diumenge, 27 de març del 1994

La cope i Mandela

Ja tothom hi ha dit la seva. Fins i tot els pacients membres del clergat. Gràcies a la seva demostrada passió per tot allò que put a català la inefable Cadena de Ondas Populares Españolas ha esdevingut l'ull d'un petit huracà lingüístic que li ha retornat per unes setmanes l'enyorat protagonisme que Del Olmo es va endur a ca l'Organización Nacional de Ciegos Españoles.. La màxima preocupació que comparteixen defensors i detractors de les ones de la CEE (sigles reals de la Conferencia Episcopal Española que ara ja no han de competir amb la nova UE) és la llengua. Les llengües en contacte, més exactament. De manera que una immersió real en el conflicte de la cope convida a un tomb per la vida submergida dels trops.
Atesa la lloable voluntat inter-nacionalista dels contertulians habituals de la cope, cal precisar que aquest verb anglès va resultar força polèmic en l'època post-conciliar. To cope és un verb d'ús prou freqüent que en anglès de la BBC vol dir "sortir-se'n" i en el de la MTV vol dir "copular". La cosa no tindria gaire història si no fos per la lletra d'un dels temes del Jesus Christ Superstar que va oferir motius de reflexió gratis a molts cristians progressistes de l'època. En un dels molts moments en què la perduda perdedora Maria Magdalena aleja al voltant de Jesús, li deixa anar un ambivalent I can't cope que serveix tant per indicar una certa inclinació endèmica als estats depressius com per manifestar una absoluta incapacitat per a la pràctica del fornici. La cosa aquesta del si-és-no-és va fer furor en els ambients més anglòfons, però no va transcendir a l'àmbit dominat per Camilo Sesto, perquè la seva magdalena es limitava a dir "no puedo más". Sigui com sigui, molts contertulians de la cope semblen empesos a una pruïja etimològica que els mena a sortir-se'n només a còpia de cardar al personal.
L'anàlisi enigmística d'alguns personatges universals relacionats amb l'església catòlica resulta força reveladora. Un dels jerarques més presents en la premsa internacional ha resultat ser el cap de l'església filipina. L'entranyable arquebisbe en qüestió s'anomena Sin. En anglès —una de les llengües oficials de les Filipines— sin vol dir "pecat". S'imaginen un mossèn Peco de tertúlia amb el mossèn Tronxo? Tampoc no resulta cap bajanada impronunciable. Els gentils estudiants de les escoles religioses catalanes mai no han oblidat la felicitat provocada pel descobriment de l'eufònic Octavi Fullat, igual com mai no esborraran de la seva memòria selectiva el llac Titicaca o el mar de Thetis. De fet, l'actual pontífex de l'església catòlica va protagonitzar una amable anècdota lingüística en la seva ja llunyana proclamació. Per aquests verals va córrer la brama que el cardenal Jubany, moments abans de la polonesa fumata blanca, havia demanat una infusió al servei de bar vaticà. "Vull til·la" —diuen les males llengües que va cridar. La profecia homofònica s'acompliria minuts més tard. Si a més en Jubany hagués estat un fan del Dúo Dinámico probablement hauria taral·lejat la tornada del famós "Oh Karol!".
Hi ha dues últimes perverses coincidències enigmístiques amb la cosa eclesiàstica que fan feredat. La primera va d'un dissident. Ara ja no se'n parla gaire, de l'amic de Casaldàliga i enemic de Ratzinger, però fa un temps semblava que Leonardo Boff havia d'esperonar els progressos incipients de la santa mare església des de les seves posicions crítiques. La veritat és que el cognom d'aquest conspicu teòleg de l'alliberament també porta cua. Si algun vianant del Soho londinenc el pronunciava els seus interlocutors riurien per sota del nas. Perquè to boff en l'anglès de la gent del barri vol dir, ves per on, "tirar-se algú". Més o menys el mateix que to cope. La segona coincidència és més perversa. Arribats a aquest punt, no ens ha d'estranyar que els líders negres sudafricans hagin optat per celebrar les seves primeres eleccions lliures precisament un 27 d'abril, diada solemne de la Moreneta.

