellanollatines "cada loco en un sitio" o "¿algún soldado? Miles". També les formes verbals ("toco un tango" o "considera't puta") donen de si.
Finalment, cal destacar la tramesa per correu electrònic del catalanòfil nordamericà d'origen navaho Ike Neconni Atnàs. Neconni assegura que en la llengua dels navahos l'equivalent homòfon de "Barça" vol dir, exactament, "mala sort".
dijous, 28 de desembre de 2000
dijous, 21 de desembre de 2000
Full ple
Un "full ple" és com un "cotxe car" o un "far llunyà". Parelles de mots equivalents en un diccionari català-anglès que generen un sentit nou en català. Aquests curiosos pleonasmes xenogramàtics han florit en les trameses dels lectors a partir del descobriment d'un familiar curiós, la "cosina prima", veritable culpable de tot. Joan Estruch ens fa saber que Pere Quart ja es preguntava si la prima dona era o no era una dona prima. Sigui com sigui, la nostra cosina prima manté punts de contacte amb tantes llengües com calgui. Així, dels duets castellano-anglesos rebuts destaquen per damunt de tots la "red roja" i el "sin pecado" (red és vermell i sin vol dir pecat, en anglès). Però Josep Abellan (Barcelona) narra la fantàstica història d'un guia turístic mallorquí anomenat Andreu que ha recuperat l'autoestima pel seu nom en català després de més d'una planxa. L'Andreu solia presentar-se als grups de turistes amb un "Hello, my name is Andrés" fins que algú li va fer notar que "Andrés" sonava com "undress" i que aquelles dames i cavallers se sobresaltaven en sentir-li dir: "Hola, el meu nom és despulleu-vos!"
Pel que fa al sector francòfon, la Julieta Sunyol (La Garriga) ha enviat una frase notable amb dues parelles prou interessants que augmenten la família xenogramàtica: "faig un repàs al dinar de tantes tietes Lourdes pesades". Tantes tietes de la cosina prima! Per la seva banda Cèlia Riba (Palma de Mallorca) es concentra en dos parells tan mínims com eficaços: "es feu foc" i "fou boig", en el segon dels quals subjau l'amor fou que fou teoritzat per André Breton. Finalment, Abellan rebla la francofonia amb dues frases delicioses: "se't veu una mica un peu", "com us Dieu, Senyor".
Josep Maria Roqué (Òrrius) s'endinsa en la germanofília amb una frase que requereix explicació: "el nou noi alt té un vell vas got blau". Roqué s'explica així: "en alemany neu (pronunciat noi) equival al català nou; alt és vell; vas és sinònim de got i quasi homòfon de god; blau és bilingüe alemany-català". L'altre exemple alemany va combinat amb un d'italià i servirà per cloure aquest article després de la xocant convivència de les cosines catalana i castellana. Jaume Macià (Sabadell) engega que "la nació va néixer fa mil anys". Pere Drou (Girona) afina les relacions del dia de la setmana que sempre està al mig: "Vindran dijous, les jueves?" I Cèlia Riba construeix un trio de ves impecable: "Vaig veure vi". Des de Girona, Àngel Mauri escriu una frase on domina el catanyol més subtil: "La venda de benes ha baixat. Ella no va saber tenir cura del mossèn: volia morir penjat, però el van colgar viu. Pel que fa a mi, vaig arribar tard al llegat. L'advocat em va demanar el nom, però jo només li vaig donar el nombre."
De tota manera, la cosina prima que m'ha deixat el full ple és una frase impecable que conté dues parelles (italocatalana i germanocatalana) perfectes. Però el que més m'interessa és que el seu autor, Pere Drou, afirma haver-la escrit "amb un greu escrúpol de consciència", la qual cosa situa l'activitat ludolingüística a un nivell moral envejable. La frase italogermana és preciosa i fa "L'esquerra sinistra ho deixarà tot mort".
Pel que fa al sector francòfon, la Julieta Sunyol (La Garriga) ha enviat una frase notable amb dues parelles prou interessants que augmenten la família xenogramàtica: "faig un repàs al dinar de tantes tietes Lourdes pesades". Tantes tietes de la cosina prima! Per la seva banda Cèlia Riba (Palma de Mallorca) es concentra en dos parells tan mínims com eficaços: "es feu foc" i "fou boig", en el segon dels quals subjau l'amor fou que fou teoritzat per André Breton. Finalment, Abellan rebla la francofonia amb dues frases delicioses: "se't veu una mica un peu", "com us Dieu, Senyor".
Josep Maria Roqué (Òrrius) s'endinsa en la germanofília amb una frase que requereix explicació: "el nou noi alt té un vell vas got blau". Roqué s'explica així: "en alemany neu (pronunciat noi) equival al català nou; alt és vell; vas és sinònim de got i quasi homòfon de god; blau és bilingüe alemany-català". L'altre exemple alemany va combinat amb un d'italià i servirà per cloure aquest article després de la xocant convivència de les cosines catalana i castellana. Jaume Macià (Sabadell) engega que "la nació va néixer fa mil anys". Pere Drou (Girona) afina les relacions del dia de la setmana que sempre està al mig: "Vindran dijous, les jueves?" I Cèlia Riba construeix un trio de ves impecable: "Vaig veure vi". Des de Girona, Àngel Mauri escriu una frase on domina el catanyol més subtil: "La venda de benes ha baixat. Ella no va saber tenir cura del mossèn: volia morir penjat, però el van colgar viu. Pel que fa a mi, vaig arribar tard al llegat. L'advocat em va demanar el nom, però jo només li vaig donar el nombre."
De tota manera, la cosina prima que m'ha deixat el full ple és una frase impecable que conté dues parelles (italocatalana i germanocatalana) perfectes. Però el que més m'interessa és que el seu autor, Pere Drou, afirma haver-la escrit "amb un greu escrúpol de consciència", la qual cosa situa l'activitat ludolingüística a un nivell moral envejable. La frase italogermana és preciosa i fa "L'esquerra sinistra ho deixarà tot mort".
dijous, 14 de desembre de 2000
Sopar en prosa
Salvador Alsius ha publicat un relat que cap verbívor no s'ha de perdre. Els que s'arravatin amb la narrativa formal haurien de buscar com fos el número de tardor del "Traganews" (revista verista no venal que es distribueix als locals del grup que gestiona el popular restaurant barceloní "El Tragaluz"). Alsius hi descriu amb una prosa porosa que fa de bon llegir una cita (a l'àtic?) en un restaurant de ficció anomenat "Carpanta". Els comensals són un anagramista compulsiu i una ludoescèptica. Des del mateix títol, manllevat aquí per encapçalar l'article, el protagonista es dedica amb més encert que no pas eficàcia a provar d'enlluernar la noia amb la màgia amiga dels anagrames. La Marina, perquè aquest és el nom de la destinatària d'aital doll d'enginy verbal, no capta les subtileses combinatòries del seu festejador. Però quan aquest li revela que la seva vèrbola extravagant no és fruit de cap deliri líric sinó que ve donada per la voluntat de crear anagrames en viu ("Carpanta", per exemple, desvia la conversa cap als mots "pancarta" i "aparcant"), ella ho troba tan manicomial que improvisa una excusa per fugir del seu galant anagramitzador.
I encara bo que la Marina no és l'única receptora de les fineses verbals del narrador. La fina oïda d'una cambrera verbívora capta mig d'amagat el talent latent del comensal incomprès i el relat no acaba en el previsible desamor entre l'enginyós i l'enginyera sinó que apunta a un més que probable "happy end" verbocarnal on cambrera i client amagaran l'anagrama: "En portar les postres, m'havia confirmat que ens agradaven els mateixos esports, i ja m'havia respost: es deia Carme. Me la vaig menjar molt a gust, la crema". I tu, com a lector, encara te n'alegres i no lamentes gens el malentès amb l'aïrada Marina.
Alsius, un verbívor notable que demostra en aquest text la seva capacitat literària per escriure "à contrainte" sense quedar-se a mitges tintes, encapçala el relat amb un avís que pren sentit a mesura que la lectura avança: "Em sap greu, amics lectors i lectores, però, si us hi poseu, podria succeir que, en acabar de llegir aquest relat, no tingueu més remei que tornar-ho a fer". I sí. L'avís no resulta sobrer, perquè quan el lector arriba a l'últim tram del relat (i del sopar) es veu impel·lit a tornar a l'inici i s'adona, tot rellegint, que la majoria de temes de conversa trets pel protagonista del sopar (i del relat) vénen forçats per la combinatòria anagramàtica. Frases com ara "Sempre he pensat que l'amanida és cosa de mainada" (2) o "els (ous) remenats per a mi tenen moltes reminiscències maternes. Com la menestra, que no la puc ni esmentar" (4) o encara "estic per repescar la idea de l'espàrrec" (2) són com són per culpa de la constricció anagramàtica.
Qualsevol ressenya mínimament coherent amb l'esperit, la destresa i la frescor que desprèn el relat d'Alsius coincidirà amb el seu desig de formar un petit diccionari d'anagrames ocults entre línies. Però he de reconèixer que l'exercici estilístic alsiuà no és senzill i que n'he pogut introduir pocs en aquest article. Només divuit, sense comptar els alsiuans. Bona pesca.
I encara bo que la Marina no és l'única receptora de les fineses verbals del narrador. La fina oïda d'una cambrera verbívora capta mig d'amagat el talent latent del comensal incomprès i el relat no acaba en el previsible desamor entre l'enginyós i l'enginyera sinó que apunta a un més que probable "happy end" verbocarnal on cambrera i client amagaran l'anagrama: "En portar les postres, m'havia confirmat que ens agradaven els mateixos esports, i ja m'havia respost: es deia Carme. Me la vaig menjar molt a gust, la crema". I tu, com a lector, encara te n'alegres i no lamentes gens el malentès amb l'aïrada Marina.
Alsius, un verbívor notable que demostra en aquest text la seva capacitat literària per escriure "à contrainte" sense quedar-se a mitges tintes, encapçala el relat amb un avís que pren sentit a mesura que la lectura avança: "Em sap greu, amics lectors i lectores, però, si us hi poseu, podria succeir que, en acabar de llegir aquest relat, no tingueu més remei que tornar-ho a fer". I sí. L'avís no resulta sobrer, perquè quan el lector arriba a l'últim tram del relat (i del sopar) es veu impel·lit a tornar a l'inici i s'adona, tot rellegint, que la majoria de temes de conversa trets pel protagonista del sopar (i del relat) vénen forçats per la combinatòria anagramàtica. Frases com ara "Sempre he pensat que l'amanida és cosa de mainada" (2) o "els (ous) remenats per a mi tenen moltes reminiscències maternes. Com la menestra, que no la puc ni esmentar" (4) o encara "estic per repescar la idea de l'espàrrec" (2) són com són per culpa de la constricció anagramàtica.
Qualsevol ressenya mínimament coherent amb l'esperit, la destresa i la frescor que desprèn el relat d'Alsius coincidirà amb el seu desig de formar un petit diccionari d'anagrames ocults entre línies. Però he de reconèixer que l'exercici estilístic alsiuà no és senzill i que n'he pogut introduir pocs en aquest article. Només divuit, sense comptar els alsiuans. Bona pesca.
dijous, 7 de desembre de 2000
¿Sense sentit?
La circulació de la "cosina prima" que anava en un "cotxe car" ha aixecat molta polseguera. Han plogut tants exemples d'aquests curiosos pleonasmes interlingüístics que caldrà dividir-los en parelles de fet. Avui, per començar "sense sentit", les que agermanen català i anglès (com el "cotxe car"). El lingüista Jaume Macià (Sabadell) n'ajunta quatre en una sola frase: "És quelcom sense sentit que les corbates siguin per a les ties i que el got obtingut se l'endugui l'home de la llar d'avis". Des de Mallorca Cèlia Riba fa troballes tan espectaculars com "les files d'arxius de la biblioteca" o un nou embotit (desconegut) anomenat "bull de bou". Joan Monguió rebla la parella quasi salmantina dels arxius amb una plenitud de fulls: "files d'arxius plens de fulls". A cavall de La Garriga i Granollers, Julieta Sunyol elabora llargues frases on refulgeixen parelles de cosines verbals com ara "portes gates" o "blondes rosses".
Dues de les troballes més generalitzades són el "ball de la pilota" i el "molí de mill", presentades de maneres diverses. Alfons Saumell, tot un clàssic de la secció, s'esforça a reunir els cosins sense intermediaris, però això l'obliga a desplegar les frases. Així, una troballa també generalitzada (que en anglès "gorra" es diu metonímicament "cap") la presenta com "Gorra? Cap!" però tot seguit en fa una versió ampliada: "Una gorra, dius? No en vull cap!". També Josep Abellan, un dels primers corresponsals de la secció però que no hi havia participat des de mitjan anys 90, torna a la càrrega per culpa de la cosina prima i envia una notable bateria d'aportacions. Entre les anglocatalanes destaquen el "tall alt" i dues frases contundents: "trobo a faltar la miss" i "un fill omple". Des de Nova York el matemàtic Toni Guillamon, en plena immersió lingüística, envia un bon estol de cosines anglocatalanes. Destaca el títol d'una mítica sèrie televisiva de la BBC ("Un home a casa", també coneguda com "El niu de Robin"), l'exigent "la dot, i punt" i, encara, "un far llunyà".
Finalment, l'excantant del grup "Superelvis" (Anki Toner) fa una aportació propera a l'esperit del "sense sentit" anglocatalà i de la "cosina prima" hispanocatalana. Anki Toner envia una llista deliciosa de lemes extrets d'un diccionari "Superenglish-Català" treballat pels membres del grup. Segons aquests criteris, "a show" vol dir "això", un "Cake" és una caca, "Dance" vol dir dents, "Never" nevera, "Fuck" foc, "Press" pressa, "Past" diners, "Dinner" també calés, "Queen" cuina i, sobretot, "Coconut" collonut. No cal dir que el Superenglish és un idioma coconut que ens fa petar les dance d'enveja pel fuck que conté i pel qual daríem tot el past del món sense cap press perquè si és l'hora del dinner ho és, i dot. Naturalment, no es limiten a les paraules. També hi ha frases (des)fetes com ara "Don't lie yourself" (no t'emboliquis) i "I don't have past" (no tinc un duro).
Avui és un bon dia per cloure aquest article "sense sentit" amb un exemple hispanoanglès. Una lletania clàssica com "Ave María Purísima, sin pecado concebida" tragina d'incògnit una parella de sinònims translingüístics. En anglès, "sin", vol dir justament "pecat". Potser la cosina prima es diu Puri.
Dues de les troballes més generalitzades són el "ball de la pilota" i el "molí de mill", presentades de maneres diverses. Alfons Saumell, tot un clàssic de la secció, s'esforça a reunir els cosins sense intermediaris, però això l'obliga a desplegar les frases. Així, una troballa també generalitzada (que en anglès "gorra" es diu metonímicament "cap") la presenta com "Gorra? Cap!" però tot seguit en fa una versió ampliada: "Una gorra, dius? No en vull cap!". També Josep Abellan, un dels primers corresponsals de la secció però que no hi havia participat des de mitjan anys 90, torna a la càrrega per culpa de la cosina prima i envia una notable bateria d'aportacions. Entre les anglocatalanes destaquen el "tall alt" i dues frases contundents: "trobo a faltar la miss" i "un fill omple". Des de Nova York el matemàtic Toni Guillamon, en plena immersió lingüística, envia un bon estol de cosines anglocatalanes. Destaca el títol d'una mítica sèrie televisiva de la BBC ("Un home a casa", també coneguda com "El niu de Robin"), l'exigent "la dot, i punt" i, encara, "un far llunyà".
Finalment, l'excantant del grup "Superelvis" (Anki Toner) fa una aportació propera a l'esperit del "sense sentit" anglocatalà i de la "cosina prima" hispanocatalana. Anki Toner envia una llista deliciosa de lemes extrets d'un diccionari "Superenglish-Català" treballat pels membres del grup. Segons aquests criteris, "a show" vol dir "això", un "Cake" és una caca, "Dance" vol dir dents, "Never" nevera, "Fuck" foc, "Press" pressa, "Past" diners, "Dinner" també calés, "Queen" cuina i, sobretot, "Coconut" collonut. No cal dir que el Superenglish és un idioma coconut que ens fa petar les dance d'enveja pel fuck que conté i pel qual daríem tot el past del món sense cap press perquè si és l'hora del dinner ho és, i dot. Naturalment, no es limiten a les paraules. També hi ha frases (des)fetes com ara "Don't lie yourself" (no t'emboliquis) i "I don't have past" (no tinc un duro).
Avui és un bon dia per cloure aquest article "sense sentit" amb un exemple hispanoanglès. Una lletania clàssica com "Ave María Purísima, sin pecado concebida" tragina d'incògnit una parella de sinònims translingüístics. En anglès, "sin", vol dir justament "pecat". Potser la cosina prima es diu Puri.
dijous, 30 de novembre de 2000
Mutants de Siam
El descobriment de la "púrpura" com a contenidor de puresa masculina i femenina alhora ha estat un bon detonant per a noves descobertes verbívores. Fa un mes ja vaig escriure sobre els "mots siamesos" (com ara "vivia" o "posposa"), però la gran majoria de les troballes fetes pels lectors s'allunyen de la dualitat de gènere que caracteritza la "púrpura" fundacional. Així, han arribat mots pseudosiamesos com ara "sabó" (dos sinònims als mots encreuats, assenyala Alfons Saumell), el "capell" (ca-pell, cap-ell) o l'exemple "solvent" més mediterrani que proposa Sílvia Miranda ("Marcel Solvent" seria un gran nom per a un meteoròleg!).
De manera que del reialme de Siam han anat arribant mutants diversos que basen el seu atractiu en un vell artifici anomenat "dissociació" (carbonera: car bo n'era). La dissociació és la mare dels ous de la xarada, del jeroglífic i de molts calembours basats en el doble sentit. És un mecanisme de divisió que revela mots dins dels mots i permet guanyar apostes tan difícils com la de Quevedo ("entre la rosa y el clavel, su majestad es-coja"). Tot bon verbívor l'automatitza. Si diu "festasses" et demana que treballis d'artesà, si li parles de l'emmental et respon "estimat Watson" i si sent parlar de l'"envergadura" ja us podeu imaginar que a la seva massa encefàlica les dues primeres síl·labes es dissocien ràpidament (i la ela es gemina).
Julieta Sunyol i Busquets, de La Garriga, descobreix que les paraules "pollastre" i "mitjó" potser no són siameses, però igualment amaguen mots capaços d'establir una relació fraternal: "L'estrella de les gallines és el poll astre", escriu. O, posant la fonètica al servei del drama quasi freudià dels mitjons vidus: "a un mitjó (mig jo) li manca l'altre per a fer un bon servei". L'aranès Xavi Gutiérrez, autor de mots encreuats en llengua occitana, fa una tramesa trilingüe. En català veu una "perfecta conjunció vegetal" en el "colom" (col-om), detecta una dissociació magnífica en castellà (la sintaxis nos deja sin taxis) i envia un reguitzell d'aquesta mena de mutants "siamesos" en occità: pursèra (patilla; separadament, "pur" + "sella", torrolh (glaç o glaçada; per separat "torre" + "rovell") o escalapetar (esquerdar, i "escala" +"trencar" o col·loquialment "morir").
Però hi ha una aportació que m'ha colpit especialment. G. R. (una noia de Mataró que demana mantenir l'anonimat) escriu que ha descobert un exemple en català semblant al famós de l'aposta de Quevedo. Diu que ella ha estat capaç de dir-li "tòtila" a una sor del seu col·legi de monges sense sortir-ne escaldada: "Ja l'he sentida, tot i l'afònica veu que fa", diu que va dir en presència de sor "Tòtila Afònica". L'emoció m'envaeix. Només cinc persones en el món ho saben, però en un viatge a París ara fa gairebé deu anys vaig usar aquesta mateixa fòrmula per dir-li "tòtila" a una pianista catalana que s'hi estava amb una beca. La component del nostre grup que la coneixia ens va assegurar que ho era, de tòtila. I ho era. Tant, que no se'n va adonar mai. La setmana entrant, entre na Imma i na Consti, parlaré de la cosina prima. Els homònims en llengües diverses que han enviat els lectors són boníssims. Ho haurem après després.
De manera que del reialme de Siam han anat arribant mutants diversos que basen el seu atractiu en un vell artifici anomenat "dissociació" (carbonera: car bo n'era). La dissociació és la mare dels ous de la xarada, del jeroglífic i de molts calembours basats en el doble sentit. És un mecanisme de divisió que revela mots dins dels mots i permet guanyar apostes tan difícils com la de Quevedo ("entre la rosa y el clavel, su majestad es-coja"). Tot bon verbívor l'automatitza. Si diu "festasses" et demana que treballis d'artesà, si li parles de l'emmental et respon "estimat Watson" i si sent parlar de l'"envergadura" ja us podeu imaginar que a la seva massa encefàlica les dues primeres síl·labes es dissocien ràpidament (i la ela es gemina).
