dimecres, 23 d’abril del 2003

Un repte d’enigmística clàssica

La primera columna que vaig escriure en aquest suplement l’any 1989 ja duia per títol “Enigmística”, però per a la secció havia previst un nom fastuós: “A redós de l’Esfinx”. Per fortuna, el bon criteri d’Avel·lí Artís i David Castillo va invertir els termes: el que era el títol de l’article es va apoderar del de la secció i viceversa. Segurament aquell dia no m’havia pres la medicació, de manera que mai no els ho agrairé prou. Avui la sèrie d’articles d’Enigmística arriba al número 629 i el terme circula per Europa amb una certa normalitat. En poc temps, a Itàlia s’han publicat diversos llibres importants sobre l’enigmística clàssica en col·leccions generalistes. En el seu dia, ja vam parlar del “Lezioni di enigmistica” de Stefano Bartezzaghi (Einaudi 2001). Recentment, Zanichelli ha incorporat al seu catàleg un completíssim “Dizionario Enciclopedico di Enigmistica e Ludolinguistica” de Giuseppe Aldo Rossi (2002). Rossi és un històric de l’enigmística clàssica que mereix tota mena d’epítets, però sobretot els de caire cronològic: veterà, longeu… De moment ja noranteja, i potser per això ha tret llibre nou. El seu diccionari inverteix l’operació de molts escriptors italians (com Calvino o Eco) que s’acosten al clos enigmístic. Rossi parteix de l’interior i s’obre al context més general de la ludolingüística, de manera que neutralitza l’ortodòxia dels cercles enigmístics amb l’heterodòxia de la literatura. “Il professore”, que és com molts l’anomenen, signa les seves creacions enigmístiques amb el pseudònim de Zoroastro, i ho fa així des dels set anys d’edat! A banda, Rossi va dirigir dues prestigioses revistes dels cercles enigmístics: “La Sfinge” (1958-1962) i “Il Labirinto” (1973-2002), en les tasques de direcció de la qual l’auxilià el català Rafael Hidalgo. A banda del seu últim “Dizionario”, Rossi ja havia publicat tres obres de referència per a l’estudi de l’enginy verbal: “Storia dell’enigmistica” (CEI, 1971), “Le parole. Vita, morte e miracoli” (Mondadori, 1993) i “Enigmistica. Il gioco degli enigmi dagli albori ai giorni nostri” (Hoepli, 2001).

Una de les modalitats de jocs de paraules historiades per Rossi és la criptografia mnemònica. Ideada en 1895, és d’una subtilesa extraordinària, i mai no ha estat explotada en la nostra llengua. Ni Serra i Pagès ni Amades no s’hi van atrevir, perquè és un joc difícil d’elaborar i difícil de resoldre, però crec que val la pena d’intentar-ho. Aquesta modalitat de criptografia parteix d’una frase amb doble sentit, definida pel seu aspecte més recòndit i seguida pel nombre de lletres de la resposta. Per exemple “L’epigrammologo (5,8)”. Solució: “Legge marziale”. Dues paraules de 5 i 8 lletres que designen les “lleis marcials” però també “llegeix Marcial”, l’autor clàssic dels epigrames. Rossi recull una anàlisi semiòtica del mecanisme: “en una mnemònica (criptograma) es reconeixen un estímul (exposició) que reclama una resposta (solució), rica en dues isotopies (doble sentit), la primera de la qual constitueix una paràfrasi de l’exposició i la segona un lloc comú, una locució proverbial o una banalitat corrent”. Una recent campanya dels àrbitres catalans de bàsquet ha posat en circulació un doble sentit susceptible de generar la primera “criptografia mnemònica” catalana de la història. El plantejament seria aquest: “No hi ha treballadors (5, 8)”. La resposta la formarà una frase de dues paraules (de cinc i vuit lletres) que parafrassegin el “no hi ha treballadors” i a més tinguin un segon sentit, en aquest cas clarament esportiu. Quina és la resposta? Sou capaços d’inventar criptografies mnemòniques en català?

dijous, 17 d’abril del 2003

Dos anys d'espera

Tal dia farà dos anys, i aquest dia serà dimecres vinent: Sant Jordi. En aquesta columna, igual com dimecres entrant hi trobareu un article especial, ara fa un any hi havia un article com aquest (però que duia per títol “Un any d’espera”) i ara en fa dos el criptograma que els ha propiciats tots tres. Era el primer Sant Jordi del segle XXI i vaig voler celebrar-lo honorant un autor amic com Edgar Allan Poe, abans i tot que Columna edités una bona traducció de “Tots els contes” de Poe feta per Joan Solé (2002). El conte que vaig triar va ser “L’escarabat d’or”, considerat la font de la criptografia entesa com un quefer literari. Aquell sant Jordi de 2001, doncs, després d'exposar, analitzar i resoldre el criptograma original d'aquest conte clàssic, em vaig disposar a llançar un repte criptogràfic que em rescabalés de la rapidíssima resolució amb què alguns lectors espavilats acabaven de ventilar l’enigma proposat a la coberta de la primera edició de “Verbàlia”. Ara, però, l’únic premi seria resoldre’l.

