dimecres, 26 d’octubre del 2005

Lanchester United

L’autor anglès John Lanchester té un cognom toponímic i la seva tercera novel·la en va plena, de topònims. Atès que les històries que configuren El port de les aromes (Edicions 62 i Anagrama, Premi Llibreter 2005) estan ambientades a Hong Kong, la majoria de topònims són xinesos. La novel·la ens permet resseguir l’evolució d’aquesta colònia britànica a través de Tom Stewart, un personatge ben seductor que s’hi passarà la vida. Per culpa d’una aposta, aquest britànic poc convencional ja aprèn xinès mandarí en les sis setmanes que dura la travessia marítima que el duu, de ben jove, d’Europa a Hong Kong. Lanchester aconsegueix suggestionar-nos perquè ens pensem que assistim a aquest accelerat procés d’adquisició. La monja xinesa que li fa de mestra ho té molt clar: “Pel que ens interessa a nosaltres cada paraula disposa de sis tons. De manera que la llengua consta de quatre-cents monosíl·labs i sis tons: unes dues-mil quatre-centes paraules. És molt, molt fàcil en comparació amb l’anglès. Guanyarem l’aposta sense cap problema”. Al final, com totes les bones novel·les, El port dels aromes no és gens didàctica i tot just aprenem que en xinès menjar i arròs són una sola paraula, de manera que el menú és molt poc variat: congee tothora.

Els avatars de la minúscula història de Tom Stewart es barrejaran amb els de l’agitada Història de la avui ja excolònia. El títol de la novel·la és, en realitat, la transcripció del topònim paronomàsic de la porta d’entrada de Xina a Occident, perquè Hong Kong prové de Heung Gong, el port de les fragàncies, dels aromes. La sensibilitat ludolingüística de Lanchester fa que la novel·la contingui algunes perles verbals. Per exemple, descobrim el doble sentit que pren el denostat vocable filth (porqueria en anglès) quan els immigrants britànics a la seva recòndita colònia el transformen en un acrònim. De sobte, F.I.L.T.H. passa a coincidir amb les inicials de la frase Fail In London Try Hong Kong, és a dir, que si fracasses a Londres et convé provar-ho a Hong Kong. La novel·la de Lanchester té la innegable virtut de dibuixar un terreny de joc en el qual Orient i Occident s’entrellacen com dues anelles olímpiques. Cap al final del llibre, quan l’acció s’acosta als temps actuals, assistim a una imatge molt reveladora d’aquesta fusió. Un jove xinès arriba a Guangzhou. Al rebedor de l’apartament d’un amic hi ha dos pòsters: un de Bill Gates i un altre de Mao Zedong. Si fóssim capaços d’ensumar-ne l’ambient hi detectaríem un aroma inequívoc a la mena de FILTH que Lanchester reuneix a la novel·la.

dimecres, 19 d’octubre del 2005

Sexes/ De llibres

Les relacions entre literatura i televisió són motiu de controvèrsia. Els pocs programes literaris que accedeixen a la graella malden per fer-se un espai malgrat l’escepticisme del mitjà. En realitat, la literatura i la televisió s’assemblen molt. Són dues finestres a aquest paisatge virtual que anomenem realitat. Totes dues parlen de tot. Per exemple de sexe. En poc temps han tornat a les pantalles “De llibres” (els dimarts al Canal 33) i “Sexes” (els divendres a TV3). Seria interessant intercanviar-los una setmana. No només perquè hi ha llibres de sexe, sinó perquè als llibres també hi ha molt de sexe, i potser l’encreuament permetria que alguns teleespectadors trenquessin el gel en un sentit o l’altre. N’hi hauria prou, ara que ja no toca ni se’n celebra cap efemèride, amb recuperar els epigrames de Carles Fages de Climent. Abans que Nabòkov connotés universalment les lolites, Fages ja va escriure “La Lolita té mareig/ perquè ha tastat ous de Reig”. Els noms i cognoms eren sempre reals. Per exemple les belles filles d’uns propietaris de Castelló anomenats Macau van inspirar-li: “La pubilla a l’ull em plau,/ la mestressa a l’ull em reca:/ quan veig les noies Macau,/ no me cau, que se m’aixeca”. D’altres versos són més genèrics, com ara: “A fembra que s’eixarranca,/ posa-li una mà a cada anca”, o bé “Més profit et farà el Kempis/ el dia que ja no trempis”, o també “No ensenya pas la Feliça/ res que no hagi estat a missa”, o encara “És costum de certes dames/ no treure’s les lligacames”.

Carles Fages de Climent, propietari rural benestant d’ànima provocadora, va nedar sovint a contracorrent. La seva capacitat d’incomodar es revela en els epigrames fets per ofendre. Com per exemple la sèrie dedicada a la família del senyor Florenci Nouviles, un figuerenc de butxaca puixant i bragueta més aviat minvant, si ens atenem al que en va escriure Fages: “La titola d’en Nouviles/ és una lot sense piles”, o “Titola, no t’espaviles/ contemplant el meu poder?/ diu en Florenci Junyer/ a don Florenci Nouviles”. També el nebot que hereta, a falta de fills de l’interfecte, s’ho sent dir: “La lot hagués tingut piles,/ no fores l’hereu Nouviles”. La flaccidesa del membre nouvilesc arriba a suscitar tanta conya que fins i tot li dedica un epitafi: “La titola d’en Florenci/ ha trobat l’etern silenci”. És clar que, ja posats a triar epitafi, prefereixo el que li dedica al Gaiter de la Muga: “I tot just convalescent/ encara de l’últim polvo,/ quan senti l’ego te absolvo,/ Senyor, que pugui dir: —Amén”. Televisió i literatura han d’anar al llit més sovint.