Julieta Sunyol i Busquets, de La Garriga, descobreix que les paraules "pollastre" i "mitjó" potser no són siameses, però igualment amaguen mots capaços d'establir una relació fraternal: "L'estrella de les gallines és el poll astre", escriu. O, posant la fonètica al servei del drama quasi freudià dels mitjons vidus: "a un mitjó (mig jo) li manca l'altre per a fer un bon servei". L'aranès Xavi Gutiérrez, autor de mots encreuats en llengua occitana, fa una tramesa trilingüe. En català veu una "perfecta conjunció vegetal" en el "colom" (col-om), detecta una dissociació magnífica en castellà (la sintaxis nos deja sin taxis) i envia un reguitzell d'aquesta mena de mutants "siamesos" en occità: pursèra (patilla; separadament, "pur" + "sella", torrolh (glaç o glaçada; per separat "torre" + "rovell") o escalapetar (esquerdar, i "escala" +"trencar" o col·loquialment "morir").
Però hi ha una aportació que m'ha colpit especialment. G. R. (una noia de Mataró que demana mantenir l'anonimat) escriu que ha descobert un exemple en català semblant al famós de l'aposta de Quevedo. Diu que ella ha estat capaç de dir-li "tòtila" a una sor del seu col·legi de monges sense sortir-ne escaldada: "Ja l'he sentida, tot i l'afònica veu que fa", diu que va dir en presència de sor "Tòtila Afònica". L'emoció m'envaeix. Només cinc persones en el món ho saben, però en un viatge a París ara fa gairebé deu anys vaig usar aquesta mateixa fòrmula per dir-li "tòtila" a una pianista catalana que s'hi estava amb una beca. La component del nostre grup que la coneixia ens va assegurar que ho era, de tòtila. I ho era. Tant, que no se'n va adonar mai. La setmana entrant, entre na Imma i na Consti, parlaré de la cosina prima. Els homònims en llengües diverses que han enviat els lectors són boníssims. Ho haurem après després.
dijous, 23 de novembre de 2000
Quarantena
Demà divendres 24 de novembre farà quaranta anys de la primera reunió de l'Obrador de Literatura Potencial (Oulipo) al subsòl del restaurant "Le Vrai Gascon", situat al número 82 de la rue du Bac, prop de la rue de Grenelle. L'any 1960, però, el 24 de novembre era un dijous, com avui. I el divendres, com demà però ja dia 25, el "secrétaire provisoire" del grup acabat de constituir en va escriure la primera acta, que es va dir "Circulaire nº 1" del "Séminaire de Littérature Expérimentale". Vint anys després, el mateix secretari, Jacques Bens, reproduïa aquesta acta fundacional en un volum anomenat ou li po 1960-1963 (Christian Bourgois Éditeur, 1980), en el qual s'especificava que "Le Vrai Gascon" encara existia en 1980 però amb un altre nom: "Le Florès". Si aquell ver gascó va florir en dues dècades seria prou interessant saber quina evolució pot haver portat en les altres dues que ens separen de l'edició del llibre de Bens. Seria molt d'agrair que algun dels lectors de l'AVUI tingués la bondat d'acostar-se fins al 82 de la rue du Bac i comprovar com va la cosa.
Els oulipians primigenis, tal com consta en l'acte de Jacques Bens, van ser Albert-Marie Schmidt, Jean Queval, Raymond Queneau, Jean Lescure, François Le Lionnais, Jacques Duchateau, Claude Berge i Jacques Bens. Tots ells donen la seva adreça (Bens, o tímid o nòmada, es despenja donant la de la "Librairie Gallimard") i es passa als continguts de la reunió, més aviat minsos. D'una banda, s'estableix que les reunions són entre matemàtics i escriptors. D'una altra, que la diversió no n'és l'únic objectiu. Hi ha el treball, també. Aquest treball que, segons Pau Riba, no prové pas del "tripalium" sinó d'allò que fem entre ball i ball. Els primers treballs experimentals (el terme "potencial" encara no apareix) són la composició de poemes "à partir d'un vocabulaire réuni par intersections, inventaires ou tout autre procédé, puisse constituer une fin en soi". La idea, expressada a rajaploma damunt les tovalles d'un restaurant, prefigura "Les Fondements de la Littérature d'après David Hilbert", en el qual Raymond Queneau literaturitzarà els axiomes que sustenten la teoria geomètrica que aquest matemàtic va establir en 1899. Allà on Hilbert escrivia "punt" Queneau escriu "mot", allà on deia "recta" hi posa "frase" i allà on deia "plànol" ho substitueix per "paràgraf".
La primera acta acaba amb la proposta d'adscripció al "Collège de Pataphysique" i amb la convocatòria d'una nova reunió per al 19 de desembre. Una ràpida ullada pel volum de Jacques Bens permet capir els detalls del dia a dia en aquella primera època. Les reunions són mensuals, el grup comença a créixer mitjançant el mètode de la cooptació i apareix en l'ordre del dia el concepte joyceà dels "travaux en cours". En la segona reunió (19/12) el nom és un dels grans temes (OLIPO venç, encara sense la U), es fa una sessió sobre la història de les literatures experimentals i es discuteix sobre l'ordre alfabètic. L'obsessió irònica per les actes fa que, com poques vegades, fins i tot els actes més mínims hagin quedat registrats. Felicitats, Oulipo!
Els oulipians primigenis, tal com consta en l'acte de Jacques Bens, van ser Albert-Marie Schmidt, Jean Queval, Raymond Queneau, Jean Lescure, François Le Lionnais, Jacques Duchateau, Claude Berge i Jacques Bens. Tots ells donen la seva adreça (Bens, o tímid o nòmada, es despenja donant la de la "Librairie Gallimard") i es passa als continguts de la reunió, més aviat minsos. D'una banda, s'estableix que les reunions són entre matemàtics i escriptors. D'una altra, que la diversió no n'és l'únic objectiu. Hi ha el treball, també. Aquest treball que, segons Pau Riba, no prové pas del "tripalium" sinó d'allò que fem entre ball i ball. Els primers treballs experimentals (el terme "potencial" encara no apareix) són la composició de poemes "à partir d'un vocabulaire réuni par intersections, inventaires ou tout autre procédé, puisse constituer une fin en soi". La idea, expressada a rajaploma damunt les tovalles d'un restaurant, prefigura "Les Fondements de la Littérature d'après David Hilbert", en el qual Raymond Queneau literaturitzarà els axiomes que sustenten la teoria geomètrica que aquest matemàtic va establir en 1899. Allà on Hilbert escrivia "punt" Queneau escriu "mot", allà on deia "recta" hi posa "frase" i allà on deia "plànol" ho substitueix per "paràgraf".
La primera acta acaba amb la proposta d'adscripció al "Collège de Pataphysique" i amb la convocatòria d'una nova reunió per al 19 de desembre. Una ràpida ullada pel volum de Jacques Bens permet capir els detalls del dia a dia en aquella primera època. Les reunions són mensuals, el grup comença a créixer mitjançant el mètode de la cooptació i apareix en l'ordre del dia el concepte joyceà dels "travaux en cours". En la segona reunió (19/12) el nom és un dels grans temes (OLIPO venç, encara sense la U), es fa una sessió sobre la història de les literatures experimentals i es discuteix sobre l'ordre alfabètic. L'obsessió irònica per les actes fa que, com poques vegades, fins i tot els actes més mínims hagin quedat registrats. Felicitats, Oulipo!
dijous, 16 de novembre de 2000
Que el cel doni ocells
Als que som aus nocturnes, i més aviat ratapinyades de ciutat, ens sobten les passions diürnes relacionades amb la natura. L'excursionisme, la micologia, la pesca, les caceres de papallones… Deports sans que, malgrat una presumpta manca d'èpica, potser poden resultar molt més apassionants que el mer vagareig urbà a la manera dels situacionistes. Per això resulta alliçonador que algú capaç d'escriure Lolita com Vladimir Nabokov s'emocioni amb les arnes (llegiu Parla memòria) o que un poeta de la talla de Jacint Verdaguer es dediqui a transcriure els cants dels ocells (llegiu Què diuen los aucells?). D'aquesta dèria ornitolírica de mossèn Cinto beu Celdoni Fonoll en el seu recentíssim Veus d'ocells (Lynx Edicions, 2000) per desplegar les onomatopeies recollides per Verdaguer en versos diversos que fan concert. Així, sentirem com el corb d'Edgar Allan Poe (Corvus corax) refila, carnívor: "«Carn, carn, carn!»/ ronca el corb negre". O com put l'Upupa epops: "Put fort el puput/ cantant «pu-pu-put»,/ vistós, crestallut/ i renyant tossut/ amb bec llargarut. /Pro el bon temps ha dut". O també la franca descripció del Lanius senator, que deu ser l'ocell preferit d'Ana Rosa Quintana: "El capsigrany plagia/ d'altres ocells el cant/ i és esquerp, rabiüt,/ capbuit i caparrut./ Ja s'ho farà, companys,/ d'un simple així, passem-ne!/ No siguem capsigranys!".
Aquestes Veus d'ocells fonollianes constitueixen un volum de poemes "ocellístics" editat amb una riquesa de mitjans pròpia dels llibres d'ornitologia. No debades els editors de Lynx en són especialistes. Tant, que de mica en mica estan conquerint el circuit internacional de llibres d'ornitologia amb un projecte d'una ambició exemplar: el Handbook of the Birds of the World de Josep del Hoyo, Andrew Elliott i Jordi Sargatal, iniciat en 1992 i que ja té publicats 5 dels 15 volums previstos. Els versos de Fonoll han anat a caure, doncs, en molt bones mans. Tots cinquanta poemes vénen il·lustrats amb esplèndids dibuixos a tot color realitzats per Francesc i Àngels Jutglar, Toni Llobet, Albert Alemany i Jan Wilczur. I, per rematar-ho, el llibre es presenta acompanyat d'un CD on hi ha enregistrats els cants de tots 50 ocells.
I encara cal assenyalar un valuós "annex" al poemari que torna a ser una fusió de Biologia i Antologia Poètica. D'una banda Albert Martínez Vilalta escriu unes consciencioses característiques biològiques (ordre, família, mida, fenologia, distribució i hàbitat, alimentació, reproducció) de tots 50 plumífers del llibre. D'altra banda, el mateix Celdoni Fonoll completa aquesta fitxa científica amb una curiosa antologia de dites, versos i textos literaris sobre cadascun dels ocells. Des de versos d'Ausiàs Marc (o de Verdaguer, Sagarra, Carner, Foix, Guerau de Liost, Manent, Riba, Espriu, Pere Quart, Estellés, Màrius Torres, Blai Bonet, Palau i Fabre…) fins a textos en prosa de Verdaguer, Ruyra, Oller o d'autors molt més actuals, com el poeta Miquel Desclot o el jove narrador i naturalista valencià Martí Domínguez. Queda clar que quan l'home imita al lloro i reprodueix el cant dels ocells en sa parla les oïdes ens esclaten de pur plaer.
Aquestes Veus d'ocells fonollianes constitueixen un volum de poemes "ocellístics" editat amb una riquesa de mitjans pròpia dels llibres d'ornitologia. No debades els editors de Lynx en són especialistes. Tant, que de mica en mica estan conquerint el circuit internacional de llibres d'ornitologia amb un projecte d'una ambició exemplar: el Handbook of the Birds of the World de Josep del Hoyo, Andrew Elliott i Jordi Sargatal, iniciat en 1992 i que ja té publicats 5 dels 15 volums previstos. Els versos de Fonoll han anat a caure, doncs, en molt bones mans. Tots cinquanta poemes vénen il·lustrats amb esplèndids dibuixos a tot color realitzats per Francesc i Àngels Jutglar, Toni Llobet, Albert Alemany i Jan Wilczur. I, per rematar-ho, el llibre es presenta acompanyat d'un CD on hi ha enregistrats els cants de tots 50 ocells.
I encara cal assenyalar un valuós "annex" al poemari que torna a ser una fusió de Biologia i Antologia Poètica. D'una banda Albert Martínez Vilalta escriu unes consciencioses característiques biològiques (ordre, família, mida, fenologia, distribució i hàbitat, alimentació, reproducció) de tots 50 plumífers del llibre. D'altra banda, el mateix Celdoni Fonoll completa aquesta fitxa científica amb una curiosa antologia de dites, versos i textos literaris sobre cadascun dels ocells. Des de versos d'Ausiàs Marc (o de Verdaguer, Sagarra, Carner, Foix, Guerau de Liost, Manent, Riba, Espriu, Pere Quart, Estellés, Màrius Torres, Blai Bonet, Palau i Fabre…) fins a textos en prosa de Verdaguer, Ruyra, Oller o d'autors molt més actuals, com el poeta Miquel Desclot o el jove narrador i naturalista valencià Martí Domínguez. Queda clar que quan l'home imita al lloro i reprodueix el cant dels ocells en sa parla les oïdes ens esclaten de pur plaer.
dijous, 9 de novembre de 2000
La cosina prima
"La cosina prima té un cotxe car". Una frase plausible que conté dues parelles de significants bilingües prou interessants. Una primera parella en català-espanyol (cosina prima) i una segona en català-anglès (cotxe-car) que funcionen perfectament en català. Una cosina és, en castellà, una "prima", i un cotxe, en anglès, s'escriu "car". O sigui que en realitat ens trobem davant de dos pleonasmes del tipus "cosina cosina" —o "riu Fluvià" (riu riu) o encara el rètol franquista "Alto del Ordal" (alto del alto alto)— que basen el seu presumpte interès en l'homonímia interlingüística. Aquesta "cosina prima" és una pedra preciosa que no es localitza pas fàcilment. No n'hi ha prou de trobar mots en qualsevol llengua que tinguin un altre sentit en català, com "adieu" ("adéu" a la francesa o "accepteu una herència" d'una manera ben catalana), "exit" ("sortida" a l'anglesa o triomf) o bé "pues" ("punxes" en català o "doncs" en espanyol). Òbviament el castellà serà una de les fonts principals d'exemples. La primera persona del present d'indicatiu del verb "bandejar" ens acosta a una safata, "acostar" ens fot al llit de pet i fins i tot "salpicar" ens pot fer pensar en una bona esquitxada quan en realitat en català només vol dir "escampar la sal".
Totes aquestes troballes omplen de joia el cor del verbívor, però no ens permeten trobar-li xicot a la cosina prima. Cal que les equivalències foranes d'un mot català sonin com un altre vocable català. És a dir, que siguin homòfons o, encara millor, homònims, d'una altra paraula nostrada com en els casos de "prima" (cosina) o "car" (cotxe). L'equació sembla senzilla però oculta una gran dificultat i, consegüentment, una gran bellesa. La cosina prima torna, per tant, en un cotxe car al punt de partida, acompanyada d'un amic que ve de fer la volta al món, i que segurament havia nascut al born. Un doble born anglo-català que esdevé el tercer exemple que justifica el plantejament d'aquest artifici, igual com l'aigua del wàter pot esdevenir-ne el quart.
El joc de la cosina prima no és una mera aplicació lúdica del bilingüisme foteta (com allò de "hay para alquilar sillas" de la Trinca o "a la fi i a la postre" de l'inefable comentarista esportiu Sergi Albert), sinó que va més enllà. La parella de fet bilingüe que aquí busquem sempre anirà subordinada a la llengua d'arribada, a la qual ret vassallatge sense cap vacil·lació. L'ordre dels factors altera el producte i la direcció de l'artifici només admet un sentit de transmissió semàntica. Encara que un espanyol o un anglès tingui nocions de català les parelles de la "cosina prima" i el "cotxe car" no li funcionaran perquè contenen elements aliens a les llengües d'arribada ("cosina" en espanyol i "cotxe" en anglès). En canvi tots quatre vocables funcionen en català. Per tant, la nostra cosina d'avui només admet un bilingüisme subordinat a la seva llengua materna.
Si algú troba una "cosina prima" passejant per qualsevol llengua del món que ho faci saber. Potser "així" el "cosí" li farà baixar la "mantega" del "burro" a la cosina.
Totes aquestes troballes omplen de joia el cor del verbívor, però no ens permeten trobar-li xicot a la cosina prima. Cal que les equivalències foranes d'un mot català sonin com un altre vocable català. És a dir, que siguin homòfons o, encara millor, homònims, d'una altra paraula nostrada com en els casos de "prima" (cosina) o "car" (cotxe). L'equació sembla senzilla però oculta una gran dificultat i, consegüentment, una gran bellesa. La cosina prima torna, per tant, en un cotxe car al punt de partida, acompanyada d'un amic que ve de fer la volta al món, i que segurament havia nascut al born. Un doble born anglo-català que esdevé el tercer exemple que justifica el plantejament d'aquest artifici, igual com l'aigua del wàter pot esdevenir-ne el quart.
El joc de la cosina prima no és una mera aplicació lúdica del bilingüisme foteta (com allò de "hay para alquilar sillas" de la Trinca o "a la fi i a la postre" de l'inefable comentarista esportiu Sergi Albert), sinó que va més enllà. La parella de fet bilingüe que aquí busquem sempre anirà subordinada a la llengua d'arribada, a la qual ret vassallatge sense cap vacil·lació. L'ordre dels factors altera el producte i la direcció de l'artifici només admet un sentit de transmissió semàntica. Encara que un espanyol o un anglès tingui nocions de català les parelles de la "cosina prima" i el "cotxe car" no li funcionaran perquè contenen elements aliens a les llengües d'arribada ("cosina" en espanyol i "cotxe" en anglès). En canvi tots quatre vocables funcionen en català. Per tant, la nostra cosina d'avui només admet un bilingüisme subordinat a la seva llengua materna.
Si algú troba una "cosina prima" passejant per qualsevol llengua del món que ho faci saber. Potser "així" el "cosí" li farà baixar la "mantega" del "burro" a la cosina.
dijous, 2 de novembre de 2000
Edoardo Sanguineti
És el meu president. Molt més que Gaspart, Pujol, Antich, Zaplana o Romano Prodi, i d'Aznar ja ni en parlem. És poeta i, tot i que ja setenteja, manté una esvelta figura juvenil amb una certa tendència a les corbes praxitel·lianes. Fuma sense fum i el seu posat d'adolescent contestatari xoca amb un cap canut i una boca esdentegada. Viu a Gènova i des de fa dos anys presideix l'Opificio de Letteratura Potenziale (Oplepo), la branca italiana de l'Oulipo de la qual sóc el primer membre estranger. L'Oplepo va néixer a redós del lligam establert per Italo Calvino amb el grup francès dels Queneau, Perec i Roubaud. Sota la hilarant presidència de Sanguineti acabem de celebrar plegats els quaranta anys del naixement de l'Oulipo (París, novembre de 1960) i els deu de l'Oplepo (Capri, octubre de 1990) amb un congrés que també ha acollit els artistes que acaben de "desocultar" el Col·legi de la Patafísica a París.
El perfil de Sanguineti és impressionant. El poètic i el físic. La barbeta del poeta és tan prominent que el seu rostre esdevé una C majúscula. Talment una lluna en quart creixent. A més, com que fa vuit anys que duu una cigarreta apagada a la boca —llarga i prima, blanca, renovable però constant—, aquesta C tan marcada esdevé el símbol de l'euro. O la inicial d'Edoardo. Sanguineti ha publicat gairebé tota la poesia a Feltrinelli, i potser el recull més complet sigui Segnalibro. Poesie 1951-1981. Que jo sàpiga, com tants altres bons poetes, no ha estat mai traduït ni al català ni a l'espanyol. L'experimentació verbal que caracteritza la seva escriptura segurament en dificulta la traslació. Però tot és posar-s'hi. Alguns dels seus poemes es basteixen a partir d'acròstics que oculten la dedicatòria —a Valeriano Trubbiani, Guido Biasi, Octavio Paz—— o o mers mots clau —landscape, maggio, Pci. En alguns casos a la frase acròstica —Sanguineti amat— s'hi afegeix una voluntat tautogramàtica de reservar el dret d'admissió a cada vers a una determinada inicial:
Se Sa Sedurti Soltanto un Sonetto,
Archetipo d'Amaro Amore Assente,
Nasconderò Nei tuoi Nomi il mio Niente,
Golfo mio, mia Girandola, mio Ghetto
Sanguineti també ha exercit d'investigador de rareses poètiques. Per exemple, va localitzar un precedent antiquíssim del pangrama —frase clàssica dels manuals de mecanografia que conté totes les lletres de l'alfabet— en una antologia de poetes llatins menors d'Emil Baehrens. El "versus in quo totae XXIII litterae continentur" que ja apareixia en un còdex del segle XII, fa "Sic fugiens, dux, zelotypos quam karus haberis".
Però potser la seva obra potencial més coneguda és el sovint reeditat Il giuoco dell'oca (Feltrinelli, 1967), una agosarada proposta narrativa en 111 petits capítols amb unes instruccions d'ús que permeten llegir-lo amb dos daus a la mà, tot fent una partida d'oca. La mort és al capítol 82 i si treus un 12 vas al 110 i hi trobes na Supergirl. Qui ha dit que l'hipertext era la gran aportació teòrica de l'era digital?
