dijous, 31 d’octubre del 2002

Castanyada amb Sapir & Whorf

Ara que el canvi de llengua literària està a l'ordre del dia l'Enric Xicoy Comas m'envia un text d'aquests que circulen de forma lliure i anònima per Internet. Un text anomenat "qüestió d'ous" que busca les pessigolles verbals al nacionalisme espanyol a costa de revisar aquella antiga hipòtesi lingüística de Sapir i Whorf que adjudicava a cada llengua una idiosincràsia que d'altres havien anomenat "geni" i no pocs "visió del món". És un joc d'esperit vell (del tipus ells "hablan" i naltros "enraonem") i s'ha practicat en totes les llengües. La idea de fons vindria a ser que som diferents i que nosaltres ho fem tot millor... Una mica com en l'estimable tradició del "català, mare de totes les llengües" però sense l'esperit lúdic i àcrata que alena una frase llatina tan impossible com "Avis murris porten els nuvis a Gràcia en òmnibus gratis, i l'àvia sua".

Aquesta "Qüestió d'ous" dóna marge a la creença herderiana, i això sempre és perillós quan va més enllà de la boca. Tanmateix, la idea de trobar expressions traduïbles per bastir una contraposició ideològica resulta seductora. Per això, que els hispans anomenin "Virgen" la dona de Sant Josep mentre nosaltres li diem "Mare (de Déu)" ja permet construir una il·lusió identitària. Si a això hi afegim que en espanyol els genitals femenins poden anomenar-se "almeja" mentre que els catalans ens acollim a l'excelsa tradició italiana i en diem "figa", el retrat en termes d'obertura queda fixat. És obvi que una "almeja" és un mol·lusc salat, aspre, dur, gris i, sobretot, molt difícil d'obrir, mentre que la figa és un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de tacte agradable i fàcil de menjar. Les (sempre odioses) comparacions estan servides amb parelles clàssiques com ara "hablar" versus "enraonar" o la no menys interessant "adiestrar" vs. "ensinistrar". Serà per ventura una qüestió política l'adscripció dels uns a la "mà dreta" i dels altres a la "mà esquerra"? No és qüestió de blanc o negre, entre d'altres coses perquè ells no prenen vi negre sinó "tinto" i dels ous que no són blancs, en comptes de "rossos" en diuen "morenos", la qual cosa no encaixa, ni que sigui per pèls.

El redactor d'aquesta curiosa recuperació digital de Sapir i Whorf també adjunta troballes insignificants, com que "perro viejo" i "mosquita muerta" esdevinguin "gat vell" i "gata maula", o que el "gordo" de Nadal sigui per a nosaltres la "grossa". Però francament, em costaria molt valorar si "tocar ferro" és gaire millor que "tocar madera" o si saber-se la lliçó "de cap a peus" és millor que saber-se-la "de pies a cabeza". En canvi, la clàssica parella del "sinvergüenza" i el "pocavergonya" marca la diferència, i el fet que el seu "oiga!" sigui equivalent al nostre "escolti" potser també permet elucubrar sobre la capacitat de diàleg dels uns i els altres. Ja posats a explotar el filó, l'anònim autor del text deu haver pensat que tant se valia fer una mica de trampa. Per això, el text afirma alegrement que mentre els espanyols paguen "impuestos" (del verb "imponer") els catalans paguem "contribucions" (de "contribuir"), que ja són ganes, també. La veritat és que no m'imagino en un estat lliure associat pagant el CVA ni el CRPF. En canvi, l'IAE potser sí que me l'imagino, perquè a la catalana l'IAE CAE.

dijous, 24 d’octubre del 2002

La paraula revessa

Ramon Lladó és un dels principals culpables que la literatura potencial francesa sigui present en la nostra llengua. Les seves traduccions, en col·laboració amb Annie Bats, d'alguns textos fonamentals de Roussel ("Impressions d'Àfrica"), Queneau ("Exercicis d'estil") o Perec ("La vida: instruccions d'ús") han incorporat al nostre bagatge editorial els pressupòsits potencials. La rigorosa versió que Bats i Lladó van fer de l'obra més valorada de Perec fins i tot va meréixer el Premi Ciutat de Barcelona de traducció 1998. Ara, Lladó publica en solitari una reelaboració de la seva tesi doctoral que esdevé assaig sobre la traducció dels jocs de paraules. El llibre, editat per la Universitat Autònoma de Barcelona, duu per títol "La paraula revessa", amb el clàssic subtítol aclaridor: "Estudi sobre la traducció dels jocs de mots".