(Aviso que el següent paràgraf és calcat al que vaig escriure ara fa un any i en el qual, alhora, calcava fragments entrecomillats que ja havia escrit dos anys enrere): Vaig escriure llavors, no sense una mica de recança, que potser aquell nou criptograma era una mica més difícil i també vaig assegurar, sobtadament convertit en milhomes, que "aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Naturalment (escrivia i escric), els lectors més perspicaços ja hauran endevinat que si avui torno a parlar-ne és perquè ningú no l'ha resolt, encara. L’any passat havia rebut un únic intent de desxiframent (el de l’editor Enric Borràs). Després de publicar la columna “Un any d’espera” vaig rebre tres correus més (Ferran Avila, David Nel.lo & Gabi i Jordi Serra). amb suggeriments i preguntes. Però ningú no passa d’aquí. Ja són dos anys de silenci administratiu entre la comunitat verbívora. Els mateixos que van trigat poques hores a resoldre l'enigma de Verbàlia ara em confessen que no troben el desllorigador. Repeteixo, doncs, les mateixes preguntes de l’any passat: ¿hi ha algun enigma irresoluble? ¿un enigma que no troba qui el resolgui deixa de ser un enigma? Per segon any consecutiu el repetiré just abans de sant Jordi, amb l’esperança que algú en tregui l'entrellat. La promesa de l’any passat era clara: “cada any, pels volts de sant Jordi, el tornaré a airejar allà on pugui, fins que un bon dia algú arribarà a llegir el que vaig escriure l'abril de 2001 i que només conservo al disc dur del meu iMac. Un sol virus, una sola avaria informàtica i el secret potser ho serà fins i tot per a mi, que en sé la clau.” Aquesta última frase era (és) una pista i el criptograma fa així:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Un any més, us desitjo que els verbs us siguin propicis.

dijous, 10 d’abril del 2003

Pedrera italiana

Un dels esdeveniments poètics de la temporada és la irrupció de Josep Pedrals en el circuit editorial. El seu recent “Escola Italiana” (Edicions 62/Empúries) és una festassa verbal des del pròleg d’un tal Luca Martino Rota (busqueu la sonoritat de Luca M. Rota i captareu l’esperit llibertari del minyó) fins a l’últim vers del llibre: “Si l’has sentit, queda’t amb el poema”, una incitació cleptòmana a la veritable transmissió cultural, que mai no és només qüestió de béns materials. Tothom qui hagi sentit Pedrals als recitals voldrà apuntar-se a aquesta escola italiana. Com que al món pedralsià l’alegria sobreïx, llegir-lo és vibració. Té prou domini per escriure bé i, ençà i enllà, dellà i deçà, apareix també el do màxim que el pot portar a excel·lir, en vers, en versicle, en pla o en fascicle. Deu-li vida, que el do ja el té. Si sap seguir el camí dels mots —“per ser ver: perseverança”— farà fortuna perquè tragina un bon einam verbal: “Si un manetes és algú que té un do especial en qüestió del treball manual, un parauletes és algú que té un do especial en qüestió del treball paraulístic. (I un “motets”, un fan de la música polifònica religiosa?)”. Llarga vida al parauler.

Pedrals enllaça amb Casasses però no només, és un enciam tan ancià com el gran Escoffet, hacmoreja amb gràcia castilliana i s’allunya d’alguns predecessors biològics en el to de la seva lícita ambició literària. “Però, abans que la meva obra sigui plagiada —i el plagi és una cosa descarada, no una subtilitat o una casualitat—, vull que sigui o bé popular, com si de sempre, o bé anònima”, escriu a la secció XXXIV de les seves “Espines de refinaments literaris”. Popular o anònima! Pedrals té els sants collons de no tenir els collons sants, com d’altres, ni cobeja l’oro i el moro jeràrquic, de manera que la seva vèrbola proteica l’allunya de les temptacions d’escampar solemnials semences que caracteritzen altres poetes que s’han fet vells abans de ser joves. El lector malganós, sorprès en la seva displicència pel terrabastall verbal que brolla de cada pàgina, torna a creure en la imperfecció humana quan davant els seus ulls escèptics s’escolaitalianegen aquests versos: “Es diu l’artista/ per cop enèsim/ que es pot ser pèssim,/ mai: pessimista”.