És el meu president. Molt més que Gaspart, Pujol, Antich, Zaplana o Romano Prodi, i d'Aznar ja ni en parlem. És poeta i, tot i que ja setenteja, manté una esvelta figura juvenil amb una certa tendència a les corbes praxitel·lianes. Fuma sense fum i el seu posat d'adolescent contestatari xoca amb un cap canut i una boca esdentegada. Viu a Gènova i des de fa dos anys presideix l'Opificio de Letteratura Potenziale (Oplepo), la branca italiana de l'Oulipo de la qual sóc el primer membre estranger. L'Oplepo va néixer a redós del lligam establert per Italo Calvino amb el grup francès dels Queneau, Perec i Roubaud. Sota la hilarant presidència de Sanguineti acabem de celebrar plegats els quaranta anys del naixement de l'Oulipo (París, novembre de 1960) i els deu de l'Oplepo (Capri, octubre de 1990) amb un congrés que també ha acollit els artistes que acaben de "desocultar" el Col·legi de la Patafísica a París.
El perfil de Sanguineti és impressionant. El poètic i el físic. La barbeta del poeta és tan prominent que el seu rostre esdevé una C majúscula. Talment una lluna en quart creixent. A més, com que fa vuit anys que duu una cigarreta apagada a la boca —llarga i prima, blanca, renovable però constant—, aquesta C tan marcada esdevé el símbol de l'euro. O la inicial d'Edoardo. Sanguineti ha publicat gairebé tota la poesia a Feltrinelli, i potser el recull més complet sigui Segnalibro. Poesie 1951-1981. Que jo sàpiga, com tants altres bons poetes, no ha estat mai traduït ni al català ni a l'espanyol. L'experimentació verbal que caracteritza la seva escriptura segurament en dificulta la traslació. Però tot és posar-s'hi. Alguns dels seus poemes es basteixen a partir d'acròstics que oculten la dedicatòria —a Valeriano Trubbiani, Guido Biasi, Octavio Paz—— o o mers mots clau —landscape, maggio, Pci. En alguns casos a la frase acròstica —Sanguineti amat— s'hi afegeix una voluntat tautogramàtica de reservar el dret d'admissió a cada vers a una determinada inicial:
Se Sa Sedurti Soltanto un Sonetto,
Archetipo d'Amaro Amore Assente,
Nasconderò Nei tuoi Nomi il mio Niente,
Golfo mio, mia Girandola, mio Ghetto
Sanguineti també ha exercit d'investigador de rareses poètiques. Per exemple, va localitzar un precedent antiquíssim del pangrama —frase clàssica dels manuals de mecanografia que conté totes les lletres de l'alfabet— en una antologia de poetes llatins menors d'Emil Baehrens. El "versus in quo totae XXIII litterae continentur" que ja apareixia en un còdex del segle XII, fa "Sic fugiens, dux, zelotypos quam karus haberis".
Però potser la seva obra potencial més coneguda és el sovint reeditat Il giuoco dell'oca (Feltrinelli, 1967), una agosarada proposta narrativa en 111 petits capítols amb unes instruccions d'ús que permeten llegir-lo amb dos daus a la mà, tot fent una partida d'oca. La mort és al capítol 82 i si treus un 12 vas al 110 i hi trobes na Supergirl. Qui ha dit que l'hipertext era la gran aportació teòrica de l'era digital?
dijous, 26 d’octubre de 2000
Si ames la siamesa
Fa tres setmanes un color "púrpura" esclatant va apoderar-se d'aquesta columna amb la seva possessió sorprenent de la puresa masculina i femenina. Aquell pur i aquella pura que, plegats, podien designar una malaltia que ens feia enrogir la pell, van donar pas a tota una disquisició sobre l'existència d'uns mots denominats siamesos. Mots compostos pels dos gèneres d'un mateix concepte que segons com poden ser separats sense causar cap trauma i segons com no. Com l'aimada "púrpura" o com les mítiques ovelles "caracul".
La veritat és que la possibilitat d'enviar exemples per correu electrònic ha fet que el nombre de siamesos en circulació hagi estat molt major de l'habitual, de manera que, a l'espera de les cartes de paper, ja es pot fer una primera avaluació. Del país de Siam ha arribat fins i tot un fitxer jpg amb la coberta d'una antiga novel·la de la Maria de la Pau Janer: "Màrmara". Uns siamesos que, després de passar per quiròfan, trien destins oposats: l'un se'n va mar enllà i l'altre terra endins (la mara és un rosegador propi de l'Argentina). Des del transitadíssim barri de Girona.com Àngel Mauri ens fa arribar, a través de la clàssica tórtora missatgera de na Bàrbara, dues propostes innovadores al país de Siam: verbs com ara "palpa-la" (¿la pala amb el pal, he de palpar?) o el més abstracte "xiuxiua". Via verbal a la qual s'afegeix amb gran joia un verbívor anònim que escriu des de mail.bcn.es. L'anònim siamòleg proposa dos verbs en temps present i un en passat: "vivia", "murmura" i "posposa". Posats a triar, guanya el primer de carrer, és clar, perquè conté dos siamesos decidits a dur una vida ben nòmada en cas de separació sobtada, tot bevent vi l'un i anar fent via l'altre.
La Mònica d'arrakis aporta una bombona que remet al país natal de Luis Figo i la Genoveva de teleline promet que buscarà més associacions verbals d'aquesta mena però de moment ho posposa, perquè justament creu que "posposar" és el verb siamès per excel·lència. Per la seva banda, Cèlia Riba ha fet un estudi profund del barri monosexual de Siami i ha arribat a la conclusió que "els siamesos més perfectes són dues de les paraules que primer aprenem: papa> pa pa (2 vegades pa, aquí és el pare qui ve amb un pa sota el braç) i mama> mà mà. També hi ha la fet-fet, que és com anomenen la cigala per Fraga; o un bàrbar que no és més que un bar repetit, potser perquè els ídems (tipus germànic) veuen doble en sortir-ne d'un". El fet-fet fragatí trobo que és tota una descoberta, però així d'entrada més aviat m'ha sonat a bistec. Només cinc segons després d'haver-ho llegit he capit que aquesta cigala no era pas de mar i he substituït el bistec per una botifarra.
Finalment, no contenta amb les troballes ecoiques (l'ocell "motmot", el "tutú" de les ballerines o el "cuscús" deliciós que també ens fa arribar Josepa Huguet), la Cèlia Riba ens regala una joia siamesa de gran bellesa: el "joiell", probablement el millor regal que una ovella caracul adúltera pot rebre del seu amant. Sobretot si l'al·ludit amant és, com proposa Sílvia Miranda, un ésser "solvent". És a dir, una barreja de calidesa i passió desfermada.
La veritat és que la possibilitat d'enviar exemples per correu electrònic ha fet que el nombre de siamesos en circulació hagi estat molt major de l'habitual, de manera que, a l'espera de les cartes de paper, ja es pot fer una primera avaluació. Del país de Siam ha arribat fins i tot un fitxer jpg amb la coberta d'una antiga novel·la de la Maria de la Pau Janer: "Màrmara". Uns siamesos que, després de passar per quiròfan, trien destins oposats: l'un se'n va mar enllà i l'altre terra endins (la mara és un rosegador propi de l'Argentina). Des del transitadíssim barri de Girona.com Àngel Mauri ens fa arribar, a través de la clàssica tórtora missatgera de na Bàrbara, dues propostes innovadores al país de Siam: verbs com ara "palpa-la" (¿la pala amb el pal, he de palpar?) o el més abstracte "xiuxiua". Via verbal a la qual s'afegeix amb gran joia un verbívor anònim que escriu des de mail.bcn.es. L'anònim siamòleg proposa dos verbs en temps present i un en passat: "vivia", "murmura" i "posposa". Posats a triar, guanya el primer de carrer, és clar, perquè conté dos siamesos decidits a dur una vida ben nòmada en cas de separació sobtada, tot bevent vi l'un i anar fent via l'altre.
La Mònica d'arrakis aporta una bombona que remet al país natal de Luis Figo i la Genoveva de teleline promet que buscarà més associacions verbals d'aquesta mena però de moment ho posposa, perquè justament creu que "posposar" és el verb siamès per excel·lència. Per la seva banda, Cèlia Riba ha fet un estudi profund del barri monosexual de Siami i ha arribat a la conclusió que "els siamesos més perfectes són dues de les paraules que primer aprenem: papa> pa pa (2 vegades pa, aquí és el pare qui ve amb un pa sota el braç) i mama> mà mà. També hi ha la fet-fet, que és com anomenen la cigala per Fraga; o un bàrbar que no és més que un bar repetit, potser perquè els ídems (tipus germànic) veuen doble en sortir-ne d'un". El fet-fet fragatí trobo que és tota una descoberta, però així d'entrada més aviat m'ha sonat a bistec. Només cinc segons després d'haver-ho llegit he capit que aquesta cigala no era pas de mar i he substituït el bistec per una botifarra.
Finalment, no contenta amb les troballes ecoiques (l'ocell "motmot", el "tutú" de les ballerines o el "cuscús" deliciós que també ens fa arribar Josepa Huguet), la Cèlia Riba ens regala una joia siamesa de gran bellesa: el "joiell", probablement el millor regal que una ovella caracul adúltera pot rebre del seu amant. Sobretot si l'al·ludit amant és, com proposa Sílvia Miranda, un ésser "solvent". És a dir, una barreja de calidesa i passió desfermada.
dijous, 19 d’octubre de 2000
Fum, fum, fum
Com més novel·les llegeixo més penso que Guillermo Cabrera Infante n'ha escrit una que figurarà entre les cinc millors del segle XX: Tres tristes tigres. Verbívor patològic i anticastrista irredempt, el cubà s'ha prodigat poc en la —diguem-ne— ficció, però la seva ploma de mestre no ha deixat de funcionar mai. Ha publicat, entre d'altres, proses polítiques (Mea Cuba), llibres sobre cinema (Arcadia todas las noches i Cine o sardina), proses inclassificables (Exorcismos de esti(l)o, La Habana para un infante difunto, O) o petits retrats d'escriptors cubans (Vidas para leerlas). Ara Alfaguara acaba d'editar Puro humo, la versió en espanyol del seu Holy Smoke (1985), una amena història del tabac escrita en anglès que parteix d'Amèrica i desemboca en l'ús cinematogràfic del fum. Cabrera Infante, fumador d'havans dels d'abans i cinèfil de tota la vida, relliga aquestes dues grans passions amb una tercera que encara les supera —la seva passió pel joc lingüístic—, tot fonent a la catalana manera els verbs fúmer i fumar.
Quan, quinze anys enrere, Cabrera va publicar la versió original anglesa d'aquest monogràfic inclassificable, la seva prosa va ser comparada a les de Beckett i Nabokov, dos altres estrangers que van fer el salt a la disciplina (lingüística) anglesa. Ara, la (retro)traducció a la llengua mare del cubà ha implicat reescriptura. I quan Cabrera es posa a escriure, tant se val sobre què, plou mannà per als seus lectors. Puro humo és una prova més de la potència estilística dels jocs de llengua quan el seu ús no és abusiu. Comparat amb les exhibicions verbals d'un Julián Ríos, per exemple, els "retruécanos" de Cabrera Infante són un model de discreció. Però la seva presència és constant. Cristòfor Colom és "nuestro colono", "lo absoluto" es confon amb "lo obsoleto" i la troballa d'una paronomàsia tan poc forçada com la que encapçala la frase següent —"Tras tres días en tierra…"—, indueix Cabrera a navegar ineluctablement cap a la tercera vocal: "…Colón estaba en un tris de obsesionarse con el oro".
La lectura de Puro humo és recomanable fins i tot per als no fumadors més militants (de tabac ros, de negre o de verb). El tractament literari que el cubà fa de la ingent informació històrica i cinematogràfica sobre el tabac el converteixen en un llibre divertidíssim que incita a lectura voraç. Les digressions i els constants retrucs de mots que es permet desafien la lectura lineal igual com les melodies canviants d'un concert de jazz. De fet, Cabrera obre el llibre amb una "Nota Beníssima" molt il·lustrativa: "Había en Cuba otrora, que rima con aurora, un programa radial matutino muy popular que creaba una forma de punto y contrapunto, usando la controversia musical, titulado Dímelo cantando. Este libro puede considerarse un Dímelo contando".
I realment, cal tenir en compte que quan l'Infante esdevé comte i el corprèn la dèria de contar, la seva paraula es contagia amb gran facilitat entre els lectors que saben calcular el plaer de llegir tot fent el compte de la "bella".
Quan, quinze anys enrere, Cabrera va publicar la versió original anglesa d'aquest monogràfic inclassificable, la seva prosa va ser comparada a les de Beckett i Nabokov, dos altres estrangers que van fer el salt a la disciplina (lingüística) anglesa. Ara, la (retro)traducció a la llengua mare del cubà ha implicat reescriptura. I quan Cabrera es posa a escriure, tant se val sobre què, plou mannà per als seus lectors. Puro humo és una prova més de la potència estilística dels jocs de llengua quan el seu ús no és abusiu. Comparat amb les exhibicions verbals d'un Julián Ríos, per exemple, els "retruécanos" de Cabrera Infante són un model de discreció. Però la seva presència és constant. Cristòfor Colom és "nuestro colono", "lo absoluto" es confon amb "lo obsoleto" i la troballa d'una paronomàsia tan poc forçada com la que encapçala la frase següent —"Tras tres días en tierra…"—, indueix Cabrera a navegar ineluctablement cap a la tercera vocal: "…Colón estaba en un tris de obsesionarse con el oro".
La lectura de Puro humo és recomanable fins i tot per als no fumadors més militants (de tabac ros, de negre o de verb). El tractament literari que el cubà fa de la ingent informació històrica i cinematogràfica sobre el tabac el converteixen en un llibre divertidíssim que incita a lectura voraç. Les digressions i els constants retrucs de mots que es permet desafien la lectura lineal igual com les melodies canviants d'un concert de jazz. De fet, Cabrera obre el llibre amb una "Nota Beníssima" molt il·lustrativa: "Había en Cuba otrora, que rima con aurora, un programa radial matutino muy popular que creaba una forma de punto y contrapunto, usando la controversia musical, titulado Dímelo cantando. Este libro puede considerarse un Dímelo contando".
I realment, cal tenir en compte que quan l'Infante esdevé comte i el corprèn la dèria de contar, la seva paraula es contagia amb gran facilitat entre els lectors que saben calcular el plaer de llegir tot fent el compte de la "bella".
dijous, 12 d’octubre de 2000
Set de Filloy
El mexicà Alfonso Reyes —fi assagista, crític i autor d'una colla de relats memorables aplegats a La cena— va deixar escrit que l'argentí Juan Filloy era el pare (progenitor, va escriure) d'una nova literatura americana. Una novel·la de Filloy anomenada Caterva (1937) —on es narren les històries entrellaçades de set persones que han arribat als últims graons de la baixesa moral— va fer possible tres dècades després la famosa Rayuela de Julio Cortázar. A Op Oloop (1934), una novel·la lloada per Sigmund Freud, Filloy crea la metòdica figura de l'escandinau Optimus Oloop. Op Oloop —curiosament anagrama d'una frase com "O popolo"— és un partidari de l'"aritmosofia". Un maníac de les estadístiques que comptabilitza tot el que fa, fins al punt de celebrar el seu coit número 1000.
Juan Filloy ja és llegendari, però també podem donar les seves xifres. Autor d'una cinquantena llarga d'obres amb títols tots ells de 7 lletres, només en va publicar 7 en el circuit editorial, tots ells a la dècada dels 30. El llibre de viatges Periplo (1931), poemes en prosa a Finesse (1939), poemes escatològics a Balumba (1933), una escandalosa contrahistòria de l'Argentina intitulada Aquende (1936) i tres novel·les: la història d'un estafador a ¡Estafen! (1932) o les esmentades Op Oloop (1934) i Caterva (1937). La majoria de les seves obres van romandre inèdites per voluntat pròpia, però sembla que Filloy les distribuïa entre un cercle restringit de lectors escollits.
És clar que aquesta informació és la que figura en l'edició d'Op Oolop que va fer la Biblioteca Letras Argentinas de Paidós en 1967, signada per un tal Bernardo Verbitsky. No voldria passar per desconfiat de mena, però "Verbitsky" sembla un cognom una miiica sospitós. Sospitós, si més no, d'ocultar el mateix Filloy emmascarat de verb. Sigui com sigui, en aquesta introducció tan "verbívora" a Op Oloop descobrim que Paidós projectava recuperar tota l'obra publicada per Filloy trenta anys enrere. Ara per ara, però, només he estat capaç de localitzar una altra obra editada: ¡Estafen!(1968).
Abans de localitzar i llegir aquestes dues novel·les només coneixia l'"homemot" Filloy perquè s'havia enorgullit públicament de ser "el rey del palíndromo". Segons confessió pròpia (o de Verbitsky, vés a saber) n'ha construït més de deu mil —entre els quals ¡Arriba la birra! o Sé verla al revés. És clar que Filloy ha estat un rei més longeu que Victòria d'Anglaterra. Va néixer en 1894, cinc anys abans que Borges, i no ha mort fins aquest juliol passat del 2000, catorze anys després de la mort del ja longeu Jorge Luis Borges. Tenia 105 anys i n'hauria fet 106 (1+0+6=7 el dia 1 d'agost: 1-8=-7). Malgrat que en la dècada dels 90 la figura de Filloy va ser rescatada de l'oblit, els seus textos —els 7 publicats i els 49 (7x7) inèdits— dormen a l'espera dels lectors potencials del futur. Verbitsky, siguis allà on siguis, sàpigues que molts verbívors tenim set de Filloy. Si algú en troba més notícies, que ho faci saber.
Juan Filloy ja és llegendari, però també podem donar les seves xifres. Autor d'una cinquantena llarga d'obres amb títols tots ells de 7 lletres, només en va publicar 7 en el circuit editorial, tots ells a la dècada dels 30. El llibre de viatges Periplo (1931), poemes en prosa a Finesse (1939), poemes escatològics a Balumba (1933), una escandalosa contrahistòria de l'Argentina intitulada Aquende (1936) i tres novel·les: la història d'un estafador a ¡Estafen! (1932) o les esmentades Op Oloop (1934) i Caterva (1937). La majoria de les seves obres van romandre inèdites per voluntat pròpia, però sembla que Filloy les distribuïa entre un cercle restringit de lectors escollits.
És clar que aquesta informació és la que figura en l'edició d'Op Oolop que va fer la Biblioteca Letras Argentinas de Paidós en 1967, signada per un tal Bernardo Verbitsky. No voldria passar per desconfiat de mena, però "Verbitsky" sembla un cognom una miiica sospitós. Sospitós, si més no, d'ocultar el mateix Filloy emmascarat de verb. Sigui com sigui, en aquesta introducció tan "verbívora" a Op Oloop descobrim que Paidós projectava recuperar tota l'obra publicada per Filloy trenta anys enrere. Ara per ara, però, només he estat capaç de localitzar una altra obra editada: ¡Estafen!(1968).
Abans de localitzar i llegir aquestes dues novel·les només coneixia l'"homemot" Filloy perquè s'havia enorgullit públicament de ser "el rey del palíndromo". Segons confessió pròpia (o de Verbitsky, vés a saber) n'ha construït més de deu mil —entre els quals ¡Arriba la birra! o Sé verla al revés. És clar que Filloy ha estat un rei més longeu que Victòria d'Anglaterra. Va néixer en 1894, cinc anys abans que Borges, i no ha mort fins aquest juliol passat del 2000, catorze anys després de la mort del ja longeu Jorge Luis Borges. Tenia 105 anys i n'hauria fet 106 (1+0+6=7 el dia 1 d'agost: 1-8=-7). Malgrat que en la dècada dels 90 la figura de Filloy va ser rescatada de l'oblit, els seus textos —els 7 publicats i els 49 (7x7) inèdits— dormen a l'espera dels lectors potencials del futur. Verbitsky, siguis allà on siguis, sàpigues que molts verbívors tenim set de Filloy. Si algú en troba més notícies, que ho faci saber.
dijous, 5 d’octubre de 2000
Mots siamesos
Mentre seguia amb inquietud la recent separació quirúrgica de dues germanes siameses a la Gran Bretanya vaig adonar-me que aquest fascinant fenomen biològic podria succeir al món dels mots. De fet, com més va més convençut estic de la infinitud de màscares que pot adoptar el joc verbal. Tots els artificis comparteixen, si fa no fa, els mateixos procediments bàsics —combinar, sumar, restar, multiplicar o substituir elements—, però qualsevol matís obre nous territoris i la "Terra Incognita" resultant es confon amb l'horitzó. Sempre inabastable.
La idea de verbalitzar el fenomen siamès em va assaltar quan definia per a un encreuat la paraula "púrpura". En català l'ancestre de la "purpurina" és sinònim de "porpra" i també designa diverses malalties de la pell. Però la púrpura, en el context siamès que provo d'establir, conté alhora el masculí i el femení de la puresa: "pur" i "pura". Un mot que podia haver titllat d'hermafrodita però que, mediatitzat com estava pel cas de les britàniques, vaig associar a uns germans siamesos tan ben avinguts que fins i tot sobreviuen sols. El "pur" i la "pura" poden ser separats sense que un dels dos sigui sacrificat, a diferència de les pobres germanes britàniques.
