dijous, 25 de febrer del 1999

Geneanalogia

Les llengües semítiques permeten una escriptura de caire consonàntic que transforma les vocals en mers accessoris, de manera que un lector no avesat pot confondre una taca amb la teca o un pecat amb un paquet. La recent mort de Tip —l'humorista valencià que en realitat es deia Luis Alberto Sánchez Polack— ha fet sortir a la llum el seu curiós segon cognom. Per a un valencià trasplantat a Madrid que mai no va amagar la seva nostàlgia per l'època franquista, aquest "Polack" no podia passar desapercebut. Per força havia de provocar al·lusions a la nostra presumpta addicció a les "poloneses".
Però no són pas les teories que circulen sobre l'agermanament entre catalans i "polacos" el que provoca aquesta columna, sinó la tripleta fonètica PLK. En la seva última novel·la anomenada La cabeza de plástico Ignacio Vidal-Folch parla del pintor nord-americà Jackson Paul Pollock. Pollock, rei de l'abstracció i pare de l'action painting, és considerat un dels últims artistes del segle impermeables a la tantes vegades anunciada mort de l'art. Vidal-Folch es permet ironitzar sobre la manca de tremp d'un artista d'origen balcànic anomenat Pilic, tot comparant-ne el nom amb el més contundent del nord-americà. La broma, que encaixa prou bé en el to general de la novel·la, em va portar al cap la mitificada figura del pedagog i polític socialista Josep Pallach i Carolà. El figuerenc Pallach no desmereix al costat de Pollock. Les histriòniques figures de Pilic i Sánchez Polack completen un pòquer de parents de qualsevol Piluca que podríem batejar amb el nom de geneanàlegs.
Pallach, Pilic, Polack i Pollock formarien una sèrie geneanalògica PLK de rang 4 i ens inspira una proposta claríssima: trobar sèries de cognoms que comparteixen sons consonàntics. No és una proposta fàcil, més enllà de les parelles cèlebres de quasi homònims com Dupont & Dupond, Hernàndez & Fernàndez, Pujol & Pujals o Le Penn & Li Peng. Per això aquesta fal·lera geneanalògica estarà regida per ben poques normes: caldrà treballar amb cognoms documentables, de tres o més consonants, i tenint en compte que la tripleta mestra ha de respondre a una transcripció fonètica aproximada del cognom. En el cas del PLK de rang 4 que suscita la proposta només l'enyorat Pallach contravindria lleument l'analogia fonètica —perquè la "ll" de Pollock es pronuncia "l"— i, en canvi, la diversitat de grafies de la K (-ch, -c, -ck) n'augmentaria l'interès estètic.
Com més llunyans siguin els cognoms relacionats en aquesta mena d'arbre geneanalògic, millor. Que el poeta mallorquí Blai Bonet pugui encetar sèrie BNT amb el novel·lista espanyol Juan Benet o el dramaturg Josep Benet i Jornet té un interès enigmístic baix. En canvi, el novel·lista anglès Arnold Bennett, el pedagog francès Alfred Binet o el naturalista suís Charles Bonnet ja afegeixen una mica més de color a la sèrie BNT. Envieu geneanàlegs a l'AVUI (Secció Enigmística). En parlarem.

