dijous, 22 de març del 2001

Veres e vents

El tòpic vol que molts ciutadans orientals confonguin els fonemes vibrants amb els líquids, de manera que la pera esdevé la pela i tan amples. Més enllà dels doblatges cinematogràfics i d'algunes burdes paròdies, aquesta substitució té una certa rendibilitat ludolingüística. L'objectiu seria escriure un text en el qual, en substituir totes les erres per eles, canviés el sentit d'una manera notable. Però fins ara la veritat és que tots els exemples que he arribat a reunir no passen de la categoria entranyable dels acudits dolents. Per exemple aquell que pregunta com és que els orientals tenen tendència a dormir sobre superfícies dures com els futons i, en un prodigi d'ecumenisme cristià, respon "perquè segueixen les indicacions d'aquell manament que diu: no matalàs". O bé aquell altre, també relacionat amb el cristianisme, que es pregunta com és que les misses que fan els missioners a la Xina són les més breus del món. Resposta: perquè en començar el capellà diu allò de "pleguem, germans"; i pleguen.
La proposta RL pren més volada si apliquem aquest capriciós mecanisme substitutiu als versos d'algun poema amic. Un vers que faci "sóc sant d'ermita" pot devenir "sóc sant del mite" i un altre que proclami "foll, arrossego" quedaria "foll, allò sego". L'operació liquadora orientalitzant guanya interès si l'apliquem sobre estrofes manllevades d'alguna tradició oriental. Per exemple si liqüem un recull d'haikús, una forma estròfica oriental de només 17 síl·labes que ha fet molta fortuna en la tradició poètica catalana. Prenguem, sense anar més lluny, els "Haikús d'arinsal" d'Agustí Bartra i Lleonart, un autor que porta l'ART en ALT a tots dos cognoms. La tria no és (només) capriciosa. La presència del topònim andorrà Arinsal al títol ens remet a una puríssima aigua mineral. ¿Quin millor poemari per assajar un procés liquador (i tal vegada liquidador) que un recull d'haikús digne de presidir una ampolla d'aigua mineral?
L'operació ens obliga a llegir el versos segons el seu bell so liquat, de manera (alça Manela!) que sovint topem amb mots insòlitament justos que el poeta mai no imaginà associats al seu vers (als seus vels). El sisè haikai de Bartra, per exemple, fa "Dalt de la pira/ de blanques orenetes,/ canta Vidala" i esdevindria "Dalt de la pila/ de blanques, olè!, nétes,/ canta Vidala". El novè ("La nit s'acaba./ Oh cor meu: ja repiquen/ els esclops auris!") es reorientalitzaria així: "La nit s'acaba./ Oh col, déu: ja la piquen/ els esclops aulis!". El 31è queda així: "Samsó melòdic,/ sostens amb ta alenada/ les Males fondes". I, encara, el 37è: "Foll, allò sego/ pels cabells les nueses/ de sines d'Ònix". Finalment, el segon vers de l'emblemàtic haikai número 54 de Bartra ("Fidel de llengua,/ Andorra meva, entera/ a la mà alçada") es liquarà en un "endoll amè, va, entela" força apte per designar aquest procediment RL tan orientalitzant que desorienta.
Rellegiu els vostres versos preferits i envieu-ne la versió orientalitzada. Segur que els grans temes poètics de tots els temps prenen una nova dimensió: l'amor (la mol), la mort (la molt… l'ha mòlt), la memòria (l'amè m'olia) i al final trobeu que llegint poesia us ho passeu de corrons.