Un altre siamès com "tórtora" també admet una intervenció que el transformi en dos mots independents, tot i que una mica més llunyans, perquè un "tor" és una motllura i una "tora" una herba metzinosa. En canvi, un siamès tan sorollós com "gàrgara" ja s'acosta més al dramatisme del cas biològic. Perquè en la parella que forma la "gàrgara" només el segon component és relativament independent en l'expressió "fer la gara-gara" (afalagar algú per plaure'l). "Gar", tot sol, es nega en el mar de la semàntica. S'ha d'ofeGAR perquè GARA sobrevisqui al gargarisme. O sigui que en el món dels mots els siamesos també poden ser separables o inseparables.
És clar que la púrpura, la tórtora o la gàrgara no són les úniques menes de siamesos que podem trobar a la vinya dels verbívors. En un territori "machihembrado" ("encadellat" de fusta sovint conegut com "matxembrat") hi ha mots tan sorprenents com "bouvaca" o "caracul". Un "bouvaca" és un art de pesca, i els etimòlegs de pro en justifiquen el naixement per la "contaminació homonímica" del primer element amb el mamífer remugant. En realitat, el primer "bou" no és un "bòvid" provinent del llatí "bos, bovis", sinó un art de pesca provinent del llenguadocià "bol". En canvi, la vaca que li va al darrere després que els verbívors de torn hagin "contaminat" els mots ja és llatina ("vacca"). Pel que fa al "caracul", és la mena d'ovella que produeix el famós "astracan". Si ens demanaven una hipòtesi sobre quina mena de "contaminació" ha provocat aquest nom no caldria ser gaire verbívor per aventurar que aquesta ovella no deu canviar d'aspecte vista pel davant o pel darrere. Doncs no. El nom, d'origen turc, prové del llac Kara-Kul. No hi ha un pam de net.
Envieu mots siamesos i ja us en diré el què.
La idea de verbalitzar el fenomen siamès em va assaltar quan definia per a un encreuat la paraula "púrpura". En català l'ancestre de la "purpurina" és sinònim de "porpra" i també designa diverses malalties de la pell. Però la púrpura, en el context siamès que provo d'establir, conté alhora el masculí i el femení de la puresa: "pur" i "pura". Un mot que podia haver titllat d'hermafrodita però que, mediatitzat com estava pel cas de les britàniques, vaig associar a uns germans siamesos tan ben avinguts que fins i tot sobreviuen sols. El "pur" i la "pura" poden ser separats sense que un dels dos sigui sacrificat, a diferència de les pobres germanes britàniques.
Un altre siamès com "tórtora" també admet una intervenció que el transformi en dos mots independents, tot i que una mica més llunyans, perquè un "tor" és una motllura i una "tora" una herba metzinosa. En canvi, un siamès tan sorollós com "gàrgara" ja s'acosta més al dramatisme del cas biològic. Perquè en la parella que forma la "gàrgara" només el segon component és relativament independent en l'expressió "fer la gara-gara" (afalagar algú per plaure'l). "Gar", tot sol, es nega en el mar de la semàntica. S'ha d'ofeGAR perquè GARA sobrevisqui al gargarisme. O sigui que en el món dels mots els siamesos també poden ser separables o inseparables.
És clar que la púrpura, la tórtora o la gàrgara no són les úniques menes de siamesos que podem trobar a la vinya dels verbívors. En un territori "machihembrado" ("encadellat" de fusta sovint conegut com "matxembrat") hi ha mots tan sorprenents com "bouvaca" o "caracul". Un "bouvaca" és un art de pesca, i els etimòlegs de pro en justifiquen el naixement per la "contaminació homonímica" del primer element amb el mamífer remugant. En realitat, el primer "bou" no és un "bòvid" provinent del llatí "bos, bovis", sinó un art de pesca provinent del llenguadocià "bol". En canvi, la vaca que li va al darrere després que els verbívors de torn hagin "contaminat" els mots ja és llatina ("vacca"). Pel que fa al "caracul", és la mena d'ovella que produeix el famós "astracan". Si ens demanaven una hipòtesi sobre quina mena de "contaminació" ha provocat aquest nom no caldria ser gaire verbívor per aventurar que aquesta ovella no deu canviar d'aspecte vista pel davant o pel darrere. Doncs no. El nom, d'origen turc, prové del llac Kara-Kul. No hi ha un pam de net.
Envieu mots siamesos i ja us en diré el què.
dijous, 28 de setembre de 2000
Costa Monteiro
Alfredo Costa Monteiro és un músic d'origen brasiler que viu i escriu a Barcelona com un ver verbívor voraginós. La primera vegada que vaig saber d'ell va ser a través de Pau Riba i Memi March. Em van passar unes fotocòpies de tres plaquetes anagramàtiques en portuguès, francès i espanyol que formen una trilogia trilingüe trieditada per un petit segell barceloní anomenat ")amalgama(". Els anagrames de Costa Monteiro van per parelles bilingües i beuen de la tradició dadà. No estan gaire lluny dels cops amagats de Marcel Duchamp sota l'àlies verbívor de Rrose Selavy o els esforços blasfems del Michel Leiris jovençà —"blasphème: blesse-femme" a les "Bagatelles végétales"— o ancià —"couple; si, double, il copule, quelle culpabilité?" a l'impagable "Langage tangage (ou Ce que les mots me disent)"—.
"Quelques brouillages", en francès i portuguès, sembla el projecte fundacional. Costa Monteiro el va escriure en 1992 a París i l'ha publicat, amb les altres dues plaquetes del trio, l'abril del 2000 aquí a Barcelona. Hi trobem parelles de frases homòfones a la manera de Raymond Roussel però saltant del francès al portuguès i viceversa: "Sonho merecido, ponto, vale./ Son Homère, Cid, ô, Pont Ovale" o "Sono de amor te leva./ Son ode à mort éleva". L'exquisidesa homofònica es completa amb un palíndrom franco-portuguès —"Atroce Léda, a dele corta"— i tres anagrames també bilingües: "Dentro dela, tremo./ Tondre Léda, Morte", "Drame/ de/ merda" i "Ever o mar te levar./ Rêve mortel à vera". En 1993 Costa Monteiro va reiterar el procediment anagramàtic en castellà i francès a "Pequeños diálogos sordos", amb troballes tan impactants com les d'aquesta progressió amatòria: "Là, ce tombeau d'amour./ Tu boca muerde. La amo."; "Te desnudé en la calle./ Dense éclat de la lune."; "Un bruit de parasite./ Entré. Tu pubis ardía." Finalment, en 1995 va tancar el cercle escrivint "Provas de simultaneidade", en portuguès i espanyol. Hi trobem parelles d'anagrames més existencials, com ara "Oí Dios... un pedo en el abismo./ O diabo depilou-se, meninos!" o bé "Un vacío azul./ Ui! Luz na cova!".
Durant aquest any rodó en el qual tot sembla en suspensió Costa Monteiro ha editat mitja dotzena de plaquetes a ")amalgama(". Opuscles presos a l'assalt per artificis verbals sensibles i gens gratuïts. Potser la més visual és la que duu per títol "[e'rrata]", així entre claudàtors, i que consta d'una vintena de paraules de pes definides en castellà —"Amistad, Amor, Bien, Cuerpo... Nacionalismo, Poder, Sexo, Trabajo"—. La clau són les correccions que Costa Monteiro introdueix amb bolígraf vermell en el text convencionalment imprès que conté les definicions. A la manera dels correctors, substitueix unes lletres per unes altres tot provocant veritables xocs semàntics. Allà on deia "Cultura: f. Conjunto de valores, creencias, tradiciones, institucions, lenguaje, etc..." després diu: "Conjunto de olores, carencias, adicciones, insatisfacciones, desencajes, etc..." Visca els correctors!
"Quelques brouillages", en francès i portuguès, sembla el projecte fundacional. Costa Monteiro el va escriure en 1992 a París i l'ha publicat, amb les altres dues plaquetes del trio, l'abril del 2000 aquí a Barcelona. Hi trobem parelles de frases homòfones a la manera de Raymond Roussel però saltant del francès al portuguès i viceversa: "Sonho merecido, ponto, vale./ Son Homère, Cid, ô, Pont Ovale" o "Sono de amor te leva./ Son ode à mort éleva". L'exquisidesa homofònica es completa amb un palíndrom franco-portuguès —"Atroce Léda, a dele corta"— i tres anagrames també bilingües: "Dentro dela, tremo./ Tondre Léda, Morte", "Drame/ de/ merda" i "Ever o mar te levar./ Rêve mortel à vera". En 1993 Costa Monteiro va reiterar el procediment anagramàtic en castellà i francès a "Pequeños diálogos sordos", amb troballes tan impactants com les d'aquesta progressió amatòria: "Là, ce tombeau d'amour./ Tu boca muerde. La amo."; "Te desnudé en la calle./ Dense éclat de la lune."; "Un bruit de parasite./ Entré. Tu pubis ardía." Finalment, en 1995 va tancar el cercle escrivint "Provas de simultaneidade", en portuguès i espanyol. Hi trobem parelles d'anagrames més existencials, com ara "Oí Dios... un pedo en el abismo./ O diabo depilou-se, meninos!" o bé "Un vacío azul./ Ui! Luz na cova!".
Durant aquest any rodó en el qual tot sembla en suspensió Costa Monteiro ha editat mitja dotzena de plaquetes a ")amalgama(". Opuscles presos a l'assalt per artificis verbals sensibles i gens gratuïts. Potser la més visual és la que duu per títol "[e'rrata]", així entre claudàtors, i que consta d'una vintena de paraules de pes definides en castellà —"Amistad, Amor, Bien, Cuerpo... Nacionalismo, Poder, Sexo, Trabajo"—. La clau són les correccions que Costa Monteiro introdueix amb bolígraf vermell en el text convencionalment imprès que conté les definicions. A la manera dels correctors, substitueix unes lletres per unes altres tot provocant veritables xocs semàntics. Allà on deia "Cultura: f. Conjunto de valores, creencias, tradiciones, institucions, lenguaje, etc..." després diu: "Conjunto de olores, carencias, adicciones, insatisfacciones, desencajes, etc..." Visca els correctors!
dijous, 21 de setembre de 2000
Nabokoviana
La recent reedició de l'autobiografia de Vladimir Nabokov "Parla, memòria" (Edicions 62) permet recuperar la dimensió verbívora del gran novel·lista rus. No debades s'autoproclama el pare dels mots encreuats en cirílic, publicats a finals de la boja dècada dels vint al diari dels emigrats russos a Berlín "Rul", batejats amb el nom de "krestoslòvitsi". I tanmateix la importació dels mots encreuats al rus és una anècdota si ho comparem amb l'adopció de l'anglès com a llengua literària —de joc i de foc— quan ja era una veu narrativa important entre els emigrats russos.
Tota l'obra anglesa nabokoviana en va plena, de sensibilitat ludolingüística. Potser les facècies més conegudes siguin els criptogrames que fan servir Claire Quilty i la cobejada Lolita per inscriure's d'incògnit en la rècula de motels extravagants pels quals després els acaçarà el desesperat Humbert Humbert. També a "Pale Fire" ("Foc pàl·lid", Edicions 62) el foll Charles Kinbote analitza amb profusió de jocs d'artifici els 1000 versos del poeta John Francis Shade, de qui esdevé marmessor, segrestador i ombra ("shade" vol dir justament "ombra", en anglès). Fins i tot a "Ada" Nabokov descriu un joc de paraules rus anomenat "Flavita" que era popular durant el segle XVIII i que s'assembla sospitosament al Scrabble.
A "Parla, memòria" Nabokov arriba a escriure: "Desxifrar un enigma és l'acte més pur i més bàsic de la ment humana" i després, mentre valora les conseqüències de plantejar problemes d'escacs, fa una comparança decisiva amb l'activitat literàra: "Però per moltes coses que jo pugui dir sobre aquesta qüestió de la composició de problemes, em sembla que no aconsegueixo transmetre prou la idea del nucli extàtic del procés i els seus punts de connexió amb altres operacions diferents, més manifestes i més fructíferes, de la ment creativa, des de la carta nàutica d'un mar perillós fins a escriure una d'aquelles novel·les increïbles en què l'autor, en un accés de follia lúcida, s'ha establert certes normes excepcionals que compleix, determinant obstacles de malson que supera, amb el zel d'una divinitat que construeix un món viu a partir d'uns ingredients absolutament inversemblants: roques, carbó i palpitacions cegues".
Si aquest paràgraf prové de la primera versió de 1947 (i, per tant, no va ser afegit a la revisió canònica i final de 1967) és un clar predecessor de la literatura potencial tal com la van definir Raymond Queneau i companyia una dècada més tard. Perquè aquest novel·lista que s'imposa "certes normes excepcionals que compleix" (constriccions) pot ser el Georges Perec que en 1967 publicava la famosa novel·la lipogramàtica escrita sense el concurs de la lletra e "La disparition". O l'Italo Calvino de "Il castello dei destini incrociati", entestat a deixar-se guiar per les cartes del tarot. O sigui que, verbívor com pocs, Vladimir Nabokov haurà de ser investit "plagista d'avançada" pels actuals membres de l'Oulipo quan aquest novembre celebrin el 40 aniversari de la seva irrupció potencial: 1960-2000.
Tota l'obra anglesa nabokoviana en va plena, de sensibilitat ludolingüística. Potser les facècies més conegudes siguin els criptogrames que fan servir Claire Quilty i la cobejada Lolita per inscriure's d'incògnit en la rècula de motels extravagants pels quals després els acaçarà el desesperat Humbert Humbert. També a "Pale Fire" ("Foc pàl·lid", Edicions 62) el foll Charles Kinbote analitza amb profusió de jocs d'artifici els 1000 versos del poeta John Francis Shade, de qui esdevé marmessor, segrestador i ombra ("shade" vol dir justament "ombra", en anglès). Fins i tot a "Ada" Nabokov descriu un joc de paraules rus anomenat "Flavita" que era popular durant el segle XVIII i que s'assembla sospitosament al Scrabble.
A "Parla, memòria" Nabokov arriba a escriure: "Desxifrar un enigma és l'acte més pur i més bàsic de la ment humana" i després, mentre valora les conseqüències de plantejar problemes d'escacs, fa una comparança decisiva amb l'activitat literàra: "Però per moltes coses que jo pugui dir sobre aquesta qüestió de la composició de problemes, em sembla que no aconsegueixo transmetre prou la idea del nucli extàtic del procés i els seus punts de connexió amb altres operacions diferents, més manifestes i més fructíferes, de la ment creativa, des de la carta nàutica d'un mar perillós fins a escriure una d'aquelles novel·les increïbles en què l'autor, en un accés de follia lúcida, s'ha establert certes normes excepcionals que compleix, determinant obstacles de malson que supera, amb el zel d'una divinitat que construeix un món viu a partir d'uns ingredients absolutament inversemblants: roques, carbó i palpitacions cegues".
Si aquest paràgraf prové de la primera versió de 1947 (i, per tant, no va ser afegit a la revisió canònica i final de 1967) és un clar predecessor de la literatura potencial tal com la van definir Raymond Queneau i companyia una dècada més tard. Perquè aquest novel·lista que s'imposa "certes normes excepcionals que compleix" (constriccions) pot ser el Georges Perec que en 1967 publicava la famosa novel·la lipogramàtica escrita sense el concurs de la lletra e "La disparition". O l'Italo Calvino de "Il castello dei destini incrociati", entestat a deixar-se guiar per les cartes del tarot. O sigui que, verbívor com pocs, Vladimir Nabokov haurà de ser investit "plagista d'avançada" pels actuals membres de l'Oulipo quan aquest novembre celebrin el 40 aniversari de la seva irrupció potencial: 1960-2000.
dijous, 14 de setembre de 2000
Turisme i xenogrames
El meu bon amic Josep Maria Romero s'ha dedicat durant anys a fer de guia turístic per tota Europa i ara també per Barcelona. Romero, autor de diversos llibres de cuina exòtica i de viatges, sosté que l'estètica dels parcs temàtics ja ha envaït els centres històrics de les ciutats. Els grups de turistes clònics abillats amb calça curta, motxilleta fotogràfica i gorra de beisbol els recorren a una velocitat vertiginosa, del tot aliens al que passa un carrer enllà del seu recorregut. Els autocars els escupen i els recullen a hores convingudes i les destinacions poden ser diverses, però en el cas barceloní no s'escapen gaire dels volts de la Catedral, Montjuïc o la Sagrada Família. La resta són àpats diürns, copes nocturnes i escapades a Montserrat. Tot tan ben organitzat com les cues de Port Aventura. Organitzat i previsible. Previst i no vist, com si diguéssim.
Ja posats, els guies i les guies podrien afegir a les seves explicacions circenques algunes qüestions d'interès ludolingüistic. Per exemple, que les lletres de Barcelona fan "Balconera", o que la nostra llengua llegida del revés va "a l'atac" o que el visitadíssim Parc Güell conté una petita sorpresa d'aquest caire. Romero va descobrir que a l'entrada principal del Parc, just abans de franquejar la porta d'accés, hi ha un botó amb unes lletres petites que diuen ALABA POR. La sorprenent inscripció va despertar la seva curiositat, fins al punt d'iniciar una recerca pels textos dels Carandells, Permanyers, Lujáns i d'altres historiadors dels racons de Barcelona. I aquesta passió documentalista el va portar a descobrir que la curiosa inscripció gaudiniana —escrita com una frase incompleta en castellà, tot i l'inquietant sentit que pren en català— en realitat és un anagrama de LABOR PAA.
En un manual maçònic del segle XIX ("Manual de masonería" de A. Casard. Barcelona-New York, 1871) s'explica que P.·. A .·. A.·. —així amb un petit trianglet puntejat al costat de cada lletra— significa "lodge" —que és "hostal" i també és "lògia"—, en el sentit de temple maçó. De manera que l'anagrama del Parc Güell enclouria un missatge clar de la seva funció oculta: parc i Casa, Taller o Temple del Treball per als maçons. D'altres exegetes també associen la G del mecenes Güell amb les inicials de Gaudí, Geometria, Generació i, sobretot, Gnosi. Segurament Guillem Martínez hi afegiria la G de Glups.
Jo, en canvi, només vull afegir-hi una proposta de joc poliglota que pugui distreure encara més els molts turistes que passegen la seva estultícia per Barcelona. El ludolingüística holandès "Battus" proposava un artifici lingüístic anomenat "xenograma" que consistia en la troballa de paraules compostes per dues versions del mateix terme en llengües diferents. El seu exemple és notable. Aigua en neerlandès fa, com en anglès, "Water", mentre que en francès és "L'eau". El xenograma és a Bèlgica: la mítica localitat de "Waterloo". No és fàcil, però si en trobeu ja ho sabeu: envieu els vostres xenogrames a l'AVUI i ja us en diré el què.
Ja posats, els guies i les guies podrien afegir a les seves explicacions circenques algunes qüestions d'interès ludolingüistic. Per exemple, que les lletres de Barcelona fan "Balconera", o que la nostra llengua llegida del revés va "a l'atac" o que el visitadíssim Parc Güell conté una petita sorpresa d'aquest caire. Romero va descobrir que a l'entrada principal del Parc, just abans de franquejar la porta d'accés, hi ha un botó amb unes lletres petites que diuen ALABA POR. La sorprenent inscripció va despertar la seva curiositat, fins al punt d'iniciar una recerca pels textos dels Carandells, Permanyers, Lujáns i d'altres historiadors dels racons de Barcelona. I aquesta passió documentalista el va portar a descobrir que la curiosa inscripció gaudiniana —escrita com una frase incompleta en castellà, tot i l'inquietant sentit que pren en català— en realitat és un anagrama de LABOR PAA.
En un manual maçònic del segle XIX ("Manual de masonería" de A. Casard. Barcelona-New York, 1871) s'explica que P.·. A .·. A.·. —així amb un petit trianglet puntejat al costat de cada lletra— significa "lodge" —que és "hostal" i també és "lògia"—, en el sentit de temple maçó. De manera que l'anagrama del Parc Güell enclouria un missatge clar de la seva funció oculta: parc i Casa, Taller o Temple del Treball per als maçons. D'altres exegetes també associen la G del mecenes Güell amb les inicials de Gaudí, Geometria, Generació i, sobretot, Gnosi. Segurament Guillem Martínez hi afegiria la G de Glups.