L’estol de jos que componen el mai pessimista Pedrals (Luca M. Rota, Giuseppone dei Pedroli, el Noi de Provençals) ja exerceix el lideratge entre altres poetes de la seva quinta. La seva escola italiana coincideix amb el cinquè poemari (en tres anys) de Darrutri —aquest cop “Partícules i versos”— i amb el segon (en dos) de Clàudia Viladrich —“Clau de fa”—, ambdós publicats a Carcaixent per la valenciana Edicions 96. Darrutri continua experimentant amb la literalitat del mot amb poemes llampec com ara “Tancar la e: Si tanquem la e,/ la peresa pot esdevenir/ puresa” o “Tot: Tot està per fer/ i tot és palíndrom”. Per a Darrutri “La poesia és un truc curt”. Poc o molt, és allà on era quan l’any 2000 va publicar el seu primer poemari, que es deia així mateix, “Truc curt”. Viladrich, per la seva banda, modela la musicalitat des de la tipografia (“Poema en negreta: SOS Racisme”), l’enigmística (“Cagadubtes: Sí/so/no”) o reescriu “La Gallineta” de Llach segons el mètode oulipià del mot al set: “En gallòfol ha dit que prou/ ja no vull pondre cap més ovari,/ a fer punyetes aquesta subcomissió/ que fa tenallades que m’esclavitza”. Hi ha pedrera, i sempre pedrega sobre el pedraplè.

dijous, 3 d’abril del 2003

Erraticidi

Tal com va la cosa, aviat l’única fe que conservarem serà la fe d’errates, aquella llista en full volant que conté els errors ortotipogràfics escolats en l’edició d’un llibre. L’errata rep el nom de “lapsus calami” quan és un nyap escrit —o un “lapsus linguae” transcrit— i ningú no n’és immune. Ara mateix, tot i l’excel·lència de l’equip d’edició i correcció d’aquest diari, no puc estar segur que aquest article no en contindrà cap. Podria ser que en comptes de la paraula cap sortís publicat nap o rap o car o cep o res. Gómez de la Serna va gregueritzar les inquietants errates tot definint-les com “microbios de origen desconocido y de picada irreparable” i, de fet, algunes errates salvatges han estat tan irreparables que han acabat prosperant. Costa de creure, però la prestigiosa editorial mexicana Fondo de Cultura Económica resulta que es diu com es diu per culpa d’una errata. En realitat, havia de dir-se Fondo de Cultura Ecuménica i la cosa ecumènica es va economitzar. O almenys això és el que assegura un professor sevillà anomenat José Esteban que ha publicat un llibret molt saborós a l’editorial Renacimiento: “Vituperio (y algún elogio) de la errata”.

Esteban hi recull errates clamoroses que confirmen la popular paronomàsia “tanta tinta tonta” (una facècia reescrita en temps de chapapote com “Tanta tinta t’unta” a la coberta d’un altre llibre, aquest d’humor gràfic, que acaba d’editar Cossetània signat pel periodista Xavier Graset i el dibuixant Andreu Faro). Les errates no respecten ningú. Esteban recull, per exemple, una “jumentud” (per “juventud”) que se li va passar al puntillós Antonio Machado. Més greu sembla la de Voltaire, que va transformar en ase l’antic bisbe de Mirepoix (“l’anc. Evêque de Mirepoix”) en canviar la c. de l’abreviatura d’antic (anc. d’ancien) per una e (ane: ase). Un altre cas espectacular és la irrupció d’una hac aparentment muda en un llibre de Ramón J. Sender, un veritable toc punk avant la léttre que transformava la clàssica salutació “God save the Queen” (déu salvi la Reina) en un magnífic “God shave the Queen” (déu l’afaiti) a la primera edició de la novel·la “Mr. Witt en el cantón”. Per no parlar de l’extraordinari “pasó de putillas” (per “pasó de puntillas”) que Esteban ha trobat. . . en un llibre eclesiàstic!

Històricament, les errates més celebrades han estat les dels llibres religiosos. Només amb les bíbliques ja ompliríem aquest suplement. Però de tant celebrar-les, al final acabes sospitant que n’hi ha de provocades, com aquells personatges populars que s’equivoquen expressament per sortir als programes radiofònics d’humor. És el que ens passa quan llegim, perplexos, la confessió d’aquest professor sevillà: “Por mi parte, puedo decir que un intencionado corrector (¿o fue el propio autor?), incidió dos o tres veces en apellidarme Estorban, en vez del sencillo Esteban”.