D'entrada cal dir que Lladó és un afrancesat. Això ja es veu d'una hora lluny només que llegim el subtítol, que xarrupa dels "jeux de mots" francesos, i després es confirma en les deus acadèmiques de les que beu. El llibre és inevitablement acadèmic, però no pas academicista. De fet, Lladó sap que s'enfronta a un territori habitat per franctiradors que mai no se sotmetrien a la disciplina del cos de cap exèrcit. De manera que es limita a situar, amb molt bon senderi, els jocs de paraules a rebuf de la retòrica i posteriorment fa mans i mànigues per penetrar en els mecanismes que generen l'enginy verbal sense caure en vel·leïtats maximalistes. Pel meu gust, el llibre és potser una mica dens i massa respectuós amb la farragosa terminologia desenvolupada pels estudiosos francòfons de l'espai retòric, capaços d'engendrar monstres tan indigestos com els "homeotelèutons" o els "metasememes", però en canvi també va farcit d'encerts metodològics. Al meu entendre, el principal és no aïllar mai els jocs de mots del seu hàbitat literari i, per tant, no allunyar-se mai de les lectures atentes dels practicants (francesos) estudiats per Lladó. A més, l'experiència traductora aporta al volum una bateria de solucions valuoses que permeten apuntalar molt dignament el discurs.

El territori atacat per Lladó amb les armes de la neoretòrica és una Terra Incognita que cada llengua ha anat colonitzant amb la part menys exportable de la seva tradició literària. Si Lladó fos un anglòfon o hagués anat a pescar els exemples en aigües jurisdiccionals de la literatura italiana el llibre seria sensiblement diferent, però una idea de fons romandria invariable. Perquè "La paraula revessa" té una virtut cardinal: Lladó mai no renuncia a l'observació detallada dels efectes que tota manipulació fonològica, morfològica o sintàctica té sobre la semàntica. Probablement aquesta és la clau que fa de Lladó un bon traductor capaç de reflexionar amb encert sobre la traducció dels evanescents jocs de mots de Raymond Queneau en un dels capítols finals ("Traducció de la forma i forma de la traducció").

Un últim detall ens inquieta des de la mateixa portada, il·lustrada per Benet Rossell amb una preciosa "micografia", i és que el títol admet una lectura inversa. Què voldrà dir "Assevera'l, ua!, rapa'l"?

dijous, 17 d’octubre del 2002

Delícia d'Alícia

Un dels fragments que sempre m'havien intrigat més de l'obra de Lewis Carroll "A través de l'espill" és quan la reina blanca li diu a Alícia: "Et diré un secret. Sé llegir paraules d'una sola lletra! Oi que és fantàstic?" Mai no ho havia acabat d'entendre. Però ara, de sobte, topo amb la tercera edició de "The White Queen's Dictionary of One Letter Words" de Craig Conley. No el busquin pels canals convencionals, perquè per no tenir no té ni ISBN. Conley és un americà àcrata que l'ha editat sense peu d'impremta sota l'etiqueta-excusa de "material educatiu" però el ven per Internet en una autoedició casolana que inclou altres diccionaris deliciosos. Segons ens avança al prefaci amb lògica carrolliana, tot i que l'alfabet anglès només usa vint-i-sis lletres, ell ha trobat més de set-centes unitats de significat distintes que s'escriuen amb una sola lletra. Val a dir que dues de les sis paraules angleses més usades tant en la parla com en l'escriptura tenen una sola lletra: l'article indeterminat "a" (3ª paraula més usada) i el pronom "I" (6è mot més emprat).

Justament la "A" és la primera paraula d'una sola lletra que recull el diccionari. Conley li adjudica fins a 39 significats diferents, tots ells exemplificats, que van de la A de Hawthorne a la novel·la "La lletra escarlata" (els puritans brodaven una A vermella als vestits de les dones "adúlteres") fins a As en frases fetes com saber-s'ho tot "de la A a la Z", passant per usos escolars ("em dónes una A pel guisat?", on una A equival a un 10 o a un excel·lent), bioquímics (la vitamina A), mèdics (el grup sanguini A positiu) o musicals (les set primeres lletres també designen les notes). Així 39 usos amb la A, 33 amb la B, 25 amb la C... i fins als 21 amb la Z. És a dir, una detallada cartografia del món que la reina blanca d'Alícia afirmava conèixer. Sovintegen les sorpreses (es veu que a l'edat mitjana marcaven els blasfems amb una B al front), però també hi reconeixem molts exemples clàssics, com el dia D i l'hora H del desembarcament a Normandia, el punt G, la bomba H, les K de memòria, el sofà en forma de L, la sang de tipus O, les valls glacials (U) o fluvials (V), els raigs X i les coordenades x, y i z. Curiosament, la lletra amb menys usos adjudicats, menys i tot que la W, és la P, amb només 13 entrades, entre les quals no hi ha ni la més remota al·lusió al PP.