Jo, en canvi, només vull afegir-hi una proposta de joc poliglota que pugui distreure encara més els molts turistes que passegen la seva estultícia per Barcelona. El ludolingüística holandès "Battus" proposava un artifici lingüístic anomenat "xenograma" que consistia en la troballa de paraules compostes per dues versions del mateix terme en llengües diferents. El seu exemple és notable. Aigua en neerlandès fa, com en anglès, "Water", mentre que en francès és "L'eau". El xenograma és a Bèlgica: la mítica localitat de "Waterloo". No és fàcil, però si en trobeu ja ho sabeu: envieu els vostres xenogrames a l'AVUI i ja us en diré el què.
dijous, 6 de juliol de 2000
MonoMaria
Una de les tradicions més impressionants en l'àmbit anagramàtic és la colossal dèria mariana que van patir diversos monjos medievals. Presos per una barreja de pietat i follia, alguns d'aquells copistes es van llançar a la forassenyada tasca d'extreure anagrames pietosos de la salutació angèlica "AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM" (Lluc, I, 28). Elshistoriadors italians de l'enigmística documenten el cas de Pompeu Salvi. L'any 1665 Salvi va publicar a Gènova un recull amb mig miler (!) d'aquests anagrames marians. No content amb la dificultat tècnica de recombinar cinc-centes vegades les trenta-una lletres de la salutació angèlica, Salvi es proposa que tots els anagrames resultants siguin de temàtica religiosa. Hi surten noms i títols de sants del calendari, les festes eclesiàstiques, els atributs divins... Aquests són alguns fruits de la seva magna obsessió:
Després dels primers 100 anagrames, l'autor enceta una segona sèrie de 360 així: "VISNE ANAGRAMMATA? DE PURO MULTA IECI". Al final d'aquests 460 primers rebla: "VIS CENTUM ANAGRAMMATA? EDO PUERILIA". I acaba, cal suposar que absolutament extenuat, amb l'anagrama que fa 500: "DAC: VIVAT SEMPRE VIRGO ALMA NATA. AMEN". En 1951 l'estudiós Aldo Santi, que situava un exemplar d'aquesta raresa a la Biblioteca Marucelliana de Florència, va escriure que molts dels anagrames de Salvi són defectuosos o senzillament erronis, però aquest és un petit detall sense importància davant la colossal obsessió del monjo.
De fet, l'absurd esforç de Salvi va inaugurar un subgènere "marianagramàtic" que després reprendrien altres religiosos tan obsessius com ell. L'italià Franco Bosio esmenta el cas d'un monjo cec anomenat Giovanni Battista Agnesi que en va fer uns quants centenars més, però sens dubte el cas més espectacular és el de l'abat de Dunes Dom Luc de Vriesse, que en va publicar un altre recull a Bruges l'any 1711 amb el títol Metamorphosis Angelica Marianna inter mille figuras transformata. En la seva referència bibliogràfica Aldo Santi li adjudica 3300!!! anagrames, però el nord-americà Howard Bergerson i d'altres autors que se'n fan ressò retallen la proesa d'aquest abat desenfeinat a (només) 3100, la qual cosa sembla numerològicament més plausible. Cada pàgina conté 31 anagrames en 31 línies. Les inicials de cada anagrama, llegides en acròstic, formen la inesgotable frase "master": "AVE MARIA GRATIA PLENA, DOMINUS TECUM". Naturalment, tots els anagrames de la salutació angèlica també són frases relatives a la Verge Maria i segurament les llicències per fer quadrar les frases són tan nombroses com en el cas de Salvi.
Ara que Montserrat s'ha reconstruït en quatre dies podríem dir que els esforços d'aquesta colla de monjos obsedits transformen la seva inqüestionable monomania en monoMaria.
AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM;
PURA UNICA EGO SUM MATER ALMA DEI NATA:
DEIPARA INVENTA SUM, ERGO IMMACULATA;
PIA, MUNDA, IUSTA, ALME CREATOREM GENUI;
EGO AURUM NITES IMMACULATA DEIPARA;
Després dels primers 100 anagrames, l'autor enceta una segona sèrie de 360 així: "VISNE ANAGRAMMATA? DE PURO MULTA IECI". Al final d'aquests 460 primers rebla: "VIS CENTUM ANAGRAMMATA? EDO PUERILIA". I acaba, cal suposar que absolutament extenuat, amb l'anagrama que fa 500: "DAC: VIVAT SEMPRE VIRGO ALMA NATA. AMEN". En 1951 l'estudiós Aldo Santi, que situava un exemplar d'aquesta raresa a la Biblioteca Marucelliana de Florència, va escriure que molts dels anagrames de Salvi són defectuosos o senzillament erronis, però aquest és un petit detall sense importància davant la colossal obsessió del monjo.
De fet, l'absurd esforç de Salvi va inaugurar un subgènere "marianagramàtic" que després reprendrien altres religiosos tan obsessius com ell. L'italià Franco Bosio esmenta el cas d'un monjo cec anomenat Giovanni Battista Agnesi que en va fer uns quants centenars més, però sens dubte el cas més espectacular és el de l'abat de Dunes Dom Luc de Vriesse, que en va publicar un altre recull a Bruges l'any 1711 amb el títol Metamorphosis Angelica Marianna inter mille figuras transformata. En la seva referència bibliogràfica Aldo Santi li adjudica 3300!!! anagrames, però el nord-americà Howard Bergerson i d'altres autors que se'n fan ressò retallen la proesa d'aquest abat desenfeinat a (només) 3100, la qual cosa sembla numerològicament més plausible. Cada pàgina conté 31 anagrames en 31 línies. Les inicials de cada anagrama, llegides en acròstic, formen la inesgotable frase "master": "AVE MARIA GRATIA PLENA, DOMINUS TECUM". Naturalment, tots els anagrames de la salutació angèlica també són frases relatives a la Verge Maria i segurament les llicències per fer quadrar les frases són tan nombroses com en el cas de Salvi.
Ara que Montserrat s'ha reconstruït en quatre dies podríem dir que els esforços d'aquesta colla de monjos obsedits transformen la seva inqüestionable monomania en monoMaria.
dilluns, 26 de juny de 2000
Castells lletrats
Fa només mig any, en ple gener, després de divulgar la història del famós "quadrat màgic" SATOR-AREPO-TENET-OPERA-ROTAS, el quadrat màgic en català de majors dimensions que coneixia era un 6x6 publicat per Rossend Serra i Pagès en 1916 a "La Veu Comarcal" de Ripoll en una sèrie d'articles sobre "jocs d'esperit" que constitueixen l'única referència històrica a l'enigmística italiana en la nostra llengua:
Els lectors de l'AVUI s'han enfrontar amb entusiasme al repte de trobar quadrats màgics en català, fins al punt que el passat 11 de maig el quadrisme (sense Vidal) atenyia el grau 7. Era el ludolingüísta de Torroella de Montgrí Ernest Díez qui coronava en solitari aquesta alçada amb una sèrie notable de quadrats de magnitud 7x7 que presentaven una coincidència inquietant: el setè mot de tots ells era sempre "assassí".
Un mes més tard s'ha consumat una nova gesta. Toni Civit (Mataró) s'ha inscrit en la tradició assassina d'Ernest Díez amb un nou 7x7
Però no s'ha aturat aquí. Toni Civit ha coronat també un 8x8, que és com dir que ha fet el cim de l'Himàlaia o que ha descarregat un castell de 8:
L'únic dubte a l'hora d'homologar-lo és la validesa del verb "reaprendre". No figura al diccionari però és una formació plausible i, a més, resulta força freqüent en contextos pedagògics o mèdics. De manera que ja tenim un castell llescat de 8. Un vuit de vuit, com si diguéssim. Ara ja hem assolit el nivell de la majoria de llengües europees. Només en anglès i en italià, que jo sàpiga, s'han confegit quadrats màgics 9x9. Qui s'anima a pujar un pis més? Els castellers ja fa temps que gosen a fer castells de 9. Serem menys els que veiem en el mot "castellers" un "sac" ple de "lletres"?
R A S C A R
A X I O M A
S I G N A R
C O N G R E
A M A R E S
R A R E S A
Els lectors de l'AVUI s'han enfrontar amb entusiasme al repte de trobar quadrats màgics en català, fins al punt que el passat 11 de maig el quadrisme (sense Vidal) atenyia el grau 7. Era el ludolingüísta de Torroella de Montgrí Ernest Díez qui coronava en solitari aquesta alçada amb una sèrie notable de quadrats de magnitud 7x7 que presentaven una coincidència inquietant: el setè mot de tots ells era sempre "assassí".
R E P E T I A
E R O T I C S
P O L I R A S
E T I L A R A
T I R A D I S
I C A R I E S
A S S A S S I
B E S A V I A
E D U C A T S
S U T U R E S
A C U S A R A
V A R A R A S
I T E R A T S
A S S A S S I
Un mes més tard s'ha consumat una nova gesta. Toni Civit (Mataró) s'ha inscrit en la tradició assassina d'Ernest Díez amb un nou 7x7
O F I C I N A
F O N E D I S
I N D R E T S
C E R C A R A
I D E A R A S
N I T R A T S
A S S A S S I
Però no s'ha aturat aquí. Toni Civit ha coronat també un 8x8, que és com dir que ha fet el cim de l'Himàlaia o que ha descarregat un castell de 8:
A T R A C A R A
T R E M O L E S
R E A P R E N S
A M P L I A D A
C O R I N T I C
A L E A T O R I
R E N D I R I A
A S S A C I A T
L'únic dubte a l'hora d'homologar-lo és la validesa del verb "reaprendre". No figura al diccionari però és una formació plausible i, a més, resulta força freqüent en contextos pedagògics o mèdics. De manera que ja tenim un castell llescat de 8. Un vuit de vuit, com si diguéssim. Ara ja hem assolit el nivell de la majoria de llengües europees. Només en anglès i en italià, que jo sàpiga, s'han confegit quadrats màgics 9x9. Qui s'anima a pujar un pis més? Els castellers ja fa temps que gosen a fer castells de 9. Serem menys els que veiem en el mot "castellers" un "sac" ple de "lletres"?
dimecres, 21 de juny de 2000
Alfagrames
Dijous passat aquesta columna acabava amb un enigma. Després de ressenyar el primer llibre català de matemàtiques que inclou problemes de caire ludolingüístic ("Fes matemàtiques!", 2000) vaig reproduir un text que el matemàtic Toni Guillamon havia escrit partint d'una dura constricció. El text era aquest: "L'accés a l'illot, a l'Agost, és bell. Des del bot nou, filmo els ceps del clos i el cim de l'est, dens de flors, bens i llops. El bou és a l'ert hort, i el jou és al clot. A dins, l'Abel, en dejú, del got beu most de l'any, i em diu: «ahir, l'amo de l'illot hi fou mort a cops del giny d'acer de l'àgil fill hippy. El cos nu, al llot és, i el cor del gos bru adéu diu a l'amo bo. No et fiïs dels afins!»" La solució a l'enigma és, com totes quan ja són conegudes, prou clara: totes les paraules del text guillamonià estan fetes amb lletres disposades en ordre alfabètic (accés-illot-agost-bell-filmo...). És a dir, que és un notabilíssim text alfagramàtic.
Els alfagrames són un artifici recent. L'italià Stefano Bartezzaghi documenta les primeres passes ludolingüístiques de l'ordre alfabètic i n'atribueix la idea a Nicholas Temperley a primers dels 60. Almenys així ho recollia Martin Gardner a la seva columna del "Scientific American" l'any 1965. Però aquell mateix any Dmitri Borgmann, autor del fantàstic "Language on Vacation" (Scribner's, 1965) ja buscava els alfagrames més llargs en anglès. De tota manera, Bartezzaghi afirma que el nom "alfagrama" no apareix fins a l'any 1974 a les pàgines de la revista italiana d'enigmística clàssica "Il Labirinto". O sigui que ens trobem davant d'una activitat combinatòria relativament recent amb una tendència irrefrenable al salt de longitud. Els inventors anglosaxons ja es van lliurar a la competició. En 1965 Gardner arribava a les 7 lletres amb el mot billowy (ondulós), però Borgmann el superava amb una úlcera ocular de 8 lletres anomenada aegilops que encara regna avui, i deixava l'invers en les 7 lletres d'un espiadimonis de l'Índia anomenat zyxomma. En català els rècords establerts pels lectors de l'AVUI fa tres anys arriben, ara per ara, a les 7 lletres del dret —abellot— i a 6 del revés —tromba—. Rècords, em temo, difícils de superar.
La proesa de Guillamon obre el camp alfagramàtic a la gènesi de textos, en la línia divertidament obsessiva que encetava Juan José Millás en la seva recent novel·la "El orden alfabético" (Alfaguara, 1998). Tal vegada emular Guillamon sigui molt difícil, però tots els mots tenen un alfagrama —gener EEGNR, febrer EEBFRR, abril ABILR... agost AGOST—, de manera que resulta plausible escriure textos en els quals totes les paraules segueixin l'ordre alfagramàtic. Una constricció invisible que pot esdevenir vera regla d'escriptura. Així, per exemple, la frase "malament rai escriure de nit" manté l'ordre alfagramàtic, és a dir, els seus mots estan ordenats segons l'ordre alfabètic dels seus alfagrames: AAELMMNT, AIR, CEEIRRSU, DE, NIT. Envieu els vostres textos alfagramàtics.
dijous, 15 de juny de 2000
Temàtiques a mà
Ara que tants estudiants s'enfronten als temuts exàmens qualsevol missatge positiu dedicat a les matemàtiques pot semblar inhumà. És per això que em plau fer-me ressò d'una iniciativa pionera en la construcció de ponts entre humanitats numèriques i anumèriques. ¿O és que les matemàtiques no són susceptibles de ser "humanitats"?. El Departament de Matemàtiques de la UAB ha publicat recentment un llibre de "mates" anomenat "Fes matemàtiques!" (A. Gasull ed. UAB. Bellaterra, 2000) que conté un fet diferencial notable. El matemàtic Toni Guillamon ha il·lustrat la secció 4.5 del llibre —"Paraules i nombres"— amb diversos problemes de Lingüística Recreativa de gran nivell. Hi apareixen palíndroms, bifronts, quadrats màgics, alfagrames, falses parelles, anagrames, pentavocàlics... Un bon estol dels artificis més productius de la ludolingüística. Però potser el més destacable de les propostes de Guillamon és el seu format de problema matemàtic.
Per exemple, s'hi presenten alguns palíndroms en llengües diverses segmentats per paraules ordenades alfabèticament que cal reordenar. Així, de la tirallonga "gent, Islam, l', la, mal nega, si" cal deduir l'esplèndid "Mal si la gent nega l'Islam". La deconstrucció de palíndroms tan coneguts com l'espanyol "a, abad, arroz, dábale, el, la zorra" o l'anglès "a, a, a, canal, man, Panama, plan" demostra que la pràctica ludolingüística sempre pot reviscolar allà on semblava més esgotada. Entre els bifronts destaca la frase catalana "Amor beneït a la base" desplegable en espanyol com "esa bala tiene broma", i entre els quadrats màgics un 6x6 suggerit a partir dels mots "torege, arameu i occità" que al solucionari es desplega en "OCCITA, CLAROR, CADIRA, IRISEM, TOREGE, ARAMEU".
Guillamon també s'endinsa en el gènere Pi-gramàtic —s'empesca frases fetes amb paraules de longitud equivalent als decimals de la raó àurea (1.6180339887498), el nombre e (2.7182818284590) i el nombre π (3.1415926535897)— i en l'hilarant territori de les falses parelles. Proveu de canviar el gènere d'alguns substantius d'aquest fragment i veureu com puja la temperatura del text: "Com que tenia una fam de salvatge, amb tot el dret vaig engrapar una pita sense alliberar tampoc la poma. El mos estava preparat. Apassionat, m'hi vaig llançar. No vaig deixar ni una pela per llepar!"
Però potser on més excel·leix Guillamon és en una constricció dura i poc practicada que no desvelaré per mantenir el to enigmàtic que caracteritza el fèrtil territori recreatiu que comparteixen matemàtiques i lingüística. L'enigma consisteix a descobrir el tret peculiar d'aquest text: "L'accés a l'illot, a l'Agost, és bell. Des del bot nou, filmo els ceps del clos i el cim de l'est, dens de flors, bens i llops. El bou és a l'ert hort, i el jou és al clot. A dins, l'Abel, en dejú, del got beu most de l'any, i em diu: «ahir, l'amo de l'illot hi fou mort a cops del giny d'acer de l'àgil fill hippy. El cos nu, al llot és, i el cor del gos bru adéu diu a l'amo bo. No et fiïs dels afins!»" La solució, dijous vinent.
Per exemple, s'hi presenten alguns palíndroms en llengües diverses segmentats per paraules ordenades alfabèticament que cal reordenar. Així, de la tirallonga "gent, Islam, l', la, mal nega, si" cal deduir l'esplèndid "Mal si la gent nega l'Islam". La deconstrucció de palíndroms tan coneguts com l'espanyol "a, abad, arroz, dábale, el, la zorra" o l'anglès "a, a, a, canal, man, Panama, plan" demostra que la pràctica ludolingüística sempre pot reviscolar allà on semblava més esgotada. Entre els bifronts destaca la frase catalana "Amor beneït a la base" desplegable en espanyol com "esa bala tiene broma", i entre els quadrats màgics un 6x6 suggerit a partir dels mots "torege, arameu i occità" que al solucionari es desplega en "OCCITA, CLAROR, CADIRA, IRISEM, TOREGE, ARAMEU".
Guillamon també s'endinsa en el gènere Pi-gramàtic —s'empesca frases fetes amb paraules de longitud equivalent als decimals de la raó àurea (1.6180339887498), el nombre e (2.7182818284590) i el nombre π (3.1415926535897)— i en l'hilarant territori de les falses parelles. Proveu de canviar el gènere d'alguns substantius d'aquest fragment i veureu com puja la temperatura del text: "Com que tenia una fam de salvatge, amb tot el dret vaig engrapar una pita sense alliberar tampoc la poma. El mos estava preparat. Apassionat, m'hi vaig llançar. No vaig deixar ni una pela per llepar!"
Però potser on més excel·leix Guillamon és en una constricció dura i poc practicada que no desvelaré per mantenir el to enigmàtic que caracteritza el fèrtil territori recreatiu que comparteixen matemàtiques i lingüística. L'enigma consisteix a descobrir el tret peculiar d'aquest text: "L'accés a l'illot, a l'Agost, és bell. Des del bot nou, filmo els ceps del clos i el cim de l'est, dens de flors, bens i llops. El bou és a l'ert hort, i el jou és al clot. A dins, l'Abel, en dejú, del got beu most de l'any, i em diu: «ahir, l'amo de l'illot hi fou mort a cops del giny d'acer de l'àgil fill hippy. El cos nu, al llot és, i el cor del gos bru adéu diu a l'amo bo. No et fiïs dels afins!»" La solució, dijous vinent.
dijous, 8 de juny de 2000
Amfibologies
Algunes de les construccions ludolingüístiques més saboroses estan basades en els dobles sentits que permet (i sovint imposa) el llenguatge verbal, i una de les modalitats més nítides de doble sentit és l'amfibologia. El terme prové del grec "amphibolos" (ambigu, equívoc) i "lógos" (paraula, discurs), i designa una frase que pot tenir dues, o més, lectures. Simplement això: "ella tria la cara i ell la creu", per exemple. Una frase construïda a partir d'un troballa homonímica: en aquest cas la que agermana el revers d'una moneda amb una forma del verb creure. La segona homonímia, que fusiona l'article i el pronom feble en "la" és menys espectacular però no menys efectiva. Americo Scarlatti va documentar l'admiració que sentia Voltaire per un antic tractat sobre l'amfibologia anomenat De dubio sermone que va escriure Plini el Jove (~61-~112 dC) "per ensenyar a parlar d'una manera tan subtil que no l'entenguin els tirans". Aquest concepte de la subtilitat tan proper als sofistes i a la ironia situa l'esforç constructor d'amfibologies en un terreny elevat, a tocar del de la creació literària. Però tot el prestigi s'esvaeix quan les frases ambigües no són construïdes a consciència sinó fruit d'una redacció incompetent.
Passem, per un moment, del territori ludolingüístic al de la lingüística. Jesús Tusón analitza una frase amfibològica al seu recomanable llibre El luxe del llenguatge: "Hi ha una bossa de roba perduda a la Secretaria de l'Escola". Tusón hi troba una dotzena de sentits diferents: "Pot passar que la roba s'hagi perdut (o no) exactament a la Secretaria; que la bossa sigui (o no) de roba; que s'hagi perdut només la bossa, o la bossa amb roba, o tan sols la roba. Vet aquí que ens surten, fetes totes les combinacions (2x2x3), dotze interpretacions possibles." I aquesta abundància no és associada a la riquesa lingüística, sinó tot el contrari.
La incompetència de qui ha redactat la nota només es veu alleujada per la importància del context. Tusón assenyala la transcendència de certes dades alienes al redactat d'una frase per a la seva correcta interpretació. De manera que al final dedueix que alguna persona de l'escola deu haver ficat dins d'una bossa tot un seguit de peces de roba perdudes pels nens i l'ha guardada a la Secretaria del centre. La conclusió del lingüista és que l'interfecte solidari hauria d'haver redactat l'avís d'una manera més entenedora —com ara "A la Secretaria hi ha una bossa amb la roba que s'ha perdut"— per tal de reduir l'ambigüitat en la mesura del possible. Està clar que el paradís del lingüista és l'infern del ludolingüista. I viceversa. La confecció de frases amfibològiques com més ambigües millor és una activitat força apreciada per poetes, lletraferits i verbívors en general. L'ambigüitat —tan temuda per la ciència o pels moralistes com practicada pels polítics— no sempre agermana enginy i engany. Sovint és l'única possibilitat sensata de referir-se al formidable desordre que envolta les nostres existències.