dijous, 15 de març del 2001

El tema de l'AVE

Ja s'ha gastat molta tinta al voltant del famós tren d'alta velocitat d'incert finançament. Fins i tot la polèmica econòmica ha baixat a l'arena lingüística per discutir sobre la conveniència de dir-ne AVE (marca registrada pel cofoi govern nacionalista de Madrid), TGV (com a França) o fins i tot TAV (perquè la velocitat és més "alta" que no pas "gran", entre nosaltres). Afers ferroviaris al marge, el tema de l'AVE té una llarga tradició poètica basada en la feliç coincidència bifront entre aquesta salutació angèlica i la mare de la humanitat segons el relat bíblic. En la poesia religiosa antiga era freqüent que els autors anomenessin Maria "la nova Eva", tot relacionant els bifronts AVE i EVA. De la mateixa manera que Roma va ser coneguda com la capital de l'amor per raons de simetria lletrada, la salutació mariana "Ave" capgira el nom de la primera amant de la casa Apple.
La segona estrofa d'un conegut himne medieval, d'autoria incerta però sovint relacionada míticament amb Sant Bernat, fa bandera d'aquesta troballa: "Sumens illud Ave/ Gabrielis ore,/ funda nos in pace,/ mutans Evae nomen". Fa uns mesos Manuel Casanoves i Casals (Vic) va tenir l'amabilitat d'enviar dues traduccions catalanes d'aquesta estrofa. Ara que les rellegeixo després de la polèmica desfermada pel finançament de l'AVE, veig que s'aproximen de forma inquietant al segle XXI: "Puix vós l'Ave acceptant/ que us duu sant Gabriel/ el nom d'Eva mudeu,/ vulgueu dar-nos la pau". Cadascú ja farà les elucubracions pertinents (s'escalfarà els Cascos) per atorgar una identitat actual a sant Gabriel, però el paral·lelisme sembla clar i no és gaire forçat. En tot cas Casanoves també adjunta una antiga estrofa castellana on fins i tot trobem la paraula "ministro". Aquí el joc de simetries se sofistica en rebre un tercer element anagramàtic: el "Vae" (nom amb què el poeta designa la maledicció del pecat original): "AVE sois, EVA trocada,/ sin el VAE de aquella pena./ ¿Cómo os dirá 'gratia plena'/ quien os cree maculada?/ Si lo dice la embajada/ del ministro celestial/ (…) Sois concebida, María,/ sin pecado original".
El primer dels bifronts datats es atribuït a Ciceró. En un escrit a un amic, va camuflar-lo com un petit enigma: "Legendo metulas imitabere cancrum" (si llegeixes a la manera dels crancs METULAS… et saludaré: SALUTEM). El bifront no suscita l'atracció brutal del palíndrom, però sovint també provoca admiració (Serrat-Tarrés). Fa unes setmanes, després d'una conferència als alumnes d'Humanitats de la UPF, se'm va acostar un estudiant de nom profètic per comentar-me que escrivia palíndroms. Li vaig preguntar com i quan havia descobert aquesta faceta tan oculta de l'escriptura i la seva resposta em va deixar bocabadat, perquè es tractava d'una vera epifania. Li va passar, quan encara era un adolescent, durant la campanya electoral de les primeres eleccions generals que va guanyar el PP. Anava pel carrer tranquil·lament i es va adonar, sense proposar-s'ho, que l'eslògan del PP (SOLUCIONES) tenia una lectura inversa una mica pujada de to (SENO I CULOS). Allò el va impressionar tant que es va fer verbívor. No m'estranya gens. Ave, Isaías!

dijous, 8 de març del 2001

Oc

La candidatura olímpica de París 2008 es basa en un eslògan ben simple, breu i entenedor: "Oui". Si fa una dècada llarga París va competir (i perdre) amb Barcelona, ara la capital francesa competeix aferrissadament amb Pequín i per això el seu govern ha empaperat els carrers parisencs amb imatges dels seus esportistes més cèlebres subtitulats amb aquestes tres vocals que en francès afirmen: o, u, i. Però no tots els ciutadans amb passaport francès afirmen (o s'afirmen) de la mateixa manera. Bretons, magrebins, bascos, occitans, orientals i subsaharians diversos, nordcatalans, alsacians, corsos i molts d'altres súbdits de la república francesa compaginen la o, la u i la i amb d'altres lletres afirmatives. Per exemple, la o i la ce dels occitans.
Sovint les llengües més minoritàries (o minoritzades) viuen en tensió constant per la incertesa de la seva supervivència i això les allunya del joc. Els catalans en sabem un niu, d'aquesta aspror forçada, perquè vam passar molts anys asprius ocupats en tasques de "salvament de mots". L'occità, que ens toca de molt a prop no només per veïnatge sinó perquè els nostres conciutadans aranesos formen part de la comunitat lingüística occitana, és una d'aquestes llengües condemnades a les tasques de preservació. Per això és molt lloable constatar que a les Unitats de Vigilància Intensiva de les llengües també hi ha pacients amb ganes de jugar i, doncs, de viure. En Xavi Gutiérrez i Riu, un veí de Vielha d'aquells que sota el codi postal de la capital aranesa escriu sempre "Occitània", és també un dels pocs activistes de l'enigmística en la llengua veïna que no diu Oui. Els seus "pasatens" lingüístics abasten els mots encreuats ("entrauès de paraules" o "crotzats"), les sopes de lletres ("saussèr de letres" o "lipu-lapo de paraules"), les creuades ("crotzament de mots") i d'altres entreteniments de la gamma ludolingüística habitual.
Gutiérrez i Riu és un autèntic verbívor en la llengua que més estima. Aplica les tècniques enigmístiques a l'occità amb entusiasme admirable i col·loca les seves creacions allà on pot. En el seu dia es va dedicar a rastrejar les publicacions més o menys periòdiques dels àmbits concèntrics aranès i occità, i l'únic precedent ludolingüístic que va descobrir van ser els encreuats que a finals dels anys 70 havia publicat a "Tèrra Aranesa" en Frederic Vergés (a qui Gutiérrez titlla de mestre de mestres i també "la persona que sap més aranès del món"). Esperonat per la descoberta, va decidir sumar-se a una incipient tradició (gens secular) i va començar a elaborar graelles. Ara fa dos anys, durant l'època fugaç d l'"Eth Diari" aranès Gutiérrez i Riu va compartir amb el notari de Vielha Vicent Simó la secció de "crotzats". Signava amb el pseudònim enigmístic Cisko.
Per a la pervivència de qualsevol llengua és clau que el seu ús no només sigui útil i funcional. Cal també que ocupi els marges de l'existència, d'on sovint pouem les engrunes de felicitat en estat pur que ens permeten tirar endavant amb els ulls lluents i les orelles ben obertes. Només així pren sentit ple l'eslògan tossut que he trobat escrit en un exemplar de "Terra Aranesa": "Qui tenc era lengua tenc era clau". Gutiérrez i Riu, no deixis de riure.