dimecres, 12 d’octubre del 2005

Yurkievich

Després d’unes setmanes tràgiques a les carreteres, la conselleria d’Interior del Govern català ha anunciat un pla de xoc contra els accidents de trànsit. Sí, pla de xoc, n’han dit. Ja veuen la ceguesa semàntica que pot produir l’ús indiscriminat del tòpic entre els buròcrates. A mi la desafortunada expressió m’ha fet recordar un autor molt apreciable que aquest estiu ha mort a la carretera. Potser algú hauria d’escriure sobre els escriptors que moren a la carretera igual com Vila-Matas ha escrit sobre dietaristes ultramontans, desapareguts passaventosos o afectats d’agrafia sobtada. Si els autors que un bon dia deixen d’escriure, com Juan Rulfo, passaran a la posteritat amb el nom de Bartleby, potser dels que moren a la carretera, com per exemple W. G. Sebald, podríem dir-ne Kerouacs. En tot cas, el proppassat 27 de juliol el Volvo de l’argentí Saúl Yurkievich s’estavellava fatalment contra un camió en una carretera del sud de França. Yurkievich era un crític rellevant que va dedicar moltes energies a les obres d’altres autors, com Borges o Cortázar o Paz o Vallejo, però sense deixar de banda el seu quefer poètic. Les seves creacions aprofundeixen d’una manera radical en la dimensió lúdica del llenguatge. Amant de la “ingeniosa riqueza o el desvío perspicaz”, Yurkievich va aplegar molts dels seus treballs assagístics en un volum impagable que porta per títol Del arte verbal (Galaxia Gutenberg, 2002).

Per casa corren uns quants llibres sobre Cortázar, però el millor és l’estudi que li dedicà Yurkievich: Julio Cortázar: mundos y modos (Anaya & Mario Muchnik, 1994). Des de la complicitat del lector i company de viatge, Yurkievich estableix les dues grans vies de l’escriptura cortazariana: “En Cortázar hay una escritura Dr. Jekyll y una escritura Mr. Hyde. En sus luchas con la hidra literatura, hidra por supuesto policéfala, alternativamente prepondera la cabeza que acata y jerarquiza lo literario o la cabeza que todo lo revierte y se divierte”. El joc i el foc, doncs, que va simultanejar el Gran Cronopio. Per analitzar aquesta dicotomia, el crític s’inventa una adequada teoria del túnel i estableix dos grans paisatges en l’obra de Cortázar. D’una banda, una forma de literatura més tancada que abastaria contes i relats. D’altra banda, una literatura especialment oberta que exemplificarien en particular 62/modelo para armar o Rayuela i, en general, totes les novel·les i els assaigs de Julio Cortázar. Julio es va passar un mes a l’autopista per escriure Los autonautas de la cosmopista. Saúl s’hi ha quedat. L’únic pla de xoc és llegir-los.

dijous, 6 d’octubre del 2005

En perill d’extinció

L’alcoià Eugeni S. Reig no és filòleg sinó enginyer, però de mots en sap un niu. Fa uns anys va parar orella entre els joves que parlaven la seva llengua, que és la nostra, i li va semblar que en sentia una altra de ben diferent. Empobrida. Mimètica de l’omnipresent castellà. Per això va començar a recopilar expressions valencianes en desús i es va aplicar amb esperit científic a la tasca de sistematitzar-les. L’any 1997 es va editar —i aquí l’es és ben reflexiu, perquè parlem d’una edició sufragada per l’autor— un vocabulari valencià amb 835 entrades que duia per títol Valencià en perill d’extinció. El lingüista Emili Casanova en relata l’èxit al pròleg de la segona edició, corregida i augmentada fins a 1440 entrades, que Reig acaba d’autoeditar-se enguany. Els lectors interessats van esgotar la primera edició, els filòlegs van convidar-lo a compartir l’eficàcia de la seva enginyosa enginyeria i el diari Levante decidí publicar diàriament una entrada del seu llibre. En l’entremig, Reig ha impulsat a Yahoo la llista de distribució Migjorn sobre qüestions relatives a la llengua catalana. És un fòrum amè i el to que s’hi respira no és gens ortodox. Reig i els seus collistaires saben que la llengua és un ésser viu i mutant, però es resisteixen a admetre els canvis sobtats que provoquen certes ràtzies verbals tan violentes com huracans.

Les entrades del Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig són d’una gran claredat. Primer defineix la paraula o expressió, l’exemplifica tant com convé i l’associa a tres calaixos sinonímics ben útils: valencià, català estàndard i castellà. Vegem-ne un exemple saborós, el mot Javaloies. Reig el defineix com “persona ingènua, bonhomiosa, sense malícia, de poca espenta, dèbil de caràcter, mancada d’esperit, que no es nega mai a fer les coses que li demanen i de la qual els altres solen abusar”. Després d’exemplificar-ho i d’especular sobre el seu origen onomàstic, en dóna aquestes equivalències: un mitja me’n queda o mitja me’n queda de la part del peçó (valencià), un janot o pau (estàndard), un Juan Lanas, panoli o papanatas (castellà). Los Javaloyas també van ser un grup pop valencià radicat a Mallorca durant els setanta amb una marcada tendència al kitch. Eren capaços de barrejar cançons com “Cala d’Or”, “Mallorca bella”, el “Porrompompero”, “Ma mare”, “Obladi-Oblada”, “Tot ja és mort” o “Sapore di Sale”. Potser si sortissin ara es farien dir Los Papanatas i els subvencionaria el govern valencià. No sigueu uns javaloies i busqueu Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig abans no s’exhaureixi.