Passem, per un moment, del territori ludolingüístic al de la lingüística. Jesús Tusón analitza una frase amfibològica al seu recomanable llibre El luxe del llenguatge: "Hi ha una bossa de roba perduda a la Secretaria de l'Escola". Tusón hi troba una dotzena de sentits diferents: "Pot passar que la roba s'hagi perdut (o no) exactament a la Secretaria; que la bossa sigui (o no) de roba; que s'hagi perdut només la bossa, o la bossa amb roba, o tan sols la roba. Vet aquí que ens surten, fetes totes les combinacions (2x2x3), dotze interpretacions possibles." I aquesta abundància no és associada a la riquesa lingüística, sinó tot el contrari.
La incompetència de qui ha redactat la nota només es veu alleujada per la importància del context. Tusón assenyala la transcendència de certes dades alienes al redactat d'una frase per a la seva correcta interpretació. De manera que al final dedueix que alguna persona de l'escola deu haver ficat dins d'una bossa tot un seguit de peces de roba perdudes pels nens i l'ha guardada a la Secretaria del centre. La conclusió del lingüista és que l'interfecte solidari hauria d'haver redactat l'avís d'una manera més entenedora —com ara "A la Secretaria hi ha una bossa amb la roba que s'ha perdut"— per tal de reduir l'ambigüitat en la mesura del possible. Està clar que el paradís del lingüista és l'infern del ludolingüista. I viceversa. La confecció de frases amfibològiques com més ambigües millor és una activitat força apreciada per poetes, lletraferits i verbívors en general. L'ambigüitat —tan temuda per la ciència o pels moralistes com practicada pels polítics— no sempre agermana enginy i engany. Sovint és l'única possibilitat sensata de referir-se al formidable desordre que envolta les nostres existències.
dijous, 1 de juny de 2000
Mots amagats
Jordi Esteban i Calm no és egiptòleg sinó professor de català, però la seva dèria per fabricar jeroglífics l'ha transformat en tot un expert en criptografia didàctica. Esteban dissocia una frase com ara "t'empipes" en els termes "tem" i "pipes", després substitueix els nous termes per un sinònim o un pictograma —en aquest exemple "té por" per tem i el dibuix de tres artilugis de fumar per pipes— i finalment s'empesca un peu d'il·lustració, que pot ser interrogatiu o no —en aquest cas "t'enfades"—. El lector que s'enfronta a un "té por" i tres pipes dibuixades n'ha d'extreure la solució oculta —"t'empipes"— de la qual Esteban ha partit. És el procés que els italians anomenen "criptografia mnemònica", practicat amb enginy per aquest jeroglifista des de fa gairebé dues dècades. D'ell coneixia fins ara els volums "600 jeroglífics. 600 recursos per aprendre català" (La Llar del Llibre. Barcelona, 1988) i "444 Jeroglífics per desjeroglificar" (Enigma Card. Badalona, 1996), en els quals els dibuixos eren de traç fi, amb detalls de tira còmica i aspecte d'ornament estudiantil fet amb el mateix bolígraf rosegat durant l'examen.
Ara l'editor de La Magrana ha tingut l'encert d'afegir a l'enginy lingüístic d'Esteban el talent de la dibuixant Jacqueline Molnár i el dissenyador David Torrents en dos volumets molt atractius que han sortit al mercat amb el títol genèric de "Mots amagats". En el volumet blau figuren 55 de les millors "criptografies mnemòniques" d'Esteban, en una presentació impactant. Sovint es basen més en rètols que no pas en dibuixos, com ara "10 anys" i "10" per ocultar la resposta a "Quantes persones han suspès?" (Una dècada, deu= una de cada deu), però també n'hi ha de totalment dibuixats: dues ales i una cullera que responen a "On ens banyarem avui?" (Ales, cullera=a l'escullera). La presentació és exemplar i els pictogrames de la Molnár es fan mirar molt, de manera que els vells jeroglífics d'Esteban llueixen més que mai.
El segon volumet, de portada taronja, és un monogràfic que oculta 55 noms de persona. Una proposta ideal per fer més enigmàtica qualsevol festa d'onomàstica. El primer, un contundent rètol que fa "FUGIM", ens remet al nom d'aquell futbolista castellonenc que responia al cognom d'Amor; l'onzè (una maneta de porta i una extremitat inferior) remet al mestre Fabra; el setzè (dos tigres invertits i un "-t") a un altre futbolista del Barça, de cognom Barjuan; el vint-i-unè ("es dirigeixen S") a aquell personatge de la Lloll que va popularitzar el vídeo; el quarantè ("L invertida 9") al lider del vidal-quadrisme; i el cinquantè (un ciri encès i el rètol "Ter Ebre") és per a mi.
És d'esperar que la ingent obra de l'enginy estebanià vagi trobant sortida en aquests volumets quadrats de la mida d'uns mots encreuats convencionals (14x14, però en comptes de quadrets, centímetres). Els aficionats, cada cop més nombrosos, als esforços de l'enginy linguístic, haurien d'abraonar-se a les llibreries a la recerca dels "Mots Amagats".
Ara l'editor de La Magrana ha tingut l'encert d'afegir a l'enginy lingüístic d'Esteban el talent de la dibuixant Jacqueline Molnár i el dissenyador David Torrents en dos volumets molt atractius que han sortit al mercat amb el títol genèric de "Mots amagats". En el volumet blau figuren 55 de les millors "criptografies mnemòniques" d'Esteban, en una presentació impactant. Sovint es basen més en rètols que no pas en dibuixos, com ara "10 anys" i "10" per ocultar la resposta a "Quantes persones han suspès?" (Una dècada, deu= una de cada deu), però també n'hi ha de totalment dibuixats: dues ales i una cullera que responen a "On ens banyarem avui?" (Ales, cullera=a l'escullera). La presentació és exemplar i els pictogrames de la Molnár es fan mirar molt, de manera que els vells jeroglífics d'Esteban llueixen més que mai.
El segon volumet, de portada taronja, és un monogràfic que oculta 55 noms de persona. Una proposta ideal per fer més enigmàtica qualsevol festa d'onomàstica. El primer, un contundent rètol que fa "FUGIM", ens remet al nom d'aquell futbolista castellonenc que responia al cognom d'Amor; l'onzè (una maneta de porta i una extremitat inferior) remet al mestre Fabra; el setzè (dos tigres invertits i un "-t") a un altre futbolista del Barça, de cognom Barjuan; el vint-i-unè ("es dirigeixen S") a aquell personatge de la Lloll que va popularitzar el vídeo; el quarantè ("L invertida 9") al lider del vidal-quadrisme; i el cinquantè (un ciri encès i el rètol "Ter Ebre") és per a mi.
És d'esperar que la ingent obra de l'enginy estebanià vagi trobant sortida en aquests volumets quadrats de la mida d'uns mots encreuats convencionals (14x14, però en comptes de quadrets, centímetres). Els aficionats, cada cop més nombrosos, als esforços de l'enginy linguístic, haurien d'abraonar-se a les llibreries a la recerca dels "Mots Amagats".
dijous, 25 de maig de 2000
Que no Mor
Els propers divendres i dissabte la sala Pere Coromines de l'IEC (Carme, 47, a Barcelona) hostatja les jornades "Literatura i Matemàtiques (geometria d'un acostament)". Un acostament que potser sobta, però que és la trobada de dos llenguatges molt propers, tal com ja van entendre fa quatre dècades els escriptors i matemàtics francesos que van associar-se per fundar l'Obrador de Literatura Potencial (Oulipo). Entre d'altres intervencions, destaca la presentació en societat de la versió catalana d'una obra emblemàtica de Raymond Queneau: "Cent mille milliards de poèmes". Mai una traducció tan breu havia generat un text tan llarg, perquè la proposta quenel·liana es limita a 10 sonets que, combinats vers a vers, generen 100.000.000.000.000 poemes. D'aquesta peça hi ha una acurada edició de Gallimard que els presenta superposats en pàgines d'un gruix notable tallades en catorze serrells, un per línia, de manera que cada vers pot ser reemplaçat a gust del lector per cadascun dels nou altres que ocupen la mateixa posició estròfica. Però potser la millor manera d'acostar-se a aquest poema múltiple de Queneau és la que han triat els seus traductors catalans: mitjançant un programa informàtic que en faciliti la lectura.
Els "Cent bilions de poemes" —traduïts al català per Carles Hac Mor i Ester Xargay— han estat tractats informàticament per un jove mexicà anomenat Eugenio Tisselli per tal de permetre'n una lectura plaent. L'experiència promet ser interessant i no només per raons tecnològiques. Cada vegada que les obres emblemàtiques de l'Oulipo han estat traduïdes a d'altres llengües els seus artífexs han acabat per generar una tradició potencial local. Almenys això és el que va passar a Itàlia quan es va traduir el volum de divulgació "Oulipo. La littérature potentielle (Créations, Re-créations Récréations)" (Gallimard, 1973). Ruggero Campagnoli i Yves Hersant van invertir una dècada —de 1975 a 1985— per completar-ne la versió italiana. Per aconseguir-ho van haver de generar molts textos nous que partien de les mateixes constriccions oulipistes. És en el context d'aquest projecte "traductor" que cal situar la destacada aportació d'Italo Calvino a l'Oulipo —amb el seu "Piccolo Sillabario Illustrato", 6è butlletí— i el naixement, ara fa deu anys, de l'homònim italià Oplepo (Opificio di Letteratura Potenziale), actualment presidit pel poeta Edoardo Sanguineti.
La incorporació del fèrtil tàndem Hac Mor-Xargay a la pràctica potencial és una notícia excel·lent per a la nostra literatura. L'experimentalisme radical que caracteritza la seva escriptura pot trobar noves vies en el post-oulipisme que s'inaugurarà després que el proper octubre se celebri a Capri el quarantè aniversari del naixement de l'Oulipo. Aquest dissabte escoltarem atents com la hac mor en el xerrar gai de la combinatòria quenel·liana. Ara que la literatura per fi serà proibida a les aules inòspites potser és l'ora d'entendre que l'ospitalitat no s'exerceix als ospitals sinó als ostals. Visca la literatura Que no Mor!
Els "Cent bilions de poemes" —traduïts al català per Carles Hac Mor i Ester Xargay— han estat tractats informàticament per un jove mexicà anomenat Eugenio Tisselli per tal de permetre'n una lectura plaent. L'experiència promet ser interessant i no només per raons tecnològiques. Cada vegada que les obres emblemàtiques de l'Oulipo han estat traduïdes a d'altres llengües els seus artífexs han acabat per generar una tradició potencial local. Almenys això és el que va passar a Itàlia quan es va traduir el volum de divulgació "Oulipo. La littérature potentielle (Créations, Re-créations Récréations)" (Gallimard, 1973). Ruggero Campagnoli i Yves Hersant van invertir una dècada —de 1975 a 1985— per completar-ne la versió italiana. Per aconseguir-ho van haver de generar molts textos nous que partien de les mateixes constriccions oulipistes. És en el context d'aquest projecte "traductor" que cal situar la destacada aportació d'Italo Calvino a l'Oulipo —amb el seu "Piccolo Sillabario Illustrato", 6è butlletí— i el naixement, ara fa deu anys, de l'homònim italià Oplepo (Opificio di Letteratura Potenziale), actualment presidit pel poeta Edoardo Sanguineti.
La incorporació del fèrtil tàndem Hac Mor-Xargay a la pràctica potencial és una notícia excel·lent per a la nostra literatura. L'experimentalisme radical que caracteritza la seva escriptura pot trobar noves vies en el post-oulipisme que s'inaugurarà després que el proper octubre se celebri a Capri el quarantè aniversari del naixement de l'Oulipo. Aquest dissabte escoltarem atents com la hac mor en el xerrar gai de la combinatòria quenel·liana. Ara que la literatura per fi serà proibida a les aules inòspites potser és l'ora d'entendre que l'ospitalitat no s'exerceix als ospitals sinó als ostals. Visca la literatura Que no Mor!
dijous, 18 de maig de 2000
L'antipoesia de Greimas
La sentida mort del mestre Tísner ha fet que es parli de mots encreuats. Poc o molt, tothom ha recordat la seva dedicació al noble art d'encreuar paraules i definir-les amb enginy. Altres vegades he historiat el naixement i l'esclat planetari d'aquest artifici, sovint reduït al mer paper de "passatemps". Avui, tot recordant Tísner, vull centrar-me en la qüestionada relació entre encreuats i literatura. Una relació escassa, tot i els escriptors notables que s'hi han dedicat, com Nabòkov en rus o Perec en francès. Hi ha, això sí, aparicions episòdiques de caire costumista per aprofitar la popularitat social de l'artifici i referències cultes que el transformen en metàfora, com a Cruciverba, el llibre d'assaigs literaris de Sciascia. En espanyol Julián Ríos va publicar un bon conte anomenat "Crucigramas" i en català Josep Palau i Fabre també va tocar el tema del crucigramista al conte breu "Mots crucificats", per la dedicatòria del qual sempre li restaré agraït.
Un cas de literaturització profunda de l'artifici és Paisatge pintat amb te del serbi Milorad Pavic, novel·la estructurada com un encreuat. Els capítols corresponen a "Verticals 3", "Horitzontals 2"... i la segona part duu un subtítol explícit: "Novel·la per a aficionats als mots encreuats". Les seccions horitzontals conformen la intriga i les verticals informen sobre el destí dels personatges. A més, Pavic teoritza sobre dos tipus d'aficionats i els associa a dues menes de monjos balcànics —els idiorrítmics (solitaris) i els cenobites (solidaris)—. Els paral·lelismes, del tipus "els uns resolen els encreuats a salts i els altres seguint un ordre", s'estenen durant cinc pàgines. La solució és a la rebotiga. Paisatge pintat amb te planteja un d'aquells enigmes que estiren el lector, però el desenllaç és a l'índex temàtic de la novel·la. El lector que en reindexi les paraules segons els números de l'encreuat descobrirà la clau.
Amb el pas del temps l'escriptura crucigramista ha interessat tant els creadors com els teòrics. El text de reflexió canònic és un article del semiòleg franco-lituà Algirdas Julien Greimas anomenat "L'Écriture cruciverbiste" en el qual estableix les diferències entre una graella de mots encreuats i un poema. Una de les conclusions és que la comunicació crucigramista no és apoètica sinó antipoètica: "La superposició dels plans de l'expressió i del contingut es manifesta a la graella, a partir de la qual l'autor opera la «transcodificació» del significat; en poesia per contra la «fusió» de les estructures del contingut i de l'expressió es fa en la manifestació, tal com es presenta al lector (...) Si la comunicació poètica, de naturalesa sintagmàtica, presuposa un codi paradigmàtic implícit, la decodificació del significat en la lectura crucigramista tendeix igualment a reconstituir una graella, és a dir una mena de codi (...) purament grafemàtic i, com a tal, desprovist de significat". No hi ha res més profundament anti-poètic que un teòric parlant d'una cosa que no practica.
Un cas de literaturització profunda de l'artifici és Paisatge pintat amb te del serbi Milorad Pavic, novel·la estructurada com un encreuat. Els capítols corresponen a "Verticals 3", "Horitzontals 2"... i la segona part duu un subtítol explícit: "Novel·la per a aficionats als mots encreuats". Les seccions horitzontals conformen la intriga i les verticals informen sobre el destí dels personatges. A més, Pavic teoritza sobre dos tipus d'aficionats i els associa a dues menes de monjos balcànics —els idiorrítmics (solitaris) i els cenobites (solidaris)—. Els paral·lelismes, del tipus "els uns resolen els encreuats a salts i els altres seguint un ordre", s'estenen durant cinc pàgines. La solució és a la rebotiga. Paisatge pintat amb te planteja un d'aquells enigmes que estiren el lector, però el desenllaç és a l'índex temàtic de la novel·la. El lector que en reindexi les paraules segons els números de l'encreuat descobrirà la clau.
Amb el pas del temps l'escriptura crucigramista ha interessat tant els creadors com els teòrics. El text de reflexió canònic és un article del semiòleg franco-lituà Algirdas Julien Greimas anomenat "L'Écriture cruciverbiste" en el qual estableix les diferències entre una graella de mots encreuats i un poema. Una de les conclusions és que la comunicació crucigramista no és apoètica sinó antipoètica: "La superposició dels plans de l'expressió i del contingut es manifesta a la graella, a partir de la qual l'autor opera la «transcodificació» del significat; en poesia per contra la «fusió» de les estructures del contingut i de l'expressió es fa en la manifestació, tal com es presenta al lector (...) Si la comunicació poètica, de naturalesa sintagmàtica, presuposa un codi paradigmàtic implícit, la decodificació del significat en la lectura crucigramista tendeix igualment a reconstituir una graella, és a dir una mena de codi (...) purament grafemàtic i, com a tal, desprovist de significat". No hi ha res més profundament anti-poètic que un teòric parlant d'una cosa que no practica.
dijous, 11 de maig de 2000
Quadrisme (sense Vidal)
Des que, a primers de gener, vaig reproduir un quadrat màgic en català 4x4 que havia aparegut el 19 de maig de 1923 a la secció "Endevinaires" d'En Patufet, els lectors més inquiets d'aquesta columna d'enigmística s'han llançat a la quadratura del cercle. A primers d'abril ja vam veure alguns dels 4x4 que el ludolingüista de Vilallonga del Camp Ramon Giné havia publicat a la revista "Semagames", un 5x5 molt cívic enviat per Carles Elías de Barcelona i un 6x6 publicat pel folklorista Rossend Serra i Pagès en 1916 a "La Veu Comarcal" de Ripoll.
Però els amants del quadrisme (sense Vidal) no han deixat de créixer des de llavors. L'exemplar de març de la revista del Club Palindròmic Internacional "Semagames" recull una col·laboració del tianenc Alfons Saumell que inclou setze nous quadrats en català, que van dels assequibles 4x4 als respectables 6x6. Dos dels rècords de Saumell són aquests:
Per raons numerològiques el quadrisme (sense Vidal) dels verbívors catalans ja comença a semblar la mítica conquesta de l'Himàlaia. Diverses expedicions angleses, franceses i italianes han arribat més d'una vegada a la cota 8x8 i, en alguns casos, fins i tot l'han ultrapassada amb mots una mica rebuscats que potser són deguts a les aportacions dels xerpes. En català, Saumell s'ha instal·lat al campament base 6x6 establert a primers de segle per Serra i Pagès, però fa uns dies un intrèpid quadrista empordanès acaba d'assolir la cota 7x7, molt a prop del cim.
Es tracta del ludolingüísta de Torroella de Montgrí Ernest Díez. Díez ha aconseguit coronar en solitari una sèrie notable de quadrats de magnitud 7x7 que permet suposar que els admiradors lletrats d'Araceli Segarra aviat atraparan les expedicions europees que els precedeixen. Els quadrats de Díez mereixen un deu per la seva bella factura, tot i una coincidència inquietant. El setè mot de tots ells és sempre el nom "assassí":
Els atacs al cim del quadrisme estan servits. Malgrat les al·lusions criminals a l'assassí del setè campament millorar la cota 7x7 en la nostra llengua ja és només una qüestió de temps. Qui s'anima a fer el cim?
R A S C A R
A X I O M A
S I G N A R
C O N G R E
A M A R E S
R A R E S A
Però els amants del quadrisme (sense Vidal) no han deixat de créixer des de llavors. L'exemplar de març de la revista del Club Palindròmic Internacional "Semagames" recull una col·laboració del tianenc Alfons Saumell que inclou setze nous quadrats en català, que van dels assequibles 4x4 als respectables 6x6. Dos dels rècords de Saumell són aquests:
I S O L E M
S A L I V A
O L I V A R
L I V I D A
E V A D I T
M A R A T O
S A B A T A
A T A C A R
B A S A R E
A C A T I N
T A R I M A
A R E N A R
Per raons numerològiques el quadrisme (sense Vidal) dels verbívors catalans ja comença a semblar la mítica conquesta de l'Himàlaia. Diverses expedicions angleses, franceses i italianes han arribat més d'una vegada a la cota 8x8 i, en alguns casos, fins i tot l'han ultrapassada amb mots una mica rebuscats que potser són deguts a les aportacions dels xerpes. En català, Saumell s'ha instal·lat al campament base 6x6 establert a primers de segle per Serra i Pagès, però fa uns dies un intrèpid quadrista empordanès acaba d'assolir la cota 7x7, molt a prop del cim.