dijous, 18 de febrer del 1999

Blanco White

Ara fa dos mesos llargs, en una columna batejada amb el singular nom de "dittografies", proposàvem anomenar amb aquest terme les repeticions onomàstiques amb canvi de llengua. La idea era que si els paleògrafs defineixen les dittografies com "errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots", els enigmistes bé podrien adoptar-lo per designar éssers com la grecocatalana Melània Negre, la catalanohispana Bruna Moreno o la francocatalana Natalie Nadal. Tots els exemples proposats eren inventats a partir de noms i cognoms existents, i aquesta era l'única condició que posàvem als lectors que volguessin enviar dittografies possibles.
El corresponsal més prolífic ha estat Alfons Saumell (Barcelona), ja que ha encertat a compondre dotze personatges dittogràfics. A banda dels més obvis —com ara Roc Roca, Gemma Joya, Pau Paz, Flora Flower o Petra Piedra—, Saumell demostra haver furgat en els intersticis que ofereix qualsevol proposta enigmística per oferir tres perles magnífiques: Albino Blanc, Vera Sert i Verónica Sort. El primer és transparent, però això no li treu pas el notable mèrit de trobar-lo. Pel que fa a na Vera (veritable), el joc homofònic de la famosa nissaga catalana Sert amb "cert" porta la proposta a l'àmbit sonor. Finalment, Saumell glossa la seva Verónica Sort tot sostenint que la "verónica" és una "suerte" en el llenguatge taurí espanyol, de manera que el sinònim resulta escaient, ni que sigui per una via tan recargolada.
Altres corresponsals han enviat dittografies molt properes a les de Saumell. Hortènsia Garcia (Badalona) ens fa arribar una Alba-Clara Blanc que podria fer companyia al seu parent Albino Blanc. Joana Güell (Tarragona) aporta un abandonat Expósito Deulofeu. Per la seva banda, Pere Pérez (Barcelona), afegeix a l'interès innegable de la seva signatura —quin deu ser el seu segon cognom: Pera, Peral, Perales?— unes quantes dittografies força originals, entre les quals destaquen Tomeu Mitono, Màxim Mas o Victòria Guany.
Finalment, el poeta Eduard Escoffet aporta un escriptor del dinou a la nòmina de dittografies: José María Blanco White (Sevilla 1775- Liverpool 1841), quasi amb tota probabilitat el personatge dittogràfic més reconegut. Blanco White, poeta i canonge que va evolucionar del neoclassicisme al romanticisme alhora que passava del catolicisme al protestantisme, va escriure tant en espanyol com en anglès. De la seva obra en anglès destaca un sonet que va fer molta fortuna: "Mysterious night". Però la blancor doble del poeta bilingüe és només un nom de ploma. En realitat Blanco White es deia José María Blanco Crespo. Si la invasió francesa no l'hagués empès a emigrar a Liverpool i en comptes d'això hagués tingut a bé d'instal·lar-se entre nosaltres, potser el seu nom de ploma hauria canviat. En comptes del monocolor Blanco White hauria pogut signar Blanco Crespó, molt més contrastat ja que un "crespó" és un "tros de tela negra que es fa servir com a símbol de dol".

dijous, 11 de febrer del 1999

El gendre de Mistigrì

Mistigrì és un pseudònim. El nom de batalla d'un cinèfil romà anomenat Alberto Pane (1920-1995) que acaba de rebre un curiós premi pòstum: el seu gendre ha recollit en un opuscle una selecció dels millors enigmes que va publicar en revistes diverses d'enigmística culta i popular. El llibret es diu "Mistigrì: Scelta di Indovinelli" (Edizioni Fondazione "Olga Rogatto"; Roma, 1998). Pane havia usat altres pseudònims en el seu periple d'enigmògraf —com ara "Ibisco" o "Il Fante di Fiori"— però d'una manera massa esporàdica perquè els enigmòfils el coneguessin per cap altre nom que "Mistigrì". L'insigne prologuista de l'antologia —"Zoroastro"— afirma que "Mistigrì no va figurar entre els enigmògrafs de primera fila, però en canvi va mantenir un rendiment constant de nivell òptim". De fet, la seva producció abasta dels anys 30 als 80 amb algunes aturades i un sobtat abandó que coincideix amb els darrers anys de la seva vida.
Just llavors entra en escena la figura del gendre, el català Rafael Hidalgo de la Torre —ara simplement "Hidalgo" (un cognom prou exòtic a Itàlia per esdevenir pseudònim), després de l'inevitable bateig a la font de l'Esfinx que els enigmistes italians fan passar els nouvinguts. Hidalgo, instal·lat a Roma de fa anys i professor d'espanyol entre italians, va unir el seu destí amb el de Daniela Pane i aquesta circumstància va provocar que filla i gendre descobrissin una faceta oculta del senyor Pane que els va apassionar. Ningú a la família semblava donar gaire importància a l'afició llunyana de don Alberto per la confecció d'endevinalles, criptogrames, jeroglífics i jocs geomètrics. Però després de furgar en els polsosos arxius tot consultant tant les publicacions populars com les revistes clàssiques —en el coneixement de les quals s'ha convertit en un consumat especialista—, "Hidalgo" ha recopilat al voltant de mig miler de peces enigmístiques del seu desaparegut sogre. En l'antologia en recull cent. Les millors.
La història no passaria de la clàssica fixació pel passat familiar que envaeix certes persones si no fos per un petit detall. En comptes de limitar-se a reproduir l'arbre genealògic, "Hidalgo" ha decidit prosseguir la tradició que tan lateralment va encetar el seu sogre. Ara coordina una de les revistes d'enigmística clàssica més serioses que queden a Itàlia —Penombra— i hi acaba de publicar els seus primers enigmes en italià. En destaca un "anagramma 5" anomenat "Una Ragazza Promettente" que fa: "Ha delle rotondità così evidenti/ e si tiene a tal punto in piena forma / che può colpire/ quella sua capacità di rendere appieno / con le parole giuste «e solo quelle»/ il senso compiuto delle cose." La resposta és la parella anagramàtica de mots de 5 lletres "sfera/frase".
El gendre de "Mistigrì" va fent via. Després del seu debut en italià ens anuncia que ja té enigmes confegits en castellà i en català segons les rigoroses regles de l'enigmística clàssica italiana. Tant de bo ens contagïi.