Probablement subjugat per la reina blanca, Craig Conley pren embranzida i adjunta quatre obres més, entre les que destaca la "Encylopedia of textual silence", que conté centenars de fragments literaris presidits pel silenci. Partint de l'hamletià "la resta és silenci", Conley reprodueix els parèntesis de Melville, els guions llargs de Stephen Crane, les pauses d'Orwell, els asteriscos de Sterne, els espais entre paraules de Milorad Pavic, Updike, Faulkner, Conrad, Capote, Carroll, Pinter... Els repertoris de Conley es completen amb una crestomatia d'ocells que parlen en obres literàries diverses i dos diccionaris breus complementaris: l'un conté paraules documentades que només s'escriguin amb consonants (com ara la interjecció gèlida "brrr", l'amfiteatre natural en gal·lès "cwm" o el so d'algú que escup "pffft") i l'altre, complementari, mots escrits només amb vocals (com ara l'expressió polinèsia de sorpresa "aue" o la joguina "yo-yo"). No hi ha res com una delícia d'Alícia per afrontar el futur.

dijous, 10 d’octubre del 2002

Ge Ce Ce

Presentar Joan Solà als lectors d'aquest diari és sobrer. Fa anys i panys que hi escriu articles que es fan llegir perquè parlen amb saviesa de la llengua. Ara, el doctor Solà encapçala l'equip de lingüistes que acaba de publicar la magnífica "Gramàtica del Català Contemporani", que els editors d'Empúries presenten en tres volums presidits per tres lletres en caixa baixa: gcc. El primer que cal dir d'aquesta obra és que la G vol dir Gramàtica, i no pas Gran. Els catalans tendim a magnificar les coses de la llengua sense adonar-nos que només els petits ho veuen tot gran. Que la gcc és una gran obra ja ho capta tothom qui la fulleja una mica, de manera que no cal posar-hi una altra ge, al títol.
La distribució de les matèries suscita un segon comentari, així a cop calent. El primer dels tres volums de la gcc tracta de fonètica, fonologia i morfologia. Els altres dos, de sintaxi. Algú hi podria detectar un cert desequilibri, en aquesta dosi massiva de sintaxi amb què el doctor Solà i el seu equip completen la seva gramàtica. Però és un desequilibri oportú, perquè després de l'època heroica de "salvar els mots" potser ens hauríem de concentrar en un més pragmàtic "salvar les frases". El més esgarrifós del "català que ara s'emet" en mitjans públics i privats no són ni les qüestions fonètiques ni el lèxic limitat que s'hi dóna. El que sovint esgarrifa més és la construcció de certes frases que només són catalanes en el batibull mental de qui les produeix. Per superar aquest "xava mediàtic" que sona i ressona i s'estén com una taca d'oli calen tres esses: sintaxi, sintaxi i sintaxi. Només així podrem començar a caminar. Sense taxi.
La publicació de la gcc obre un nou camp de lectura als verbívors catalans. Tots els lectors que històricament ha tingut el "Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana" de Joan Coromines (salvem els mots) haurien de travessar el rubicó de la semàntica per visitar ara la "Gramàtica del català contemporani" de Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez Saldanya i desenes d'experts més (salvem les frases). Per això, des d'aquesta columna enceto avui una modesta campanya d'aproximació lateral a aquesta obra imprescindible. La idea és difondre-la des d'un punt de vista no tècnic que fins i tot sorprengui els seus autors. ¿Quants articles extralingüístics no ha propiciat el diccionari d'en Coromines des de la seva publicació? ¿Quants columnistes no l'han consultat i citat? Doncs ara ens convé "solanitzar-nos". Aquesta és la primera d'una sèrie de columnes d'enigmística que en els propers mesos aniré dedicant a la gcc des d'una perspectiva verbívora. Em donaré per satisfet si aconsegueixo desmentir el tòpic que situa les gramàtiques al prestatge dels llibres-tortura, al costat dels de matemàtiques, llatí o física quàntica.
Una passejada amb la ment neta de prejudicis per vuit títols corresponents a vuit capítols de la gcc ja ens posarà la mel als llavis. Aquestes són algunes de les seccions d'aquesta magnífica gramàtica que suscitaran les nostres activitats verbívores: "Cliticització", "Datius metes i benefactius", "El complement de règim", "Adverbis zeroargumentals", "Els sintagmes nominals escarits", "Interjeccions fàtiques", "La forma llur" i, sobretot, "L'el·lipsi de la còpula". Una de les col·leccions de divulgació més famoses de la història és la "Que sais-je?" de la PUF. Una resposta a "Que sais-je?" pot ser GCC.