Es tracta del ludolingüísta de Torroella de Montgrí Ernest Díez. Díez ha aconseguit coronar en solitari una sèrie notable de quadrats de magnitud 7x7 que permet suposar que els admiradors lletrats d'Araceli Segarra aviat atraparan les expedicions europees que els precedeixen. Els quadrats de Díez mereixen un deu per la seva bella factura, tot i una coincidència inquietant. El setè mot de tots ells és sempre el nom "assassí":
R E P E T I A B E S A V I A
E R O T I C S E D U C A T S
P O L I R A S S U T U R E S
E T I L A R A A C U S A R A
T I R A D I S V A R A R A S
I C A R I E S I T E R A T S
A S S A S S I A S S A S S I
Els atacs al cim del quadrisme estan servits. Malgrat les al·lusions criminals a l'assassí del setè campament millorar la cota 7x7 en la nostra llengua ja és només una qüestió de temps. Qui s'anima a fer el cim?
dijous, 4 de maig de 2000
Retrònims
Els rètols metalingüístics són inexhauribles perquè la llengua xala parlant d'ella mateixa. Hi ha mots homònims parònims sinònims antònims epònims topònims acrònims heterònims criptònims tautònims i, ja posats, fins i tot hi ha monjos jerònims. Però en el món anglosaxó circula des de fa relativament poc una nova denominació metalingüística que passa a engruixir la família dels Ònims. Es tracta del retrònim, un sintagma normalment compost de nom i adjectiu —com ara "guitarra acústica"— que designa un referent abans conegut pel nom genèric pelat —"guitarra"— per tal de diferenciar-lo d'una variant nascuda posteriorment —com ara "guitarra elèctrica"—. És a dir, que l'electrificació de la guitarra, a banda de generar un nou referent i de permetre el desenvolupament de la cultura rockera, va modificar el vell referent tot obligant-lo a una major precisió terminològica. Però això no passa sempre. Un cosí de la guitarra elèctrica —el baix— ha acabat eludint la retronímia gràcies a les anades i vingudes d'un prefix diferenciador —baix i contrabaix—.
Els retrònims són molt més freqüents del que pot semblar a primera vista, i palesen d'una manera flagrant els canvis socials. Ara mateix la proliferació del correu electrònic està provocant un lent procés de gestació que acabarà amb el naixement d'un retrònim. Avui ja gairebé ens veiem obligats a adjectivar el mot "correu" en una frase tan corrent com ara "t'ho enviaré demà per correu" —postal? terrestre? electrònic? normal?— si no volem caure en l'ambigüitat. Òbviament el terme "normal" és l'avantsala del retrònim. Un terme transitori i molt discutible des de tots els punts de vista perquè ¿qui estableix el perfil de la vida normal més enllà de les estadístiques?. O sigui que avui ja exercim la retronímia en donar l'adreça de correu postal i l'electrònica. Fins i tot l'omnipotent Coca-cola s'ha vist obligada a afegir l'adjectiu "clàssic" al seu producte estrella davant l'èxit notable d'etiquetes com ara "light" o "sense cafeïna", i amb el tabac està passant el mateix. La retronímia és un signe dels temps i el seu domini és notable en el ram de l'alimentació. La sensibilitat ecologista pels aliments que mengem ha provocat la paradoxal difusió del terme "biològic" per designar productes tan "vius" com les llimones, els enciams o les mongetes. És clar que unes "mongetes biològiques" són un retrònim una mica estult, però segur que en naixeran de menys absurds. Potser aviat no n'hi haurà prou amb demanar un "tallat" si el que volem és una barreja de cafè cafeïnat de màquina amb llet natada i sucre de canya. Potser en direm "cafè tallat" o "tallat genuí" o alguna cosa per l'estil per diferenciar-lo del cada cop més freqüent "tallat descafeïnat de màquina", rètol altrament massa llarg que ja es veu que s'acabarà escurçant. Sigui com sigui, els retrònims empipen els puristes i fan feliços els esnobs, sempre amatents a la possibilitat de fer ostentació de la seva presumpta autenticitat.
Els retrònims són molt més freqüents del que pot semblar a primera vista, i palesen d'una manera flagrant els canvis socials. Ara mateix la proliferació del correu electrònic està provocant un lent procés de gestació que acabarà amb el naixement d'un retrònim. Avui ja gairebé ens veiem obligats a adjectivar el mot "correu" en una frase tan corrent com ara "t'ho enviaré demà per correu" —postal? terrestre? electrònic? normal?— si no volem caure en l'ambigüitat. Òbviament el terme "normal" és l'avantsala del retrònim. Un terme transitori i molt discutible des de tots els punts de vista perquè ¿qui estableix el perfil de la vida normal més enllà de les estadístiques?. O sigui que avui ja exercim la retronímia en donar l'adreça de correu postal i l'electrònica. Fins i tot l'omnipotent Coca-cola s'ha vist obligada a afegir l'adjectiu "clàssic" al seu producte estrella davant l'èxit notable d'etiquetes com ara "light" o "sense cafeïna", i amb el tabac està passant el mateix. La retronímia és un signe dels temps i el seu domini és notable en el ram de l'alimentació. La sensibilitat ecologista pels aliments que mengem ha provocat la paradoxal difusió del terme "biològic" per designar productes tan "vius" com les llimones, els enciams o les mongetes. És clar que unes "mongetes biològiques" són un retrònim una mica estult, però segur que en naixeran de menys absurds. Potser aviat no n'hi haurà prou amb demanar un "tallat" si el que volem és una barreja de cafè cafeïnat de màquina amb llet natada i sucre de canya. Potser en direm "cafè tallat" o "tallat genuí" o alguna cosa per l'estil per diferenciar-lo del cada cop més freqüent "tallat descafeïnat de màquina", rètol altrament massa llarg que ja es veu que s'acabarà escurçant. Sigui com sigui, els retrònims empipen els puristes i fan feliços els esnobs, sempre amatents a la possibilitat de fer ostentació de la seva presumpta autenticitat.
dijous, 27 d’abril de 2000
Afortun(y)adament
Jordi Fortuny és, probablement, el crucigramista que més i millor ha explorat el territori de l'ambigüetat en espanyol. La setmana passada va publicar el "crucigrama número 5000" a "La Vanguardia" i, coincidint amb aquesta rodonesa aritmètica, l'editorial Robinbook ha llançat al mercat el seu primer recull d'encreuats "Crucigramas de vanguardia": 71 graelles ja publicades amb les definicions revisades per a l'ocasió.
Dues de les seves definicions més "afortunyades" ja figuren en portada, en un clar anticip del to que amara l'interior del llibre: "mucha gente no soporta la amargura de su soledad" i "es todo locura y todo lo cura", ambdues de 4 lletres. Algú capaç de definir així el "cafè" i l'"amor" mereix un lloc a la nòmina dels poetes. El doble sentit combinat d'amargura i solitud o l'homofonia dissociativa de "locura" i "lo cura" són dos recursos clàssics de la ludolingüística que Fortuny posa al servei de la quotidianitat. ¿Com seria l'existència de molts de nosaltres sense cafè o amor? ¿I sense mots encreuats?
Jordi Fortuny va començar a publicar encreuats en 1975. Fa, doncs, un quart de segle que aquest fiscal de la paraula col·loca mots entre reixes des de diverses publicacions. En certa mesura Fortuny és al crucigramisme espanyol el que Tísner va ser al català. El seu estil ha revolucionat un sector de tradició conservadora des que, durant la dècada dels 40, Pedro Ocón de Oro (nom real amb flaire de pseudònim) i l'actriu Conchita Montes el van liderar. Tant Ocón com Montes, tots dos ja difunts, definien literalment del diccionari. El primer triava l'accepció més corrent i la segona, impulsora del mític "Damero maldito" de "La Codorniz", la menys coneguda. Però el diccionari era l'única font possible i els jocs d'enginy quedaven al marge.
Amb Fortuny passa el contrari. Transgressor i obertament irreverent, basa la seva escriptura en el qüestionament de l'autoritat. Es declara seguidor incondicional de Tristan Bernard (l'autor de la famosa definició del taxi, la bandera i la llibertat que Tísner va popularitzar entre nosaltres sense conèixer-ne el precedent francòfon, segons consta en una curiosa polèmica desenvolupada a les planes de la revista "Canigó") i utilitza mètodes propis dels mots encreuats críptics. En les seves definicions els dobles sentits són constants —"desde el punto de vista monetario es cara" (anverso)—, però tampoc negligeix els anagrames —"era medio carca pero se las arregló para satisfacer a la mayoría" (democracia)— ni els encadenats —"planta que sale en un pinar doméstico" (nardo)—.
Tots els exemples reproduïts consten en un pròleg explicatiu que Fortuny inclou a "Crucigramas de vanguardia" per exemplificar els mecanismes que hi utilitza i els he triat per no aixafar la guitarra a cap possible visitant d'aquesta catedral de l'enginy. Els amants de la ludolingüística, sigui en la llengua que sigui, s'ho passaran pipa amb una proposta tan "afortunyada".
Dues de les seves definicions més "afortunyades" ja figuren en portada, en un clar anticip del to que amara l'interior del llibre: "mucha gente no soporta la amargura de su soledad" i "es todo locura y todo lo cura", ambdues de 4 lletres. Algú capaç de definir així el "cafè" i l'"amor" mereix un lloc a la nòmina dels poetes. El doble sentit combinat d'amargura i solitud o l'homofonia dissociativa de "locura" i "lo cura" són dos recursos clàssics de la ludolingüística que Fortuny posa al servei de la quotidianitat. ¿Com seria l'existència de molts de nosaltres sense cafè o amor? ¿I sense mots encreuats?
Jordi Fortuny va començar a publicar encreuats en 1975. Fa, doncs, un quart de segle que aquest fiscal de la paraula col·loca mots entre reixes des de diverses publicacions. En certa mesura Fortuny és al crucigramisme espanyol el que Tísner va ser al català. El seu estil ha revolucionat un sector de tradició conservadora des que, durant la dècada dels 40, Pedro Ocón de Oro (nom real amb flaire de pseudònim) i l'actriu Conchita Montes el van liderar. Tant Ocón com Montes, tots dos ja difunts, definien literalment del diccionari. El primer triava l'accepció més corrent i la segona, impulsora del mític "Damero maldito" de "La Codorniz", la menys coneguda. Però el diccionari era l'única font possible i els jocs d'enginy quedaven al marge.
Amb Fortuny passa el contrari. Transgressor i obertament irreverent, basa la seva escriptura en el qüestionament de l'autoritat. Es declara seguidor incondicional de Tristan Bernard (l'autor de la famosa definició del taxi, la bandera i la llibertat que Tísner va popularitzar entre nosaltres sense conèixer-ne el precedent francòfon, segons consta en una curiosa polèmica desenvolupada a les planes de la revista "Canigó") i utilitza mètodes propis dels mots encreuats críptics. En les seves definicions els dobles sentits són constants —"desde el punto de vista monetario es cara" (anverso)—, però tampoc negligeix els anagrames —"era medio carca pero se las arregló para satisfacer a la mayoría" (democracia)— ni els encadenats —"planta que sale en un pinar doméstico" (nardo)—.
Tots els exemples reproduïts consten en un pròleg explicatiu que Fortuny inclou a "Crucigramas de vanguardia" per exemplificar els mecanismes que hi utilitza i els he triat per no aixafar la guitarra a cap possible visitant d'aquesta catedral de l'enginy. Els amants de la ludolingüística, sigui en la llengua que sigui, s'ho passaran pipa amb una proposta tan "afortunyada".
diumenge, 23 d’abril de 2000
L'exili de Sant Jordi
La diada de sant Jordi de l'any 2000 passarà a la història per l'acolloniment amb què l'han encarada els editors, distribuïdors, llibreters i autors d'èxit. És a dir, el sector en pes. Ni els més vells del meu barri no recordaven una conjunció de dates tan desavinent per al negoci de vendre llibres: diumenge sant en ple èxode vacacional. Als lectors constants això no els fa ni fred ni calor, perquè no depenen d'una oferta massiva per sentir la necessitat de comprar i, sobretot, de llegir llibres. Però com que la gran majoria de mortals són lectors ocasionals cal reconèixer que la por general no és infundada. ¿Sentiran l'impuls anual de comprar un llibre en la plàcida quietud de la segona residència? ¿Hauran previst de comprar-se'l abans de fer les maletes? La solució, a les declaracions dels responsables del gremi que duran demà els diaris. Esperem que moderadament optimistes.
Sense que serveixi de precedent vull aprofitar l'avinentesa per donar-los una exclusiva periodística: enguany fins i tot sant Jordi ha fotut el camp i s'ha agafat una setmaneta de vacances. Aquest matí mateix l'han vist pel districte catorzè de Saragossa, passejant dissimuladament per la "calle 23 de abril", però ja fa dies que volta. Potser ofès per la fugida massiva dels seus admiradors habituals, el sant patró de la lletra impresa, enquadernada, distribuïda, venuda i cobrada va facturar drac, cavall, espasa i llança en un vol intercontinental i se'n va anar a veure món el proppassat dimecres de cendra. Els seus admiradors japonesos li van aconsellar un d'aquests tours (de force) turístics que tant els agraden, de manera que dimecres 19 sant Jordi va aterrar al "sector El Valle" de la capital veneçolana Caracas i es va passejar per la "calle 19 de abril".
L'endemà volava cap a Mèxic i es va fer un tip de buscar llibreries de vell a la "avenida 20 de abril" de Valle de Santiago, una població de Guanajato. Divendres sant es va acostar al Brasil, com qui no vol la cosa, i es va hostatjar a la "rua 21 de abril" del bairo Alto da Glória de la ciutat de Curitiba, a l'estat de Paraná. Ahir, dissabte sant, va tornar a travessar el toll i va passejar la seva córpora majestàtica per la "Via XXII Aprile" de Venezia, un carrer paral·lel al Gran Canal que hostatja les esglésies de sant Fèlix i santa Sofia. Demà, després del sojorn aragonès, s'acostarà fins a la freda Lleó, a la recerca de la "calle 24 de Abril", i les males llengües afirmen que encara allargarà un dia més, com fan tants escolars i no pocs ciutadans. Això sí, el dimarts 25 les fonts es contradiuen perquè els uns el fan a la "piazza Venticinque Aprile" de Milà, prop de l'estació Garibaldi, i els altres el situen al "carrer del Vint-i-cinc d'Abril" de Benicàssim, a la Plana Alta. És clar que aquesta "cronovia" i moltes d'altres que hi ha escampades pel País Valencià commemoren la pèrdua dels Furs a mans del Borbó Felip V. I això sempre fa de mal recordar. No prenguis mal i torna, sant Jordi.
Sense que serveixi de precedent vull aprofitar l'avinentesa per donar-los una exclusiva periodística: enguany fins i tot sant Jordi ha fotut el camp i s'ha agafat una setmaneta de vacances. Aquest matí mateix l'han vist pel districte catorzè de Saragossa, passejant dissimuladament per la "calle 23 de abril", però ja fa dies que volta. Potser ofès per la fugida massiva dels seus admiradors habituals, el sant patró de la lletra impresa, enquadernada, distribuïda, venuda i cobrada va facturar drac, cavall, espasa i llança en un vol intercontinental i se'n va anar a veure món el proppassat dimecres de cendra. Els seus admiradors japonesos li van aconsellar un d'aquests tours (de force) turístics que tant els agraden, de manera que dimecres 19 sant Jordi va aterrar al "sector El Valle" de la capital veneçolana Caracas i es va passejar per la "calle 19 de abril".
L'endemà volava cap a Mèxic i es va fer un tip de buscar llibreries de vell a la "avenida 20 de abril" de Valle de Santiago, una població de Guanajato. Divendres sant es va acostar al Brasil, com qui no vol la cosa, i es va hostatjar a la "rua 21 de abril" del bairo Alto da Glória de la ciutat de Curitiba, a l'estat de Paraná. Ahir, dissabte sant, va tornar a travessar el toll i va passejar la seva córpora majestàtica per la "Via XXII Aprile" de Venezia, un carrer paral·lel al Gran Canal que hostatja les esglésies de sant Fèlix i santa Sofia. Demà, després del sojorn aragonès, s'acostarà fins a la freda Lleó, a la recerca de la "calle 24 de Abril", i les males llengües afirmen que encara allargarà un dia més, com fan tants escolars i no pocs ciutadans. Això sí, el dimarts 25 les fonts es contradiuen perquè els uns el fan a la "piazza Venticinque Aprile" de Milà, prop de l'estació Garibaldi, i els altres el situen al "carrer del Vint-i-cinc d'Abril" de Benicàssim, a la Plana Alta. És clar que aquesta "cronovia" i moltes d'altres que hi ha escampades pel País Valencià commemoren la pèrdua dels Furs a mans del Borbó Felip V. I això sempre fa de mal recordar. No prenguis mal i torna, sant Jordi.
dimecres, 12 d’abril de 2000
Michel Leiris
El 30 de setembre del 2000 farà 10 anys de la mort de Michel Leiris, però ve de gust celebrar-ho fora d'hora, ni que sigui per ressaltar una característica de la seva trajectòria que va tenyir-ne els marges. Leiris, antropòleg destacat i conreador conspicu de l'espai autobiogràfic, tenia una acusada sensibilitat ludolingüística. El joc, present sempre en la seva escriptura, va tenir una rellevància especial al principi i al final de la seva dilatada trajectòria literària. El gruix de l'obra, però, es va concentrar en la reconciliació amb la vida a través de l'escriptura. Segur que els seus sensats glossadors tardorals posaran èmfasi, a finals de setembre, en el paper central del principi cristià de la confessió en l'obra de Leiris. Parlaran de "L'âge d'homme" (traduïda al català per Ramon Lladó) i dels quatre volums de "La règle du jeu". Obres de pes, sense cap mena de dubte.
Però la vasta obra leirisiana presenta un pròleg i un epíleg aptes per a insensats: els textos surrealistes de joventut i un volum ludolingüístic de senectut. En els primers destaca l'exploració esbojarrada de l'espai tropològic a la recerca de certeses revolucionàries. Així, en una col·laboració a "Révolution surréaliste" Leiris titllarà el catolicisme de "ishtme de ta colique, calotissme" i en una de les seves "Bagatelles végétales" farà una impúdica declaració d'amor a la blasfèmia —"blasphème: blesse-femme"—. Tota l'obra primerenca de Leiris es basa en el joc verbal a la manera de Roussel, de qui serà un profund coneixedor fins al punt de dedicar-li un llibre ("Roussel l'ingénu"). Entre aquestes obres verbívores de la primera època destaquen "Le point cardinal" o fins i tot la novel·la "Aurora", protagonitzada pel seu bifront Siriel.
L'edat adulta de l'home Leiris suposarà un dilatat allunyament d'aquesta manera de fer despreocupada i sorneguera. Potser la vena ludolingüística queda aparcada en l'espai d'estudi antropològic, on Leiris excel·leix estudiant "La langue secrète des Dogon de Sanga", però el cert és que l'obra flueix per camins més feixucs que el menen a bandejar les dreceres d'accés al sagrat i concentrar-se en un meticulós procés d'introspecció. Les regles d'aquest joc el separen de la ficció per acostar-lo a la dicció. La pirotècnia verbal deixa pas a l'espeleologia psicoanalítica. Les atmosferes es fan més denses i la lluïssor inicial esdevé claror de capvespre.
Tanmateix, després d'anys de penombra un ancià Leiris publicarà el volum "Langage Tangage (ou Ce que les mots me disent)", una mena de llegat ludolingüístic on refulgeixen jocs de paraules tan subversius com aquests: "argent — urgent pour arranger l'indigent; couple — si, double, il copule, quelle culpabilité?; démon = mon dé; modernité mort-née (tôt dédorée, tôt mitée, tôt reniée); ostracisme ou sot racisme?; Thanatos, oh Satanas!; volupté, ô toi la pute veloutée!" ¿Que potser només l'adolescència i la senectut ens alliberen de la falsa transcendència?
Però la vasta obra leirisiana presenta un pròleg i un epíleg aptes per a insensats: els textos surrealistes de joventut i un volum ludolingüístic de senectut. En els primers destaca l'exploració esbojarrada de l'espai tropològic a la recerca de certeses revolucionàries. Així, en una col·laboració a "Révolution surréaliste" Leiris titllarà el catolicisme de "ishtme de ta colique, calotissme" i en una de les seves "Bagatelles végétales" farà una impúdica declaració d'amor a la blasfèmia —"blasphème: blesse-femme"—. Tota l'obra primerenca de Leiris es basa en el joc verbal a la manera de Roussel, de qui serà un profund coneixedor fins al punt de dedicar-li un llibre ("Roussel l'ingénu"). Entre aquestes obres verbívores de la primera època destaquen "Le point cardinal" o fins i tot la novel·la "Aurora", protagonitzada pel seu bifront Siriel.
L'edat adulta de l'home Leiris suposarà un dilatat allunyament d'aquesta manera de fer despreocupada i sorneguera. Potser la vena ludolingüística queda aparcada en l'espai d'estudi antropològic, on Leiris excel·leix estudiant "La langue secrète des Dogon de Sanga", però el cert és que l'obra flueix per camins més feixucs que el menen a bandejar les dreceres d'accés al sagrat i concentrar-se en un meticulós procés d'introspecció. Les regles d'aquest joc el separen de la ficció per acostar-lo a la dicció. La pirotècnia verbal deixa pas a l'espeleologia psicoanalítica. Les atmosferes es fan més denses i la lluïssor inicial esdevé claror de capvespre.