diumenge, 20 de març del 1994

NdT

Aquesta setmana començarà a Bellaterra el Segon Congrés Internacional sobre Traducció (21-25 de març), organitzat pel Departament de Traducció i d'Interpretació de la UAB amb la col·laboració d'institucions tan exòtiques com el British Taiwan Cultural Institute, el Centre d'Estudis Xinesos o la Japan Foundation, entre d'altres. Com més va, l'exercici de la traducció esdevé una activitat imprescindible en tots els àmbits de les relacions internacionals. El mite babèlic hauria de ser compatible amb la teòrica reivindicació de la pluralitat que omple les boques dels polítics democràtics d'arreu del món. És una professió amb tant de futur, aquesta, que aviat tots necessitarem traductors especialitzats en algun registre de la nostra mateixa llengua: traductors d'informes mèdics, de declaracions polítiques, de contractes hipotecaris, d'al·locucions d'experts televisius... Ja ho deia George Steiner a After Babel. Aspects of Language and Translation (Oxford University Press, 1975): "Llegir és desxifrar. Parlar és traduir".
La nostra cultura té fama d'una bona tradició traductora. Discutible en termes generals, com tots els clixés, però amb casos vivents d'una qualitat flagrant (Formosa, Llovet, Parcerisas, Serrallonga, etc). També en l'àmbit teòric. Joaquim Mallafrè, el celebrat traductor de l'Ulisses de Joyce, va refondre la seva tesi doctoral en un assaig amè i informatiu. El resultat és el magnífic Llengua de tribu i llengua de polis: bases d'una traducció literària (Quaderns Crema, 1991) on Mallafrè primer situa el lector en el marc de la teoria de la traducció i després l'acompanya per alguns dels viaranys que un bon traductor ha de recórrer per no incórrer en la militància NdT (nota del traductor) i, sobretot, per no caure en el clixé abolicionista —ben desarticulat per Dámaso López García en un recull d'articles coetani al llibre de Mallafrè: Sobre la imposibilidad de la traducción (Universidad de Castilla-La Mancha, 1991)—.
Fa poc em va caure a les mans un llibret xilè anomenat El error en traducción (Santiago de Chile, 1992), de quatre profes del Departamento de Traducción de la Pontificia Universidad Católica de Chile. Els seus vaticans autors es basen en les teories del lingüista romanès Eugenio Coseriu per taxonomitzar els errors comesos pels seus alumnes en els exercicis anglès-espanyol. El primer dels tres nivells lingüístics establerts per Coseriu —l'universal, l'històric i el particular— provoca situacions curioses. Així, expressions tan perfectes com "els cinc continents són quatre: Europa, Àsia i Àfrica", o bé "la banya esquerra de l'unicorni és negra" cauen en l'àmbit dels errors universals de producció lingüística. D'entre els errors de traducció, els professors xilens en destaquen tres tipus: els SST (sense sentit total), els SSP (sense sentit parcial) i els CS (contrasentit). Una terminologia digna dels professors de llatí, tips d'aportar les millors barrabassades a les edicions de nyaps escolars.
A casa nostra, han transcendit alguns nyaps en les traduccions de novel·la negra que feia apressadament Manuel de Pedrolo i tenim en Johan Cruyff un mantenidor il·lustre dels lapsus de traducció oral neerlandès-castellà —segons Selinker, els pelotos i els estoesuno de Cruyff constituirien una "interllengua fossilitzada"—. Errors encara més flagrants els cometen cada dia les aplicacions informàtiques que presumeixen de "traductors automàtics" —com ara l'Spanish Assistant Microtac —. Aquí entra en joc el surrealisme, i es reprodueix el ja famós exemple de la frase bíblica amb què els nord-americans, ara fa vint anys, van encetar la primera traducció automàtica anglès-rus-anglès. La frase, en anglès, parlava de la fortalesa de l'esperit i de la feblesa de la carn. La màquina la transformà en una frase en rus, i aleshores la van tornar a introduir, en sentit contrari. En passar del rus a l'anglès, la frase s'havia transformat en un al·legat sobre les virtuts de l'alcohol fort i de la carn tova.