dijous, 3 d’octubre del 2002

Barbàrie.com

A primers de juliol se'm va acudir proposar des d'aquesta columna la recerca d'un tipus específic de barbarismes que m'havien fascinat: només comptarien els castellanismes com més usats millor que derivessin de termes que ningú no solia fer servir malament. Els tres exemples que vaig posar eren la "zona peatonal" (ningú no sol dir "peató" quan es refereix a un vianant, però un eminent poeta m'acabava d'escriure un correu on escrivia tranquil·lament "zona peatonal"), "carpinteria metàl·lica" (ningú no sol trucar cap "carpinter" a menys que a partir d'ara el pregó bilingüe que l'eminent cardiòleg Valentí Fuster va fer per les Festes de la Mercè ens canvïi els hàbits lingüístics) o, finalment, les "escobilles" dels cotxe d'Scalextric (en el benentès que ningú no sol confondre l'escombra ni la granera amb una "escoba" per més precari que sigui el seu català). Vaig batejar aquestes troballes com "castellanismes a la deriva" i en vaig demanar als lectors de l'Avui amb l'esperança que no en trobarien gaires. La resposta, però, ha estat tan massiva que no hi cabran tots en aquest article.

D'entrada, l'eminent corrector i verbívor Enric Fontvila, va enviar una vintena de preguntes existencials del tipus "Per què ens costa tant canviar la "griferia" d'alumini que tenim picada i en canvi no fem servir mai el "grif" sinó l'aixeta?" O "per què fem "xuletes" per aprovar els exàmens, i en canvi mengem costelles de porc o llonzes?" El qüestionari Fontvila redacta en format interrogatiu les paradoxes que formen parelles tan flagrants com afaitar-se amb "cutxilla" i tallar el pa amb ganivet però mai amb "cutxill", cuinar amb "encimera" i posar-hi els plats sobre o al damunt però no "encima", fer-nos netejar les sabates per un "limpiabotes" o fins i tot per un "limpia", demanar una "parrillada" de carn feta a la graella, fer una sentida "sentada" de protesta tot asseient-nos-hi, dur ulleres de "conxa" mentre busquem petxines a la platja, i així fins a la vintena, sense excloure anglicismes com "mailing", "brainstorming", "jogging" i d'altres gerundis curiosos...

A banda, més enllà de la pluja de bàrbars barbarismes d'Enric Fontvila, durant aquest estiu (tan plujós tothora) ha anat arribant un degoteig d'aportacions notables. Enric Garriga afegeix a la ja llarga llista les "ventanilles" en què molts converteixen les finestretes, tot derivant-les d'unes gairebé impronunciades "ventanes". Per la seva banda Agustí Espallargas aporta un nou exemple tecnològic: el dels telèfons "inalàmbrics", adjectiu derivat d'un inexistent "alambre" per designar els aparells "sense fil". També el sabadellenc Jordi Domènech ha enviat una aportació molt usada: les "pitilleres" que acullen uns cigarrets mai dits "pitills". Joan Brunet es remet a la balística per esmentar que les beines sempre acaben sent "casquillos" i Raimon Pavia ens tramet un interessant exemple rural: el d'aquells pagesos que treballen amb màquines "cossetxadores" per poder fer més bona collita. En Jaume Bassa (Torroella de Montgrí) aporta l'acció de "taladrar" que es fa amb els trepants. Finalment, en Francesc i la Gabi aporten dos exemples una mica menys generalitzats que parteixen de l'ús dubitatiu del verb rentar ("lavadora" i "lavavaixelles", per rentadora i rentaplats o rentavaixelles). La immersió en les procel·loses aigües de "barbàrie.com" es resum en tres frases: a) quanta roba i quan poc sabó!, b) i que neta que la volen!, c) i que bruta que la porten!