Tanmateix, després d'anys de penombra un ancià Leiris publicarà el volum "Langage Tangage (ou Ce que les mots me disent)", una mena de llegat ludolingüístic on refulgeixen jocs de paraules tan subversius com aquests: "argent — urgent pour arranger l'indigent; couple — si, double, il copule, quelle culpabilité?; démon = mon dé; modernité mort-née (tôt dédorée, tôt mitée, tôt reniée); ostracisme ou sot racisme?; Thanatos, oh Satanas!; volupté, ô toi la pute veloutée!" ¿Que potser només l'adolescència i la senectut ens alliberen de la falsa transcendència?
dijous, 6 d’abril de 2000
Quadrophenia
Ara fa un trimestre, en ple gener, aquesta columna us demanava impunement si "Els teniu quadrats?" com a mer pretext per divulgar la història del famós "quadrat màgic" SATOR-AREPO-TENET-OPERA-ROTAS. També oferia exemples catalans que en cap cas ultrapassaven la magnitud 4x4 i sol·licitava una mica de competitivitat per aconseguir la quadratura del cercle.
Quan els pagesos encara no havien descobert els vehicles tot terreny el 4x4 ja era força habitual entre nosaltres. I concretament a la secció "Endevinaires" d'En Patufet. Per exemple, un d'aquests protocrucigrames 4x4 va sortir publicat el 19 de maig de 1923 (en el número 998) signat per Joan de la B. Piñol. El títol era "Quadrat". Es presentava una matriu de 16 punts alineats en 4 rengles de 4 amb les definicions següents: "Substituir els punts per lletres de manera que llegits horitzontalment i verticalment donguin: 1º rotlla, Fera; 2ª Ostentació; 3ª Combinació d'oxigen, 4ª Bés." La resposta (en notació prefabriana) va aparèixer la setmana següent:
De 5x5s en català només en conec un parell. El primer és molt "cívic". L'ha enviat el lector de l'AVUI Carles Elias (Barcelona) responent al repte del mes de gener i l'únic però que li trobo és la grafia del gal·licisme "élite" (aquí bifront d'etilè), que els lexicògrafs catalans han acabat fixant com "elit". Pel que fa al segon, és un palíndrom perfecte lleument manipulat a partir d'un exemple que va divulgar a primers de segle el folklorista Rossend Serra i Pagès:
L'honorabilitat del "civisme" que traspua el primer quadrat màgic es pot veure pertorbada per la irrupció del "cinisme" sense que això alteri el més mínim la simetria de l'artifici. Igualment m'he permès substituir el "SITIS" original per uns avantpassats nostres en l'exemplar de Serra.
A la pel·lícula "Quadrophenia" —ben coneguda per la banda sonora dels "Who"— hi sortia un joveníssim Sting (agulló) que els tenia quadrats però, rockers a banda, els veritables protagonistes del film eren aquells nois de vespa emmirallada coneguts com els "mods". Aquesta columna, justament, tracta de mots (i de qui els vetlla), de manera que la sol·licitud de quadrats màgics esdevé repte d'altíssima dificultat. El rècord a batre és un 6x6 que he localitzat en una sèrie d'articles sobre "jocs d'esperit" que Rossend Serra i Pagès va publicar en 1916 a "La Veu Comarcal" de Ripoll i que constitueixen l'única referència històrica a l'enigmística italiana en la nostra llengua. No és un repte fàcil de superar, però els rècords francòfons i anglòfons van del 9x9 al 10x10, o sigui que ara més que mai cal tenir-los quadrats:
Quan els pagesos encara no havien descobert els vehicles tot terreny el 4x4 ja era força habitual entre nosaltres. I concretament a la secció "Endevinaires" d'En Patufet. Per exemple, un d'aquests protocrucigrames 4x4 va sortir publicat el 19 de maig de 1923 (en el número 998) signat per Joan de la B. Piñol. El títol era "Quadrat". Es presentava una matriu de 16 punts alineats en 4 rengles de 4 amb les definicions següents: "Substituir els punts per lletres de manera que llegits horitzontalment i verticalment donguin: 1º rotlla, Fera; 2ª Ostentació; 3ª Combinació d'oxigen, 4ª Bés." La resposta (en notació prefabriana) va aparèixer la setmana següent:
L L O P
L U X E
O X I T
P E T Ó
De 5x5s en català només en conec un parell. El primer és molt "cívic". L'ha enviat el lector de l'AVUI Carles Elias (Barcelona) responent al repte del mes de gener i l'únic però que li trobo és la grafia del gal·licisme "élite" (aquí bifront d'etilè), que els lexicògrafs catalans han acabat fixant com "elit". Pel que fa al segon, és un palíndrom perfecte lleument manipulat a partir d'un exemple que va divulgar a primers de segle el folklorista Rossend Serra i Pagès:
R E C E R
E L I T E
C I V I C
E T I L E
R E C E R
R A S A R
A V I V A
S I M I S
A V I V A
R A S A R
L'honorabilitat del "civisme" que traspua el primer quadrat màgic es pot veure pertorbada per la irrupció del "cinisme" sense que això alteri el més mínim la simetria de l'artifici. Igualment m'he permès substituir el "SITIS" original per uns avantpassats nostres en l'exemplar de Serra.
A la pel·lícula "Quadrophenia" —ben coneguda per la banda sonora dels "Who"— hi sortia un joveníssim Sting (agulló) que els tenia quadrats però, rockers a banda, els veritables protagonistes del film eren aquells nois de vespa emmirallada coneguts com els "mods". Aquesta columna, justament, tracta de mots (i de qui els vetlla), de manera que la sol·licitud de quadrats màgics esdevé repte d'altíssima dificultat. El rècord a batre és un 6x6 que he localitzat en una sèrie d'articles sobre "jocs d'esperit" que Rossend Serra i Pagès va publicar en 1916 a "La Veu Comarcal" de Ripoll i que constitueixen l'única referència històrica a l'enigmística italiana en la nostra llengua. No és un repte fàcil de superar, però els rècords francòfons i anglòfons van del 9x9 al 10x10, o sigui que ara més que mai cal tenir-los quadrats:
R A S C A R
A X I O M A
S I G N A R
C O N G R E
A M A R E S
R A R E S A
dijous, 30 de març de 2000
Toqueu el DOSC!
Hi ha un mètode infal·lible per saber si algú és o no és del gremi lletraferit. Pregunteu-li quin diccionari de català té a casa. Si us diu que no en gasta, canvieu de tema. Si us obsequia amb un somriure autosuficient mentre sil·labeja el nom del mestre Fabra o faroneja tot pronunciant altres noms il·lustres del tipus Coromines o Alcover-Moll, tingueu la certesa que els té en un prestatge d'honor però no els toca gaire. Si, per contra, us anuncia que té el verd o el blanc o el groc o el roig o algun altre color encara, sabreu que esteu davant d'un usuari sincer sense vel·leïtats lexicogràfiques. Finalment, només si de la boca salaç del vostre interlocutor no brolla cap mot coherent sinó un grapat de sigles, com ara DCVB, DGLC, DECat, DLC, GDLC o DIEC (ai, mon diec!), és que us les haveu amb un veritable confrare de la lletraferidura.
Ara, aprofitant la triple rodonesa del dos mil, la principal proveïdora de diccionaris del país —Enciclopèdia Catalana— ens ofereix un nou acrònim que tot lletraferit i ferida hauria d'incorporar ràpidament a la biblioteca. I és que acaba de néixer el DOSC: Diccionari oficial de l'Scrabble en català. Sí sí, de l'Scrabble —perquè el més probable és que us costi menys dir-ne "l'escrable"—, que és el rei dels jocs de tauler de base lingüística. O, com diu la versió que comercialitza Mattel, "el gran joc de les paraules encreuades". Altres vegades n'he parlat des d'aquesta columna (el primer cop ja fa més de deu anys), perquè sempre és millor airejar les addiccions que no pas amagar-se'n, però si algú encara no sap de què va tot plegat només ha de passar unes quantes pàgines d'aquest diari i buscar el problema d'Scrabble que Miquel Sesé publica cada dia a la secció de passatemps. Just al costat de l'encreuat. I és que l'AVUI és un dels pocs diaris europeus amb secció diària d'Scrabble, tot i que el joc està traduït a més de trenta llengües i, per posar un exemple proper, a Corea la majoria de rotatius "escrablegen" cada dia.
Com no podria ser altrament els autors del DOSC són dos: Lluís de Yzaguirre i Oriol Comas. Els mateixos individus que fa dotze anys van adaptar el joc a la nostra llengua per a l'editora mataronina Borràs. D'aleshores ençà l'afició a col·locar mots catalans en un tauler verd de 225 quadrets (15x15) no ha parat de créixer. I, mentre l'Scrabble anava a més, els soferts addictes suportàvem estoicament les vacil·lacions lexicogràfiques de la nostra llengua. Primer vam acollir-nos al DLC, després al DIEC (ai, mon diec!) i últimament al GDLC. Ara, per fi, els focs d'artifici que provoquen les clàssiques picabaralles ludolingüístiques a l'hora d'establir la validesa d'un mot dubtós que algú ha posat al tauler es negaran en el vast oceà de mots perfectament ordenats pel tàndem del DOSC, on tot és clar i res no és fosc. Tant si sou valencianes com si sou balears, rossellonesos o principatines amb patins el DOSC us ofereix la possibilitat de jugar a l'Scrabble sense que la sang arribi al riu. Au, toqueu el DOSC!
Ara, aprofitant la triple rodonesa del dos mil, la principal proveïdora de diccionaris del país —Enciclopèdia Catalana— ens ofereix un nou acrònim que tot lletraferit i ferida hauria d'incorporar ràpidament a la biblioteca. I és que acaba de néixer el DOSC: Diccionari oficial de l'Scrabble en català. Sí sí, de l'Scrabble —perquè el més probable és que us costi menys dir-ne "l'escrable"—, que és el rei dels jocs de tauler de base lingüística. O, com diu la versió que comercialitza Mattel, "el gran joc de les paraules encreuades". Altres vegades n'he parlat des d'aquesta columna (el primer cop ja fa més de deu anys), perquè sempre és millor airejar les addiccions que no pas amagar-se'n, però si algú encara no sap de què va tot plegat només ha de passar unes quantes pàgines d'aquest diari i buscar el problema d'Scrabble que Miquel Sesé publica cada dia a la secció de passatemps. Just al costat de l'encreuat. I és que l'AVUI és un dels pocs diaris europeus amb secció diària d'Scrabble, tot i que el joc està traduït a més de trenta llengües i, per posar un exemple proper, a Corea la majoria de rotatius "escrablegen" cada dia.
Com no podria ser altrament els autors del DOSC són dos: Lluís de Yzaguirre i Oriol Comas. Els mateixos individus que fa dotze anys van adaptar el joc a la nostra llengua per a l'editora mataronina Borràs. D'aleshores ençà l'afició a col·locar mots catalans en un tauler verd de 225 quadrets (15x15) no ha parat de créixer. I, mentre l'Scrabble anava a més, els soferts addictes suportàvem estoicament les vacil·lacions lexicogràfiques de la nostra llengua. Primer vam acollir-nos al DLC, després al DIEC (ai, mon diec!) i últimament al GDLC. Ara, per fi, els focs d'artifici que provoquen les clàssiques picabaralles ludolingüístiques a l'hora d'establir la validesa d'un mot dubtós que algú ha posat al tauler es negaran en el vast oceà de mots perfectament ordenats pel tàndem del DOSC, on tot és clar i res no és fosc. Tant si sou valencianes com si sou balears, rossellonesos o principatines amb patins el DOSC us ofereix la possibilitat de jugar a l'Scrabble sense que la sang arribi al riu. Au, toqueu el DOSC!
dijous, 23 de març de 2000
El senyor Qwerty
Després d'anys de lluita entre les diverses tradicions tipogràfiques el senyor Qwerty es va imposar a la part superior esquerra de tots els teclats de màquina d'escriure estàndard en alfabet llatí. No va ser una lluita fàcil, però el resultat dels esforços qwertyians han servit perquè, enyes i cetrencades al marge, tots tinguem les mateixes lletres sota els palpissos dels dits. La disposició del teclat també ha generat jocs de paraules. Tot és susceptible de generar-ne, si es participa de l'esperit ludolingüístic, però en el cas Qwertygramàtic la tradició ha estat notable en el món anglosaxó. Per exemple en l'àmbit del lipograma ("leípo" mancat de/ "grámma" lletra) un dels alfabets reduïts més curiosos és l'alfabet Qwerty.
La idea germinal seria escriure usant només la meitat de l'alfabet. Una manera immediata de fer-ho implica prendre'l en el seu ordre natural i partir-lo per la meitat: de la A a la M per una banda i de la N a la Z per l'altra. El ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann explora aquesta modalitat de lipograma medial i fins i tot estableix una taula de rècords en anglès. Les paraules més llargues que aconsegueix amb la primera meitat (A-M) són "diddle-daddled, fiddle-faddled, gibblegabbled, ill-effaceable, higglehaggled". Amb la segona meitat (N-Z) no aconsegueix longituds tan notables: "poppyworts, prosupport, puttyroots, zoosporous, nonsupports". En català els mots de partida podrien ser "acíclica" i "suports", a l'espera d'aportacions més saboroses.
Però Borgmann de seguida s'adona que aquesta no és la millor manera de dividir l'alfabet en dues parts. Prenent la mecanografia com a sistema, es poden definir les escriptures "levòquira" (executada amb la mà esquerra) i "dextròquira" (amb la mà dreta). El teclat estàndard del senyor Qwerty permet establir dues meitats diferents. La mà esquerra tecleja "q, w, e, r, t, z, a, s, d, f, g, z, x, c, v, b" i la dreta "p, o, i, u, y, ç, ñ, l, k, j, h, m, n". Això implica que hi ha paraules de dretes (dextròquires) com ara "monopoli" i paraules d'esquerres (levòquires) com ara "descarregar". Les connotacions polítiques de la lateralitat donen força joc, potser per les flagrants paradoxes que permet el mecanisme, com per exemple que el mot "dretes" sigui levòquir i s'escrigui només amb la mà esquerra.
Ja posats, Borgmann explora altres divisions que li permet el teclat del senyor Qwerty, com per exemple els mots que es poden escriure amb les tecles de les línies superior i central (la inferior no té cap vocal). La seva troballa més destacable és que amb les lletres de la línia superior pot escriure el nom de la màquina que li permet de fer-ho: "typewriter"! Òbviament, la traducció ens expulsa del paradís, tot i que en català ens podem fer els moderns i dir que la màquina d'escriure ja és un invent "pretèrit", un mot que també emana de la línia superior. Reteu un homenatge al senyor Qwerty i feu arribar les vostres troballes a la secció Enigmística de l'AVUI.
La idea germinal seria escriure usant només la meitat de l'alfabet. Una manera immediata de fer-ho implica prendre'l en el seu ordre natural i partir-lo per la meitat: de la A a la M per una banda i de la N a la Z per l'altra. El ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann explora aquesta modalitat de lipograma medial i fins i tot estableix una taula de rècords en anglès. Les paraules més llargues que aconsegueix amb la primera meitat (A-M) són "diddle-daddled, fiddle-faddled, gibblegabbled, ill-effaceable, higglehaggled". Amb la segona meitat (N-Z) no aconsegueix longituds tan notables: "poppyworts, prosupport, puttyroots, zoosporous, nonsupports". En català els mots de partida podrien ser "acíclica" i "suports", a l'espera d'aportacions més saboroses.
Però Borgmann de seguida s'adona que aquesta no és la millor manera de dividir l'alfabet en dues parts. Prenent la mecanografia com a sistema, es poden definir les escriptures "levòquira" (executada amb la mà esquerra) i "dextròquira" (amb la mà dreta). El teclat estàndard del senyor Qwerty permet establir dues meitats diferents. La mà esquerra tecleja "q, w, e, r, t, z, a, s, d, f, g, z, x, c, v, b" i la dreta "p, o, i, u, y, ç, ñ, l, k, j, h, m, n". Això implica que hi ha paraules de dretes (dextròquires) com ara "monopoli" i paraules d'esquerres (levòquires) com ara "descarregar". Les connotacions polítiques de la lateralitat donen força joc, potser per les flagrants paradoxes que permet el mecanisme, com per exemple que el mot "dretes" sigui levòquir i s'escrigui només amb la mà esquerra.
Ja posats, Borgmann explora altres divisions que li permet el teclat del senyor Qwerty, com per exemple els mots que es poden escriure amb les tecles de les línies superior i central (la inferior no té cap vocal). La seva troballa més destacable és que amb les lletres de la línia superior pot escriure el nom de la màquina que li permet de fer-ho: "typewriter"! Òbviament, la traducció ens expulsa del paradís, tot i que en català ens podem fer els moderns i dir que la màquina d'escriure ja és un invent "pretèrit", un mot que també emana de la línia superior. Reteu un homenatge al senyor Qwerty i feu arribar les vostres troballes a la secció Enigmística de l'AVUI.
dijous, 16 de març de 2000
Ara dóna'm Maradona
El destí d'aquest jugador argentí, sens dubte un dels millors futbolistes de la història, sembla marcat per la seva coneguda addicció a la cocaïna. Des del seu esclat barcelonista el "pibe" ha passat per un llarg calvari de caigudes i recaigudes —anuncis de "Drogues; Digues No" inclosos— que omplen de sentit la popular facècia del "donde dije digo digo Diego". Maradona és un home debilitat per l'èxit que semble necessitar tothora de dues crosses femenines —mare & dona— per no caure en el pou insondable que anuncien, entre d'altres, els reveladors anagrames onomàstics "ai, donem droga a / Diego Maradona" i "Diego Armando Maradona: domina o demanarà droga". Però el motiu d'aquesta columna no és pas estudiar els molts onogrames que permeten les lletres del nom del crack argentí, sinó divulgar un antic joc enigmístic que va esdevenir molt popular a Itàlia en la feliç dècada dels anys 20 del segle XX.
Mentre al continent europeu l'ebullició de les avantguardes omplia les revistes de literatura d'innombrables "ismes", a la península italiana circulaven desenes de publicacions periòdiques dedicades a l'enigmística clàssica, algunes de les quals han arribat als nostres dies. Després d'una notable arrencada vuitcentista les revistes més importants van ser quatre. En primer lloc "La Corte di Salomone", nascuda el mateix 1900 i encara avui en actiu. Després la "Diana d'Alteno" (Florència, 1891-1944), il·lustrada a tot color. La tercera més destacada era "La Favilla Enimmistica", la favorita de James Joyce quan aquest vivia a Trieste, on es va editar de 1907-1914 fins que la redacció es traslladà a Florència (1915-1930). I finalment, "Penombra", un mensual nascut a Forlì l'any 1920 i que, encara avui surt cada mes, fins fa poc coordinada pel català Rafael Hidalgo.
L'enigma que m'ha portat a pensar en Maradona va sortir a "La Corte di Salomone" durant els anys vint signat per Longobardo (àlies enigmístic de Cesare Strazza). S'anomena "Frase doppia" i es basa en una frase homofònica que pren dos sentits diferents segons com es transcriu. El lector ha de descobrir les dues frases ocultes de l'enigma. El que Longobardo va dedicar a la cocaïna fa tres quarts de segle feia així:
Mentre al continent europeu l'ebullició de les avantguardes omplia les revistes de literatura d'innombrables "ismes", a la península italiana circulaven desenes de publicacions periòdiques dedicades a l'enigmística clàssica, algunes de les quals han arribat als nostres dies. Després d'una notable arrencada vuitcentista les revistes més importants van ser quatre. En primer lloc "La Corte di Salomone", nascuda el mateix 1900 i encara avui en actiu. Després la "Diana d'Alteno" (Florència, 1891-1944), il·lustrada a tot color. La tercera més destacada era "La Favilla Enimmistica", la favorita de James Joyce quan aquest vivia a Trieste, on es va editar de 1907-1914 fins que la redacció es traslladà a Florència (1915-1930). I finalment, "Penombra", un mensual nascut a Forlì l'any 1920 i que, encara avui surt cada mes, fins fa poc coordinada pel català Rafael Hidalgo.
L'enigma que m'ha portat a pensar en Maradona va sortir a "La Corte di Salomone" durant els anys vint signat per Longobardo (àlies enigmístic de Cesare Strazza). S'anomena "Frase doppia" i es basa en una frase homofònica que pren dos sentits diferents segons com es transcriu. El lector ha de descobrir les dues frases ocultes de l'enigma. El que Longobardo va dedicar a la cocaïna fa tres quarts de segle feia així:
"A Lulù che prondea la cocainaLes dues frases homòfones que completen el vers són: "La moda mortale" i "l'amo d'amor tale". El català és força productiu en homofonies. Per exemple "has suprimit els sobrers", en central, sona com "has oprimit els obrers" i "mengem les que veig" com "mengem l'escabetx". Algú s'anima a fer-se'n addicte?
dissi: non pensi al male
che ti potrebbe fare, o mia piccina?
Lo so, lo so che s'usa
che XX XXXX XXXXXXX
dappertutto, purtroppo, è ormai difusa...
Sorridendo rispose:
tu non potrai capire certe cose
se prima della droga celestiale
non proverai le ebbrezze:
io X' XXX X'XXXX XXXX
che preferisco quella a le carezze."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