diumenge, 13 de març del 1994

De parapsicòlegs

Fa un parell de mesos, aclaparats per la bonhomia nadalenca que envaïa els ciutadans de cor net i ànima sensible, vam exposar a la llum pública alguns casos de maltractaments psicològics que alguns respectables pares de família perpetraven amb total impunitat. L'escenari d'aquesta lamentable conducta era el registre civil. La desconcertant crueldat paternal es feia palesa a l'hora de posar nom a les indefenses criatures acabades de néixer. Exemples com el d'aquell pobre nen anomenat Òscar Mayer o l'estimada veïna d'Olissip que ha de conviure amb una dura denominació d'origen —Digna Pena de Garcia— han despertat la solidaritat del lector. Hem rebut desenes de casos flagrants. Alguns de jutjat de guàrdia.
Per exemple, en Tísner ens recordava que la filla del prestigiós doctor Dou —el mateix que presideix un carrer prop de la Boqueria— odiava obertament l'humor punyent del seu pare. L'eminent senyor l'havia batejada Clara. Clara Dou. S'ho imaginen? En Tísner també recordava una altra senyora amb denominació desafortunada. Aquesta una mica més inconvenient. Una tal Antònia Malats, casada amb un senyor Palà, que sovint rebia propostes fal·laces que la devien impel·lir a acomiadar-se a la francesa. Un altre exemple insigne ens l'ha fet arribar Salvador Alsius. En el decurs de la seva activitat periodística, Alsius va tenir l'oportunitat d'entrevistar, fa uns quinze anys, l'ambaixador de Guatemala a Colòmbia. L'entrevista es va desenvolupar a Bogotà, segons sembla en un clima de gran cordialitat, però Alsius en guarda un record inesborrable. Aquell pintoresc diplomàtic guatemaltenc s'anomenava Aquiles Pinto Flores. Tot un quadre, sintàcticament impecable. Tan impecable com el missatge subliminar que enclou el nom d'un divertit conciutadà nostre anomenat Alarico Laca Gamos que ens envia fotocòpia del seu carnet d'identitat. També Júlia Monfort (Barcelona) recorda vagament un polític franquista que podria haver estat governador civil de Girona fa anys, anomenat Armando Murga. I Carme Vilà (Torelló) ens parla d'un establiment fotogràfic de Centelles on els amos, vulgues no vulgues, queden ben retratats: "Foto Pena".
Sembla que l'especulació onomàstica ha empès molts lectors a fullejar la sempre interessant bibliografia que Telefònica reparteix cada any. D'aquesta manera han redescobert alguns clàssics d'avui i de sempre: els Patito Feo, Conesa Cara, Deulofeu Tort, Bosch Florit, Fina Moral, Mateu Llop, etc que sempre acaben sortint quan es convoca un concurs. Alguns lectors fins i tot s'han especialitzat temàticament. Les possibilitats combinatòries dels cognoms-gentilici —com ara Català, Español, Francès, Anglès, Alemany, Castellà, Rus— permeten aliances dignes de la col·lecció de diccionaris bilingües d'Enciclopèdia Catalana SA. Albert Gasulla (Barcelona) ens parla d'un veí seu anomenat Marc Alemany. En aquest cas, a diferència d'altres, és encomiable la solidesa que els pares van transmetre al seu fill des del primer moment. Gasulla també coneix el cas d'una monja dels anys quaranta que arrossegava una bona creu: anomenar-se Magdalena Saurina Bastida.
Curiosament mitja dotzena de lectors coincideixen a parlar de diverses impremtes —i quatre en concret d'una gracienca del carrer Bonavista, anomenada "Impremta Futura"— que solien fer servir noms estrafolaris en els seus mostraris de targetes de visita. Entre jocs tipogràfics i dissenys més o menys agosarats, els clients de la impremta es trobaven amb noms com ara "Teresa Degollada de Poch", "Dolores Fuertes de Barriga", "Càndid Viola Mestres", "Rosa Demal Borràs" o "Lluís Massa Poch". És lamentable veure com es perden les tradicions. De tota manera, els models d'imprès, els falsos documents oficials o les propagandes de les targetes de crèdit mai no podran prescindir d'aquests herois de la ficció.
Si coneixeu pares tan psicòlegs com el doctor Dou, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