dijous, 1 de març del 2001

Groucho, Chico i Ausiàs

Anit, al taller ple de llibres catalans en què una setmana a l'any es transformen les Drassanes de Barcelona, vaig revelar la solució a l'enigma inscrit a la portada del meu llibre "Verbàlia". El plantejament era senzill: 31 lletres desordenades que formaven un vers al·lusiu als esforços de l'enginy literari. Les pistes de reforç permetien esbrinar el nom d'Ausiàs March, l'adjectiu "llonga" i les formes verbals "mostra" i "és". Amb aquests elements i les 31 lletres reproduïdes només 20 lectors han resolt l'enigma: el primer vers del cant CXIII d'Ausiàs que fa "La vida és breu e l'art se mostra llonga". Exactament les 31 lletres que figuren a la coberta del llibre, provinents d'un hendecasíl·lab clàssic que segons la convenció mètrica catalana esdevé decasíl·lab. El més veloç en aquesta justa poètica ha estat l'aragonès instal·lat des de fa només cinc anys a Barcelona José Luis Belsué Martín. Una nova evidència que reforça una idea indiscutible: l'aprenentatge d'una llengua i l'acostament al seu marc cultural és una pura qüestió d'interès.
Però entre les 31 cartes (tantes com lletres) que han arribat a l'editorial Empúries n'hi ha cinc de remarcables. Totes signades pel mateix lector: Sergi Ruiz Trepat, de l'Hospitalet de Llobregat. Totes, tret de l'última, errònies. Però tan descriptives de la intensitat que pot assolir la fal·lera anagramista que mereixen aquest comentari. El 14 de desembre del 2000 envia la primera, on es pot llegir "per la meva qualitat d'estudiant, em faria molta il·lusió (i servei) rebre el milió de pessetes en llibres que oferiu, tot i que tinc dubtes que la solució sigui correcta, però espero que sí!". Recombinant les lletres, Ruiz Trepat forma el vers "Tresor, bella vàlua, es mostra al digne", però no aconsegueix adjudicar-lo a cap poeta. L'endemà mateix, dia 15, arriba la segona carta, en la qual l'ardit estudiant adjunta tres variacions del vers enviat el dia abans, per si de cas: "La bella vàlua es mostra tresor digne", "La bella vàlua es mostra resort digne" i "Resort, bella vàlua, es mostra al digne".
Dos dies més tard arriba la seva tercera carta amb dues noves possibles solucions a l'enigma. Sempre recombinant les mateixes 31 lletres, Sergi Ruiz Trepat aventura "Mostra ara el valuós treball; és digne" i "Mostra el valuós treball, ara és digne". Després l'ardit anagramista reposa uns dies, però el 29 de desembre arriba la seva penúltima carta amb 10 (!) noves possibles solucions. Ruiz Trepat confessa: "Adjunto una nova sèrie de possibles solucions per a l'Enigma de Verbàlia. Cada cop me'n surten més!". Les noves variacions anagramàtiques són: "Bes de vella glòria es mostra natural", "Mostra ala del revés, és bruta i llonga", " Allà es mostra del revés boig natural", "Mostra allà del revés, és boig natural", "Es mostra del revés ruta alba i llonga", "Del revés es mostra ruta alba i llonga", "Ruta, del revés, es mostra alba i llonga", "L'ala es mostra del revés, boig natural", "L'obra mostra el desgavell i és natural" i, finalment, la millor: "Mostra el desgavell i l'obra és natural". En d'altres paraules i les mateixes lletres, el que va escriure Ausiàs. Una demostració clara que no tot ha estat ja escrit.