dijous, 4 de febrer del 1999

Traduir Perec (2)

La setmana passada destacàvem les virtuts enigmístiques de la traducció catalana de La vida manual d'ús de Georges Perec (Proa, 1998) signada per Annie Bats i Ramon Lladó. A banda dels calembours, l'obra presenta un munt d'obstacles a la literalitat que cap bon traductor no pot negligir. Així, al capítol XXXV, Perec reprodueix els jocs lingüístics, endevinalles i problemes lògics que resol un personatge alsacià anomenat Abel Speiss. Un dels problemes de lògica és la típica sèrie d'elements ordenats segons un criteri secret que incita a la pregunta: "quin ve després?" El traductor a l'espanyol, aliè al mecanisme, es limita a reproduir la sèrie original: "U D T Q C S S H". Els catalans, per contra, n'alteren l'últim element —"U D T Q C S S V"— perquè són capaços de desxifrar-ne el sentit abans de posar-se a traduir. Tant en francès com en espanyol com en català la resposta (que Perec no dóna) a l'enigma és una N, perquè N és la inicial del dígit 9 escrit en qualsevol de les tres llengües i la sèrie original conté les inicials dels vuit primers números en francès.
Al capítol XCIV Bats i Lladó donen una altra mostra de bon criteri en reinventar la mitja dotzena d'exemples extrets d'un suposat recull de tres mil calembours tipogràfics que Perec atribueix a Jean-Paul Grousset i que ells retitulen A mi sí que re m'hi fa. Els dos millors de Perec: "Un compartiment de première casse" (que juga entre la primera classe ferroviària i la caixa alta tipogràfica) i el magnífic "Visitez l'Italique!" (literalment "visiteu la cursiva!"). Els millors de Bats-Lladó: "Anar a impremtes i rodolins" i "Premso, doncs existeixo".
El "tour de force" dels traductors al català adquireix tons èpics en el capítol LI. Annie Bats i Ramon Lladó estan ja avesats a les constriccions —notablement amb Exercicis d'estil de Queneau (Quaderns Crema, 1989) i Impressions d'Àfrica de Roussel (Edicions 62, 1991)—, però aquí se superen per aconseguir gairebé "transliterar" les 179 frases d'exactament 60 caracters que formen una de les llargues enumeracions perequianes al capítol LI (pp 267-272). Una traducció literal d'aquests 179 personatges empresonats en una frase numerada de 60 caracters cadascuna hauria estat un exemple de matusseria que d'altres traduccions de La vida... a d'altres llengües s'han permés i que sortosament la catalana defuig amb brillantor.
Per acabar, una anècdota. Com a perequià contumaç que sóc, em vaig permetre fer-los notar que havia detectat un curiós "estupendo" a la pàgina 320 de la seva acurada traducció. Però no era un error, sinó una llicència. Aquest "do" final tan poc normatiu és un recurs per conservar els hipogrames que Perec va ocultar al capítol LIX: els cognoms dels seus companys de l'Oulipo. L'estupenda terminació "do" forma el cognom de Jacques Duchateau. La frase "a Noè l'art nàutic" enclou Noël Arnaud; "...arriba nedant a Calvi i nota..." enclou Italo Calvino i, poc o molt, hi apareixen tots. Georges Perec ha tingut els traductors que es mereixia.