diumenge, 6 de març del 1994

Els enigmes de Foix

JV Foix: quatre consonants i dues vocals que han trasbalsat les nostres lletres. De l'investigador en poesia i amic de les arts sarrianenc s'han escrit moltes coses. I més ara que pobla amb els seus textos i el seu context la Sala Sant Jaume de la Fundació La Caixa. Els eslògans que circulen per simular el coneixement foixià entre els qui mai no llegiran Foix són contundents i afortunats. D'entre la corrua de tòpics, no cal dir-ho, destaca sobremanera aquell oximoron basat en l'exaltació amorosa pel nou i pel vell que simultaneja el poeta, capaç d'agermanar les recerques oníriques de l'avantguarda amb els dolços clams nadalencs de l'Àngel de la guarda. En la seva Lletra a Clara Sobirós Foix deixava ben clares les bases de la seva poètica: "El poeta, mag, especulador del mot, pelegrí de l'invisible, insatisfet, aventurer o investigador a la ratlla del son, no espera res per a ell".
Un dels enigmes més divulgats de l'univers foixià és l'alquímica transformació de Gertrudis —el seu primer llibre de poemes, de 1927— en krtu —el segon, de 1932—. El mateix Foix divagava, a "Conte de Nadal", sobre el procés de creació d'aquest anagrama catalèctic amb ensordiment de la gutural i pèrdua de la vocal interconsonàntica que ha acabat reconvertit, cinquanta anys més tard, en acrònim —Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals— de la mà de Vicenç Altaió: "Mentalment, jo confegia noms de ciutats i de contrades exòtiques, amb dificultat: Safed, Baalbek i, d'esma, recitats en veu alta i amb llarga cantarella: —Seràtov, Sarajevo, Sasebo, Bashkir, Kirkuk, Kuban, Bangkok, Kodok. El vigilant clogué els ulls i digué: —No, no: Nak, Nak, Nak... Nagpur, Nak, Nak... Nakhitxevan. I jo, a continuació: Pp; no, ans: Dj, Dk... Havia perdut, però, el sentit de les vocals, n'ignorava la valor i, àdhuc, la grafia".
Ara que Rosa Maria Delors ha posat de manifest que els camins cabalístics que menen a la construcció del sentit en l'obra d'Espriu poden ser refets d'una manera incontestable, potser és pertinent recordar un article breu de Martí de Riquer que il·lustrava un bell misteri poètic que el mateix Foix li havia revelat el Nadal de 1953. L'humil enigma foixià es troba en aquella famosa felicitació nadalenca que comença "Ho sap tothom, i és profecia" (la mateixa que indueix a sospites valencianes per la reiterada presència del vers "A cal fuster hi ha novetat"). Sembla que Riquer parlava amb el poeta de l'expressivitat dels topònims en poesia, des de Cerverí de Girona fins a Verdaguer, quan Foix va sorprendre el mestre amb una revelació insospitada: la sisena estrofa del seu poema nadalenc ocultava un petit tresor. L'estrofa en qüestió fa:

"Els de la Vall i els de Colera
salten contents, a llur manera,
i els de la Selva s'han mudat;
amb flors de fenc calquen a l'era;
a cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
porten les mels de llur cinglera
i omplen els dolls de vi moscat".

Tot resseguint les indicacions de l'autor, el mestre Riquer explicava la via d'accés a la bella troballa. Cal tenir un mapa de Catalunya al davant, o bé de l'Empordà. Primer traçarem una ratlla al meridià des de Colera —al nord— fins i a Palau-saverdera —al sud— i després una altra al paral·lel des de Pau —a occident— fins a la Selva de Mar —a orient—. Abracadabra, pota de cabra, el que sorgeix davant dels nostres ulls esbatanats és una creu perfecta amb el travesser vertical més llarg que l'horitzontal. A més, a la intersecció de les dues ratlles hi ha, efectivament, la Vall de Santa Creu. Segons li explicà Foix a Riquer, els oferents que cuiten a encaminar-se a aquest Betlem empordanès, situat a la Vall de Santa Creu, procedeixen dels quatre punts cardinals de l'Empordà, que són els quatre caps de la creu, i el poeta signa la composició des de molt prop, al Port de la Selva.